Guia del alumne curs Entreista clíncia

1. Guia del Alumne
Practicum III. Departament de Medicina. Unitat Docent de Ciències
Bàsiques. Bellaterra. Universitat Autònoma de Barcelona.
Seminari. Donant Males Noticies en Medicina
Autors: Josep M Bosch, Manuel Campíñez, Ana M Altaba, Jose A Prados,
Fermin Quesada.
Introducció
Aquest seminari, de dues hores de durada, esta inscrit en l‟assignatura del
Pràcticum 3, te com a objectiu disposar d‟un espai de reflexió vers una les tasques mes
ingrata que un professional de la medicina s‟ha d‟enfrontar : el dona una mala noticia.
Comunicar males notícies, malgrat ser una de les tasques més difícils que un
metge ha de dur a terme, l'educació mèdica general ofereix, en general, poca preparació
formal. Sense un entrenament adequat, el malestar i la incertesa associada a les males
notícies poden portar els metges a desconnectar emocionalment dels pacients. Diversos
estudis demostren que els pacients desitgen generalment una comunicació franca i
empàtica davant la revelació del diagnòstic d‟una malaltia terminal o davant d'una altra
mala notícia en general.
Donar males noticies precisa de nombroses habilitats comunicatives, tant des del
maneig de la comunicació no verbal, com de habilitats d'escolta, a la hora proporcionar
informació, i inclús, de negociació amb el pacient i els familiars.
El present seminari te un format que anima la participació dels alumnes, amb la
intenció que afavoreixi la seva capacitat de observació, centrat sobre tot en aquells
elements de la relació assistencial que son rellevants en aquests tipus de consulta tan
compromesos.
A tal efecte, es mostraran algunes estratègies generals que poden ajudar en
escenaris i circumstàncies diferents. Finalment es descriurà el Protocol dels sis passos
de Buckman per donar una males notícies en medicina.

2. Diapositiva Numero 2. Objectius
Els objectius generals del seminari es centren en:
• Reflexionar sobre la necessitat de donar males noticies en la pràctica clínica.
• Observar diversos estils comunicacionals per donar males noticies.
• Descriure i assajar el model de Buckman.
• Reflexionar sobre la influència en el pacient i els seus familiars.
Diapositiva Numero 3. Cronograma de la sessió.
 Introducció al seminari (10‟)
 Anàlisi de casos video-enregistrats (35‟)
 Revisió teòrica (20‟)
 Treball en grups de 4 alumnes d‟un cas clínic amb Rol Play (40‟)
 Discussió final. (15„)
La metodologia que utilitzarem serà la d‟un format de seminari (taller o
workshop), on podrem observar elements pràctics de casos video-enregistrats sobre
diferents maneres de donar males noticies. Això ens permetrà fer un exercici de
observació i anàlisi de la pràctica clínica mèdica, centrant-nos sobre tot en la seva
dimensió relacional.
S‟exposarà el anomenat Protocol dels sis passos de Buckman, un model de
entrevista centrada en el pacient, que permet abordar un gran nombre de situacions, ben
contrastat, i que ha demostrat la seva aplicabilitat després d‟un entrenament suficient.
En la segona part del seminari, es realitzarà un assaig introductori d‟una entrevista
clínica emmarcada en el protocol dels sis passos de Buckman. Es dura a terme
mitjançant la representació de papers amb rol play. L‟objectiu es disposar d‟un espai de
experiència del que suposa escoltar i tractar de comprendre una demanda des de

3. l‟experiència del consultant. Així mateix exercitar-se en donar respostes empàtiques i un
entrenament assertiu a l‟hora de donar i compartir una mala noticia.
La metodologia es resumeix doncs en:
• Ser fonamentalment interactiva amb els assistents del seminari.
• En l‟anàlisi de video-enregistraments de situacions en la consulta.
• L‟exercici d‟un cas amb metodologia del Rol Play.
Cal entendre que aquest es un seminari introductori, doncs donar males noticies
precisa la observació de models amb experiència, així com un entrenament continuat i
amb supervisió.
Els alumnes disposaran d‟un full de ruta on s‟indicaran els objectius del exercici i
sobre quins aspectes assajar. No es tracta d‟avaluar les seves capacitats, sino de
practicar habilitats que hem observat prèviament.
.
Presentació teòrica:
• Definició de “mala noticia”.
• Models per informar d‟una mala noticia al pacient i familiars.
• Habilitats comunicatives generals.
• El Protocol dels 6 passos de Buckman.
Diapositiva Numero 4. Què es una mala noticia.
Definim el terme de "mala notícia" a aquella que frustra o condiciona
negativament les expectatives futures de la vida del pacient.
Inclou des de informar sobre una malaltia crònica (per exemple, una Diabetis
Mellitus en un pacient jove), malalties incapacitants, degeneratives i progressives (per
exemple, una malaltia d'Alzheimer o de Parkinson, o un tumor cerebral), així com
malalties que no tinguin curació (com el càncer terminal).
Hi ha altres aspectes a tenir en compte a l‟hora de donar una mala notícia, com la
selecció del moment, circumstància o temps, és a dir, situacions que en ocasions son
inadequades i molt particulars. Per exemple, quan s‟ha de realitzar una cirurgia urgent
que obligarà el pacient a cancel·lar una important celebració. O en situacions familiars,

4. com informar a una pacient que en alguns casos podria ser recomanable no embarassar-
se pel fet que ella pateix un trastorn bipolar o esquizofrènic.
Per part dels professionals de la salut, en general, hi ha resistència a donar males
notícies, perquè genera estrès, intenses emocions, sensacions de responsabilitat per la
notícia a donar, així com pel temor a una avaluació negativa.
Diapositiva Numero 5. Que volem aconseguir ...
D‟una banda, el mínim impacte necessari en el pacient. Malgrat una mala noticia ,
sempre serà una mala noticia, hem de tractar que aquesta tingui el mínim impacte
emocional possible. Molts pacients, tenen el record de un veritable shock inesborrable
per la forma en el que van rebre la noticia del diagnòstic o el pronòstic de la seva
malaltia, amb greus conseqüències posteriors, tant en el seguiment del seu procés (nivell
de col·laboració), com en la acceptació de la malaltia, i l‟afrontament del dol. Per tant,
encara que cal admetre que no podem evitar l'impacte d'una mala notícies, si podem
suavitzar i disminuir l'alt cost emocional que provoquen.
Comunicar males notícies és una tasca desplaent, perquè els metges no volen treure
l'esperança al pacient, i perquè es tem la reacció d'aquest o els seus familiars. També,
pel fet d‟haver d‟afrontar una resposta emocional determinada de difícil solució.
Davant aquesta situació s'han de tenir en compte a més els elements socials (cultura,
recursos econòmics....), factors del pacient (coneixement de la malaltia, creences, estat
emocional...), així com factors del propi metge (sentiments de por, culpa, escassa
formació, o desconeixement, entre d'altres).
D‟altre banda, se sap que els efectes d'una bona comunicació són positius. Es
disminueix l'ansietat i l'aïllament emocional, així com conductes de oposició del
pacient, o el possible agreujament d'altres conductes desadaptatives o disfuncionals.
S'augmenta la capacitat per prendre decisions, es millora el procés d'adaptació
psicològica del pacient, i s‟afavoreix la realització de objectius terapèutics.
En diferents enquestes a metges s‟ha constat que donar una mala noticia pot
convertir-se en una situació molt frustrant, i que genera molta angoixa. En ocasions les
seves conseqüències han arribat a lesionar l‟autoestima del metge, arribant a fer

