2. TEMA 1
HISTÒRIA DEL CINEMA – LA MÚSICA AL
MÚ
CINEMA
1 – Els inicis del cinema
2 – El cinema mut
3 – El cinema sonor
3. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.1 - Els germans Lumière
Es considera que el cine va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895.
Aquell dia, els germans Lumière van mostrar, en sessió pública, els seus films
als espectadors del Saló Indi del Gran Cafè dels Caputxins de París.
L’aparell amb el qual ho
van aconseguir va ser
anomenat “Cinematògraf”.
Havia nascut la
cinematografia!.
Però l’èxit inicial es va anar
apagant pel cansament del
públic. Les pel·lícules que
sempre es veien eren fetes
sobre moments quotidians,
sobre la vida laboral o
familiar.
Primera projecció pública del germans Lumière a París
4. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
El cinema va néixer en plena època
industrial, a finals del segle XIX.
Els germans Lumière, que ja duien alguns
anys treballant en aquest tema i havien
filmat més de 100 pel·lícules d’un minut
cadascuna, es van decidir a mostrar
finalment el seu invent en públic a París.
El van presentar amb por ja que,
inicialment, no tenien massa confiança amb
les possibilitats artístiques i molt menys
econòmiques de l’invent.
Després de moltes negociacions amb
diferents locals parisencs van trobar un local
senzill, decorat a l’estil oriental, el Saló Indi
del Gran Cafè del Boulevard dels Auguste Lumière (1862-1954) Louis Lumière (1864-1948)
Caputxins de París.
5. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Els germans Lumière van preferir una sala de petites
dimensions perquè si l’invent era un fracàs, pogués
passar més desapercebut.
El dia de la presentació, el 28 de desembre de 1895,
és considerat oficialment com el primer dia de la
història del cinema.
Només hi van anar 35 persones. Potser perquè no
s’havia fet massa propaganda de l’esdeveniment i Cinématographe
Lumière
potser també perquè el cartell que havien fet explicant
l’esdeveniment no era massa significatiu.
6. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
El cartell que els germans Lumière van posar al vidre del
Gran Cafè duia el nom de Cinématographe Lumière i
l’explicació que donava era la següent:
“Aquest aparell inventat pels germans Auguste i Louis Lumière,
permet recollir, en series de proves instantànies, tots els
moviments que, durant cert temps, se succeeixen davant
l’objectiu i reproduir a continuació aquests moviments
projectant, a mida natural, les imatges sobre una pantalla i
davant una sala plena de públic”
7. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Segons la descripció de George
Méliès, que va assistir a la
sessió, el públic es mostrà
inicialment escèptic, però quan
els espectadors van començar a
veure moure’s els carruatges
pels carrers de Lyon van quedar
“amb la boca oberta i
sorpresos...”
Va córrer la veu i als dies
següents la sala estava plena
d’espectadors i les cues que es
La sortida de la fàbrica Lumière (1895)
formaven al carrer eren
impressionants. Algunes de les
pel·lícules que es van poder
veure van ser La sortida de la
fàbrica Lumière (1895) que és
considerada com el primer film
de la història del cinema.
8. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
La resta de pel·lícules tractaven temàtiques familiars, la
vida als carrers de Lyon, petites empreses i tallers, la
demolició d’un edifici, etc. De totes, les dues pel·lícules que
més van agradar i més fama van aconseguir van ser
Arribada d’un tren a l’estació de la ciutat (1895) i El
regador regat (1895), considerat com el primer film
d’humor de la història del cinema.
La primera pel·lícula que es va rodar a Espanya va ser
Sortida de missa de dotze de l’església del Pilar de
Zaragoza (1896) per Eduardo Jimeno.
Arribada d’un tren
a l’estació de la
ciutat (1895)
9. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Les piràmides
Moscou
El regador regat
Arribada d’un tren a l’estació de la ciutat
Pel·lícules Sortida de la fàbrica
Germans Lumière
10. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.2 – La màgia de George Méliès
Va ser la màgia i la imaginació d’un altre home, George
Méliès (París, 1861-1938), que va salvar el cine d’acabar
com un invent més entre els molts que es feien en aquella
època, de passar sense massa pena ni glòria.
Méliès va fer realitat els somnis de
moltes persones mostrant-los en les
imatges que es representaven en una
pantalla. Finalment, la fantasia podia
volar a través de la llum.
Georges Méliès es va entusiasmar
amb l’invent dels germans Lumière i la
seva visió empresarial li va fer veure
que el cinema tenia possibilitats de
convertir-se en un gran espectacle.
L’estudi de Méliès
11. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Méliès va ser el primer inventor
de les ficcions i també del que
en diem “ciència-ficció”.
“Viatge a la lluna” (1902), “El
procés Dreyfus” (1899) i “Viatge
a través de lo impossible”
(1904) es troben entre les
millors mostres de l’inventor
dels trucatges cinematogràfics.
Per tirar endavant el seu pla
Viatge a la Lluna (1902) Méliès va comprar el Teatre
Robert Houdini de París i el va
habilitar amb tots els invents i
aparells necessaris per tal de
poder realitzar sofisticades
posades en escena i sorprendre
als parisencs amb els decorats,
els projeccions, els vestuaris i
les representacions.
12. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Viatge a la Lluna, 1902
Méliès treballant
Méliès va fer moltes pel·lícules utilitzant trucs enginyosos, algun
dels quals encara ara és motiu de discussió per endevinar com ho L’home orquestra, 1900
va fer.
Trucs més utilitzats per Méliès:
fer desaparèixer coses o fer que apareguessin altre cop El melomaníac, 1903
la sobreimpressió d’una imatge sobre una altra
les dobles exposicions
l’ús de maquetes. El diable negre, 1905
13. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
A inicis del segle XX, el cinema ja era pròpiament una indústria.
Va passar de ser un invent per divertir a ser una màquina de fer
diners. El cinema s’estén pel món.
Segon de Chomón va seguir els passos de
Méliès en un film “L’hotel elèctric” (1905) on
els trucatges van ser dels millors que es van
poder veure en aquella època.
