1. LITERATURA CATALANA
DECADÈNCIA
1. DEFINICIÓ
La paraula "decadència" és un mot utilitzat tradicionalment per anomenar el període de la
literatura que va dels inicis del s. XVI fins a principis del s. XIX: el 1497, any en què morí Joan
Roís de Corella, es considera la data d'inici de la Decadència, mentre que el 1833, any en
què Carles Aribau publica l'oda "La Pàtria", es considera la data del final de la decadència i
de l'inici de la Renaixença.
Ara bé, aquesta paraula es equívoca i confusa, perquè és usada com a sinònim de
anormalitat, amb connotacions de menyspreu i desprestigi.
Tanmateix cal matisar el terme: sí que va disminuir l'ús de la llengua catalana com a llengua
de conreu en la literatura culta i, per tant, sí que hi va haver decadència en qualitat i quantitat
de la literatura culta, la qual cosa beneficiarà la literatura en llengua castellana.
Però la literatura popular passava per uns moments de brillantor i esplendor, tant pel que fa a
la qualitat com a la quantitat.
D'altra banda, hi va haver una continuïtat i normalitat en relació amb els corrents de literatura
europea, de tal manera que es van produir el renaixement, el barroc, el neoclassicisme i el
preromanticisme.
Per tant, el mot decadència no és del tot correcte.
2. CAUSES DE LA DECADÈNCIA
Els esdeveniments iniciats a finals del s. XV i fins i tot abans, van provocar una sèrie de crisis
històriques que van incidir de forma decisiva i directa sobre la societat catalana.

2. Els fets més rellevants que hom pot considerar causes de la decadència són:
• Causes històriques: El Compromís de Casp (1412) i la instauració de la dinastia
castellana dels Trastàmara, fets que dugueren a:
Els enllaços familiars de la noblesa catalana i castellana.
La castellanització de la noblesa catalana i la cort.
L'emigració de la noblesa catalana cap a Madrid, esdevenint una noblesa
centralista.
Finalment la desaparició de la cort catalana en temps de Ferran el Catòlic.
• Causes econòmiques: La crisi econòmica:
La prohibició del comerç amb Amèrica.
El comerç català reduït al decadent i piratejat comerç mediterrani.
• Causes bèl·liques: Les diverses guerres i tractats:
Les guerres de les "Germanies" i les revoltes produïdes al País Valencià.
La guerra dels Segadors (1640-1652).
El Tractat dels Pirineus (1659), pel qual es perdien les comarques de la
Catalunya francesa.
La guerra de Successió (1705-1714), de la qual se'n derivà el Decret de
Nova Planta (1716).
• Causes socials: Socialment:
La instauració de la inquisició castellana.
L'expulsió dels jueus.
• Causes culturals: Culturalment:
Les dificultats econòmiques per accedir a la impremta.
El manteniment del medievalisme.
L'Humanisme mal assimilat i la seva excessiva fascinació pel llatí.
El desenvolupament precoç del barroc.
Una vida universitària pobre davant del prestigi cultural del castellà.
Tot plegat suposarà una davallada per a la cultura catalana, de tal manera que la literatura
culta es farà en castellà i fins i tot en llatí.
Ja a principis del XVI, durant el virregnat de Germana de Foix a València, just on es produí
l'esplendor cultural del s. XV, en les representacions teatrals la llengua utilitzada era la
castellana, mentre que la llengua catalana, considerada pejorativa i ridícula, era usada per
personatges graciosos i còmics, com els bufons.

