Punt de Trobada 71

Publicació independent d’informació i opinió

Any 7

15 de novembre de 2013

El poble
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant amb descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Sumari
2 Turisme pensant en la feina. Josep Domènech
3 30 d’octubre, manifestació per l’Hospital. Josep Lligadas
4 Bons desitjos per a la Salut Mental. Glòria Comellas
5 Recuperar la història més veritable. Vicky Herrero
6 L’Alba-rosa col·labora amb la Marató de TV3. Maria Comas
6 A propósito de la ‘Vía Catalana’. Ignacio Puras
7 Les resistències dels bisbes a demanar perdó. Mercè Solé
8 Prou de joc brut amb el nostre hospital!.Bàrbara Lligadas
9 Hospital, sí; manipulació, no. Carles Lozano
11 La mirada aguda: Tallarol de Garriga. Eio Ramon
12 Recerca històrica: La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (2). Xavier Calderé

14 Històries

viladecanenques: Vaga a la Camy, any 1969:
cosa de capellans obrers i altres subversius (1). Andreu Comellas

16 Conèixer

Viladecans: La repressió de la postguerra
i els avals del Manquet (3). Josep Lligadas

17 La memòria en imatges: Deu anys sense Manuel Vázquez
Montalbán. Jaume Muns

Miquel Martí i Pol
En el 10è aniversari de la seva mort
(11-11-2003 / 11-11-2013)

Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

puntviladecans@telefonica.net

71

Viladecans

Turisme pensant
en la feina

F

a uns dies vaig tenir l’oportunitat de compartir una jornada amb pagesos del Japó,
en concret de la Prefectura d’Aichi, situada
a la costa del Pacífic, al centre de l’arxipèlag i una de les regions més industrialitzades del
país. En el seu viatge per Europa i durant l’estada
a Barcelona van voler fer una visita al Parc Agrari del Baix Llobregat; tenien informació sobre un
consorci entre diferents institucions per mantenir
un espai protegit per al desenvolupament de l’activitat agrària a prop de la gran ciutat. El grup venia
amb el president de l’Associació de Cooperatives
Agràries de la Prefectura d’Aichi, que va contactar amb la Federació de Cooperatives Agràries de
Catalunya per fer una jornada de camp perquè estaven interessats en com ens organitzem els pagesos d’aquí en els diferents àmbits de la nostra activitat (organitzacions professionals, assegurances,
comercialització, control de plagues, fertilització,
entre d’altres).
La Federació de Cooperatives em va demanar fer la
vista al meu camp, i va ser una experiència d’intercanvi de coneixements molt enriquidora. Portaven
un intèrpret que va facilitar l’entesa amb un grup
respectuós i disciplinat com no havia vist mai. Van
mostrar molt d’interès en com els pagesos ens havíem organitzat en una Agrupació de Defensa Vegetal per tal d’aconseguir produccions de qualitat
fent una gestió integrada dels cultius amb un control biològic de les plagues i de la fertilització. També volien saber a on anava destinada la producció
que estaven veient, si la teníem assegurada, com la
comercialitzàvem, quantes persones treballaven, si
eren empleats o de la família, en fi, que va ser un
intercanvi molt interessant de les diferents maneres
de gestionar les explotacions.
La conclusió a què vàrem arribar és que encara que
ens separin deu mil quilòmetres els reptes per fer
una agricultura sostenible en l’ús dels recursos a
nivell ecològic, econòmic i social són molt similars.
L’agricultura periurbana té un valor social que hem
de saber protegir entre tots per poder gaudir d’un
paisatge modelat per unes generacions de pagesos
que ara tenim el repte de donar continuïtat a les
nostres explotacions.
Josep Domènech Vendrell

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 71 - Novembre 2013

2

A

mb el lema “Defensem l’Hospital de Viladecans” el passat 30 d’octubre va tenir
lloc una molt concorreguda manifestació, per reclamar que no es desmantelli
l’Hospital de Viladecans sinó que, al contrari, es
potenciï.
En la complexa situació social i política en què ens
trobem, costa realment saber què està passant i què
passarà amb el nostre Hospital, convertit més en
camp de batalla entre partits i entitats diverses que
en un lloc on treballar conjuntament perquè els ciutadans i ciutadanes tinguem els serveis que necessitem i als quals tenim dret.
Però en tot cas, queden aquí aquestes fotografies
de Jaume Muns per dir: Volem un Hospital digne i
amb un bon servei per a tothom!

30 d’octubre,
manifestació
per l’Hospital

Josep Lligadas Vendrell


3

Bons desitjos per a la Salut Mental
Dels usuaris del Servei de Rehabilitació Comunitària de Viladecans, en el Dia Mundial
de la Salut Mental

E

l dijous 10 d’octubre vam celebrar el dia
Mundial de la Salut Mental, amb la participació dels ciutadans de Viladecans.
Vam fer-ho amb una xerrada informativa
dels Mossos d’Esquadra
de Proximitat sobre Internet Segura a l’auditori
Pablo Picasso. Ja que és
un tema d’interès general.
També vàrem col·locar
un estand al carrer on
recollíem els desitjos sobre la Salut Mental de
tothom. Amb aquests
desitjos fèiem uns pètals de paper, que uníem
entre si i formàvem unes
flors, per tal d’anar construint el ram dels desitjos.
Va participar molta gent en la creació d’aquest ram,
des dels nens fins als adults.
Els desitjos recollits estan relacionats amb la curació de la malaltia, en contra de l’estigma, la necessitat de recerca i la motivació per a una vida plena
i feliç.


