Mitjançant l’aparició de la xarxa i les noves tecnologies, hom va pronosticar que un dels camps on assolirien major incidència era en l’educatiu. La difusió i la implantació de l’ús de les noves tecnologies en diversos àmbits socials, com ara l’educatiu, fou considerada per se com una ajuda per millorar la consecució dels objectius proposats en aquests àmbits. Tanmateix, actualment, la rellevància i la significació de la introducció de les noves tecnologies en l'educació continua recaient en la determinació del paper han de jugar en un procés d'ensenyament aprenentatge en què el fonamental és la relació entre professor i alumne, l'ambient educatiu de la comunitat escolar, la determinació encertada dels objectius que es pretenen aconseguir, l'adequació dels continguts educatius a cada edat, la metodologia didàctica o l'organització de la classe i del centre.

1. HISTÒRIA I NOVES TECNOLOGIES:
PASSAT I FUTUR
Jordi Mollfulleda i Llenas
Resum. Mitjançant l’aparició de la xarxa i les noves tecnologies, hom va pronosticar que un
dels camps on assolirien major incidència era en l’educatiu. La difusió i la implantació de l’ús
de les noves tecnologies en diversos àmbits socials, com ara l’educatiu, fou considerada per se
com una ajuda per millorar la consecució dels objectius proposats en aquests àmbits.
Tanmateix, actualment, la rellevància i la significació de la introducció de les noves tecnologies
en l'educació continua recaient en la determinació del paper han de jugar en un procés
d'ensenyament aprenentatge en què el fonamental és la relació entre professor i alumne,
l'ambient educatiu de la comunitat escolar, la determinació encertada dels objectius que es
pretenen aconseguir, l'adequació dels continguts educatius a cada edat, la metodologia
didàctica o l'organització de la classe i del centre.
Paraules clau: Noves tecnologies; Història; ensenyament; aprenentatge; TIC; didàctica;
professorat; alumnat.
Summary. Through the advent of the Internet and new technologies, we predicted that one of
the fields where it reaches highest incidence was in education. The dissemination and
implementation of the use of new technologies in different social spheres, such as education,
was considered as an aid to improve the achievement of set objectives in these areas.
However, currently, the relevance and significance of the introduction of new technologies in
education continues falling in determining the role they play in the process of learning in which
the key is the relationship between teacher and student, the 'educational environment of the
school community, the accurate determination of the objectives to be achieved, the adequacy of
educational content to every age, teaching methodology and the organization of the class and
the center
Keywords: New technologies; History; education; learning; ICT; teaching; teachers; students.
1

2. HISTÒRIA I NOVES TECNOLOGIES: PROFESSORAT I ALUMNAT
La irrupció de les noves tecnologies ha reemplaçat molts dels vells mecanismes de
l’ensenyament i aprenentatge de la Història. Així per exemple, si bé abans d’Internet la cerca
d’informació esdevenia molt costosa i feixuga, ara succeeix tot el contrari; o en les pròpies
classes d’Història, on la figura del professor posseïdor de la informació i del coneixement
respecte a l’alumne receptor passiu de la informació ha arribat a la seva fi.
És assumint aquest fet, que ens trobem amb la necessitat de designar un nou rol pel professor
d’Història. Aquest nou professor hauria de ser un bon coneixedor dels bons i útils materials
multimèdia publicats a la xarxa, i també un coneixedor de les tècniques multimèdia bàsiques a
nivell d’usuari. Estem davant d’una nova figura que podríem definir com a professor en línia,
fet que permetria l’augment de les possibilitats de relació amb l’alumnat en un àmbit temporal i
físic més ampli que el de la pròpia classe.
