1. ELOGI DE L'AIGUA. Eduardo Chillida
(1987)
Parc de la Creueta del Coll. Barcelona
El nucli essencial de l’obra de
Chillida és l’espai, com a punt de
partença i origen, i al mateix
temps, límit. Chillida es formula
bàsicament quatre conceptes:
el límit,
el buit,
l’espai i
l’escala.
Tots estan subjectes entre ells i
relacionats amb la matèria.

2. “Elogi de l’Aigua”
Anàlisi formal i Descripció
Gran massa de formigó armat, en forma de grapa o urpa, d’on surten quatre grans braços
recargolats; instal·lada davant d’una pedrera, els murs de la qual esdevenen com una mena
d'absis d’acollida de la peça, que queda suspesa mitjançant cables d’acer a uns 80 cm d’un
estany artificial.
Parc de la Creueta del Coll de Barcelona

4. Documentació general
Catalogació:
- Nom de l’obra: Elogio del agua
- Autor: Eduardo Chillida (1924 – 2002)
- Data: 1987
- Ubicació: Parc de la Creueta del Coll (Barcelona)
- Estil: abstracte
Anàlisi material:
- Mides: 7,2 x 12 x 6,5 m
- Pes: 54 tones
- Materials: Formigó armat i acer
- Tècnica: Encofrat
- Formes: Escultura exempta

5. Anàlisi formal
composició
formes còncaves i convexes
asimetria
moviment

6. L’obra va néixer allà mateix, al peu de la muntanya, perquè allà van muntar l’encofrat. Constitueix
una mostra de les seves intervencions als espais naturals, que l’autor desafia, complementa i
reinterpreta. No imita pas la natura sinó que hi busca la complicitat, l’elogia i procura que la seva
intervenció sigui el menys agressiva possible.
Interpretació molt
personal del mite de
Narcís: l’escultura es
veu reflectida en
l’aigua creant l’altra
meitat de l’obra. Està
situada en un espai
buit, com si fos un
absis religiós, en una
antiga pedrera. Es
tracta d’una massa
escultòrica enorme
suspesa en l’aire, a
molt poca distància
de l’aigua, i
subjectada per
quatre cables d’acer,
amb una breu
oscil·lació que hi
dóna vida.

7. Enorme estructura
de formigó (54
tones) subjecta a
l’aire amb 4 potents
cables d’acer,
ancorats en dues de
les parets
desbastades de
l’antiga pedrera
Estany artificial on
s’interaccionen les
4 urpes dels
apèndixs que surten
del cos central
L’escultura es va modificant segons
la perspectiva i el punt de vista
Escultura
dinàmica,
moviment
ofert per les
formes corbes,
desenvolupant
l’espai

8. Els protagonistes de l’escultura:
a) El material, element limitat físicament, es manifesta més enllà del seu propi espai, amb formes
lliures i espontànies. Volum positiu de l’obra.
Element massís, que respecta la natura i li dona autenticitat. El material és formigó armat, modificat
per Chillida, fort i poderós, però també imperfecte. Ell mateix el fabrica, amb la tècnica de l’encofrat.

9. b) La gravetat, present en el fet de que una estructura tan pesada sembli lleugera, desafiant totes
les lleis físiques.
c) L’aire, que embolica l’espai de l’escultura i també es un material més, imprescindible en la
comprensió de l’obra.
d) L’aigua, que com deia Chillida, feia la meitat de l’escultura.
Escultura clarament agermanada amb la natura que l’envolta i els seus elements.

10. Matèria i textura
És una obra sòlida, dura i pesada; és mitjançant aquesta densitat que l’artista ens
expressa el seu pensament estètic.
La matèria desenvolupa en aquesta escultura un important paper. Si l’observem
detingudament , ens adonarem com Chillida fa un tractament tal del formigó armat
molt respectuós , realçant les qualitats d’aquest material. La matèria sembla
desenvolupar-se seguint les seves pròpies lleis. L’Elogi de l’aigua impressiona a primer
cop d’ull, per la seva accentuada materialitat.
La realització d’aquesta escultura, de proporcions considerables, amb l’ús d’un “únic”
material i amb el tractament especial que fa l’artista, contribueix a donar unicitat a
l’obra, alhora que li confereix un caire senzill, sobri i auster.
Aquest tractament de la matèria que fa Chillida en l’ Elogi de l’aigua, condicionarà la
textura de l’obra, el seu propi acabament. Chillida “ataca” la matèria de manera que
mostri totes les seves qualitats i textures. La fi d’aquesta valoració de la textura
semirugosa de l’ Elogi de l’aigua és la d’exterioritzar les “entranyes” del formigó i el
procés tècnic de realització (encofrat), amb el propòsit de deixar patent en l’escultura
el lent procés de la lluita contra el pes i la densitat d’aquesta matèria. Tanmateix, la
textura semirugosa condicionarà la incidència de la llum.