Des del servei de Rehabilitació Comunitària de Viladecans volem donar les gràcies a tota la gent que
va fer possible aquest ram i la celebració d’aquest
dia.
Agraïm la participació
del cos de Mossos d’Esquadra de Proximitat de
Viladecans i la seva participació en la celebració.
Agraïm a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso la
seva disponibilitat d’acollida.
Agraïm al Punt de Trobada per la difusió que varen fer de l’acte.
Agraïm la participació
de la TV de Viladecans.
http://etv.xiptv.cat/informatiu-comarcal/capitol/
viladecans-recull-dels-desitjos-del-dia-mundialde-la-salut-mental
Us esperem el proper any!!!
Glòria Comellas Pastallé

4

Recuperar la història més veritable
Lloc: Centre Cultural Sant Joan
Dia: Divendres, 25 d’octubre a
les 8 del vespre
Esdeveniment:
Presentació
del llibre Viladecans, recull de
gents. Històries del franquisme i
de la transició, d’Andreu Comellas Doñate

E

l d’avui és un acte
d’amistat i complicitat,
també de voluntat de rememorar i recuperar, un
cop més, la història més propera a
través dels seus protagonistes. La
història més veritable, que malgrat sembli el contrari, no és la
institucional sinó la que construïm entre tots en el dia a dia.
La presentació de l’esdeveniment
corre a càrrec del Josep Lligadas,

sos Cal Menut i la Torre Modolell,
aquesta darrera la més emblemàtica dels edificis de Viladecans,
per la seva funció –és el nostre
ajuntament! –, la seva arquitectura, però, sens dubte, també per la
rocambolesca manera en què va
passar a ser de titularitat pública.
Tot seguit, és el José Luís Atienza,
tinent d’alcalde de l’ajuntament,
qui intervé. Ho fa des de l’amistat que manté amb l’Andreu Comellas i amb la complicitat que
li dóna la proximitat ideològica
política. En el seu parlament realitza per a l’auditori un retrat
de l’autor del llibre, a partir de
les anècdotes i les memòries amb
què aquest ha construït l’obra.
Perquè en parlar dels altres, el
personatge Andreu Comellas
també pren forma. Parlar del
beisbol és fer-ho de les seves aficions personals; parlar de la vaga
de la Roca, dels maltractaments
policials i judicis sumaris a companys i coneguts és fer-ho de la
seva ideologia política d’esquerres i, parlar de les seves converses amb el capellà Celestino Bravo, és fer-ho de les seves creences
religioses. Tot salpebrat amb la
ironia de qui coneix bé l’Andreu
i sap que el tret que millor el des-

criu és ser un inconformista de
mena.
Finalment, és l’Andreu Comellas
qui s’adreça als gairebé cent cinquanta assistents a la presentació
del llibre. Ens recorda que l’obra
és de fet una compilació d’articles publicats al Punt de Trobada
i que la intenció inicial no era la
de construir un relat conjunt. El
marc temporal de totes les històries, però, les dota d’una línia
temàtica unitària que fa bona la
seva edició conjunta: el procés
de transformació d’una societat
que de mica en mica, i des d’àmbits ben diferents, passa de la
submissió a la lluita per desempallegar-se de la foscor del franquisme. L’autor, ens confessa la
necessitat personal de transmetre
la “seva memòria” dels “seus”
als “seus”. Això li suposa voler
explicar els records de l’avi que
és a les seves nétes i, també, recuperar les vivències de companys de partit, de treball, d’oci
pel cercle de coneguts i amistats
i, tanmateix, fer-lo extensiu a tots
aquells que vulguin llegir-lo. Generosament, ens convida a tots a
ser part dels “seus”.
Vicky Herrero Garcia

president del Grup Tres Torres
Viladecans, associació instigadora i editora del llibre. Situa el seu
parlament en l’apartat del manteniment de la memòria i, com
no podria ser d’altra manera, un
cop més reclama la innegociable
necessitat, l’obligació, de l’administració d’atendre, conservar i
donar a conèixer tot el patrimoni
històric, el dels fets i el dels espais. Incís específic en els malme-


5

A propósito de la ‘Vía Catalana’

Y

o creo, tal como la mayoría de los expertos coinciden, que en términos de
prosperidad económica la segregación e
independencia de Catalunya sería perjudicial tanto para el resto de la actual España como
‘sobre todo’ para Catalunya como nuevo estado
independiente y totalmente soberano. Su inicial
apartamiento de la Unión Europea ya supondría
un elevado precio, además de otras consecuencias
negativas.
En otro aspecto, pienso que se puede respetar y
valorar la diversidad dentro de una convivencia
positiva y políticamente resuelta mediante mucho
diálogo, sensibilidad, inteligencia, respeto mutuo,
buena voluntad y modificando la Constitución hacia una vía plenamente federal del Estado Español.
Toda opinión (no imposición) es respetable y susceptible de ser tenida en cuenta y estudiada, claro
está. Por otro lado no estoy tan seguro de que una
mayoría amplia de los habitantes actuales de Catalunya se pronunciase por un estado totalmente independiente. Seamos cautos, observemos, conversemos, hablemos cuanto sea necesario y pactemos
la mejor forma posible de convivencia. El mundo es

un pañuelo, como para seguir creando nuevas fronteras. ¡Más bien se trata de intentar hacer lo contrario, sin destruir pueblos ni culturas, por supuesto!
Conocerse más profundamente unos a otros, sin
mirarnos tanto el propio ombligo, genera amplitud
de miras y seguramente nos acercará a sociedades
más ricas y plurales, a la vez que cohesionadas e
integradas.
Ignacio Puras Trimiño

(ignacio.puras@yahoo.es)

L’Alba-rosa col·labora
amb la Marató de TV3

D

intre els actes que es fan aquest any amb motiu de
la Marató de TV3, el dia 14 de desembre l’Associació de Veïns Alba-rosa, la residència Tres Magnolias i el Club de Jubilats Alba-rosa organitzen
una festa solidària per recollir fons per a la investigació de
les malalties neurodegeneratives.
Serà en el Poliesportiu de la Montserratina de les 10 del matí
a la 1 del migdia. Hi haurà actuacions musicals, una cursa popular i sorteig de diversos objectes donats. A partir de l’11 de
novembre es poden recollir les entrades al mòdic preu de 5
€ al casal de l’Alba-rosa o a la residència Tres Magnolias. Hi
serà TV3 i alguna altra sorpresa. Pot ser un matí molt divertit, i
ajudarem a la investigació de les malaties neurodegeneratives.
Maria Comas