A la vegada, en l’actualitat les noves generacions d’alumnes de primària i secundària han
crescut digitalment de forma nativa. Tot el que han après ha estat majoritàriament de manera
autodidacta, mitjançant un aprenentatge només intuïtiu, amb tot els aspectes positius i negatius
que això implica. D’aquí en deriven alumnes amb una gran velocitat d’aprenentatge però poc
selectiu, alumnes amb graus dificultats d’atenció, o alumnes que eviten la lectura i es guien
fonamentalment per la seva intuïció, anteposant l’acció de clicar a la de pensar. És per això que
també caldria replantejar un nou rol per l’alumne d’Història.
No a debades, les tecnologies han introduït a les aules noves formes d’aprenentatge que
permeten complementar la didàctica tradicional de la Història amb materials i recursos digitals i
interactius, i han aportat als docents noves eines de treball que permeten despertar i mantenir
l’interès dels seus alumnes pels esdeveniments de la Història. A mercès de les noves tecnologies
aplicades a l’educació, l’objectiu didàctic del professorat ha d’esdevenir el d’aconseguir unes
classes, d'Història en el cas analitzat, més interessants, amenes i farcides d'informació
significativa. És evident que les noves tecnologies mai podran substituir la figura del professor,
l’únic que coneix l’experiència i els coneixements previs dels alumnes, la seva estructura
cognitiva, i qui pot guiar-lo en la iniciació a l’exploració; però també és indiscutible que el
professor mai podrà representar el impuls metodològic de les noves tecnologies (PRATS, 2002).
Alhora, és patent que la Història ha de contribuir a que l'alumnat comprengui i conegui, però
també ha d'ensenyar a pensar. Així, per a aquest últim fi la Història ha de proporcionar
tècniques de treball que fomentin en l'alumnat el processament i l'anàlisi de la informació.
L'ensenyament de la Història ha d'impulsar aspectes bàsics del raonament dels estudiants com el
pensament crític, l'organització de la informació, l'argumentació, la presa de decisions i la
solució de problemes com a ara formular preguntes sobre el present i sobre el passat, deduir fets,
2

3. causes o conseqüències elementals, extrapolar situacions històriques, avaluar les informacions
disponibles, interpretar fets, classificar i contrastar fonts, qüestionar situacions o explicacions
sobre els fets, proposar hipòtesis, diferenciar fonts primàries de secundàries, diferenciar fonts
autèntiques de còpies, diferenciar fets de ficcions i d'opinions, detectar prejudicis.
Nogensmenys, d’acord amb l’indicat, el professorat hauria de fer ús de metodologies
d'ensenyament vinculades a les noves tecnologies com per exemple: fer ús d’Internet com un
instrument per qüestionar; aconseguir que l'ús de la tecnologia confereixi autenticitat per tal de
facilitar el procés de raonament per part dels estudiants; utilitzar les noves tecnologies per
facilitar una acció social que permeti la connexió entre la informació local i la global, per tal que
els alumnes adquireixin perspectives múltiples sobre la humanitat, les qüestions i els successos;
facilitar que els estudiants, fent servir la tecnologia, construeixin el seu coneixement i els seus
conceptes a partir de les seves idees prèvies i dels seus interessos; garantir la construcció del
coneixement de l'alumnat oferint l'ús de la tecnologia capaç de subministrar de la forma
requerida i significativa la informació sol·licitada; tenir cura de la independència conceptual
dels estudiants quan fan ús de la tecnologia, per tal de fomentar un pensament autònom, creatiu i
intel·ligent. (PRATS, SANTACANA, LIMA, ACEVEDO, CARRETERO, MIRALLES,
ARISTA, 2011).
HISTÒRIA I NOVES TECNOLOGIES: INFORMACIÓ I DIDÀCTICA
Com estem veient, endinsant-nos en l’àmbit de l’ensenyament de la Història i en el nexe que
suposa la seva interacció amb les noves tecnologies, ens trobem en una estranya cruïlla. La
Història, per definició, s’ocupa de l’ensenyament dels fets esdevinguts en el passat, mentre que
les noves tecnologies ens arriben, “del futur”. Amb tot, alguns autors destaquen que la Història
és una de les disciplines acadèmiques que més poden beneficiar de la utilització d’eines
didàctiques multimèdia perquè la diversa naturalesa de les fonts primàries a partir de les quals
es construeix el coneixement històric la converteixen en una disciplina multimèdia en sí.
