1. L’ A G
U L L
A
Octubre 2010 - Any XV - Número 71
Cap on volem anar?
No es pot dir que estiguem en un moment polític i social gaire estimulant. La
crisi econòmica que serveix per tapar-ho tot, la incapacitat de formular projectes
comprensibles des de les diverses esquerres, la manca d’una ètica cívica sòlida i
mínimament compartida, la penosa foscor eclesial…
Evidentment que, enmig d’aquesta realitat, tots plegats continuem fent el camí que
cadascú es veu amb capacitat de fer per construir una vida més digna per a tots, i no
hem perdut, ni pensem perdre, les ganes de fer-lo. Però no estarà de més que de tant
en tant ens fem un toc d’alerta per no quedar massa tancats en el camí que cadascú
fa.
I és que, realment, la nostra crisi occidental, la que patim en el nostre món més
proper, és una part ben petita de la crisi permanent que sacseja el planeta i fa que
tanta i tanta gent estigui vivint en situacions que cap persona amb una mica de bona
voluntat hauria de consentir. I juntament amb aquesta crisi tràgica de la fam i de la
pobresa més dura, les altres crisis que amenacen el futur de tots, començant per la
destrossa ecològica que els que podrien fer alguna cosa realment seriosa per aturar-la
no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho.
Amb tot el que ha passat amb la crisi econòmica occidental, ha quedat prou clar que
qui domina el nostre món són els mercats, és a dir, els qui tenen el poder econòmic,
als quals els governs se sotmeten com si fos una cosa inevitable o, fins i tot, com si fos
la cosa més normal. I això que tan obvi està sent en la nostra crisi occidental, més ho
és quan parlem a nivell mundial. En aquella disjuntiva que va plantejar Jesús entre
el projecte de Déu i el projecte del Diner, el projecte del Diner continua guanyant la
partida.
Nosaltres, és clar, continuarem amb totes les accions que siguem capaços de fer en
tots els nivells que sigui. Però sense oblidar, en res del que fem, que la lluita bàsica
és aquesta.
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

2. Any XV. Número 71
octubre 2010
Periodicitat:
cinc números l’any.
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
Jaume Botey
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós
Kitty Guirao
Maria-Josep Hernàndez
Tere Jorge
Josep Lligadas
Josep Pascual
Mercè Solé
Coordinació:
Josep Lligadas
Compaginació:
Mercè Solé
Dibuixos:
Montserrat Cabo
Capçalera:
Mercè Gallifa
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97
Adreça:
Gran Via de les Corts
Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Correu electrònic:
agulla.revista@telefonica.net
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
http://punxo.blogspot.com
Veure, mirar
03 De senyeres, barres i estrelles. R. Tey
04 Cooperació qüestionada. J. Lanau
05 Aprendre dels que ensenyes. L. Serra
06 Anar a votar, per què? M. Solé
07 I després de la vaga general...? S. Clarós
LA PALMERA I LA FONT
08 La comunitat familiar Vallparadís M.Digón
09 En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu. M. Sanclimens
A peu
11 Passejada a l’Enclusa i a les Cuines d’en Rocaguinarda. J. Pascual
amb entitat (i experiència)
12 Catalunya Religió.cat J. Llisterri
RECEPTES PER ANAR CANVIANT
13 Saltimbocca de porc amb salsa de fredolics. T. Jorge
13 Economia. S. Clarós
14 Puntades
16 Per airejar el cervell
El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels
esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu de les llegums,
del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i de les medecines, depenen de
decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ximple que s’enorgulleix i treu
el pit dient que avorreix la política. No sap que de la seva ignorància política
en neix la prostitució, el nen abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el
polític corrupte, manefla i lacai de les empreses nacionals i multinacionals.
(Text atribuït a Bertold Brecht)
2
L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no
voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.
Butlleta de subscripció
Amics,
Us faig saber que desitjo fer
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del
compte que us indico.
Atentament,
Firma
Nom i cognoms: ____________________________________________
NIF: ____________________________________________________
Adreça: _________________________________________________
Població: ______________________________________ CP: _____
Telèfon: _________________________________________________
Correu electrònic: __________________________________________
- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Sumari

3. Veure, mirar...
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Per motius obvis, sobretot el passat
mes de juny, vam tenir ocasió
d’observar un gran desplegament
de senyals que presentem com
identificatius dels nostres drets
nacionals com a catalans. I això
està molt bé, però tanmateix ens
ha d’induir a reflexionar sobre el
significat dels símbols i la seva
correcta utilització, avui força desnaturalitzada per
raons històriques i polítiques de tots conegudes.
