Recull poètico-narratiu de 15 veïns de la Riera de Sobirans.

1. BRUIXES
I
MARINERS

2. Aquest recull ha estat imprés
el21dejunyde 1988,
primer dia d'estiu de l'any
del Mil.lenari de Catalunya.
© En son autors:
Josep María Armengol
María Teresa Aznar
Anna Codina
Lluís Colomer /
Assumpta Farré '
Eva Gallardo
Gibert Font
Lion Passant d'Or
Josep Mayólas
Ignasi Messeguer
Albert Mora
María Carme Perxacs
Caries Rodamon
Agustí Verdú
Joan Ramón V i d a l /
Col.labora:
AJUNTAMENT D'ARENYS DE MAR
AJUNTAMENT D'ARENYS DE MUNT
Composició i Impressió:
La Copisteriá
Escolápies, 16 - Tel. 792 01 87
d'Arenys de Mar
Dipósit Legal: B-27.834-88

3. A T A L L D E PRESENTACIÓ
Qué diuen aquests quinze? Qué els aplega a mes d'una ínti-
ma patria entre Vallgor-guiña i Arenys? Amb atenció els escol-
to, i el poder de la joventut que els anima em fa accedir a un
pél de complicitat en Vaventura d'aquest recull. Tot i així, a
bon sant s'encomanen: per defectes, no sabría dissuadir, ni
sabría agombolar els encerts que destaquen. Tant com ells
faig camí, i de caminar, d'investigar i de somniar es tracta.
Quinze fruits desiguala, primícies d'una anyada difícil, ens
ofereix el cartipás; tastem-los. I celebrem el present inici de
tertulia: rebrots i ullastres de velles soques-veus potser s'insi-
nuen. Ja assaonará lapluja igarbellará el temps...
Teresa Bertrán
marq de 1988

5. CULLA CLARDEFOC
El vaig trobar estés, prop d'un camí ral darrera el turó del mig, sobre una {inmen-
sa llosa vermella. Ácrata, idealista, borratxo persistent, Nabbab de carícies vora el
mar: Culla Clardefoc, sortit de la Terra que vol veure Lliure, ha pogut passejar per
mes de cinc-centes llunes plenes des que va renéixer, allá on la serralada del
Maestrat es fa mes árida que enlloc; pero encara té forqa per esquitxar les artéries
deis Tres Turons -bressol de la seva llibertat- i segur que si espanya no l'escanya,
abans que deixi de bullir la sang mora de les seves venes, morirá, xiulant i
amb un Kalanshknikov a la má.
demá cauré en l'abisme cabilós
la pluja es fondrá en tocar sol
el prim fil es trencará al mig
veuré al fons la lluneta al cel
Bé,ja estem encetats
irresponsabilitzats en l'ideal
encetats pero mai madurats
sintetitzats en un saxo lluent
immadurs volent-ho ser
perforar sense arrelar-nos
l'angoixa d'estar acabats
sense arrelar perqué ho volem
mai acabats car no és la fi
sense voler anhelant-ho així
i no és la fi perqué ens movem
anhelant sempre el present
sense moure'ns estimem
el present sois un instant
la gran llosa del passat
un instant imperdonable
el passat será un estel
un estel que mogui l'aire.
Sóc pressoner
d'un oceá de vent
amb Ules d'aire
i naveguen desitjos
de térra en térra
sense aturarse en l'incert
Dreqo el somni
vomitant
térra aspre
on manca mar.

6. Bicótem especial
d'esséncies-aspirals
que pensa en moltes dones
i estima a l'endemá
Barrut en muges taronges
que es fan malbé aviat
Que pren cafes en tassa
on sempre hi ha forats
Que escriu amb plomes verges
esgarrades en sa má
És bonjan i li agrada
enfrotre-se'n de tu al mirall
I conta les revoltes
d'históries que passaran
Que té una dona seva
tota feta de somrís
que veu per la finestra
el vol d'aquell pardal
queja ens havia parlat
i poc que l'ha trobat
Bufandes escorqades
hiverns de Sol ben roig
Pupil.les opressives
en boires d'espessor
Esperances trencades
melangia de la por
CONTENT DE PRIMAVERA
per fora
borinot
A la font
on l'aigua
s'enfonsa en gemecs
fumant deis seus cántirs
glopets de vi dolq
Dins la font
que els fal.lus
penetrine esquerdes
darrera els rajols
que els orgasmes omplin
d'aigua la font
Per la font
hom canta
que cantin suau
que suin el fluix
que el begui qui vulgui
qui vulgui passions
a la font
on l'aigua
surt de gust qualsevol
surt roja, surt freda
calenta, amb glaqons
surt blanca, surt negra
com ho vol tothom
Que la font visqui
abans mori el Sol
Recolzada hi ha per munt
una cabellera d'aigua
cada hora esquitxa una flor
i a vegades brots d'acácia
Menja el vent
que se li enduu l'ánima
Respira el Sol
per fer-ne flama
Amb un estel fa l'amor
i Vacancia a vesprada
i la penetra de nit
i li llepa el pit
amb l'aigua

7. INTRODUCCIO
La recerca de la veritable poesía és un camt infinit on la persona aconsegueix ma-
terialitzar en paraules els sentiments mes profunds i la veritable identitat del seu
ser.
A.W.
BUSCAR SENSE TROBAR
Silencis que cridant envolten l'entorn
rialles que silencioses s'acosten i fugen
soledat inmensa en l'inmens infinit
recerca impossible, angoixa d'esperit.
El camí s'esfonsa darrera els seus pasos
arbres de ferro desprenen ses blavoses fulles
els ocells de vidre reflexen el seu patir
demá, quan el sol surti, ell seguirá en el camí.
Incansable seguirá buscant sense trobar
buscará ansias aquella noia que ell va estimar
remenará tots els racons entre llágrimes de dolor
pensant que la mort s'ho endú tot a l'eterna foscor.
L'ÚLTIMA CANgÓ
Estirat i fugint-li la vida reposa el cavaller
la lluna l'il.lumina enmig del descampat
cossos inanimats vesteixen el vermellós camp,
abans pie de vida, ara pie de sang.
Recorda sorolls d'espases i escuts entravessats,
veu caure els cavalls ferits i destrossats,
sent crits d'odi, de patiment i maldat
nota la freda llanqa punxar-li el costat.
Espantat i mort de fred mira el seu entorn
preguntant-se perqué hi haguerres en aquest món.
No sap perqué tanta gent ha de patir
i perqué tants com ell hauran de morir.
S'imagina un món regnat per la germanor
sense guerres ni lluites, amb amistat i amor,
mentre escletxes de sol trenquerí la negror
i el grill li canta l'última caneó.

