BETH_DITTO_2022.pdf

Diu Beth Ditto que quan va assumir que era grossa tot va canviar, ja no li
podien ferir. Crec que és el que ens ha passat a totes les persones grosses
que hem fet aquest exercici de reapropiació assumint (o tractant
d’assumir) de manera natural que igual que portem ulleres o el monyo
llarg, també tenim més greix que la mitjana de les persones, segons l'IMC.
El meu exercici m’ha portat a l’activisme i a emprendre una sèrie de passos
per visibilitzar una realitat concreta. En agost de 2018 vaig iniciar la
maquetació del meu primer fanzine “Gordofòbia, una qüestió de pes”. Un
any després i aprofitant el plaer de gaudir de temps lliure, he decidit fer
aquesta xicoteta publicació; “En una altra vida vull ser Beth Ditto. Un
xicotet homenatge a referents culturals que han visibilitzat la grossor”
(títol que fa referència a la cantant anomenada anteriorment).
Torne a aclarir un any després que no sóc experta en la creació de fanzines,
no tinc ni idea de quins són els millors programes informàtics per fer
aquesta feina, no sé dissenyar, no he estudiat periodisme i no sóc una
feminista acadèmica. Senzillament tinc moltes ganes d’expressar-me, i
crec que això és totalment legítim i suficient.
Estic molt agraïda a la gent que m’ha ajudat durant aquest 2019 a difondre
“Gordofòbia, una qüestió de pes”. Mai m’haguera imaginat que em
cridarien per fer presentacions. Barcelona va acollir la meua primera
vegada en unes jornades benèfiques per ajudar al Santuari La frontera en
La Cinètika. Pau va ser la persona que va contactar amb mi. Gràcies, em
vas fer sentir com a casa! La segona vegada el Col·lectiu Corfoll i
Plataforma Feminista Marina Baixa em donaren el seu suport en una
vesprada meravellosa plena de reflexions a Altea. Abraçada forta a Roseta,
sempre em fas sentir estimada! I per últim, vaig participar en el Tremenda
Fem Fest a Borriana. Gràcies a La Centraleta, a Vane, a Silvana i a la resta
de gent que va estar present amb tota la seua sororitat. Molt d’amor per a
Marcos, quina meravella connectar d’aquesta forma tan bonica!
Per descomptat, gràcies a La Rossa, llibreria feminista, i La Repartidora,
tenda i llibreria associativa, situades les dues a València, on podeu trobar
exemplars del fanzine. També a Jordi García Orta, qui està fent difusió amb
la distribuïdora en la qual col·labora. En resum, un any ple de novetats,
reflexions, de creixement personal, un any de bones experiències.
I arribem a aquesta nit, dilluns ja, 19 d’ agost de 2019. Són les 00.57 i estic
parlant amb el meu amic Antonio Ruzafa (precisament d’ assumptes
relacionats amb la gordofòbia). Vull omplir aquestes modestes pàgines
d’alguns dels meus referents. Alguns m’agraden molt, altres m’han
confrontat i uns quants simplement m’han fet reflexionar. M’acompanyes?
Carme GM.

NOTES 2022:
1) He de donar les gràcies a La Batisfera, llibreria-cafeteria situada al barri del
Cabanyal, Terreta Neta, tenda de residu zero situada a Benimaclet i La
Mandrágora, restaurant vegetarià/vegà i espai social, lloc històric i de
referència al barri del Carme, tots a València, ja que han comptat amb el
meu fanzine “Gordofòbia, una qüestió de pes” per a la seua venda.
2) En la primera edició d’aquest fanzine vaig fer servir la paraula “grassofòbia”
com una traducció aproximada en valencià del terme. Actualment he
tornat a utilitzar la paraula “gordofòbia”. Com diu Adnaloi Vila: “Parlem de
GORDOFÒBIA i no de GRASSOFÒBIA bàsicament perquè les dues opcions
són neologismes, són paraules que encara no existeixen oficialment
segons les nostres acadèmies de la Llengua (IEC, IEB, AVL). Sent
conscients de que és un castellanisme, preferim parlar de <gordofòbia>
partint de la reapropiació de l'insult. L’ opressió contra les persones
grosses no està prou visibilitzada com perquè se li hagi reconegut un
nom, i les institucions de la llengua tampoc han tingut el debat. En català,
ens pretenen insultar dient-nos <gorda> o <gordo>, però mai dient
<grassa> o <gras>. En tot cas, la paraula per anomenar la opressió,
discriminació i violències que patim les persones grosses hauria de sortir
de l'activisme i no de les institucions”.
3) He modificat alguns articles per millorar les expressions o matisar algunes
idees. També he ampliat alguns altres i/o he afegit informació interessant.
4) He intentant, dins de les meues possibilitats, presentar una edició
estèticament més bonica.
5) Gràcies a la periodista Lucía Márquez qui va publicar a la web Valencia
Plaza un article sobre els meus fanzines amb data del 23/05/2022:
https://valenciaplaza.com/fanzines-contra-la-gordofobia-o-como-combatir-
la-dictadura-del-peso-a-golpe-de-grapas

