1. Unitat 4.
El Moviment Obrer
C.Aranda & J.Manero

2. El terme moviment obrer podria definir-se om el conjunt d’actuacions i
d’organitzacions que volen aconseguir millorar les condicions de vida i treball dels
obrers.
Els orígens del moviment obrer
La societat industrial és una societat de classes,
definida per la igualtat jurídica i la posició econòmica.
És una societat dividida entre proletaris i burgesos.
Els burgesos són la classe dominant, juntament amb
l’antiga aristocràcia. Defensen valors com el treball,
l’estalvi, la propietat, l’herència, la cohesió familiar,
l’ordre establert... Es divideixen en gran burgesia
(experimenta un procés d’aristocratització), petita
burgesia (artesans i comercians) i classes mitjanes
(professionals liberals).
La societat industrial és també una societat urbana,
producte de l’èxode rural. Les ciutats creixen i es
remodelen, i són escenari de canvis polítics, socials,
culturals i dels conflictes de classe. C.Aranda & J.Manero

3. La Revolució industrial comportà el sorgiment d’una nova classe social, el
proletariat. Aquests, han de treballar a canvi d’un salari. Viuen en condicions
duríssimes (de vida i de treball, i això comporta un conflicte permanent amb
l’Estat i la Burgesia).
Els proletaris s’enfronten a males condicions de vida (alimentació, roba...)
problemes d’habitatge, problemes d’escolarització (analfabetisme), al treball
infantil, a índex molt alts de mortalitat (no hi ha cobertures socials ni
sanitàries).
C.Aranda & J.Manero

4. L’excedent de mà d’obra fa que
aquesta sigui molt barata. Així es
troben sotmesos a llargues jornades
laborals, amb males condicions de
treball. La disciplina laboral és molt
estrict. Les dones i els nens encara
tenen sous més baixos. La legislació
laboral és nul·la.
L’atur, les llargíssimes jornades, els
salaris baixos, la dura disciplina
laboral... Es tracta de problemes
comuns. Prende consciència de
l’explotació en la qual viuen és
prendre consciència de classe.
Aquest és el primer pas vers el
sorgiment del moviment obrer
(associacions) i la creació
d’ideologies alternatives al
liberalisme/capitalisme.
C.Aranda & J.Manero

5. Els primers conflictes i
el luddisme
Ràpidament s’iniciaren els conflictes
entre patrons i obreres. Aquests
intentaren organitzar-se però van ser
durament reprimits.
En aquest context, 1811, aparegué el
luddisme (Ned Lud). És un moviment
desorganitzat, visceral, basat en la
destrucció de màquines com a defensa
dels llocs de treball.
C.Aranda & J.Manero

6. El socialisme utòpic
Engels encunyà el terme en un sentit pejoratiu, car aconseguiren pocs
recultats pràctics.
Es tracta d’intel·lectuals il·lustrats amb preocupacions socials. Critiquen el
capitalisme (atur, explotació, crisis...), denuncien l’individualisme i les
desitualtats provocades per la concentració de la propietat privada,
desconfien de la política i dels polítics. Busquen una societat justa i
fraternal (benestar general). Ara bé, no tenen un contingut revolucionari,
són reformistes.
Henri de
Saint-Simon Charles Fourier Robert Owen
C.Aranda & J.Manero

7. Saint Simon (1760-1825). Dividia la societat entre la classe productiva i la
classe no productiva. Per millorar la situació confiava en la ciència i el
progrés. Calia crear tallers cooperatius, per fomentar l’educació, garantir
l’assistènci mèdica...
Charles Fourier (1772-1837). Dissenyà els falansteris, comunitats de
producció i de consum.
Robert Owen (1771-1858). Fou empresari model (New Lanarck) i dirigent
sindicalista (Great Trade Unions). Impulsà el cooperativisme amb
projectes com New Harmony (EEUU).
C.Aranda & J.Manero

8. PJ. Proudhon (1809-1865). Impulsà el mutualisme i el federalisme. És
considerat un precursor de l’anarquisme, amb el seu rebuig a l’Estat i a
l’Església, considerava la propietat privada “un robatori”.
L. Blanc (1811-1882). Fou membre del govern provisional del 1848 a
França, des d’on impulsà els Tallers Nacionals. Va escriure el 1851, Idea
General de la Revolució.
E. Cabet (1788-1856) dissenyà Icària, un país utòpic on hi hauria una
igualtat social complerta. Publicà el 1842 Viatge a Icària.
Pierre-Joseph Proudhon i els
seus fills. Gustave Courbet, 1865
Louis
Blanc
C.Aranda & J.Manero

