Resum del mòdul 1 de l'assignatura de tractament i publicació d'Àudio del Grau Multimèdia de la UOC. Pots veure el projecte complet a www.racovermell.com. Gràcies pel "like" ;-)

1. TRACTAMENT I PUBLICACIÓ D’ÀUDIO
MÒDUL 1 – FONAMENTS DE PSICOACÚSTICA MUSICAL
En totes les cultures es confirma l’existència de tres sensacions primàries associades a la percepció
musical del so. Es tracta d’altura, intensitat i timbre.
- Altura
o Indica si el so és greu, agut o mitjà.
o Ve determinada per la freqüència de les ones sonores.
o Depèn de la freqüència o número de vibracions per segon. A major freqüència,
més agut sona.
o Es mesura en hertzs
o El so harmònic es caracteritza perquè es pot descompondre en sons elementals
anomenats harmònics.
o La freqüència fonamental dóna lloc a la resta de tots els sons harmònics.
o Si la freqüència fonamental f0 = 0, la freqüència dels harmònics es pot obtenir
segons la fórmula: fn=n×f0, en què n és el número harmònic. Si la freqüència
fonamental són 100Hz, s’obtenen harmònics de 20, 300, 400, 500, etc.
o
- Intensitat
o Indica si un so és fort o suau (dèbil).
o Es mesura en decibels
o És la força o volum del so
o S’associa al flux d’energia o l’amplitud de la pressió d’oscil·lació de l’ona. La
intensitat ve determinada per la potència.
- Timbre
o Ens permet diferenciar les veus i els instruments.
o S’associa a l’espectre d’intensitat dels harmònics
o Depèn de la freqüència però també de la intensitat.
AUDICIÓ MUSICAL
El so és tota variació de pressió o de velocitat del moviment de partícules que es propaga en un
medi elàstic. El so també té lloc en els sòlids, en els líquids i en altres gasos diferents de l’aire.
Només percebem per l’orella humana entre 20 Hz i 20.000 Hz, però algunes freqüències inferiors
als 20 Hz, denominades infrasons poden ser percebudes.
Les variacions periòdiques de pressió amb prou intensitat per a produir dolor reben el nom de
suprasons. Per als 1000 Hz aquesta intensitat és de prop d’1 W/m2.
Les que no són prou intenses per l’aparell auditiu s’anomenen subsons.

2. SISTEMES FÍSICS EN LA PERCEPCIÓ DEL SO MUSICAL
En l’audició de música intervenen una sèrie de sistemes físics: La font emet energia, el medi la
transmet i el receptor la detecta.
- La font sonora, l’aire (que és el medi pel qual es propaga) i l’oient (que és el receptor)
o Components de la font
 Font d’energia – Mecanisme d’activació. Es pot tractar de la pulsació d’una
corda, pas del corrent d’aire al bisell de l’embocadura d’una flauta,
moviment de les membranes dels altaveus, etc.
 Element vibrant fonamental – Depèn de l’altura de la nota i els harmònics.
Exemple: Una corda, un tros de metall, un tros de fusta...
 Ressonador addicional – Consisteix a convertir les oscil·lacions de l’element
vibrant en variacions periòdiques de pressió. Exemple: Caixa dels
instruments de corda, caixes dels altaveus, cavitats en els instruments de
percussió, etc.
- L’aire medi que propaga el so en totes direccions
o Medi pròxim a la font que transmet el so
o Els límits del medi que afecten a la propagació del so (parets, terra, sostre, gent...)
- L’oient / Receptor
o Orella externa – Rep les oscil·lacions de pressió sonora per a convertir-se en
vibracions mecàniques.
o Orella mitjana – Pren les vibracions mecàniques i les transmet a l’orella interna.
o Orella interna – Les vibracions són separades en funció de la seva freqüència per a
ser convertides en impulsos nerviosos.
o El sistema nerviós auditiu transmet els senyals al cervell i allí són processats,
identificats, representats i emmagatzemats en la memòria.

