3. Obra d’Aristòtil
Àngels Baldó/ Filosofia II 3
Ciència i Filosofia
Teòrica Pràctica Poètica
Metafísica FísicaMatemàtica
Ètica Política
Retòrica
Teologia
Ontologia
Lògica
Pura: Aritmètica,
Geometria
Aplicada:
Astronomia
Armonia
Cosmologia
Zoologia
Botànica
Comèdia
Tragèdia
4. Àngels Baldó/ Filosofia II 4
Obra d’Aristòtil
• Organon
• De la Interpretació
• Primers Analítics (dos llibres)
• Segons Analítics (dos llibres)
• Tòpics (vuit llibres)
• Refutacions de Sofismes
• Física (vuit llibres)
• Tractat del Cel (quatre llibres)
• De la Generació i de la Corrupció
(dos llibres)
• Metereològics (quatre llibres)
• Tractat de l’Ànima (tres llibres)
• De la sensació
• De la Memòria i del Record
• De la interpretació dels somnis
• De la respiració
• De la Joventut i de la Vellesa
• De la longevitat i de la brevetat de
la vida.
• De la Vida i de la mort
• Història dels Animals (deu llibres)
• De les parts dels animals
• Del moviment dels animals
• De la marxa dels animals
• De la generació dels animals (cinc
llibres)
• Problemes (trenta-vuit llibres)
• Sobre Jenòfanes, Melis i Gòrgies
• Metafísica (catorze llibres)
• Ètica a Nicòmac (deu llibres)
• Ètica a Eudem (quatre llibres)
• Gran Ètica
• Política (vuit llibres)
• Econòmica (dos llibres)
• Retòrica (tres llibres)
• Poètica (falta la segona part, sobre
la comèdia)
• La Constitució d’Atenes
5. Aristòtil: punt de partida - 1
• Monisme Ontològic
no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem
observar i palpar.
• Monisme Antropològic:
l’ésser humà no està fet de dues substàncies separades (cos i
ànima). L’ànima i el cos no poden existir de forma separada. El
cos mor quan l’ànima s’esvaeix.
• Teoria del Coneixement:
Importància del coneixement sensible. Tot el que sabem
comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món
sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La
ciència és possible.
• Geocentrisme:
La Terra és el centre de l’Univers
Àngels Baldó/ Filosofia II 5
6. Aristòtil: punt de partida - 2
• Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de
dos principis metafísics, la matèria i la forma
• Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè
tot està sotmès a dos principis metafísics: la
potència i l’acte. La matèria és potència. La forma
és acte.
• Teoria de les 4 causes: tot el que existeix es deu a
4 causes: material, formal, eficient i final. La més
important de totes és la final. L’atzar no existeix.
• Lògica: és l’instrument de la raó. Sense la lògica
no es pot pensar.
Àngels Baldó/ Filosofia II 6
7. Aristòtil: punt de partida - 3
• Teoria Ètica:
La vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la
recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme
mig de totes les coses.
• Teoria política:
l’ésser humà és un animal polític. Només es pot viure a la polis.
La polis ha de ser governada pels millors (Aristocràcia).
Masclisme: la dona és un home mal fet.
• Teoria Estètica:
l’art és imitació, perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és
imitació del que és bell. Funció catàrtica de l’art.
Àngels Baldó/ Filosofia II 7
8. Aristòtil: Metafísica
• Què és la realitat? La realitat és:
L’ésser
Però l’ésser es diu…
de moltes maneres!
• I què és l’ésser?
Ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els
nostres sentits (El món de les idees no existeix).
• Però…
Hi ha moltes maneres de “ser”
• Que es poden resumir en 10, les 10 categories de
l’ésser
Àngels Baldó/ Filosofia II 8
9. Aristòtil: Metafísica
La primera categoria de l’ésser és la de…
Substància
La substància defineix les coses, és ella qui fa que
siguin el que són i no una altra cosa.
La substància és, per això, una categoria necessària.
Les altres 9 categories també defineixen l’ésser, però
no de forma necessària, sinó accidental
Àngels Baldó/ Filosofia II 9
10. Aristòtil: Les Categories
Àngels Baldó/ Filosofia II 10
1. Substància
2. Quantitat
3. Qualitat
4. Acció
5. Passió
6. Relació
7. Lloc
8. Temps
9. Posició
10. Estat
12. Aristòtil: Potència i Acte
• Entre l’ésser i el no ésser hi
ha doncs un estadi intermedi
de l’ésser:
l’ésser en potència
• L’esdevenir en el món és
l’actualitzación constant
d’allò que està en potència.
