2. Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia,
28 de juny del 1577 – Anvers, 30 de maig
del 1640), va ser un diplomàtic, i el
pintor barroc més popular de l'escola
flamenca. El seu estil exuberant destaca
pel moviment, color, i sensualitat. Va
tractar tota classe de temes pictòrics,
de religió, d'història, de mitologia
clàssica, escenes de caça, retrats, així
com il·lustracions per a llibres i dissenys
per a tapisseries. Va ser molt prolífic en
la producció d'obres; es calcula que va
arribar a pintar uns 3.000 quadres
gràcies, en part, als membres del seu
taller que, pel que sembla, treballaven en
cadena. Van ser deixebles seus Jacob
Jordaens i van Dyck. Dominava diverses
llengües i va ser un gran humanista i un
bon diplomàtic.
3. Va néixer a Siegen, Westfàlia (Alemanya) el
1577. Després la seva família es traslladà a
Anvers. El 1600, a Itàlia, va obtenir el càrrec de
pintor de la cort del Duc de Màntua, Vicenç de
Gonzaga. Aquest també el nomenà el seu
ambaixador, cosa que l’obligà a viatjar per Itàlia i
diferents països europeus. Quan va venir a
Espanya, en temps de Felip III, pintà nombrosos
quadres, com el del duc de Lerma, valido del rei.
Després tornà a Itàlia. A la mort de la seva mare,
el 1608, Rubens retorna a Anvers on el 1609 es
casa amb Isabella Brant, filla d’un important
humanista.
Duc de Lerma, 1603
Rubens va treballar per les principals corts
europees, com la francesa i l’anglesa, a més de
l’espanyola. El 1630, morta de la seva primera
muller el pintor, de 53 anys, es casava amb Hélène
Fourment, de 16 anys. havia tingut tres fills amb
Isabella, i en va tenir cinc més amb Hélène, la qual
fou la seva principal model fins la seva mort.
4. Hélène Fourment amb abric
El rapte de les filles de Leucip (1613)
de pells (1639)
5. El seu taller
Les pintures de Rubens es poden dividir en tres categories:
- aquelles que pintava ell mateix;
- les que pintava en part, principalment les mans i esferes;
- aquelles que només supervisava.
Una carta del pintor dirigida a l'ambaixador anglès a Holanda, és el testimoni
més clar d'aquesta tècnica de treball, ja que ell mateix diferencia les obres
«enterament de la meva mà», «els treballs efectuats amb la col·laboració dels
meus deixebles i retocs amb la meva mà» i finalment «les còpies dels seus
alumnes». Juntament amb les còpies de pintures, els gravats van ser també
molt importants per a la difusió del seu art.
Tenia un gran taller que li era molt necessari per als nombrosos encàrrecs que
rebia contínuament. En una carta de l'any 1611, dirigida a Jacques de Bie,
Rubens fa un comentari molt significatiu: «he hagut de refusar més de cent
candidats». Es troben catalogades més de quatre mil pintures sortides del seu
taller, com a seves o dels seus deixebles.
6. Context històric
Al segle XVI, Anvers, la capital de Flandes, era un gran centre negocis gràcies al
seu important port, on arribaven mercaderies de tots els països. Els diners que es
guanyaven es gastaven tant en diversions com en cultura, en obres d'art i en
obres d'impremta que es destinaven principalment a la importació.
Els Països Baixos estaven sota el domini espanyol des del matrimoni de Felip el
Bell amb Joanna de Castella i més tard sota el dels seus hereus Carles V i
després del 1555 per Felip II. Aquest implantà un règim molt autoritari que
provocà revoltes sufocades amb gran repressió.
El territori va romandre sota dominació espanyola fins al Tractat d’Utrecht, del
1713, quan tornà a la branca austríaca dels Habsburg. Els seus artistes van
treballar i van trobar els seus mecenes entre la monarquia i la reialesa espanyola,
que va influir en les obres que van realitzar, especialment de temes religiosos i de
batalles, així com de retrats. L'escola flamenca de pintura es va consolidar al sud
dels Països Baixos, on l‘Església catòlica va potenciar les més grans
representacions del seu triomf com a religió, aquest triomf va tenir el seu més
gran intèrpret en Rubens, que va ser un catòlic profundament creient.
7. Documentació general
Títol: Les Tres Gràcies
Autor: Peter Paulus
Rubens (Siegen, 1577 -
Anvers, 1640)
Cronologia: 1639
Tècnica: oli
Suport: fusta
Mides: 2,21 m x 1,81 m
Estil: barroc
Localització: Museo del
Prado (Madrid)
Tema: mitològic
8. Anàlisi formal
Elements plàstics
Les tonalitats que
predominen són pàl·lides,
tant en figures com en
fons.
La barreja de vermell,
groc i blau dóna un
preciós color nacrat a la
pell humana. La
pinzellada és llarga i
uniforme. Els colors del
fons són verds i blaus,
suaus i molt lluminosos.
Predomina la línia corba,
sinuosa, tant en el cos de
les tres dones com en la
natura que les envolta.