L’Hotel elèctric, 1905
A Catalunya, Fructuós Gelabert es va convertir en el pare de la
cinematografia catalana i espanyola. Va construir un aparell
similar al dels germans Lumière i va filmar les primeres pel·lícules:
Finalment, la fantasia podia volar a través de la llum. i Sortida de
l’església de Sta. Mª de Sants (1897). També va rodar la primera
pel·lícula de ciència ficció de l’estat espanyol: Baralla en un cafè
(1897).
14. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.3 – Un cinema més refinat i cartells per llegir
Com que les pel·lícules eren mudes, uns cartells intercalats al mig de les
escenes anaven explicant l’acció o els diàlegs entre els personatges. I, a
vegades, un pianista donava el toc musical a l’espectacle.
Les barraques dels inicis del cinema es van convertir en sales elegants i
espaioses on començaven a anar les classes benestants i no solament les
classes més populars.
Per tal d’emplenar de
pel·lícules aquestes sales
estables, es van començar a
fer pel·lícules més cultes
per a un públic més burgés i
refinat.
15. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
La casa Pathé (França) Charles Pathé
A França aquest cinema més refinat es coneixia amb el
nom de Films d’Art, amb títols basats en obres literàries on
actuaven actors famosos del món del teatre.
El propietari de l’empresa Sociétè Pathé Frères, Charles
Pathé (1863 – 1957) va marcar a França l’inici de la
industrialització del cine.
Els films produïts per ell van aconseguir arribar a un bon
nivell de qualitat gràcies a la direcció de Ferdinant de
Zecca, autor de “La Passió” (1902) o “L’assassí del duc de
Guisa” (1904).
A la casa Pathé hi va debutar també un dels primers grans
còmics: Max Linder, que una mica més tard va ser
l’inspirador de Charles Chaplin.
Vive la vie de garçon, 1908 Combat de boxa,
Max Linder Max Linder
16. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
Charles Pathé va tenir un important competidor,
que també era francès. Es tracta del productor
Leon Gaumont que va contractar al director de
pel·lícules Louis Feuillade especialitzat en el
gènere de terror.
Louis Feuillade
Les Vampires, 1915 Els vampirs, 1915
Louis Feuillade
17. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.4 - Edwin Stratton Porter: Apareix el concepte de
“muntatge”
Van ser als EEUU on es va saber treure més profit de
l’invent del cinema. El 1903, amb la cinta “Assalt i robatori al
tren” Edwin Stratton Porter va inaugurar el cine de l’oest
(Western).
El nou gènere del Western va ser continuat i popularitzat per
Thomas Harper Ince, que era un director molt minuciós,
sempre treballava amb guió i tenia previstos tots els detalls.
Què va passar al carrer 23 de Nova York?, 1901
E.S. Porter Els espectadors comencen a aprendre
un nou llenguatge, el llenguatge
Què va passar al tunel?, 1903 cinematogràfic: aprenen a relacionar les
E.S. Porter
imatges entenent que tenen una relació
Un matí amb E.S. Porter. de continuïtat. I la base d’aquest nou
Resum dels trucs llenguatge és el muntatge.
18. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.5 - La guerra de les patents: Thomas
Alva Edison
El cine es va convertir en un gran espectacle
popular que superava les barreres socials i
idiomàtiques: el factor negoci va entrar en
acció.
Amb la finalitat de monopolitzar el mercat
cinematogràfic i acabar amb els competidors,
Thomas Alva Edison va enviar als seus
advocats contra els explotadors dels aparells
Thomas Alva Edison
cinematogràfics.
Es tracta de “la guerra de les patents”
(1897-1906) que, després d’una època de El mag, 1900
processos judicials, clausures de sales de Thomas Alva Edison
cinema, confiscació d’aparells projectors i
també moments de violència, va donar la El cafè misteriós, 1901
victòria a Edison. Thomas Alva Edison
19. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
El conflicte de les patents va afectar negativament als
petits productors independents, que per poder fugir de
l’inventor-negociant (T. A. Edison), se’n van anar cap a
l’altre costat del país, a Califòrnia. Va ser allí on van
fundar Hollywood i hi van construir les grans
productores que més endavant faran la història del Paramount Studios
cinema americà.
Culver Studios
Universal Studios
20. 1 – ELS INICIS DEL CINEMA
1.6 – Itàlia: el cinema com a espectacle.
Entre els diversos països on el cine ja era una
realitat, Itàlia va ser dels més avançats en la
concepció del cinema com a espectacle. I les
pel·lícules de grans reconstruccions històriques
(gènere històric) van ser el millor sistema per
aconseguir atreure al públic. El títol més destacat
d’aquesta època va ser “Cabiria”, dirigida per
Giovanni Pastrone, el 1913.
Recursos utilitzats pel cinema italià:
grans i espectaculars escenaris
participació de molts extres (fent de romans o de
cartaginesos)
Aquests elements garantien una
producció immensa per l’època.
Hi havia, doncs, una concepció
del cinema que va influir molt als
Cabiria, 1913 directors americans de
Giovanni Pastrone
Hollywood.
21. 2 – EL CINEMA MUT
2.1 - Aportacions de David W. Griffith
Considerem David Wark Griffith com un director revolucionari
que va establir definitivament un llenguatge propi pel cinema, una
manera pròpia d’explicar les històries. Va ser a les seves
pel·lícules “El naixement d’una nació” (1914) i “Intolerància”
(1915) on es van poder veure totes les novetats de Griffith.
Principals aportacions:
dividia el film en seqüències
mostrava accions en paral·lel
canviava l’emplaçament i l’angle de la càmera
variava els plans
utilitzava la tècnica del flash-back o narració
d’un fet ja passat
22. 2 – EL CINEMA MUT
Però la més important de totes va ser l’establiment del “muntatge”:
era un element expressiu fonamental pel cinema
ordenava les seqüències i els plans
emocionava els espectadors.
Les aportacions de Griffth van
tenir una gran influència en els
joves directors que el van succeir,
fossin americans o d’altres
països.
