Les bruixes del paradís

1. 1
LES BRUIXES DEL PARADÍS
Per
Joaquim Verdaguer i Caballé

2. 2
a l’Uriel
Aquesta narració ha merescut el primer premi dels
Certamen Literari Joan Arús 2008 de Castellar del
Vallès
Agrair la correcció lingüística d’Albert Servitje
La portada pertany a un dibuix fet a l’expedient del procés a
unes dones acusades de bruixeria. Arxiu Històric de Terrassa.
Batllia de Terrassa. 12 d’octubre 1618

3. 3
Fent camí cap a la vila de Terrassa, el traginer, dalt
del carro, guiava el cavall per poder salvar el pas del
torrent de Vallparadís que hi havia prop del mas Roca.
Quan el vial girava cap al sud, el traginer saludà amb la
mà els segadors que, a l’era de davant de la masia, tot
envoltats de polsim, batien amb les seves forques el blat,
per separar el gra de la palla. Un centenar de metres més
avall el gos del traginer, que viatjava dins el carro, a cobert
del fort sol del mes de juny, en saltà i, tot bordant, sortí
llançat cap a una arbreda que hi havia prop del torrent. El
traginer, tot estranyat, parà el carro i es dirigí cap a on el
gos s’havia aturat, mentre des de la masia se sentien els
lladrucs dels mastins que responien als del gos. Entre els
matolls del torrent hi havia una fadrina mig despullada.
S’hi acostà i comprovà que era morta. El traginer sortí al
camí per cridar l’atenció dels segadors de Can Roca, els

4. 4
quals s’atansaren al lloc, encuriosits, alertats pels crits del
viatger. El masover apressà un dels peons a anar a cercar
el batlle de la vila. Prop de mitja hora després, pujava a
cavall pel camí l’agutzil major, en substitució del batlle,
que es trobava a Sant Vicenç de Jonqueres. L’agutzil
esguardà el cos de la noia i féu notar en veu alta els
senyals que tenia al coll; «L’han escanyat», digué.
Carregaren el cos de la noia a la part del darrere del
carro i el portaren cap a la vila. En entrar-hi, els vilatans
s’aplegaren, tafaners, entorn del carro, i els més menuts el
seguiren fins a l’antic cementiri, situat davant de la nova
església del Sant Esperit, on la noia seria enterrada un
cop el batlle n’hagués certificat la identitat.

5. 5
L’agutzil, Antic Bardolet, de renom el Roqué, entrà a
la Casa del Consell i ordenà a l’escrivà que prengués nota:
«Avui dia 8 de juny de 1619 a l’hora del migdia, prop
de la riba del torrent de Vallparadís, al costat del
mas Roca del terme de la Universitat Forana, ha
estat trobat per Valentí Jaumira, traginer de Sant
Esteve de Castellar, el cadàver de Francina Petit,
veïna del carrer de Baix d’aquesta vila. La dona
presentava senyals d’escanyament al coll».
La víctima era ben coneguda per l’agutzil: Francina
Petit, una jove prostituta de divuit anys que temps enrere,
quan era menuda, havia arribat a la vila acompanyant el
seu pare, un francès vidu i emigrant de la diòcesi d’Agen
d’Occitània, que, treballant de bracer a la pagesia, s’havia

6. 6
aixoplugat, juntament amb altres gavatxos, fora muralles,
al camp de la Creu, en un paupèrrim habitacle. El pare
morí quan la Francina tenia catorze anys. Ella, jovencella,
òrfena i forastera, quedà desemparada, i fou recollida per
Margarida Tafanera, una curandera i alcavota de meuques
de la vila que l’acollí sota la seva tutela.
Al capvespre arribà el batlle Montserrat Ullastrell, i
amb el seu geni eixut diligencià, amb el procurador i
l’agutzil major, el malagradós afer de la noia assassinada,
de qui atestà la mort perquè es pogués procedir a
enterrar-la. El lloc on havien trobat la noia l’enfurismà. Feia
cinquanta anys que el lloctinent del Principat havia aprovat
la divisió civil del terme del Castell de Terrassa en dues
administracions municipals diferenciades: la de la vila de
Terrassa i la de la part forana de Terrassa, això sí,

