Presentació d'aula

1. HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

2. • En el període que va des de la Guerra francoprussiana
del 1871, últim episodi de les revolucions liberals, a la I
Guerra Mundial, els països europeus van créixer
econòmicament i es van llançar ala conquesta d’altres
territoris.
• També van patir transformacions polítiques i socials: uns
van consolidar el liberalisme democràtic, d'altres van
iniciar sistemes parlamentaris però escassament
democràtics, i alguns continuen ancorats en
l’absolutisme. Mentrestant, els Estats Units i el Japó es
conformaven com a grans potències.

3. • La major part dels països que es van industrialitzar al llarg del
segle XIX consolidaren sistemes polítics liberaldemocràtics 
règims constitucionals:
• Separació de poders
• Ampliació del dret a vot.
• Drets fonamentals.
• Les diverses opcions polítiques s’organitzaven en partits
polítics que es presentaven a les eleccions.
• Destaquen la Gran Bretanya, França i Alemanya (tres
fórmules polítiques diferents)

4. • Era victoriana  regnat de Victoria I (1837-1901). Sistema
polític basat en l’alternança dels tories (conservadors) i els
wighs (liberals) que a finals dels segle XIX van perdre
importància sobre els treballadors, que van optar pel nou
partit laborista.
• El procés de democratització del sistema liberal anglès es va
basar en les Reform Acts. El dret a vot es va anar ampliant i,
el 1913, tots els ciutadans podien votar (excepte indigents,
servents i dones).
• El 1901, la Parliament Act va limitar els poders de la Cambra
dels Lords (no electa) i va augmentar els de la Cambra dels
Comuns (electa).
La Gran Bretanya, la monarquia liberal

5. • Diferents lleis varen democratitzat la societat anglesa a la
darreria del segle:
– Ensenyament obligatori i gratuït entre els 5 i els 13 anys.
– Reducció jornada laboral a les mines a 8 hores (1906).
– Comissions per instaurar assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur.

6. • Lluis Napoleó Bonaparte, president de la Segona República
(1848), va donar un cop d’estat amb el suport de l’exèrcit i
dels sector més conservadors. Va proclamar el Segon Imperi
(1852) recolzat per l’exèrcit, la gran burgesia dels negocis i
els pagesos temorosos d’una revolució social  Govern
personalista basat en l’ordre, el creixement econòmic i la
persecució de l’oposició.
• El creixement econòmic va permetre una certa pau social:
 Grans obres públiques (ferrocarril, canal de Suez, ...)
 Creixement industrial i protecció als obrers.
• Política exterior intervencionista (expedició a Mèxic, annexió
de Niça i la Savoia)  declaració de guerra a Prússia.
• Forta oposició al règim causada per les diferències socials i
manca de llibertats.
França, del Segon Imperi a la Tercera República
El setge de Paris ( 1870)

7. • La derrota francesa a Sedan davant Prússia (1870) provocà la
caiguda de Napoleó III i la proclamació de la República.
• La Tercera República francesa tenia dos cambres legislatives
(l’assemblea i el senat) i un president electe amb pocs poders
i va impulsar la democratització política:
 Es van restaurar les llibertats públiques.
 Es va instaurar el sufragi universal.
 Es va decretar l’elecció dels alcaldes.
 Es van legalitzar els sindicats obrers.
• En política exterior, es van forjar aliances antigermàniques
arran la pèrdua d'Alsàcia i Lorena durant la guerra
francoprussiana.

8. • Desprès de l’unificació política, Alemanya comença la
construcció d’un nou Estat i ràpidament es convertí en una
gran potència que aspirava a dirigir la política continental
europea i estendre pel continent el seu poder i influència.
• El règim polític del Segon Reich (Bismarck i el kàiser Guillem
I) exhibia un fort component autoritari:
– Estat federal (Prússia major representació)
– Sufragi universal masculí només per l’elecció de la cambra baixa,
Reichstag.
– Sufragi censatari per l’elecció de la cambra dels Estats (Bundestag)
 funció de proposar les lleis.
– El kàiser podia nomenar els seus ministres amb independència del
parlament i no eren responsables davant la cambra, sinó davant
l’emperador.
L’Alemanya de Bismarck

9. • Els conservadors, representants del vell esperit de Prússia,
dominaven el panorama polític, tot i que el partit
socialdemòcrata alemany es va anar imposant entre els
treballadors.
• Per evitar un esclat revolucionari, Bismarck va adoptar una
sèrie de reformes socials que afavorien les classes populars:
assegurança en cas de malaltia, accident laboral, pensions,
etc.
Membres del grup parlamentari del DKP al Reichstag (1889)