11. Composició
A Elogi de l’aigua observem una
composició força equilibrada. L’escultor
aconsegueix una veritable harmonia
entre:
1 - les línies rectes, angulacions i formes
geomètriques de la part superior de
l’obra i, les línees ondulants i formes més
orgàniques, expressives, dels “braços”
que configuren la part inferior de la peça.
2 - I el pes visual i la densitat
matèrica de la part racional i, la
delimitació del buit i la levitat que
generen les formes còncaves.

12. 2. Anàlisi formal:
Elogi a l'aigua es compon d'una descomunal estructura de formigó de 54 tones
subjecta en l'aire mitjançant potents cables d'acer. Sota, un estany artificial amb el
qual interaccionen les quatre urpes que dibuixen els apèndixs que sobresurten del cos
central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la
força expressiva de l 'escultura.
D'aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material es manifesti a l'espai amb
unes formes lliures i espontànies.
En la seva audàcia escultòrica, Chillida aconsegueix que apareguin en escena dos nous
protagonistes: la gravetat i l'aire. La primera, fent que una estructura tan pesada
sembli lleugera, levitant en el no-res, desafiant les lleis físiques. Quant a l'aire, la seva
presència no només es limita a embolicar l'espai de l'escultura, sinó que, d'alguna
manera, es converteix en un material més, sense el qual no seria possible la total
comprensió de l'obra.
L'escultura presenta també un clar agermanament amb la natura que l'envolta i els
seus elements. Visualment pot observar-se des de diferents punts de vista i nivells,
gràcies a les característiques orogràfiques de l'entorn que l‘envolta, la seva bellesa i
espectacularitat.

14. 3. Interpretació:
TEMÀTICA, ICONOGRAFIA.
Suspesa en l'aire, els quatre braços que componen la seva gegantina morfologia recorden als dits
d'una mà (o urpa) tancant-se per poder atrapar el buit o l'aire que l’envolta.
Una idea de relació entre entorn i escultura similar formalment al que també desprenen les tres
pinces que conformen la seva escultura més coneguda, El peine de los vientos, i que, igualment, a
nivell conceptual, és un dels objectius principals de la seva obra.
D'altra banda, el reflex de l'escultura a l'aigua duplica la seva existència, alguna cosa que el propi
artista ha relacionat amb el famós mite grec de Narcís, aquell jove de gran bellesa, al qual el
desig de possessió a si mateix va portar a ofegar-se en un llac.
Aquesta obra va sorgir en resposta a una invitació de l'Ajuntament de Barcelona, essent Oriol
Bohigas responsable d'urbanisme.
Forjat en la tradició artesanal basca i de caràcter autodidacta, Chillida utilitza en la seva obra els
materials i les tècniques pròpies de la seva terra, com la forja i el ferro, ja des dels seus primers
treballs. D'altra banda, la seva breu etapa com a porter de futbol i el seu pas per la facultat
d'arquitectura li van fer valorar l'espai com l'element principal de l'escultura.
Chillida és considerat un creador d'escultura urbana, la profunda relació que aconsegueix entre
Art i Natura, recorda al caràcter màgic i fins a ritual dels monuments prehistòrics i marca un
concepte contemporani d'escultura en el qual es pot percebre la història de l'home des del
principi fins als nostres dies.

16. “Lo lleno, lógicamente, tiene que ser pesado. Si está
vacio, es un camelo, una mentira. Entonces si está
lleno, es capaz de enfrentar-se con el vacio. En el
proceso de mi trabajo se da siempre un diálogo
entre los dos, entre lo lleno y lo vacío. Están los dos
actuando en todas las obras. He llegado a pensar en
algunas ocasiones que el diálogo entre lo lleno y lo
vacío es un diálogo entre dos cosas, la materia y el
vacio, muy similares y que lo único que las
diferencia es la velocidad. Quizá la diferencia no es
sólo de peso, sino también de velocidad. La materia
sería un espacio muy lento o el espacio una matèria
muy ràpida.”
Eduardo Chillida

17. Malgrat tenir una composició harmònica i
equilibrada, l’Elogi de l’Aigua, és una
escultura dinàmica ja que l’asimetria de les
seves extremitats permeten visualitzar, al
recórrer el perímetre de la peça, un
interessant ventall de composicions formals
abstractes.
Octavio Paz dirà de Chillida:
“La forma és el teatre de les mutacions de
l’espai, que de tant en tant,
esdevenen veu, remor, música, i silenci”
La forma és l’element que utilitza Chillida per
acotar i definir l’espai.