7. 7
ambdues regides per un batlle comú resident a la vila.
Aquesta solució, però, no resolgué, ni de bon tros, el
problema. L’animadversió, l’odi i la rancúnia que la gent
d’aquests dos llocs es tenien des que s’havia decretat la
partició no havia fet sinó augmentar. Es donava el cas
que, donat que era a la vila on hi havia un major nombre
d’habitants, aquesta proposà que el càrrec de batlle
recaigués sempre en un veí de la vila. Això repercutia en
els forans en infinitat d’ofenses, arbitrarietats i injustícies
per part del batlle comú, principalment en els litigis o
negocis entre un vilatà i un pagès, ja que els de la vila
sempre eren afavorits en les resolucions. En les causes
criminals, l’administració de justícia era lenta i a vegades
nul·la, a causa de les grans distàncies que hi havia entre
parròquies, que feia que el batlle, aclaparat pels plets de la
vila, no pogués atendre amb prestesa els punts del terme

8. 8
forà on es reclamava la seva presència. Per tot això, el
batlle treia foc pel queixals, i descarregà la seva ira sobre
l’agutzil major: tot i ser la difunta una vilatana, el fet que
hagués mort de manera violenta dins el terme de la
Forana feia que aquesta qüestió s’hagués de comunicar i
de debatre en el Consell de la Forana i, també, que se
n’hagués d’informar el veguer. A més, un dels capitans
sagramentals elegits feia dos anys, amb atribucions per
intervenir en el cas de bregues, alteracions o assumptes
policíacs, era de la part forana. Això al batlle li deixava poc
marge per intentar deixar passar el cas, malgrat tractar-se
d’una insignificant bagassa. «N’hauré de buscar el
culpable», pensà.
Els bordells de prostitutes estaven prohibits arreu
del Principat, però no la prostitució en si. Les meretrius

9. 9
exercien el seu ofici a casa seva i de vegades en llocs fora
de la vila, i si podia ser fora del terme d’aquesta. És per
això que se’n podien trobar a la part alta del torrent de
Vallparadís, on així podien dominar el camí de Terrassa a
Matadepera, a una banda del torrent, i els camins de Sant
Pere a Mura i de Castellar, a l’altra banda del barranc.
També se situaven a prop de la masia de Can Palet, a
tocar del camí que anava a Barcelona. Aquests llocs els
proporcionaven la clientela necessària: viatgers, els
bracers de les masies properes o els vilatans que volien
passar desapercebuts. De tota manera, les prostitutes
joves, tot i la seva autonomia, estaven subjectes a altres
de més veteranes que exercien d’alcavotes i protegien les
seves pupil·les. Aquestes, quan per l’edat els minvava la
clientela, es guanyaven uns quants diners fent de
curanderes. Els seus ungüents i beuratges sanaven o

10. 10
feien volar la imaginació, i fins i tot n’hi havia que sabien
preparar verins.
El procés d’investigació sobre la mort de la Francina
Petit es presentava dificultós per a l’agutzil major. No
sabia per on començar. Potser preguntant a la seva
alcavota Margarida Tafanera. Si havia estat algun traginer,
aleshores ja devia fer estona que era a Barcelona o camí
de Manresa. Però la sort li somrigué. Davant seu es
presentà el cirurgià de la vila per informar-lo que havia
atès un mosso de Can Sales de forts dolors al ventre, i
que tot desvariejant havia mencionat el nom de la
Francina Petit.
Assabentat el batlle, hi envià l’Antic Bardolet, que,
juntament amb el capità sagramental de la part forana, van