10. • El gran vencedor en les lluites que va provocar la Revolució
francesa entre 1789 i 1815 va ser el Regne Unit, els
governants del qual van veure definitivament imposat l'ordre
internacional que havien volgut des del segle XVIII; aquest es
basava en l'equilibri continental europeu i el predomini anglès
en l'oceà. És aquesta l'època de formació del segon imperi
colonial britànic ( la gran expansió colonial i imperial.) El
regnat de Victoria I (1837-1901), es conegut com l'era
victoriana. Durant el seu regnat, Regne Unit va aconseguir la
màxima expansió territorial i va consolidar el seu
desenvolupament industrial. es converteix en la primera
potència econòmica i naval del món.

11. • Això és conseqüència d'una sèrie de factors:
a) El predomini financer, industrial i comercial.
b) L'estabilitat política i institucional  La pau interna i externa.
c) La superioritat marítima al món.
d) La disponibilitat de molts recursos i matèries primeres que li
proporciona l'immens imperi unit a un extens mercat de consum.
e) El desenvolupament econòmic es va veure afectat per una
perllongada crisi que va afectar sobretot a l'agricultura, i alguns
agricultors van abandonar les seves terres i van emigrar a les ciutats
o als EUA, però malgrat aquest declivi relatiu, va continuar sent el
principal centre financer gràcies a la lliura esterlina i el banc més
important del món, el Banc d'Anglaterra.

12. • A Gran Bretanya l'avanç cap a una democràcia va ser més
lent que a França. Les reformes polítiques es van iniciar en
1832 amb l'ampliació del sufragi. La política anglesa se
centrava en dos partits els tories o conservadors i els whigs
o liberals.
• Reform Act de 1832: Originada per la por de les classes
dirigents a un increment de la inestabilitat social. Va produir
la redistribució d'escons retirats (rotten borough: nuclis de
població molt escassa amb una representació
desproporcionada al Parlament) i que passaran a les noves
ciutats industrials. Es van redistribuir 88 representants entre
les noves ciutats industrials (Manchester, Sheffield,
Birmingham), buscant el suport de la burgesia i les classes
urbanes.

13. • L’adquisició de la categoria d'electors s'aconseguia en ser
propietaris i inquilins de cases arrendades per quantitats no
inferiors a 10 lliures anuals.
• La insuficiència d'aquesta reforma està a la base del
Moviment cartista. Malgrat això la reforma de 1832 duplica
el cens electoral.
• Disraeli, primer ministre, va dur a terme la reforma
electoral, en 1867, considerada de caràcter democràtic. Els
dos grans partits van recolzar la reforma perquè defensava
els fonaments del sistema polític britànic.

14. • Reform Act de 1867: Originat per la pressió pels canvis
socioeconòmics, amb una burgesia enriquida i unes classes
treballadores organitzades, amb la iniciació de moviments
en pro de reformes i la pròpia lluita entre els partits per fer-
se amb electorat.
• La reforma va donar el dret al vot a les ciutats: es va
qualificar com a elector al posseïdor d'una casa o el
pagament d'un lloguer.
• Igualment es van redistribuir els districtes, concedint més
seients a les ciutats industrials i als comtats molt poblats.
• Es va acompanyar d'una reforma administrativa, exigint un
sistema d'oposició per als funcionaris i la prohibició de la
venda de càrrecs.
• La reforma va desplaçar als grans propietaris i va ampliar el
nombre i la base social de l'electorat. Malgrat això, van
continuar sense vot els petits propietaris rurals i els
jornalers.

15. • Reform Act 1884-1885: Va ampliar al sector rural la
franquícia obtinguda pels treballadors urbans en 1867 
dret al vot amb l'adscripció a un domicili.
• Es va acompanyar per una nova redistribució del vot, amb la
qual desapareix l'excessiva representació de l'Anglaterra
rural.
• No obstant això encara no s'ha arribat a la democràcia:
1. No hi ha sufragi universal, ni tan sols masculí.
2. La dona no està integrada en el sistema.
3. Existeix el vot plural (dret de vot en totes les circumscripcions on
comptin amb alguna propietat).
4. Marginació dels treballadors per les quantioses despeses de les
campanyes electorals.
• Cal esperar a 1918 perquè s'aprovi el sufragi universal.
Treballadors agrícoles que voten per
primera vegada