5. replantejar en ocasions el futur de la seva professió. En l‟altre cara de la moneda, donar
una mala noticia de manera adequada i assertiva, es valorada com una de les activitats i
reptes mes importants que pot dur a terme un metge. Malgrat la seva dificultat, sortir-
sen amb èxit donant una mala noticia pot tenir un significatiu impacte en els sentiments
de autoeficàcia del professional per a futures ocasions.
Malgrat tot, hi ha molts professionals, que no es plantegen com donen males
noticies, i quan se‟ls demana comentar aquest aspecte, habitualment tendeixen a
sobrevalorar-se en la forma de com ho duen a terme.
Diapositiva Numero 6. Perquè es donen mes avui ...
Existeix encara certa controvèrsia sobre si un pacient ha de conèixer o no el seu
diagnòstic quan aquest és dolent. En els anys 50 i 60, més del 90% dels professionals
ocultaven la veritat als seus pacients, però això ha canviat de manera important per
diferents condicionants: aspectes legals, augment de la responsabilitat i participació del
pacient en el seu procés, mètodes diagnòstic-terapèutics més agressius, etc.
Encara avui és freqüent observar situacions en les que la família ha estat
informada en primer lloc i aquesta, encara que amb molt bona intenció, força el
professional a ocultar la veritat al propi pacient. D'altra banda, els professionals
tendeixen a infravalorar el percentatge de pacients que volen saber la veritat (fins al
95% segons algunes estadístiques). No es pretén dir que tots els pacients hagin de saber
la veritat com passa en altres entorns culturals no comparables.
Hi han múltiples factors que cal tenir en compte a l'hora de prendre aquesta
decisió (que depenen del pacient, el seu entorn sociofamiliar, així com del mateix
professional). Elements propis del pacient inclouen la seva personalitat, altres malalties
acompanyants, limitacions, estat psicològic, assimilació de situacions difícils prèvies si
n'hi va haver, etc. Elements de l'entorn sociofamiliar inclouen el seu nivell sociocultural,
la situació laboral, econòmica, el nivell de suport familiar, etc. Finalment, en relació al
professional, cal tenir en compte la seva seguretat a l'hora de enfrontar al pacient o la
seva família davant d'una determinada situació, així com la seguretat davant el possible
diagnòstic.
Cal així mateix ser conscients del principi ètic de no maleficència, que en aquest
cas seria no donar una mala notícia si l'impacte de rebre‟l serà més gran que la malaltia
en si. No obstant això s'ha de tenir en compte que el pacient ha dipositat la seva

6. confiança en nosaltres i té el dret legal, moral i ètic a saber la veritat, de manera que el
fet més important a valorar és el de si vol saber-la o no en aquell moment.
Per tant, el metge s'enfronta al repte d'individualitzar la manera de comunicar
males notícies i el contingut lliurat, d'acord amb els desitjos o les necessitats del pacient.
Diapositives Números 7 i 8. Necessitat de entrenament.
Donar de males notícies és parlar de situacions relativament freqüents a les quals
hem d'enfrontar cada dia com col·lectiu sanitari i que, com hem comentat, ens fan sentir
especialment incòmodes. Són situacions que estan implícites en la nostra feina, i que
requereixen habilitats comunicatives molt clares i completes que en rares ocasions han
estat tingudes en compte, desenvolupades o apreses. A part de la seva relativa
freqüència, hi ha múltiples raons que justifiquen una capacitació adequada en aquest
camp:
1. És una necessitat que no podem defugir (encara que de vegades ho intentem). Ha de
ser una habilitat bàsica de qualsevol aprenentatge.
2. L'impacte d'unes males notícies inadequades o mal executades pot ser molt important
sobre el pacient, el seu entorn, la relació metge-malalt i el propi professional.
Sovint abordem determinades males notícies de manera més o menys rutinària, sense
ser conscients de la magnitud de l'impacte que podem provocar. Hi ha un percentatge de
males notícies en què actuem sense ser conscients que per al malalt ho són realment. La
iatrogènia que podem produir posa de manifest encara més les nostres mancances
formatives en aquest camp específic de la comunicació.
3. Demandes legals. Encara que la legislació varia d'uns països a altres, en tots ells estan
augmentant els litigis i aquests, habitualment, són produïts més per problemes de
comunicació que per negligències "clíniques" en si.
4. Per protecció i major satisfacció del professional, evitant tant com sigui possible les
"cremades" que a la llarga poden provocar, augmentant la nostra seguretat en el seu
maneig i millorant la nostra "confortabilitat" davant aquest tipus de situacions.
5. El mateix pacient serà millor atès, sentint-se més comprès i acompanyat, augmentant
la seva satisfacció i, en la mesura del possible, el seu benestar.
Per tant, aquesta responsabilitat, que no pertany a ningú en particular però que sol ser
assumida pel metge, ens exigeix que donem les males notícies de la forma més
adequada possible i oferir un correcte suport posterior.