11. 11
fer cap a Can Sales per mirar d’esbrinar alguna cosa
sobre el comentari del cirurgià.
Davant dels dos funcionaris policials, el mosso confessà
que el vespre anterior havia anat a rondar una meuca al
torrent de Vallparadís, i que hi havia topat amb la Francina
Petit. Aquesta, davant l’enervació sexual de l’home, li
havia donat un beuratge per mirar de corregir l’anomalia.
Tan bon punt se l’hagué begut començà a notar com si se
li volgués rebentar l’estómac i, cridant de dolor, deixà la
dona i fugí cap a Can Sales. Passà bona part de la nit
rebolcant-se de sofrença, a més de tenir al·lucinacions;
sentí una veu d’una gallina cloca i la llum que, tornant-se
tot blau, perdia resplendor, de manera que amb prou
feines veia res. Sospitant que tot allò no fos cosa de
bruixes, se senyava constantment i s’encomanava a Déu i

12. 12
a la Verge Maria, mentre s’observava les seves mans
blaves.
L’agutzil i el capità, després d’un intercanvi de mirades
confidents, prengueren el mosso i el portaren davant el
batlle. Aquest tornà a interrogar el mosso, que repetí la
seva fantàstica versió afegint que, durant el mal de tripes,
havia tingut més al·lucinacions.
El batlle, l’agutzil i el capità arribaren a la conclusió que,
davant el fort atac estomacal, el mosso havia mort la
Francina. Però també donaren culpa a qui havia fabricat
aquell beuratge. Descartaren la jove meuca i s’inclinaren
més aviat per la seva mestressa i les seves companyes.
«Ara és l’hora d’enxampar les maleïdes malfeineres que
uns anys enrere, culpades de bruixeria a la vila, havien

13. 13
estat processades i absoltes per la Inquisició de
Barcelona!», pensà l’agutzil.
Vuit anys enrere havia esclatat a la vila una fòbia
vers les dones que, a més de ser meretrius, tenien
coneixement de la preparació de metzines, segons
diverses acusacions. De la befa i l’escarni es passà a
l’acusació de bruixeria. Se les acusava d’embruixar els
vilatans amb els seus beuratges i mals astrucs. Les
vilatanes, fartes de veure els seus homes amorejant-se
amb aquelles dones, foren les primeres a malfamar-les. La
por i la fòbia es féu present a la vila. Se les acusava de fer
màgia negra i de fer ritus demoníacs. A més, segons
tenien per cert les vilatanes, cada dijous a la nit es reunien
sota un pi al torrent de Vallparadís, prop de la Quadra d’en
Palet, on les esperava el diable assegut en una poltrona

14. 14
vestit de vellut. Totes les bruixes se li acostaven, i després
de retre-li homenatge, li besaven la seva mà i, al so d’una
flauta tocada pel diable, es lliuraven a un desenfrenat ball,
fins que tot plegat finalitzava en una abominable orgia.
En realitat, el que succeïa era que molts dijous es reunien
les dites dones en aquest lloc i també a l’anomenat Pla de
les Bruixes, més amunt de Can Fatjó, on intercanviaven
coneixements de fetilleria casolana per resoldre qüestions
de necessitat medicinal i sexual. Els seus ungüents i
potingues, a base d’herbes silvestres, superaven en molts
casos la medicina tradicional que practicaven el cirurgians
i barbers. Sí que era cert que per a altres fins havien après
a fer metzines i substàncies al·lucinògenes a base de
certs fongs. Més d’un drogat voltava pels carrers veient
visions. L’arribada de dones immigrants franceses,