16. • El problema polític més greu de Gran Bretanya seguia sent Irlanda
que desitjava costi el que costi separar-se de Gran Bretanya.
Irlanda estava baix domini anglès des de finals de l'Edat Mitjana i
va ser “independent” fins que en 1800 es va aprovar la Act of
Union que integrava a Irlanda i Gran Bretanya en el Regne Unit.
Irlanda es va oposar i aquesta tensió va augmentar en 1870 per la
crisi econòmica. El moviment nacionalista irlandès va estar liderat
per Charles S. Parnell des de 1879, la tensió va ser en augment
fins que es va signar el Pacte de Kilmainham. En 1886 Gladstone
va presentar la Home Rule que convertia a Irlanda en un territori
autònom dins del Regne Unit, però no va ser aprovat pel
Parlament Britànic. La qüestió irlandesa va quedar sense resoldre
fins que per fi, en 1914, va ser concedida l'autonomia a Irlanda,
però l'Ulster, Irlanda del Nord, es va oposar a ser inclosa en una
Irlanda autònoma. Durant la Primera Guerra Mundial es va
suspendre l'autonomia i després d'una forta violència, la Irlanda
catòlica (Eire) va rebre el status de domini (1922), mentre l'Ulster
va continuar en el Regne Unit.

17. • En 1851, el nebot de Napoleó va convocar un plebiscit en el qual
demanava una nova constitució que li atorgava plens poders. Un
any després d'haver estat proclamat president de la II República,
Luis Napoleó Bonaparte, va restablir l'imperi, i va prendre el nom de
Napoleó III.
• Durant els primers anys va perseguir a l'oposició, va censurar a la
premsa i va controlar les reunions públiques. Napoleó III assoliment
el suport de l'Església catòlica I va defensar l'ordre i l'autoritat. Es va
denominar “bonapartisme”. Napoleó III va perdre suports en
recolzar la unificació italiana i l'oposició es va reorganitzar i el
moviment obrer va créixer, això va obligar a Napoleó III a fer certes
concessions liberals:
a) Amnistia per als condemnats per delictes polítics.
b) Reformes legislatives.
c) Llibertat de premsa.
d) Reformes educatives.
e) Va concedir als obrers el dret a vaga, la llibertat d'associació.

18. • Va desenvolupar una política internacional d'altura, de la qual
va formar part l'intent de constituir un imperi mexicà entorn
de Maximilià d'Àustria, i va començar a reconstruir l'imperi
colonial francès, perdut en benefici de Regne Unit entre 1763
i 1815. A més, va intervenir en el procés d'unificació italiana i
va potenciar una activa política colonial.
• El II Imperi francès va acabar amb la guerra francoprussiana
de 1870 - 1871 on les tropes franceses amb Napoleó III al
capdavant, van ser derrotades a Sedan.

19. • Després de la derrota en Sedan (2 de Setembre 1870), es
proclama posteriorment la III República.
• Davant el setge prussià a Paris, va esclatar la insurrecció de la
Comuna (1871), durament reprimit per l'exèrcit per restablir
l'ordre ciutadà, sobretot, a París. (5000 morts, 20000
revolucionaris executats i 4000 presoners).
• En els primers anys, el moderat Adolphe Thiers va tractar
d'afermar el règim i va aprovar una sèrie de mesures
legislatives en 1875 i que van permetre la promulgació de la
Constitució de la III República: sufragi universal masculí,
separació de poders reforçant el poder executiu del president
de la República.
• Després de les eleccions de 1880 els republicans van dur a
terme reformes democràtiques, van destacar, sobretot les
educatives: Ensenyament Estatal laic.

20. • El promotor d'aquestes reformes va ser el ministre
d'instrucció pública i president, Jules Ferri que va perdre el
govern en 1885 en favor dels conservadors. En la dècada dels
90 la República va intentar consolidar-se, es va desenvolupar
l'imperialisme i la legislació social (lleis d'higiene).
• Ressaltar en 1894 el Affaire Dreyfus (oficial jueu acusat
falsament de traïció i condemnat) que va durar fins a 1906 i
Dreyfus va ser finalment rehabilitat.
• La III República va resultar inestable, ja que la pressió
contrarevolucionària, monàrquica i nacionalista era molt forta
i els partits republicans estaven summament dividits. Amb la
III República (1870-1914) s'instal·la definitivament el règim
republicà. Aquest nou règim sorgeix en un país ja
industrialitzat i en ple apogeu imperialista.