• La matèria és la part de
l’ésser que sempre està en
potència.
• La forma, en canvi, és el que
actualitza l’ésser.
matèria Ésser en
potència
forma Ésser en
acte
Àngels Baldó/ Filosofia II 12
14. Aristòtil: Metafísica
“L’ésser es diu de moltes maneres”
Àngels Baldó/ Filosofia II 14
Causa
Eficient
Causa
Formal
Causa
Material
Teoria de la
causalitat
Forma pura:
Pensament
de
pensament
Teoria
Hilemòrfica:
Acte Pur:
Primer
motor
immòbil
Potència
+
Acte
Substància
+
Accidents Déu
Matèria
+
Forma
L’ésser
supremDinamisme
de l’ésser:
Categories
de l’ésser
Metafísica (ciència de l’ésser)
Causa Final
15. Aristòtil: Antropologia
• L’ésser humà és un compost de matèria (el cos) i forma
(l’ànima) que no es poden separar. La mort d’un equival a la
mort de l’altra.
Unió
substancial
ànima
cos
Àngels Baldó/ Filosofia II 15
• En tots els éssers vius, l’ànima és un principi vital, la
portadora de vida.
• En l’ésser humà, a més, l’ànima és un principi
intel.lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens
distingeix dels altres animals. (ésser humà = animal
racional)
17. Aristòtil: Cosmologia
Àngels Baldó/ Filosofia II 17
Geocentrisme
d’Aristòtil i
posteriorment
Ptolomeu (s. II d.C):
• la Terra és el centre
de l’univers
• La Terra és esfèrica
• La Terra és immòbil
• Al voltant de la Terra
giren esferes
transparents, etèries,
amb la lluna, els
planetes, el sol i les
estrelles
•Distinció entre món
sublunar i món
supralunar
18. Aristòtil: Ètica i Política
• Ètica i Política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de
l'estat són inseparables (tot i que Aristòtil posa l'accent sobre
l'individu).
• La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d’una certa
manera en determinades circumstàncies (tant bones com
dolentes)
• La virtut consisteix en saber escollir el terme mitjà entre dues
actituds extremes, per exemple, el coratge, entre la temeritat i la
covardia.
• La bona vida és la vida guiada per la virtut i la raó
Àngels Baldó/ Filosofia II 18
20. 20
Context històric
• 323 a.C. Mor Alexandre el Gran. El
període entre la seva mort i
l’establiment de l’Imperi Romà, al 31
a.C., es coneix com a Època
Hel·lenística.
• Apareix un nou marc polític i social: els
grans estats (en lloc de la Polis) i la
burocràcia (cos de funcionaris)
• Alexandria, la “Nova Atenes”, és el nou
centre cultural. La ciència desplaça la
filosofia: matemàtiques (Euclides),
medicina, geografia, astronomia
(Aristarc, Ptolomeus), física
(Arquímedes)
Alexandre el Gran
22. 22
Estoïcisme 1
• Fundat per Zenó de Citium al segle III a.C., el
qual ensenyava als patis de columnes dels
temples (stoa), als mercats i gimnasos,…
• Els estoics proposen viure d’acord amb les lleis
racionals de la naturalesa i aconsellen la
indiferència (apatheia) i l’ataràxia (pau interior)
per a ser feliços.
• Creuen que l’home savi és qui obeeix la llei
natural, i es reconeix com una peça més, dins
del gran ordre i propòsit de l’univers.
23. 23
Estoïcisme 2
• L’univers s’ordena racionalment: l’atzar no existeix.
Creuen en la predestinació: Déu ha escrit el nostre
destí. Per tant, la millor actitud davant la vida és la
indiferència
• Cal controlar les passions per mitjà de la raó:
resignació, acceptació del destí, que no depèn de
nosaltres.