El naixement d’una nació, 1915
David W. Griffith
23. 2 – EL CINEMA MUT
2.2 - Expressionisme alemany i surrealisme a Espanya
En aquestes primeres dècades del cine apareixen més
directors que s’adonen de que aquest nou mitjà de
comunicació de masses també pot servir com a mitjà
d’expressió dels sentiments més íntims de l’ésser humà: els
anhels, els desitjos, les angoixes o les fantasies.
A Alemanya, l’estil “expressionista”
de Robert Weine sorprèn pels
productes ambientats en escenaris
irreals o futuristes.
L’estil “surrealista” busca expressar
el subconscient de manera poètica. A
aquest cine d’avantguarda hi van
contribuir: Luís Buñuel i el català
Salvador Dalí.
Un chien andalou, 1928 El gabinet del Dr. Caligari, 1920
L Buñuel – S. Dalí Robert Wiene
24. 2 – EL CINEMA MUT
2.3 - Els anys daurats del cinema americà: Hollywood
El cinema americà va apostar més pel benefici material que per l’estètica o la
poesia visual. Una petita ciutat de l’oest americà, Hollywood, s’havia convertit en
poc temps en el centre cinematogràfic més pròsper dels Estats Units. Grans
empreses es van reunir aixecant estudis on, a més de filmar les pel·lícules, es
construïen els mites i les estrelles.
Un hàbil sistema de publicitat creava una
atmosfera de llegenda al voltant dels ídols
del públic, els actors i les actrius es
converteixen en mites. En son bons
exemples: Mary Pickford o Rodolfo
Valentino. Es tracta de l’Star System,
que consisteix en un sistema de Mary Pickford
producció basat en la popularitat dels
actors a través del qual s’aconsegueixen
més beneficis econòmics.
Mary Pickford Rodolfo Valentino Rodolfo Valentino
Resum d’imatges Resum d’imatges
25. 2 – EL CINEMA MUT
2.4 - El cinema còmic
Entre tots els gèneres cinematogràfics fets a
Hollywood, va destacar l’anomenat “slapstick” o
cine còmic: els pastissos de nata, les
persecucions boges, els cops, les banyistes...
Charles Chaplin i Buster Keaton van ser dos
pallassos genials que, a la vegada, eren molt
crítics amb la societat deshumanitzada. Els seus
gags han fet riure a nens i adults de diverses
Charles Chaplin generacions de tot el món. De Xarlot es “Temps
moderns” (1935) i “El gran dictador” (1940) i de
Buster Keaton “El maquinista de la general”
(1926).
Buster Keaton Temps moderns, 1935 El maquinista de la general, 1936
Charles Chaplin Buster Keaton
El gran dictador, 1940 Resum de gags
Charles Chaplin Buster Keaton
26. 2 – EL CINEMA MUT
2.5 - El so abans del sonor: consideracions sobre la música al cine mut
1 - Abans del sonor podem dir que ja existia el so al cinema.
2 - En el cinema mut ja es posava en pràctica la idea d’acompanyar amb música
en viu les pel·lícules.
3 - Per això que en les sales de
cinema de principis de segle XX hi ha
havia un piano, un gramòfon o fins i
tot una petita banda, orquestra o
grup de cambra. Per exemple, els
germans Lumière, el 1897, van
contractar un quartet de saxofons per
acompanyar les sessions
cinematogràfiques al seu local de
París. De totes maneres, tots els
instruments eren vàlids per ser
utilitzats al cinema (especialment el
piano i la pianola).
27. 2 – EL CINEMA MUT
4 - Inicialment, la idea d’acompanyar amb música les pel·lícules no anava
dirigida a reforçar l’acció cinematogràfica sinó a dissimular el soroll que feien
les bobines de les cintes. Més endavant sorgeix la idea d’escollir la música en
funció del que s’està veient.
5 - Es comença a utilitzar música dels
grans compositors clàssics coneguts
pel públic, com Mendelssohn, Beethoven
o Chopin, i tot i que encara no ho podem
anomenar banda sonora, és un primer
pas molt important.
Aviat comencem a trobar compositors de
molta vàlua, com Camille Saint Saens,
que van composar partitures
expressament per acompanyar les
projeccions de pel·lícules
28. 2 – EL CINEMA MUT
6 - Músics i compositors tenien cabuda
en el negoci del cinema mut i també
una important font d’ingressos.
7 - No únicament la música sinó també
els sorolls tenien cabuda en el cine
mut: alguns exhibidors tenien
màquines especials per produir sons
com ara tempestes, cant d’ocells, etc.
8 - Aquests sistemes només eren
possibles, evidentment, a les grans
sales, a ciutats o llocs on el públic era
més o menys ric i gairebé mai es
podien veure o sentir en petits pobles o
llocs allunyats.
29. 2 – EL CINEMA MUT
2.6 - Sincronització entre imatge i so:
Alguns experiments havien demostrat que
les ones sonores es podien convertir en
impulsos elèctrics.
En el moment en que es va aconseguir
enregistrar al cel·luloide una pista sonora
es va fer possible ajustar el so i la imatge,
i per tant, fer cinema sonor.
Thomas Alva Edison, un dels inventors del
cinematògraf, havia aconseguit enregistrar
la veu humana al seu fonògraf el 1877.
En el cinema el problema de la
sincronització entre imatge i so no es va
aconseguir solucionar fins després de la
primera guerra mundial.
30. 2 – EL CINEMA MUT
2.7 - Els precedents del cinema sonor (primers intents):
1908: es creen les primeres bandes sonores de la història: Les van fer els
compositors Camille Saint-Saëns i Mihail Ippolitov-Ivanov per a les pel·lícules
“L’assassinat del Duc de Guisa” i “Stenka Razin”, respectivament.
L’experiència no va acabat de convèncer i va ser considerat només com un
“experiment original”. Als cinemes es va continuar sentint música en directe.
1914: es van fer 4 pel·lícules amb bandes sonores específiques. La més
emblemàtica de les quatre fou “Cabiria” que va comptar amb la participació
del músic compositor J. K. Briel, considerat un dels primers professionals de
bandes sonores.