En primer lloc, per què diem senyera a la bandera
catalana? El terme senyera correspon a l’emblema
o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra
agrupació, però mai al d’un país, que només té la
seva representació internacional en la bandera. Els
símbols propis d’una bandera nacional es poden
reproduir en altres objectes distintius d’entitats
o corporacions, de cossos de funcionaris públics,
etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms
de senyera, estendard, banderí, o altres segons
correspongui.
Atès que la utilització reglamentada de les banderes
estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII,
a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem
pogut hissar-la amb propietat més que en períodes
molt curts (República de 1931), que no han arribat
a deixar empremta en l’imaginari col·lectiu de les
generacions posteriors: en temps ben recents, els
nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el
Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc
oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a
la popularització dels versos de Maragall dedicats
a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic
d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés
popularment la part en lloc del tot, una definició de
menor rang per substituir la veritable de bandera
que ens correspon com a nació. És cert que si els
catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que
es tracta de l’altra, però hem de ser conscients
que acceptant per a la nostra una denominació
subordinada contribuïm a aquells vells objectius
d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que
és veritat que cal menys esforç per dir «senyera»
que «bandera catalana», però crec que aquesta
petita especificació addicional val la pena per no
minvar la categoria que li correspon de dret.
En segon lloc, toca parlar de les
barres: aquest és un assumpte més
complicat perquè antigament
no sempre es diferenciaven les
franges dibuixades sobre els escuts
amb noms diferents segons la
seva posició; en descripcions dels
heraldistes antics és tant o més
freqüent trobar l’escut dels comtes-
reis catalans descrit com a barras o bastones si és en
castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia
precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya,
en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la
preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge
heràldic propi, la confusió en la terminologia i la
dependència d’altres llengües quan s’havia de
recórrermodernamentadescriurebanderesiescuts
es va accentuar: només a partir de la creació de la
Mancomunitat i en paral·lel amb l’interès per fixar
les normes ortogràfiques del català i recobrar la
toponínimapròpia,esvainiciartambéunmoviment
de recuperació dels símbols representatius i ara,
amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en
aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís
i normalitzat gramaticalment per descriure amb
la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic
(escuts) i vexil·lològic (banderes). Així que ja no
tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les
franges verticals dels escuts són anomenades pals,
les horitzontals són faixes i les inclinades reben els
noms de bandes si les veiem començant des de dalt
a l’esquerra (), i barres només si comencen a dalt al
costat dret i acaben a baix a l’esquerra (/).
En el nostre cas, com que la nostra bandera té
l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals,
caldrà que a les franges les anomenem pals; també
les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera
apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que
el millor és mantenir la denominació de pals perquè
denota clarament que és una bandera d’herència
heràldica i no la bandera improvisada d’un estat
de nova creació.
Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o
estel, és la figura més representada en els escuts
catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor
proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició
heràldica mundial, amb escasses excepcions. De
De senyeres, barres i estrelles
Roser Tey
3

4. forma que l’estrella de cinc puntes
va ser una absoluta innovació
(alguns diuen que per error de
disseny) quan va néixer la bandera
nord-americana en declarar-
se aquell país independent.
Actualment les estrelles en una
bandera, si no procedeixen d’una
tradició heràldica, acostumen a
representar un estat quan va sola, o
estats federats si són més d’una. De
forma que l’«estelada» simbolitza
efectivament l’anhel de Catalunya
de transformar-se en estat. Ara bé,
cal tenir present que la bandera
amb el triangle blau i l’estrella
blanca és la del partit polític Estat
Català creat els anys vint, i que els
seus fundadors tenien molt clar
que era de caràcter reivindicatiu
i transitori: quan el propòsit
estatalista s’hagués aconseguit, la
bandera nacional de Catalunya
seria indiscutiblement la històrica
dels quatre pals. Lògicament, el
seu model va ser l’americà, per
l’analogia del simbolisme, però
ignorant que l’estrella catalana és
de sis o vuit puntes, mai de cinc.
Basant-se també en aquesta –mala–
interpretació, altres grups més afins
a la ideologia marxista van crear
la seva bandera de combat, però
aquests van copiar l’estrella roja que
la revolució bolxevic havia imitat al
seu torn de la nord-americana.
Per tant, no ens equivoquem:
els catalans tenim una bandera
nacional, no una senyera, de les
més antigues que es coneixen, que
s’ha expandit fins als territoris
que abans van estar units a la
corona catalano-aragonesa i que
serà l’estatal el dia més o menys
llunyà que aquest fet s’esdevingui.