6

S

Les resistències dels bisbes
a demanar perdó

uposo que com
molta altra gent,
m’he sentit decebuda en veure la
nota de la Conferència
Episcopal Tarraconense
sobre les beatificacions
d’alguns dels cristians assassinats durant la guerra civil, nota en la qual
simplement es repeteix
el que els bisbes ja havien dit fa anys en un altre
document: «Som conscients de les
mancances i els errors que, com
a membres de l’Església, hàgim
pogut cometre en un passat més
o menys llunyà, i humilment en
demanem perdó; però alhora som
també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història
mil·lenària de Catalunya». Una jerarquia que habitualment jutja tot
i tothom i els assenyala amb el dit
per tot allò ben concret que creu
que fan malament, quan es tracta
de si mateixa opta per una insípida i generalitzada disculpa.
És una ocasió perduda i gens en
sintonia amb els aires ni del Concili Vaticà II ni del tarannà de l’actual bisbe de Roma. El tema de
la guerra civil penso que és més
complex del que habitualment es
diu i a mi m’hagués agradat que
l’Església hagués reconegut algunes coses:
1. a duresa de la vida de jornaL
lers del camp i dels obrers en
el primer terç del segle passat.
La desigualtat social, l’endarreriment, la manca d’educació
i la fam que vivien, la injustícia
amb què eren tractats, la coerció
que s’exercia sobre ells –legal i
il·legal–, la manca d’un règim
democràtic. Sistema a què la
institució eclesiàstica, en la seva
majoria, donava suport. En el

convenciment –que va durar
fins al Concili Vaticà II– que
aquest ordre social era el volgut
per Déu i en el qual l’Església tenia uns drets determinats, més
allà del bé i del mal. La millora
de la vida de la gent tenia a veure amb la caritat i no amb la justícia. Així els pobres trobarien
consol en l’altra vida i els rics es
farien millors exercint la caritat.
L’Església va causar molta ira i
va donar peu a reforçar un anticlericalisme que encara dura.
2. l fet que a la II República s’hi
E
va arribar amb tota la legalitat i
democràticament.
3. a millora que la República va
L
representar per a la vida dels
més pobres. En els pocs anys
que va durar va fer una tasca excepcional en el camp educatiu,
sanitari, de reconeixement dels
drets de la dona i dels infants, a
més de la difícil reforma agrària,
que no va acabar de quallar.
4. ’«Alzamiento Nacional» va ser
L
il·legítim i il·legal i va causar en
la guerra i en la postguerra un
munt de morts i de salvatgement represaliats, a banda de
tornar a la fam, a la precarietat
i a la ignorància la majoria de la
població. L’Església, que va patir injustament durant la guerra
les conseqüències de l’anticlericalisme general que ella ma-


teixa havia provocat, va
legitimar el règim i va
abusar de la seva posició
intentant imposar el seu
credo –mai millor dit– a
tothom, amb el nacionalcatolicisme.
5.
Durant el franquisme moltes institucions cristianes van donar
cobertura i suport als
qui lluitaven clandestinament pel retorn de la
democràcia. Però la major part
de la jerarquia eclesiàstica més
aviat va intentar impedir-ho.
Jo he pogut assistir a un homenatge de CCOO als capellans
obrers que van permetre que en
les esglésies es fessin les primeres reunions sindicals. Però no
he vist mai que els bisbes els reconeguessin la valentia d’aquest
gest tan propi de l’Evangeli. Al
contrari.
Amb el temps i el Concili, moltes
coses han canviat. Penso que és
veritat que l’Església ha fet i continua fent grans aportacions, però
no m’agrada que cada vegada
que ens equivoquem, s’utilitzin
les «bones obres» com a tapadora
i justificació d’actituds i fets injustificables. Tan injustificables com
els assassinats d’eclesiàstics senzillament pel fet de ser-ho. Perquè,
francament, tallar els collons del
bisbe de Barbastre de viu en viu
i anar-los a passejar pels bars del
poble, com es va fer, no em sembla que sigui un fet per sentir-se’n
orgullós.
M’hagués agradat, doncs, una
altra mena de nota dels bisbes.
Igual com m’agradaria que alguns anticlericals fossin capaços
de veure alguna cosa positiva en
l’Església. Però encara ens ho hem
de treballar.
Mercè Solé

7

Prou de joc brut
amb el nostre hospital!

H

i ha gent que fa política en base a la premissa que repetint
mentides, la gent acaba creient que és veritat. Malauradament, això és cert, sobretot si
disposes del control dels canals de
comunicació i de recursos suficients per acompanyar les mentides
amb propaganda.
Fa molts anys que estic implicada en el món polític, acostumada, doncs, a observar impotent
aquesta freqüent pràctica. L’altre
dia, però, se’m va acabar la paciència i, sent conscient que jo no
disposo dels mitjans que altres tenen, sí que puc escriure un article.
L’hospital de Viladecans està blindat! I això és un èxit de tothom.
Però hi ha una cosa que també s’ha
de saber, mai ha corregut perill de
tancament. És cert que hi havia el
dubte que potser el nostre hospital podia passar a ser d’una categoria inferior, o que l’ampliació
podia quedar aparcada de forma
indefinida. Però s’ha fet un front
comú, s’ha negociat i s’ha protegit
el nostre hospital i el seu futur. Per

desgràcia, també s’ha mentit molt
i encara es continua fent.
El dia 30 hi va haver una concentració que hauria hagut de ser una
festa, perquè vam assolir la fita.
Però n’hi ha que estan obsessionats en apuntar-se medalles, i tant
els fa si s’enrareix l’ambient o si,
encara pitjor, es continua fent por
a la població.
L’hospital de Viladecans continua
sent el nostre de referència i, com
és lògic, allà on l’hospital no arriba (no hi ha cap hospital a Catalunya on es faci absolutament de
tot) et deriven a un altre centre.
Un d’aquests és el de Sant Joan
de Déu de Sant Boi, un hospital
nou de trinca que aquells que ara
fan demagògia van prioritzar per
davant de l’ampliació del de Viladecans.
Diuen que Sant Boi és privat. Una
altra distorsió de la realitat. És un
hospital d’una Fundació sense
ànim de lucre que presta un servei públic. La diferència és més
que substancial. Ara bé, estarem
d’acord que cal millorar els con-

trols sobre la nostra sanitat, perquè les ombres són freqüents.
Aquestes línies les escric dolguda, i amb la paciència esgotada,
perquè no entenc com es pot fer
aquest joc brut. Els meus avis, els
meus quatre avis, van rebre un
excel·lent tracte durant els seus
darrers anys, mesos o, fins i tot,
dies, en aquest hospital. Per això
no tolero que es menteixi impunement sobre una eina tan important per a nosaltres. No permeto
que ningú digui que jo o els meus
companys i companyes d’Esquerra Republicana hem volgut tancar
l’hospital i ells han impedit les
nostres pretensions.
Prou demagògia, prou mentides!
Mai m’hi trobareu, mai ens hi trobareu! Hi ha dues maneres de fer
política, fent feina, dient la veritat i solucionant els problemes; o
creant problemes virtuals, dient
mentides i buscant medalles. Dormo tranquil·la, perquè formo part
del primer grup i tant me fa allò
que diguin, perquè sé què hem
fet casdascun de nosaltres, sé què
hem aconseguit tots plegats.
Bàrbara LLigadas


