1. INTRODUCCIÓ A LA PINTURA
TÈCNIQUES EMPRADES EN PINTURA
inst. montsacopa. Olot

2. PINTURA. Definició
La pintura és una representació gràfica sobre un pla, a partir de dues dimensions Això la diferencia
de les altres arts plàstiques.
No té només una funció decorativa, també pot tenir una funció màgica, de missatge religiós, social,
testimonial, iniciàtica, estètica, cultural, etc.
A més del que s’entén estrictament com a pintura, cal considerar altres variants: el teixit, el vitrall,
la ceràmica pintada i el mosaic.
En relació amb les altres arts plàstiques té avantatges com ara la facilitat de realització i l’ús de
materials lleugers i econòmics que faciliten la creació.
Les pintures més antigues conegudes són les prehistòriques, realitzades sobre la roca.

3. EL COLOR
Newton deia que el color estava en nosaltres: és una sensació, no existeix en la matèria.
És una sensació provocada pels objectes en contacte amb la llum i la longitud d’ona que
produeixen. Aquesta sensació s’obté a partir de la capacitat dels objectes de reflectir
unes ones o d’absorbir-les. Un objecte és groc per la capacitat que té de reflectir el raigs
grocs i absorbir els vermells i els blaus.
Els colors els poden classificar en primaris, secundaris
i complementaris.
Són primaris els que no es poden fer a partir de
cap altres: BLAU, GROC i VERMELL.
Són secundaris els que neixen de la barreja de dos
primaris: PORPRA, TARONJA i VERD.
Són complementaris els que produeixen el
contrast màxim, els primaris que no han intervingut
en la formació d’un secundari: BLAU del taronja,
GROC del porpra, VERMELL del verd. Són els oposats
en el cercle de colors.

4. LLUM I COLOR
Els colors depenen de la quantitat de llum que
reben. Els canvis que experimenta el color en
relació amb la llum és el que es coneix com a
tons.
Una manera d’obtenir tons més clars o més
foscos és afegir-hi gradualment petites
quantitats de blanc o del seu color
complementari.
La llum càlida accentua la intensitat dels colors
càlids i debilita la dels colors freds.
La llum intensa eleva el to del color

5. COLORS I SENSACIONS
Els colors, com les línies i els tons, tenen una qualitat emotiva.
Els càlids són excitants, actius, alegres; els freds, depriments i quietes.
El vermell i el taronja són moviment, calor i passió, més en el primer que en segons.
El negre i violat s’associen a determinats ritus funeraris. El violeta és tristesa, misteri i misticisme.
El color vermell defineix activitats d’oposició violenta a règims conservadors.
El groc és la llum, el sol i la vida. També s’associa a la bogeria i l’enveja
El verd és la vegetació, la primavera i l’esperança.
El blau és fredor, descans i recolliment.
El porpra és dignitat i sumptuositat.
El blanc simbolitza la puresa.
Molts dels pintors abstractes han utilitzat els
colors, prescindint de les formes, per expressar
les seves sensacions i sentiments.

6. MATERIALS. Pigments
Els pigments constitueixen el material bàsic per a pintar, també s’anomenen colorants.
Les matèries colorants o pigments solen ser matèries polvoritzades extretes de plantes,
animals, vegetals, que es barregen amb un líquid (aigua, cera, oli, ou,...). Provenen:
MINERAL: plom, coure, zinc, òxid de ferro, mini, lapislàtzuli,...
VEGETAL: fusta, fulles, fruits, laca, anyil...
ANIMAL: sèpia, porpra del múrex, carmí de cotxinilla,...
SINTÈTIC: a finals del segle XVIII, amb el progrés de la química, i sobretot a partir de
1856, quan el procediment s’industrialitza, els pigments d’origen sintètic s’han
multiplicat.

7. MATERIALS. Aglutinants
Els aglutinants són substàncies adhesives que serveixen per lligar els pigments i
donar-los una consistència pastosa apta per a ser emprats en la pintura.
Se solen fer servir coles vegetals i animals, ceres, goma aràbiga, gelatina, olis, i ou:
rovell i clara.
Abans de la invenció de la
pintura a l’oli, els quadres fets
amb cera o amb ou s’assecaven
ràpidament i no permetien
retocs ni correccions
La pintura es pot
barrejar amb cola
per obtenir el gruix
necessari
El pigment mòlt es barreja
amb oli fins que forma una
pasta