8. CARLES RODAMON I CAPGIRAT
Sóc un fantasma fruit de la malaltissa imaginario d'un llunátic rodamón i capgi-
rat que s'amaga darrera un pseudónim per por i covardia.
CAMINANT PELS CARRERS DE BARCELONA
Camino pels carrers de Barcelona.
En passar la darrera cantonada,
abans d'arribar a la boca del metro
una inscripció em crida l'atenció.
Puc llegir: JOAN, T'ESTIMO.
Resto bocabadat.
Algú va expressar els seus sentiments.
Qui devia ser ella?
De qué el devia conéixer, en Joan?
Com estimava?
Li havia dit alguna vegada?
Per qué va haver d'escriure-ho?
Algú hagravat el meu nom algún cop?
Ella devia dir-se -ho dedueixo d'un
gargotpoc entenedor-, Anna.
No en sé res mes, d'ella. Per a mi,
pero, ja n'hi ha prou.
M'atrau, VAnna m'atrau.
Miro a l'una i a l'altra banda
sembla que ningú no em veu.
Escric a la paret:
ANNA, T'ESTIMO.
CARLES
Desapareixo.
Al cap d'uns dies,
de bell nou a la mateixa cantonada,
miro a la paret i una altra
inscripció em sorprén:
CARLES, M'AGRADARIA CONÉLXER-TE
ANNA.
L'HORA DE DIÑAR
Miro el rellotge.
He d'anar a diñar
Perqué?
No ho sépas...
és l'hora.

9. OCUPAR FABRIQUES
La fábrica s'ocupa amb les armes.
No esperis, treballador revolucionan,
res de cap consentiment, ni de cap pacte,
ni de cap conveni.
Si estás fart de burócrates que parlen en nom teu,
si no vols que de la teva suor en neixin cadenes,
abandona lluites institucionalitzades,
que només augmenten plusválues d'amos,
agafa les armes, reparteix-les entre els companys
i... cap a la fabrica, que és teva!
FORMES DE SUICIDI
UN TRETA LA CLOSCA
PRENDRE SOMNÍFERS
PENJAR-SE
DESNODRIR-SE
CALARSE FOC
NEGARSE
TIRARSE AL METRO
ENVELLIR
Per agent explosiva
Per agent somniadora
Per a gent escanyada
Per agent tranquilla
Per a gent cremada
Per a gent profunda
Per a gent activa
Per a gent poruga
...gent com tu i
com jo.

10. MARIA-CARME PERXACHS I PINOS
De sempre escriure ha estat per a mi un esplai i un mitjá d'enriquiment personal.
Una manera d'obrir l'esperit expressant sentiments, vivéncies i opinions. Una expan-
sió i una comunicado amb els altres.
Shakespeare deia que la brevetat era l'ánima de l'enginy, aquest pensament, ple-
nament compartit per mi, ha fet, potser, que els meus escrits no hagin estat massa
extensos. Feta aquesta breu introducció, passo a presentar-vos dues petites mostres
del que podríem anomenar "el meu estil literari".
LA VIDA, CAMÍ DE PERFECCIÓ
Les primeres espumes de la llum del dia que despunta esquitxen la foscor que fins
fa un moment tot ho envoltava, a poc a poc, els espectres de la nit van morint, donant
pas a multitud de formes besades per la llum tébia del sol que neix esplendoras. Els
arbres resten immóbils, quasi espectadors del silenci. Sois el crit deis ocells matiners
trenca la quietud amb sons harmoniosos.
El cel, d'un blau vivtssim, inundat de llum, contempla com desperta la natura.
A poc a poc el suau ventijol matiner fa moure dolqament les fulles, que semblen
bellugar-se ais acords d'una subtil i desconeguda música.
L'espectacle de la vida que reneix cada matinada fa pensar...
L'home reneix una i altra vegada en les seves il.lusions i quimeres.
Després deis capvespres, deis anhels perduts, de les nits fosques de les il.lusions
frustrades, deis espectres angoixants, de les ansies reprimides, després..., com la na-
tura, tot reneix, amb llum novella o ardent, amb nou foc abrassador, amb energía,
amb forqa...
Igual que després de la tempesta, l'Arc de Sant Martí, ens anuncia amb simfonia
multicolor, la pau i l'aparició del sol; l'home també, després de cada escull de la vi-
da, ha de sortir-ne mes fort vers el seu ideal i destí.
Mai el dolor no ens pot fer febles, perqué seria malgastar el precios temps de la
nostra vida.
Així com l'escultor, a cops va donant forma a la seva obra, les dificultáis son l'ei-
na que va esculpint l'esperit de l'home, destinat a la perfecció, i aquesta no pot arri-
bar mai peí camí fácil i despreocupat, no pot fer-se amb "motilo", sino a cops.
Tot esperit capaq d'assimilar i vencer els contratemps, dificultats i penes, va
ascendint a poc a poc, fins que esdevé trasmudat'i venq la frontera de la mediocritat,
assolint els nivells superiors de l'esperit fins arribar a la conquesta de la plenitud.