18. Espai
L’Elogi de l’ Aigua, com totes les
escultures de Chillida, està en funció de
l’espai; ell mateix s’anomena
“arquitecte del buit”. El seu material
brut és el buit, i la seva matèria treballada
és l’espai. En L’Elogi de l’Aigua, el buit és
la matriu d’aquest espai; l’obra reflecteix
a partir de les seves formes escultòriques i
de la seva instal•lació, la principal
preocupació de l’artista: la construcció
d’un espai. Fins i tot, amb el braços
còncaus de l’obra vol “atrapar” l’espai.
En aquesta peça, l’acció de l’escultor
consisteix en acotar el buit mitjançant
l’aplicació de la massa i la projecció de la
forma. L’espai es apressat per la incessant
modificació del traç orgànic del formigó.

19. L’Elogi de l’aigua està
concebuda com un espai, on
la matèria seria l’espai positiu
i ple, i el buit l’espai negatiu;
el positiu com extern i el
negatiu com intern.
En efecte, aquesta obra es
caracteritza per un equilibri
entre massa i espai. A més a
més, aquesta obra
constituïda tant pel formigó
com per l’espai interior que
generen els braços de la
peça, participa també de
l’espai obert, del circumdant,
en el que es crea un ambient
capaç d’acollir l’home.

20. Moviment
Es pot apreciar com la matèria genera un moviment de tres fases:
- un moviment, real, vertical, de descens per la força de la gravetat del pes de la matèria; és un
moviment unitari, de la peça en conjunt.
- dos moviments, intuïtius i consecutius; el primer, d’expansió horitzontal del braços de formigó,
l’altre, de reclusió d’aquests cap a l’espai interior, on cada un dels braços generarà diferents
direccions del seu propi moviment orgànic, la projecció de les quals arribaran a entrecreuar-se.

21. Llum i color
La llum juga una
important funció atès
que els contrastos de
llum i ombra que
s’originen entre les
formes i en les textures,
contribueixen a enriquir
les relacions
volumètriques espacials.
En aquesta escultura,
atès la seva textura
semirugosa, la llum no
rellisca, no produeix
efectes de brillantor. Sí,
en canvi, matisa la
monocromia de l’obra,
donant lloc a una gran
varietat de grisos.

22. Interpretació
Suspesa en l’aire, els quatre braços gegantins que surten de l’estructura
superior recorden els dits d’una mà que vol tancar-se per atrapar el buit
o l’aire que l’envolta. La relació entorn i escultura recorda la seva obra
més coneguda El peine de los vientos, ja que aquest és un dels objectius
bàsics de tot el seu treball.
D’altra banda el reflex en l’aigua duplica l’existència de l’escultura, és
com un intent de retrobar-se amb aquest reflex, com si amb els “braços”
pogués finalment unir-se amb la seva altra meitat, cosa que el propi
Chillida va relacionar amb el mite grec de Narcís.
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega a
Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida
a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser aleshores que Chillida
descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear
un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.

23. Segons la mitologia clàssica, Narcís, fill del riu Cefis i de la nimfa Liriope, un dia
passejant per la muntanya va adonar-se’n que la seva imatge es reflectia en una
font d’aigües nítides i enamorant-se d’ella ja no va voler allunyar-se més del mirall
que li oferien les aigües. Quant més es contemplava, més gran era la seva passió:
Narcís aleshores sospirava, estenia els braços vers l’objecte estimat, esforçant-se
per prendre’l i abraçar-lo. Immòbil dia i nit al costat de la font, es va consumir
d’inanició i malenconia. El cos del jove va desaparèixer i en el seu lloc, a prop de la
font, va néixer una nova flor anomenada narcís.
I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com un “bell Narcis” immòbil,
petrificat, intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en
l’aigua de l’estany.

25. Figura clau de les arts plàstiques espanyoles del segle XX
Finalitzada la seva etapa escolar, amb 19 anys es trasllada a Madrid per començar la carrera
universitària d'Arquitectura. Adquireix gran reputació com a porter de futbol de la Real Sociedad.
Quatre anys més tard una lesió l'obliga a abandonar el futbol. També interromp els seus estudis
d'Arquitectura. Continua residint a Madrid i assisteix a classes de dibuix a una acadèmia privada.
Comença a fer escultures.
L’any 1948 es trasllada a París per a dedicar-se a l’escultura.
L’any 1950 exposa la seva obra per primer cop a París.
Fou un dels artistes més premiats en vida.

26. Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002)
Estudià arquitectura, carrera que va deixar inacabada per dedicar-se al dibuix en el Cercle de Belles
Arts. En aquesta època es perfilava ja la seva manera d’entendre l’art com a forma de coneixement.
Anys després, a Paris, realitzarà les seves primeres obres escultòriques en guix i fang, materials que
abandonarà molt aviat. Posteriorment tornarà al País Basc i fixarà a Guipúscoa la seva residència; serà
allí on iniciarà el treball del ferro i realitzarà la seva primera escultura abstracta d’aquest material,
l’estela funerària Ilarik . El contacte amb el treball tradicional del ferro al seu país marcarà
definitivament l’estil de l’artista. En el ferro reconeix el seu material escultòric.

