Presentació d'aula sobre el tema

1. HISTÒRIA D’ESPANYA
2 BATX

2.  Crisi monarquia absoluta amb el
regnat de Carles IV (1788-1808).
Causes: impacte revolució francesa,
guerres exteriors i dificultats
econòmiques.
 Guerra del Francès (1808-1814).
 Promulgació de la Constitució de
1812.
 Retorn de Ferran VII (1814-1833).
 Esfondrament definitiu de l’Antic
Règim.

3.  Durant el primer terç del segle XIX es va produir a Espanya el pas
de l’Antic Règim al liberalisme. La crisi de l’Antic Règim s’ha
d’emmarcar dins el context internacional del moment: la
revolució industrial a Gran Bretanya, la influència de les idees
il·lustrades i les revolucions polítiques en els Estats Units (1796) i
en França (1789). A Espanya la substitució del vell ordre polític
no va ser sobtada, dins l’enfrontament entre el liberalisme i
l’absolutisme es va mostrar clarament la força de les tradicionals
classes privilegiades i la feblesa de les forces liberals. Fins el final
del regnat de Ferran VII, el 1835, no s’hi va establir definitivament
un règim polític liberal. De tota manera, el canvi polític no va
anar acompanyat d’un autèntic canvi social i econòmic.

4. El rei allunya del govern als ministres il·lustrats (Floridablanca,
Jovellanos, ...) i tanca les fronteres amb França.
El 1792 nomena primer ministre a Manuel Godoy.
L’execució del rei Lluís XVI desencadena la Guerra Gran (1793-
1795):
 Afecta sobretot a Catalunya i el País Basc.
 Entre el març del 1793 i el febrer del 1794 les tropes espanyoles avancen
en territori francès. A mitjans de 1794 es capgira la situació.
 Finalment derrota de les tropes espanyoles que porta a la Pau de
Basilea (1795) que suposa la retirada dels francesos de Catalunya i la
subordinació d’Espanya als interessos francesos.
La monarquia de Carles IV: la Guerra Gran

5. L’aliança amb els francesos, comporta un conflicte amb Gran
Bretanya que volia el domini marítim. Forts enfrontaments i
derrota de l’armada espanyola a la Batalla de Trafalgar (1805) i
el conseqüent desastre naval.
Conseqüències:
• Paralització del comerç colonial.
• Agreujament de la crisi de la hisenda reial (no ingressos
comerç amb Amèrica).
• Producció teixits afectada.
Què fa Godoy?
a) Endeuta el país.
b) Augmenta les contribucions .
c) Desamortització i venda de les terres de l’església.
Amplia oposició a Godoy:
− Noblesa.
− Església.
− Classes baixes.

6.  Al 1807 Godoy, amb el vist i plau de Carles IV signà amb Napoleó
el Tractat de Fontainebleau, que autoritzava a l’exèrcit francès
a entrar a Espanya per atacar Portugal. A canvi es repartien
Portugal i se li donava un principat a Godoy.
 La presència de les tropes va ser acceptades per les autoritats
borbòniques però va causar irritació a la població.
 El 18 de març de 1808 esclatà el Motí d’Aranjuez motivat per la
por a que la presència francesa acabés sent una invasió i per
l’actitud de Carles IV i de Godoy que volien marxar a Amèrica.
 La revolta amb participació popular, però dirigida per la noblesa
palatina i el clero, pretenia aconseguir la destitució de Godoy i
abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran.
 Els amotinats aconseguiren els seus objectius però evidencien la
crisi profunda de la monarquia. Carles IV reclamà a Napoleó el
seu ajut per recuperar el tron, arrabassat pel seu fill.

7.  Carles IV i Ferran VII són convocats a Baiona per
Napoleó. Abdiquen en la persona de Napoleó que
nomena rei d’Espanya al seu germà: Josep Bonaparte
(Pepe Botella).
 Es convoquen corts per tal d’aprovar una constitució
que acabés amb l’Antic Règim i ratifiqués el
nomenament de Josep Bonaparte, la Carta de Baiona
que declarava la igualtat dels espanyols davant la llei,
els impostos i l’accés als càrrecs públics. Josep I la jurà
el 7 de juliol de 1808.