11. PETITA HISTORIA D'HIVERN
Phvisqueja, la foscor de l'hora del capvespre es va ensenyorint deis boscos i drece-
res. En Jan, el bell pastor, torna a la masía, ja ha tancat el ramat i després de cui-
dar que totes les ovelles amamantessin els seus petits, ferma el gos, el seu fidel
"Vailet", tot donant-li un mos depa del sarro. Lentament emprén el camí vers la ma-
soveria, cansat i mes vell que mai; la gelor hivernal sembla haver-li posat anys a so-
bre. Mentre camina, un vel de fines gotes li humiteja la cara, relliscant per les
arrugues del seu front. Les faccions curtides i malmeses per tantes intemperies teñen
avui un deix de tristor. El vent, tan familiar per a ell, sembla preguntar-li: Qué et
passa Jan?
Sens dubte, és el record del Pirineu, deis anys dejoventut viscuts en aquelles mun-
tanyes d'on és ful, el que fa que estigui trist; el record de la seva more, dolqa i plaent,
del pare quan el cridava al matí per anar amb el ramat, i deis seus germans..., el
gran que morí a la guerra, el segon, que resta a la masía; i la noia, riallera i enjogas-
sada, que un bon dia va deixar la llar per fer-se monja i anar a les missions.
Tots son morts anys ha!... ipensa... -Tinc mes records d'entre els morts que d'entre
els vius. Aquelles vesprades d'hivern vora la llar de foc, quan després de resar el Ro-
san, l'avi contava histories que deixaven la mainada amb la boca oberta, mentre fo-
ra nevava de debo. La "mort del porc", quan tots els parents i amics venien i es feia
la gran xafardana... quants i quants records... semblen tan propers, i quants anys
han passat!; certament molts. Diría que era ahir quan va marxar a "fer fortuna" dei-
xant la promesa que li jura esperar-lo eternament. Ais tres anys ja era casada, quin
desengany, pobre Jan!, mai mes no ho vapair, potser per aixó sovint soldir: Serena
de nit i paraula de dona, dura poca estona!
Els pensaments han fet que el camí fos mes curt, Ja es veu la llum de la casa. En
Jan arriba mort i s'apropa al caliu de la llar, escalfant-se mentre el masover acaba
d'arreglar el bestiar i la masovera li prepara un plat de sopes, i com cada dia, els
xics volten en Jan dient-li:
-Sí que vens tard avui, fa molt que t'esperem. Ara, digues un conté d'aquells del
teu avi.
En Jan, amb llágrimes ais ulls, i tot acariciant-los, els diu:
-Avui us vull explicar una historia que no és pas degrans aventures, ni de gegants
ni de princeps, és una historia semilla i corrent..., la d'un pobre pastor trist i vell,
cansat i que aquest troba l'hivern mes fred que mai; potser perqué aquest será el dar-
rer que veuran els seus ulls i ja no sentirá mes l'esquella grossa que porta la "More-
na", el belar de la "Formigueta", o l'estimat crit del "Vailet"...
I així, com cada dia, contenga a desgranar la historia que aquesta vegada no és la
seva, la de Jan el pastor, aquell home inexpressiu i reservat que sois parlava del
temps i del bestiar, a qui la mainada estimava per la seva tendresa i a qui escoltaven
cada vespre amb els ulls embaladits.
El record d'aquest home será sempre per a ells una dolqa i entranyable imatge
d'infantesa!

13. ALBERT MORA
Aixíem presento...
Algunes dades físiques: 1'74 d'alqada i 69 quilos ben repartits.
Llavis sensuals i vol.luptuosos, ulls misteriosos i
tendres, pell suau i aromática.
Cos atlétic (carnes exuberants, espatlles ampies,
bícepcs i tríceps portentosos).
Combinado perfecta de forqa, flexibilitat i
sensualitat.
Algunes dades psicosentimentals: Alt nivell cultural, afectuós, net, comprensiu,
de fácil tráete, simpátic.
Altres dades d'interés:
Idiomes: Francés, i grec complert.
Em dic ALBERT MORA i ROCA, espero que aviat ens veurem...
...pera vosaltres, només 3.000 i l'habitació.
ADÉU
El meu cor ha perdut un estel.
La dolqa pau de la teva mirada
ja no il.luminará el gris vespre
del temps perdut en la meva ánima.
Els teus ulls s'han tancat en la nit„
mes, la seva diáfana poesía
es mantindrá eterna i trista
en les distants flors del destí.
Una ona de coure perduda en el cel.
La teva tendresa d'or i marbre
s'ha desfet en un sórdid crit,
i una daga d'enyoranqa
s'ha clavat en la gavina del meu pit.
El teu cos será núvol de sucre
que no troba mai el seu camí,
perqué la vida és un poema,
un poema infinit...
El meu cor ha perdut un estel.
El meu cor ha perdut un amic.

14. GOT A LIGHT? (bis) CANT TRIVIAL
Cada bocanada,
un éxit.
Cada besada,
una depressió.
Sageta de foc
on l'esperanqa s'esmuny,
step by step
dins el fum.
Vida metafórica
dins un lleu vel,
mort eufórica
dins un ciolindre cruel.
Cada bocanada,
un oblit.
Cada besada,
una passió.
Tres petons al vent
i una rosa furtiva...
Tres crespons d'argent
i una mirada altiva.
El meu cor será estel
si la teva carn el vetlla.
El teu cor será mel
si la teva sang el segella.
Tres petons al vent
...i tota una vida.
ENGANY
El rellotge
estava espatllat,
em volia robar
el temps
el molt malvat!
Ara la meva
joia és infinita,
(la total felicitat);
deu minuts mes de vida!
...una nova oportunitat.
INSTANT
Un crit,
dins la nit,
quina angoixa!,
(quin plaer).
Dolqa melcolanqa
deis sentits,
una gavina
sense aurora
ha fet seu
el brogit.
Un cirt!,
dins la nit.