La diva grossa Beth Ditto
No és que siga una fan brutal del grup Gossip (Arkansas, EUA, 1999-
actualitat) però m’agraden alguns dels seus temes i és indiscutible que
Beth Ditto (Searcy, Arkansas, EUA, 19 de febrer, 1981) té una veu
espectacular, fins i tot han dit d’ella que s'assembla a Janis Joplin. El meu
interés ha anat més enllà de la música per veure en la cantant un referent
gros i, en el grup al complet, un referent LGTBI.
Beth Ditto és una riot grrrl meravellosa. Dona grossa i lesbiana no amaga
qui és. El seu cos no condiciona el seu estil d’alt i fora dels escenaris. Beth
Ditto ha posat nua en moltes publicacions i sembla que els seus directes
són igual de contundents que ella mateixa. Suant i quasi sense roba, canta
i balla sense parar (aneu a Youtube i flipeu!).
Quan escolte o llegisc alguna entrevista de Beth Ditto, veig un vídeo o una
fotografia d’ella, tinc la sensació d’estar representada d’alguna forma. No
sóc una riot grrrl, ni tinc la seua veu, ni sóc dona lesbiana, però sí sóc grossa
i crec que inspira a les grosses a aprofitar la nostra corporalitat i no posar-
nos límits. Darrere de totes les negacions, acudits i insults cap a la gent
grossa, especialment les dones, trobem sempre la por i, en conseqüència,
els intents frustrats de passar desapercebudes.
Per què encara que puga sonar ridícul, donat que la grossor és molt visible,
les grosses intentem de qualsevol forma fer-nos invisibles. No utilitzem la
roba que realment ens agrada, intentem fer-nos xicotetes en els espais

públics per no molestar o no interactuem amb la gent com voldríem, entre
altres qüestions.
Beth Ditto en canvi porta colors cridaners, roba cenyida, ratlles, quadres,
escots i s’apodera de l’espai sense complexos. És en aquest moment quan
la cantant planta cara a la gordofòbia i a l’heteropatriarcat sencer fent-se
escoltar i visibilitzant unes realitats que el sistema sempre deixa al marge i
considera inferiors: les realitats de les dones, de les lesbianes, de les que es
dediquen a la música i de les grosses.
"Estic a dieta. És molt estricta: he de menjar hot dogs. Constantment,
només salsitxes. Està funcionant, he guanyat 15 quilos" - Beth Ditto.

L’alegria de ser jo
Els referents no han de ser grans personalitats necessàriament; una cançó,
l’escena d’una pel·lícula, un moment televisiu, també poden marcar la
nostra vida d’alguna forma.
Una cosa pareguda m’ha passat descobrint el videoclip del grup Bomba
Estéreo (Bogotà, Colòmbia, 2005-actualitat) “Soy yo” (Disc: “Amanecer”,
Sony Music Latin, 2015). En realitat és molt fàcil caure rendida als peus del
personatge principal interpretat per Saraí González (New Jersey, EUA,
2005): una xiqueta grossa que porta unes ulleres gegants, el monyo ple de
trenes, es desplaça en una bici de mil colors i camina amb unes crocs
blaves.
“Soy yo” és una cançó optimista, un cant a l’autoestima i l’auto-acceptació i
sobretot, un tema fantàstic per ballar. Diu: “Sigo caminando y sigo riendo /
hago lo que quiero y muero en el intento / A nadie le importa lo que estoy
haciendo / Lo único que importa es lo que está por dentro”, mentre Saraí
balla d’una manera molt peculiar que res té de sofisticada, convidant-nos a
ser nosaltres mateixes.
Saraí m’ha fet recordar amb tendresa la xiqueta grossa que he sigut i la
dona grossa que sóc, no només per què tenim un cert paregut físic (que
corroboren la meua mare i el meu pare). Aquesta reacció ha sigut
compartida per moltes persones. Melissa Zepeda va escriure a les xarxes
socials: “Desitjaria que aquest vídeo i aquesta cançó haguera sortit quan
jo tenia aquesta edat, quan tal volta, ho necessitava més. Quan era
massa pudorosa, massa nord-americana, massa grossa, massa