7. Diapositiva Numero 9. Anàlisi de casos video-enregistrats
1. Un metge evitatori: “Be....mmmm..., ja tenim els resultats de la radiografia.....”
2. Un professional agosarat: “Te un càncer de colon amb metàstasi que requerirà
un tractament molt agressiu”
3. Treballant la presa de decisions compartides
Diapositiva Numero 11. Qui, a on, i quan s’ha de donar una mala noticia?
Qui?
Sempre el metge, que implementarà dues tasques claus:
a) Proporcionar la informació de manera clara, concisa i «assumible».
b) Recolzar emocionalment al pacient.
On donar una mala notícia?
Sovint es donen determinades notícies en llocs com passadissos, llocs freqüentats,
amb molt de soroll o amb bastants interferències.
El lloc ha de ser elegit meticulosament. Hauria de ser en un espai ben condicionat,
amb cadires en les que tant el professional com el pacient puguin estar asseguts, amb
certa intimitat i amb el menor nombre d'interferències possibles. Un lloc on l'assimilació
de la notícia sigui la millor possible i on es puguin controlar les reaccions que es
desencadenin. La taula podria deixar-se de banda i col·locar la nostra cadira al seu
costat, de manera que hi hagi una proximitat física i emocional al pacient, sobretot si
aquest és conegut pel metge.
Gairebé sempre és possible trobar un lloc més adequat, encara que de vegades
pugui estar lluny. I és això el que més tem el professional, el llarg camí a realitzar amb
els pacients "tement" una cosa dolenta, volent saber la veritat abans d'arribar. Hem de
tenir en compte que, encara que per al professional pot ser una situació difícil o
incòmoda, per al pacient pot ser fins i tot positiva servint com aclimatació.
S'ha de buscar sempre l'entrevista personal, sempre que això sigui possible. Les
entrevistes per altres canals ens limiten en la nostra percepció de la comunicació no
verbal del pacient. La seva possible conseqüència és que no permet valorar l'impacte
que la notícia està tenint, ni escalonar-la com cal. A més, no permet controlar les
possibles reaccions del pacient i/o familiars.

8. Cal així mateix avaluar quan seria el millor moment per donar-la. Pot semblar obvi
que no s'ha de donar la notícia d'un càncer a un pacient quan la seva filla es casa al dia
següent. Però la realitat és que el professional en moltes ocasions no es pregunta si hi ha
algun problema per quan donar la mala notícia. Confia en les dades que ja coneix de la
biografia del pacient sense tenir en compte que pot haver altres elements desconeguts o
nous que influeixin en la decisió. La preparació de la mala notícia comptant amb la resta
de l'equip (infermeria, treballadora social, auxiliar, etc.) podria evitar aquest tipus
d'errors.
Diapositiva Numero 12. A qui em de donar la mala noticia?
Aquesta és una pregunta que té una difícil resposta que cada professional ha de
contestar. No existeixen receptes universals. S'ha parlat sobre la conveniència que el
pacient ho sàpiga i sobre els factors a tenir en compte en relació a la decisió de dir-ho o
no. Malgrat això i donat el pes que en la nostra societat té la família, pot ser útil parlar
amb ells en primer lloc. Això pot aportar dades sobre el pacient i el seu entorn que
ajudin a donar-la amb posterioritat. Un problema freqüent és la resistència de la família
que se li digui al pacient i serà abordat específicament més endavant.
És molt convenient que quan se li doni la notícia al pacient, es trobi acompanyat,
sobretot en cas d'una bona dinàmica familiar. L'acompanyant en aquest cas pot saber
prèviament o no en funció de les circumstàncies.
Diapositives Números 13, 14, 15 i 16. Com donar una mala noticia?. Habilitats
generals.
Les característiques de l'entrevistador adquireixen ací una especial rellevància.
La calidesa més que la cordialitat, o la baixa reactivitat, tenen la seva importància a
l'hora de generar un clima d'escolta i empatia. Però és aquesta última, juntament amb
l'assertivitat, son les que probablement calgui tenir més en compte.
L'empatia, entenent com a tal la "solidaritat" emocional amb el pacient, el saber
transmetre-li que ens adonem del seu sofriment, preocupació o por, crea un mirall on el
pacient es veu comprès i on reflectir les seves emocions o sentiments , clau per a una
correcta assimilació de les males notícies. En qualsevol cas i especialment en situacions
de màxima gravetat de la notícia, és aconsellable utilitzar la comunicació no verbal com

9. a expressió d'empatia. Utilitzant silencis funcionals o una expressió facial acord, serena
però seriosa. De vegades el contacte físic, agafant un braç, asseient-lo amb delicadesa,
etc. Cal defugir en aquestes circumstàncies de empaties verbals franques amb frases
com "ho sento molt" sovint sense contingut, o com "entenc el que vostè està passant",
perquè de vegades podem trobar-nos amb frases o pensaments com "vostè no pot saber
el que és perdre un fill ".
L'assertivitat, entesa com assumir la funció del professional amb seguretat en la
situació que es maneja es absolutament necessària. No podem donar una impressió de
manca de seguretat a l'hora de donar una notícia de tanta transcendència.
En relació al missatge s'han d'utilitzar frases curtes més fàcils de comprendre,
assimilar i recordar, fugint de tecnicismes en què el professional de vegades s'empara en
situacions especialment incòmodes. Les paraules que es trien tenen un poder d'evocació
d'imatges molt superior al que normalment es creu. Pensar quina imatge tan diferent
ocasiona en un familiar d'un accidentat les següents frases:
"Sí, el seu fill va a les 4 de la tarda. Un camió li havia atropellat i havia perdut molta
sang quan va arribar. Encara és al quiròfan."
"Sí, el seu fill va arribar fa una hora. El van portar perquè havia tingut un accident. Ell
mateix em va donar les seves dades i el van portar de seguida al quiròfan. Està en molt
bones mans. El metge els informarà com més aviat millor."
Les paraules "camió", "atropellament" o "sang" generen imatges molt diferents al
familiar a "accident", "ell mateix em va donar les seves dades" o "està en molt bones
mans", sense treure per això gravetat a l'assumpte.
S'han d'evitar les paraules d'alt contingut emocional, sense amagar la veritat,
utilitzant paraules del mateix significat o semblant. Per exemple, sempre és millor dir
tumor que càncer, o fins i tot que no es cura abans que incurable. L'ús d'eufemismes
permet l'adaptació d'una manera més sensible i permet assimilar l'impacte del xoc d'una
manera més centrada. En el mateix sentit, és millor dir que el resultat d'una anàlisi o
d'una biòpsia "presenta alteracions" que dir que és "dolent", o que "la cosa no va massa
bé" millor que dir que "va molt malament" .
En moltes ocasions, els silencis evoquen amb molta més claredat la veritat que
moltes paraules. De vegades és útil la màxima: "si no saps què dir no diguis res".
Podríem resumir per tant l'art de donar males notícies com un joc d'insinuacions,
silencis i veritats indirectes per aconseguir que el pacient elabori la seva pròpia realitat.
No s'han d'utilitzar missatges que culpabilitzin al malalt, la seva família o fins i tot a un