15. IGNASI MESSEGUER I F E R R E R
Nebco falsament a Arenys de Mar un dia de l'any Mil nou-cents seixanta-set, con-
crement un dijous de setembre.
Actualment vise a Arenys, estudio a Barcelona, cree en Bacus -encara que ara per
ara siguí un fidel no gaire practicant-, i m'agraden molt les noies.
I
Vull saber qué criden
els esclaus de Buonarroti;
vull que tu m'expliquis
el renéixer de les formes,
i vull ser foll contení
i en caótics moviments
contemplar les santes mides,
horitzontalitzades,
que viuen ordenades en
mil coixins de pedra.
II
Les deu de la nit
aljardí de la font,
llimoner florit,
una rosa s'adorm, té son.
L'aigua crida silenciosa,
el ciment l'oprimeix,
una papallona curiosa
observa com neix.
De la roca morta:
una pedra és múscul, creix,
la cara espantosa.
Inútil, per a res serveix,
no ets Eros
per aixó me'n vaig, jardí.
III
/ tancant els ulls, pensant una estona
em penjo peí fil de la memoria /£ £ ¿AM¿<A
I avanqo enrera. t e y
Ressegueixo pam a pam les parets
d'una testa enfollida i espantada
per massa coses,.
Quan la tarda perd el coneixement ú
el silenci es fa intens i l'eternitzo ' j? -<-~
i observo mut ' H -
faig inventan.

16. JOSEP MAYOLES I MUNS
Arenyenc de tota la vida, el primer contacte amb una mossa que recordó és la mo-
numental bufetada que em clava l'avui ben-casada Imma Valls, quan tots dos de-
víem rondar els tres o quatre anys d'edat. Va ser entremig de l'aparador de can
Planells, on llavors encara s'hi exposaven guitarres espanyoles, "souvenirs" d'altra
mena i la placa que identificava el Rial com ¡'"Avenida Gral. Primo de Rivera". La
intensitat del mastegot em féu caure de la vorera al rial, davant l'esguard complagut
de les nostres mares, velles amigues que s'havien aturat a xerrar. De mes grandetja
escrivia les aventures deis meus ninots, després de passar-m'ho molt bé tot jugant-hi,
i encara ara, ganganás de vint-i-sis anys, continuo practicant el vell cuite a la inex-
actitud cal.ligraftada.
1984
11 de setembre.- Avui dimarts, Diada Nacional de Catalunya i festa assenylada
d'alló mes, em trobo en un tros de la platja de Cadis, a dos quarts d'onze del matí,
fotent "cacuets" amb un cañó de 106 milímetres sense retrocés. Les orelles em fon tres
passes de "xa-xa-xa" cada vegada que disparem, amb una sordera d'uns quinze se-
gons com a conseqüéncia mes immediata de cada tret, i deixant de banda -per forqa-
l'acolloniment crónic que porto a sobre.
Pero qué hi faig,jo, aquí, lluny de casa, de la festa catalana per excel.léncia, sense
poder-me cruspir un diñar deis que fa la more en dies de celebrado? Comenqo a bar-
botejar en contra de mi mateix i del jorn en qué vaig acceptar l'obligació d'entrar a
l'exércit espanyol. Per qué m'he de trobar en aquest exili involuntari, un any fora de
la llar, delpoblé, de la cultura, de la gent, de tot... ?
Cau la tarda i, encara, mentre em queixo mentalment, fullejo un llibre contes d'en
Pere Calders, que m'ha tornat una mica ¡'alegría de les histories divertides i m'ha
consolat en el meu desánim. Llegeixo distretament la biografía -aquella síntensi ca-
davérica que hi ha a les contraportades- i comprovo amb espant el seu temps d'exili:
1939-1963! Pero, aquest home... o és devia tornar ximple o realment era de fermíssi-
ma voluntat! Vint-i-quatre anys fora de casa... ijo em queixoper un any!
La moral se'm belluga i em puja una mica. Resto a ¡'expectativa, perqué sé que el
dia no acaba aquí.
A les set del vespre ens n'anem de marxa. En pertányer a una brigada d'infante-
ria, se suposa que en qualsevol moment estem a punt per fer caminant els quilome-
tres que calgui. Amb aquesta idea, una vegada al mes ens donaran la motxilla de
campanya, que haurem de farcir de papers perqué no es vegi desinflada en passar
peí correr, ens faran omplir d'aigua una cantimplora rovellada i amb el folre esde-
vingut crosta, i amb el Cetme al coll, sortir del quarter en dues files índies. Escridas-
sant-nos, des del subtinent fins al mes modern caporal primer perqué no fem fressa,
ni fos que cridéssim l'atenció; com si el trepig i l'entrexocar de ferralla (fusell, sivel-
les, cantimplora...) i cent quaranta carcans tots vestits verds fóssim imperceptibles,
en un barri en qué la gent no té altra cosa a fer que badar i tafanejar els curiosíssims
moviments immediats a la caserna.
Aviat sortim del case urbá i anem fent via per camins polsosos que separen camps
immensos sense conrear, alguns ceps per aquí i enllá i cap arbre, ni un arbre per la-
mentar no aturar-s'hi a l'ombra. Després de pujar i baixar uns quants pujols, veiem
en una davallada l'anomenada 'Venta Luisa". Al subtinent Reina se li acut una idea
brillant: 'Vamos a tomar la venta". La mirada de tots, ádhuc deis caporals primers,
és gráfica, literalment traduible per un "Vaja, home...!". L'estratégia és dissenyada
rápidament: Els caporals i la soldadesca ens arrossegarem i farem tombarelles peí
pía de dos-cents metres que hi ha fins arribar a la "venta", des d'on se suposa que
ens disparen. El subtinent i el sergent supervisaran tot passejant darrera nostre ja

