Comentari de text (serrano, tuson), llengua catalana, català,

1. EXERCICIS DEL FRAGMENT DE SIGNES, LLENGUA I CULTURA DE SEBASTIÀ SERRANO.
2. ESQUEMA
1. L'espai comunica: és un signe de status social.
1.1. En una classe:
-El professor té més espai que els alumnes i els veu a tots
-Si es posen en cercle, sembla que perdin autoritat.
-Identificam el professor per l'espai que ocupa.
1.2. A l'església:
-Abans estava ben distribuïda:
-El rector: gran espai i bona cadira.
-Els escolans: menys espai i cadires diferents
-Els feligresos: homes i dones separats i espai reservat a les famílies riques.
-Avui en dia ha socialitzat l'espai.
-Només a les grans celebracions, distribució en classes: autoritats, rics...
1.3. L'espai que ocupa cadascú és un signe d'allò que és cadascú.
2. Normalment creiem que aquests signes són "naturals"
2.1. Els percebem de manera inconscient
2.2. Però els nins els aprenen com s'aprèn a parlar:
-Que no poden seure a segons quins llocs
-Que han de mantenir certes distàncies entre nins i nines
2.3. Són manifestacions culturals, no naturals.

2. 3. RESUM:
L'espai comunica, ja que és un signe de status social. Per exemple, en una classe el
professor té més espai que els alumnes i els veu a tots, i alguns professors es neguen a
posar-se en cercle perquè els sembla que perden autoritat. A més a més, en entrar a
una aula tot d'una identificam el professor per l'espai que ocupa. Un altre exemple
seria l'església, sobretot abans, en què estava ben distribuïda: el rector ocupava un
gran espai i una bona cadira; els escolans, en canvi, el tenien més reduït i les cadires
eren diferents; en el cas dels feligresos, els homes i les dones havien d'estar separats i
les famílies riques tenien un espai reservat. Avui en dia, però, ha socialitzat l'espai i
només a les grans celebracions es conserva la distribució en classes: autoritats, rics,
militars... És evident, per tant, que l'espai que ocupa cadascú és un signe d'allò que és
cadascú.
Normalment creiem, erròniament, que aquests signes són "naturals", ja que els
percebem de manera inconscient. Però els nins, de fet, els aprenen amb tota naturalitat
com s'aprèn a parlar; per exemple, que no poden seure a segons quins llocs o que han
de mantenir certes distàncies entre nins i nines. Hem d'admetre, per tant, que aquestes
manifestacions o signes són productes culturals, no naturals.

3. RESUM.
Aquest text tracta de l’espai i d’allò que significa. A l’escola
podem veure com els professors gaudeixen de molt més
espai que els alumnes i poden controlar tota la classe. Fins al
punt que alguns rebutgen qualsevol alternativa que els
prengui d’alguna manera aquest poder. En l’àmbit de
l’església, antigament també existia una divisió de l’espai,
en la qual el rector era el que tenia l’espai més gran,
seguidament es trobaven els feligresos, dividits també per
classes socials. Finalment, l’autor afirma que aquestes
percepcions ens semblen naturals i inalterables, ja que
formen part de la nostra cultura i de la nostra educació des
de petits, però no ho són.

4. 4. TÍTOL:
1. L’espai, un mirall social.
2. L'espai: sistema de comunicació i símbol de poder
5. RECURSOS ESTILÍSTICS
5.1. -Argumentatiu: exposa idees pròpies i les argumenta.
-Divulgatiu: utilitza exemples per defensar i explicar els seus arguments.
-Recursos: Registre estàndard, entenedor, amb alguns col·loquialismes
(Compte!, Si ho pensem..., famílies riques...). Lèxic senzill i frases curtes i
simples
5.2.
-Didàctic.
Propòsit: acostar-se al lector: 1ª. Persona: subjectiu, implicació del lector
(nosaltres)
-Irònic
Complicitat amb el lector (Però, compte!, el dimoni)

5. TEXT DE JESÚS TUSON
ESQUEMA
-Les llengües amb més parlants són més útils.
-Comunicar-te amb milions de persones?
-Un malson i una monstruositat
-La gent normal només es relaciona amb uns pocs amics.
-La llengua més parlada i més útil és la pròpia de cada lloc.
-El neerlandès a Holanda; l’àrab i el berber al Marroc.
-No el xinès, l’anglès o l’espanyol.
-El nombre de parlants no té relació amb la utilitat de les llengües
-En altres dominis o àmbits sí que són útils altres llengües
-Intercanvis comercials, científics, culturals...
-Necessitat d’una o més llengües, o de traducció simultània.
-Poden ser llengües diferents, no sempre la mateixa:
-Genòmica o Informàtica: l’anglès
-Estudis alcorànics: l’àrab
-Comerç a l’Àfrica oriental: el swahili.
-Tot depèn de saber on ets i per a què necessites la llengua
-La llengua més útil no és la que té més parlants, sinó la que et resol els problemes:
-vendre productes informàtics
-relacionar-te amb la gent del país que visites
-relacionar-te amb la gent propera que estimes
-utilitat també important, necessària i plaent.
-La llengua més parlada és la que tenim més a prop: la del país on vivim.

6. TEMA: La utilitat de les llengües segons el nombre de parlants
COMENTARI:
Registre: Literari
-Propòsit: subjectiu:
-1a. Persona singular i plural (haurem de reconèixer: atreure’s la complicitat del lector),
- col·loquialismes (i alguns hi afegeixen..., si vols viure..., saber on ets...)
-Interjeccions (Quin malson!)
-Nivell de formalitat: Mitjà-alt.
Vol fer-se entendre (divulgatiu, lèxic general i culte, col·loquialismes) per poder
convèncer el lector
-Funció del llenguatge: expressiva, poètica i conativa. Predomina la conativa.
-Estructura interna:
1a. Part: 1r., 2n. i 3r. Paràgrafs. Rebat la idea o tòpic inical
2a. Part: 4t. i 5è paràgrafs. Exposa la utilitat o necessitat d’altres llengües a part de la
pròpia
3a. Part: 6è. Paràgraf. Argumenta que la llengua més útil no és necessàriament la més
parlada, sinó la que s’utlitza en cada àmbit concret. I als àmbits quotidians la més útil i
parlada és la de l’indret on vivim.

7. -Tipus de text: argumentatiu. Què pretén? Convèncer..
Recursos: ironia (“tota una vidas xerrant..."),
metàfores (ens traurà l’esperit de pena, territori anomenat
“Genòmica”), preguntes retòriques,
hipèrboles (monstruositat dialogística)