15. 15
avesades en aquests afers, les havien instruït a fer,
també, sortilegis i els havien ensenyat coneixements
d’astrologia. A tot això calia afegir-hi, a més, la manca de
religiositat de les practicants.
L’any 1615 es va aconseguir culpar de bruixeria la vilatana
Joana Ferrer, que va ser enviada a Barcelona perquè
comparegués davant el Tribunal de la Inquisició. Amb la
informació obtinguda de l’acusada, s’instà el Consell de la
vila de Terrassa a apressar-se a detenir altres dones que
també havien estat imputades en l’afer, abans que
abandonessin la vila. Les detingudes havien de ser
portades davant el Tribunal per separat; per tant, s’instava
les autoritats terrassenques a proporcionar vilatans que
les portessin una per una, sense que poguessin parlar
entre elles. Tanmateix, el Sant Ofici les acabà absolent

16. 16
totes de l’acusació de bruixeria. Tot i així, algunes d’elles,
per por, no tornaren a Terrassa, però d’altres sí que ho
feren, perquè tenien família a la vila.
Aquestes últimes hagueren de suportar el patiment
de no poder desempallegar-se de la mala fama atribuïda
pel poble. El seu retorn fou una nova onada de maldecaps
per al batlle de la vila. La histèria col·lectiva es desfermà, i
les dones eren fustigades constantment. L’agutzil, Antic
Bardolet, hagué d’intervenir fent detenir el vilatà Jaume
Montllor per haver llençat pedres contra la finestra de la
casa de la Margarida Tafanera, que fou sancionat per
aquesta acció amb cinc lliures de multa. Un matí, quan
aquella dona sortia de l’hospital, fou increpada per dues
dones, que li llençaren pedres. Aviat altres vianants s’hi
afegiren, formant un avalot d’unes dues-centes persones

17. 17
que no pararen de fustigar-la amb tota classe d’insults i
bastonades, a més d’apedregar-la. Alguns veïns
intentaren protegir-la, i així la pobra dona va poder fugir
per entremig dels estricadors del Raval de Dalt, fins que
arribà al carrer Major, on topà amb el prior del Sant
Esperit, Pau Canet, i altres capellans, que aconseguiren
protegir-la fins a refugiar-la a casa seva. L’agutzil i els dos
capitans sagramentals muntaren guàrdia davant la porta
per evitar el linxament de la dona. Les conseqüències no
es feren esperar; davant la denúncia de l’afectada, el
batlle féu empresonar les dues dones que havien
començat la batussa, la qual cosa encara féu enfurismar
més el veïnat. Un dels testimonis del fet fou perseguit i
amenaçat amb una daga si tornava a fer costat a la
Tafanera.

18. 18
Altres de les exculpades de Barcelona també foren
víctimes de la persecució. Una d’elles fou acusada sense
proves de la mort d’un prevere al qual, es deia, havia
subministrat un beuratge curatiu. Una altra denúncia fou la
d’una mare que acusava una de les presumptes bruixes
d’haver induït la seva filla a la prostitució.
Les acusacions de bruixeria s’intensificaren fins al punt
que el 1618 el Consell de la Vila acordà fer venir un
caçador de bruixes de Sallent anomenat Joan Font,
experimentat en la detecció de la bruixeria o, si més no,
obligat per la seva fama a trobar-les si no volia perdre la
seva reputació i els preceptius emoluments.
L’assassinat de la Francina Petit fou el
desencadenant de la detenció de la Margarida Tafanera.

19. 19
L’agutzil Antic Bardolet indagà i atribuí a l’alcavota de la
Francina el beuratge que aquesta havia proporcionat i que
havia desencadenat la mort de la noia a mans del mosso
de Can Sales. Antic Bardolet va fer mans i mànigues per
convèncer el batlle perquè detingués la Margarida
Tafanera com a inductora del crim, aprofitant l’acusació
d’exercir la bruixeria, segons les declaracions i visions que
havia obtingut del mosso de Can Sales. El batlle, aclaparat
pels desordres a la vila, decretà l’empresonament de la
dona a la Torre del Palau, a l’espera d’un judici civil, ja que
un judici per part del Tribunal de la Inquisició no es podia
repetir. També feren efecte les pressions del Consell de la
Forana perquè es reclogués les bruixes que campaven
pels boscos i que, també, els costos fossin a càrrec de la
vila.