mexicana” (cal recordar que Saraí també ha sigut un referent per a bona
part de les dones i xiquetes llatines).
Saraí va amb roba còmoda i alegre que s’allunya de la hipersexualització
que moltes vegades es fa de la infantesa, imitant la suposada maduresa de
les dones i la seua feminitat, tal com ho entén el patriarcat. I és que la
llibertat està present en tot el videoclip, com també la necessitat de fer
front a la mirada masculina: Saraí balla davant els xiquets i els homes que
es troba pel carrer sense cap mena de pudor (deixen pas, senyors!).
“Y no te preocupes si no te aprueban / cuando te critiquen / tú solo di / soy
yo” - Bomba Estéreo, “Soy yo”.

Tots els nostres diaris
“My mad fat diary” (“El meu boig i gros diari”) és una sèrie britànica que es
va emetre en el canal E4 des de 2013 a 2015 (té 3 temporades). Basada en el
llibre “My fat, mad teenage diary” escrit per Rae Earl (la seua protagonista)
s’ha convertit en una sèrie pràcticament de culte per aquelles persones a
les quals ens agraden les produccions culturals sobre adolescents, la
música dels 90 i els referents losers.
Rae Earl (interpretada per Sharon Rooney, Glasgow, Escòcia, RU, 22
d’octubre de 1988) lluita per (sobre)viure l’adolescència el millor possible
amb la seua tendència depressiva. A la mateixa vegada, ha de gestionar la
relació amb la seua mare (personatge magnífic), les traïcions, mentides,
experiències sexuals i la lleialtat amb les seues amistats, i sobretot, la
necessitat d’arribar a un equilibri entre ella mateixa i l’auto-aceptació.
En aquest viatge li acompanya un grup d’amistats on es representen
alguns dels rols clàssics d’altres produccions paregudes: el xic atractiu, la
xica popular, el xic gay, entre d’altres. El que sense dubte fa diferent
aquesta sèrie no és tan sols que la seua protagonista és una adolescent
grossa- de veritat!- sinó que en cap moment s’intenta que s’aprime o
modifique la seua estètica.
Rae diu sempre el que pensa, parla de la seua sexualitat i, fins i tot, pot
arribar a no caure massa bé amb el seu comportament egoista i auto-
destructiu. Aquesta representació allunyada de la imatge de dona callada,
sense sexualitat, molt simpàtica i bona persona amb tot el món també fa

molt interessant la sèrie, doncs trenca amb el rol típic que s’espera
habitualment d’una dona grossa.
Les raons per veure “My mad fat diary” són moltes. Es tracta el patiment
mental, una qüestió molt important i necessària en una societat que
encara té molts prejudicis entorn aquest tema. Les sessions de teràpia de
Rae són un dels plats forts de la sèrie. Les converses que manté amb el seu
psicòleg potser configuren algunes de les parts que més m’agraden
d’aquesta producció. Diàlegs i reflexions elaborades que van més enllà del
missatge de màrqueting Mister Wonderful.
Altra qüestió molt atractiva d’aquesta producció és com es fan servir
dibuixos i altres elements visuals per presentar-nos les idees que Rae
escriu en el seu diari. També com tracta i encaixa perfectament situacions
més serioses amb d’altres més divertides.
Riure i plorar amb “My mad fat diary” és un plaer. Com escoltar a Oasis,
Blur, No Doubt i tornar a l’adolescència. En fi, que estimar aquesta sèrie és
molt fàcil.
"Vull que t'imagines una versió teua de 10 anys, asseguda al sofà. Ara, li
has de dir que és grossa, lletja i una vergonya. Perquè això és el que fas
cada dia quan et dius tot això" – Kester, psicòleg de Rae, interpretat per
Ian Hart, (Knotty Ash, Liverpool, RU, 8 d’octubre de 1964).