1915: es fan 10 pel·lícules amb bandes sonores especialment composades
per a elles. J. K. Briel en va fer 4 de les 10 i, de totes, la més destacada va
ser “El naixement d’una nació”. A partir d’aquest moment es comencen a
generalitzar les composicions d’aquesta mena, fins al punt que cada estudi
tenia els seus propis compositors.
31. 2 – EL CINEMA MUT
1926: la Warner Bross estrena a Nova York el film “Don Joan”, amb efectes
sonors i una partitura sincronitzada seguint el sistema Vitaphone. Els efectes
sonors sincronitzats que es podien sentir eren el so de les espases quan xoquen
en la lluita, les campanades, etc.
6 d’octubre de 1927: s’estrena “The Jazz
Singer” (El cantant de Jazz), dirigida per Alan
Croslan, amb música del compositor Louis
Silvers, considerat el primer compositor per al
cinema, i amb fragments cantats per l’actor Al
Jolson. El film va fer trontollar tots els plans del
moment del cinema mut.
Cap al 1930 el sonor ja era un fet i el cine mut
havia desaparegut definitivament.
El cine mut havia durat 35 anys.
El cantant de Jazz, 1927 El cantant de Jazz, 1927
32. 2 – EL CINEMA MUT
2.8 - Conseqüències de l’aparició del cine sonor:
Inconvenients:
El actors i actrius es van veure obligats a fer proves de veu i tots van haver
d’aprendre a vocalitzar correctament. Molts van haver de plegar perquè tenien
una veu ridícula o que no es corresponia amb la seva aparença física. Alguns
exemples els tenim en Charles Caplin i Buster Keaton.
Els estudis van haver de fer grans inversions per reconvertir-se en “sonors”. Els
tècnics i els cineastes van canviar de manera de treballar i alguns directors van
pensar que es limitaven molt les possibilitats expressives i creatives del cinema.
Les càmeres feien massa soroll i es van
haver de tancar en caixes insonoritzades. Les
filmacions s’havien de fer en un silenci rigorós.
Els micròfons ho captaven tot i l’operador,
tancat en una cabina insonoritzada, no
s’enterava de res que no pogués veure, fet que
retardava el treball i el feia molt poc àgil.
33. 2 – EL CINEMA MUT
El 1908 les pel·lícules es filmaven en hangars de vidre perquè tot just existia la llum elèctrica, amb una càmera
manipulada per un senyor amb visera tancat en una cabina mentre xiulava una marxa militar que l’ajudava a
marcar el ritme de la maneta, intentant seguir una cadència de 16 imatges per segon.
34. 2 – EL CINEMA MUT
Avantatges:
Desapareixen els cartells amb es diàlegs intercalats entre els fotogrames.
El 1928 ja s’havien solucionat la major part dels problemes tècnics amb els
que havia començat el cinema sonor, es va inventar la “girafa”, el micròfon que
es posa a la part alta de l’escena, evitant d’aquesta manera les càmeres
insonoritzades, pesants i aparatoses, que impedien la mobilitat als rodatges.
35. 2 – EL CINEMA MUT
2.9 - Els Rag-times:
El Ragtime (temps descompassat) és
un estil de música de ball aparegut als
Estats Units cap a finals del S. XIX
ubicat en els inicis del jazz. Va ser la
primera música negra que va
aconseguir popularitat i distribució Banjo
comercial.
És música d’autor destinada a ser
interpretada amb unes indicacions molt
precises, està totalment escrita i no hi
Piano
ha marge per a la improvisació. Tot i
que la seva interpretació més
coneguda és al piano o la pianola,
també pot ser interpretada per bandes
o amb el banjo. Pianola
36. 2 – EL CINEMA MUT
Al Ragtime destaca una melodia
sincopada a la mà dreta sobre un
compàs en estil de marxa a la mà
esquerra.
El compositor de rags més famós va ser
Scott Joplin (1868-1917) i entre les seves
composicions més destacades trobem
“Maple Leaf Rag” (1899) i “The
Entertainer” (1902).
Altres compositors de rags destacats van
ser:
James Scott (1885-1938)
Joseph Lamb (1887-1960)
Charles L. Johnson (1876-1950)
Tom Turpin (1873-1922)
Ferdinand Morton (1890-1941)
Ragtimes, Scott Joplin
37. 3 – EL CINEMA SONOR
Marlene Dietrich
3.1 - Les pel·lícules “evasives”:
La implantació del sonor va coincidir amb el crack
Greta Garbo
econòmic de 1929 que va provocar una gran
depressió als EEUU. Milers de ciutadans van
trobar en el cinema moments per fugir dels seus
problemes quotidians.
Hollywood es va dedicar a produir títols basats en
els gèneres fantàstics, la comèdia, el musical o el
cinema negre per tal d’oferir productes que
ajudessin el públic a fugir de la dura realitat.
Moltes de les noves estrelles del cinema Humphrey Bogart
procedien del teatre o del musical. Noms com
Gary Cooper Errol Flynn
Marlene Dietrich, Greta Garbo, Gary Cooper,
Clark Gable, Errol Flynn o Humphrey Bogart s’han
convertit en mites del cinema.
Casablanca (1942) Casablanca (1942)
Clark Gable
38. 3 – EL CINEMA SONOR
3.2 - Cinema d’animació: Walt Disney
A partir del primer curt sonor que va fer Walt Disney
(Steamboat Willie de Mickey Mouse) el 1928, va tenir
molt clar que la música sempre jugaria un paper
important a les seves pel·lícules.
Les primeres músiques utilitzades per Disney van ser
cançons populars i obres clàssiques i després va
incorporar la música pop.
El primer gran treball de Disney on se sincronitzava
perfectament la música i la imatge va ser Fantasia
(1940). Inicialment, Fantasia va ser un fracàs comercial i
no va ser reconeguda fins la seva reposició als anys 80.
Steamboat Willie (1928)
Fantasia (1940)
L’aprenent de bruixot)
Temes musicals de Disney
39. 3 – EL CINEMA SONOR
La Banda Sonora Original (BSO); en anglès Original
Soundtrack (OST) és el conjunt de paraules, sons i
música que acompanya una pel·lícula.