9. Composició
Semblen a
Les tres noies, punt de ballar
entrellaçades, perquè totes
formen un tres
petit cercle. endarrereixen
Una dóna el peu dret.
l'esquena a
l’espectador. La llum
envaeix tota
Van nues o l’escena,
cobreixen desenvolupada
alguna part del en l’exterior.
cos amb un vel Un tènue
molt fi, focus envolta
transparent, les figures.
que les uneix.
No
Grup clarobscurs
compacte, unit
també per la
mirada de les Gran delicadesa
noies. en les postures.
10. Gran dinamisme, creat
per la integració de les
figures entre sí i el
moviment corporal.
Predomina la línia corba i
sinuosa en les siluetes,
reforçant la sensualitat.
Damunt dels caps hi ha
una garlanda de flors i a
l’esquerra el tronc i la
branca d’un arbre, de la
qual pengen unes robes.
Al costat dret un puto o
angelet aboca aigua amb
un corn de l’abundància.
El paisatge idíl·lic del
fons, amb animals
pasturant i ple de llum,
accentua la bellesa del
conjunt.
11. Escena harmònica, amb un
ritme pausat i seré.
L’estil de Rubens és fàcil de
reconèixer per les seves
figures robustes i
exuberants. Les seves dones
poderoses i arrodonides són
mostra de l’ideal de bellesa
del moment.
La sensació de profunditat
s’accentua per l’horitzó,
situat més baix que el lloc on
es desenvolupa l’escena. La
llum i la gradació de tonalitat
conformen el volum de les
figures.
12. Interpretació
El tema prové de la
mitologia grega, segons la
qual les tres Gràcies
(Eufrosine, Talia i Aglae),
filles de Zeus i de la nimfa
Eurínome), eren les deesses
de l’encís, l’alegria i la
bellesa.
Acompanyaven les divinitats
de l’amor, Afrodita i Eros, i
presidien els convits, les
danses i la resta
d’esdeveniments socials
alegres.
Aglae sembla es casà amb
Hefest, l’artesà dels déus,
cosa per la qual s'associen
les Gràcies a les Muses, és
a dir, amb les arts.
13. A cada una li corresponia
una qualitat:
La Gràcia rossa de
l’esquerra representa la
bellesa, la del centre el
desig i la la morena de la
dreta la satisfacció.
Són, per tant, el símbol
de la felicitat.
http://www.civilopedia.com/historia/grecia/mitologia/dioses_inferiores/las-tres-
gracias-o-carites/
14. La Gràcia de la dreta s’identifica
amb la primera dona de Rubens,
Isabella Brandt. La de l’esquerra
sembla que fou la seva segona
esposa, Hélène Fourment.
La referència a les fonts
clàssiques, en el Barroc,
probablement era un pretext per
fer un estudi del un femení, com
és el cas d’aquesta obra. Rubens
pintà d’acord amb els ideals
estètics de la seva època.
Al principi les tres Gràcies es
representaven vestides, amb el
temps anaren apareguen nues i
portant atributs florals o
musicals, també com enquesta
obra de Rubens.
15. Les tres Gràcies de “La Primavera” de
Boticelli i les Tres Gràcies de Rafael. Tot i
estar representades en posicions
semblants, l’obra de Rubens és molt més
naturalista, més real en la reproducció dels
cossos reflex de l’ideal barroc.
16. Funció
Rubens conservà aquest quadre fins la seva mort, l’any següent. La seva bona
situació econòmica i social li permetia pintar allò que volia, i no sempre el que li
encarregaven. Quan va morir, Hélène Fourment va estar a punt de cremar el
quadre, per considerar-lo massa sensual i pecaminós. Finalment el va comprar
el rei d’Espanya Felip IV.
Durant bona part del segle XVIII va estar guardat, amb altres quadres de nus
considerats pecaminosos pel rei Carles III, en una galeria secreta de
l’Acadèmia de Belles Arts de Madrid. Més tard es va exposar al Museu del
Prado.
Tant Felip III, con el seu fill Felip IV,
varen encarregar retrats a Rubens, i el
varen ennoblir.
Anna d’Àustria, filla de Felip III
18. Entre les obres mitològiques de Rubens d’aquesta època destaquen: Venus i
Adonis (1635), i el Judici de Paris (1636).
Diana i les seves
Nimfes sorpreses
pels faunes (1638-
40)
19. Models i influències
Rubens tenia el seu propi estil. Les figures robustes que pintava recollien
la força de les de Miquel Àngel. El seu color recorda l’escola veneciana de
Ticià, Il Veronese i Il Tintoretto. La llum treballada a Caravaggio. Rubens
fou també un gran admirador de l’escultura clàssica grecoromana.
Durant la seva estada a la cort espanyola feu amistat amb Velàzquez, al
qual animà a viatjar a Itàlia. Se’l considera el paradigma del Barroc, i va
tenir gran influència en els segles posteriors, sobre tot a França, on el seu
estil dinàmic i colorista fou seguit per artistes com Watteau, Delacroix o
Renoir.
20. Eugène Delacroix: La mort de
Sardanápalo
1827.
Auguste Renoir: Les
banyistes, 1918.