Alhora, si aquestes són dissenyades d’acord amb els principis bàsics de l'aprenentatge
multimèdia, faciliten la comprensió i retenció d'informació, en el benentès que la presentació
segmentada de la informació amb contigüitat espacial i temporal així com la utilització
simultània de diferents canals de recepció d'informació, són afavoreixen l'aprenentatge. Els
mateixos alumnes, així ho valoren, i per això consideren més útil la presentació dinàmica
d'elements que el fet de la naturalesa gràfica o textual dels mateixos. (RIVERO, 2010).
Així doncs podem sostenir que, a grans trets, el món de les noves tecnologies és, actualment,
una eina molt potent també en la vida educativa de la Història, per exemple en la presentació i
l’organització de la informació d’una forma diferent a les formes tradicionals (el llibre, la
3

4. biblioteca) i a sistemes no tan tradicionals (vídeo i multimèdies). A la vegada, la nova forma
d’estructurar i exposar la informació trenca amb el discurs lineal, propi del document escrit en
paper o del discurs oral de la classe tradicional, i ofereix moltes possibilitats d’elecció a l’usuari:
presentacions i treball col·laboratiu, gràfics i infografies, tasques i exercicis, documentals i jocs
en línia, són alguns dels recursos disponibles a la xarxa per a l’ús lliure dels mestres i alumnes, i
que són d’un alt valor afegit per ampliar el ventall de possibilitats dels continguts històrics en el
si d’un entorn d’ensenyament més dinàmic, participatiu, entretingut i visual. (DE LA TORRE,
2005). El plantejament més coherent és doncs fer servir les noves tecnologies com a
components del procés didàctic, atès que la utilització dels mitjans tecnològics més avançats no
garanteix, en principi, ni un millor ensenyament ni un millor aprenentatge, però si que pot
afavorir els processos de reelaboració i apropiació crítica del coneixement, en la línia d'una
construcció col·laborativa del coneixement (MIRALLES, 2004).
Dit això, és important recordar que sovint en l’ensenyament tradicional de la Història, l’element
principal d’aprenentatge es reduïa a la tasca retentiva de la mateixa. Però en els darrers temps
han aparegut noves propostes educatives que centren el nou vessant pedagògic en la propagació
d’una nova didàctica de la història basada en l’aprendre a aprendre; tal i com descriu un
proverbi oriental, “Digues alguna cosa i ho oblidaré, ensenya-me’n alguna cosa i ho recordaré.
Però fes-me partícip d’alguna cosa i llavors ho aprendré”.
D’aquesta nova concepció didàctica en sorgeix la importància que els alumnes adolescents
aprenguin mitjançant l’ofici d’historiador i la mirada històrica, és a dir, que aprenguin a treballar
amb fonts; la finalitat és la de crear aules de petits historiadors en potència, mitjançant
l’ensenyament i l’aplicació de la metodologia de l’historiador a les sessions. I és en aquest camí
on les TIC poden experimentar un paper determinant, per exemple, apropant documents reals al
treball diari de l’aula o proporcionant reconstruccions virtuals de restes arqueològiques o de
situacions històriques. Així, tot i que la precisió ideològica i científica d’un text és difícil de
substituir amb la màgia multimèdia, les TIC ens poden ajudar, per exemple, a preparar un
laboratori virtual en el què poguessin accedir alumnes i professors a través d’ordinadors
connectats a la xarxa. Bàsicament els materials d’aquest laboratori haurien de servir per treballar
amb fonts històriques adaptades als nois, a crear hipòtesis explicatives inicials, a analitzar,
classificar i criticar fonts històriques, a aprendre a entendre la causalitat històrica i acabar
donant una explicació històrica dels fets estudiats. Des d’aquest punt de vista les noves
tecnologies no són una eina més de les que tradicionalment disposa el professor, sinó una eina
tan poderosa que pot ajudar a canviar qualitativament la didàctica de la història (DE LA
TORRE, 2005).