8.  Va intentar una experiència reformista que portés a la
liquidació de l’Antic Règim:
a) Abolició règim senyorial.
b) Desamortització terres de l’Església.
c) Desvinculació de les primogenitures.
d) Desvinculació de les terres de mans mortes.
 Tanmateix, va ser una reforma que va tenir poc suport
i que tampoc va ser compresa.

9.  Les tropes franceses entren a Barcelona el 13 de febrer de
1808, controlen la ciutat i es despleguen pel territori.
 Les notícies de l’aixecament de la població de Madrid
contra els francesos (2 de maig de 1808) i la repressió
exercida pel General Murat contra els revoltats, encoratja
l’aixecament.
 Hi ha dues raons per a la mobilització: resposta popular
contra la presència francesa i rebuig cap a les autoritats
borbòniques tolerants amb l’invasor.
La resistència contra la invasió

10.  La població s’organitzà en juntes d’armament i defensa ( a la
pràctica, organismes de govern alternatiu). Van ser en primer lloc
locals i van estar dirigides per partidaris de Ferran VII. Ben aviat
es va formar la Junta de Catalunya, per tal de coordinar les
actuacions. Fou una de les 18 que es crearen a tot Espanya i que
van fer assumir la sobirania en absència del rei, van declarar la
guerra a Napoleó i van cercar el suport de la Gran Bretanya.
 Al setembre de 1808, les juntes envien representants a
Aranjuez per formar la Junta Suprema Central, amb
l’objectiu de coordinar la lluita i dirigir el país. Això suposà
una forma de govern nova que culminava un trencament
amb les institucions de la monarquia.
 Floridablanca i Jovellanos van ser els membres més
il·lustres de la Junta que va reconèixer Ferran VII com a rei
legítim.
 Davant el progrés francès, la Junta va fugir a Sevilla, i el
1810, a Cadis.

11.  Semblava que la invasió havia de ser ràpida i fàcil però la
resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona van
immobilitzar part de l’exèrcit i va impedir el progrés cap al Sud.
 L’organització de tropes de voluntaris van aconseguir èxit al Bruc
el 6 i 14 de juny de 1808. Poc després les tropes espanyoles
aconsegueixen la victòria a Bailén. L’exèrcit francès es replegà al
nord de l’Ebre i força a Josep I a abandonar Madrid.
 Al novembre Napoleó es desplaça a Espanya amb un exèrcit de
250.000 homes. El gener de 1809 Josep I entrava novament a
Madrid.
 La resistència a la invasió es va portar a terme amb partides de
guerrillers que eren escamots locals de 30-50 persones: artesans,
pagesos, estudiants, advocats... Els dirigents eren militars o
clergues. Lluitaven en petits grups sobre el terreny conegut i amb
recolzament de la població.

12.  Entre el 1809 i el 1810 les principals ciutats catalanes cauen en
mans de l’invasor. Aquesta aparent situació d’estabilitat, fa que els
francesos intentin una aproximació als catalans. Es va fer oficial
l’ús del català i al gener del 1812 s'annexiona Catalunya a l’Imperi.
 Es van traslladar funcionaris que volien impulsar reformes i
millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu. Forta
resistència popular i de la guerrilla.
 Mitjans del 1812 la guerra és desfavorable a Napoleó, perquè havia
desplaçat part de les tropes a Rússia. Les forces espanyoles, amb
el suport de la guerrilla i de l’exèrcit britànic (Wellington),
aconsegueixen la victòria d’Arapiles (Salamanca, juliol de 1812).
 Josep I abandona furtivament Madrid. Napoleó pactà la fi del
conflicte amb el Tractat de Valençay (1813), que reconeix Ferran
VII com a rei i l’exèrcit francès abandona la Península.

13.  Davant l’ocupació militar i la nova monarquia napoleònica els
diferents corrents ideològics es van veure obligats a prendre
partit:
 Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats que veien
en Josep I un monarca fort que podia dur a terme les reformes
necessàries per acabar amb l’Antic Règim i modernitzar el país
sense necessitat d’una revolució liberal.
 El front patriòtic, oposats a Josep I per diferents raons: noblesa
i clergat, que reclamaven la tornada de Ferran VII i l’Antic Règim
amb els seus privilegis, defensaven la tradició i la religió catòlica i
rebutjaven canvis socials; il·lustrats i burgesos liberals que
volien aprofitar per a fer una revolució liberal parlamentària que
acabés amb l’Antic Règim; i la majoria de la població, que
encaren la guerra com un moviment de defensa i resistència
contra l’invasor i en defensa de la tornada de Ferran VII i de les
prerrogatives de l’Església Catòlica.