20. 20
L’agutzil es posà al capdavant del primer
interrogatori per fer confessar o per poder demostrar que
la Margarida Tafanera era una bruixa. Aquesta negà ser-
ho, però va reconèixer haver preparat el beuratge, tot i que
aquest no era per a la finalitat que requeria el mosso de
Can Sales, sinó per alleugerir a base de plantes
al·lucinògenes l’atrafegada i miserable vida dels obrers i
pagesos de l’entorn. Antic Bardolet també prengué nota de
diferents testimonis; una de les declaracions que la
inculpaven va ser la del caçador de bruixes Joan Font, el
qual va reconèixer, en presència del batlle i de l’agutzil,
que havia detectat, després de netejar-la amb aigua
beneïda, el senyal del dimoni a l’espatlla de la Margarida
Tafanera. També fou important la declaració del germà de
l’acusada, el qual assegurava que era una autèntica
bruixa, i que els tenia embruixats tant a ell com a la seva

21. 21
dona amb el malefici que no poguessin tenir fills per tal de
poder-se apropiar dels seus béns.
L’obstinació de la Margarida Tafanera de no
acceptar que era bruixa la portà a la sala de tortura.
Segons la llei del Tribunal de la Inquisició, la tortura només
es podia aplicar amb l’objectiu que el presoner o
presonera denunciés altres delinqüents, en aquest cas
altres bruixes, però no pas per inculpar-se a sí mateix. En
els judicis civils, però, la llei era més permissiva, de
manera que la Margarida Tafanera fou portada a turment a
la sala gran de la Torre del Palau davant la presència del
batlle Montserrat Ullastrell, del jutge Miquel Gilabert, del
procurador i fiscal Bartomeu Quelles, del cirurgià
Hernando Martínez, del notari Pere Cruell i de l’agutzil
Antic Bardolet. En una taula hi havia pa, vi i un llum al

22. 22
costat dels instruments de tortura. La Tafanera fou
asseguda en el banc davant dels ternals i altres aparells
de tortura. En altres ocasions només la visió d’aquests, la
por, havien fet confessar al detingut sense necessitat de
torturar-lo. La Tafanera, però, davant l’enèsim intent
d’obligar-la a reconèixer que era una bruixa, negà
rotundament ser-ho. El jutge ordenà que fos despullada i
lligada pels braços al banc anomenat poltre. Sotmesa a la
tibantor de les cordes, la Tafanera començà a cridar de
dolor. Tres vegades fou sotmesa a aquest turment, i
davant del dolor la dona començà a delirar, i va confessar
que era bruixa, que havia après l’ofici d’una francesa
juntament amb Joana de Toy; que es reunien a casa de la
gavatxa i totes tres, després de fregar-se les aixelles i
altres parts de cos amb un ungüent, sortien per la finestra
volant a la recerca del diable i feien coses repugnants.

23. 23
La seva declaració portà davant del tribunal la Joana de
Toy, la qual, davant la seva negativa a admetre que era
una bruixa, i després d’haver negat conèixer la Margarida
Tafanera, fou sotmesa igualment a turment. També,
davant l’insuportable dolor, confirmà tot el que havia dit la
Margarida Tafanera i delatà altres companyes: la Joana
Sabina, la Miquela Casanovas, de renom l’esclopera,
l’Eulàlia Totxa i la Guillema Font, de renom Miramunda.
Algunes, amb la por al cos davant el tribunal, i sense més
coercions, i d’altres després d’haver estat sotmeses al
suplici del turment, confessaren ser bruixes.
La sentència no es va fer esperar gaire, i totes foren
sentenciades a la forca.