10. altre professional. Recordar frases com: "I com no ha portat abans al seu pare,
senyora." Les repercussions que pot tenir una mort posterior del pacient al familiar són
òbvies i sovint insalvables. O també frases com: "Com li han donat tan aviat d'alta al
seu fill!", o "Com no li han ingressat abans! Ha arribat massa tard!"
No s'ha d'oferir mai falsa informació o falsa esperança (si no se sap amb els
coneixements actuals de la medicina, o no ho sabem a títol personal, millor reconèixer
obertament: "no estic en condicions de respondre ara mateix aquesta pregunta", o "no
se li pot donar una resposta a aquesta pregunta" ).
Cal igualment desenvolupar habilitats tècniques en dos camps específics de la
comunicació: habilitats d'escolta i habilitats d'informació, tot això embolicat en una
comunicació que ha de tenir una aproximació clarament centrada en el pacient (atenció
a les idees que té el malalt sobre la seva pròpia malaltia, les pors, expectatives, impacte
en la seva funció, entorn, etc.).
Convé estar molt atents a la comunicació no verbal del pacient. Sovint és l'única
clau dels sentiments, pors o desitjos del pacient. Una posició tancada, un defugir la
mirada, en un moment determinat poden ser l'únic signe de incomoditat del pacient o
que no s'ha aclimatat prou. Una actitud oberta, amb una mirada directa, i silenci o
facilitadors no verbals pot ser signe de voler saber més o que l'assimilació està sent
correcta. Com es pot veure fins ara, donar males notícies és una de les facetes dels
professionals de la salut que més habilitats comunicatives requereixen o que més
repercussió tenen.
No hi ha, com ja s'ha comentat, receptes universals, però en qualsevol cas es
descriuen aquí diferents estratègies descrites per diferents autors que han de ser
adequades a cada professional i cada pacient. Dependrà, entre altres factors ja
comentats, de la gravetat de la mateixa. En tot cas, ens centrarem en notícies "molt
dolentes". Per exemple, l'anunci d'una malaltia neoplàsica o mort pròxim propi o d'un
familiar proper. Indubtablement aquestes situacions són les que més estrès o
incomoditat ens poden provocar i potser les més difícils d'abordar, però no oblidem que
altres situacions menys greus, pels diferents factors ja esmentats de les creences del
malalt o del seu entorn, poden presentar graus de dificultat importants.
Potser la primera regla bàsica, i en funció dels objectius descrits a l'inici, és la
d'individualitzar el ritme de la notícia. Cada pacient necessita un ritme diferent per

11. assimilar la notícia. Es pot donar a poc a poc, de vegades fins i tot en minuts (tècnica
esglaonada) o fins i tot en dies (tècnica d'aclimatació a la recollida d'una anàlisi VIH).
Diapositiva Numero 17. Tècnica esglaonada
Així, podem utilitzar davant la mort inesperat d'un familiar proper una tècnica
esglaonada com la que es detalla a continuació.
Després d'un accident en què un fill mor i arriben els familiars a l'hospital o el centre de
salut:
Metge- Sóc el Dr./Dra. i voldria comunicar-los que el seu fill ha tingut un accident.
Familiar - Com està, doctor? Ha estat greu? (amb ansietat important.)
- Sí, ha estat bastant greu. Estem fent tot el possible. Em sap greu però ara he de seguir
atenent. Els mantindrem informats quan sigui de nou possible.
El professional abandona l‟habitació i no torna fins passats uns 4-5 minuts.
- He de comentar-li que el seu fill ha empitjorat. S'està fent tot el humanament possible.
Els mantindré informats.
Es torna a anar i als minuts torna a l‟habitació i pot establir altres nivells dient alguna
cosa així com: "Segueix molt delicat. Se li ha parat el cor però estem intentant
reanimar-lo", o simplement aportar la notícia de la mort, posant només cara seriosa i
baixant la mirada o dient simplement: "Em sap greu. s'ha fet tot el possible, però ...".
Perpetuar aquesta petita "mentida" durant uns minuts, tècnica sovint utilitzada en els
nostres serveis d'urgències, té un objectiu molt humà que no és sinó el d'afavorir
l'assimilació suavitzant l'impacte que una notícia d'aquesta magnitud tindria aportada de
forma brusca.
Malgrat els condicionants "ètics" que té per a alguns professionals, és més ben
acceptada amb posterioritat per pacients i familiars. No és el mateix assimilar una
notícia d'aquesta índole en cinc minuts que en 20 segons.
Diapositiva Numero 18. Tècnica d'aclimatació.
Allargant el temps en què es desenvolupa l'assimilació o fins i tot abans d'una
confirmació diagnòstica podem utilitzar la tècnica d'aclimatació descrita per F. Borrell.
Utilitzant l'exemple d'un pacient que sol·licita una anàlisi d'anticossos anti-VIH i que té
probabilitats que surti positiu seria de la manera que es detalla a continuació.

12. Després de valorar les probabilitats o, el que és el mateix, el risc real (pràctiques de risc,
mètodes de prevenció utilitzats, etc.) Se li podria dir:
Metge- I si sortís positiu, què pensaries?
Valorar la informació que aporta diferents respostes com:
Pacient- No sé què faria. Suposo que hauran de canviar moltes coses (en actitud
reflexiva, serena).
O bé:
- No sé el que podria passar. Jo no podria viure amb això.
En aquest cas la tècnica d'aclimatació compleix un doble paper. D'una banda, avalua
una possible reacció del pacient davant la situació. En segon lloc, posa com en l'anterior
tècnica al propi pacient en la situació hipotètica però no real, ajudant-lo a reflexionar
sobre una possible reacció i a assimilar la nova situació d'una manera més lenta.
Diapositiva Numero 19. Acompanyament en el dol
Alguns missatges "de sempre" segueixen sent útils com a suport a la possible
mala notícia en si. Per exemple, davant una mort inesperada, missatges com "Sempre va
estar acompanyat", "No va patir en cap moment", "S'ha fet tot l'humanament possible" ,
"Vostès han fet tot el que estava en la seva mà", o "Va tenir la mort que volia o que
qualsevol hagués desitjat, acompanyat de la seva família, etc. ", segueixen representant
un suport per a la família descarregant de l'ansietat que generen aquest tipus de temors i
lluitant contra les sensacions de culpabilitat posterior que poden anar associades.
Diapositiva Numero 20. Convé evitar.
Una pauta correcta des del punt de vista comunicatiu a l'hora de millorar les nostres
habilitats en aquest tema pot ser el de conèixer els errors més freqüents que es cometen,
identificar els propis, i corregir-los incorporant nous instruments que millorin la nostra
capacitat.
Alguns experts identifiquen diversos errors comuns:
- Tecnicismes. Davant les males notícies el professional pot perdre la seguretat i això
pot portar a emparar-se en una terminologia que més seguretat li dóna, que sol ser el
llenguatge tècnic. A més el llenguatge tècnic dificulta que el pacient ens faci preguntes i
ens posi "en dificultats". D'altra banda, el pacient està un moment de tensió emocional