14. La Junta Suprema Central, incapaç de dirigir la guerra, es va
dissoldre el gener de 1810. Havia iniciat un procés de convocatòria
de corts (per decidir sobre l’organització i el destí de la nació). Es
va crear una regència formada per 5 membres i es fan consultes
sobre les reformes que s’havien de fer.
El procés d’elecció de diputats i la reunió de les Corts a Cadis va ser
difícil a causa de la guerra. Malgrat tot, la Junta Superior de
Catalunya, envià 20 diputats que no formaven un grup homogeni.
Destacà, Antoni de Capmany, defensor d’una Espanya
modernitzada.
La convocatòria de les corts

15.  Les corts s’obren el setembre de 1810. Es formà una
cambra única i s’aconseguí el principi de sobirania
nacional.
 Una comissió s’encarregà de preparar un projecte de
constitució, que es va promulgar, després d’intensos
debats entre liberals i absolutistes, el 19 de març de 1812
(Sant Josep), motiu pel que es coneixerà popularment
com “La Pepa”.

17.  Altres articles de la constitució plantejaven la reforma dels
impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional, el
servei militar obligatori i la implantació de l’ensenyament
primari, públic i obligatori.
 El territori es dividia en províncies, per al seu govern es
crearen diputacions provincials i en els àmbits local i
provincial es creà la Milícia Nacional. El text
constitucional també recollia el compromís de mantenir la
confessionalitat catòlica de l’Estat.
 El sistema electoral fou establert per sufragi
universal masculí indirecte. Tenien dret de vot tots
els homes majors de 25 anys, que triaven a uns
compromissaris que al seu torn triaven als diputats.
Per ser elegit calia posseir rendes anuals procedents
d’ingressos propis.

18.  Van aprovar unes lleis i decrets destinats a eliminar
legalment l’Antic Règim:
a) Supressió senyories jurisdiccionals.
b) Eliminació de les primogenitures i la desamortització de les
terres comunals.
c) Abolició de la Inquisició.
d) Llibertat d'impremta, condicionada per unes juntes de
censura.
e) Llibertat de contractació, anul·lació dels gremis i unificació
del mercat.
 Els legisladors van aprofitar la situació per crear un marc
legislatiu molt més avançat però no va tenir gaire incidència
pràctica per la situació de guerra i per la tornada de Ferran
VII.

19. El 22 de març de 1814 Ferran VII tornà a Espanya. La regència i les
Corts ordinàries eren les màximes autoritats del país i la seva
intenció era fer jurar immediatament al rei la Constitució. Però
Ferran VII, rep mostres d’un enorme fervor popular. Igualment els
sectors més conservadors s’apressaren a donar-li mostres del seu
desig de derogar la legislació liberal i restaurar el poder absolut
(“Manifest dels Perses”, signat per un centenar de diputats).
Aprofitant-se d’aquesta conjuntura, el general Elío es pronuncia a
prop de València.
La restauració de l’absolutisme (1814-1820)

20.  El rei es decideix a proclamar el decret del 4 de maig de 1814
mitjançant el qual abolí la Constitució de Cadis i tota l’obra
legislativa de les Corts. Els dies següents es va restaurar tota
la legislació anterior a 1808, la Inquisició i els senyorius.
Aquestes decisions foren acompanyades d’una dura
repressió contra els liberals, forçats a la clandestinitat o a
l’exili. L’ambient a Europa facilità el retorn a l’absolutisme
després de la derrota de Napoleó i l’inici de la Restauració,
Congrés de Viena (1815) i la Santa Aliança (Acord
internacional: Rússia, Prússia i Aústria, que varen prometre
ajudar-se en cas de revolucions liberals).

21.  Les conseqüències de la guerra a Espanya van ser molt
greus: Entre 255.000 i 375.000 morts, destrosses i pèrdues
al camp (ruïna pagesia, paràlisi comerç i paràlisi producció
manufacturera) A més, a les colònies els moviments
d’independència acabaran esfondrant el sistema colonial
espanyol.
 Del procés d’emancipació de les colònies americanes es
derivà un enfonsament de la hisenda espanyola ja
debilitada per la guerra i pel restabliment dels privilegis del
clergat i la noblesa. La càrrega fiscal va recaure
exclusivament en els sectors populars (sobretot el
camperolat), per la qual cosa s’inicià un creixent descontent
contra la política absolutista. Els sectors burgesos que
havien gaudit de la llibertat de fabricació i de mercat
qüestionaven la tornada a l’antiga i rígida reglamentació
gremial.

