1. Arquitectura del segle XX
De la posguerra a l’actualitat
Manual d’història de l’art. Curs 2n de batxillerat, editorial Castellnou.
Muñoz Molina, Julián. El arte contemporáneo. Ed. Acento, Madrid 2000 (pàg. 79-89)
Text: https://sites.google.com/site/artsartistes/1-arquitectura-del-segle-xx

2. Segona meitat del segle XX
• A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, molts dels grans
arquitectes europeus s’instal•len als EUA.
• Continuen els postulats de l’arquitectura funcional i orgànica, i
s’aprofiten les possibilitats que ofereixen els nous materials, per la
qual cosa es produeix una evolució del disseny arquitectònic.

3. Anys de posguerra
Funcionalisme
Van der Rohe viu durant aquests anys la
seva etapa de maduresa artística a la
ciutat de Chicago, on aixeca
espectaculars gratacels que confereixen
un nou perfil de modernitat a la ciutat.
Les torres de Lake Shore Drive
Apartaments, conegudes com les
Bessones de Chicago són exemple de
puresa i simplicitat formal, on els
enormes esquelets d’acer estan coberts
per pannells de vidre en les seves quatre
cares. Apartaments Lake Shore Drive,
Mies van der Rohe, 1951, Chicago

4. Estil Internacional
La imposició del racionalisme en diferents països anul•la el
desenvolupament de l’arquitectura històrica, desapareixent amb ella
les característiques constructives tradicionals de cada país.
Per aquesta raó, es coneix a l’arquitectura regida pel funcionalisme
com Estil Internacional.
Le Corbusier junt amb Lucio Costa i Oscar Niemeyer projecten la ciutat
de Brasília, capital de Brasil, aixecada de forma artificial (1956).

5. Anys 60
• A partir dels anys seixanta, se
superposen diferents
tendències arquitectòniques:
– Brutalisme
– Formalisme
– Grup Metabolisme
– Arquitectura pop

6. Brutalisme
• Els arquitectes revaloritzen el material en brut, sense manipular.
• El precursor és Le Corbusier: un exemple és l’Escola de Hunstanton.
Escola de Hunstanton,
Le Corbusier, 1949-1954,
Norfolk.

7. Escola de Hunstanton, Le Corbusier, 1949-1954, Norfolk.
Els terres són lloses de formigó i les parets de maó vist.

8. Escola de Hunstanton, Le Corbusier, 1949-1954, Norfolk.
Tots els marterials apareixien tal com són, sense pintar. Les
instalacions elèctriques i les tuberies es van deixar a la vista.

9. Ham Comon, James Stirling i James Gowan, 1958, London

10. Robin Hood Gardens, Alison and Peter Smithson, 1972, Londres.

11. Formalisme
Pretén crear emocions en el
públic.
S’oposa al funcionalisme.
Es fan servir elements
arquitectònics sense cap mena
de funció.
Pavelló New Harmony, Philip Johnson, 1960

12. Kline Science Center, Philip Johnson, 1965, Universitat de Yale

13. Grup Metabolism
• Sorgeix a partir de l’ordenació de la ciutat
de Tokio.
• Arquitectura flexible, susceptible de ser
transformada segons les circumstàncies.
• Concepció orgànica dels edificis i del
creixement de les ciutats.
• Influenciats pel brutalisme i Le Corbusier.
Yamanashi Broadcasting Center,
Kenzo Tange, 1966-1974

15. Arquitectura pop
• Lligada a l’estètica del Pop,
l’arquitecte més imortant és
Robert Venturi.
• Es creen obres vinculades a la
nova cultura de masses, creant
edificis anodins i impersonals,
com motels i discoteques, en els
que s’incorpora la publicitat de
consum i els anuncis de neó.
• Las Vegas representa la ciutat
Pop per excel•lència.
Saló de la Fama, projecte sense realitzar

16. L’arquitectura evoluciona estretament unida a l’enorme
desenvolupament de la tècnica.
L’espanyol emigrat a
Mèxic, Félix Candela
(Madrid, 1910), realitza
primíssimes
cobertes de formigó, amb
les que consegueix una
gran expressivitat.
Nuestra Señora de los Milagros, Félix Candela, 1954, Mèxic.