• Pessimisme: no hi ha cap raó per pensar que les coses
aniran tal com nosaltres desitgem. Un cop això s’entén,
es pot arribar a la pau interior (Ataraxia) i l’autarquia (no
necessitar res dels altres)
• Materialisme: l’ànima és “matèria fina”. Només Déu és
immortal
24. 24
Epicureisme
L’epicureisme, fundat per Epicur de Samos (Carta a
Meneceu), basa la seva filosofia en 4 principis,
coneguts com el “Tetrafarmakon” o «Teoria del
quàdruple remei» que vindran determinats pel “càlcul
de plaer i dolor”:
1. «No hi ha cap déu a témer (No s’ha de tenir por dels
déus)
2. La mort està fora de tota sensació (No s’ha de tenir por
de la mort; és insensible)
3. Es pot accedir a la felicitat (el bé és fàcil de procurar)
4. Podem evitar el dolor (el mal és fàcil de suportar)»
25. 25
Escepticisme
• S’inicia al segle IV a.C. amb Pirró d’Elis
• El terme “escèptic” prové de "skepsis” que significa indagar,
mirar o bé investigar.
• No es tracta ben bé d’una escola filosòfica, sinó d’una actitud
i una orientació del pensament centrada en l’anàlisi crítica i
rigurosa de les possibilitats del coneixement humà.
• Defensen el fenomenisme: no sabem com són les coses,
només com se’ns “apareixen”; el subjectivisme: els sentits
són la 1a. font de coneixement, però són subjectius, no
tenen validesa objectiva; i la suspensió del judici o EPOKHÉ:
cal abstenir-se de jutjar sobre res, ni a favor ni en contra.
Cap judici està justificat.
• La moral és impossible: tampoc podem fer judicis morals,
perquè no podem saber què és el bé i què és el mal, què és
just i què no ho és.
28. Problemes de la Filosofia cristiano-medieval
Aspectes generals
Sorgeixen dues grans
qüestions:
• El problema dels
universals
• Les relacions entre raó
i fe
29. El problema dels universals
• Solucions:
• Realisme
1.1. Realisme exagerat: l'universal és quelcom real i és una
entitat separada. Es la resposta IN RE.
1.2 Realisme moderat: (Tomàs d'Aquino). Aquesta resposta
defensa les següents tesis d'una manera conjunta:
-L'universal és ANTE REM. D'aquesta manera s'identifica amb el pla-
tonisme. L'universal existeix separat de les coses: els universals són
les idees que s'hi troben en la ment de Déu.
-L'universal és IN RE. Identificació amb Aristòtil. Les idees, a més de
trobar-se en la ment de Déu s'hi troben en les coses particulars
(d'aquesta manera s'explica filosòficament la creació del món per
Déu).
-L'universal és POST REM. Identificació amb Aristòtil. A més de trobar-
se en Déu i en les coses, l'universal està en la ment de l'individu des
del moment que té lloc el coneixement (mitjançant l'abstracció).
• Nominalisme
-L'universal no existeix en absolut. Les tesis del nominalisme
signifiquen la supressió de les idees o forme preexistents o
existents en les coses. Cal depurar tot allò que estigui de sobra
i que no serveixi per a explicar res. Es la famosa "navalla
d'Occam" (non sunt multiplicanda entia sine necesitate: no
s'han de multiplicar els éssers sense necessitat).
30. NAVALLA D’OCCAM
Ex: En la paraula home podríem trobar tres "supositios":
• 1.-"L´home és un mot bisíl·lab": Aquí la supositio d'home seria
material. Materialment la paraula home té dos síl·labes.
• 2.-"L´home corre" : La paraula home seria una supositio individual.
Hi ha un home que corre.
• 3.-"L´home és un animal racional" : La supositio d´home és simple o
general.
"Home" no és cap concepte universal; ben al contrari a cada una
d'aquestes frases el mateix mot, "home", té un significat diferent.
Occam és l'iniciador de l'anomenada "Navalla d'Occam", o també,
"Principi d'Economia" que està present en tot el context empirista i
que formula com: "No cal multiplicar els ens sense necessitat".