17. que, evidentment, a ells no els dispara ningú. Els caps de l'esquadra escullen els seus
soldats preferits i uns quants caporals tomaquers. Ens distribuim per tres punts car-
dinals diferents i comencem a aproximar-nos mitjanqant la coneguda táctica del sal-
tiró, quinze metres de correguda en zig-zag i "cuerpo a tierra", mentre des de les
altres dues seccions ens han anat "cobrint" amb imaginarles ráfegues cap a la casa.
A la "venta" la gentja ens ha clissat, i s'han comenqat a aplegar darrera les finestres,
mirant, curiosos i enriolats. Es evident que, si estessin disparant-nos, abans d'haver
avanqat setanta-cinc metres ja ens haurien liquidat a tots. Des de darrera, el subti-
nent ens ho confirma:
-"Sois una panda de mamarrachos! ¿Has visto García (al sergent), que culo levan-
tan todos? ¡Bajad el culo, cono! ¡Menudo ejército tenemos!".
Ens ho diu cridant, pero sense excessiva mala llet. En el fons s'ho está passant bé.
No és un home d'esperit militar definit. Fa l'efecte d'estar a l'exércit perqué s'hi ha
anat quedant accidentalment, sense preocuparse de prosperar, si no és accedint cícli-
cament a base d'anys de ser-hi, cobrant i fent aqüestes xarlotades. Es deis pocs que
sap conversar amb la tropa baixant del pedestal de poder, pero guardant les distan-
cies i sobretot -i aixó té mérit- sense avorrir-nos massa. Com a tot militar, pero, en
qualsevol moment se lipot desvetllar la vena guerrera, com ara, i aquí estem. Estirat
a térra, em refaig de la caiguda anterior mentre em noto la sorra per dins de la cami-
sa i deis pantalons. Espero el senyal per saltar altre cop, onze de setembre, la "Venta
Luisa" ja no hi és, i enfront meu s'alcen les muralles de Barcelona, l'any 1714, ijo sóc
un espanyol mes disposat a assaltar, cremar i vencer...
Una mena de remordiment es mésela amb la paradoxa:jo, cátala, fent d'espanyol
el mateix dia que els catalans celebren la derrota enfront d'Espanya. D'alguna mane-
ra m'ho he de prendre, aixó. Al final, m'ho preñe enfotent-me, interiorment, de mi i
del meu cap, mentre un senyal diferent sona i l'exercici s'acaba. Pleguem, ho estem
fent massa malament, de manera que arribem al costat de la "venta" i ens posem a
seure a térra, mentre el subtinent i el sergent, i els caporals primers de torn, entren a
prendre alguna cosa. S'ha anat fent fose, i els vampirs andalusos surten a fer
la costellada: un eixam de mosquits del vi ens ataca per sorpresa. Ens abaixem les
mánegues, pero és igual, ens piquen a través de la camisa, massa prima. L'única so-
lució és matar-nos-els els uns ais altres a cops de gorra, moment que aprofiten els ve-
terans per flagel.lar-nos amb immillorable excusa. L'esvalotament arriba a l'interior
de la casa, de manera que els comandaments surten i decreten el retorn al quarter en
silenci absolut.
Arribem a quarts d'onze davant de la companyia. En formació, anem deixant les
motxilles, les cantimplores i el Cetme i anem atrafegadament a sopar. El menjar és
fred i igual de dolent que sempre. Després, a les dutxes hi ha cua per treure's la sorra
i la sentor de suat. Ens adormim amb la denigrado del servei militar ficada al cer-
vell. Demá será un altre dia, pero, descoratjadorament, no hi ha cap garantía que
hagi de ser millor que aquest.

18. LION PASSANT D'OR
Isak Dinesen -descriptora danesa oblidada per la meva ignorancia i redescoberta
dins el somni del cinema en "Memóries d'Africa"- va escriure sobre lleons. Lion Pas-
sant Or va ésser el calificatiu suggerit per un lleó superb, sota els colors de foc de
l'alba, que devorava una girafa. Quan li va encarar el seu rifle l'animal no va fugir.
Tampoc va atacar: sois va dreqar les crins amb magnificencia heráldica, esperant el
tret.
Ara la llum cau
dins l'obscurpou
deis meus rancors.
És nit de lluna
plena i oberta
a les angúnies
de lladres i orfes.
Mitjans de setembre
amb brises marines
suaus i tébies,
acariciant somnis
d'innocent desig
sota frágils símbols,
en un espai tan obert
com pugui arribar a ésser
un dic desert
llarg i estret,
per endinsar-se
damunt el more nostrum,
antic i oblidat.
Com un adagio tret
d'un instrument de cordes
verges de tota pulsado,
la meva ingenu'itat nua toca
-amb el tacte inflamat-
cadascuna de les esquerdes
del dic de ciment ferit,
fins donar amb aquella
on em vas mostrar
el cástig de l'aire
a la meva supérbia:
la teva indiferencia,
el teu desamor.