8. SUPORTS
Entenem per suports la base que sosté la preparació i les capes de pintura. Es pot pintar
sobre formigó o sobre una closca d’ou, sobre la neu o el marbre o la sorra. Es pot decorar
un gra d’arròs o tot un palau.
Els éssers humans han pintat tant sobre els suports més durs com sobre els més delicats,
lleugers o transparents.
Aquestes pintures poden perdurar segles i fins i tot mil·lennis o bé esborrar-se amb la
primera pluja, o amb un lleu buf de vent. De tota manera les bases més freqüents són:
El mur de rajola o de pedra El paper La fusta
Els tèxtils: tela, seda, ... El pergamí Tauler de cartró
Làmines de coure IvoriEl fang

9. PROCÉS
Per a realitzar una obra es pot seguir un procés, diferent en cada cas, segons
l’objectiu que es proposi el seu autor. Així distingim els següents tipus d’obra:
ESBÓS: apunts de les taques de color o de les línies bàsiques del dibuix, per comprovar
l’efecte del conjunt abans de ser realitzat com a definitiu .
El concepte d’esbós s’aplica també a les obres d’art, principalment a partir del segle XIX,
que no tenen una aparença acabada.
RÈPLICA: repetició feta per un artista de la seva pròpia obra, amb lleugeres variants.
CÒPIA: reproducció d’una obra original d’un artista a càrrec d’un altre artista, amb
intenció d’estudi.
FALSIFICACIÓ: reproducció imitadora d’una obra d’un artista a càrrec d’un altre artista,
amb intenció fraudulenta.

10. TÈCNIQUES
La tècnica consisteix en com s’executa una obra pictòrica.
Inclou el conjunt de components que formen la pintura: el suport, la base, els
aglutinants i els efectes que s’aconsegueixen.
Al llarg dels segles, en pintura, s’han fet servir diverses tècniques i en cada època, els
seus artistes, han preferit unes tècniques per sobre de les altres.
Les més utilitzades han estat:
EL FRESC
EL TREMP
L’ OLI
AQUAREL·LA
ALTRES TÈCNIQUES (Materials sintètics)

11. TÈCNIQUES. Fresc
És la tècnica més habitual en la pintura realitzada sobre el mur.
Consisteix en arrebossar primerament el mur amb una capa de calç i sorra barrejades.
Com que solament es pot dibuixar i pintar mentre aquesta capa és encara humida i fresca
(d’aquí el nom de fresc), només es cobreix la part de mur que es pot treballar en una
jornada de treball.
La pintura s’ha d’aplicar de manera ràpida,
abans que s’assequi el suport.
Això vol dir que no es pot corregir i
Suposa treball en equip per tal de
preveure els possibles inconvenients
que es puguin produir durant l’obra.
El treball consisteix en aplicar un color
clar de base i, immediatament,
dibuixar-hi amb traços negres les línies
Principals de l’obra mitjançant una
sinòpia que és un disseny previ (estergit)
que es fixa sobre la calç humida. En una
Segona fase s’hi apliquen els colors i es
fan els acabats.

13. TÈCNIQUES. Tremp
Aquesta tècnica pictòrica se solia fer servir sobre suport de fusta.
Consisteix en enguixar una taula de fusta polida. Un cop assecada l’última capa, amb un punxó es
feia el dibuix mitjançant unes quantes incisions sobre el guix.
Finalment s’omplien amb color els espais dibuixats.
Els colors es dissolien en aigua temperada engrossida amb aglutinants oleaginosos com la llet, l’ou o
la goma aràbiga – és una substància que s’extreu de l’acàcia -.
A diferència del fresc, aquesta pintura es podia retocar i corregir en sec.
TREMP A L’OU.
La pintura a l’ou és soluble a l’aigua i permet la superposició de
capes sense que les anteriors es malmetin. Cal però, esperar un
cert temps d’assecat per evitar que les capes anteriors, encara
massa fràgils, es puguin arrancar.
És una pintura que no facilita les gradacions però que permet
transparències.
Els acabats: el rovell d’ou dona una pel·lícula setinada que
s’endureix amb el temps. Admet el vernís després de mesos
d’assecat.

