Un tastet de la novel·la. En uns Estats Units que no han promulgat la Llei Seca, però que sí que han prohibit la lectura, la màfia catalana aconsegueix controlar el lucratiu negoci dels llibres. Però la policia i els patriotes de debò (se'ls reconeix perquè ho cremen tot i perquè repeteixen les consignes fins a l'èxtasi) els ho posaran molt difícil.

1. S'ha fet de nit de sobte. Un xaval escanyolit pregona el diari del vespre.
A la cantonada, dos pinxos de pentinat greixós, vestit car i sabates noves
s'aturen. Un d'ells treu parsimoniosament un cigarret. L'altre, molt més alt i
cepat, li dóna foc amb servilitat. El que fuma assenyala un club, un rètol
lluminós entre tants altres d'iguals.
El local es diu Pasapoga. L'acompanyant fa que sí amb el cap. El porter, un
paio gras amb trets d'antropoide, els dóna la benvinguda. El baixet treu un
bitllet de cinc dòlars (fals) i el goril·la desitja una feliç vetllada als
nouvinguts.
A darrere hi entra una noia amb sabates de taló, bellugadissa de malucs i
somriure mercenari. El porter no la saluda. El noi dels diaris s'acosta a
l'entrada, deixa al descobert un cap abonyegat -la gorra li ve massa gran-i
esbossa un somriure esdentegat i un gest complex i obscè, d'improbable
compliment per a la seva edat impúber.
El goril·la allarga el braç i empeny el marrec. Desapassionadament. Els
diaris van a parar a terra. El vailet, tot i estabornit, encara s'hi vol tornar.
L'antropoide el despatxa amb una puntada que l'envia al mig del carrer. Per
sort, encara és d'hora, no hi ha prou animació i els cotxes que comencen a
arribar a la zona circulen ben a poc a poc.

2. El porter li suggereix que hauria de tornar a escola i aprendre una mica
de modals.
Després agafa els diaris de terra i demana cortesament al xaval que
se'ls endugui.
Aparcat a la vorera del davant hi ha un cotxe atrotinat i brut amb les
finestretes mig abaixades. El detectiu O'Sullivan sospira després d'un
traguet furtiu i desperta el seu company amb un cop de colze.
L'agent Bufalino fa estona que ronca. L'italià es mira O'Sullivan amb
animadversió.
-M'has ben fotut, irlandès. Ara ja la tenia convençuda per anar a casa seva.
O’Sullivan demana si es tractava un altre cop de la Janet McKenna. Per
descomptat que sí, respon irat l’altre. Per a l’espagueti resulta evident que no
podia ser amb ningú més. El company fa que no amb el cap i el commina a
deixar-se de romanços.
Hi ha coses que fins i tot en somnis són impossibles. Ara cal anar per feina:
els passarells són a dintre.
Cara o creu? Creu, demana Bufalino creuant els dits i llançant una escopinada
de trajectòria parabòlica per conjurar la bona sort.

3. O'Sullivan llença una moneda de vint-i-cinc centaus enlaire. L’italià guanya,
la qual cosa vol dir que li toca fer de bòfia dolent.
Una mica d'acció, sí senyor, pondera Bufalino incorporant els seus cent deu
quilos de tallarines i salses vàries.
L’irlandès murmura alguna cosa inintel·ligible en posar-se el barret.
Sap que l'acció a la qual es refereix el company no té res a veure amb els
sospitosos: Bufalino acaricia els seus daus preferits i escup novament, aquest
cop dins d'un bassal, com a ritu propiciatori per als déus de les timbes.
El company li ho retreu amb un renec que implica mig santoral catòlic i l'altre
expressa la seva opinió amb un contundent tall de mànigues.
-No hem vingut a passar l’estona, Angelo. Allà dins hi ha alguna
cosa important, m’entens?
-Ja ho sé. En Goldman ho ha repetit almenys deu cops. Ni que fos
idiota, jo.-gesticula irat l’espagueti.- Però si tu pots fer-hi un traguet
jo bé que puc donar-li gust al canell. O no?
-Entesos. Intentarem passar desapercebuts una estona. Però deixa de fer
burilles. No podries fer servir un mocador, com tothom?