Mentrestant podem flamejar les
estelades reivindicatives, però
recordant sempre que són simples
banderes de combat, imitades
d’altres països i amb ignorància de
la tradició catalana quant a l’estrella
representada.
Roser Tey és membre de la Societat
Catalana de Genealogia, Heràldica,
Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària
Cooperació
qüestionada
Jesús Lanao
Arran de l’alliberament dels dos
cooperants catalans en terres
africanes han saltat a la
palestra els qüestionaments
de la Caravana de Barcelona
Acció Solidària, continguts
durant el temps de captiveri (per
raons òbvies) i que s’han ampliat,
abastant tots els programes i
projectesdecooperaciódelesONGD
“Organitzacions No Governamentals
per al Desenvolupament”).
Des de l’experiència de dues entitats
dedicades a projectes concrets (petits) hom veu:
Que sempre es defensa la tasca pròpia, a voltes “enfront”1)
de les altres, amb arguments reals, però normalment
parcials.
Que tota la cooperació internacional té les seves2)
contradiccions i limitacions. Les petites ONG fan,
amb l’actuació concreta, el que les grans no poden fer
i, normalment, amb gran eficiència i participació. Les
grans, a voltes, tampoc poden incidir (com voldrien) en
les estructures injustes dels països on actuen.
Que sempre hi ha d’haver garanties perquè l’ajuda arribi,3)
de debò, als qui la necessiten. Si en algunes circumstàncies
(segons països i contextos concrets) aquestes garanties no
es poden donar... aleshores o s’assumeix el risc o, molts
cops, és preferible no fer aquest tipus d’ajut.
Que econòmicament sigui justificable una tramesa (pel4)
tipus de material o per la dificultat de tenir-lo en el país o
zona concreta).
Que tots tenim el dret de fer l’ajut concret com ens sembli,5)
però si és amb diners públics, s’ha d’ajustar als criteris
comuns que regeixen per totes les ONGD.
Que les administracions públiques no poden contradir-6)
se, finançant projectes o trameses que fan elles mateixes, i
negant-losaONGDqueelsfanambmoltaprofessionalitat,
eficàcia i economia (cost molt per sota de qualsevol
tramesa “oficial”).
Que el qüestionament a “l’ajut oficial” (sobretot el dels7)
governs català i espanyol) s’està fent des de les diverses
plataformes col·lectives d’ONGD, atès que sovint
contradiu l’esperit i la lletra dels Plans Rectors aprovats
pels parlaments.
Jesús Lanao és jesuïta
4

5. Avui he quedat per dinar
amb la Mercè i la Núria, dues
companyes de treball de la meva
darrera feina (pobre marit de la
Núria i pobre muller meva que
hauran de tornar a sentir que
si l’escola taller amunt, que si
l’escola taller avall, que si el Pepet
feia això o la Pepeta feia això
altre...!). Després de dos anys,
mil anècdotes!!!! I és que en un
programa ocupacional, com és
una Escola Taller, dirigit a joves
de 16 a 25 anys, i d’una durada
de dos anys, les anècdotes estan
garantides. Però si a més, la
majoria de joves són joves que
per si sols tindrien dificultats
per entrar en el món laboral
normalitzat –no han acabat els
estudis bàsics, tenen alguna
discapacitat, drogodependència,
compleixen una mesura judicial,
són fills reagrupats d’immigrats
i/o busquen la primera feina en
un context de crisi– aleshores no
només tens anècdotes sinó també
fortes vivències.
L’objectiu d’una escola taller
és que els i les alumnes-
treballadores aprenguin un ofici
tot realitzant feines d’interès
social. Per tant, és un recurs
utilitzat tant per professionals
com treballadores socials de
diferents àmbits (salut mental,
associacions de persones amb
discapacitat i atenció primària,
entre d’altres), professionals
de les escoles, com també pels
ajuntaments, que si concreten
bé uns projectes, poden realitzar
algunesfeines,qued’altramanera
necessitarien invertir molts
recursos (podeu veure algunes
de les feines que vam fer a l’escola
taller on treballava a http://
escolatallerciutatsostenible.
blogspot.com).
Encara que no entrés en el seu
objectiu, l’escola taller també
ha aconseguit que jo aprengués
molt, moltíssim. He tocat i viscut
noves i diferents realitats, m’he
hagut d’adaptar, imposar, ser
flexible, escoltar, equivocar-
me i tornar-me a equivocar,
renyar, dir que no i dir que sí,
imaginar i obrir la ment, tornar a
imaginar i negociar, i reflexionar
i reflexionar i reaccionar amb
rapidesa, i .... em sap greu que
s’acabin, que no se’n facin més,
així ho ha decidit la Generalitat.