En el món universitari britànic una dita prou vella afirma que: "la
navalla d'Occam serveix per tallar les barbes a Plató"
31. INFLUÈNCIA DE LA FILOSOFIA ÀRAB:
-Destaquen el persa AVICENA i
el cordovès AVERROIS (S.XII)
-Poseeixen traduccions de les obres
d’Aristòtil, Plató, Ptolomeu,
Euclides i Galè
-La interpretació que fa
Averrois d’Aristòtil, de caràcter
neoplatònic, influirà posterioment
- Influeixen en l’escolàstica cristiana en:
+ La interpretació d’Aristòtil
+ La distinció entre essència i existència (ALFARABI)
+ La necessitat i eternitat del món (els cristians ho
conceben contingent i creat del no-res)
Filosofia àrab
32. El problema de raó i fe:
A. EL GIR TEOCÈNTRIC DE LA FILOSOFIA:
Grecs
Romans
(centralitat de la RAÓ)
(centralitat de l’ESTAT)
(creença en DÉU)
CRISTIANISME
MÓN ANTIC.
Preocupació
COSMOCÈNTRICA
EDAT MITJANA.
Preocupació
TEOCÈNTRICA
RENAIXEMENT.
Preocupació
ANTROPOCÈN-
TRICA
Jueus
33. B. ENCONTRE ENTRE CRISTIANISME I FILOSOFIA GREGA:
philosophia ancilla theologiae
CONFRONTACIÓ entre RAÓ i FE
ACOSTAMENT/TRENCAMENT: ús
de termes filosòfics (RAÓ) grecs
Per a expressar el missatge (FE)
cristià:
-LOGOS: de raó humana
passa a significar “saviesa
divina” (Jn 1, 1-14)
- SAVIESA: que s’entén no com
a coneixement del món, sinó
com a “fe en el misteri” (1 Cor
1, 18-29)
34. C. El problema de la relació de la RAÓ i la FE:
AGUSTÍ d’ Hipona (354-430)
: “CREDE UT INTELLIGAS,INTELLIGE UT CREDAS”
(mútua col.laboració de Raó i Fe, però
confusió de papers de cada àmbit)
AVERROES (1126-1198), : Tesi de la DOBLE VERITAT, segons la qual
Existeix una veritat per a la fe i una altra per a la raó, ambdues
poden ser vertaderes però contradictòries (ej.: el món és etern per a
la raó i creat per a la fe)
(separació total de Raó i Fe)
SANT TOMÀS D’AQUINO (1224-1274): integració
d’ambdues i
Configuració de la Teologia com a una ciència mixta
(Teologia Natural y Teologia Revelada)
GUILLEM D’OCCAM (c. 1280/1288 – 1348/1349),
(NOMINALISME (navalla d’Occam) – via modernorum:
indemostrabilitat de Déu per la Raó.
35. Demostracions existència de Déu
SANT ANSELM DE
CANTERBURY (1033-1109)
ESCOLÀSTICA INICIAL
SANT TOMÀS D’AQUINO
(1224-1274)
ESCOLÀSTICA
36. «Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més
gran. Déu existeix?»
«L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment, però això no vol dir que
existeixi en realitat»
Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:
«Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara
no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu
enteniment". Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix
quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén,
i tot el que s'entén és a l'enteniment.»
Ara Anselm introdueix una altra suposició:
«I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot
existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i
complet.»
Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris
«Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a
l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les
qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible.»
Anselm troba aquí la contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:
«Existeix, llavors, allò sobre el que no es pot imaginar res més gran, tant en
l'enteniment com a la realitat.»
37. Argument ontològic (a priori)
• Déu (def.) Ésser més gran (excel·lència) pensable
• Demostració lògica:
• Ateu: “Déu no existeix” “No existeix el ser més gran
pensable”
• Però
• El ser més gran pensable ha de tenir l’atribut de l’existència
atès que, en cas contrari, no s’està considerant el ser més
gran, el qual per a ser-ho ha d’existir necessàriament en el
pensament i en la realitat.
• Ateu: “No existeix un ésser necessàriament existent”
(contradicció)
• Per tant (per reducció a l’absurd)
• Existeix Déu
38. Demostració ontològica del matemàtic Kurt Gödel (1906-1978)
• La demostració ontològica de Gödel és una formalització del principi
de sant Anselm: el seu argument ontològic per l'existència de Déu pel
matemàtic Kurt Gödel.
• L'argument ontològic de Sant Anselm, en la seva forma més succinta,
és: "Déu, per definició, és allò sobre el qual no es pot imaginar res
més gran. Déu existeix a l'enteniment. Si Déu existís a l'enteniment,
el podríem imaginar a Ell més gran si existís a la realitat. Així, cal que
Déu existeixi (Déu existeix)." Gottfried Leibniz va donar una versió
més elaborada; aquesta és la versió que Gödel va estudiar i va
intentar clarificar amb el seu argument ontològic.