4. Bufalino i O'Sullivan són probablement els millors policies del barri, que és
tant com dir de tota la ciutat, però això no impedeix que es comportin com un
vell matrimoni mal avingut.
Potser són massa anys de compartir feines que ningú no vol, nits sense
dormir i sandvitxos de gust indefinible.
De tant en tant s'enfaden de debò i es diuen el nom del porc: irlandès de
merda, pastaixuta mort de gana. O menjador de patates, cap de cigala.
El millor de tot són les reconciliacions. O'Sullivan va a dinar a ca'ls Bufalino, i
fins i tot s'arrisca a sortir amb alguna cosina acabada d'arribar de Palermo.
En adonar-se que acaba de creuar un gat negre, Bufalino vol escopir, però el
company no li ho permet.
La porta del Pasapoga bada durant un instant i se n'escapa un batibull caòtic
de fum, música, i perfum barat. El porter saluda els dos agents de l’ordre-en-
missió-secretíssima.
Dins del local és molt fosc. Si mai hi entrés, la llum del sol desvelaria la
brutícia venerable de molts anys de vetllades rufianesques.
L'irlandès es desempallega de Bufalino i decideix prendre unes copetes per
escalfar motors i per acabar d’esbargir la boira ancestral que permanentment

5. desdibuixa la seva percepció del món real.
Massa cabòries, Dicky, es confessa en els rars moments de lucidesa. El
problema és que els seus pensaments negatius saben nedar, fins i tot en els
alcohols d’ínfima categoria que consumeix.
Una noia tenyida i d'allò més amorós li murmura a l’orella obscenitats de
repertori que ponderen l’atractiu --inèdit-- de l’irlandès i la raonabilitat de la
tarifa d’aquesta nit.
La resposta és una ganyota d’avorriment que vol dir que té molta set i que,
sigui on sigui, faci el que faci, sempre es trobarà submergit en el més profund
dels ensopiments.
Ella insisteix que la convidi a beure: la nit es presenta fluixa i cal no perdre ni
la més petita oportunitat de ficar-se un dòlar entre el mamellam pansit.
El gest de l'agent és prou eloqüent.
La noia deixa anar un comentari sarcàstic sobre els escocesos i la seva
avarícia ancestral.
O'Sullivan s'obre camí amb els colzes i fa cap a la barra. Al tercer whisky
comença a trobar atractiva una noia guenya que li pica l'ullet des de l'altre
extrem de la barra.
Per què no, Dicky?, es demana mentre s'hi acosta.

6. Bufalino reprimeix un rot. Fa estona que segueix amb molt d'interès una
partida de daus. Butxaqueja i comprova amb horror que s'ha descuidat
l'estampeta de sant Girolamo di Soffiainpugno. És per això, i no pel que
pugui rondinar el company, que no s'hi juga un parell de bitllets.
El pianista, un negre esquifit que duu unes ulleres petitíssimes, aprofita
l'aplaudiment escassament entusiasta del públic per aixecar-se i picar-li
l'ullet.
Stan Freeman, així es diu, és un agent amb inclinacions artístiques, i tot i
que està de servei, s'atreveix amb un altre estil i ataca Things are just the
way they are, és a dir Les coses són com són (vés a saber què vol dir
exactament aquesta frase) tot repartint melodies sincopades i somriures de
dentifrici.
De tant en tant ha d'amonestar dissimuladament un altre agent, que no se'n
surt gaire bé amb el contrabaix.
Un paio amb cara i gestos porcins de trajo espantós s'acosta a Bufalino.
És en Joey Kowalsky, l'amo del Pasapoga, que li ofereix una taula
immillorable, just al costat dels lavabos.
Bufalino no pot suportar els vestits de trenta dòlars, ni les encaixades
llefiscoses, i menys encara la gent que duu un escuradents penjant dels
llavis, com si fos un cigarret. Però accepta, perquè està de servei i perquè