Em sap greu per tot el que
impliquen aquests programes
ocupacionals:oportunitats,apro-
pament, intercanvi, educació,
formació, etc.
Espero que s’hi repensin i
replantegin i millorin, no que
les facin desaparèixer, perquè
diria que no anem tan sobrades
de programes per a joves,
especialment, per a tots aquests
joves; perquè si ja és difícil
conèixer aquestes realitats, si no
pensem com apropar-nos, què
ens queda? Amagar-los? Xifrar-
Aprendre dels que ensenyes
Laia Serra
los, posar-los en una estadística?
I després què, començar a
blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja
és un altre debat, oi? O potser no?
Bon profit, la Núria i la Mercè,
m’esperen.
Laia Serra és exdirectora de l’ex-Escola
Taller Ciutat Sostenible
5

6. Com més va, més vaig tenint la
sensació que la democràcia s’està
deteriorant, que l’abstenció, el
desinterès i un cert menyspreu
per la política van guanyant
terreny.Lescausessónmúltiples,
però certament processos com
el de l’Estatut han contribuït
a una gran decepció. Part
d’aquesta decepció, sens dubte,
ve motivada pel procés seguit, el
funcionament i la resolució del
Tribunal Constitucional, però
cal reconèixer que l’actitud dels
partits polítics hi ha contribuït
amb escreix.
Amb el potser ingenu doble
objectiu d’animar la gent a
anar a votar i de fer reflexionar
els partits, l’entitat Viladecans
Punt de Trobada vam convocar
una taula rodona el passat 5
d’octubre a la nostra ciutat. Hi
vam convocar els cinc partits
més votats a Viladecans i els
vam plantejar dues qüestions
d’àmbit general (per què votar,
podia afectar el resultat de les
autonòmiques a Viladecans) i
una altra d’autocrítica: alguna
cosa a millorar del propi partit.
De fet, potser no ens hi vam
lluir massa. La major part de
la setantena d’assistents, és
clar, ja estaven afiliats, tot i que
va venir gent “no alineada” i
visiblement empipada. I no tinc
gaire clar que els portaveus
dels partits haguessin entès
gaire de què es tractava perquè
a tota l’autocrítica que arriben
és a: problemes de comunicació
(PP, que va dir que tenia tota la
premsa en contra, cosa que va
provocarlahilaritatgeneral);una
imatge excessivament arrogant
dels seus líders (ERC, CiU); la
necessitat de connectar amb
més gent i de fer-los participar
(PSC); i el principi de “nosaltres
Anar a votar, per què?
Mercè Solé
mai no serem corruptes” (ICV)
que, formulat així, només és
un principi. Cap al·lusió a la
necessitat de coherència interna,
de revisar el finançament dels
partits, a la demagògia creixent,
a la corrupció (CiU va acusar
de corrupció els socialistes i
es va quedar tan ampla!), a les
conseqüències i perversions del
poder, als riscos d’una excessiva
professionalització, a l’obsessió
per l’aparença. A banda d’això,
el debat va anar bé i va ser
participat.
Els organitzadors vam plantejar
una colla de tics d’aquells que
fan que quan surt un polític a la
televisió en treguis com a mínim
el so. També el fet que, agradi
o no, el mal funcionament dels
partits no és un bolet, sinó que
més aviat esdevé un mirall on
podem reconèixer-hi els nostres
valors col·lectius. No pas els que
prediquem, sinó els que tots
plegats vivim: l’individualisme,
la manca d’implicació en la
vida col·lectiva, l’acceptació
d’uns regles del joc en el mercat
de les comunicacions que van
substituint el bon periodisme per
la informació-brossa, l’escassa
participació en les entitats.
Jo continuo, però, molt
descol·locada: cada cop em costa
més connectar amb el partit a
què estic afiliada (ICV), em costa
trobar canals de participació que
ho siguin realment. De fet per a
un partit petit, l’opció de govern
menjamoltesenergies,nosempre
s’hiestàpreparatoescomptaamb
prou recursos i l’organització
continua tossudament en
mans de persones que tenen
moltes altres responsabilitats
i d’estructures al meu parer
obsoletes, o poc eficaces. Per
tant, la cohesió interna, la
creació consensuada de criteris,
la qualitat de l’acció política en
els municipis, la imprescindible
reflexió davant de qüestions
complexes es va abandonant en
benefici d’argumentaris fets des
de dalt a correcuita. Als militants
sovint se’ns demana més que
justifiquemdecisionsquenohem
pres nosaltres que no pas que ens
impliquem més seriosament en
la dinàmica del propi partit. I ho
dic des de la intuïció que no és
pas un problema només nostre,
sinó força general.
