CFGM Jardineria Botànica Estructura i morfologia de les plantes El fruit

1. Estructura i morfologia de les plantes . EL FRUIT Esbarzer ( Rubus ulmifolius ) Material de la Universitat de Lleida: Botànica agrícola i forestal Editat per Diana Romero Morales

2. EL FRUIT Quan el tub pol·línic penetra dins l'ovari de la flor i el nucli espermàtic masculí i el nucli de l' ovocèl·lula * es fusionen comença la formació del fruit. Aquest òrgan representa, doncs, l'ovari desenvolupat que conté la llavor o llavors formades durant el procés, per bé que en ocasions en la formació del fruit també intervenen altres elements aliens a l'ovari, com el tàlem. * Cèl·lula sexual femenina. Gàmeta femení.

4. PARTENOCÀRPIA És el procés pel qual té lloc la formació d'un fruit sense que hagi tingut lloc una fecundació prèvia del primordi seminal. Els fruits partenocàrpics , lògicament, estan desproveïts de llavors (ex., taronges, llimones, plàtans). L'absència de llavors, no obstant això, no és una qualitat suficient per afirmar que un fruit és partenocàrpic, donat que pot haver tingut lloc la fecundació i haver-se donat posteriorment una degeneració de les llavors. En algunes espècies la presència del gra de pol·len sobre l'estigma del gineceu, provoca el desenvolupament del fruit, malgrat que no s'arribi a originar el tub pol·línic i menys, lògicament, la fecundació. La partenocàrpia es dóna amb freqüència en algunes varietats de fruits comestibles com el caqui, el plàtan o el carbassó. En d'altres com la pinya americana, algunes varietats de pera o de cítrics, el comportament partenocàrpic és forçat per mitjà d'estímuls provocats per substàncies hormonals (ex., auxines i giberil·lines).

5. MORFOLOGIA El fruit conté en l'interior una o més llavors . Aquestes llavors es troben embolcallades per una mena de teixit protector, de naturalesa principalment parenquimàtica* , format la major part de les vegades per la fusió i el desenvolupament posterior de les parets de l'ovari, i que globalment anomenem pericarp . * Parènquima: teixits vegetals fonamentals que prevalen en la majoria dels òrgans vegetals formant un continu bàsicament en el còrtex de la tija, en l'arrel i en el mesòfil·le de les fulles. Es localitzen en tots els òrgans vegetals, omplen espais lliures que deixen altres òrgans i teixits .

7. Glossari Carpel: Òrgan reproductor femení de la flor i cadascuna de les parts de què consta l’ovari; conté un o diversos primordis seminals. Tricomes: Nom genèric amb el qual es coneix qualsevol excrescència epidèrmica que es trobi en la superfície dels òrgans vegetals (pèls, papil·les, esquames, etc.).

8. MORFOLOGIA

15. Classificació dels fruits segons la combinació de característiques

16. Fruits simples Són aquells que deriven d'una sola flor amb un sol ovari, encara que aquest pot estar constituït per un, dos o més carpels. A fi de poder concretar millor en alguns casos la variabilitat existent, com ocorre amb les càpsules, s'empra sovint el criteri del tipus de dehiscència. Fruits secs dehiscents Fruits secs indehiscents Fruits carnosos CLASSIFICACIÓ DELS FRUITS

60. DISSEMINACIÓ És la dispersió natural de les llavors i tota mena de propàguls, fruits i dissemínuls, no tan sols per garantir la perpetuïtat de l'espècie sinó també per permetre que les llavors generades a partir de la planta progenitora siguin dispersades al més lluny possible. Diàspores o dissemínuls : unitats funcionals de disseminació. Ho són les llavors, els fruits, i tot el seguit d'elements que poden facilitar la propagac­ió (fragments d'òrgans, bràctees, etc.), àdhuc la planta sencera. Els mecanismes que han de garantir l'expansió geogràfica de l'espècie són en alguns casos molt sofisticats, tant que la planta necessita l'ajut d'un agent que faciliti o permeti la disseminació de la planta.

64. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Les plantes són, en general, menys exigents a l'hora d'especialitzar-se en un agent disseminador concret que no pas en un agent pol·linitzador. Això fa que, sovint, les diàspores d'una mateixa planta puguin ser disseminades de maneres diverses, a fi de garantir-ne l'èxit. Els principals agents dispersors són el vent, els animals, l'home, l'aigua i, fins i tot, la planta mateixa pot actuar de forma activa en la disseminació. Anemocòria Hidrocòria Zoocòria Antropocòria Autocòria Barocòria

65. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Anemocòria Procés de transport i disseminació de les diàspores mitjançant el vent. El vent és un agent de transport important, i encara més com més petites i lleugeres siguin les diàspores, la qual cosa ja en facilita per si mateixa el seu transport. També poden resultar ser més grosses i en aquest supòsit sovint presenten estructures adaptatives que permeten augmentar la superfície i disminuir el pes específic (ex., papus, expansions a manera d'ales i prolongacions diverses). Les plantes anemocores són molt sensibles a la humitat de l'ambient, de manera que no alliberen les diàspores més que en temps sec.

73. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Hidrocòria Transport de les diàspores per l'aigua. L'aigua té un paper molt discret en la disseminació de les diàspores, encara que és de gran importància per a aquelles plantes que creixen a les vores de rius i altres ambients aigualosos on preferentment són transportades surant. Fora del nostre territori n'hi ha un exemple molt clar, com és el cas dels cocoters ( Cocos nuccifera ), ja que els cocos són duts d'un territori a un altre transportats pels corrents marins.

75. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Zoocòria És el procés de transport dels dissemínuls dut a terme pels animals. Segons tots els indicis sembla el més especialitzat, ja que duu implícita l'existència d'unes estructures molt elaborades en consonància amb el grup d'organismes que participaran en la disseminació.

81. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Antropocòria dispersió de llavors per l'home L'home és des d'antic un agent, voluntari o accidental d'introducció i translocació de llavors de plantes, especialment a causa dels cultius, ja sigui per l'interès agrícola de la planta mateixa o bé perquè van arribar barrejades amb les llavors que eren destinades al cultiu. La major part de les males herbes dels conreus han estat introduïdes d'aquesta manera (ex., Abutilon theophrasti, Datura stramonium, Araujia sericifera).

86. MECANISMES DE DISSEMINACIÓ Barocòria La disseminació es produeix com a conseqüència del pes mateix de la diàspora, que es desprèn de la planta mare. Aquest mecanisme no assegura la migració de la planta a grans distàncies (ex., mangle: Rhizophora).