7. s'ha adonat que al costat de la taula, a la paret de maons, penja el cartell de
Passions sense fre, la darrera pel·lícula de la Janet McKenna.
O'Sullivan xerra pels descosits, com sempre que comença a anar torrat. La
noia li dedica un somriure permanent que resulta ser una mena de tic i va fent
que sí a tot el que l'irlandès li explica.
Però és simpàtica, que carai, encara que una mica massa prima per al seu
gust.
Quan, després de deu minuts de xerrameca, la convida a beure un gotet de
cervesa, ella el besa a la galta. És el primer petó en molts mesos.
-Sóc molt desgraciat, saps?—ha començat a recitar l'irlandès amb una dicció
que pretén acostar-se a la millor tradició shakespeariana.
Fa temps que assaja aquest monòleg i avui és rigorosa estrena.
-La Meg, la meva dona, em va deixar per un boxejador...
Joey Kowalsky en persona porta la copa de Bufalino i li brinda tots els serveis
de la casa. És una lletania excitant i alhora previsible.
L'italià inspira profundament. No és que s'escolti el que el polonès li diu.
Només està fent recompte mental de les pel·lícules de la Janet McKenna.

8. Són sis, fins al moment (aquest no és l’ordre, però): Passions sense fre, Un
cavaller enamorat, Dues històries i un destí, Estima'm sempre, Una noieta a
la ciutat i...merda, sempre n'hi ha una que no li ve al cap.
Bufalino es beu d'un glop el que li ha dut en Joey. No aconsegueix identificar
què és, només en calibra la graduació alcohòlica, però amb l'estómac roent
decideix escalfar els daus i guanyar-se uns pocs dòlars.
Aquesta pot ser una bona nit. En Kowalsky, però, sense saber-ho, acaba de
signar la seva acta de defunció: ha gosat despenjar el cartell de Passions
sense fre!
En el seu lloc, n'ha col·locat un d'una artista espanyola de celles poblades i
piga pilosa, anomenada Lolita Punales.
En realitat el cognom és Puñales, però el diacrític ha desaparegut en
travessar l’Atlàntic.
Bufalino ara no reprimeix un rot de fúria.
La seva còrpora de macarró greixós vola cap a en Kowalsky, que, aliè al
que se li ve al damunt, tot just acaba de compondre els compassos
fonamentals d'una tonadilla que tindrà temps d'acabar a la presó i que
comença així:

9. Loh lusseroh bonitoh
de tuh ohoh
Gitano
cande
eeela
Loh lusseroh bonitoh
de tuh ohoh
Me yenan
de
peeeena...
-Escolta, bacó.-sil·labeja el policia rabiós mentre l'empeny cap a la paret.
Ara comença l'actuació: li encanta fer de poli dolent. -M'has dit tot el que
tens?
Un goril·la, pastat al de l'entrada, s'acosta per veure què hi passa. En Joey,
que s'adona que té problemes de debò, el tranquil·litza amb un gest.
-Tenim alcohol, noies, música...bogeria. Locura. Què més podria oferir-li, amic?
-Tu ja saps de què parlo...-fa Bufalino. L'altre comença a suar
perceptiblement.
És evident que ja saben de què parlen.
-Ah, no...-nega amb contundència.-Aquí tot està en regla. Tenim els permisos
corresponents. Paguem impostos. Mai no...
Un llibre cau de la butxaca interior de la seva americana.

10. Bufalino somriu d'orella a orella. S'ajup i en sil·labeja el títol: Teach Yourself
Andalusian.
L'agent no sap a què treu cap, però tot plegat fa pudor de socarrim.
El que l'acaba d'emprenyar és trobar el nom del porquet en el cartell.
En Kowalsky és el productor d’aquestes espanyolades –paios rabassuts amb
patilles i paquet inversemblants, noies colrades que canten quan estenen els
calçotets dels paios-- que s’han últimament posat de moda, potser per l’èxit
que tenen a Alemanya.
I s’adona que ha begut oli.