16. TÈCNIQUES. L’ OliTÈCNIQUES. L’ Oli
És la tècnica pictòrica més divulgada i s’executa tant sobre taula com sobre tela. Consisteix en una
barreja de colors amb oli de llinosa, de cascall bord o de nou. Per bé que era una tècnica coneguda
des de l’antiguitat, els primers que la van emprar van ser els pintors flamencs del segle XV.
En el mateix segle els venecians van generalitzar l’ús de la tela com el suport més idoni de la pintura
a l’oli. D’aquesta manera va aparèixer la pintura de cavallet
La tradició atribueix, erròniament, al pintor Van Eyck el descobriment del
secret de la pintura a l’oli. Segurament, per fabricar els colors barrejava oli
i una essència vegetal amb els pigments. Superposava diverses capes
d’aquesta pasta llisa, fluida i brillant i així la seva pintura tenia tot l’esclat
de les pedres precioses. A més, com que aquesta pintura s’asseca molt
lentament, permetia retocar cada detall minuciosament: treballar els
reflexos del vellut, l’or d’una corona, la pal·lidesa d’un rostre,...
Per tal que no tremoli el pols quan es treball molta estona en un detall de
l’obra, el pintor recolza la mà en un bastó.

20. TÈCNIQUES. Amb Aigua
AQUAREL·LA: és una tècnica que utilitza el paper.
Barreja el pigment amb goma i aigua. No té el color
Blanc, ja que produeix colors transparents i el blanc
és el del fons del paper.
És una tècnica difícil ja que no admet correccions.
El paper s’ha d'humitejar prèviament per evitar que es
deformi. Quan s’asseca ja està llest per pintar.
AIGUADA: també s’executa sobre paper. A diferència de
l’aquarel·la, no és transparent i el seu ús és més fàcil.
També s’anomena gouache.

21. Aquarel·la i
aiguada

22. TÈCNIQUES. Altres tècniques
Altres tècniques emprades són les ceres, el pastel, la tinta,
el carbonet, la sanguina, el llapis, els acrílics, mixtes, ...
LA TINTA, fabricada a partir de gal·la, ja es coneixia en l’edat
mitjana. Aquest tipus de tinta, al contrari de la tinta xinesa, feta de
negre de fum, gelatina i càmfora, s'esgrogueeix amb el temps.
S’aplica amb ploma.
EL PASTEL, paraula que ve de l’italià pasta. Els pastels van ser
inventats al segle XV i van conèixer el moment de màxim èxit a
l’Europa del XVIII.
Es fan amb pigments barrejats i pastats amb cola i goma aràbiga,
reïna d’un arbre del Sudan, i a vegades amb llet i mel.
Aquesta pasta es talla després en forma de petits cilindres.
EL CARBONET és un dels instruments de dibuix més antics.
Inicialment estava fet amb un branquilló de salze o tell carbonitzat
i es feia servir per als esbossos perquè era molt fàcil d’esborrar i
permetia les correccions.

23. Tinta i pastel

24. Carbonet

25. TÈCNIQUES. Altres
LA SANGUINA, coneguda des d’antic, es fabrica a partir d’un
mineral vermell, l’hematites. Donava un toc de color en els
dibuixos i va ser la tècnica preferida de pintors com ara
Leonardo da Vinci.
EL LLAPIS, tal com es coneix actualment, amb una mina de
grafit inserida en una vareta de fusta, data de finals del segle
XVIII.
ELS ACRÍLICS són pintures sintètiques, fabricades per tant
amb productes químics. S’asseca ràpidament i és de colors
vius. No s’esquerda amb el temps a diferència de l’oli.
Es pot utilitzar sobre bases difícils com formigó o ciment.
Es pot barrejar amb altres materials, com la sorra o la grava,
per donar un aspecte rugós a l'obra.

26. Llapis i sanguina

27. acrílics

28. TÈCNIQUES. Mosaic i vitrall
EL MOSAIC: una altra tècnica és la pintura feta amb trossets
de pedra, que en diuen tessel·les.
Sobre el mur (de pedra o maó) es posen vàries mans de guix,
cada vegada més fi; sobre la última, amb els dits, el mosaïcista
va posant les tessel·les, una a una, de colors ben diferents.
ELS VITRALLS han fet, en certes èpoques, el paper de la pintura mural i van generar una nova visió
dels edificis religiosos.
El vitrall es fa amb trossos de vidres de formes, mides i colors diferents enganxats els uns amb els altres
amb llistons de plom.
A: el vidre fos es converteix en un disc pla i es
desenganxa la canya de bufar.
B: El disc de vidre s’allisa sobre una taula. Prèviament
s’ha preparat un esbós de mida natural que servirà de
pauta.
C: Les peces de vidre es tallen segons la composició. El
tall es fa amb puntes de ferro incandescent.
D: les peces de vidre s’emplomen amb llistons de plom i
finalment es solden.