Però no em dono de baixa.
Intento canalitzar les meves
inquietuds polítiques –en el
sentit de treballar per millorar
unes quantes coses, no pas de ser
corretja de trnasmissió de ningú–
a través d’entitats diverses.
Espero trobar camins o veure la
llum (!). En qualsevol cas, potser
una bona sacsejada electoral ens
desprengui d’oportunismes i ens
ajudi a anar a fons. Tant de bo.
Mercè Solé treballa en una editorial
6

7. AEspanyahihaviaunsproblemesanteriorsalacrisi,
que aquesta no ha fet més que fer aflorar. Per una
banda una feble economia
industrial, amb empreses
massa petites que tenen
dificultats per exportar i
que són massa dependents
de recursos i de capital
exterior. En segon lloc
que l’economia es trobava
edificada sobre el sector de
la construcció, els serveis
turístics, les empreses que
generen poc valor afegit.
S’inverteix poc en I+D...
i així s’entenen algunes
de les característiques
del nostre mercat laboral:
precari perquè hi ha massa
contractes temporals.
Amb massa accidentalitat
perquè l’empresari no
s’ocupa de la seguretat
(cosa semblant es podria
dir de la vigilància del
medi ambient). Es paguen salaris baixos (massa
mileuristes amb carreres universitàries) perquè els
productes o serveis són de baix valor afegit. Hi ha
massa autònom i massa microempresa perquè la
falta d’inversió industrial i els baixos salaris fan
que la gent trobi millors expectatives buscant-se la
vida pel seu compte.
En conseqüència el que fa falta és sobretot una
reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un
exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa
un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials
venent AGBAR a la francesa Suez Environnement,
a canvi de reforçar les seves inversions en actius
financers amb la compra de l’asseguradora
ADESLAS? Aquesta operació és significativa del
tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix
podem dir d’aquells empresaris que decideixen
tancar o vendre les seves empreses industrials per
dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci
que a Espanya era més còmode i rendible. Un altre
exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa
catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada
pel grup francès Alstom perquè quan una empresa
es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi
ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països
s’inverteix en economia industrial productiva aquí
I després de la vaga general...?
Salvador Clarós
s’handesviatlesinversionscapelnegociimmobiliari
i l’especulació financera. El govern, primer del PP i
després el PSOE, anava
mirant cap a una altra
banda –Catalunya no
s’ha quedat enrere–
sense articular veritables
polítiques industrials
que permetessin
reconvertir l’economia
capaunmodelproductiu
i no especulatiu.
De tot plegat es desprèn
que hi ha dos reptes
que a Espanya estan
íntimament lligats:
la reconversió de
l’economia i la creació
d’ocupació. La vaga
general és la contestació
de l’únic agent que té
poder de mobilització
en aquest país, que són
els sindicats malgrat
que molts s’entestin
en anunciar la seva defunció prematura, davant
la subordinació del govern al dictat dels poders
internacionals. Val a dir que aquests que ara li
diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida
si no pren mesures (Moody’s...) són els mateixos
que assessoraven els centres mundials de decisió
econòmica, que ens van arrossegar a la crisi.
I ara què
Després de la Reforma Laboral i de la vaga general,
els canvis que calen per recuperar l’economia i
sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja
no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè
el que va suposar la bombolla immobiliària va ser
exactament manllevar el treball a les generacions
que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable
que es pugui créixer en termes de PIB en els
propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit
d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria
tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants
que empenyen el creixement cap avall: la crisi
climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els
carburants que ens aboquen a una escalada de
preus amb conseqüències desconegudes en els
propers anys. La competència creixent de països
en ràpida expansió econòmica... 7

8. La palmera i la font
La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font
El mercat laboral haurà de trobar
noves regulacions que apuntin
en direccions diferents com per
exemple un millor repartiment
del treball. En política fiscal
caldrà fer aviat noves reformes
per tal que l’Estat pugui pagar
els subsidis de tants aturats
que no trobaran feina perquè la
reforma laboral que s’ha aprovat
no els donarà feina. En política
industrial Espanya necessita
una reconversió per abandonar
activitats com la mineria per
exemple, i potenciar-ne altres
com la rehabilitació energètica
per adequar el parc edificat a
unes noves pautes d’estalvi i
eficiència i també autogeneració,
o transformar industries com la
de l’automòbil, que aquí és molt
important, cap al vehicle elèctric.