4

5. Nogensmenys doncs, la immensitat de possibilitats que ofereixen les noves tecnologies fan
preveure que cada dia seran més potents i imprescindibles per a l'ensenyament en general i per
la Història en particular. Però és vital ressaltar que aquestes han de ser un recurs al servei de
l'acció educativa, una eina que ha de servir per aprendre a aprendre, atès que la xarxa no és una
finalitat sinó un instrument. L’actualització, l’evolució i la modernització constant ha arribat en
l’ensenyament de la Història.
ACTUALITZACIÓ, EVOLUCIÓ I MODERNITZACIÓ EN L’ENSENYAMENT I
L’APRENENTATGE DE LA HISTÒRIA
Com hem assenyalat, actualment la veloç i variable difusió de la metodologia d'ensenyament i
aprenentatge mitjançant l'ús dels entorns digitals, està canviant les estratègies educatives tant del
professorat com de l’alumnat; l’ordinador, les tauletes o els telèfons mòbils, i totes les
aplicacions interactives, informatives i socials que els acompanyen han transformat la manera
de copsar l’educació. És evident doncs que l’actual repte educatiu i docent rau en la capacitat
d’integrar dos factors claus en aquest nou món educatiu 2.0: la inclusió de les eines i recursos
digitals, així com la incorporació de les noves formes d’aprenentatge de l’alumnat.
Si partim de la premissa que els processos essencials en l’aprenentatge de la Història, així com
els seus principis metodològics, són els equivalents en qualsevol ambient, l’atenció ha de
recaure en les peculiaritats de les circumstàncies en què succeeixen i en els mitjans pels quals
s’accedeix i es construeix el coneixement històric. En l’actualitat doncs, per aconseguir influir
en les formes d’aprendre, l’objectiu de la docència de la Història ha de dirigir-se en el sentit de
buscar i proposar noves maneres d’ensenyar al voltant de les noves tecnologies. Amb aquest
propòsit, cal formular una metodologia d’innovació educativa mitjançant l’ús de les TIC basada
en la investigació, l’estudi col·laboratiu i la construcció del coneixement històric amb la finalitat
de diversificar i afavorir l’aprenentatge de la Història.
En conseqüència, podem corroborar que la finalitat educativa ha de ser aprendre Història
mitjançant la virtualització dels seus ambients i dels processos acadèmics. Alguns dels més
significatius i rellevants serien: participar en grups de discussió sobre investigació i anàlisi de
processos històrics aprofitant la possibilitat de la comunicació sincrònica i asincrònica que es
dóna en els entorns virtuals; aprofitar els recursos virtuals perquè estudiants i docents donin
suport als seus processos acadèmics; facilitar l’accés a dades i informació que s’ubiquen en
d’accés limitats com els arxius o endinsar-se en museus virtuals; conèixer indrets històrics en
els que la visita real esdevé difícil de dur a terme; crear els propis llocs web i participar en
xarxes socials; recercar i construir nexes i significats mitjançant la informació de les històries
locals transcendint a històries regionals, nacionals i mundials; col·lectivitzar i sociabilitzar el
5

6. coneixement, compartint ambients i experiències d’aprenentatge, a través de les publicacions
electròniques, les xarxes de biblioteques digitals o bases de dades compartides; processar la
informació i el coneixement històric mitjançant la infinitat de recursos de format visual i sonor;
desenvolupar trajectòries d’aprenentatge a través de la xarxa amb activitats didàctiques que
consisteixin en una investigació guiada, amb recursos principalment procedents d’Internet, que
promogui la utilització d’habilitats cognitives superiors, el treball cooperatiu i l’autonomia dels
alumnes; fer ús d’exercicis multimèdia, que permetin realitzar exercicis tipus test, exercicis on
tinguem frases amb buits d’omplir, mots encreuats, exercicis de aparellament o ordenació i
exercicis de reconstrucció de frases; o fer ús dels videojocs educatius de temàtica històrica –atès
què són un dels punts d’interès per al temps d’oci més importants per als nostres alumnes i
també s’han convertit en un dels objectius didàctics- facilitant la comprensió dels fets socials a
través de jocs de simulació, proporcionant un component lúdic més atractiu i motivador que el
dificultós procés d’aprenentatge de continguts d’índole social i històric (MORENO, 2010).