• Encara que Gödel era profundament religiós, mai va publicar la seva
prova ja que temia que no s'interpretaria bé i que es pensaria que
l'existència de Déu estava demostrada més enllà de qualsevol dubte.
En canvi, només ho va considerar com una investigació lògica i una
formulació clara de l'argument de Leibniz amb totes les suposicions
expresades. Va ensenyar els arguments repetidament als amics al
voltant dels anys 1970 i es van publicar després de la seva mort el
1987.
Àngels Baldó/ Filosofia II 38
39. Argument cosmològic (5 vies tomistes)
• Fenomen del món, entès com a efecte (punt de partida):
• 1) Moviment,
• 2) causes eficients,
• 3) del possible i el necessari,
• 4) jerarquia dels éssers
• 5) ordre del món
• Aplicació del principi de causalitat: Tot efecte té una
causa explicativa
• Impossibilitat de seguir fins a l’infinit en les relacions
causals
• Déu com a causa (primera o darrera) del fenomen.
• 1) Déu Primer Motor Immòbil
• 2) 1a. Causa eficient
• 3) Ésser necessari
• 4) Suma perfecció
• 5) Darrera causa final
40. Les 5 vies de Tomàs d’Aquino
Fenomen del món
(efecte)
Principi causalitat Causa (Déu)
Moviment
a) Tot efecte té una
causa
b) Impossibilitat
d’aplicació infinita del
principi
Primer motor Immòbil
Causes eficients Primera causa eficient
Del possible i del
necessari
Ésser necessari
Jerarquia dels
éssers
Summa perfecció
Ordre del món Darrera causa final
42. Són característiques del moviment humanista del
Renaixement:
• Crítica al principi d’autoritat: cap filòsof posseeix per
si mateix la veritat. L’esperit cal que s’obri cap a moltes
perspectives filosòfiques.
• Crítica a l’aristotelisme, especialment al logicisme i
reivindicació de la importància de la retòrica i
l’eloqüència
• Es reclama que la reflexió fonamental ha de girar
entorn a l’ésser humà, com a realitat moral i espiritual.
• Defensa d’un profund lligam i harmonia entre la
cultura clàssica pagana i el cristianisme.
43. Platonisme: Nicolau de Cusa, Pico Della
Mirandolla, Marsilio Ficino (Escola de
Florència).
Aristotelisme averroista (Escola de Pàdua) i
Aristotelisme alexandrí (Alexandre de Afrodísia,
Pomponazzi).
Estoïcisme (Just Lipsius), Epicureisme
(Gassendi), Escepticisme (Montaigne).
Naturalisme: Giordano Bruno, T. Campanella.
Sobre qüestions socials, morals i polítiques
destaquen principalment Maquiavel, Tomàs
More, Erasme, Luter i Calví.
Cal afegir l’activitat científica representada per
F. Bacon, Leonardo, Copèrnic
44. (Florència 1469 - 1527 )
Iniciador de la ciència política
Separació entre ètica i poder polític (ethos-kratos)
Inversió del model platònic
45. capítol XV de El Príncep:
"m'ha semblat més convenient anar a la veritat real de la
cosa que a la representació imaginària de la mateixa.
Molts s'han imaginat repúbliques i principats que ningú no
ha vist mai ni s'ha sabut que existissin realment; perquè hi
ha tanta distància de com es viu a com s'hauria de viure,
que qui deixa a una banda el que es fa pel que s'hauria de
fer, aprèn abans la seva ruïna que la seva preservació:
perquè un home que volgués fer en tots els punts
professió de bonhomia, llaurarà necessàriament la seva
ruïna entre tants que no ho són. Per tot això, és necessari
a un príncep, si es vol mantenir, que aprengui a ser no bo i
a fer servir o no fer servir aquesta capacitat en funció de la
necessitat."