17. L’italià Luigi Nervi, (nascut el
1891), amb projectes que es
destinen a hangars i camps
esportius, realitza enormes
espais en forma de volta de
vidre i acer, i les seves
famoses estructures
reticulars de formigó, tal com
es veu en la vista interior del
Palau dels Esports de Roma,
aixecat el 1956.
Palau d’esports, Roma, 1960

18. • Frei Otto (nascut el 1935), arquitecte alemany, es decanta per
sistemes de coberta per mitjà estructures suspeses per materials
lleugers.
Pavelló alemany de l’Exposició de
Montreal, 1967
Estadi de Munich, 1972

19. Torres blancas, Sáenz Oiza, 1964, Madrid

20. Postmodernisme
En els anys setanta, apareix l’anomenada arquitectura
postmoderna en oposició al racionalisme.
Al capdamunt del moviment se situen els EUA i el Japó,
on es realitzen atrevits i espectaculars projectes.
Es barregen múltiples tendències i els edificis es
realitzen tenint en compte l’ambient que l’envolta.
Es torna la vista a l’arquitectura històrica, tan
rebutjada pel Racionalisme.

21. Casa Benacerraf a Princeton de Michael Graves, concebuda coma un llenç cubista.

22. Edifici de la TWA de Nova York, d’Eero Saarinen, amb forma d’ocell.

23. Òpera de Sidney, de Jørn Utzon, 1959-1973,
amb formes que recorden les d’una gran flor

24. També es recuperen elements arquitectònics del
passat, evocant sobretot el món clàssic amb l’ús
de columnes, arcs, frontons...
Casa Tonini a Suïssa, de Bruno Reihlin i Fabio Reinhardt, 1974.

25. Edifici de la INEFC, Ricard Bofill, 1987, Barcelona.

26. Norman Foster (Manchester, 1935) construeix el 1975 l’Edifici Willis,
Faber i Dumas a Ipswich (Suffolk), on s’uneixen fantasia i utilitat en un
edifici totalment acristallat

27. Richard Rogers (Florència, 1933) comença el 1971 el Centre Georges
Pompidou a París, en el que els avenços tecnològics conformen un
museu basat en un concepte dinàmic i multidisciplinar.

28. James Stirling (Glasgow, 1926), el 1964 projecta una coberta doblement
acristallada, en el seu edifici de la Facultat d’Història de Cambridge.

29. El descontructivisme
Es desenvolupa als EUA i Europa durant els anys vuitanta i noranta.
És un moviment filsòfic que afectà a l’arquitectura.
Defuig dels canons i les proporcions clàssiques.
Característiques:
• Obliqüitat
• Manca d’harmonia en la combinació de formes i materials
• Irregularitat
• Desafiament de la llei de la gravetat
Reflecteix la manca d’orientació de les societats
i la impotència de captar una imatge global de la realitat

30. Frank Owen Gehry, Canadà el 1929.
Premi Pritzker d’arquitectura, 1989.
És un dels arquitectes més influents del
panorama actual.
Pioner del minimalisme, durant els vuitanta
es decantà pel desconstructivisme.
Obres:
California Aerospace Museum, Los Angeles (1989)
Ginger i Fred, Praga (1997)
Hotel Marqués de Riscal, La Rioja (2006)

31. Museu Guggnheim de Bilbao, de Frank Owen Gehry, 1993-1997
Estil: desconstructivisme
Materials: formigó armat, acer, vidre, pedra calcària, maons i làmines de titani.
Sistema constructiu: tècniques i materials nous.