3. LLEI DE WEBER-FECHNER
Estableix una relació quantitativa entre la magnitud d’un estímul i com aquest es percep. Es va
proposar per Erns Heinrich Weber (1795-1878) i la va actualitzar Gustav Thodor Fechner (1801-
1887).
La llei diu que “El menor canvi discernible en la magnitud d’un estímul és proporcional a la
magnitud de l’estímul”. És a dir, possiblement no podrem distingir entre una massa de 100 grams
i una de 105 grams, però si d’una de 110 grams. Si la massa és de 1000 grams, amb 10 grams més
no notarem la diferència, però sí amb 100 grams.
Tot això implica un llindar diferencial (LD). Qual l’estímul es sobrepassa l’LD es detecta un canvi de
sensació. Fechner va arribar a la conclusió que la relació entre estímul i sensació corresponent pot
evolucionar fins a convertir-se en una relació logarítmica.
R és la sensació, K és una constant i S és la intensitat de l’estímul.
Quan la freqüència ultrapassa l’LD es percep un canvi en la sensació d’altura. El grau de sensibilitat
als canvis depèn de la freqüència, però també de la intensitat i la durada dels sons que
intervenen. Aquest grau de sensibilitat a la freqüència Es denomina resolució de freqüència i varia
molt d’una persona a una altra. Està en funció de l’entrenament musical.
OBJECTE SONOR I CLASSIFICACIONS D’OBJECTES MUSICALS
El concepte d’objecte sonor és el que se sent quan s’escolta una font de so sense tenir-ne en
compte la identificació. Això pot passar per falta d’informació. Una vegada que l’objecte sonor
apareix en la consciència amb les seves particularitats perceptives és possible utilitzar-lo en
contextos musicals i convertir-lo en objecte musical.
Classificació dels objectes musicals:
- Segons el grau d’estabilitat
o So estable –Grill
o So poc estable - Ximpanzé
- Segons el grau d’articulació
o Molt articulats – Veu humana
o Articulats – Gripau, cops d l’aigua en la paret del bidó
o Poc articulats - Lleopard
o Gens articulats – Saxòfon, torrent, projector
Massa –
- Si es considera l’estabilitat, la massa del so pot ser percebuda:
o Estabilitat nítida - bombolles
o Estabilitat borrosa - gàrgares

4. - Si es considera la variació
o Complexa – Caiguda d’un arbre
o Simple – una espurna
Factura – Es la manera com l’energia és comunicada i es manifesta en la durada:
- Previsible (tic-tac del rellotge)
- Imprevisible (campanetes de vent)
Durada
- Llarga durada - Riure
- Curta durada
Complexitat – Un objecte sonor pot estar compost d’altres. A més son més complex.
L’APARELL DE L’ORELLA
Funciona com si es tractés d’un micròfon sofisticat. Es distingeixen tres zones: orella externa,
orella mitjana i orella interna.
ORELLA EXTERNA
Té l’aspecte d’una trompeta i consta de:
- pavelló auricular - protegeix el timpà de l’acció del vent
- canal auditiu extern - esmorteeix el so mentre eixampla la banda de freqüències
perceptibles.. També atenua els sons no desitjats.

5. ORELLA MITJANA
Està formada per una caixa tancada que conté aire. Està comunicada amb la boca per mitjà d’un
canal anomenat la trompa d’Eustaqui. La funció bàsica de la trompa d’Eustaqui és igualar la
pressió i permetre el funcionament correcte sense dependència de les condicions atmosfèriques
externes.
Les vibracions es transmeten a través dues vies:
- Via sòlida - formada pel conjunt del timpà i els ossicles (martell, enclusa i estrep). Permet
transmetre vibracions de freqüències fins a 10.000 Hz
- Via gasosa – Estimula l’aire de la cavitat i porta la vibració directament a la finestra rodona.
EL TIMPÀ
És la membrana que limita l’orella mitjana en la part externa. Rep les vibracions de pressió que
arriben a través del canal auditiu extern. Constitueix una primera protecció de les delicades
estructures de l’orella interna i també atenua el so. Quan el timpà es posa en vibració és quan
s’experimenta la sensació d’audició. Perquè s’experimenti la sensació de so per mitjà del
moviment del timpà, aquest ho ha de fer a través d’uns límits. El període de vibració més curt
perceptible és de 7 x 10-5 s.
LA CADENA D’OSSICLES
Està formada pel martell, l’enclusa i l’estrep, que és un grup que s’articula mitjançant una sèrie de
músculs. És el segon dispositiu de regulació de la impedància acústica de l’orella mitjana.

6. ORELLA INTERNA
S’allotja en una petita cavitat del crani de dimensions20 x 10 x7 mm. La seva forma és
extremadament complicada per a evitar l’aparició de zones ressonància. Es compon de dues parts:
el laberint i la còclea (caracol en castellà)
EL LABERINT
Està format per una cavitat anomenada utricle, sobre la qual es disposen tres ovoides diminuts o
ampul·les. De cada ampul·la parteix un conducte cap a una altra part de l’utricle. Són els canals
semicirculars. A la part inferior de l’utricle s’aprecien la finestra oval i la finestra rodona.
A l’utricle hi ha diferents estructures: la màcula utricular, les cúpules ampul·lars i la màcula
sacular. Quan la màcula s’inclina, les cèl·lules activen les terminacions nervioses que estan
connectades. Les ampul·les també donen suport a les cúpules ampul·lars, que són capaces de
detectar vibracions entre 5 i 30 Hertzs.

