4. La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos.
5.
6. experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, etc.
8. “ En el signe - per exemple, un rètol a la carretera - allò significat no hi és present . En canvi, en el símbol, una imatge ben plena d’emoció i d’energia, es fa present allò que no es pot dir ni tocar altrament.
9. En aquesta imatge, plena de sentit i de força, instantània, el misteri, l’absolut, la grandesa que és cada ésser humà, es deixa escoltar, veure, tocar. I és així perquè en el símbol es troben i s’uneixen consciència i inconscient, superfície i fons, sentits i ment, cos i ànima, presència i força, miracle i realitat, fet i sentit.
10. Gràcies al símbol, ens alliberem de la tirania dels conceptes; intuïm, copsem, allò inefable i misteriós. I la consciència, atreta, seduïda, arrabassada, retorna, feliç i expandida, a la profunditat i a l’origen.
11. En el símbol, l’energia i la força del profund penetren lluminosament, mitjançant la imatge, en la consciència.
12. En el símbol s’enmiralla el “jo” profund per ésser vist i sentit. En el símbol, es fa misteriosament present, es deixa conèixer i reconèixer.”
13. Nivell 3 utilitzant Raimon Panikkar (a partir de “Símbolo y simbolización”, dins de “Arquetipos y símbolos colectivos”, Círculo Eranos I, Ed. Anthropos)
35. Ni jo m’apropo al símbol, ni el símbol s’apropa a mi. Ens descobrim com a formant part del mateix univers simbòlic.
36. No hi ha un “coneixement simbòlic”; hi ha un adonar-se de la presència englobant de la realitat simbòlica de la qual nosaltres mateixos formem part (això seria l’”experiència simbòlica”).
37. La visió del símbol no et permet estar ni fora ni dins. Passa per l’”amor”, per la “simpatia”, per la “participació”.
38. El símbol no és el meu símbol , la consciència simbòlica no és la meva consciència simbòlica . Jo estic en la consciència simbòlica, participo d’ella ; ella s’apodera de nosaltres, ens embolcalla .
39. En el marc del símbol, podem parlar d’una consciència que m’embolcalla i de la que no soc propietari i, per altra part, d’un jo pensant que és com una espurna de la consciència.
41. Tot símbol té innombrables significats. No es pot interpretar, és polisèmic per naturalesa. De fet, no significa res (no és el conjunt dels seus diferents significats).
42. El significat del símbol deriva de la nostra participació en el propi símbol.
43. Si és símbol (vivent per a nosaltres) pot ser una cosa per a mi, i una altra per a un altre; com més ric i més viu sigui, més coses permet pensar. El símbol vol dir moltes coses.
45. Ens podem comunicar amb el símbol sense que les nostres interpretacions hagin de ser necessàriament les mateixes. Aquesta diversitat d’interpretacions és la riquesa mateixa del símbol.
46. Un símbol és polisèmic i amb diversitat de subjectes que reclamen el dret de fer-lo servir (per això pot estar viu en unes èpoques i mort en d’altres, quan ningú no el reclama).
48. Quan pensem el símbol, s’esvaeix ; quan mirem de saber què significa, es dissol .
49. Si “penso” el símbol, ja soc fora d’ell. Pensar corrou i destrueix el símbol, convertint-lo en objecte (pensat).
50. El símbol ens allibera del pensament; al seu nivell, el pensament ja no és necessari.
51. El símbol em desencadena, m’inspira i m’absorbeix, m’allibera de la meva pura reflexivitat.
52. Quan creiem saber el que un símbol significa (quan afirmem que un símbol particular significa el que jo crec que significa), el símbol mor .
53. L’experiència simbòlica no és reflexiva , no es pot reflexionar sobre ella (si jo no penso en Déu, Déu pot ser real)
54. Cal una participació en la mateixa consciència simbòlica, que no és una consciència lògica (quan hi ha unanimitat “conceptual”, el símbol es comença a esvair...).
55. La consciència simbòlica és una consciència que no té subjecte: jo no soc el subjecte, perquè l’altre no és l’objecte. [això el fa un tipus específic de coneixement, diferent del pensament de la raó]
56. És un percatar-se intel·lectual sense coneixement d’ell mateix. És un “despertar”. No s’espera res, no es pensa en res, no es vol res. És “consciència pura”.
57. Podem discutir sobre el símbol, sobre la noció de símbol, però no sobre un símbol.
59. Si jo m’apropo al símbol, el destrueixo. He d’escoltar-lo, deixar que parli .
60. No hem de buscar què significa, sinó què ens diu, què ens vol dir . El símbol diu, parla , i jo el puc escoltar penetrant en el que la seva paraula vol dir (-me).
61. No és el pensar que va a l’ésser, és l’ésser que parla, i nosaltres, al rebre, a l’escoltar aquesta “parla”, el pensem.
62. Ens cal adoptar una actitud receptiva, femenina, per a deixar que l’ésser s’expressi, que la realitat parli i que parli en i per mi , en i pels altres (ja que jo no soc l’únic portaveu).
64. Un símbol és una relació, tenint present que en una relació l’important no són els pols de la relació sinó la relació mateixa. Els pols de la relació són fruit de la relació mateixa. [Els pols són diferents quan hi ha la relació, queden configurats per la relació]
65. El símbol és una relació viscuda que és primera i és ella la que ens constitueix en un tu i en un jo [i quí és el tu en la relació simbòlica?]
67. [En el símbol], el que fa que em vegi com un jo i no com un fragment del tot és el fet que, en aquesta experiència, jo em sento creador.
68. La realitat és simbòlica, i jo participo en ella alhora com a actor i com a espectador . És més aviat la mateixa relació la que crea aquest àmbit de llibertat en el que sorgeix la relació i del qual ni jo ni l’altra persona en som propietaris.