13. que disminueix encara més la seva capacitat d'assimilació i comprensió d'idees.
Per exemple: "Bé, sembla que hi ha un possible adenocarcinoma de còlon en la porció
distal sigmoide, caldrà fer-li una laparotomia exploratòria i valorar una colostomia"
- Seguretats prematures. Es desperta en el professional el desig de consolar, el que es
tradueix de vegades de forma errònia en seguretats prematures que no condueixen sinó a
falses esperances.
Per exemple, davant d'un pacient amb Càncer de Pàncrees: "Tranquil Joan. Avui la
medicina ha avançat molt i segur que hi ha alguna cosa que es pugui fer".
- Silencis disfuncionals. Es produeixen quan el pacient espera alguna informació o
alguna actitud per la nostra part i el professional es queda bloquejat sense saber com
seguir o que dir.
Per exemple, el Sr Lluis ve a recollir el resultat de la seva biòpsia de pròstata. "Doctor,
estic molt preocupat, digui vostè la veritat" . El metge mira la història clínica buscant
alguna cosa durant molt de temps, mentre el pacient el mira a la cara, després intenta
mirar al pacient, però no se sent incòmode i baixa de nou la vista, apareixen adaptadors i
suor, així com un incòmode estossec ...
- Alta reactivitat. Com a signe inequívoc de nerviosisme en el professional, comença a
omplir silencis, interrompent el pacient, no permetent que el pacient s'expressi o
limitant la seva participació al màxim.
Per exemple: Pacient: El que em diu em sembla impossible, no puc creure-ho, a més ...
Metge, interrompent, és normal que ara li soni com impossible, però s'ha d'anar fent a
la idea que ...
- Evitacions. En un altre extrem, la incomoditat que provoquen aquestes situacions ens
porta a evitar el contacte amb aquests pacients, canviar de tema durant el diàleg o
amagar la realitat amb frases fàcils. Altres vegades ens centrem en aspectes somàtics per
evitar entrar en un altre tipus de terreny més emocional.
Per exemple: "Avui la veig més recuperada, Maria"
- Ús de paraules d'alt contingut emocional. Hi ha paraules que poden ser usades amb
igual significat i menor impacte emocional com hem comentat anteriorment.
Un correcte coneixement dels errors que cadascú comet pot fer que millorem de
forma important la nostra qualitat a l'hora de donar una mala notícia. Despertar el nostre
esperit d'autocrítica és una de les bases per millorar en qualsevol tema com a
professionals. No s'ha d'oblidar, que des del punt de vista comunicatiu, fer les coses bé,
de vegades n'hi ha prou amb no fer mal.

14. Diapositiva Numero 22. Protocol dels 6 passos de Buckman
La estratègia més desenvolupada i complerta de les revisades en la bibliografia
probablement sigui la descrita per Buckman (1992) i que ell mateix anomena "Protocol
de les 6 etapes". Els comentaris i les descripcions es desenvolupen en funció del que els
autors consideren una bona traducció "transcultural".
Primera etapa. Preparar el context físic més adequat.
En aquesta etapa s'inclourien tots els fonaments descrits amb anterioritat en
relació al moment més adequat, lloc, professional, pacient, etc., així com una petita
avaluació de l'estat emocional del pacient per esbrinar si és el moment més adequat per
donar la mala notícia , per exemple, com es troba avui?, o com se sent?, o se sent avui
prou bé per parlar una estona? (depenent de la situació es triarà una d'aquestes
preguntes o alguna similar).
Segona etapa. Esbrinar que sap el pacient.
Aquesta fase és molt important, ja que el pacient sovint presenta idees o almenys
sospites que poden estalviar molt camí al professional (imagineu un pacient fumador
que ha estat ingressat perquè li van veure "alguna cosa" en un pulmó i li han fet un munt
de proves en l'hospital inclosa una broncoscòpia).
L'aportació de la informació i l'impacte que pot produir dependran en gran
mesura de la correcta execució d'aquesta fase. Es realitza mitjançant preguntes
indirectes obertes i una escolta activa amb tècniques de suport narratiu, concentrant
l'atenció no només en la narració del malalt, sinó també en la seva comunicació no
verbal. Interessa particularment saber com de greu creu el pacient que és el seu procés, i
com pot afectar al seu futur. Aquests aspectes interessen molt més que el fet de si
coneix el nom de la seva malaltia o la seva patofisiologia. No convé per descomptat
"recrear-se" en aspectes sense transcendència en l'evolució del pacient o del familiar, o
que no siguin necessaris per a la comprensió del procés.
Podrien utilitzar-se preguntes com:
- Què pensa vostè sobre aquest problema, el seu dolor al pit, la tos, etc.?
- Què li han dit sobre la seva malaltia?
(Aquesta pregunta és molt positiva de cara a evitar malentesos o missatges

15. contradictoris o amb matisos diferents, problema relativament freqüent en pacients que
són atesos per diferents professionals en diferents àmbits: pacients oncològics, etc.)
- A què creu que pot ser degut el seu problema?
- Com veu vostè això de greu / important?
Fins i tot aquestes preguntes convé fer-les de forma esglaonada, deixant per exemple
l'última de les descrites per al final d'aquesta fase, quan ja haguem captat part de les
creences del pacient.
Amb aquest tipus de preguntes podrem obtenir informació del pacient en diferents
aspectes:
- Com s'acosta la seva impressió a la naturalesa real del seu problema.
- Característiques del pacient: nivell educatiu, capacitat d'expressió, preparació, etc.
- Estat emocional en relació al seu procés. Convé estar atent al que el pacient diu i al
que no diu o evita dir, així com a totes les claus no verbals que siguem capaços de
captar. És interessant advertir la manca de concordança entre comunicació no verbal i
verbal.
D'altra banda, aquest tipus de preguntes en una persona que no sospiti res poden
ajudar a aclimatar-lo a la nova situació.
Quan hàgim explorat el que ja sap, hem de saber el que sospita. Si no ha sortit amb
alguna de les preguntes anteriors es pot afegir alguna de les següents:
- I vostè per què creu que li han fet totes aquestes proves?
- I què és exactament el que li ha preocupat?
- Està vostè preocupat per ...?
- Hi ha alguna cosa que li preocupi?
En una segona fase podem introduir preguntes sobre el futur, sobre tot en el tipus de
pacients que sospitem no saben res de la naturalesa del seu problema. Per exemple:
Quins plans té vostè respecte al seu futur? Aquesta fase pretén minimitzar la
incomoditat en la mesura de lo possible i transmetre al pacient que ens interessem pel
que pensa i sent, i de que estem disposats a escoltar-lo.
Cal tenir en compte que el professional no és l'únic mitjà d'informació. El pacient
rep informació a través d'altres malalts, de mitjans diagnòstics o terapèutics, d'altres
professionals o fins i tot de la premsa.
Un altre avantatge afegit d'una correcta execució d'aquesta fase és evitar els
missatges més o menys contradictoris que entre diferents professionals es produeixen