Moltes vegades per fer política
industrial cal fer inversió pública
i crear empreses de l’Estat.
Això no ho farà un govern de
dretes però tampoc un govern
atemorit per les amenaces dels
mercats financers i esclau del
neoliberalisme imperant.
Ara els sindicats hauran de
continuar negociant amb el
govern i amb les patronals a
través de la negociació col·lectiva
perquè la feina està pràcticament
tota per fer. Queden moltes
reformes pendents perquè el que
tenim al davant és una crisi de
final de cicle. El que ha quedat
obsolet no són els sindicats
com diuen aquests dies tants i
tants garlaires tocacampanes
sinó fonamentalment el que no
funciona és el model econòmic
capitalista. No ha funcionat mai
encara que ha sobreviscut i de
manera força animada per alguns
mentre hi ha hagut recursos o
treballadors per explotar. Ara la
festa s’acaba. No només ens anem
adonant que el benestar d’uns
pocs entre els quals ens hi podem
comptar nosaltres mateixos ha
liquidat els recursos propis i els
de les generacions futures, a les
quals deixem en herència un
canvi climàtic irreversible. La
crisi provocada per l’especulació
financera ha descobert que en
la nostra festa industrial també
hem endeutat les generacions
subsegüents.
Salvador Clarós és sindicalista
La comunitat familiar
Vallparadís
Marta Digon
Fa uns mesos la Mònica Estruch,
de la Comunitat familiar
Vallparadís de Terrassa, em va
proposar d’anar a viure amb
ells una setmana. Aquesta
proposta, que al principi pot
sorprendre una mica, sorgeix
d’una avaluació anual que
fan com a Comunitat. Volien
vivenciar d’una manera més
propera i concreta l’acollida a
alguna persona i a casa seva. I
vaig acceptar aquesta proposta,
si més no ho vaig trobar com
molt original (val a dir que tot i
que ens coneixíem, tan sols ens
havíem vist dues vegades!).
Aquesta setmana he estat vivint
a Terrassa. Els matins anava a
treballar i a la tarda me n’anava
directa cap a Terrassa, sense
passar per casa ni pel barri.
A la Comunitat Vallparadís
hi viuen dues famílies, d’edat
semblant a la meva, amb tres
criatures cadascuna: la Sussi i
el Xavi amb la Júlia, el Guim i la
Rita per una banda, la Mònica i
el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina
per una altra banda. En total deu
persones i amb mi onze. No está
malament!
Em surt un donar gràcies
per moltes coses viscudes i
descobertes (la revisió de vida
ens ajuda a agrair i celebrar allò
minúscul de la vida).
He viscut amb ells la seva
quotidianitat: aixecar-nos, anar a
treballar, tornar a casa per jugar
8

9. (els nens m’esperaven per fer la típica partida
deparxís!),xerrar,ferlestasquesdomèstiques
(he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!),
àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda
del petó de bona nit..., moments personals
(sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es
vetlla perquè pugui ser possible!) i moments
col·lectius. Aquests moments col·lectius
poden ser de tota la Comunitat (la pregària
setmanal), i també pot ser moments per a
cada família. O moments per a les criatures
(sopen junts) i moments pels adults (sopar,
pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una
casa molt gran que permet espais personals o
familiars i espais comuns.
És una comunitat que educa en la
corresponsabilitat (des dels més petits fins als
adults. Tothom es responsabilitza d’alguna
tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi
de tovalloles fins portar l’economia familiar).
És una casa on es juga molt, on es llegeix molt.
És una casa on es cultiva la cultura i el consum
responsable. És una comunitat on està molt
ben treballat el gènere en grans i petits.
És una comunitat on es respira espiritualitat.
Un vespre em va fer molta gràcia perquè un
dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava
esperant per anar junts a pregar. Estava
entusiasmadíssim de fer pregària! Una
manera de fer pregària amb els més petits
són formulacions com “jo estic contenta, jo
estic content perquè m’he banyat a la piscina,
perquè ja estic de vacances, perquè tenim
una convidada a casa, perquè m’ho he passat
molt bé jugant al casal”. Aquestes van ser
les seves accions de gràcies... S’educa en els
hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci,
d’escoltar-se els uns i els altres...
A meitat de setmana vaig tenir un regal
col·lateral: vam anar a sopar a la Comunitat
Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix
format de dues famílies amb criatures. A
diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí
els espais físics per família estan separats dels
espais comuns. O sigui que va ser un sopar
a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant
Andreu.