21. • En 1871, amb la unificació, es va instaurar el II Reich (II Imperi
alemany). Guillem I va ser l'emperador (kàiser) i Otto von
Bismarck va seguir sent el canceller, ara de l'Imperi, les seves
decisions polítiques li van convertir en l'àrbitre d'Europa entre
1871 i 1890. D'acord amb la Constitució, promulgada en 1871,
l'Imperi era d'estructura federal, compost de 25 Estats amb
predomini prussià, que s'administraven a si mateixos, excepte
en qüestions relatives a política exterior, defensa, hisenda i
comunicacions que quedaven, sota competència de Berlín. Es
van crear dues càmeres: la Cambra alta (bundestag) amb
representants dels 25 estats i la Cambra baixa (reichstag)
triats per sufragi universal masculí. La fundació de l'II Reich va
suposar l'aparició d'una gran potència econòmica i política.
Després d'unificació duanera va venir la unificació monetària
(creació de marc i del Banc Imperial).

22. • Va ser fonamental la política ferroviària per al creixement
econòmic impulsat també per la indústria tèxtil, siderúrgica,
la mineria i els transports. Tot ajudat pel procés de
concentració financera i empresarial (konzern). Això va fer
que Alemanya es convertís en la major potència industrial
d'Europa durant el XIX. A més el sistema polític alemany
atorgava amplis poders a Guillem I i hi havia 4 grups polítics:
 Els liberals: nacionals i esquerrans
 Els conservadors
 Els socialdemòcrates: ideologia marxista
 El Zentrum, partit de catòlics de centre
• Guillem nomenà canceller a Bismarck en 1871, càrrec que va
ocupar fins a la seva dimissió en 1890.

23. • Bismarck basà l'eix de la seva política en la seguretat de l'imperi,
tant interior com a exterior i en el desenvolupament una
estratègia preventiva contra possibles amenaces internes i
externes com la revenja de França. Els problemes interns de
Bismarck van ser l'enfrontament amb l'església catòlica en
l’anomenada "lluita per la cultura" (kulturkampf). Un altre punt
conflictiu van ser els socialdemòcrates a qui es va enfrontar però
malgrat tot va aprovar una sèrie de lleis socials pioneres (1883-
1889) sobre el segur de malaltia, vellesa i accidents laborals.
• A dècada de 1880 Bismarck no recolzà la política colonial i en 1888
va morir Guillem I. El nou emperador, Guillem II no va sintonitzar
amb Bismarck que va presentar la seva dimissió en 1890. Amb
Guillem II la política alemanya va sofrir canvis, l'emperador va
mostrar gran interès per l'expansió imperialista i en política
interior va assumir més poder. Els successors de Bismarck van
centrar la seva política en la política naval i armamentístics. El
bel·licisme alemany va despertar recels en potències europees
com Regne Unit i França.

24. • L'Imperi austríac era un estat multinacional sota la corona
dels Habsburg. Dins de l'Imperi vivien pobles molt diferents
entre si que constituïen veritables nacionalitats. Hi havia
alemanys, hongaresos, eslaus (del nord: txecs, polonesos i
eslovacs; i del sud: eslovens, croats i serbis), romanesos i
italians. Aquesta heterogeneïtat de pobles restava solidesa a
l'Estat imperial que la seva política era centralista i
unificadora. Moviments independentistes i nacionalismes van
ser una amenaça constant per a l'Imperi. L'Imperi tenia dos
grans centres: Àustria, de cultura alemanya i Hongria de
cultura magiar.
L’Imperi austrohongarès
Nacionalitats de l’Imperi austrohongarès
(abans de 1908)

25. • Des de 1848 fins a la seva mort en 1916 aquest Imperi va
estar sota la direcció de l'emperador Francesc Josep I. A partir
de les revolucions burgeses i liberals de 1848 aquest Imperi va
començar un procés conflictiu que coincideix amb inici del
regnat de l'emperador Francisco José I ( emperador d'Àustria
entre 1848 i 1916 i d'Hongria entre 1867 i 1916 ).
• El seu regnat marca la trajectòria més important de l'Imperi
austrohongarès fins a la Primera Guerra Mundial. Ara bé,
després de la derrota enfront de Prússia (1866), enfrontament
en el qual es decidia l'hegemonia a Alemanya, l'Imperi
austríac s'orienta cap a un Estat danubià i balcànic on
rivalitzarà amb Rússia. Inicialment, des de 1848, es va seguir
una política centralista i absolutista on s'afavoria a les
nacionalitats germàniques (alemanys i austríacs), però
disgustava als no alemanys, sobretot als magiars (hongaresos).
Es va acordar un compromís en 1867 que va dividir a l'Imperi
en dos regnes: Àustria I Hongria.