3. Les cultura popular, però, mantingué sense interrupcions l'ús i el conreu de la llengua, la qual
tenia una vitalitat normal, i de la literatura, la qual vivia uns moments d'esplendor, sent
treballada en les diverses formes: cançons, romanços, goigs, nadales, entremesos, dietaris,
col·loquis, etc.
3. RENAIXEMENT–HUMANISME
El Renaixement va ser l'època immediatament posterior a l'Edat Mitjana (dos primers terços
del XVI).
L'Humanisme com a parcel·la cultural del Renaixement, centrada la part filològica i literària,
es va centrar especialment en la investigació de llengües i literatures clàssiques: llatina,
grega i hebrea.
En conseqüència, el model literari fou el llatí, fins el punt que autors "erasmistes" com Joan
Lluís Vives van realitzar la seva obra en llengua llatina.
Pel que fa a la literatura catalana:
• El 1562 fou editat a Barcelona per Joan Timoneda el Cançoner Flor d'Enamorats, del qual
es pot destacar:
És un recull de poemes bilingüe.
Són poemes de caràcter trobadoresc.
Alguns poemes presenten influències dels renaixentistes italians.
Conté la versió de Bella, de vós só enamorós de Joan Timoneda.
• Joan Timoneda va escriure dos actes sacramentals de la Contrareforma: L'Església
militant i El Castell d'Emaús.
• Joan Pujol va escriure el poema èpic Lepant.
• Pere Serafí va publicar Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana.
• Quant a teatre, en la Cort virregnal de Germana de Foix es van representar dues obres: el
1525 es representà La Vesita de Ferrandis d'Herèdia i el 1561 es representà El Cortesano
de Lluís Milà.
• Pel que fa a farses, misteris o entremesos destaquen el Misteri d'Elx i la Farsa d'en
Cornei.

4. 4. BARROC
El Barroc serà el moment de màxima "decadència" (finals XVI a mitjan XVIII).
El Barroc serà una etapa de la literatura caracteritzada de forma general per la complicació,
l'artifici i la desmesura formal, tenint com a model literari i lingüístic serà els clàssics
castellans com són Quevedo, Góngora, Calderón i Gracián.
En la literatura catalana, destaquen dos autors:
Francesc Vicent Garcia (1579-1623):
• Firmava amb el pseudònim "El rector de Vallfogona".
• Aconseguí una àmplia fama popular, similar a Quevedo, mitjançant els poemes còmics,
obscens i escatològics.
• La seva fama va provocar el fenomen del Vallfogonisme, és a dir, una colla d'autors que
imitaven el seu estil.
• Pel que fa a l'obra, tots els temes (l'amor, el desengany, la caducitat, la mort, el
bucolisme, l'obscenitat, etc.) i tots els gèneres (els madrigals, les paròdies, les letrilles, els
romanços, els sonets, les dècimes, etc.) són els propis del Barroc castellà.
• Seguia tant l'estil culterà de Góngora com l'estil conceptista de Quevedo.
Francesc Fontanella (1610/20-1680/85):
Va escriure l'obra de teatre Lo desengany, comèdia mitològica amb influències de
Calderón.
També escrigué poemes d'estil culterà amb temes amorosos i bucòlics, i poemes de tipus
patriòtic.
5. NEOCLASSICISME
El Neoclassicisme serà el moment de reactivació econòmica i cultural (mitjan XVIII a finals
XVIII). Basat en el racionalisme i en l'empirisme, té com a postulat bàsic la idea d'utilitat,
defensant de manera especial el didactisme, la qual cosa els durà a menysprear la lírica,
centrant-se en el conreu de la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia
pastoral, la sàtira i la faula didàctica.

5. D'altra banda, pel seu afany universalista, es valorarà sobretot el castellà i no el català,
arribant a considerar la llengua catalana com un dialecte no apte per a la creació.
En la literatura catalana, cal destacar dos autors:
Joan Ramis (1746-1819):
• El 1769 va escriure la tragicomèdia Lucrècia.
• Escrigué el drama Arminda.
• També escrigué la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor.
Rafael Amat i de Cortada o "Baró de Maldà":
• Escrigué El Calaix de Sastre, destacable per:
- Ser un dietari de la vida barcelonina entre 1769 i 1816.
- Recrear-se en les anècdotes i en els personatges.
- Presentar unes descripcions preromàntiques.
- Tenir un to pintoresc i satíric.
- Ser de caràcter antineoclàssic.
6. PREROMANTICISME
El Preromanticisme (finals XVIII) no presenta obres de mèrit sent el moment d'un naixent
Romanticisme, tot i que amb una producció molt poc important, caracteritzant-se per
presentar el sentimentalisme característic de les obres romàntiques.