46. cap. XVIII de El Príncep:
Cal, doncs, que sapigueu que hi ha dues formes de
combatre: l'una amb les lleis, l'altra amb la força. La
primera és pròpia de l'home, la segona de les bèsties; però
com amb la primera moltes vegades no basta, convé
recórrer a la segona. Per tant, és necessari a un príncep
saber utilitzar correctament la bèstia i l'home. Aquest punt
fou ensenyat veladament als prínceps pels antics autors,
els quals escriuen com Aquil·les i molts d'altres d'aquells
prínceps antics foren lliurats al centaure Quiró perquè els
eduqués sota la seva disciplina. Això de tenir per preceptor
algú mig bèstia i mig home no vol dir una altra cosa sinó
que és necessari a un príncep saber usar una i altra
naturalesa i que l'una no dura sense l'altra.
48. Cosmos antic
Aristòtil (Perí Ouranos; Física):
• etern en el temps, per tant, no creat. Tanmateix amb el cristianisme
aquest punt serà revisat.
• esfèric i finit en l’espai.
• geocèntric. La Terra com a centre de tots els moviments celests
• moviment circular i uniforme dels cossos celests coneguts (6: Lluna,
Mart, Venus, Sol, Júpiter, Saturn). Esfericitat dels moviments celestes
(dogmes platònics).
• revolució diürn de l'esfera de les estrelles fixes (límit del cosmos)
• geoestàtic. Immobilitat de la Terra com a centre del cosmos
• dividit en mons estructuralment i dinàmicament diferenciats: món
sublunar (4 elements i generació i corrupció) i món supralunar
(cinquena essència: èter, cristal·lí i moviment circular perfecte –derivat
del dogma platònic)
• jerarquització ontològica, és a dir, que hi havia lleis i sers diferenciats en
el món sublunar i en el món supralunar; i aquest últim era superior en
perfecció al món sublunar. En qualsevol cas, per Aristòtil tot ésser mòbil, a
diferència de Déu, es podia explicar a partir de la seva teoria de
l’hilemorfisme.
• governat per una causa eficient i final, que era el Primer Motor
Immòbil (Déu), causa primera de l’existència dels éssers i causa última en
relació a l’ordenació jeràrquica dels cosmos (A – W).
49.
50. Problemes del cosmos antic
• Retrocessió dels planetes. Model ptolemaic (equants,
deferents i epicicles)
• Observació de canvis notables d'intensitat de llum en
els astres
• Dificultats en la capacitat predictiva dels
esdeveniments celestes
• Física aristotèlica: el problema dels projectils.
51.
52.
53. Comparació model antic i copernicà
Innovacions Tradicions
Heliocentrisme El punt central roman immòbil
La Terra no és el centre del
cosmos, sinó només el centre
del món sublunar
S'adhereix als dogmes platònics
de circularitat del moviments
celests
Ampliació de l'univers a causa de
la paral·laxi (desplaçament
aparent d'una estrella com a
conseqüència del moviment de
translació terrestre). L'augment
és de 5000 vegades els
cosmos aristotèlic
El cosmos és finit i limitat per les
estrelles fixes (si bé no li cal
pressuposar l'existència d'una
esfera perquè no tenen
moviment)
Hi ha dues regions supralunars Admet que els planetes s'inserten
en esferes concèntriques.
54. Johanes Kepler (1571-
1630)
Usant les dades de
Brahe, comprovà que
les òrbites dels
planetes no són
circulars sinó
elíptiques. Formula les
lleis i les publica:
Astronomia Nova
(1609) i L’harmonia
dels mons (1619).
56. Galileu
fou el primer en usar el
telescopi en Astronomia.
Ell mateix construí el
telescopi que utilizà en les
observacions (1609). A
l’instrument que va
dissenyà se’l coneix com:
Telescopi
Refractor Galileà.
57. què va veure Galileu amb el telescopi?
• La lluna: relleu comparable a la superfície de la Terra
(contradiu la jerarquització del món aristotèlica)
• El sol: Existència de taques que apareixen i
desapareixen. Això feia pensar que el Sol podia seguir
processos de canvi (vida/mort?) (que posa en evidència
el problema de la corruptibilitat dels cels)
• Els 4 satèl·lits de Júpiter –que anomenà Medicis-- (contra
la teoria homocèntrica)
• Descobreix les fases de Venus. Copèrnic havia dit que si
el seu sistema era vertader aleshores Venus presentaria
fases). (En la tradició ptolemaica no existien)
• Va descobrir estrelles noves (refutant la possibilitat de
generació del món supralunar).