9. El naixement del sindicalisme i el cartisme
Les primeres organitzacions obreres tenien un caracter local. Es tractava
bàsicament de mútues (societats de socors mutu).
El 1825 els obrers anglesos aconseguiren el dret d’associació. Així van
néixer els primers sindicats (Trade Unions) per millorar les condicions
laborals. El 1830 es creà l’Associació Nacional per a la Protecció del
Treball (John Doherty). Era la resposta a la necessitat de coordinar els
diversos sindicats, per tal de fer-los més grans i forts.
El 1834, sota la influència d’Owen, es creà la Great Trade Union.
El 1838 els obrers anglesos iniciaren un projecte polític propi, amb
l’elaboració de la Carta del Poble (cartisme)
C.Aranda & J.Manero

10. El cartisme va ser el primer moviment
de masses reclamant el sufragi universal.
Tot i recollir més de tres milions de
signatures, el Parlament rebutjà les
peticions. Ara bé, aconseguiren millores
parcials, com la jornada de 10 hores al
dia, gràcies a la col·laboració amb la
burgesia.
La revolució del 1848 implicarà primer
la col·laboració entre els obrers i la
burgesia més liberal en contra de la gran
burgesia. Posteriorment però, la burgesia
s’uní i derrotà els obrers.
Aquests fets obriren el debat sobre la
col·laboració amb la burgesia.
Necessitaven els obrers nous
plantejaments? Necessitaven una
alternativa obrera autònoma?.
C.Aranda & J.Manero

11. Les noves ideologies obreres: Marxisme i
Anarquisme.
Durant la segona meitat del XIX aparegueren les dues ideologies
fonamentals del moviment obrer: el Marxisme i l’Anarquisme.
Es tracta de dues ideologies molt
diferents què, malgrat tot, tenen
punts en comú:
-Gran influència posterior
-Demanen canvis socials i polítics
totals
-S’ha de donar la revolució
- Volien un nou ordre social sense
propietat privada
C.Aranda & J.Manero

12. El Marxisme.
Marx i Engels elaboraren una teoria que volia
transformar la seva societat: el socialisme
científic o marxisme.
Karl Marx (1818-1883) publicà dues obres
fonamentals: El Manifest Comunista i El
capital.
El marxisme descansa sobre tres grans eixos:
l’anàlisi del passat, la crítica del present i
l’elaboració d’un projecte de futur.
C.Aranda & J.Manero

13. L’estudi del passat, l’anàlisi de la història, rep el nom del
materialisme dialèctic. Aplica el model hegelià de tesi,
antítesi i síntesi.
El materialisme dialèctic ens diu que la història és un
procés de canvi i transformació. La clau rau en l’economia,
la infraestructura, que és la base de la societat i el motor
de la història. Condiciona l’organització política, la
mentalitat i la cultura de l’època (superestructura).
L’economia es basa en uns elements que van canviant: Els
modes de producció, les forces de producció i les
relacions de producció.
Les relacions econòmiques fan que en qualsevol època la
societat es divideixi en dues classes antagòniques:
dominants i dominats. Són classes antagòniques, i el seu
antagonisme (lluita de classes) provoca el pas de les
etapes històriques.
Amb el materialisme històric Marx arriba a la conclusió
que al llarg de la història s’han donat tres modes de
producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. En
ells sempre ha estat present la lluita de classes entre
opressors i oprimits.
C.Aranda & J.Manero

14. L’anàlisi del present el porta a criticar el sistema capitalista.
En aquest mode de producció les forces de producció són els mitjans
de producció (fàbriques, màquines) i la mà d’obra.
Les relacions de producció es donen
entre la burgesia i el proletariat, i són
unes relacions d’explotació. La burgesia
explota el proletariat amb la plusvàlua
(el treball obrer genera un benefici
superior al salari). A més, la burgesia vol
incrementar el seu benefici augmentant
la tecnificació, i això comporta crisis de
sobreproducció. A la llarga, augmenten
les diferències entre rics i pobres i,
globalment, el nombre d’oprimits.
C.Aranda & J.Manero

15. El projecte de futur marxista neix de la
necessitat de superar les desigualtats
generades pel capitalisme.
La crisi finalment comportarà una
revolució. Els obrers prendran el poder,
establint de manera transitòria la
dictadura del proletariat. Amb ella
s’eliminaran les desigualtats i es
constituirà una societat sense classes,
igualitària.
Per aconseguir-lo, els obrers s’han
d’organitzar en sindicats i partits polítics.
C.Aranda & J.Manero