“Big Girl (You are Beautiuful)” - Life in a cartoon motion,
Mika, 2007
Big girl you are beautiful
Walks into the room
Feels like a big balloon
I said, 'Hey girls you are beautiful'
Diet coke and a pizza please
Diet coke I'm on my knees
Screaming 'Big girls you are beautiful'
You take your skinny girls
Feels like I'm gonna die
'Cos a real woman
Needs a real man is why
You take your girl
And multiply her by four
Now a whole lotta woman
Needs a whole lot more

Get yourself to the Butterfly Lounge
Find yourself a big lady
Big boys coming around
And there we gonna do baby
No need to fantasise
Since I was in my prizes
A watering hole
With the girls around
And curves in all the right places
Big girls you are beautiful
Walks into the room
Feels like a big balloon
I said, 'Hey girls you are beautiful'
Diet coke and a pizza please
Diet coke I'm on my knees
Screaming 'Big girls you are beautiful'
You take your girl
And multiply her by four
Now a whole lotta woman
Needs a whole lot more
Big boys come on around

A watering hole
A watering hole
Oh you are beautiful

A watering hole
Oh you are beautiful
A watering hole

Olive, la més bonica del món
La bonica Olive (Abigail Beslin, NY, EUA, 14 d’abril 1996) és la protagonista
de “Little Miss Sunshine” (Jonathan Dayton, Valerie Faris, 2006) (“Xicoteta
Miss Sunshine”) una road movie que gira al voltant d'una família i un
concurs de bellesa infantil.
Aquesta és una pel.lícula que ha agradat pràcticament a tot el món alhora:
d’una part, al públic (recaptant una bona quantitat de diners), d’altra, a la
crítica, i per últim, als festivals independents de cinema i també al
Hollywood més comercial. El guió és una genialitat agredolça que
combina les situacions més tràgiques amb els moments més hilarants.
La família Hoover està formada per uns personatges peculiars i
profundament losers que intenten sobreviure en un món superficial i
competitiu. M’encanten les històries de gent que viu als marges de la
societat, que no encaixen en el motlle de la normativitat tot i que ho
intenten. Aquesta pel·lícula és un resum perfecte de tot això. Ni tan sols els
funciona mai la furgoneta, no dic més!
Olive és tendra, ingènua i apassionada. Amb unes ulleres molt grans, la
seua panxa, les dents separades i els cabells estirats cap enrere, desafia tot
el sistema estètic en un concurs on les xiquetes són maquillades i
disfressades com si tingueren 50 anys, mentre les seues famílies aspiren a
l’èxit.
El final de la pel·lícula és dels millors finals que he pogut veure en molt de
temps. Com és possible que la participació d’una xiqueta en un concurs de
bellesa puga transmetre tant? Olive uneix a cada membre de la família

Hoover en un crit d’apoderament. Per què quina persona es vol reduir a
tindre atractiu físic, ser la més intel·ligent o més competitiva quan
simplement pot ser ella mateixa i arribar a viure amb pau mental?
Veure a Olive en la pantalla és veure un full en blanc no contaminat pels
missatges i prejudicis d’una societat que ens fa buscar la superioritat a
qualsevol preu, que posa en alça la bellesa (normativa) de manera
exagerada, especialment cap a les dones, a les que no ens deixen ser
grosses, ni fer-nos grans, ni tenir una pell massa fosca.
Com a curiositat, la mare de Olive, Sheryl Hoover, està interpretada per
Toni Collete (Blacktown, Austràlia, 1 de novembre de 1972) protagonista
d’altra gran pel·lícula loser amb música d’ABBA, “El casament de Muriel”
(PJ Hogan, 1994), que també recomane.
“La vida és un puto concurs de bellesa un darrere l'altre” – Dwayne
Hoover, germà de Olive, interpretat per Paul Dano (Nova York, EU, 19 de
juny de 1984).

La grossa no tan grossa
Ens situem: “Merlí” (creador Héctor Lozano, 3 temporades, des de 2015 a
2018) és una sèrie catalana que ha tingut molt d’èxit (especialment a la
plataforma Netflix). L’argument és el següent: un professor de filosofia
molt enrotllat, Merlí, revoluciona a un grup d’adolescents. Dins d’aquest
grup trobem a Tània (Elisabeth Casanovas, Barcelona, 15 de desembre de
1994), qui, com la resta, té un rol definit al grup: ella és la grossa.
Tal com diu Magda Piñeyro, co-fundadora de Stop Gordofobia, la gent
grossa no és més que la seua grossor en les produccions culturals. Tot i
això, Tània no és una grossa com la resta, per què entre altres coses no és
que siga grossa en un sentit estricte: només té la cara rodona i potser siga
un poc més gran que les altres protagonistes ("un poc” molt agafat amb
pinces). Aquest és un clàssic de les ficcions: no mostrar cossos no
normatius i fer servir dones atractives però no 100% normatives per a
donar un suposat missatge d’inclusió.
El cas del personatge de Tània demostra tres coses: 1) Que totes les dones
som catalogades com a grosses en quant ens eixim una mica de l’IMC i/o
del patró físic, 2) Que tot i que sigues grossa has de ser atractiva, per què
Tània és indiscutiblement atractiva, 3) Que la societat a l' Estat espanyol no
està preparada per a un personatge femení gros adolescent que siga més
que la seua grossor.
La sèrie ens parla d’una grossa molt amable que guanya a la gent amb la
seua bondat. Un clixé molt estés que ens situa com a persones caritatives
que es passen la vida cuidant de la resta. I és que quan suposadament el

