1. FILOSOFIA DE L’EDAT MITJANA Miniatura medieval d'un acte d'homenatge. Archives Départementales de Perpignan . Història de la Filosofia 2n de Batxillerat Lluís Renter i Comes
2.
3.
4. Pren nota: L’emperador Teodosi va dividir l’imperi en dues parts per repartir-lo en herència, a la seva mort (395), entre els seus dos fills, Arcadi (Imperi Romà d’Orient) i Honori (Imperi Romà d’Occident).
14. Argument ontològic de Sant Anselm ( a priori ) Comentari: Segons Sant Anselm, el mateix concepte de Déu implica que Déu existeix, perquè l’existència forma part integrant de la seva essència. Déu és perfecte, l’ésser més gran pensable. Si no existís, ja no seria perfecte, perquè li mancaria una qualitat fonamental, la de l’existència, i llavors, ja no seria l’ésser més gran pensable. Alguns autors, com Descartes, defensen l’argument. Altres el rebutgen, manifestant que l’argument fa un pas il·legítim de l’ordre de l’essència al de l’existència. Un contemporani seu, un frare anomenat Gauniló, posa de manifest aquest pas il·legítim, de l’ordre lògic a l’ordre real, amb l’exemple de les Illes Afortunades (illes paradisíaques). Per molt que jo pensi en unes illes perfectes, aquestes no han d’existir necessàriament. Sant Anselm respon que aquest argument només és vàlid en el cas de Déu, perquè és l’ésser més gran pensable, per sobre del qual ja no es pot pensar un altre de més gran. L’argument: Tothom, fins i tot l’incrèdul, té en la seva ment la idea de Déu (com podria si no negar-lo?). Entenem per Déu “l’ésser més gran pensable”, per sobre del qual no es pot pensar cap altre. Ara bé, l’ésser més gran pensable ha d’existir necessàriament, si no en podríem pensar un altre de més gran, que existís realment. L’incrèdul, doncs, comet contradicció quan afirma que Déu és l’ésser més gran pensable però en nega l’existència. Punt de partida: el propi concepte de Déu, la seva pròpia essència.
15.
16. FI Pantocràtor a l’absis de l’Església romànica de Sant Climent de Taüll (1123)