58. Teoria aristotèlica
• Causes del moviment:
• 2 tipus de causes: natural i violenta
• Natural: tendència a estar en el lloc que ocupa en cosmos (línia
recta Terra, cercles al món supralunar)
• Violent: induït per forces externes
• Moviment dels greus
• (velocitat) = (pes) / (resistència)
• Cossos pesats cauen més ràpidament
• Problemes: Com és el moviment d’un projectil?
59. Problemes de la teoria aristotèlica
• Problemes amb els
projectils
• Moviment “contranatura” del
cos. Antiperistasis (teoria de
l’envolviment de l’aire)
• diferent pes diferents temps?
60. “Estimat Kepler, què hem de dir als estudiosos, que, amb la tossuderia de
la víbora, refusen de mirar pel telescopi? Hem de riure o hem de plorar?”
Carta de Galileu a Kepler
La Filosofia és escrita en aquest grandiós llibre que tenim
obert davant els nostres ulls, vull dir l'Univers, però no es pot
entendre si abans no s'aprèn a entendre la llengua, a
conèixer els caràcters en què és escrit. És escrit en
llenguatge matemàtic i els seus caràcters són triangles,
cercles i altres figures geomètriques sense les quals és
impossible entendre una sola paraula; sense ells és com
donar voltes vanament en un obscur laberint.
Il Saggiatore
61. Galileu
• com cauen els cossos!
• Galileu c. 1610.
• cauen els cossos de diferent pes
en temps distints?
• Consultem l’experiència...
62. Conclusió de Galileu:
• Tots els cossos
cauen amb la
mateixa
acceleració amb
independència del
seu pes!
63. • principis metodològics:
• racionalisme: Atès que la realitat es compon de
propietats objectives o quantitatives, els sentits no són
fiables per al coneixement de la realitat. Contra
l'aristotelisme.
• matematicisme: La estructura de la realitat és
matemàtica i la de la nostra ment també. Per tant, quan
pensem matemàticament, la ment és infal·lible (Galileu)
i expressa la realitat.
• uniformització matemàtica: Les lleis matemàtiques
expliquen tots els fenòmens de la naturalesa.
• principis metafísics
• simplicitat i regularitat: La Naturalesa funciona amb
principis simples i cal pressuposar que sempre es
comporta de la mateixa manera: no hi ha arbitrarietat.
64. El 22 de juny del 1633, Galileu fou portat, en mula i amb hàbit de penitència al convent de Santa Maria
sopra Minerva, on se li llegí la sentència que el declarava sospitós d’heretgia. La declaració acabava
dient: ens alegrem que siguis absolt sempre que, prèviament, amb cor sincer i fe infinita, davant
nosaltres, abjuris, maleeixis i detestis els esmentats errors i heretgies contraris a la catòlica i apostòlica
Església de la forma i manera que nosaltres t’imposem. Era condemnat, doncs, a abjurar, a reclusió
formal en aquest Sant Ofici -que no complí per edat- i a resar durant tres anys un cop per setmana, set
salms expiatoris. El text de l’Abjuració és el següent:
Jo, Galileu, fill del difunt Vicenzo Galileu, florentí, de setanta anys d'edat, acusat davant aquest
tribunal i agenollat davant vostre, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors Cardenals,
Inquisidors Generals contra l'herètica perversitat en tota la comunitat cristiana, tenint davant els
meus ulls i tocant amb les meves mans els Sagrats Evangelis, juro que sempre he cregut, crec i
amb l'ajut de Déu creuré en el futur tot allò que sosté, predica i ensenya la Santa Església
Catòlica i Apostòlica; després, però, havent-me estat ordenat per aquest Sant Ofici que abandoni
totalment la falsa noció que el Sol és el centre del món i que no es mou i que la Terra no és el
centre del món i es mou, així com no haig de sostenir, defensar ni ensenyar de cap manera ni
oralment n per escrit aquella falsa doctrina; després d'haver-me estat notificat que aquesta
doctrina era contrària a les Sagrades Escriptures, vaig gosar escriure i imprimir un llibre en el
qual exposava aquesta doctrina ja condemnada, i vaig aportar arguments de gran força a favor
seu, sense, però, presentar cap solució per a ells. I per això el Sant Ofici ha declarat que en
contra meva hi ha vehements proves d'heretgia; és a dir, que he sostingut que el Sol és el centre
del món i immòbil, mentre que la Terra no n'és el centre i es mou. Per tant, amb el desig
d'esborrar de les ments de Vostres Eminències i de tots els fidels cristians aquesta vehement
sospita, justament concebuda contra mi, amb cor sincer i una fe que no fingeixo, abjuro,
maleeixo i detesto els errors esmentats i les esmentades heretgies i en general, qualssevol
errors, heretgies i sectes contraris a la Santa Església i juro que, en el futur, mai més no tornaré
a dir i a afirmar res de paraula o per escrit que pogués donar lloc a semblant sospita de mi. És
més, si conec algun heretge o alguna persona sospitosa d'heretgia, la denunciaré a aquest Sant
Ofici o a l'Inquisidor o a l'Ordinari del lloc on em trobi. Juro també, i prometo complir i observar
en la seva integritat totes les penitències que m'han estat imposades, o que puguin ésser-ho
més endavant, per aquest Sant Ofici.