20. EN GIBERT FONT
Gosa parlar-vos un deis filis que va néixer, sa i estalvi. l'any de la gran nevada,
que va deixar esparverat Arenys i rodalies.
Em té el cor robat engegar iniciatives amb la quitxalla, fer-la petar totjust havent
dinat amb els amics, escriure quan em ve la déria i fer el ximplet tot sovint.
A aqüestes alqades, ja no sé fins a quin punt arribo a fer elpréssec treballant cada
matí en una empresa de l'estatper quatre rals afide mes.
No obstant, entre celia i celia, guardo un bon cabasset de projectes.
Considero que la vida és estrena, vull dir que la visa és passió.
CAFÉ, COPA I PURO
Estarse tancat a casa no és pas gaire saludable, tret que no t'hagi arreplegat i
sacsejat una calipándria de mil dimonis o l'endemá tinguis un examen de final de
carrera. Si escapes de les quatre parets familiars per acabar en un barot de mala
mort o en un altre indret de característiques semblants, no et calia haver deixat la
dolqa llar.
El mal és que esdevé quasibé inevitable per a la civilització mediterránia de les
acaballes del segle XX fixar les cites de qualsevol mena en els Bars, altrament cone-
guts, segons les seves diferents relacions publiques, com a Tasques, Snacks, Antres,
Cafes, Pubs...
Esmorzar amb l'amant a la Granja de moda, fer la reunió de catequistes
al Restaurant de Cercle Cristiá, prendre un tallat amb la baba a VAteneu Llibertari,
passar els apunts de bioquímica al Piano-Bar, organitzar un diñar de treball al
Centre República... s'ha convertit de fa temps en un vici empalagos. Que és com con-
fessar quejo mateix estic redactant aqüestes radies al Café-Concert d'un Casal cum-
ba que ara no ve al cas.
No hi ha dubte que les millors tertulies, les espontánies, és ciar!, amb debat incor-
porat peí mateix preu, alegrement s'improvitzen a cada estona del dia a les Cafete-
ries que, amb molta manya, han sabut posarse a la butxaca l'entranyable clientela
del raval.
Els avantatges deis bars son infinits. De contemplar com transcorren, piano a
piano, les hores d'un cap de setmana ensopit i plujós a cabarjugant al set i mig cap
al tard, amb un cop de sort pots arribar a conéixer, accidentalment, l'amor de la teva
vida, mentre només pretenies fer cametes amb ella dissimuladament. No pensar en
res tampoc fa gens de mal i a voltes és una idea genial si no t'estimes mes trencar-te
la closca xiuxiuejant conspiracions d'Estat Major, de les quals, com és obvi, no puc
avanqargaires mes detalls.
A mes deis Cercles Parroquials, Foments Excursionistes, Casinos Industriáis,
Accions Católiques ... pensats per a la cultura popular i el lleure deis socis i simpa-
titzants, només en queda el nom. Vull dir queja no arrien ni en rodes ni en pintura.
Poden sentirse ben satisfets els seus actuáis dirigents, si encara resta activa la bar-
ra d'aquell Bar de L'entitat, que tal vegada es mig conserva vella i atrotinada al vol-
tant de quatre cadires coixes amb mes anys que Matussalem.

21. EVA GALLARDO I MANSILLA
Em dic Eva, vise a Arenys de Mar i vaig néixer el 27 de desembre de 1970, o sigui
que encara sóc massajove per escriure una presentado amb les meves memóries.
SOMNI
/ un dia somniarás
que el món ja no és per a tu,
que no está fetala teva mida.
Pensarás que les aus toquen de peus a térra
i els estéis fon cancons de pau,
-de pau i guerra-.
Et deixarás portar
per un consum diabólic
i la teva pell tan saturada
no suportará la crueltat d'aquest malsón.
Vols la vida en un sol pas,
pero desitges -tal cop, tal vegada-
la mort com a únic camí.
L'amor será llavors
unjoc mut de cossos ñus,
i tu, tan i tan cansat,
tan mort i miserable.
Grollerament,
la mort et fa seva
com quelcom estrany,
que t'omple d'angoixa,
que t'empeny i t'arrossega.
Aixeques el teu cos
a la recerca del darrer
instant de vida.
L'esclat llunyá d'un tro
no et deixa veure
l'objecte que s'entresent allí,
mes enllá de l'horitzó.
Descabdelles somnis d'or
i t'oblides de tot.
No somiís mes, tot s'ha acabat,
ja res no té sentit.

22. ASSUMPTA FARRÉ
No m'entusiasma molt parlar de mi, pero m'haig de presentar i així ho faré. No-
més quatre línies.
No porto gaires anys dins aquest món, pero sí els suficients com per haver fet al-
gunes coses. Sóc barcelonina de naixement, pero arenyenca d'adopció des que tenia
pocs mesos: m'agrada la vida al poblé i per aixó ara sóc aquí.
Escric en prosa perqué cree que la vida és una historia que cadascú porta escrita
dins seu. En prosa puc descriure gran quantitat de coses: paisatges, ambients, perso-
nes, objectes... puc narrar esdeveniments que podrien succeir en qualsevol moment i
puc explicar sentiments i fer poesía, resumint: puc parlar de qualsevol cosa sense li-
mitacions i amb total llibertat, sense condicionaments estilístics, ni través formáis.
En prosa qualsevol cosa és possible, qualsevol somnipot esdevenir realitat... només
cal escriure'l.
Va agafar de l'armari empotrat uns texans estrets i un jersei de llana groe, es va
posar unes sabates camodes i va sortir al jardí.
No era tan verd com hauria de ser, fa temps que hi havia hagut gespa, pero no en
quedava gens; ara les herbes creixien com volien, formant una harmonía irregular
de colors i mides: unes altes i altres baixes, unes verdes i altres marrons, unes amb
flors de colors i les altres sense. Havia deixat de fer calor, el brunzir de mosques i
abelles no se sentía tan fort, de tant en tant alguna papallona volava lleugera exhi-
bint els seus vius colors. L'ombra del gran desmai, ja mig moribund, que ocupava el
centre de tot aquell terrabastall, no feia gaire servei, ja que el sol no molestava molt
en aquella hora.
Va sortir deljardí disposada a passejar peí camí. Pels voltants hi havia esbarzers
amb mores, va atansar-s'hi i en va agafar una de ben negra. La va tastar i li va
agradar tant que va decidir tornear a la casa a buscar un pot per omplir-lo d'aquells
fruits de gust agredolq.
Costava d'apropar-se ais esbarzers perqué hi havia moltes punxes, era una opera-
do molt delicada, dalt de tot d'una mata que hi havia en un marge hi havia un gra-
pat de ben grosses i madures, molt maques; va intentar d'acostar-s'hi pero era difícil,
es posava de puntetes, apartava branques, pero no hi havia manera. De cop i volta
va sentir bordar un gos, es gira i va veure que venia corrent cap a ella, es va espan-
tar molt, no estava acostumada a veure bésties de tan a prop i menys que se li tires-
sin al damunt. Recordava que en algún lloc li havien dit que el que havia de fer
quan atacava un gos era quedarse quieta, i aixó és el que va fer, pero el gos estava a
un parell de metres es va parar i va anar caminat fins on era, la va olorar de dalt a
baix i se li va enfilar; ella, encara que una mica espantada, es va calmar i va parlar-
li afectuosament.
-Ah!, malparit, el que et passa a tu és que tens ganes dejugar, m'ho podries haver
dit i m'hauries estalviat aquest ensurt. Ets molt maco, segur que ets d'algun veí, i et
deixa sol perqué vagis espantant la gent.
El gos se la quedava mirant com si entengués, anava escoltant el seu to afectuós,
ella el va acariciar: tenia el pél llarg i estirat, molt suau i net, el morro llarg, els ulls
tristos i les orelles llarguerudes com una perruca sobreposada, el seu color marró de
coure li agradava, semblava un gos de postal.
Ella comenqá a caminar per un caminet que s'endinsava en un bosc d'alzines, el
gos de color de coure la va seguir, no es separava del seu costat. Tots dos anaven pas-
sejant i ella va sentir una remor d'aigua, "ha de ser per aquesta direcció", va pensar,
i deixa el camí tot passant camp a través, per dirigirse al lloc on sentía la remor; el
bosc estava poc net i algunes branques de romagueres que s'enfilaven per les alzines
COURE