8

Hospital, sí; manipulació, no

L

a manifestació del passat
30 d’octubre va aplegar
milers de persones que
reivindiquen el manteniment i millora de l’Hospital de
Viladecans. És un objectiu comú
que tots els viladecanencs, per
sobre d’ideologies polítiques,
compartim. Des d’aquí el meu
reconeixement als assistents i als
organitzadors.
Per desgràcia, els dies anteriors
a la manifestació es van produir
fets que no són acceptables. Una
cosa és animar el poble a anar a
la manifestació, i una altra és escampar mentides. És un insult el
video que corria per internet amb
la conclusió “Mas i Junqueras cerrarán el Hospital.” És vergonyós el
pamflet que va distribuir el Partit Socialista de la nostra ciutat,
amb insinuacions i invencions. I
és inadmissible que l’alcalde, en la
revista municipal, es faci ressò de
rumors de tancament, donant-los
així més ressò i publicitat.
Per si algú no ho sap encara, la
continuitat de l’Hospital mai no
ha estat en dubte. Evidentment
que
• continuarem tenint l’Hospital,
com el mateix Conseller Boi
Ruiz ha recordat al Parlament
de Catalunya al setembre i al
novembre d’aquest any;
• continuarà sent “Hospital de
Referència”, que és la mateixa
categoria que té des de 1987;
• no hi ha cap intent de privatitzar; al contrari, va ser el Govern
Tripartit qui va prioritzar que a
Sant Boi es construís un hospital amb capital privat;
• la Generalitat el manté en ple
funcionament, atén 15.000 persones per any;
• s’han reforçat les urgències, el
servei de consultes externes;

• el setembre de 2012 s’han posat
en funcionament dos quiròfans, perquè el nostre hospital
és reconegut especialment per
la Cirurgia Major Ambulatòria i
hospitalització de curta estada.
Exigir de forma immediata l’ampliació de l’Hospital no és possible. Va ser una greu irresponsabilitat de la Consellera de Salut
Marina Geli (PSC) prometre una
ampliació per a la qual no tenia

diners, ni intenció de fer-la. Això
sí, va venir dos cops a posar la primera pedra.
Si l’Hospital no perilla, i els Alcaldes dels municipis afectats ho
saben (els ho ha dit el Conseller
Boi Ruiz en persona) , ¿per què segueixen alimentant rumors? ¿Per
què posen la por al cos dels viladecanencs? ¿Val la pena jugar amb
els sentiments de la gent, per un
grapat de vots?
Carles Lozano

El passat 29 d’octubre el conseller de Salut Boi Ruiz va rebre a Isidre Sierra
(alcalde de Sant Climent), Mercè Esteve (alcaldessa de Begues), Josep Llop
(president comarcal de CDC) i Carles Lozano (regidor de CiU Viladecans)


9

la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

Tallarol de garriga (Sylvia cantillans)
Abril 2013 pineda litoral
Nidificant estival, més comú als ambients de la muntanya mitjana i als de caire
forestal mediterrani, i de distribució més irregular en ambients més secs i del
litoral, sempre que trobi hàbitat forestal i de brolles adequat. Migrador regular
però escàs arreu del territori.
Font: SIOC.


11

Recerca històrica

J

La dictadura de Primo de Rivera
a Viladecans, 1923-1930 (2)

a feia hores que s’havia desplaçat fins a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat per assistir a la
solemne recepció que s’havia d’oferir al general
Primo de Rivera, cap del Govern espanyol des
de setembre de 19231. Era el matí del diumenge 17
d’octubre de 1926 i Pere Masallach, aleshores alcalde
de Viladecans, formava part de la nombrosa comitiva que esperava l’arribada del dictador. Entre molts
d’altres, s’hi trobaven també el cap regional d’Unió
Patriòtica, Andreu Gassó i Vidal, el capità general de
la regió militar, els governadors civil i militar de la
província, a més dels alcaldes de Sant Feliu de Llobregat, del mateix l’Hospitalet, del Prat de Llobregat,
de Molins de Rei, de Sant Boi de Llobregat, de Gavà
i de Cervelló.
Cap al migdia va arribar finalment el Marquès d’Estella als carrers de l’Hospitalet, guarnits per a l’ocasió. Desplaçat tot el seguici fins a la Casa de la Vila i
després dels parlaments del rector de la parròquia i
del secretari de l’ajuntament local –el qual va llegir la
darrera acta del Ple on es nomenava el dictador com a
Fill Adoptiu de la localitat–, el general Miguel Primo
de Rivera va prendre la paraula, tot indicant que l’esdevenidor de Catalunya i España havia de ser el de
viure sempre unides sense divisions ni partidismes i
que España havia de ser un jardí on existís diversitat
de flors, les quals, conjuntament, formaven un pom
bonic i flairós. En el seu discurs va acabar dient que a
l’igual que hi havia ocells en un jardí que refilaven de
forma diversa, hi havia en Espanya fills de la mateixa
pàtria que parlaven català i vascuence, els quals havien
de ser germans i viure agrupats sota un mateix cel.
Mentre assistia a aquell acte, Pere Masallach, de gairebé 60 anys d’edat, es trobava en el moment àlgid
del seu mandat, com a màxima autoritat de Viladecans, durant el període de la dictadura. Lluny –temporalment i ideològicament parlant– restaven aquells
temps de la primera dècada del segle on Masallach va
tastar l’alcaldia, per primer cop, després de les eleccions municipals de maig de 1909. Llavors, Pere Masallach era candidat del republicanisme federal local2 i
un dels portaveus d’aquells conjunt de veïns del poble
–majoritàriament, jornalers i petits propietaris– que
1 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 19 d’octubre de 1926.
Pàg. 10. L’article pot ser consultat en línia en l’hemeroteca digital de l’esmentat diari.
2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència
general d’entrada. Ofici del Govern Civil de Barcelona, de 22 de
maig de 1909, demanant a la Junta Municipal del Cens Electoral
de Viladecans, dades sobre l’afiliació política dels regidors del
poble proclamats en les eleccions municipals d’aquell any.