16. L’Anarquisme.
L’anarquisme no té un cos doctrinal tan elaborat
com el socialisme.
Significa sense comandament, sense poder. Es
basa en la llibertat i la igualtat (ideologia
llibertària).
El seu antecedent és Proudhon, i els seus dos
màxims representants són Bakunin i Kropotkin.
Els oprimits s’aixecarien de manera espontània
contra la seva explotació, creant-se una societat
igualitària, basada en la lliure federació de
comunes. L’Estat seria destruït.
La nova societat no tindria propietat privada, ni
classes, ni jerarquies (ni Déu, ni Estat, ni amo).
Tots els béns serien col·lectivitzats, creant-se
cooperatives de producció i consum.
C.Aranda & J.Manero

17. L’Anarquisme rebutja l’acció política (apoliticisme).
Accepta el sindicalisme i la propaganda pel fet per a
destruir l’Estat i el capitalisme.
L’Anarquisme el podem dividir en anarcocomunisme i
anarcosindicalisme.
L’anarcocomunisme (Koprotkin) defensava l’acció
col·lectiva revolucionària. A finals del segle XIX
d’aquest corrent neixerà la propaganda pel fet (Enrico
Malatesta) que defensa la realització d’atemptats
terroristes.
L’anarcosindicalisme (Bakunin) defensa l’acció sindical.
C.Aranda & J.Manero

18. El Moviment Internacionalista.
La consciència obrera de ser membres d’una mateixa classe, per sobre
d’estats, portà a la creació del Moviment Internacionalista.
C.Aranda & J.Manero

19. L’Associació Internacional de
Treballadors (AIT) 1864-1876.
Es creà a Londres (1864). Fou el primer intent
d’organitzar el proletariat internacionalment.
Tingué pocs afiliats (més força simbòlica que real) i
sobretot resultà un lloc de discussió teòrica.
Hi participaren diversos grups: Trade Unions (sí
lluita política i sindical, no a la violència),
Proudhonians (sí mutualisme, apolítics), Bakuninistes
i Marxistes.
Marx va ser la figura clau, car redactà els Estatuts
i el Manifest Inaugural. També és el Cap del Consell
General.
C.Aranda & J.Manero

20. En els Estatuts es proclama que l’emancipació serà obra
dels mateixos obres, i que cal prendre part en la lluita
política com a primer pas per alliberar-se de l’opressió
econòmica.
S’organitzava en sectors nacionals i tenia un Consell
General.
Es celebraren congressos. El 1866 es celebrà el de
Ginebra, on es demanaren la jornada laboral de 8 hores
diàries, la prohibició del treball infantil o la millorar en
el treball de les dones.
Els problemes vindran per les discrepàncies entre
marxistes i bakuninistes (l’Estat s’ha d’abolir, no de
conquerir; Marx és un dictador). La ruptura es produí en
el Congrés de l’Haia (1872), quan els bakuninistes no
acceptaren la creació de partits polítics obrers i van ser
expulsats.
Un altre fet contribuí a la fi de la internacional: la
Comuna de París (març-maig, 1871).
C.Aranda & J.Manero

21. La desfeta de Napoleó III provocà un
buit de poder, possibilitant la formació
d’un govern popular a París, que volia
crear un república democràtica i social.
La Comuna inicià reformes que es
convertiren en un referent per als
obrers (nacionalització dels béns del
clero, ensenyamet laic i gratuït,
substitució de l’exèrcit per milícies
populars....
París però capitulà, i la repressió va ser
duríssima.
C.Aranda & J.Manero

22. Les lluites entre marxistes i bakuninistes, així com la repressió
desencadenada a tota Europa després dels fets de la Comuna de París,
van fer que l’AIT es traslladés a Nova York on, el 1876 es va dissoldre.
Primera
Internacional
1864-1876
Llibertaris, Anomenats autoritaris
antiautoritaris
Acció política i sobirania del
Contraris a l’acció política Consell General
i a un Estat obrer No a l’acció violenta
Defensen l’autonomia Consideraven l’anarquisme
de les seccions una ideologia individualista i
enfront del Consell ingènua
General
C.Aranda & J.Manero

23. Sindicats de masses i partits obrers
(1881-1914)
A partir del anys 80 del segle XIX es donaren importants canvis. El
nombre d’obrers es disparà, augmentant d’aquesta forma la força dels
sindicats. Aquests aconseguiren imposar la pràctica de la negocació
col·lectiva amb els patrons, i així millorar els salaris i les condicions
laborals.
C.Aranda & J.Manero

24. La pressió dels obrers va fer possible les primeres legislacions laborals.
- L’edat mínima per treballar es fixà el 1892 en 12 anys, a finals del segle
XIX es prohibí el treball femení nocturn i es va establir el repòs obligatori
després del part.
- Entre finals del segle XIX i principis del XX s’establiren les assegurances
obligatòries en cas de malaltia, accident, invalidesa i vellesa.
- La Jornada laboral s’establí entre 8 i 10 hores diàries. Les vuit hores de
treball diari no s’aconseguiren fins després de la Primera Guerra Mundial.
C.Aranda & J.Manero