I en el cas, que Déu no ho vulgui, que infringeixi qualsevol d'aquests juraments o promeses,
em sotmeto a tots els càstigs i penes imposats i promulgats en els cànons sagrats i en altres
constitucions generals o particulars contra aitals delinqüents. Així m'ajudin Déu i aquests Sants
Evangelis que toco amb les mans.
Jo l’esmentat Galileu Galilei he abjurat, jurat, promès, i m’he obligat com figura més amunt; i com a
fe de la veritat he subscrit la present cèdula d’absolució, paraula per paraula, en el convent de
Minerva, aquest 22 de juny del 1633.
66. Isaac Newton (1642-1727)
• Iniciador (amb Leibniz) del càlcul
infinitessimal
• Va estudiar l’efecte de les forces
sobre els cossos. Establí la llei de la
gravitació universal
• Va resumir les seves conclusions
en tres lleis:
• a) principi d’inèrcia
• b) F=m·a
• c) acció-reacció
Nostranau
“...si he pogut veure més lluny ha
estat perquè m’he elevat sobre
les espatlles de gegants”.
DINÀMICA
68. “No hi ha fets sinó per a teories”
T.S. Kuhn:L’estructura delesrevolucionscientífiques,1982
Per a Aristòtil Per a Newton
Una substància
hilemòrfica
Matèria mesurable
Cau perquè tendeix
al seu “lloc natural”
(terra)
Cau per l’acció
gravitatòria de la
Terra
La poma grossa
cau més
ràpidament que la
petita
Tot cos cau amb la
mateixa
acceleració
g = 9,80665 m/s2
El moviment és un
procés que tendeix
a un fi: el repòs
El moviment és un
estat d’un cos
Primacia del repòs
sobre el moviment
Repòs o moviment
són estats
indiferents al cos
69. Visió antiga (aristotèlica) del
món
Visió moderna (galileano-
newtoniana) del món
Els éssers es componen de matèria
i forma (hilemorfisme)
La naturalesa es compon per
matèria explicable per lleis
mecàniques (mecaniscisme)
La filosofia natural explica les
propietats en base a les 4 causes
(material, formal, agent i final). La
causa final explica el “moviment
natural” d’una substància.
La ciència natural explica el
moviment i les interaccions dels
cossos en termes matemàtics
(lleis de la naturalesa). No explica
ni perquè ni per a què sinó com.
Les hipòtesis s’estableixen a partir
de la simple inducció a partir de
l’observació.
Les hipòtesis explicatives
s’estableixen a partir del control
sistemàtic de les experiències
(mètode científic).
Les qualitats sensibles (calor, olor,
color…) són propietats reals dels
cossos. Veure consisteix en ser
afectat per la recepció de la forma
transmessa pel cos colorat. Les
qualitats sensibles són
objectives.
Les qualitats sensibles són només
els efectes de moviments de les
partícules materials (qualitats
primàries) sobre els nostres sentits.
Les qualitats sensibles
(qualitats secundàries) són
subjectives.
70. CIÈNCIA ANTIGA I MEDIEVAL CIÈNCIA MODERNA
Geocentrisme Heliocentrisme
Explicació qualitativa Explicació quantitativa
Cosmos tancat Univers infinit
Cosmos finalista (teleologisme)
Estructura mecànica del món
(mecanicisme)
Déu produeix (causa) i conserva
el moviment
Déu només és necessari per a
explicar l’origen però no com a
explicació del mateix moviment