D’aquesta manera natural ens hem anat
coneixent i estimant. En aquesta setmana el
meu cor s’ha eixamplat una miqueta més...
gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en
Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i
la Sussi!
Marta Digon és militant d’ACO
En la mort de
Maria Mercè
Farran i Andreu
Publiquem aquí uns fragments de la introducció i
l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí,
en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que
patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el
passat 20 de maig, als 46 anys.
Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre
és dramàtica. A vegades és simplement el final
natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és
el resultat d’una certa violència de la naturalesa,
per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria
Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les
molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments
dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut
anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada
i rodejada de les atencions i de l’afecte de persones
que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i
amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta
dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença
és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que,
aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig
com l’alliberament d’una situació que començava a
presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença
que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut.
Se l’imaginava horrible.
Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-
li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare,
en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts
vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso
que vam aconseguir força.
Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per
telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que
continuavavivintlasevasituacióambforçaserenitat,
esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir)
que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí
a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.
Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a
fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre
ens és possible disposar del temps per a coses
que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder
acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana.
Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la
Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per
allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de
l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el
pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.
9

10. També considero positiu, en aquest
cas, que sigui la mare i siguin els
germans grans els qui enterrin la
filla petita, i no al revés, ja que per
a ella hauria estat tremend veure
morir la mare i els germans.
Per tant, dono gràcies a Déu per
com han anat les coses.
Finalment, deixeu-me dir que la fe
ens ajuda a viure aquest comiat en
sentit més positiu. Per als cristians,
la mort és un traspàs a una altra
etapa de la nostra existència. Diem
que quan morim som enduts al
cel, o que ens despertem al cel.
També la mare de Jesús, Maria, va
adormir-se en el Senyor (va morir)
i va ser assumpta al cel. Potser és
una creença infantil? Doncs bé:
per què no ser una mica infants?
Jesús, gran mestre espiritual, més
ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat
clarament d’aquesta vida en Déu,
el Pare, i com nosaltres hem de ser
confiats com els infants. Sobretot
els qui durant la vida terrena han
hagut de ser més infants i més
dependents dels altres, tenen el
dret o privilegi de poder confiar
més i d’esperar que Déu els aculli
en la seva glòria. És el cas de
l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de
raóquandeiaquejotendiaatractar-
la encara com una nena. Per això la
darrera vegada vaig anar a visitar-
la amb un company frare, perquè
es trobés més lliure per obrir-se
com una persona madura que era.
Potser jo no em feia prou càrrec
de la maduresa interior que havia
anat adquirint… De fet, al llarg de
la seva vida ha demostrat ser molt
lluitadora, proposant-se ser una
persona útil en tots sentits, també
econòmicament parlant. Cert que
la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada
constantment, dia i nit; però també
ella vetllava per la mare, perquè no
li passés res de mal. La seva darrera
recomanació que em va fer fou que
telefonés de tant en tant a la mare
perquè necessitava el meu suport,
tant o més que ella mateixa.
I econòmicament, també va voler
ser útil, i ho va aconseguir, a costa
–és clar– d’haver de passar bastants
anys venent cupons de l’ONCE
enmig del carrer o de la plaça
(sense caseta protectora), havent
de suportar fred i calor. Horari: de
les set del matí fins a les dues del
migdia.
La Maria Mercè ha estat una gran
lluitadora, esforçant-se al màxim
per superar les seves limitacions
i havent de tenir paciència envers
la gent dita voluntària, que no
sempre eren prou seriosos. Ella era
molt sensible a la falta d’atenció
que creia que se li devia…
(…)
La mort física és com el crepuscle
de la vida, però espera una albada,
el Naixement d’un nou dia, un raig
de sol i d’esperança. Tenint Jesús
amb nosaltres, anhelem que l’amor
esdevingui més pur i l’amistat molt
més sincera…
Canto a la
libertad
Habrá un día en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar,
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver,
pero habrá que empujarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento,
que arranque los matojos,
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
José Antonio Labordeta,
en homenatge
10

11. A PEU
A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu
estret i ben fressat que tira amunt,
el PR. Ens acompanyen roures,
alzines, pins, i mates de bruc,
arboç, boix... Anem avançant
sense gaires giragonses fins a
un pal indicador baix que ens fa
notar que trenquem a l’esquerra
seguint els senyals blancs i grocs (i
deixem el camí que continua recte
endavant). Passem una zona de
matollar, se’ns ajunta algun corriol
per l’esquerra, però no deixem els
nostres senyals. A poc a poc ens
hem anat enlairant i a l’esquerra
tenim de tant en tant algun
balconet (som dalt d’un cingle que
mira a llevant) amb belles vistes
cap a les Guilleries, els cingles de
Tavertet, la silueta inconfusible del
Cabrerès, el Puigsacalm...