16. sovint, ja sigui per diferent criteri, per por de dir la veritat, per inseguretat o
desconeixement.
Tercera etapa. Trobar el que el pacient vol saber
Aquesta fase és fonamental a l'hora de compartir informació posterior amb els
pacients. De vegades és difícil conèixer si el malalt vol saber i si la informació que
s'està aportant és molta o escassa. És a dir, que és difícil saber quanta informació és
capaç d'assimilar en cada entrevista.
Aconsellem preguntar directament quin nivell d'informació pot assimilar. Per
exemple: Si això es convertís per casualitat en alguna cosa greu, vostè pertany al tipus
de persones que li agradaria saber-ho exactament? , Li agradaria que jo li expliqués
tots els detalls del diagnòstic? , Si el problema és greu, quant li agradaria saber sobre
ell?, , Li agradaria que li expliqués tots els detalls sobre el seu problema o hi ha algú
més a qui li agradaria que l'hi expliqués?
D'aquestes preguntes hi ha algunes que deixen capacitat d'elecció al pacient. És a
dir, preguntes com les de És vostè el tipus de persones ...? reconeix que hi ha persones
així i li fa més fàcil reconèixer la seva postura en cas de no voler informació. D'altra
banda, en l'última pregunta es deixa oberta la possibilitat de desplaçar el pes de la
informació a una altra persona de l'entorn.
Aquest tipus de preguntes pot semblar que "revela" informació o que fins i tot pot
causar més estrès en els propis pacients, però la realitat és que si es realitza bé, pot
aclarir moltes coses al professional sense perjudicar el pacient.
En qualsevol cas, com ja s'ha expressat anteriorment, no cal preguntar tant
obertament per conèixer si vol i quant vol saber una pacient. Una sensibilitat adequada
en el professional pot obtenir la mateixa informació. En la nostra cultura, una opció pot
ser la d'esperar que sigui el malalt qui ens demani més informació. Per això hem de
estar molts pendent de la comunicació no verbal, esperant que el pacient assimili cada
"part" de la informació que se li hagi donat amb silencis i escolta activa, i que ens
demani més mirant al professional en actitud d'espera o demanant més informació amb
preguntes directament. Un símil útil podria ser el de donar-li un tros de pastís (petit
perquè no se li faci difícil de digerir), i esperar que ho assimili i ens demani més
porcions segons el seu propi ritme d'assimilació.
En cas que el pacient expressi la seva preferència per no discutir el tema o el doni a

17. entendre, hem de deixar sempre oberta la porta, ja que un percentatge d'ells poden
canviar d'opinió posteriorment. Però el respecte a la decisió del pacient ha de ser obvi.
En aquelles situacions on tinguem la percepció no de saber si el pacient vol o pot
assimilar mes informació, podem oferir-nos a proporcionar-la si ho desitja o es veu
preparat. Una possible formulació seria: “Li haig de dir que disposo informació a la que
pot accedir sempre que ho desitgi, així com aclarir els dubtes que tingui”.
Quarta etapa. Compartir la informació
Si el pacient en l'anterior fase ha expressat el seu desig de compartir tota la
informació procedirem a això. Si el pacient ho va negar, passarem a discutir el pla
terapèutic. L'aportació de la informació aquí té un doble paper: que el pacient conegui el
seu procés i realitzar un diàleg terapèutic.
El primer punt és "alinear-se" amb el pacient, partint del nivell d'informació que ja té.
A continuació es decideixen els objectius de l'entrevista: quins aspectes informatius i
educatius seran tractats. És essencial tenir una agenda clara, encara que sempre molt
oberta a l'agenda del propi pacient. A partir d'aquí començarem a abordar elements del
diagnòstic, tractament, pronòstic o suport del pacient en funció de les necessitats.
En aquesta fase és important ser conscient del dret del pacient a prendre les seves
pròpies decisions, en relació al tractament principalment, i que això no generi frustració
al professional si no coincideix amb la seva visió de la situació.
Com ja s'ha donat a entendre, aquesta fase pot ser simultània a l'etapa anterior,
essent la petició de més informació per part del pacient la que ens guiarà sobre la seva
capacitat d'assimilació i de quanta informació li hem de proporcionar.
Cinquena etapa. Respondre als sentiments del pacient
Consisteix bàsicament a identificar i reconèixer les reaccions dels pacients.
Comporta un esforç per assumir reaccions, adaptant-nos-hi i aportant el suport
professional i humà que puguem donar. Davant d'una mala notícia les emocions més
freqüents per part del pacient són la por, la ira, la ansietat i la tristesa. El metge ha de
respondre a les pors que sorgeixen en el pacient: por al dolor, a perdre el control, o a
sentir-se abandonat.
Unes males notícies ben donades poden fracassar si el professional no desenvolupa
adequadament aquesta fase. Com a elements comunicatius importants cal destacar el
paper dels silencis, l'empatia no verbal, l'escolta atenta i el respecte al pacient.