La BSO pot ser de dos tipus:
magnètica: una o vàries bandes de gravació magnètica
estan situades al lateral de la tira de pel·lícula. Quan
aquestes línies són llegides per un aparell en sincronia
amb la projecció, es generen els sons d’una manera
semblant a les que faria un lector de cintes de cassette.
òptica o digital: es tracta de zones de foscor i de llum
situats a cada costat de la cinta del film. Les diferents
intensitats de llum es converteixen en impulsos elèctrics
creant el conjunt de la banda sonora. Actualment s’utilitza
ja de manera generalitzada el so digital.
40. 3 – EL CINEMA SONOR
3.3 - Els primers aparells que gravaven so
Etapes de la història del so gravat:
0/ Els precedents: cilindres de pues i cintes perforades.
1/ 1876 - 1900: etapa de descobriments i
experimentació (fonògraf i gramòfon).
2/ 1900 - 1925: realització dels primers enregistraments
comercials en sèrie.
3/ 1925 - 1950: aparició del disc de llarga durada o
long-play (LP).
4/ 1950 – 1980: perfeccionament dels aparells
magnetofònics i invenció de la cassette.
5/ 1980 – actualitat: aparició del sistema digital (discos
òptics, reproductors...) i les seves aplicacions a la
informàtica.
41. 3 – EL CINEMA SONOR
Cilindre de pues (a partir del 1600)
Cinta perforada (Segle XIX)
1877: Fonògraf de
Thomas Alva Edison
1887: Gramòfon
Fonògraf - Edison d’Emile Berliner
Fonògraf
Gramòfon
Gramòfon – La veu de l’amo
42. 3 – EL CINEMA SONOR
3.4 - Música diegètica i música no diegètica
La música diegètica és la que il·lustra una imatge cinematogràfica on es pot
veure una font d’emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un
clarinetista...). Aquesta música ha de contenir necessàriament els instruments
que apareixen a la imatge. El seu principal objectiu és donar credibilitat a les
imatges.
La música no diegètica és aquella que no es correspon a les imatges que
estem veien en un moment determinat i, per tant, no està subordinada a la
presència de cap font sonora a la pantalla. L’objectiu d’aquesta utilització de la
música és subratllar el caràcter poètic i/o expressiu de les imatges projectades.
Música diegètica
Música no diegètica
Barreja música diegètica i no diegètica
43. 3 – EL CINEMA SONOR
3.5 – Els premis més importants
Els Òscars de Hollywood són una organització fundada a Hollywood,
(Califòrnia), el 1927 amb el propòsit d’elevar la qualitat cultural i tècnica de les
pel·lícules. L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques té uns
5.500 membres procedents d'àrees dramàtiques, tècniques i administratives de
la indústria cinematogràfica. Els seus membres són escollits entre els que
compleixen certs requisits per cada departament de l’Acadèmia. Tot i que els
professionals d’altres països també s’hi poden associar, l’Acadèmia sempre ha
estat molt vinculada a la indústria cinematogràfica dels Estats Units.
44. 3 – EL CINEMA SONOR
Els Premis Goya els concedeix l’Acadèmia de les Arts i les Ciències
Cinematogràfiques Espanyola. Es van crear el 1986 amb l’objectiu de
promocionar el cinema espanyol a nivell nacional i internacional així com per
defensar els seus professionals i analitzar la situació de la indústria i el propi
cinema en uns moments d’incertesa respecte al futur.
Es donen premis a un total de 13 especialitats diferents: producció, guió,
direcció, interpretació, fotografia, direcció artística, disseny de vestuari,
maquillatge i perruqueria, música, muntatge, efectes especials, so i direcció de
producció. Actualment l’Acadèmia està formada per 847 membres.
45. A la millor banda sonora.
3 – EL CINEMA SONOR
1986 MILLADOIRO (La mitad del cielo) José Nieto (1942)
1987 JOSE NIETO (El bosque animado)
1988 CARMELO BERNAOLA (Pasodoble)
1989 PACO DE LUCIA (Montoyas y Tarantos)
1990 JOSE NIETO (Lo más natural)
1991 JOSE NIETO (El rey pasmado)
1992 JOSE NIETO (El maestro de esgrima)
1993 ALBERTO IGLESIAS (La ardilla roja)
1994 JOSE NIETO (La pasión turca) Javier Bardem (1956)
1995 BERNARDO BONEZZI (Nadie hablará de nosotras...)
1996 ALBERTO IGLESIAS (Tierra)
1997 EVA GANCEDO (La buena estrella)
1998 ALBERTO IGLESIAS (Los amantes del círculo polar)
1999 ALBERTO IGLESIAS (Todo sobre mi madre)
2000 JOSE NIETO (Sé quién eres)
2001 ALBERTO IGLESIAS (Lucía y el sexo)
2002 ALBERTO IGLESIAS (Hable con ella)
2003 JAVIER BARDEM (Al sur de Granada)
2004 ALEJANDRO AMENÁBAR (Mar adentro)
2005 EQUIS ALFONSO (Habana Blues)
2006 ALBERTO IGLESIAS (Volver)
2007 ROQUE BAÑOS (Las 13 rosas)
2008 ROQUE BAÑOS (Los crímenes de Oxford)
2009 ALBERTO IGLESIAS (Los abrazos rotos)
2010 ALBERTO IGLESIAS (También la lluvia) Alberto Iglesias (1955)
46. 3 – EL CINEMA SONOR
Els Premis Gaudi són atorgats per l’Acadèmia del Cinema Català
(ACC). L’ACC és una associació sense ànim de lucre creada per
aglutinar tot el sector cinematogràfic català.