22.  Malgrat la repressió implantada pel règim de Ferran VII,
l’oposició liberal es reorganitzà a través de societats
secretes com la maçoneria i, sobretot, de l’exèrcit: un
ampli sector de militars, influïts pel contacte amb anglesos
i francesos durant la Guerra del Francès, s’identificaven
amb el liberalisme i se sentien atrets per la possibilitat de
tornar al règim constitucional mitjançant un
pronunciament. Així, entre 1814 i 1820 hi hagué diversos
pronunciaments fracassats, com el de l’antic capità
general Lacy, que el 1817 s’aixecà a Catalunya. Finalment, el
1820, va triomfar un pronunciament militar liberal.

23.  L’1 de gener de 1820 el coronel Rafael de Riego es va
revoltar a Sevilla i va recórrer Andalusia proclamant la
Constitució del 1812.
 La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals i la
neutralitat dels pagesos van obligar a Ferran VII a
acceptar la Constitució (10 de març).
 Es formà un nou govern que proclamà una amnistia i
convocà eleccions a corts.
 Els resultats electorals donaren la majoria als diputats
liberals que començaren una important obra
legislativa:

24. a) Restaura llibertat d’indústria, liberalització dels
intercanvis comercials, abolició dels gremis, supressió de
les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures i la
venda de terres dels monestirs.
b) Van establir la disminució del delme i reformes en el
sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit.
c) Van iniciar la modernització política i administrativa:
ajuntaments i diputacions electius, es desenvolupà la
Milícia Nacional com a cos armat de voluntaris (classes
mitjanes urbanes). Finalitat: garantir l’ordre i defensar les
reformes constitucionals.

25.  Les reformes van suscitar l’oposició. Ferran VII utilitzà
el dret de vet, conspirà contra el govern i cercà de
recuperar el poder per mitjà de la intervenció de les
potències absolutistes.
 Tanmateix les noves mesures liberals van provocar el
descontentament dels pagesos, especialment a
Catalunya, perquè l’abolició de les senyories
jurisdiccionals no facilitava l’accés a la terra. Els antics
senyors, són els nous propietaris i els pagesos
convertits en arrendataris i podien ser expulsats si no
pagaven. El pagament de les rendes s’havia de fer en
metàl·lic. Els pagesos més pobres i més indefensos
donaren suport a l’agitació antiliberal.
Anys Milions de rals
1785-1790 783,14
1791-1798 1114,28
1798-1807 1439,06
1814-1819 658
1824-1823 751,74
(Mitjana d’ingressos totals)

26.  La noblesa i l' església van impulsar la revolta contra els
governants. L’any 1822 s’aixequen partides absolutistes a
diferents llocs.
 Problemes entre els liberals per com encarar les reformes:
 Els moderats, partidaris d’unes reformes limitades que no
perjudiquessin la noblesa i la burgesia propietària.
 Els exaltats, partidaris d’unes reformes més radicals i
favorables a les classes mitjanes i populars.

27.  Serà la Santa Aliança, a petició de Ferran VII, qui
posarà fi al règim liberal. El 1823, els Cent Mil Fills de
Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema van entrar a
Espanya i restituïren Ferran VII al tron. La resistència
va ser escassa.
 Ferran VII recuperà la condició de monarca absolut, tot
i que les potències restauradores li van demanar que fes
algunes reformes molt moderades per tal d’acontentar
la població: Proclamació d’una amnistia i organització
d’una administració per donar estabilitat a la
monarquia.
 El monarca no va acceptar: ferotge repressió contra els
liberals  exili, mort, presó.

28.  L’altre gran problema era la resolució del problema
econòmic. Les dificultats de la hisenda agreujades per la
pèrdua de les colònies, van obligar a establir un control
estricte de la despesa i es va iniciar la col·laboració de la
burgesia financera i industrial de Madrid i de Barcelona.
En aquest sentit, es creà un aranzel proteccionista per a les
manufactures catalanes i López Ballesteros (proper als
interessos industrials) s’incorporà al ministeri d’hisenda.
 Aquestes mesures van descontentar molt als sectors més
reialistes. A Catalunya, l’any 1827 esclatà la Guerra dels
Malcontents. Que aplegava dirigents nobiliaris i clericals i
pagesos descontents Que volien el retorn als costums
tradicionals. El govern va acabar amb la revolta.