18. Sisena etapa. Planificar el futur.
El pacient necessita sentir envoltat de professionals que controlen una situació que
per a ell sol ser nova i que a més trenca totes les seves perspectives de futur, sentint-se
especialment desemparat. Per això hem de prendre la iniciativa en el moment oportú a
l'hora d'ajudar a prendre les decisions importants per a la planificació del seu futur tant
des d'un punt de vista professional com humà. Hem de preparar la relació posterior
garantint que no serà abandonat, i que no se li deixarà sol. Que alleugerirem seu dolor i
no es farà res contra la seva voluntat. Es respectarà la confidencialitat si així ho desitja, i
ajudarem a la família en la mesura del possible.
Avaluació final de l'entrevista
Aquest apartat és molt important, ja que una anàlisi de les entrevistes realitzades amb
avantatges i defectes ajuda al professional a conèixer-se millor, reafirmar la seva
confiança i pot aportar instruments per millorar aquells aspectes necessaris.
Una bona manera d'avaluar la nostra pròpia estratègia utilitzada és valorar les nostres
emocions, idees o accions després de l'entrevista mitjançant una reflexió personal. S'ha
de valorar què hem sentit, la nostra seguretat i "confortabilitat", l'impacte que hem
produït i les reaccions que s'han suscitat, si la informació que el pacient ha assimilat era
l'esperada, i si es tenen clars els objectius del pacient amb vista al futur.
En aquest sentit, pot ser molt útil comprovar l'assimilació durant l'entrevista amb
relativa freqüència i demanar al pacient un resum final i el seu estat emocional després
de l'entrevista, un senzill com es troba?. Els comentaris a aquesta pregunta poden
donar-nos una valoració bastant real de la qualitat de l'entrevista i del compliment
d'objectius. La informació aportada pels familiars de l'estat d'ànim posterior del pacient
i de la seva actitud pot igualment ajudar a valorar la nostra intervenció alhora que ens
aporta informació important de cara al seguiment del pacient.
Tractament de la incertesa
Un aspecte important de les males notícies, que genera bastants ansietats en els
pacients, és la incertesa que envolta alguns aspectes del seu procés, sobretot en relació
al seu pronòstic. Per exemple, la durada de la seva malaltia, si es curarà o no, el
desenvolupament que tindrà, etc. El plantejament per part del pacient (explícit o
implícit) amb la càrrega d'ansietat que transmet al professional i la manca de respostes

19. que habitualment es tenen, exigeixen una maduresa important i un autocontrol adequat
del professional que l'ajudin a controlar la seva pròpia incertesa. Sovint, es té tendència
a apartar el tema desviant la resposta o creant falses esperances amb frases com: "Quina
bona cara té avui", "Veurà com el pròxim dia es troba millor" o "Qui sap? Li pot donar
temps a enterrar a tots ".
Indubtablement, la millor resposta a una pregunta directa és la sinceritat en un to
assertiu i empàtic: "No ho sé" o "Això difícilment pot dir ningú". Cal donar respostes
clares. Posar un termini si és possible pot ser útil, ja que té l'avantatge que el pacient pot
anar deixant tot acabat (un dels elements que més angoixa a un malalt terminal). Però
s'ha de tenir cura que aquest termini no sigui exacte. S'ha de donar un termini relatiu, ja
que si evoluciona en menys temps els familiars poden sentir-se enganyats i si dura més,
també poden plantejar problemes ja que els familiars poden pensar que no es coneix
adequadament la situació.
En qualsevol cas, moltes vegades la resposta és desconeguda i la nostra funció és
transmetre aquesta realitat al pacient ia la família. No hi ha una resposta absoluta.
Un instrument que s'aconsella en pacients que tolerin malament la manca de resposta
pot ser dir-li que és difícil saber-ho i després apuntar que ell ho ira notant. Donar-los
senyals, com per exemple, davant d'un pacient amb una esclerosi lateral amiotròfica,
que vol saber quant durarà el seu procés, se li pot respondre d'aquesta manera i donar-li
com a senyal l'aparició de problemes respiratoris: "Això és molt difícil de saber , però
vostè pot ser el primer a saber-ho. " Si el pacient desitja més informació, llavors se li
podria dir: "Hi ha una sèrie de símptomes que són un senyal que la cosa anirà més
ràpida. Si s'escau, per exemple, és possible que tingui poc a poc algun problema per
respirar. " Un altre exemple podria ser l'ascites en un hepatocarcinoma o la dispnea en
una "solta de globus".
El professional sempre ha de deixar constància que hi serà en tot moment i farem
que se senti el millor possible. Això li permetrà anar fent plans, notarà quan el temps es
va limitant, i intentarà deixar-ho tot solucionat. Aquests senyals li empenyen a viure al
"acceptar cada dia com ve". Pot ser difícil per algunes persones que prefereixen tenir
terminis encara que siguin més curts, però no ens obliga donar esperances irreals o
terminis que no coneixem.
Potser en la nostra cultura, hauria suavitzar o dir-se de forma indirecta. Per exemple:
"Miri, això no l'hi pot dir ningú. El que sí li puc dir és que no és a prop perquè no té
encara ofec, ni inflor a l'abdomen, ni ..." En qualsevol cas, els autors consideren que

20. aquest tipus de tècnica s'ha de reservar només per a aquells pacients que no tolerin o
visquin amb excessiva angoixa aquesta incertesa.
Diapositiva Numero 23, 24. La família en les males notícies. Coalicions
L'aportació de males notícies a la família ha de seguir exactament les mateixes
regles i consideracions. La família pot ser un dels millors suports del propi pacient i
alhora ser pont del professional en relació a transmetre informació des de i cap al
pacient. La coalició amb ella té uns avantatges òbvies. Mal orientada o abordada, la
família pot ser un escull important que interfereixi en la comunicació del pacient cap a
fora, o la comunicació entre professional i malalt.
Un cas relativament freqüent en la nostra societat és el del familiar que parla amb el
professional amb anterioritat a un diagnòstic i li diu: "Miri, si per casualitat això és ser
dolent, no li digui res al meu marit." L'aportació d'informació és bloquejat per un
familiar proper que pot pensar que la informació és millor reservar-i no transmetre-al
pacient. El conflicte sorgeix quan el pacient diu a continuació i en privat també: "Miri,
si tinc alguna cosa dolenta no li digui res a la meva dona", o bé expressa explícitament
o implícitament que vol saber la veritat. Està clar que per raons estratègiques no convé
fer res en contra de la família, però d'altra banda el pacient té dret a saber-ho.
En cas que el professional decideixi no dir-ho, cedint a la pressió de la família, es
planteja un problema greu amb responsabilitats fins i tot legals. El professional es troba
atrapat entre la família i el pacient que pot descobrir l'engany tard o d'hora, amb la
consegüent pèrdua de confiança que això pot comportar. El dilema per tant és: com
aconseguir convèncer el familiar que és millor que el pacient ho sàpiga?
L'estratègia no ha de ser posar èmfasi en que el malalt té el dret de saber-ho, o que
se li està ocultant la veritat en un primer estadi. També pot ser poc útil parlar de la
capacitat del pacient per acceptar la seva realitat (encara que no per això han de ser
evitats). La resposta a tots aquests arguments serà: "Jo conec millor al meu pare i sé que
no ho podrà aguantar. Així que el que li puguem evitar, això li evitem." Tota
intervenció del professional on la resposta del familiar pugui ser aquesta, conduirà a un
carreró que difícilment tindrà una sortida. Sempre es poden acollir a aquesta
argumentació sense que el professional pugui argumentar en contra.
Cal per tant negociar buscant alternatives més eficaces. Una estratègia més vàlida pot
ser, partint que "el pacient no té un pèl de tonto", explorar amb el familiar el que el