físic no acompanya, has d’agradar d’altra forma. Tània em sembla
extremadament “cuqui”, tan “cuqui” que fa un poc de fàstic. Per què això
ens han volgut transmetre; que les grosses agradem molt per la nostra
meravellosa personalitat!
Durant unes quantes temporades Tània és a través de les relacions que té
amb la resta de companyes i companys. El seu personatge depén del
suport que suposa per a la resta, com si no fóra protagonista de la seua
pròpia vida. Sembla que les grosses no tenim projectes ni aspiracions més
enllà d’esperar l’acceptació de l’entorn si ens entreguem a fer de mares.
Quasi al final de la sèrie sembla que el director vol donar un missatge
positiu: la bona gent, encara que siga grossa, també guanya! Tània
demana el seu espai i es situa com a protagonista de moltíssimes trames,
especialment sexe-afectives. És fàcil empatitzar amb ella quan expressa
que està farta de ser bona persona i que vol tenir sexe (una frase que jo
utilitze molt a les meues xerrades, per cert).
De sobte, en aquesta transformació, Tània passa a ser desitjada pels
personatges masculins principals. Però a més és nexe d’unió en el romanç
homosexual de la sèrie. Un altre clàssic és assumir que les dones grosses
atrauen a homes-no homes. És a dir, a homes als que se’ls qüestiona la
seua masculinitat permanentment.
“Merlí” és una sèrie entretinguda on es tracten temes interessants- encara
que no sempre els tracten correctament, com ara l’aparició d’un
personatge trans, fent servir un home cis i reduint tot a la roba i l' expressió
de gènere-, els seus capítols són lleugers i les actrius i els actors treballen
fantàsticament.
En qualsevol cas, “Merlí” ens deixa clar que és una sèrie més feta per un
home amb la seua mirada. El mateix protagonista és prou masclista i a
més, les trames principals són protagonitzades per homes. D’altra banda,
per molt que ens presenten un mètode pedagògic suposadament
innovador jo veig més autoritarisme que altra cosa, un autoritarisme que
també relacione amb el patriarcat.
En definitiva, i tornant al tema que m’ocupa, Tània per a mi sempre serà la
grossa no tan grossa d’una sèrie que podria haver fet més per difondre un
missatge contra la gordofòbia.
“Jo estic farta de caure bé. Jo el que vull és que s’enamoren de mi i follar”-
Tània.

Jo balena
Durant molt de temps he evitat anar a la platja i la piscina. En aquests
espais has de mostrar molt més el cos i a més, els vestits de bany
normalment són molt més lletjos quan són XL (per sort ara mateix hi han
botigues que han ampliat la seua oferta i on pots trobar models bonics).
Recorde que en l’adolescència evitava exposar els meus "mitxelins" a
l’estiu, no només a la piscina o platja sinó també al carrer. Duia camisetes
prou llargues, evitava els tirants i també portava pantalons llargs.
Òbviament, no anava a prendre el sol ni a nadar. Hagueren de passar uns
anys per acceptar un poc més el meu cos, per tornar a moure el meu cul i
la meua panxa a l’aigua, amb els nervis típics que generen la vergonya i la
manca d’autoestima corporal.
De vegades trobe a faltar la confiança infantil: quan som criatures tenim
més seguretat pròpia. Jo era molt feliç en la meua pell i em veia molt
bonica. Algunes de les meues companyes d’escola feien comentaris
respecte al meu pes. Per sort, era molt bona en això d'ignorar a la gent.
Anys després la societat va repetir aquest missatge amb ànim de ferir-me i
he d’admetre que ho varen aconseguir.
Fa un temps una companya em va passar un llistat de contes i quina
sorpresa trobar la meravella de “Malena balena”. “Malena balena” parla de
la gordofòbia que han de patir les criatures grosses (en aquest cas, Malena)
especialment en situacions on han d’exposar més el seu cos. “Malena
balena” és una aposta per l’autoestima i per la força interior.