El general Primo de Rivera rebut durant una visita a la
població aragonesa d’Alcanyís, a mitjan dels anys vint.
Arxiu Històric Fotogràfic de Telefònica

es congregaven sovint en el cafè d’en Jaume Bonet, a
la carretera, on s’havia bastit a finals del segle XIX la
Societat Recreativa La Fraternitat. Efectivament, cap a
inicis de segle en Pere Masallach –conegut per tots els
seus veïns com el Peret de l’Agustí3–, era un representant dels anomenats “fraternos”; és a dir, dels republicans seguidors del diputat Josep Rubau Donadeu, que
al poble estaven encapçalats pels veïns Baldiri Miernau i Monmany i Jaume Pugés i Masellach4.
El perquè l’home republicà i federal del 1909, passà a
ser l’alcalde de la dictadura primoriverista a Viladecans és una cosa que ara per ara no té una explicació
clara. Tot i això, podem aventurar una hipòtesi que
passaria per suposar una certa basculació ideològica
conservadora del nostre protagonista, encara que situant-se al marge del catalanisme lligaire hegemònic,
al poble, durant bona part de la segona dècada del
segle XX. També podríem pensar que el que realment
passava al Viladecans de l’època és que no hi havia
una adscripció ben clara de la majoria dels veïns cap
a posicions ideològiques rígides, sinó que el que més
aviat existia eren sentiments de pertinença cap a bàndols oposats, del tot determinats per lligams de parentiu o per interessos econòmics de diversa índole.
3 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal
d’Habitants de l’any 1870. Pere Masallach i Monmany havia
nascut a Viladecans el 9 d’agost de 1867, fill d’Agustí Masallach
i Badell i d’Isabel Monmany i Carbó. En aquesta font consta
que viu al carrer de les Canals, núm. 43.
4 Sobre les dinàmiques polítiques locals del primer terç del
segle XX es pot consultar l’obra de Joan Tardà i Coma, Republicans i Catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle XX, editat
el 1991 o l’estudi de Jaume Lligadas, Viladecans 1915. L’herència
de Magdalena Modolell, publicat el 2011.

12

Fos com fos, Pere Masallach semblael càrrec i encetaven una etapa
va situar-se, cap a l’inici del període
d’aparent aturada de les dispudictatorial, en una posició idònia, allutes partidistes dins del municipi.
nyat de les vel·leïtats republicanes de
Malgrat tot, no creiem que fossin
joventut, marginat dels interessos dels
persones apolítiques: un cop d’ull
lligaires conservadors, però ben situat
a les fonts consultades admeten
en defensa de les posicions d’ordre, jeun comportament de l’ajuntararquia i pau social que el nou govern
ment, totalment servil cap a les
reclamava als dirigents locals. I així,
ordres generades des del Govern
arribem al 17 de març de 1924, data
Civil o el delegat governatiu del
en què arribà a l’ajuntament una orpartit judicial.
dre emanada del Govern Civil, en què
Fins i tot, creiem que part o la totaes procedia al cessament de l’ajuntalitat dels regidors de l’ajuntament
ment format el mes d’octubre de 1923
impulsarien, o com a mínim estai al nomenament d’un de nou format
rien al cas dels intents de formaper Pere Masallach, Jaume Térmens i
ció del grup de la Unió Patriòtica
Campderrós, Francesc Arnau i Pascude Viladecans, engegada, segual, Francesc Pau i Mas, Marcel·lí Calrament, també a mitjans de l’any
bet i Cendra, Jaume Pugés i Reguan,
1924, sota la presidència del veí
Francesc Tort i Nicolau, Baldiri Faura Pere Masallach i Monmany, al cen- Joan Casellas i Miret. La mort de
i Tetas, i Jaume Vila i Duran5. Una or- tre de la imatge, posa per al fo- Casellas, però, dos anys després,
dre que tothom esperava després de tògraf a la seva casa de l’actual deixà els ben segurs minoritaris
la publicació, a inicis d’aquell mateix carrer de Pi i Margall, acompanyat upetistes del poble, sense la immes, de l’Estatut Municipal elaborat de la seva germana, la seva néta prescindible direcció9.
pel director general d’administració Rosa i alguns membres de la família Comellas Guitart, l’any 1949. Au- Els maldats esforços dels caps
José Calvo Sotelo6.
toria
fotogràfica
desconeguda comarcal i provincial d’U.P. de
El nou ajuntament, constituït el 21 del AMVA, Col·lecció Comellas Doñate revitalitzar, posteriorment, la flamateix mes7, elegiria Pere Masallach
ma del grup local del partit10, que
com a alcalde i Francesc Tort, Jaume
havia nascut dels interessos dels
Térmens i Francesc Arnau, com a primer i segon ti- de dalt i no a partir de la força del poble, explica no
nent d’alcalde i síndic procurador, respectivament. només la manca de suports viladecanencs cap a la
La resta de veïns esmentats en l’ordre del 17 de març, Dictadura, sinó també la impossibilitat de Pere Masavan ser considerats mers regidors sense presència en llach de tornar al poder local, després de la destitució
la Comissió Municipal Permanent8, veritable òrgan de de Primo de Rivera, de mans del rei, a inicis de 1930.
govern del poble durant tot el període de la Dictadu- La participació Pere Masallach en les primeres eleccira.
ons locals de la Segona República, només obtindria la
Així doncs, a partir de finals de març de 1924, es formà minsa recompensa de ser regidor, per la minoria conun ajuntament compost per nou regidors. Només Pere servadora, entre 1931 i 1934, dins dels ajuntaments
Masallach –durant els consistoris formats de 1909 fins dominats per la força del catalanisme d’esquerres
a 1911–, i Francesc Tort –regidor de la minoria en els d’Esquerra Republicana de Catalunya.
ajuntaments lligaires de Josep Bonich (1914-1917)– El moment dels homes que havia representat la Dictas’havien assegut abans en un Ple de l’ajuntament. La dura de Primo de Rivera al poble, semblava conclòs.
resta de regidors del període 1924-1930 eren nous en Només la dictadura franquista rescataria el nom d’algun d’ells: Pere Masallach, alcalde de 1939 a 1941 i re5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència
gidor de 1939 a 1942; Francesc Arnau, regidor de 1939
general d’entrada. Ofici del Govern Civil de Barcelona, de 17
a 1941; Marcel·lí Calbet, de 1941 fins a 1947; o Baldiri
de març de 1924.
6 Publicat a la Gaceta de Madrid, 9 de març de 1924. Aquest
Faura, de 1945 a 1947. El nou estat, nascut del AlzaEstatut determinava el nombre de regidors que havien de tenir
miento Nacional del 1936, reclamava la participació
tots els municipis de l’Estat i que havien de procedir, tant a paractiva de gent d’ordre i ells ho eren.
tir de la votació directa dels electors i electores de cada poble o
ciutat, com a partir de les associacions o corporacions existents.
El cert, però, és que l’Estatut Municipal no es va aplicar mai.
Pel cas de Viladecans, els regidors nomenats pel Govern Civil,
en l’ordre del 21 de març de 1924 van durar en el seu càrrec
durant tot el període de Dictadura.
7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de
l’Ajuntament, 21 de març de 1924.
8 Les úniques excepcions es van produír quan Francesc Pau
dimití del seu càrrec el 8 d’abril del mateix any, i va ser substituït per Joan Esparducer i Grau, i quan Jaume Térmens fou
substituït en el càrrec de segon tinent d’alcalde, atesa la seva
fràgil salut, per Jaume Vilà, el 2 de setembre de 1926, segons
consta en l’Acta de Ple d’aquell dia.