En síntesi, determinats recursos tecnològics com les xarxes socials, els blocs, les wikis, les
webquest, els podcast, els videojocs, els programes d'autor, les eines visuals, la pissarra digital
interactiva, etcètera, poden emprar-se per innovar en l'ensenyament de la història, i en el futur
més proper, noves eines emergeixen amb grans potencialitats didàctiques com els dispositius
mòbils, les videoconsoles, la realitat virtual, etcètera. Però la qüestió essencial i fonamental rau
en què aquest aquestes noves eines tecnològiques, per si mateixes, mai seran font de la
innovació desitjada en l'ensenyament i aprenentatge de la Història si no són utilitzades d’acord
amb la metodologia adequada i la didàctica adient.
CONSIDERACIONS I REFLEXIONS
En termes generals, per tot l’esmentat, podem asseverar que la majoria d’anàlisis efectuades per
experts, apunten que amb l’aplicació de les TIC els alumnes mantenen millor l’atenció, millora
l’interès i implicació en l’aprenentatge, contribueixen a un major aprenentatge de continguts
conceptuals, procedimentals i actitudinals. A més, les TIC permeten la retroalimentació
immediata i incrementen la comunicació entre el professor i l’alumne, destacant, així mateix,
com les TIC produeixen un canvi del rol del professor com a peça clau en el procés
d’ensenyament i aprenentatge, adoptant paper de coordinador. Així doncs, per a una didàctica
de la història magistral i convencional les TIC són sols eines de millora, però per a una didàctica
d’aprenentatge actiu de la Història, les TIC poden ser revolucionàries.
Tanmateix, els historiadors coneixen –i coneixem- les resistències que han experimentat totes
les societats al llarg dels temps per acceptar els canvis, però no podem caure en una sentència
6

7. que ens passem la vida ressaltant. Si l’objectiu educatiu és el de formar alumnes per a la societat
de la informació, són necessaris centres educatius i professors de la societat de la informació.
Com hem citat, en el present i en el futur, el professor no gaudirà de l’hegemonia del
coneixement del qual depèn tota la informació, sinó que coordinarà en la recerca d’aquest
perquè l’alumne aprengui per si mateix molts conceptes acadèmics. El professorat, avui, ha
d’ajudar l’alumnat a organitzar el seu pensament per potenciar el desenvolupament de les seves
capacitats individuals i socials. Nogensmenys, el professor ha de representar al mateix temps
que un mestre, un orientador de l’alumnat. La regulació d’aquest procés és el gran repte del
professor de Ciències Socials del segle XXI.
Les TIC han de resultar fonamentals en el canvi estructural de l’ensenyament i l’aprenentatge,
però també cal tenir molt en compte que l’ús tecnològic no pot esdevenir la solució per superar
les dificultats en l’ensenyament i aprenentatge de les classes d’Història. No obstant, si
s’utilitzen adequadament els nous mitjans tecnològics, es poden potenciar en gran mesura el
treball cooperatiu en equip, el treball personalitzat amb alumnes que poden portar ritmes
diferents, el treball amb gent de llocs diferents que ens poden enriquir amb nous punts de vista.