Sempre és necessari tenir a gent que ens done suport i quan som criatures
més encara. Malena té un aliat, el seu entrenador, qui li ensenya a afrontar
els comentaris malintencionats de la resta de xiquets i xiquetes.
Quan vaig obrir les pàgines d’aquesta xicoteta gran joia il·lustrada, rient i
plorant, vaig gaudir amb la tendresa de Malena i la seua imaginació, un
poder magnífic que l’ajuda a tirar endavant.
He de destacar les il·lustracions de Sonja Bougaeva (San Petersburg, 1975)
que saben transmetre tot això amb una sensibilitat excepcional.
Diu Sonia al seu bloc: «Vull parlar-vos d’un llibre amb ànima. Llibres amb
ànima són aquest que es queden gravats pels seus ensenyaments.
Malena Balena és un d’aquests». Ànima en estat pur.
“Som el que pensem que som” - entrenador de Malena.
NOTA 2022- “Jo balena”:
- En @kdekritica (IG) he llegit una ressenya d' aquest conte des d' una
perspectiva molt interessant. Ens diu l' autora del post, que "Malena
Balena" projecta un missatge massa individualista sobre l' assetjament
escolar. Malena ha de tenir autoestima i ser ella mateixa, sense més. El
conte no aprofita la història per fer crítica respecte una qüestió que és
social i per tant, de grup.

“Muslona”, LaPili, 2018
MUSLONA (Celulítica)
Lapili
Beauty Brain
Yo se que te gusta (fatty gyal)
La percusión (grasoso)
Lo que está escuchando,
no es un tambor
es un sonido más sabrosón,
hacia tu oreja desde mi jamón.
Muslona, muslona,
muslona, muslona,
muslona, muslona,
vamos a ponernos de moda.
Muslona, muslona,

muslona, muslona
dale alegría a tu muslo, muslona.
Muslona, muslona,
muslona, muslona,
muslona, muslona,
Muslona, muslona,
muslona, muslona
dale alegría a tu (retención de líquidos).
Te busco en las revistas me resulta agotante,
¿dónde están los muslos que hablan y tiran pa’ lante?
Parece que tú a nadie le interesas,
artesana vino a juntarte las piezas.
No escondas la pierna,
estudia mucho, carreras en la media.
¿Tú sabes por qué yo no soy una saboría?
Yo tengo un dato, celulitis real.
Celulitis free, celulitis free,
celulitis free, free, free, free, free,
celulitis free, celulitis free,
celulitis free, free, free, free, free.
Yo voy a hacer que te saquen en la tele.
¿Por qué tanto miedo?
Si tú también la tienes,
lo feka está muy aburrido,
no photoshop, no paint, mejor un cocido.

(Estribillo).
¿Si? ¿Quién es?
¿Celulítica Robles?
Sí, es aquí.
Le traigo un paquete.
Maravilloso suba.
Que aquí está, la muslona
Muslona, muslona,
muslona, muslona,
muslona, muslona,
Alegría pa tu muslo, eh.

Rosa López i la gordofòbia retransmesa
Des de fa molt de temps vinc reflexionant sobre la cantant Rosa López
(Granada, 14 gener, 1981). M'agrada treure d'un tema popular un
aprenentatge, pegar-li mil voltes de rosca i escriure una reflexió que
moltes vegades no interessa a ningú excepte a mi.
Després de llegir "El mite de la bellesa" de Naomi Wolf (edició de Continta
me tienes, 2020) i amb un recorregut en l'activisme contra la gordofòbia,
em reafirme en les meues idees, amb els matisos que dóna el temps i les
2.000 reflexions per minut que projecta el meu cap.
GENERACIÓ OT1
Operación Triunfo 1 (2001, concurs musical, Canal 1, Televisión Española) va
tenir un èxit d'audiència brutal a l'Estat espanyol: “Sent el més rendible de
la història, amb una recaptació de 24 milions i una inversió de 7,21 milions
d'euros”.
La indústria de la música estava en crisi, no obstant això: “La SGAE va
publicar que Operación Triunfo va contribuir a millorar el mercat de la
música gravada a l’Estat espanyol, amb vendes d'entre tres i quatre
milions d'àlbums, així com uns guanys d'altres tres milions d'euros.
Mentre, al mercat de la pirateria van ser els segons més buscats del «Top
manta». A més, van contribuir a l'augment en la recaptació de concerts
durant els primers sis mesos de 2002”. Ens agrade o no, Operación Triunfo
va constituir sense cap dubte un fenomen social important.
Supose que a banda del fenomen musical, l’ audiència va sentir empatia
per un grup de gent jove que volia aprendre a cantar, actuar, ballar, però