21. malalt sap o sospita de la realitat. Si la resposta és que no sospita res, es podria advocar
a la intel·ligència o capacitat d'observació del pacient que podria haver captat alguna
cosa i dissimular per no fer-li patir. Fins i tot es pot aportar com a argument de suport el
fet que en entrevistes personals amb ell, ens ha semblat captar que ja sospitava alguna
cosa. A continuació se li pot animar explorar de manera subtil. Així podríem suggerir
preguntes "casuals" quan estiguin sols del tipus: "Com anem d'ànim?", "Com van els
dolors?", O preguntes en relació al futur: "On anirem el proper estiu?" o "Què farem
aquest Nadal?". Si el pacient amb les seves respostes fa veure al familiar que ho
sospita, hi ha un fort argument a favor del professional, i el familiar pot acceptar que es
confirmi la realitat. En cas que el familiar digui que no ho sospita acceptarà que el
pacient no ens preguntarà sobre el tema i, per tant, al final de la negociació, es podria
concloure amb una frase semblant a la següent: "Bé, si vostè creu que ell no sospita res,
jo no l'hi diré perquè no em preguntarà, però sí li he de dir que si ell em pregunta, jo,
com el metge en què ha dipositat la seva confiança, no el podré mentir. "
La següent estratègia podria ser la d'explorar per què el familiar ho oculta i el cost
que té per a ell el seu secret (sovint extraordinàriament alt, no pot parlar amb altres
persones, sempre hi ha por a que es divulgui, etc.). Una aproximació sensible pot
detectar el cost i si el familiar està disposat a pagar aquest preu. Aquestes estratègies
concatenades poden ser molt útils a l'hora de plantejar el freqüent fet que es formen en
el si de la família nuclis de solitud sense possibilitat d'expressió. És a dir, el pacient no
diu res del que sospita per no fer patir a les persones que més vol, i aquestes al seu torn
no poden desfogar amb la persona que volen creient que ella no sospita res. Aquestes
estratègies sembren si més no el dubte en el familiar i el fa més receptiu a altres
estratègies més clàssiques i més útils en aquesta part de la negociació com: "I quan vagi
a la consulta d'oncologia, què creu vostè que pensarà?." , o "I quan es vagi deteriorant,
com creu que se sentirà amb vostè i amb mi?", o fins i tot alguna també utilitzada com
"I si fos vostè, Déu no ho vulgui, el que tingués alguna cosa dolent, li agradaria que jo
l'hi ocultés perquè el seu marit digui que vostè no està preparada? "
Arribat a aquest punt, si el familiar tot i així no accepta que se li digui, la nostra
resposta podria ser la descrita anteriorment: "Entenc la seva postura, però tindrà vostè
d'acceptar que si ell em expressa clarament la seva sospita i el seu desig de saber la
veritat , jo no podré ocultar-se-la. "
Una altra resistència aquí només pot tenir ja com a resposta el dret moral, ètic i legal
que un pacient en bon estat de salut mental té a conèixer la realitat del seu procés.

22. Aquesta negociació pot requerir diverses entrevistes (sovint n'hi ha prou amb dues o
tres). Posteriorment, es pot fer una entrevista amb els dos alhora si la coalició s'ha
aconseguit. Podria semblar innecessària, però el aclarir davant dels dos (o més membres
de la família) la situació pot ajudar de cara al futur que vencin la solitud personal i la
por a fer mal a l‟altre, posant en comú les diferents emocions i pors que la situació vagi
produint en ambdós.
Quan la coalició s'ha produït, pot haver reaccions emocionalment fortes que poden
ser modulades pel professional. El pacient pot enfadar-se amb la seva parella si pensa
que l'ha amagat dades, però la reacció sol ser autolimitada, comprenent les raons com
un acte d'afecte. Els beneficis són superiors als riscos en la major part de les ocasions.
Tot i que pot ser dolorós per a tots els implicats, sovint es respira un sentiment
d'alliberament, i el suport o "comunió" en el futur pot ser molt valuós de cara al pacient
i al propi familiar, així com en la elaboració del dol posterior.
Diapositiva Numero 25. Treball en grups de 4 alumnes amb Rol Play
En aquesta segona part del seminari us proposem assajar amb un Rol Play el
model de Buckman per donar una mala noticia. Es farà amb el cas d‟un pacient que se li
sol·licita la determinació de anticossos per HIV (Virus de la Immunodeficiència
Humana) on el resultat posterior es positiu. Aquest exercici es treballarà amb grups de 4
companys amb el repartiment de 3 rols, (el de metge, el de pacient i dos observadors) .
Disposeu de un Full de Ruta per fer l‟exercici, i tindreu l‟assessorament del professor en
tot moment.
Bibliografia de consulta
Buckman R. How to break bad news: a guide for health care professionals.
Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1992.
Epstein R and , Street RL. Shared Mind: Communication, Decision
Making, and Autonomy in Serious Illness. Ann Fam Med 2011;9:454-461.
J A Prados, F Quesada. Guía práctica sobre cómo dar malas noticias. FMC.
Form Med Contin Aten Prim. 1998; 5:238-.

23. VandeKieft GK. Breaking bad news. Am Fam Physician. 2001;64:1975–8
Fallowfield LJ and Lipkin M Jr. Delivering Sad or Bad News (pàgs 316-323).
En: Lipkin M Jr, Putnam SM, Lazare A. The medical interview: clinical care,
education and research. Londres: Springer, 1995
F Borrell Carrio. Manual de entrevista clínica. Manual de estratègia prácticas.
Ediciones semFYC (Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria).
Barcelona. 2004.
JM Bosch, M Campiñez y M Cabre. Entrevista clínica y relación assistencial
(pàgs 189-211). En A Martin Zurro y G Jodar: Atención Familiar y Salud
Comunitaria. Elsevier Ediciones. Barcelona. 2011.
P. Buil, JM Bosch y F Borrell. Comunicación interpersonal con los pacientes
cancerosos terminales. Aten Primaria. 1986; 3(6): 307-310.
Kubler Gross, E.: Sobre la muerte y los moribundos. Ed. Grijalbo. 1994.
Barcelona.