A més, les noves tecnologies han d’esdevenir un recurs al servei de l’acció educativa; una eina
que ha de servir per aprendre a aprendre, atès que la xarxa no és un fi sinó un instrument.
L’aprofitament de les TIC per facilitar ambients virtuals propicis per innovar, diversificar i
millorar l’aprenentatge de la Història, serà més preuat en la mesura que les ubiquem en el seu
just valor i potencial, integrant-les com a suport de projectes educatius amb una metodologia
fonamentada científicament en el procés formatiu de la Història.
Indiscutiblement doncs, les TIC poden facilitar la tasca docent en l’ensenyament de la Història
així com en d’altres matèries. Però tot i la irrupció de les noves tecnologies, sovint les dificultats
per assolir un aprenentatge significatiu acaben derivant fonamentalment de qüestions
didàctiques del docent, i tant és així que moltes de les tècniques que han triomfat en l’actualitat
a les aules, s’haurien pogut dur a terme sense noves tecnologies.
Les TIC per si soles no deixen de ser una eina molt potent però, al cap i a la fi, una eina; és per
això que serà la relació de les noves tecnologies amb la didàctica i l’ús que en derivi el que en
determinarà la repercussió en l’ensenyament i aprenentatge.
REFERÈNCIES
DE LA TORRE, J. L. (2005). Las nuevas tecnologias en las clases de ciencias sociales del siglo
XXI. Disponible a:
7

8. <http://www.educahistoria.com/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=130:elfuturo-de-las-tics-en-la-clase-de-historia-2006&catid=44:articulos&Itemid=197>
MIRALLES P. (2004). Recursos en Internet para la enseñanza y el aprendizaje de la historia
económica. VII Encuentro de Didáctica de la Historia Económica. Disponible a:
<http://www.ub.edu/histodidactica/images/documentos/pdf/recursos_internet_ensenanza_apren
dizaje_historia_economica.pdf>
MORENO M. (2010). Aprender Historia en ambientes virtuales. Departamento de Historia,
Universidad de Guadalajara, México. Disponible a:
<http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3719330>
PRATS, J. (2001). Enseñar Historia: Notas para una didáctica renovadora. Mérida: Junta de
Extremadura. Disponible a: <http://histodidactica.es/libros/Ens_Hist.pdf>
PRATS, J., SANTACANA, J., LIMA, L., ACEVEDO, MC., CARRETERO, M., MIRALLES,
P., ARISTA, V. (2011). Enseñanza y aprendizaje de la Historia en la Educación Básica.
México DF: Secretaría de Educación Pública. Gobierno de México. Disponible a:
<http://www.ub.edu/histodidactica/index.php?option=com_content&view=article&id=102:ense
nanza-y-aprendizaje-de-la-historia-en-la-educacion-basica&catid=31&Itemid=101>
PRATS, J. (2002). Internet en las aulas de educación secundaria. Iber. Didáctica de las
Ciencias Sociales, Geografía e Historia (núm. 29). Disponible a:
<http://www.ub.edu/histodidactica/index.php?option=com_content&view=article&id=84:intern
et-en-las-aulas-de-educacion-secundaria&catid=24:articulos-cientificos&Itemid=118>
PRATS, J., ALBERT, M. (2004). Enseñar utilizando Internet como recurso. Iber. Didáctica de
las Ciencias Sociales Geografia e Historia (núm 41). Disponible a:
<http://www.ub.edu/histodidactica/index.php?option=com_content&view=article&id=70:ensen
ar-historia-con-internet&catid=16:didactica-con-nuevas-tecnologias&Itemid=103>
RIVERO, M. P. (2010). El aprendizaje multimedia de la Historia: valoración de una
experiencia de aula. Congreso internacional sobre la enseñanza de la Historia (Santiago de
Compostela. Disponible a:
<http://www.ub.edu/histodidactica/images/documentos/pdf/aprendizaje_multimedia_historia_va
loracion_experiencia_aula.pdf>
8