també estimar, il·lusionar-se i viure un somni (cal recordar que vivien en
una acadèmia sense poder eixir). L'esperit adolescent ens va conquistar.
Semanalment tot era devorat passionalment en una orgia de xifres i
vendes.
Rosa López, una de les concursants, va pujar en popularitat ràpidament:
“Va ser, en nou ocasions, la primera participant en ser salvada amb els
vots del públic. L'11 de febrer de 2002, va resultar la vencedora amb un
26,6 % dels vots —486.919 emesos del 4 a l'11 de febrer entre 219.651 a través
de trucades i 267.268 via missatges— i una audiència de 12,8 milions
d'espectadors en la cerimònia final, l'emissió més vista d'un concurs a
Espanya”.
GORDOFÒBIA I ALTRES VIOLÈNCIES
La realitat és que Rosa López va estar molt més exposada que la resta de
les seues companyes i els seus companys. Més enllà de la seua indiscutible
qualitat vocal, la seua grossor, cultura i accent varen ser temes amb els
quals el programa es va focalitzar. L’objectiu era clar: transformar a Rosa
López en lo que suposadament Rosa López havia de ser, prima, no-
andalusa i no-pobre.
La gordofòbia va formar part del relat constant del programa. La primesa
anava a donar-li èxit, vestits bonics i xics guapos que per fi es fixarien en
ella. Espanya anava a viure tot això a través dels seus ulls i seríem feliços.
Potser estem davant d’alguns dels moments televisius més vergonyosos
de les últimes dècades: pesar setmanalment a una concursant en un
programa musical, parlar de les seues dietes, dels seus hàbits, de si fa o no
fa, humiliar-la... I tot amb el filtre de la normalitat i les bones intencions.
Crec que poca gent va reparar en tots els significats d'aquell acte de
gordofòbia, aporofòbia i andalufòbia i les seues conseqüències. Aquest
focus cap a la seua persona va fer-nos qüestionar tot d' ella. Rosa sempre
anava a ser la (ex)grossa vigilada per a no engreixar, la que podia parlar
millor i ser més refinada i culta (les dones sempre hem de ser alguna cosa
més, hem d’estar modificant-nos constantment per a encaixar en el
sistema).
També ens donaren un missatge molt violent a la resta de grosses: teniem
l'obligació de canviar, perquè si ella s'estava salvant en directe, per què no
podiem fer-ho nosaltres des de casa?
Hem de sumar a tot això, l’elecció de Rosa López, anomenada “Rosa de
España”, com a representant d’ Eurovisió (molta atenció a la càrrega del
títol que li varen donar amb molta estima però també amb molta pressió).

Una i altra vegada el programa, i pràcticament totes les cadenes, ens
recordaven que “Europe’s Living a Celebration” era la cançó guanyadora i
que tota Europa estava amb la representat espanyola. Rosa va quedar en
el lloc setè, una posició prou important que de totes formes es va rebre
com a un fracàs.
La cantant sempre diu que gràcies a OT és millor persona. Jo com a
espectadora i persona amb certa sensibilitat, li veig patiment a la cara. El
patiment de qui dóna les gràcies a l'amo que li va posar les cadenes.
M'encantaria equivocar-me, però crec que la ferida que ha de deixar
aquesta experiència ha de ser terrible. Totes les expectatives de canvi i
d’èxit volcades en una única persona no poden deixar indiferent a ningú.
Tinc la sensació que arrel d'aquesta experiència s’ha quedat amb una
identitat feble i/o amb mil identitats que ha d' intentar gestionar, i
sobretot, amb pors i temors. Perquè Rosa no pot veure els seus vídeos, no
pot escoltar com parlava abans, no tolera qui era l’any 2001, qüestió molt
significativa, al meu parer.
A Rosa li devem una disculpa general. Encara que pensàrem que tot això
era bo per a ella, simplement era bo per a nosaltres com a espectadors
amb ganes de consumir relats ràpids de superació i èxit, i per suposat era
bo per a una cadena de televisió i uns quants productors musicals que
sabien on estava el negoci.
Potser ningú va saber gestionar l’abast del programa, ni la pròpia televisió
pública, ni Rosa (cal recordar que era molt jove), ni la seua familia. A més,
un èxit televisiu sense precedents no significa necessariament un èxit de
vendes a nivell discogràfic. Sumat a tot això, cal qüestionar les eleccions
artístiques de Rosa i/o el seu equip. Dels seus primers àlbums es varen
vendre prou discos. Tot i això, no ha tingut l'èxit que el programa va
projectar i ara mateix ha de treballar de manera independent.
Rosa jo et demane disculpes per ser diana de tantes violències. No havies
de demostrar-nos res. I encara que potser la llàstima va jugar un paper en
el concurs, orquestrat des del programa amb més o menys intencionalitat,
també eres més que això. Eres artista i una dona humil i sincera que va
conquistar a tot un país per la seua veu i la seua espontaneïtat, que pot
gaudir, tot i que amb pujades i baixades, de fer música des de fa 21 anys.
Ser de barri pobre, grossa i andalusa no està malament.
Espere que un dia ens envies a totes i tots a la merda, al programa, que no
va fer les coses del tot correctament, i al públic, que tot i que t’estima, va
consumir i normalitzar una història de violència cap una dona per no ser
normativa. Espere que un dia ja no tingues vergonya de veure la Rosa del