Xavier Calderé i Bel
9 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 18 de juny de 1926,
pàg. 2. La Unió Patriòtica havia estat impulsada des del mateix
ministeri de governació, com a fórmula per poder oferir cobertura política a la Dictadura.
10 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 15 d’agost de 1928,
pàg. 9-10. A instàncies del cap provincial, aquell dia s’organitzaren mitings d’afirmació patriòtica a Viladecans i Sant Climent, amb participació dels caps locals upetistes. El cap viladecanenc era, aleshores, el veí Joan Rodríguez.

13

Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de
capellans obrers i altres subversius (1)

L

’any 1963, el general Franco havia atorgat el títol
d’”Empresa Modelo” i el
premi corresponent a Derivados Lácteos S.A. –la productora dels gelats Camay, “mejores
no hay”–, nascuda no gaire temps
abans. Pocs mesos després d’aquest
fet, no tenint-ne prou de vendre’ns
xocolatines blanques i negres amb
cromo, la monopolística suïssa
Nestlé comprà aquella modèlica
empresa pretenent abastir de fredor llepable tot Espanya i el sud de
França. La comprà tota ella; inclosa
la fàbrica que estava construint a
Viladecans.
Quan va ser l’hora, Nestlé es limità
a substituir el nom de la marca Camay per la de Camy. Menjant-se la
lletra “A” deixava de coincidir amb
el d’una potent marca de sabons
francesos. Fet així, el mes d’abril
de 1965, el ministre sense cartera
Gual Villalbí vingué a Viladecans a
inaugurar les noves instal·lacions i
a encetar una vida fabril que durà
fins fa ben poc, en què Nestlé ens
deixà tirats per anar-se’n a millorar
la taxa de guany a Marchamalo de
Guadalajara.
La nova planta funcionà com una
seda (per a Nestlé, és clar), durant
quatre anys. Fins que el 14 de maig
de l’any 1969, quaranta treballadors
de les cambres frigorífiques, quasi
bé tots ells temporers, presentaren
un escrit a la direcció de la fàbrica
demanant-li: un augment salarial
que fes arribar el sou com a mínim
fins a 300 ptes. diàries; millores en
les condicions de treball; diferent
contractació i major participació en
l’organització de la feina. El seu treball consistia en estibar i descarregar caixes de gelats en l’interior de

les cambres frigorífiques a 35 graus
sota zero, per acabar-les carregant a
furgonetes i camions de “reparto”
en un exterior a 30 graus positius;
cobrant amb prou feines un sou de
5.000 ptes. mensuals (30€), quan el
salari mínim començava a fregar
unes esquifides 4.000 ptes.
La sorpresa del gerent en rebre la
respectuosa petició dels estibadors
de baix fou de campionat, com podeu imaginar. Era la primera vegada que algú tenia l’atreviment de
fer-ho per escrit i de manera col·
lectiva. L’home passà de la sorpresa
a l’estupor quan veié que eren, no
un sinó dos, capellans els obrers
que encapçalaven la reivindicació
i la representació. Un d’ells, era
el mateix home que un mes i mig
abans havia contractat per mediació
subrepticia d’Esperança Atarés Solans, una empleada de les oficines
de fàbrica de 23 anys, que fins pocs
mesos abans havia presidit la JOC
de Barcelona. A dia d’avui, aquella
jove obrera catòlica és l’abadessa
del monestir benedictí de Sant Pere
de les Puel·les. Es va fer monja l’any
1976, no precisament per relació de
causa-efecte d’aquesta vaga, sinó
per vocació sobrevinguda després
d’uns tràgics fets de l’any 1974.
Seguim amb la vaga. Els dies 15 i
16 foren dies d’estira i arronsa entre
una comissió obrera i un director
de fàbrica espaordit i atrapat entre
l’obligació que el sistema li imposava i un sentit de la justicia que
per moments se li esfumava. L’obligació li venia de Suïssa, la mala
consciència de la pertinença als
anomenats “Equips de Matrimoni
de la Mare de Déu” que dins les seves reunions de “revisió de vida” li
havien presentat com a cosa mera-