7. LA CÒCLEA
És un òrgan enrotllat en forma de cargol. El seu conducte és de 3,2 cm de llarg i es divideix en dues
parts: rampa timpànica i rampa vestibular. Totes dues rampes, connectades per un petit forat
anomenat helicotrema, són plenes d’un fluid anomenat la perilimfa.
Les vibracions transmeses per la cadena d’ossicles es converteixen en oscil·lacions del fluid, la qual
cosa, en propagar-se pel conducte coclear posa en moviment la membrana basilar com si fos una
bandera.
Hi ha unes 30.000 cèl·lules al llarg de la membrana basilar, que capten el moviment i envien
senyals a les terminacions nervioses que hi estan en contacte. El moviment de la membrana
basilar depèn de la freqüència de la nota. Com més baixa sigui la freqüència del so, la zona
estimula s’apropa a l’àpex; com més alta, més s’apropa la zona estimulada a la base, lloc on la
membrana és més rígida.

8. En la següent imatge es representen les fibres nervioses que porten informació sonora al cervell:
Són els nervis ampul·lars, el nevi macular, el nervi sacular i el nervi coclear
2 - PERCEPCIÓ DE L’ALTURA
Un to pur és un so amb forma d’ona sinusoïdal. La música no està feta de sons purs, però els
aguts de la flauta s’apropen bastant a la forma d’un so sinusoïdal.
A mesura que augmenta la freqüència d’un to pur, augmenta la sensació d’altura. Però això no
ocorre de manera lineal, la relació s’apropa a la llei de Weber-Fechtner.

9. EFECTES PSICOACÚSTICS DE PRIMER ORDRE
Es deuen a efectes mecànics que tenen lloc en estructures auditives de baix nivell.
Els efectes de superposició de primer ordre són aquells efectes psicoacústics deguts a la
superposició de tons purs.
El timpà es mou cap a dintre i fora seguint les diferents pressions que arriben a través del canal
auditiu. Si dos tons purs de diferents característiques sonen junts, el moviment del timpà és la
suma dels moviments que tindrien lloc si cada so sonés separadament, sempre i quant superin un
cert límit en el qual la linealitat desapareix. Es tracta de la superposició lineal de dues vibracions,
en què un component de vibració o pertorba l’altre.
Si en una aplicació de tipus Audacity o WaveFM es sintetitzen dos tons purs en canals diferents
d’igual freqüència i fase, s’obté la sensació d’un to pur de la mateixa freqüència que els sons
originals i d’amplitud igual a la suma de les amplituds inicials. És el que es coneix com
interferència constructiva.
En el cas que les fases de les dos senyes periòdics s’oposen totalment, és a dir, que un està
desplaçat 180º respecte de l’altre, la suma dels dos senyals és una línia recta i el so desapareix.
És el que es coneix com interferència destructiva.
Si es superposen dos tons purs amb la mateixa amplitud però amb una diferència de freqüència:
- Si la diferència de freqüències és prou gran, se senten dos components de freqüència
totalment diferenciats corresponents a cada un dels tons originals.
- Si la diferència de freqüències és petita se sent només una nota d’altura intermèdia
modulada o batent. Aquest fenomen es diu batement de primer ordre.
El fenomen de batement de primer ordre és important en música. Un instrument mal afinat amb
la resta produeix sensació de desgrat en part per la generació de batements de primer ordre. Es
considera un instrument afinat en el moment que els batements desapareixen.
3 - PERCEPCIÓ DE LA INTENSITAT. SONORITAT
El rang d’intensitats dels tons purs a què és sensible l’orella depèn de la freqüència del so i
presenta variabilitat interindividual.
Les persones tenen dos límits de sonoritat: Un límit inferior que representa la mínima intensitat
audible i un límit superior més allà del qual es produeix dolor fisiològic i dany al mecanisme de
l’orella.
L’LD per a la intensitat del so és gairebé proporcional a la intensitat del so
Emmascarament
L’experiència més comuna d’emmascarament és aquella en la qual no és possibles seguir una
conversa en presència un gran soroll de fons. Té un paper molt important en la música polifònica i

10. en l’orquestració. Unes combinacions d’instruments realcen el color del so i la introducció d’altres
en determinats contextos no té cap sentit, ja que pot ser que no s’arribin a sentir, com pot ser
l’addicció de línies melòdiques d’instruments febles, com el fagot o l’oboè, en passatges on sonen
els metalls amb gran intensitat.