24. 24
Un calorós matí de finals de juny, l’agutzil i els
capitans sagramentals entraren a la Torre del Palau i,
després de lligar les dones amb les mans al darrere, les
feren baixar a la plaça, on les esperava un carro on les
feren pujar, mentre les autoritats i el poble contemplaven
l’escena en silenci. Només se sentien els laments
d’algunes de les condemnades. La comitiva encapçalada
pels tres oficials de policia enfilà el carrer Major, i eixí pel
portal de la Riera cap al camí d’Olesa. Seguien a certa
distància el carro de les desventurades dones el tribunal,
les autoritats i la gent tafanera del poble. L’agutzil estava
sorprès. Igual que altres execucions a què havia assistit,
tant a la vila com a Barcelona, esperava una actitud festiva
amb insults, el llançament de verdures o l’apedregament
de les condemnades. Aquell dia tothom anava en silenci
com si es tractés de la processó del Dijous Sant. Potser

25. 25
per por que les bruixes llancessin un malefici? El seguici
arribà més enllà del torrent de les Eimerigues, a l’indret de
la Pedra Blanca. En un pla havien aixecat dos troncs
verticals i un de travesser sobre del qual penjaven les
forques. La baixada del carro i la vista de les forques fou
dramàtica. Algunes de les dones condemnades
començaren a xisclar de por i desesperació, mentre eren
arrossegades fins al cadafal. Llegida públicament la
sentència, es procedí a penjar les bruixes.
Pel que fa al mosso de Can Sales, també fou jutjat i
declarat culpable del crim contra la Francina Petit, i fou
condemnat a galeres. Amb l’atenuant d’haver comès la
seva acció sota els efectes de la bruixeria, se’l deixà triar
entre anar a remar o anar com a soldat voluntari del rei
Felip a Flandes.

26. 26
El batlle Montserrat Ullastrell, mostrant un posat
complaent davant els plats buits de viandes de l’àpat del
migdia, deixà anar un rot, mentre la seva mà dreta
acaronava una copa de vi de les vinyes de la Quadra. Es
felicitava per haver resolt els dos afers que el treien de
polleguera: l’assassinat de la Francina Petit i el penjament
de les bruixes, amb què se solucionaven les motivacions
dels complexos problemes de veïnatge que havien
desembocat en el conflicte social en què estava immersa
la vila.
Dos anys després, el 21 de febrer de 1621, el repic de
campanes del Sant Esperit anunciava una diada solemne:
la benedicció de la nova església parroquial. Feia vint
anys, aprofitant l’avinentesa de la visita del bisbe de

27. 27
Barcelona Ildefons Coloma a les obres de construcció de
la nova església de la vila —el qual havia quedat
meravellat de la magnitud de l’obra del bastiment del
temple—, els consellers de la vila li van fer palesa la
necessitat que Terrassa, donat que era una de les viles
més poblades del Principat i per la importància dels seus
obradors de draps, havia de disposar de parroquialitat
pròpia o exercir la de Sant Pere. El 24 de març de 1601 un
convençut bisbe decretava el trasllat de la parroquialitat de
Sant Pere a la de la vila, que s’anomenà del Sant Esperit i
de Sant Pere i que deixava la de Sant Pere com a
sufragània de la del Sant Esperit.
Per commemorar la festa de la benedicció del nou temple
d’una manera escaient, es convidà el pare abat de
Montserrat, Joan Costa, fill de la vila de Terrassa, a

28. 28
presidir l’acte. Dalt de l’altar, el prior Pau Canet i un total
de quinze sacerdots contemplaven com l’abat era abillat
amb vestidures blanques sacerdotals, amb el pontifical,
coronat amb una mitra blanca i amb una crossa d’argent a
la mà. Tot seguit eixiren en processó cap a fora de
l’església, es dirigiren cap al cementiri i procediren a la
seva benedicció amb el cant d’absoltes i antífones. La
processó entrà a l’església per les portes ara obertes de
bat a bat fins arribar davant de l’altar, i es procedí a la
solemne benedicció de l’altar i a la col·locació al seu
damunt del Santíssim Sacrament. L’abat Costa procedí a
oficiar la santa missa pontifical. Situats a primera fila hi
havia els honorables consellers encapçalats pel batlle
Montserrat Ullastrell.