27. Eduardo Chillida
Es considera un dels millors escultors contemporanis. Va treballar la seva obra abstracta i molt personal
tant en ferro com en fusta, formigó, pedra o alabastre, adaptant-se amb gran mestria a les
particularitats de cada material. També adaptà les seves escultures a l’entorn, tant natural com urbà. Va
fer nombroses obres monumentals per ciutats de tot el món. Gran part de la seva obra pot admirar-se a
la seva casa: museu Chillida-Leku, a Hernani.

28. En l'última part de la seva vida, el
propi Chillida va constituir el museu
Chillida-Leku, inaugurat l'any 2000
en el caseriu de Zabalaga (municipi
d'Hernani, prop de Sant Sebastià), un
bell caseriu del segle XVI
(construcció tradicional basca),
antiga quadra militar, que Chillida
reconstrueix com si d'una escultura
es tractés. Zabalaga està envoltat
d'un gran jardí que avui alberga la
que és possiblement la major
col·lecció de l'artista. Allà, gran part
de la seva obra pot gaudir-se a l'aire
lliure en un entorn màgic, a la
mesura de les seves obres.
El 19 d'agost de 2002 va morir a casa
seva, al Mont Igueldo de Sant
Sebastià.

29. Chillida realitza la seva primera peça en ferro,
Ilarik, material que utilitzarà al llarg de tota la
seva vida.
Malgrat defensar en diferents trobades i
ponències, la "multiplicació dels amos de
l'obra, en lloc dels múltiples", és a dir l'obra
pública en lloc de la realització d'obres d'art en
sèrie, des dels anys 80 l'obra de Chillida va
experimentar un procés de popularització que
va inundar el mercat de l'art amb sèries de
gravats.
Eduardo Chillida s'autodenominava "un
solitari, un solitari amb Pili". Perquè Chillida es
dediqués a l'art, la seva dona Pili es va ocupar
de tota la resta d’assumptes. Va ser, des dels
15 anys, el seu major suport.
A més d'heretar el gust per l'art, la seva dona i
fills han participat en projectes tan ambiciosos
com el Museu Chillida-Leku.

30. Altres obres. Chillida Leku

31. Chillida
Leku

32. MODULACIÓ DE L’ESPAI I
La manera com
Chillida modela
l’espai és modulant
els materials. En
aquesta obra del
1963, treballada
amb ferro forjat i
soldat, l’escultor
intenta conquerir
l’aire, emmotllant
l’espai i establint
noves relacions
entre la construcció i
l’espai.
El límit, segons ell,
és el principal
protagonista de
l’espai.

33. GRAVITACIÓ NÚMERO 12Els darrers anys va fer
servir materials tan
lleugers com el paper i
la corda, tal com es
veu en la sèrie de
collages anomenats
Levitacions (1988-
1992). «En una línea el
mundo se une, con
una línea el mundo se
divide, dibujar es
hermoso y tremendo.»
(E. Chillida)

34. "Elogio del horizonte“
Gijón, Cerro de Santa Catalina
Lugar de encuentros III
Gure aitaren etxea

35. En l’obra de Chillida es distingeixen dues fases força diferenciades: figurativa la primera,
abstracta la segona. La primera fou molt breu, abraça des de 1948 fins al 1951, any que
inicià la segona fase, en la qual hi treballà fins el final i en la qual s’ubica l’Elogio del
agua.
En efecte, serà en l’etapa abstracta on Chillida va començar a utilitzar el formigó per
primera vegada, concretament amb l’obra Lugar de encuentros I (1971) que va ser l’inici
d’importants obres en formigó com per exemple Lugar de encuentros III(1972 /1978) en
el Passeig de la Castellana de Madrid, Lugar de encuentros IV(1973), Arquitectura
Heterodoxa I (1978), La casa de Goethe a Frankfurt (1986), Gure aitaren etxea (la casa
del padre) a Gernika (1988), L’Elogio de l’Horitzonte a Gijón (1990) o, com la mateixa
Elogi de l’aigua.

36. “Peines del viento” 1972-1977
Platja d’Ondarrieta. Sant Sebastià.
Tres escultures de grans dimensions integrades en el paisatge, que pentinen el vent, sovint
huracanat, del Cantàbric.

37. 1977, El peine del viento, Sant Sebastiá

38. 1924, Mutació
1955, Homenatge a Fleming
Va treballar diferents materials

39. 1962, Yunque
1963, Modulación del espacio

40. 1989, Elogio del horizonte, Gijon
1990, El peine del viento XVII

41. 1985, Lurra 65 1986, Down Town
1987, Muenster Alemanya

42. JORGE OTEIZA
Construcción vacia
Caja metafísica