23. s'enganxaven al seu jersei groe, de tant en tant la seva cara ensopegava amb alguna
teranyina, el térra tenia una espessa capa de brossa i s'enfonsava una mica, malgrat
tot ella seguía cap avall amb el gos al seu costat fent-li companyia, i aixó la feia sen-
tir mes segura. "El gos de color coure em protegirá si ve alguna bestia o persona
estranya, ara s'ha fet amic meu". Per fi va veure unes pedrés grosses i va anar-hi, el
soroll de l'aigua era cada vegada mes fort, no podia ser gaire lluny, va continuar ca-
minant fins que va trobar un rierol que devia fer una ampiada de tres pams, l'aigua
era tan neta que es podia veure el fons clarament com si només hi haugés un vidre
gruixut; ella mai no havia vist que una aigua tan clara i l'aparenqa d'aquell líquid
frese la va temptar: com que estava acalorada es va ajupir i va agafar aquella aigua
amb les mans, una gran part se li escorria per entre els dits, la que restava anava a
parar dins la seva boca; li venien desitjos de banyar-se, pero només va beure molt
fins que no tingué mes set. Va seure una estona damunt una pedra grisa que hi ha-
via a prop i s'adoná que el gos de color coure havia marxat, pero la remor d'un arbre
proper i uns ocells grans que fugien a corre-cuita el van delatar i ella va cridar el
gos:
-Gos de color de coure, vine!
Ho va fer gairebé mig en broma, pero en sentir-la el gos vingué i se li atansá; el
cap de poc Coure es va tornar a distreure amb una sargantana que estava prenent el
poc sol que quedava.
-Ja veig que t'agrada jugar amb les pobres bestioles, qué et semblaría si a tu et
perseguissin i et cacessin, a que no t'agradaria, oi? El gos color de coure es va jeure
damunt les potes de darrera i la mirava tranquil.lament, com si l'escoltés, treia una
llengua llarga de cansat que estava i movia contení la cua de pressa. Quan ella va
parar, el gos va anar a empaitar un esquirol que havia vist, pero l'esquirol era mes
rápid que ell i no el va poder agafar.
-Bé, Coure. Será millor que tornem a casa, si no es fará fose i tu acabarás matant
la gallina d'algun pagés que ens traurá un trabuc aixt de gros.
Ella feia hores que no parlava amb ningú, no s'acostumava a no teñir gent a la
vora, i per aixó parlava amb el gos, aixó la distreia i l'animava dins la seva soletat;
en alguns moments pensava que el seu estrany amic l'entenia i li contestava. "M'hau-
ré tornat boja", es deia.
-Saps qué, Copure? Em faré ermitana! Veritat que no has conegut cap noia que ho
fos? Tu serás el meu company i m'ajudarás. Ep!, pero m'has deprometre que no em-
patiarás tots els animáis que trobis... perqué em dedicaré a aprendre el seu.llenguat-
ge i escriure un diccionari catalá-gos, o ocell-catalá, o esquirol-catalá, ánec, abella o
el que siguí, i quan em cansí de ser ermitana vendré el meu diccionari a les editorials
i em faré rica. Qué et sembla el meu projecte, Coure?... More meva!, st que m'estic tor-
nant boja, jo! estic pitjor del que em pensava... Parlo sola, o millor, parlo amb tu,
perqué a vegades és bo parlar amb algú de les teves coses, deis teus somnis, deis teus
problemes, de les teves il.lusions, pero mai trobes la persona adequada;per aixó m'a-
grada parlar amb tu, Coure... encara que no m'entenguis..., o qui sap si m'entens de
debo?
Pero Coure no va contestar, va continuar tranquil.lament, fins que va arrencar a
correr i va desaparéixer de la vista de la noiq.

24. LLUÍS COLOMER
Benvolgut mestre, vine a exposar-li el meu problema. Soc universitari i, és mes,
fill d'una vila culta i civilitzada. Consumía llibres tothora i esperava les novetats
amb passió. Aviat, pero les classes em semblaren banals, els llibres eren distants i la
crítica, uns grans sacerdots que beneien uns i excomunicaven ela altres. Vaig empai-
tar la poesía cercant un tros de vida propia, una mena d'humanitat.
Llavors va succeir un fet insblit: els papers sortien deis calaixos, s'amagaven rera
les portes i van arribar a ocupar el meu Hit. Els esborranys, els inédits i manuscrits
no em deixaven respirar, sempre temptadors davant de la vista. Així que vaig fugir
alarmat d'aquell carnaval de versos allá la torre del Pobre Home.
¿No sents com cau aquest xáfec deslluít,
com repica insistent dalt la teulada?
Així mateix em venen les paraules
amb pas de pluja, de carrers i grills.
A mig camí del silenci, sois salvo
algunes -no moltes- mandroses ratlles
massa vanes en la lluita diaria
per saber-Ies un tros d'home, de nuesa.
Tothom té casa ijo no tinc paraules
ni calma en tan callada rebel.lia.
Com el soroll deis trens, els rius de cotxes
el viure empeny i les lletres son plenes
d'un paisatge, una llengua, un temps
que m'acull molt sol.lícit de bellesa.
Mentre plou anhel en la veu incerta
tot va mullant-se de noms i de vida.