Es va fundar el 2008 i agrupa un total de quaranta-sis professionals
representatius dels diferents àmbits de la indústria del cinema
(directors, directors de fotografia, actors, productors, compositors,
directors de càsting, guionistes, tècnics, etc.). L’Acadèmia organitza
anualment els Premis Gaudí i es donen premis a 20 especialitats
diferents (entre elles, 2 dedicades a la música: Millor so i Millor
música original)
Millor música original:
2009 GIULIA I LOS TALLARINI (Vicky Cristina Barcelona)
2010 SANTOS MARTÍNEZ (Trash)
47. 3 – EL CINEMA SONOR
3.6 - El cinema sonor: breu història de la música al cinema
a - Els anys 30
es va passar d’un acompanyament musical constant durant tota la
pel·lícula a una utilització més selectiva, per remarcar certs
moments de la projecció.
la música acostumava a posar-se només en aquelles parts en les
que quedava justificada per la presència d’un gramòfon, d’una
orquestra o d’una ràdio (música diegètica).
va haver-hi una professionalització en la música del cinema.
tots els grans estudis contaven amb departaments musicals
complerts, amb una plantilla de compositors, d’adaptadors,
d’arranjadors, de directors d’orquestra i d´’instrumentistes.
inicialment la música s’ajustava a l’acció d’una manera no gaire
precisa. Tot i així, això va canviar l’any 1933 quan Max Steiner va
donar una gran lliçó demostrant el que es podia arribar a fer amb
una música original absolutament sincronitzada amb les imatges. La
pel·lícula fou ni més ni menys que “King Kong”.
48. 3 – EL CINEMA SONOR
Compositors destacats: Erich Korngold i Max Steiner com a màxims exponents.
Compositors Pel·lícules
Erich Korngold El príncep i el captaire (1937), Robin dels boscos (1938)
Max Steiner King Kong (1933), Allò que el vent s’endugué (1939),
Casablanca (1943)
Allò que el vent
Casablanca (1943) King Kong (1933) King Kong (2005)
s’endugué (1939)
49. 3 – EL CINEMA SONOR
b - Els anys 40
no es van produir canvis remarcables en la música respecte la dècada anterior.
el nombre de compositors dedicats a escriure música pel cinema va augmentar
considerablement.
els compositors de la dècada anterior continuen treballant però se n’incorporen
molts de nous que provenen de diferents àmbits musicals: Broadway, de les sales
de concerts, de l’òpera, de la ràdio, de la música clàssica o d’Europa (fugint del
nazisme).
de Broadway: Alfred Newman, Herbert Stothart i Roy Webb. També de les
sales de concerts d’òpera, de la ràdio o
d’Europa: Nino Rota, Dimitri Tiomkin, Miklós Rózsa, Víctor Young i Bernard
Herrmann.
del món de la música clàssica: Malcolm Arnold o Aaron Copland.
50. 3 – EL CINEMA SONOR
Compositors Pel·lícules
Alfred Newman La ciutat sense llei (1935), El diari d’Ana Franck (1959), La conquesta
de l’oest (1963),
Herbert Stothart L’Illa del tresor (1934), Una nit a l’òpera (1935), El mag d’Oz (1939)
Roy Webb La dona pantera (1942), En vaig casar amb una bruixa (1942), Sang a
la lluna (1948)
Nino Rota Guerra i pau (1956), La dolce vita (1961), El Padrino (1972)
Dimitri Tiomkin Estranys en un tren (1951), El vell i la mar (1958), Riu vermell (1948)
Alfred Newman Herbert Stothart Roy Webb Nino Rota Dimitri Tiomkin
51. 3 – EL CINEMA SONOR
Compositors Pel·lícules
Miklós Rózsa El llibre de la selva (1942), Quo Vadis (1951), Ben-Hur (1959)
Víctor Young Pirates del mar Carib (1942), Per qui sonen les campanes (1943), La
volta al món en 80 dies (1956).
Bernard Herrmann Ciutadà Kane (1951), Les neus del Kilimanjaro (1952), Taxi driver
(1956)
Malcolm Arnold La barrera del so (1952), El pont sobre el riu Kwai (1957), David
Copperfield (1969)
Aaron Copland Simfonia de la vida (1940), L’estrella del nord (1943), La hereva
(1949)
Miklós Rózsa Victor Young Bernard Herrmann Malcolm Arnold Aaron Copland
52. 3 – EL CINEMA SONOR
c - Els anys 50: l’aparició de la televisió
Influència de la televisió al cinema
la televisió va començar la seva era comercial l’any 1946, any durant el qual
existien 11.000 receptors en funcionament als EEUU i malgrat la “congelació” del
número d’emissores decretada pel govern americà entre 1948 i 1952, durant aquest
darrer any el número de receptors havia augmentat fins a 21.200.000.
tants aparells de televisió van fer que les taquilles dels cinemes baixessin en picat,
i per això l’any 1948 la indústria cinematogràfica va començar a prendre mesures
contra aquella amenaça i va establir un bloqueig de lloguers de pel·lícules a la
televisió amb l’esperança d’aconseguir la seva asfixia.
el ràpid desenvolupament de la televisió als Estats Units va fer que el cinema
hagués de ser el primer a idear noves armes per lluitar contra aquell espectacle
casolà que li robava els espectadors a passos de gegant.
per fer-nos-en una idea, els 4.680 milions d’espectadors de l’any 1947 van reduir-
se a 2.478 milions d’espectadors l’any 1956 (una mica menys de la meitat dels
espectadors).
53. 3 – EL CINEMA SONOR
c - Els anys 50: l’aparició de la televisió
molts dels compositors que havien començat a
treballar a la dècada anterior, ara es converteixen en
els protagonistes. És el cas d’Alfred Newman i Bernard
Herrmann.
els nous compositors de música de cinema provenien
del món del jazz. En són bons exemples Elmer
Bernstein, Georges Delerue, Ernest Gold, Maurice
Jarre i el conegut Henry Mancini. Altres, com John
Barry i Jerry Goldsmith, van començar treballant a la
televisió abans de passar al cinema.
durant la dècada dels cinquanta el món de les bandes
sonores, juntament amb Hollywood, va començar a
trontollar. Els estudis volien melodies i temes fàcils de
vendre per intentar remuntar la davallada d’espectadors
que havia sofert; temes que moltes vegades no tenien
res a veure amb les imatges. Un exemple és “Moon
Esmorzar a Tiffany’s (1961)
River” de Henry Mancini per a “Esmorzar a Tiffany's” Henri Mancini
(1961).