30. TÈCNICA I TEXTURA
La textura és l’aspecte de les superfícies i és el resultat de la disposició més o menys uniforme dels
elements distribuïts per la superfície de l’objecte.
Aquesta superfície es percep amb la vista (textura visual) i també amb el tacte
(textura tàctil).
Per obtenir textures diferents hi ha una diversitat de tècniques:
Per ADDICCIÓ: quan s’afegeix un altre
material a la superfície. Construcció amb
línia diagonal. A. Tàpies, oli, sorra i
contraxapat, 1966
Per MODIFICACIÓ: quan es deforma l’estat inicial
del suport però sense treure ni afegir material, és
a dir, fent plecs o incisions. Concepte espacial.
Lucio Fontana, acrílic, 1959
Per SUBSTRACCIÓ: quan es raspa i
s’elimina una part del material de
suport.Concepte espacial. L.
Fontana, acrílic, 1949

32. Escher-
La forma
de l’absurd

33. COMPOSICIÓ
Tota obra pictòrica té una estructura de línies i de masses: és l’esquema bàsic de la composició.
Les línies formen l’esquelet del quadre i suggereixen sensacions.
Segons quines siguin les línies predominants podem trobar:
Línies horitzontals que expressen repòs i tranquil·litat
Línies verticals que transmeten seguretat i força.
El seu efecte ascensional denoten sublimitat,
estabilitat, dignitat i força.
La percepció les associa a la gravetat i l’equilibri
i es consideren les més importants en els conjunts pictòrics.
Línies corbes que
s’associen a la gràcia i al
moviment. S’oposen a les
rectes.

34. COMPOSICIÓ. Tipus bàsics
La composició és l’ordre dels elements d’un quadre sobre la tela, la seva disposició. Segons com
sigui aquesta disposició, transmet serenitat, inquietud,...
La forma més senzilla de disposició és la que col·loca les figures unes al costat de les altres. És la
juxtaposició.Ara bé, el més usual és que els elements d’un quadre presentin una disposició més
complexa, simètriques o asimètriques, amb predomini de l¡’horitzontal, la vertical o la diagonal.
Composició triangular o piramidal, transmet monumentalitat i equilibri. Tot
el pes de la composició reposa sobre una base àmplia. Pot tenir variacions a
partir del model bàsic.
Composició circular si centra
l’interès en un punt central al
voltant
del qual giren la resta
d’elements.
Composició en S,
molt emprada per
subratllar el moviment.

38. LA PERSPECTIVA
Etimològicament la paraula perspectiva significa “mirar a través”. Es pot parlar de perspectiva quan
el quadre sigui una finestra a través de la que es veu una imatge.
La construcció geomètrica correcta es va descobrir al Renaixement, aplicant el punt de fuga, el punt
on convergeixen les línies de la composició.
Perspectiva geomètrica: va ser la gran aportació del renaixement.
Va permetre que els pintors representessin la tercera dimensió,
sobrepassant la imposició de les dues dimensions que imposava
la tela. Va permetre entrar en el joc de l’espai i de l’engany òptic
que suposava fingir una dimensió aliena a la pintura.

39. Perspectiva aèria: es va desenvolupar a partir del barroc i proporciona la sensació d’atmosfera
entre els objectes propers i llunyans. S'aconseguia difuminant els colors i els tons dels objectes
llunyans.

40. TEMES
Globalment es pot fer una divisió en dos grans apartats:
Representació figurativa Representació abstracta
L’art està sotmès a la societat de cada moment, de manera que el tema no es pot desvincular de la
situació històrica.
En general, els temes més tractats han estat els religiosos i els lligats amb el poder. Tot sovint
podem veure l’obra artística com a reclam o simple acte publicitari o propagandístic, al servei dels
sectors dominants.
En síntesi, els temes més usuals han estat:
amb figura humana: religiosos, retrat, històric, nu femení, mitològic
sense figura humana: paisatge, la marina, la natura morta

41. Retrat o autoretrat
Religiosa

42. Històric
Nu femení
Mitològic

43. Paisatge
Natura morta
Marina

44. Retaule. Oli sobre fusta
Tema religiós

45. Oli sobre tela. Tema històric

47. Pintura sobre seda.
Acrílic

48. Sobre fang cuit

49. PROCÉS. Exemples Rèpliques
Esbossos
Còpia


50. versions

51. El valor de la fotografia artística