29.  L’any 1830 , Ferran VII té una filla, Isabel. Això plantejà un
greu conflicte de caràcter successori. Fins al moment,
Carles Maria Isidre, germà del rei, era el successor
previsible.
 La Llei Sàlica, d'origen francès i implantada per Felip V ,
impedia ser reina a Isabel. Es va promulgar la Pragmàtica
Sanció que derogava la llei i convertia Isabel en reina. Els
partidaris de Carles (Carlins) es negaren a acceptar la
situació i influïren sobre el rei per a que la canviés.
 La reina Maria Cristina va entendre que si volia que la seva
filla regnés s’havia d’acostar als sectors més moderats.
Durant la malaltia del rei va exercir com a regent, va formar
un nou govern reformista i decretà una amnistia. També es
preparà per enfrontar-se als carlins i va substituir alguns
capitans absolutistes.

30.  El setembre de 1833 es produí la mort del rei i Isabel fou
proclamada reina. Maria Cristina assumí la regència. Els
carlins no acceptaren la decisió i iniciaren un alçament que
provocà l’inici de la primera guerra carlina.

31. Al llarg del segle XVIII, el reformisme borbònic havia donat lloc a
una etapa de prosperitat als territoris d’ultramar basada en la
reactivació del comerç i en la creació i explotació de nombroses
plantacions (esclaus). Aquest creixement econòmic propicià el
desenvolupament d’una poderosa burgesia criolla que va fer seves
les idees liberals i va elaborar programes que portaven cap a la
independència.
El desig d’emancipació estava motivat pel tractament
discriminatori en el càrrecs colonials, en la submissió a forts
impostos i pel control de la metròpoli sobre l’economia (sobretot
en el comerç).
L’Amèrica espanyola al final del segle XVIII

32.  A més l’exemple d’independència dels EUA (1776) va ser
molt important. La Gran Bretanya s’encarregà de donar
suport als moviments secessionistes, ja que ambicionava el
control del mercat americà.

33.  A partir del 1808 els criolls optaren per no acceptar
l’autoritat de Josep Bonaparte i van crear juntes que
assumiren el poder dels seus territoris. No obstant,
tampoc van reconèixer l’autoritat de la Junta Suprema
Central.
 Cap al 1810 moltes es van declarar autònomes: al
Virregnat del Riu de la Plata, José de San Martín
proclamà l’any 1810 la independència de la República
Argentina. Al Virregnat de Nova Granada i
Veneçuela destacà la figura de Simón Bolívar i a
Mèxic, Miguel Hidalgo i José M. Morelos
encapçalaren la revolta.
 Les Corts de Cadis van considerar les colònies com a
territori espanyol i van reconèixer els drets dels criolls.

34.  El 1814, acabada la guerra, Ferran VII envià l’exèrcit que
pacificà Nova Granada i Mèxic. La seva intransigència va
ajudar a l’expansió del moviment d’alliberament.
 San Martín, propicià al 1818 la independència de Xile.
Bolívar, va posar les bases per a la formació de la Gran
Colòmbia (Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà).
Agustín de Iturbe, va aconseguir la independència de
Mèxic el 1821.
 Després de la derrota d’Ayacucho (1824) i amb la
independència de PERÚ i BOLÍVIA es posà fi a la presència
espanyola a l’Amèrica continental. Només Cuba i Puerto
Rico, a les Antilles, i les Filipines, al Pacífic, continuaren
com a possessions espanyoles.

35.  En menys de vint anys es perden les colònies a
l’Amèrica continental. Això va suposar un fort cop no
tan sols per la pèrdua de pes en la política
internacional, sinò també per la pèrdua per al conjunt
de l’economia espanyola.
 Molts catalans van tornar a Catalunya i van repatriar el
seus capitals. Va ser un bon impuls per al
desenvolupament econòmic de Catalunya. Els
retornats eren comerciants i empresaris emprenedors
que van cercar negocis on invertir: indústria i comprant
terres i modernitzant el camp català.
 Les Antilles, especialment Cuba, és la principal
destinació de les exportacions catalanes.