41. California Aerospace Museum, Los Angeles (1989)

42. Peix, F. O. Gehry, Barcelona, 1992

43. Danzing House, Frank Owen Gehry, 1997, Praga, República Checa.

44. Danzing House, Frank Owen Gehry, 1997, Praga, República Checa.

45. Danzing House, Frank Owen Gehry, 1997, Praga, República Checa.

46. Hotel Marqués de Riscal, 2006, La Rioja, España.

47. Arquitectura i l’urbanisme del
segle xx a Catalunya
• Funcionalisme.
• Amb el s. XX, sorgeix un desig d’adaptar l’arquitectura als gustos o a les necessitats de la vida moderna, que
cristal•litza en l’intent d’imitar els gratacels americans: el nucli central de València fou reconstruït en massa sota
la direcció de Xavier Goerlich, els anys 20 i 30, sobre la base d’aquest model.
• L’any 1928 un grup d’arquitectes catalans funda el GATCPAC amb la finalitat d’estendre les idees de la Bauhaus,
on es va formar la nova doctrina arquitectònica funcional de Walter Gropius, organitzada i difosa per Le
Corbusier. En són membres, entre d’altres, Josep Lluís Sert, Torres Clavé, Sixt Illescas i Antonio Bonet.
• Així apareixen a Catalunya, al mateix temps que a la resta d’Europa, els primers edificis d’estètica funcional:
lacasa Vilaró, la Casa Bloc de St. Andreu i el Dispensari antituberculós del carrer Torres Amat.
• La darrera etapa. L’any 1951, amb la reforma del cinema Fèmina de Barcelona s’inicia la represa del
funcionalisme, amb el desig de fer-lo evolucionar cap a unes formes més dotades de fantasia.
• Durant els anys 60 cal assenyalar la importància del mestratge d’Antoni Coderch, continuat per Federico Correa,
i el d’Oriol Bohigas, així com l’entrada d’influències estrangeres. Al mateix temps, Ricard Bofill inicia una direcció
radicalment avantguardista.
• Edificis representatius d’aquesta època són, entre d’altres: La Ricarda de Prat de Llobregat, d'Antoni Bonet, el
Nou Camp del FC Barcelona de Francesc Mitjans; els edificis de Banca Catalana i del Banc Industrial de Bilbao
de Tous i Fargas; el Col•legi d’Arquitectes de Barcelona i la Caixa d’Estalvis de la Diagonal de Xavier Busquets;
l’edifici del Noticiero Universal de Sostres; l’edifici dels Pescadors a la Barceloneta i la casa Rozes a Roses de
Coderch; la fàbrica Piher de Bohigas, Martorell i Mackay; la Fundació Miró a Montjuïc, de Josep Lluís Sert;
l’edifici Walden a St. Just Desvern i el barri Gaudí de Reus de Ricard Bofill.

48. El contrast arquitectònic.
• L’arquitectura catalana de les dècades dels anys seixanta i setanta va estar condicionada pel gran creixement
demogràfic que demandava molts habitatges construïts de pressa i que eren molt barats, al marge de planificacions
urbanístiques. A banda d’aquesta consideració general, és cert que alguns arquitectes van poder dirigir la seva
creativitat cap a experiències que només demandava la iniciativa privada. És una etapa en què la fascinació pel
progrés tecnològic va tenir una clara traducció en les tendències arquitectòniques, amb obres com els edificis Trade
de Josep Antoni Coderch o la seu de Banca Catalana de Tous i Fargas. Segurament els arquitectes més rellevants
van ser Ricard Bofill i el seu Taller d’Arquitectura i Oriol Bohigas i el seu estudi amb Martorell i Mackay.
• Els Jocs Olímpics de Barcelona. Els Jocs Olímpics van deixar a Barcelona i a Catalunya infrastructures que van
comportar un impuls important en la seva modernització, sobretot en urbanisme, comunicacions i nous serveis.
L’impuls olímpic va servir per fer en poc temps obres que, d’altra manera, haurien trigat molts anys. Es van construir
gran quantitat de nous hotels, variants i vials a les subseus, les rondes de Barcelona, les torres de comunicacions
de Montjuïc i Collserola, el port olímpic i nous barris, com la Vila Olímpica i la Vall d’Hebron, es van recuperar la
façana marítima i cinc quilòmetres de platja, es va ampliar l’aeroport de Barcelona, es va remodelar l’Hospital del
Mar i es van urbanitzar les zones de Montigalà, a Badalona, i el Parc del Segre, a la Seu d’Urgell.
• La construcció de la Vila Olímpica de Barcelona va comportar un dels projectes urbanístics més transcendents de
tot el segle XX. Al Poblenou, prop del mar, en uns terrenys solcats de vies i antigues naus industrials, es va construir
un barri nou, d’aspecte modern, dissenyat per urbanistes, arquitectes i enginyers de prestigi com Oriol Bohigas,
Josep Martorell, David Mackay o Joan Ramon de Clascà. S’hi van fer uns 2.000 habitatges, l’Hotel Arts, la Torre
Mapfre, el port olímpic, zones comercials, places, jardins i llocs d’esbarjo. A Barcelona també es va fer una segona
vila olímpica, amb diversos edificis d’habitatges al barri de la Vall d’Hebron. A les subseus de Badalona, Banyoles i
la Seu d’Urgell també es van alçar petites viles olímpiques que han esdevingut nous barris.
• Un país remodelat. La fesomia de les ciutats de Catalunya s’ha transformat en l’últim quart de segle amb l’auge de
l’arquitectura i l’urbanisme, que han transformat l’aspecte dels pobles i les ciutats. Destaquen el procés per fer
esponjosos els barris vells de les grans ciutats, la rehabilitació de monuments arquitectònics o la urbanització de
nous espais i la construcció de nous edificis. Arquitectes catalans destacats són Bohigas, Martorell, Viaplana,
Miralles, Bonell, Bofill o Garcés. Tot i que hi ha hagut transformacions urbanístiques a tot el país, la ciutat de
Barcelona reuneix les més significatives. Un exemple són la Vila Olímpica, l’obertura d’espais a Ciutat Vella, la
remodelació del Port Vell amb el cine Imax i el Maremagnum o l’Illa Diagonal, totes arran dels Jocs Olímpics del 92.