vellosament cristiana l’experiència
pastoral dels capellans obrers.
L’ empresa, digué un NO taxatiu,
a totes les reivindicacions. Partint
d’aquest NO, el dia 17, els quaranta
treballadors de la cambra frigorífica
iniciaren una protesta en forma de
“treball lent”. La direcció els tancà
dins de la “nevera”, una bona estona, perquè s’ho repensessin. En
sortir, la resposta obrera continuà
essent la mateixa i quasibé ningú
carregava furgons i camionetes.
Prèvia consulta a la “Dirección Provincial del Trabajo”, el dia 19 l’empresa sancionà 5 treballadors. No
aconseguint desfer el moviment,
l’endemà dia 20 acomiadà el dos
capellans. A partir d’aquest moment la vaga fou total a la cambra
frigorífica. El dia 22 els quaranta
treballadors foren acomiadats i
Nestlé començà a contractar esquirols entre els jornalers disponibles a
la plaça Urquinaona de Barcelona, i
entre els homes que a la plaça de Viladecans els comissionistes caps de
colla “Morret” i “Nicolás” tenien a
disposició dels pagesos per anar a
jornal.
El dia 23, mitjançant advocat i sense passar per la inútil tramitació de
la CNS, els acomiadats presentaren
demanda a Magistratura. Mentrestant, dins la fàbrica, les setanta
treballadores de producció responien solidàriament posant-se a fer
el mateix: treball lent. I a oficines,
els administratius esperonats per
l’Esperança també es pronunciaven
a favor de les reivindicacions dels
eventuals de la cambra i prenien
l’actitud de fer el ronsa. Neguitosa,
l’empresa prometé un futur augment de sous a tots plegats –si deixaven de fer el que feien– i va read-

14

metre als companys amb contracte
fix de la cambra, perquè els necessitava. Finalment, amb amenaces
i coaccions aconseguí restablir la
normalitat passats uns dies. Per fervos una idea: el cap de producció,
a tota aquella noia que anava tres
cops al lavabo en el transcurs del
matí, me l’enviava a l’uròleg a buscar un certificat...

neta i fou estant allà que
deixà de ser capellà per
esdevenir sindicalista
de totes totes. Sempre
dins la USO (Unió Sindical Obrera), i fins el
1982 fou el responsable
de formació del sindicat
dins l’Executiva Federal.

El conflicte no acabà aquí, amb la
senzilla i habitual victòria per part
de l’empresa, davant un conflicte
quasibé espontani, sinó que tingué
una segona part. Haurem de tenir
present que aquests fets es produïen 15 dies després d’aixecar-se l’Estat d’Excepció que Fraga Iribarne
havia instaurat després de l’assalt al
rectorat de la Universitat de Barcelona el mes de gener, i el món clandestí tenia moltes ganes d’emergir
i prendre aire. Abans d’entrar-hi
però, vegem qui eren aquells capellans i que se’n va fer d’ells.

El segon, en Vidal Pons,
era de Navàs, al Bages. Com tants d’altres
capellans
missioners
Joseph Cardijn, amb representants de la JOC de
d’aquella comarca era Catalunya, els anys 50.
claretià. Una vegada
ordenat sacerdot fou
destinat a la ciutat de Los Ángeles Això dels capellans obrers era un
dels Estats Units, al barri a tocar de moviment sorgit a França poc desHollywood per fer-hi de vicari. S’hi prés de la Segona Guerra Munpassà sis anys. Allà entrà en crisi dial, com a resposta pastoral a la
en adonar-se del poc que sabia del progresiva descristianització del
món real fora del sacerdoci. Apro- moviment obrer, anteriorment
fitant una vinguda de vacances a profetitzada per Joseph Cardijn, el
Barcelona, volgué resoldre el pro- fundador de la JOC. Inicialment, el
blema respecte el món obrer cap- moviment dels capellans fou mirat
amb recel per la jerarquia pel perill
bussant-s’hi.
S’estava passant els dies a la ciutat de pèrdua d’efectius, donat que sigcooperativa de Sant Boi i, sense més nificava una nova manera d’evanni més, se li ocorregué demanar en- gelitzar i d’estar dins el món, molt
trar a treballar a Metron. Fou accep- arriscada pel que fa a la continuïtat
tat, però a algú més perspicaç que el vocacional. A resultes del Conciprimer seleccionador li degué sem- li, però, agafà embranzida i s’esblar sospitosa aquella santa inno- campà fora de França. Certament,
cència, i fou rebutjat el primer dia. molts d’aquells sacerdots acabaren
Així és com, amb la primera lliçó plegant veles i sotanes dins un feapressa, discretament i dissimula- nomen més general iniciat a finals
dament demanà entrar a treballar dels anys seixanta. Aquí, a casa
a Camy. I aquí sí. Aquí canvià de nostra, tingueren molt ressò l’anomenat grup de “la fiambrera” de
vida.
Santa Coloma, Badalona i Besòs, i
Tan aviat com fou acomiadat de la
el de Cornellà que es conformà al
dels gelats, passà a la Bra de Sant
voltant del jesuita Garcia Nieto, de
Boi, i com us podeu imaginar, no va
Frederic Prieto i d’altres. Amb la
trigar gaires mesos a organitzar un
crisi dels anys setanta i vuitanta, el
altre cristo i també en sortí acomimoviment anà minvant fins pràctiadat. Prèviament, però, l’empresa
cament desaparèixer, fruit dels acointentà una conciliació –o compra–
miadaments i l’alerta empresarial
oferint-li un bon lloc comercial a
que els relegava a ser contractats
l’estranger aprofitant el seu saber
només per petites empreses. Ara,
perfectament l’anglès, que ell no
tots aquells obrers de vocació, opoacceptà. Deixà de ser capellà quan
sitors al nacionalcatolicisme, són
el requeriren a reincorporar-se a la
jubilats.
disciplina de l’orde claretià, i es de(continuarà)
dicà a viure secularment i cristianament com a obrer.