29. 29
Antic Bardolet, repenjat en el lateral d’una de les
capelles, contemplava avorrit la llarga cerimònia mentre
els seus pensaments i la seva mirada vagaven cap al
sostre de la nau i cap als laterals, on s’alineaven sis
capelles per banda. Una grandiosa i esvelta església per a
només 3.000 habitats que tenia la vila. Feia cinquanta
anys que s’estava construint i encara no se n’havien
acabat les obres. Tota la seva vida havia conviscut amb el
seu bastiment. «Misereatur tui omnipotens Deus, et
simissis peccatis tuis, perducat te ad vitam».
L’agutzil, el Roqué, tornà de la seva abstracció en sentir
l’abat pronunciar aquesta lletania. No era gens creient,
però com que en l’exercici del seu càrrec havia
d’acompanyar les autoritats als oficis dominicals i als de
les grans festes, podia entendre perfectament el que

30. 30
acabava d’enunciar l’abat: «Que Déu omnipotent tingui
pietat de vós, i perdonats els vostres pecats, us dugui a la
vida eterna».
Antic somrigué sorneguerament. Al llarg de la seva vida
havia pecat reiteradament en tots i cadascun dels deu
manaments de la Llei de Déu i ara, el capellà, implorava a
Déu que fossin perdonats tots els pecats. Es preguntava si
li seria perdonat el pecat capital que havia comès.
Dos anys enrere, un dia del mes de juny, Antic
Bardolet estava enfurismat. El cirurgià, davant les picors
que Bardolet sentia en el baixos a causa d’una erupció
cutània en el penis, li diagnosticà que havia contret la
sífilis, el mal del francès, anomenat així perquè es deia
que les tropes del rei gavatxo Carles l’havien escampat en

31. 31
ocupar Nàpols, des d’on hauria arribat a Barcelona. El
cirurgià l’informà que la seva malaltia era primària, que
amb beuratges i fàrmacs d’abstersició podria frenar-ne
l’evolució cap a la sífilis secundària, és a dir, la que podria
portar-lo a la mort. Li receptà una infusió de fusta de caqui,
polvoritzada, macerada i força temps bullida. També
l’assabentà que el mal l’havia adquirit per contagi i per
transmissió venèria, és a dir, per còpula carnal amb una
dona.
Darrerament Antic Bardolet només havia sovintejat la
Francina Petit. En vesprejar aquell dia s’acostà al lloc on
acostumava a rondar la meuca. La va veure entre els
arbres forcejant amb un home. Aquest amb les mans a la
panxa, com si li haguessin clavat una daga, va sortir
esperitat, sense que l’agutzil pogués reconèixer-lo. L’Antic

32. 32
s’acostà a l’espantada noia, que en veure la seva ombra
entre els arbres exclamà un esglai abans de reconèixer
l’agutzil. Aquest l’agafà pels braços i la va sacsejar tot
recriminant-li el contagi. Ella, tot i ser una mica esquerpa,
confessà sense embuts que sabia que tenia una malaltia
venèria, però havia de sobreviure amb el seu ofici. El
Roqué etzibà un mastegot a la cara de la noia, que caigué
a terra, i tot seguit, encès i enfurismat al límit, es llançà
damunt seu, li posà les mans coll i l’estrenyé ben fort fins
escanyar-la.
L’oficiant, l’abat Costa, en acomiadar la missa
exclamà: «Benedicat vos omnipotens Deus. Pater, et Filius
et Spiritus Sanctus».
Els presents, inclòs Antic Bardolet, de renom el Roqué,
contestaren: «Amén».