26. A. Àustria: amb predomini de la població germana i altres
pobles als quals es va intentar germanitzar.
B. Hongria: Incloïa Hongria, Eslovènia, Croàcia i Transilvània.
Aquí es va imposar la “magiarització”.
• Pel Compromís de 1867, l'Imperi austríac es convertia en una
doble monarquia: de l'Imperi d'Àustria a l'Imperi d'Àustria-
Hongria, format per dos grans Estats on Francisco José I era
emperador a Àustria i rei a Hongria. Cadascun dels dos
comptava amb una administració i un Parlament propi. El
Compromís era bo per als alemanys (d'Àustria- Bohèmia) i
magiars (d'Hongria), però desavantatjós pels eslaus.

27. • Els conflictes provocats per la varietat ètnica, religiosa i social
dels seus habitants (nacionalismes com el croat, eslovè o
serbi) convertien a l'Imperi en un polvorí, sempre en perill
d'explosió. Sèrbia, precisament, traurà partit d'aquesta
situació, desenvoluparà un nacionalisme entre els eslaus del
sud, ajudats per Rússia, però això anava en contra de
l'estabilitat de l'Imperi d'Àustria-Hongria. L'Imperi
austrohongarès va practicar en els Balcans una política
expansiva a costa dels territoris de l'afeblit Imperi turc,
buscant en aquests mercats una sortida per als seus
productes agrícoles i una forma d'invertir capitals en el
ferrocarril que es construïa en el sud. Això va ser motiu de la
gran inestabilitat dels Balcans i de l'anomenada “Qüestió
Balcànica”.

28. • Juntament amb Alemanya i amb Àustria-Hongria, Rússia
constituïa el tercer gran Imperi europeu que va evolucionar,
durant la segona meitat del segle XIX i començaments del
XX, cap a la crisi i l'enfonsament final en 1917, fruit de
l'embranzida combinada de la Primera Guerra Mundial i de
la Revolució socialista. L'Imperi rus constituïa un estat
pluriterritorial (des d'Europa central per Àsia septentrional
fins al Pacífic, i des de l'oceà Glacial Àrtic fins al Caucas i Àsia
central) i multinacional, habitat per diferents pobles, gran
diversitat ètnica. En el plànol polític, l'Estat rus era un imperi
autocràtic on el tsar governava sota un absolutisme d'origen
diví; la seva autoritat autocràtica s'expressava per decrets
que eren aplicats per una administració totpoderosa tant
civil com a militar.
L’Imperi rus

29. • Els tsars des d'Alejandro II fins a Nicolás II practicaren una política
de russificació, van mantenir el règim autocràtic amb petites
reformes.
• Alexandre II (1855-1881): El seu regnat es vió condicionat per la
derrota en la Guerra de Crimea. Va declarar l'abolició de la servitud
mitjançant vari s decrets. També inicio tímidament la
industrialització del sector miner i va començar la construcció del
ferrocarril. El govern d'Alexandre II va intensificar la repressió dels
moviments opositors al règim tsarista. El tsar fou assassinat l'1 de
març de 1881.
• Alexandre III (1881-1894): El nou tsar va decidir frenar el procés de
reformes. govern molt conservador però va potenciar el
desenvolupament econòmic mitjançant la reforma fiscal i la inversió
de capitals europeus.
• Nicolás III (1894-1917): va continuar la política repressiva del seu
pare, va recolzar la política expansionista fruit de la qual va anar la
guerra i derrota enfront de Japó. Això al costat del
descontentament social per les males condicions de vida van
conduir a la revolució de 1905.

30. • Els turcs, havien constituït un gran imperi eurasiàtic al segle XV,
imperi que va sobreviure fins a 1919. A Europa ocupava tots els
territoris costaners del Mediterrani des de la frontera oriental de
Venècia (incorporada després a Itàlia). Format per una gran
varietat de pobles, això unit a la feblesa del govern central otomà
va crear una gran inestabilitat política. Es tracta d'un estat
teocràtic, arruïnat per la corrupció i el cost de l'exèrcit. Escassos
intents de reformes que van acabar fracassant, fins que un grup
denominat Joves Turcs va donar un cop d'estat en 1876 de
caràcter liberal, però el nou sultà Abdul Hamid II va tornar a
concentrar el poder, va suspendre la constitució etc… L'escassetat
de recursos, la dependència econòmica exterior i els problemes
sobretot en els Balcans; és el que es va dir “la Qüestió d'Orient”:
és com es denomina al més complicat problema de política
internacional fins a 1914, problema sorgit de la descomposició de
l'Imperi turc i la pugna per dominar els territoris que, des dels
segles XV i XVI, ocupaven a la zona dels Balcans.
L’Imperi turc