54. 3 – EL CINEMA SONOR
Compositors Pel·lícules
Elmer Bernstein Un home llop americà a Londres (1981), Bolero (1984), Wild Wild
West (1999)
Georges Delerue Hisroshima mon amour (1960), Platoon (1984), Una història d’estiu
(1988)
Ernest Gold Èxode (1960), El món està boig boig boig (1963), La creu de ferro
(1977)
Maurice Jarre Lawrence d’Aràbia (1960), El Dr. Zivago (1965), El club del poetes
morts (1989)
Dr. Zivago (1965)
Elmer Bernstein Geoarges Delerue Ernest Gold Maurice Jarre
55. 3 – EL CINEMA SONOR
Henry Mancini Esmorzar amb diamants (1961), La pantera rosa (1963), Víctor o
Victòria (1982)
John Barry James Bond contra Goldfinger (1964), Chaplin (1992), La lletra
escarlata (1995)
Jerry Goldsmith La profecia (1976), El planeta dels simis (1981), Gremlins (1984)
La pantera rosa (1963)
Henry Mancini
James Bond (1964)
John Barry
Henry Mancini John Barry Jerry Goldsmith
Gremlins (1984)
Jerry Goldsmith
56. 3 – EL CINEMA SONOR
d – Les dècades dels anys 60 i 70
la música cinematogràfica, tot i la renovació dels compositors, cau en una gran
crisi seguint la davallada del cinema a causa de l’acció negativa de l’aparició de la
televisió.
l’ Star System, el sistema brillant i infal·lible de Hollywood basat en la fama
d’actors i actrius, es va anar debilitant poc a poc amb la competència de la
televisió. Els estudis van haver d’invertir molts diners en aparells com el
Cinemascope o el Cinerama. Això va suposar retallades importants de
pressupostos, i a un dels sectors on abans aquestes retallades es van manifestar
amb més força, va ser al de la música.
augmenta la presència de la música pop-rock i
jazz a les bandes sonores. Sovint trobem a les
pel·lícules cançons innecessàries que col·lapsen
el film.
només un compositor, John Williams, va
aconseguir posar remei a aquesta situació de crisi.
Utilitzava orquestracions revolucionaries que,
juntament amb Steven Spielberg, van rescatar la
música orquestral completa que havia caigut en
un cul de sac.
57. 3 – EL CINEMA SONOR
John Williams Tauró (1975), La Guerra de les Galaxies (1977), Trobades a la tercera
fase (1977), Superman (1978), The Empire Strikes Back (1980),
Raiders of the Lost Ark (1981), E.T. L’Extra-Terrestre (1982), Retorn
del Jedi (1983), Indiana Jones i el temple maleït (1984), Indiana Jones
i al darrera croada (1989), Home Alone (1990), La Llista de Schindler
(1993), Jurassic Park (1993), Salveu el soldat Ryan (1998), i el cicle
de pel·lícules de Harry Potter (2001, 2002 i 2004).
Guerra de les Harry Potter
Galàxies
La llista de Indiana Jones
Schindler
John Williams
58. 3 – EL CINEMA SONOR
e – Els anys 80
a finals dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta la música instrumental
va trontollar de nou amb l’arribada del sintetitzador que tot i haver-se inventat ja
feia uns anys, va començar a utilitzar-se massivament.
els compositors més reconeguts que van fer servir el sintetitzador van ser
Vangelis, Maurice Jarre i Ryuchi Sakamoto. No obstant, les instrumentacions de
Williams no van decaure, cosa que va fer anar a l’alça la música orquestral a la
que es van sumar nous compositors com James Horner, Hans Zimmer, James
Newton Howard i Alan Silvestri.
59. 3 – EL CINEMA SONOR
Compositors Pel·lícules
Vangelis Carros de foc (1981), La conquesta del paradís (1992),
Alexandre Magne (2004)
Ryuichi Sakamoto L’últim emperador (1987), El petit Buda (1993), Dona fatal
(2002)
James Horner Star Trek (1982), Aliens (1986), Troya (2004)
Hans Zimmer Gladiator (2000), Els pirates del Carib II (2006), El codi Da
Vinci (2006)
James Newton Howard Peter Pan (2003), La intèrpret (2005), King Kong (2005)
Alan Silvestri El retorn de la mòmia (2001), Polar express (2004), Una nit
al museu (2006)
Vangelis Ryuichi Sakamoto James Horner Hans Zimmer James Newton Alan Silvestri
61. TEMA 2
ELS MUSICALS
1 – El cinema musical
2 – Els anys daurats dels musicals
3 – La decadència del gènere
4 – Els millors musicals
62. 1 – EL CINEMA MUSICAL
Definició
El cinema musical és un gènere cinematogràfic que es caracteritza pel fet que
les pel·lícules contenen interrupcions en el seu desenvolupament per donar un
breu ”descans” a través d’un fragment musical cantat o acompanyat d’una
coreografia.
63. 1 – EL CINEMA MUSICAL
Consideracions
1 - Inicialment els fragments musicals que
s’intercalaven tenien com a objectiu
impressionar els espectadors sense
mantenir massa connexió amb l’argument,
però més tard, els números musicals van
passar a formar part integrada en la història
que s’explica (argument).
2 - El musical és un gènere genuïnament
americà, fins i tot més que el Western. Els
americans sempre han tingut una especial
atracció pels espectacles de tot tipus i,
especialment, en el cinema. Les coreografies
elaborades i les melodies musicals
interminables agraden als americans i això és
la base dels musicals.
64. 1 – EL CINEMA MUSICAL
3 - El cine sonor (el fet que els personatges de la pantalla parlessin) va fer
que la tècnica (les màquines, els estudis, els tècnics, etc.) evolucionés; al
mateix temps que s’acabava l’anomenat Star System del cinema mut.
Gràcies a tot això va ser possible l’aparició d’un nou gènere: el musical.
4 - Les noves tècniques aplicades al
cinema van fer possible que les
melodies dels cantants famosos
deixessin les sales elitistes de les
ciutats i arribessin a qualsevol
poble, per petit que fos. El cantor de
Jazz va ser el bateig del gènere, que
va fer explotar el sonor i ho va fer
per quedar-se.