26. ANNA CODINA
Sóc de pagés i no me'n penedeixo. Per aquesta rao potser, des de petita sempre he
tingut afecció a l'hortet de darrera casa on hi havia tomaqueres i enciams. Sempre
vaig voler plantar una olivera, pero per mes que regava el pinyol que havia plantat
mai no vaig aconseguir-ho. També tenia un gos que estripava els llenqols que la ma-
re havia estés i es menjava els enciams i tomáquets. No he tingut mai mes cap altre
gos. Ara que sóc mes gran, en lloc de l'hortet tinc un pati enrajolat on no puc plantar
cap olivera.
Cerco aquell refrany que pacient
conrea el trobador, segur
que son amarg delit, ostent
memóries eternes d'algú
que reti roig al blanc i verd
al blau. Em costa de trobar
entre mots el límit que perd
la consciéncia. No em cans sotjar
entre abriülls que mostren son
malmés aspecte, pedra d'or
que em fará ric de tot lo món
i posseir dins mon puny, la mort
que em fará viure eternament
en cant sotmés i permanent.

27. Tu, quantes vegades per tu
han vessat, eternes, les llágrimes
del conhort i la servitud.
Alguns mots, ben certpusil.lánimes
han estat dits per ser mes foll,
per retrobar esséncies purés,
parodies d'un altiu dolí
que cau en les petges futures.
La temenqa d'un adéu és
la crémor d'un foc antic
que endebades setja i plany.
El cor, que tan sois traspués,
l'angoixa de l'ésser follit
o la quietud, gel de l'estany.
Voldria estrafer-te pels murs
de tota desesperado,
arrencar de mi aquells aürts
que es succeeixen en fusib
de nombre i de mot, de sang i fred
de seny i plor. És com si el xiprer
hagués perdut reialme dret
condemnat a inclinar per mes
sa testa que antany era altiva
i ara neix plorant per algú;
ceptre vigilant, no t'esquiva
la passa indolent del segur
encar que sia rei superb
o avargelós del tot esquerp.

29. MARIA TERESA AZNAR I ROVIRA
Des que vaig comenqar a escriure, quan tenia onze anys, he sentit la necessitat
constant i vital d'expressar tot el que hi ha en el meu interior. Escriure és per a mi
una forma d'alliberament; ho deixo tot en el paper i en les paraules, el que sóc, el que
sentó i el que em fa viure. En tot el meu treball hi ha metáfora, i fins i tot a dins
d'ella, hi ha un rerafons, tot un regust a sal i aplatja...
REVOLTES
Tinc el meu interiorpie de revoltes
espais molt lluny del cel, de tempesta i pluja
lluitant en cada racó, de cors i fosca;
medito llargament i em desfermo encara,
en dubtes constants, que m'obliguen a escriure.
Per entre mars enllá, profunda entranya
que guarda un temps passat, sense recanqa
a dins del meu cervell, hi ha poemes;
que volen presidir, a cada plana
la imatge metafórica, que parla altiva.

30. JOSEP MARIA ARMENGOL
Fa molts anys que escric poesía, pero quasi sempre l'he guardada per a mi, la me-
va especialitat és la historia en les seves diferents modalitats. El vers cree que és eL
reflexde l'ánima. és la caraamagada deis sentiments mes profunds de cadascú. Per
aixó he acceptat participar en aquest recull de poesía, perqué entre tots cerquem una
unitat, un mateix objectiu, donar a conéixer mínimament l'obra d'uns bojos encisa-
dors que encara fon poesía.
La utopia d'uns somnis, el voler comunicar sentiments, fan del poeta el mes inde-
fens deis homes, puix que dona a conéixer els seus sentiments, contráriament al que
ens diu Maquiavel; pero alhora el mes inconquerible baluard en escollir els pobles
els sentiments d'un poeta com a camí per al seu alliberament. Aquesta és la realitat
de la poesía, la comunjccctá dpla sentiments. La meva minsa participado pot ser in-
digna de restar al costat deis qui han fet de la poesía la seva senyera, interpreteu-la
com un signe de solidaritat amb ells.
Cerquem la vostra comprensió i suport, perqué la poesía és i¿n espill on ens podem
reflectir tots.
ENCONTRES AMB L'INFINIT
Et cerco en la nit
buscant-te fins les albes,
em desvetlles els somnis de l'infitinit,
les tempestes i les calmes.
Et cerco vagament
foll d'un amor sincer,
la impossible militáncia va en augment,
l'amorporhibit dona plaer.
Els meus encontres amb l'infinit
fan que no hi hagi un demá,
res d'esdevenidor, ens ho hem dit:
només és un moment d'il.lusió el que ens caldrá.
Cercar-te per mes d'un instant
és voler agafar el vent amb les mans,
recollir l'aigua amb un cistell, desitjant
una inútil futilesa delsgrans.
Miro, dones, a l'infinit la solució
i només trobo el desert i la solitud
perdut en un mar d'incomprensió
cec, enverinat, voltat d'un amor dejoventut.
La matinada traidora
portará el sol ixent,
matará el meu somni i alhora
s'esvairá com la boira i el vent.
Restará el meu amor .
com un encontré amb l'infinit.
Se n'anirá amb l'escalfor,
res restará, tot será oblit.

31. La Biblioteca Popular P. Fidel Fita, l'Ajuntament d'Arenys de Mar i
el Casal de Joventut Seráfica
es complauen a convidar-vos a la presentado de
BRUIXESIMARINERS
(recuttpoético-narratiu de 15 ve'íns de la Riera de Sobirans)
a carree de
PEP QUINTANA
També parlaran l'Assumpta Farré ¡ en Josep Mayólas (autors)
L'acte tindrá lloc divendres, 15 dejuliol de 1988,
ales 10 de la nit, a la Sala de Lectura de la Biblioteca.
Arenys de Mar, juliol de 1988