25. Es començaren a crear partits polítics obrers. Neixen a partir de 1880.
Són d’ideologia revolucionària i de pràctica reformista. Participen de la
lluita electoral i parlamentària.
Els més importants van ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (1875) amb
Kautsky, el Partit Socialista Francès amb Jean Jaurès (1901), el Partit
Laborista anglès (1900) i el PSOE amb Pablo Iglesias (1879).
Karl Kautsky
Jean Jaurès
Pablo Iglesias
La referència la constituí el SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany). A
curt termini volia aconseguir reformes polítiques i socialsper mitjà de la
lluita parlamentària. A llarg termini no renunciava a implantar una
societat socialista.
El SPD impulsà la creació de sindicats. Aquests s’encarregaven a l’acció
reivindicativa, mentre que la política es reservava per al partit.
C.Aranda & J.Manero

26. La Segona Internacional (1889-
1916)
Es creà a París commemorant el centenari de la
Revolució Francesa.
És ideològicament més homogènia. Està formada
per una agrupació de partits polítics de caire
socialista (els anarquistes no són acceptats, que
acceptaven la legalitat democràtica.
Organitzativament, es respecta l’autonomia dels
partits, es celebren congressos cada 3 anys
(debatre), i el 1900 es crea el Bureau Socialista
Internacional. Amb seu a Brussel·les, format per
delegats de cada partit, ha d’assegurar la
continuïtat entre congressos.
C.Aranda & J.Manero

27. Reclamà millorar la protecció dels treballadors, la jornada laboral de 8 hores
i la prohibició del treball infantil. Establí principis que serviren de guia al
socialisme al llarg del segle: l’extensió de la democràcia, la presa pacífica del
poder polític, la fi de les desigualtats i la discriminació sexual...
Va tenir una gran repercussió, creant alguns dels símbols del moviment obrer,
com el Primer de Maig (Jornada reivindicativa) o “La Internacional” (Himne
obrer).
El context internacional era favorable. Es vivia una nova etapa capitalista,
motivada per l’expansió econòmica i colonial.
C.Aranda & J.Manero

28. Tres van ser els grans debats: el Revisionisme, la qüestió colonial i el
militarisme.
El Revisionisme
El 1875, fundació del SPD, que el 1891 al Congrés d’Erfuts, establí el
programa bàsic del socialisme (vot femení, impostos progressius, prohibició
treball menors de 14 anys, necessitat de participar en la lluita política...).
El socialisme guanya força política i aconsegueix importants reformes i
millores. Ara bé, perd tarannà revolucionari. Es comença a plantejar la qüestió
de si cal ser més pragmàtic. En aquest context aparegué el Revisionisme.
Bernstein en Les premisses del socialisme i la tasca de
la socialdemocràcia (1899), revisava les teories de Marx
i plantejava el dilema de la “revolució” o la “reforma”
lenta i pacífica per arribar al socialisme.
Així s’inicià l’evolució cap a la creació dels partits
socialdemòcrates.
C.Aranda & J.Manero

29. En contra d’aquestes teories es posicionaren els defensors de la
revolució social, com Rosa Luxemburg o Lenin. A la llarga crearan
partits comunistes.
El Revisionisme resulta condemnat en la Segona Internacional, tot i que
finalment és adoptat.
C.Aranda & J.Manero

30. La qüestió colonial
Una part del moviment obrer criticava la brutalitat de la colonització,
però a la vegada la considerava com una tasca positiva civilitzadora.
Una altra part però, que acabarà imposant-se, s’hi oposava
frontalment.
Lenin en la seva obra Imperialisme, fase superior del capitalisme,
postulava que el capitalisme necessita ampliar el seu radi d’explotació.
Per això imperialisme equival a capitalisme, i ha de ser condemnat.
C.Aranda & J.Manero

31. El militarisme.
Els pacifistes creuen que no s’ha de lluitar en una guerra burgesa i, un cop
ha esclatat, s’ha de buscar la pau. Els revolucionaris creuen que cal
aprofitar-la per fer la revolució (Lenin, Rosa Luxemburg).
A la pràctica, la guerra acaba amb la internacional. Es produí l’anomenat
deliri patriòtic, els obrers lluiten al costat dels seus governs.
Si hi afegim la Revolució Russa, i la posterior crearció del Komintern, el
socialisme es dividirà entre comunistes i socialdemòcrates.
La Segona Internacional havia acabat.
C.Aranda & J.Manero