65. 2 – ELS ANYS DAURATS DELS MUSICALS
a – La dècada dels anys 30
El 1929, en plena crisi econòmica als EEUU, la indústria de
Hollywood va concedir l’Óscar a la Millor Pel·lícula a
“Melodies de Broadway”. Això va ser l’inici de la gran
quantitat de musicals que es van fer als anys 30, moment en
el qual els musicals, juntament amb el cinema negre, es va
convertir en el preferit del públic americà.
El director i coreògraf americà Busby Berkeley (1895 –
1975) és considerat com el “pare dels musicals” perquè els
va dotar d’un llenguatge cinematogràfic i una estructura
propis, diferent del que es feia a les pel·lícules del moment i
diferent també del teatre.
S’atribueix a Berkeley els moviments dels ballarins que
imitaven els efectes de calidoscopi, feia moure les càmeres
per filmar des d’angles poc habituals que sorprenien el
públic. Són obres seves destacades: El carrer 42 (1933) i
Wonder Bar (1934).
Nedant amb Berkeley Pettin in the park, 1933
66. 2 – ELS ANYS DAURATS DELS MUSICALS
Mentre, la RKO elevava a la categoria d’estrella a la
parella formada per Fred Astaire i Ginger Rogers, en una
sèrie de pel·lícules (L’alegre divorciat 1934, Barret de
copa 1935) que els va fer un lloc etern a la història del
cine.
Fred Astaire
Fred Astaire i Ginger Rogers
67. 2 – ELS ANYS DAURATS DELS MUSICALS
b - Els anys 40
Als anys 40 va fer aparició Gene Kelly (actor,
ballarí, coreògraf, productor i director) i el
musical no va tornar a ser el mateix.
Juntament amb Stanley Donen el van dur al
punt més alt a Un dia a Nova York (1940). Amb
ell els rodatges van sortir a l’exterior i el musical
va arribar a la majoria d’edat.
Un dia a Nova York, 1940
Gene Kelly
68. 2 – ELS ANYS DAURATS DELS MUSICALS
c – L’època daurada dels musicals: els anys 50
Als anys 50 el gènere estava tan ben instal·lat en el gust del públic
com el drama o el western i passa per la seva millor època amb noms
com Elvis Presley (King Creole 1958, Visca Las Vegas 1964), el trio
Frank Sinatra-Bing Crosby-Grace Kelly (Alta societat 1956) i tenint
com a centre altre cop a Gene Kelly (Cantant sota la pluja, 1952), el
musical més conegut de la història del cinema..
Un altre dels grans que va fer musicals va ser el director Vincente
Minnelli, considerat com el pare dels musicals moderns, a Un americà
a París (1951) i Melodies de Broadway (1953). Minnelli era únic en al
fusió de comèdia i musical.
Pel·lícules
King Creole, 1958 Frank Sinatra
Elvis Presley
Visca Las Vegas, 1964 Alta societat, 1956
Elvis Presley Frank Sinatra
Llistat de pel·lícules Melodies de Broadway, 1953
Elvis Presley Director V. Minnelli
Un Americà a París, 1951 Cantant sota la pluja, 1952
Gene Kelly Diector V. Minnelli
69. 3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS
a – Els anys 60: la decadència del gènere.
Als anys 60, els gustos dels espectadors havien canviat. Ara agradaven les
produccions més luxoses, més números musicals, els repartiments amb els
millors actors i actrius, etc. Això es va fer en moltes ocasions, però no va ser
suficient per a que el gènere es mantingués.
Malgrat tot, destaquen importants musicals fets en aquests anys com West Side
Story (1961) amb música de Leonard Berstein, My Fair Lady (1964) amb música
de Frederick Loewe i Hello Dolly (1969) amb una banda sonora de Jerry
Herman
West side story, 1961
Leonard Bernstein
My fair Lady, 1964
Frederick Loewe
Hello Dolly, 1969
Jerry Herman
70. 3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS
Cabaret, 1972 b - Els anys 60, 70 i 80:
Ralph Burns
Durant les tres dècades següents (anys 60, 70 i 80) el
gènere va anar disminuint i va ser arraconat pel gran públic i
els grans estudis que només finançaven projectes puntuals .
All that Jazz, 1979
Ralph Burns
Un dels principals musicals d’aquest moment són els del
Febre del dissabte nit, director Bob Fosse, considerat el darrer gran geni del
1979 musical: Cabaret (1972) i All that Jazz (1979) els dos amb
música de Raplh Burns.
Altres musicals que van destacar a
Grease, 1978 la dècada des anys 70 van ser
John Farrar
Febre del dissabte nit (1979) amb
música dels Be Gees, Grease
(1979) amb una banda sonora de
John Farrar i el mític The Rocky
Horror Picture Show (1975) que va
ser el primer en utilitzar música de
rock & roll.
The Rocky Horror Picture Show, 1975
71. 3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS
Alan Parker va rodar tres musicals entre els anys 80 i 90 (Fama 1980, The
Commitment 1991 i Evita 1996), però no ha estat fins que Hollywood ha tornat a
reconèixer el gènere (Moulin Rouge, Chicago, El fantasma de l’òpera) que els
estudis han tornat a posar sobre la taula diners suficients per produir les
pel·lícules.
Fama, 1980 The Commitment, 1991 Evita, 1996
Alan Parker Alan Parker Alan Parker
72. 3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS
Altres musicals dels anys 80 i 90
Cats, 1980 Flashdance, 1983 Amadeus, 1984
Andrew Lloyd Webber Giorgio Moroder Wolfgang Amadeus Mozart
73. 3 – LA DECADÈNCIA DELS MUSICALS
c – Els darrers anys:
Durant els darrers 15 anys s’ha produït una certa recuperació dels musicals.
Hollywood ha anat produint diversos musicals, alguns han estat adaptacions d’obres
teatrals, altres són animacions, altres són filmacions de concerts, etc.
No s’han fet un gran número de musicals però, en general, els que s’han fet han
tingut un gran ressò: és el cas de Moulin Rouge (2002) o Chicago (2002). Igualment,
hi ha una certa tendència a fer pel·lícules sobre els músics clàssics (Copyng
Beethoven, 2007)
Fantasia 2000 (1999) – Diversos compositors