Eren: mossèn Josep Maria de la Hoz
Hernando i mossèn Esteve Vidal
Pons.
A dia d’avui, en Josep Maria és un
respectable jubilat de 73 anys, casat i amb fills que viu a Mataró, fa
voluntariat donant clases de català
i participa en l’elaboració d’estudis
sindicals. L’Esteve, talment com en
Josep Maria, té 78 anys i viu a Montigalà a tocar de Santa Coloma, inserit en la vida d’aquells barris. Cap
d’ells és ara capellà. Tots dos penjaren els hàbits.
El primer, en De la Hoz, havia nascut a Honrubia de la Cuesta a la
província de Segòvia. Fou un capellà diocesà de gran preparació
intelectual que acompanyava com
a assistent l’arquebisbe Modrego
en els darrers temps del Concili a
Roma, en tant que hi estudiava Història de les Religions. L’any 1967
deixà la parròquia de Sitges de la
qual fou vicari i entrà en el mon fabril fent de tallador de pells. Quan
va entrar a treballar a Camy era el
Consiliari de la JOC femenina de
l’arxidiòcesi barcelonina. Acomiadat de la fàbrica dels gelats, entrà a
treballar a la Vulcano de la Barcelo-


15

conèixer càrrec del Grup Tres Torres
viladecans
secció a

La repressió de la postguerra
i els avals del Manquet (i 3)

D

esprés d’haver repassat la història de l’empresonament i el judici
del Manquet, i especialment després d’haver repassat
els qui el van avalar per aconseguir que li rebaixessinn la condemna, tindria ganes ara, per acabar, de treure’n algunes reflexions
i conclusions.
I el que d’entrada em surt de dir
és que m’alegra que personatges
tan rellevants del poder franquista viladecanenc com l’alcalde Nicasi Marieges o el cap de Falange
Doctor Ferro, o del món catòlic
com el vicari Josep Maria Cullell
i el campaner Baldiri Miracle volguessin “mullar-se” per afavorir
el nostre personatge, en un acció
de la qual no en podien treure cap
profit sinó més aviat, si de cas,
algun problema. (I també em sorprèn desagradablement que altres
personatges que haurien pogut
fer el mateix no ho fessin, com és
el cas evident del rector Josep Homar, però no només ell).
De l’actitud dels Marieges, Ferro,
Cullell i Miracle, la primera cosa
que se’n pot deduir és, crec jo, que
Josep Iturrioz devia ser un personatge d’una altura humana considerable. Un home que sabia manar, que li agradava manar, i que
ho feia notar. I que això que tan bé
sabia fer, ho havia posat al servei,
en primer lloc, dels ideals republicans d’una societat més justa
i digna. I després, quan el juliol
del 36 tot es va posar de cap per
avall, va posar les seves capacitats
al servei d’evitar totes les desgràcies que es poguessin evitar i d’estalviar patiments inútils, perquè,
sens dubte, les seves conviccions

democràtiques i socials incloïen el
respecte a totes les persones independentment del que pensessin,
i la recerca d’una societat en què
fos possible per a tothom viure-hi
amb una bàsica concòrdia. Això,
aquestes conviccions que ell va
saber traduir també en fets i accions, va ser reconegut i valorat per
una part dels qui estaven al bàndol contrari i, en algun cas, com el
ja prou esmentat de Baldiri Miracle, va arribar fins a l’establiment
d’una relació permanent d’amistat.
Però hi ha també una altra cosa
que es pot deduir, mirant-ho des
de la banda contrària. I és que, en
el bàndol vencedor, en part dels
seus membres, hi hagué una capacitat de respecte i valoració dels
vençuts. Dient això no pretenc,
certament, minimitzar la brutalitat de la repressió franquista en
la postguerra, ni la complicitat en
aquesta repressió per part dels
sectors socials viladecanencs del
bàndol vencedor. El Doctor Ferro
i l’alcalde Marieges van contribuir notablement, sens dubte, a la
repressió de la postguerra. Però
la seva actitud en aquest cas, desafiant els màxims dirigents del
nou règim que volien convertir
el Manquet en síntesi de totes les
malvestats del bàndol republicà,
fa adonar que, en aquells anys
duríssims, no tot va ser totalment
blanc o negre, i que pretendre
veure-ho així és una falsificació
de la història.
Anant més enllà de la història
concreta del Manquet, hi ha una
cosa prou sabuda però que la lectura d’aquests papers torna a posar en relleu, i que crec que fóra bo


que a Viladecans fóssim capaços
de destacar-la més i sentir-nos-en
orgullosos. La carta signada per
nou ciutadans de Viladecans que
esmentàvem en l’article anterior
ho formula així: “Manifestamos,
con verdadera satisfacción, que
nuestro pueblo es de los pocos
de la zona marxista en el que no
se perpetró ningún asesinato”. És
un mèrit, indubtablement, de les
nostres autoritats republicanes,
i un exemple de la seva voluntat
democràtica i de la seva capacitat
de connectar amb els qui no estaven en el seu bàndol. Si algun dia
fóssim capaços d’escriure una història compartida, matisada i oberta d’aquells anys tràgics, aquest
seria un aspecte que ens hauria de
fer goig de ressaltar.
I per acabar, deixeu-me dir una
cosa que em sembla que ja he comentat algun altre cop, però que
crec que, amb tot el que portem
vist, resulta ja molt evident. Viladecans està en deute amb Josep
Iturrioz. Li hem de dedicar un
carrer. N’hem dedicat un a l’alcalde Llorenç Puig i un altre al president del Comitè Mariano Sanjuán. Falta el tercer, el carrer de
Josep Iturrioz, el Manquet.
Josep Lligadas

16

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Deu anys sense Manuel Vázquez Montalbán
El 18 d’octubre de 2003 ens va deixar, víctima d’un
infart a l’aeroport de Bangkok, Manuel Vázquez Montalbán. Novel·lista, poeta, periodista, assagista, gastrònom, militant del FELIPE (Frente de Liberación Popular), del PSUC, d’ ICV i, per sobre de tot, culé.
Als deu anys de la seva marxa voldria recordar-lo,
si no fos per la temperatura d’aquests dies, encenent
la llar de foc amb un llibre com feia el protagonista inoblidable de les seves novel·les, el detectiu Pepe
Carvalho. Però si més no el recordaré publicant unes
fotografies del pregó que va fer al Jardí Municipal per
la Festa Major de l’any 1982 a Viladecans.


17

Punt de Trobada 71

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (18)

Similaire à Punt de Trobada 71

Similaire à Punt de Trobada 71 (20)

Plus de puntviladecans

Plus de puntviladecans (15)

Punt de Trobada 71