passat per viure el present i enfrontar el futur. Allibera't, grossa o prima,
amb poc o massa accent andalús, amb menys o més diners, amb menys o
més èxit de vendes, tens dret a ser tu sense pressió.
"El pes que va canviar la meua ànima no va ser el de la balança va ser el
de la pressió" - “Vacío”, Rosa López (2019).
Nota 2022, “Rosa López i la gordofòbia retransmesa”
- He canviat l’article del primer fanzine sumant algunes parts d’un escrit que
vaig publicar al meu IG arrel la participació de Rosa López al programa “Lo
de Évole” (La Sexta, 20 de març 2022). També he introduït i llevat
informació.

Enllaços consultats:
Beth Ditto:
https://es.wikipedia.org/wiki/Gossip_(banda)
https://bizarro.fm/2015/08/100-frases-escandalosas-en-la-musica/
Saraí González, “Soy yo”:
https://es.wikipedia.org/wiki/Bomba_Estéreo
https://www.nytimes.com/es/2016/10/25/con-soy-yo-una-nina-de-11-
anos-se-convierte-en-simbolo-de-orgullo-para-las-latinas/
https://www.youtube.com/watch?v=bxWxXncl53U
“My mad fat diary”:
http://reinodeseries.com/cinco-razones-por-las-que-deberias-ver-my-
mad-fat-diary/
http://contandohistoriasmcd.blogspot.com/2016/05/random-5-rae-y-
finn-frases.html
https://es.wikipedia.org/wiki/Ian_Hart
https://es.wikipedia.org/wiki/My_Mad_Fat_Diary
Mika, “Big Girl You Are Beautiful”:
https://www.vivelesrondes.com/wp-content/uploads/avant_wordpress/
chanson/mika2.gif
https://www.songstraducidas.com/letratraducida-Big_Girl_-
You_are_Beautiful-_6321.htm

“Little Miss Shunshine”:
https://blogs.diariovasco.com/fotograma/2014/12/05/pequena-miss-
sunshine-sencillamente-brillante-y-brillantemente-sencilla/
https://www.espinof.com/criticas/pequena-miss-sunshine-dando-
ejemplo
https://www.mundifrases.com/s-pelicula/pequena-miss-sunshine/
https://es.wikipedia.org/wiki/Little_Miss_Sunshine
https://ca.wikipedia.org/wiki/Toni_Collette
https://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Dano
https://es.wikipedia.org/wiki/Muriel%27s_Wedding
“Merlí”:
http://picosico.com/merlifrasess
https://es.wikipedia.org/wiki/Merlí_(serie_de_televisión)
“Malena Balena”:
https://refugiodecrianza.com/2018/05/25/superar-los-complejos-y-
ganar-autoestima-malena-ballena/
https://www.culturamas.es/blog/2011/04/01/malena-ballena-primer-
premio-libro-kiriko-2010/
https://www.urbanandmom.com/un-historia-de-autoaceptacion-
malena-la-ballena/
https://www.instagram.com/p/CIdz8aVFqbe/?utm_medium=copy_link
LaPili, “Muslona”:
https://www.letras.com/lapili/muslona/

Rosa López:
https://es.wikipedia.org/wiki/Rosa_L%C3%B3pez
https://es.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3n_Triunfo_(Espa%C3%B1a)
https://www.lasexta.com/programas/lo-de-evole/vuelve-ver-entrevista-
completa-lasexta-rosa-lopez-jordi-evole-
atresplayer_2022032062379bc6f6355200015bfb2a.html
https://www.musica.com/letras.asp?letra=2489229

Blog: https://enmediodeningunapa.wixsite.com/estriada
Email: estriadafatactivism85@gmail.com
Instagram: @estriadafatactivism

BETH_DITTO_2022.pdf

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Similaire à BETH_DITTO_2022.pdf

Similaire à BETH_DITTO_2022.pdf (11)

Dernier

Dernier (11)

BETH_DITTO_2022.pdf