49. L’arquitectura i l’urbanisme del
segle xx a Espanya
• L’arquitectura i l’urbanisme del segle xx a Espanya
• Els distints corrents arquitectònics més importants del segle tenen repercussió a Espanya units a les característiques pròpies.
• El Modernisme estès per moltes ciutats del país, decau en la segona dècada del segle, i sorgeix una tendència historicista aliena a les novetats que
en aquests moments es desenvolupa en el continent. Destaca la figura del gallec Antonio Palacios, autor del Palacio de Comunicaciones de Madrid,
que es caracteritza per la seva gran ornamentació. El 1918, comença a publicar-se la revista "Arquitectura", que contribueix a difondre les novetats de
l’arquitectura mundial a Espanya per la qual cosa penetren els conceptes racionalistes. El primer que s’acull a ells és García Mercadal, qui el 1927
construeix a Saragossa el Rincón de Goya, de caràcter ortogonal.
• El 1929, els edificis construïts per a les Exposicions Internacionals de Sevilla i Barcelona continuen remetent a una arquitectura del passat, llevat el
pavelló alemany que aixeca Mies van der Rohe a Barcelona, una obra mestra de l’arquitectura que fou destruïda després de l’esdeveniment.
• Poc a poc es va formant una nova mentalitat, ja que amb l’arribada de la IIª República es crea una situació favorable per a l’acceptació i arrelament de
les noves idees; el 1930 es funda el GATEPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Al front
està, entre d’altres Josep Lluís Sert, col•laborador de Le Corbusier. Aquest grup funda l’any següent la revista A.C., publicació que impulsa el nou
concepte arquitectònic de caràcter funcional. Així, es desenvolupa sobretot a Catalunya una arquitectura racionalista, com la que representa el
Dispensari Antituberculós que realitzen Sert, Torres Clavé iSubirana entre 1934 i 1936. A Madrid, un gran exemple d’aquesta tendència és la Colonia
de El Viso, obra de José Bergamín.
• La Guerra Civil que esclata el 1936, destrueix nombroses edificacions, suposa una aturada en el terreny constructiu i, a més, provoca l’exili de
prestigiosos arquitectes, com Sert o Félix Candela. El règim franquista intenta imposar un tipus d’arquitectura historicista i monumental recuperant un
estil plateresc i escurialenc totalment allunyat de l’avantguarda i unit a raons d’exaltació nacional i de propaganda.
• Dins d’aquest esperit es realitza el Ministeri de l’Aire a Madrid, de Luis Gutiérrez Soto, i el Valle de los Caídos, dut a terme pels arquitectes Pedro
Muguruza i Diego Méndez, i inaugurat en els anys cinquanta. A partir de 1949, l’estil internacional comença a manifestar-se de forma clara. Destaca la
figura de Miguel Fisac (Daimiel, 1913), qui adopta els postulats de l’arquitectura orgànica tenint en compte l’estètica dels materials, i que el 1954 obté
una medalla d’or en l’Exposició d’Arquitectura religiosa celebrada a Viena pel projecte de l’església del Seminario de los Dominicos, d’Arcas Reales
(Valladolid). Racionalista és també el Pavelló espanyol de l’Exposició Internacional celebrada a Brussel•les el 1958, dels arquitectes Molezún i
Corrales.
• A partir de los anys seixanta, es produeix a Espanya un gran creixement de les ciutats com a conseqüència del desenvolupament econòmic.
Sorgeixen en aquesta època grans noms en el camp de l’arquitectura que assoleixen reconeixement internacional, comRafael Moneo (Tudela , 1937)
autor d’obres com la Nova Estació d’Atocha, el Nou Aeroport de Sevilla o la creació del Museu Nacional de Art Romà de Mérida, i Francisco Javier
Sáenz de Oiza (Cáseda, Navarra, 1918), amb l’edifici de Torres Blancas a Madrid, aixecat el 1965, que el vincula als principis de l’arquitectura
orgànica.