El camí se separa un xic del cingle,
passa entre roures i, alerta!, hem
de trobar un pal indicador alt i
aquí deixem el PR dels senyals
grocs i blancs.
El pal indicador ens indica els
camins a seguir per arribar als
nostres dos objectius, que ja són
ben a prop. Anem primer a les
Cuines (a 200 m), el camí no és
tan clar com fins ara, primer passa
entre pins i terra de fullaraca,
després va entre matolls d’estepa.
Hem d’estar a l’aguait a trobar les
fites, sobretot quan anem a parar
a un camí ample; el seguim uns
metres i pel terra erm busquem
més fites a mà esquerra que ens
portaran cap al cingle que mira
a ponent, en concret a una canal,
per la qual baixarem (amb l’ajuda
de mans i peus, si cal; no és difícil,
però) fins a un replanet a mig aire
del cingle. Tirem uns metres a la
dreta per aquesta balma i trobem
l’amagatall d’en Rocaguinarda,
amb la vista, a l’altra banda, de
les restes del castell de Taradell.
http://www.osonatour.com/ruta-
virtual-per-taradell/cuines-den-
rocaguinarda
Reculem fins al pal indicador i
tirem en direcció a l’Enclusa (a
370 m). Tornem a tenir balconets a
l’esquerra, passem per una caseta
amb parallamps dels forestals,
trobem el piló que indica que ens
trobem en un vèrtex geodèsic
(867,6 m) i arribem a l‘Enclusa,
un conjunt de roques encantat,
presidit per una bandera catalana
des de fa 25 anys (bon punt de
referència quan passeges per
aquells topants). Grans vistes
cap al sud, amb el Matagalls
que destaca. A sota veurem una
filera de gegants, contra els quals
segur que lluitaria don Quixot
compartint protagonisme amb
Perot Rocaguinarda, com el
comparteixen en els capítols LX i
LXI de la segona part del Quixot.
A prop del sortint de l’Enclusa,
un plafó molt ben fet ens informa
de la fauna i la flora del contorn.
Val la pena fer-hi una mirada.
Tornem pel mateix camí per
gaudir de la vista del Pirineu
i Prepirineu a la qual havíem
donat l’esquena a l’anada. Anar i
tornar es pot fer, anant tranquils i
contemplatius, en una hora i mitja
o dues. Al llarg de la passejada
haurem observat canvis sobtats
en el conjunt de la vegetació: són
les seqüeles del terrible incendi
que a l’estiu de 1983 va cremar
1.650 ha de bosc a Osona.
Recomanació: a www.
enciclopedia.cat lectura de les
entrades «Perot Rocaguinarda» i
«nyerro», i també la lectura dels
capítols esmentats del Quixot.
Continuem amb els bandolers.
Si a la revista anterior anàvem a
la casa natal d’en Serrallonga, en
aquesta visitarem el punt més alt
del terme de Taradell, l’Enclusa,
i un amagatall d’en Perot
Rocaguinarda, les Cuines.
Deixarem el cotxe en una petita
rotonda que hi ha al capdamunt
de tot del carrer de Puig l’Agulla
de la urbanització la Roca, de
Taradell (Osona). Pujant-hi, a
mà dreta ens podem aturar a
la capelleta de Sant Quirze de
Subiradells (s. x-xi), amagada
en una esplanada que convida
a la calma entre roures i alzines
(tot i ser dins la urbanització)
http://www.osonatour.com/ruta-
virtual-per-taradell/sant-quirze-
de-subiradells
Un cop deixat el cotxe, arribats a
la rotonda, a la dreta, busquem
els senyals blancs i grocs
del PRC-42 (sender de petit
recorregut circular de Taradell)
que ens guiarà un bon tros de la
passejada. Senyals a terra i un
pal indicador baix. Pujada molt
suau, a trossos damunt la pedra
nua, amb matetes de sajolida que
es fa a les esquerdes. Passem per
un petit tram de pista fins a un
pal indicador alt. Hi ha diversos
camins però seguim el corriol
Passejada a l’Enclusa i a les
Cuines d’en Rocaguinarda
Josep Pascual
11

12. Amb entitat (i experiència)
Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)
Quan surt una notícia d’Església en els mitjans de
comunicació ja tremolem. És més que probable
que la notícia no sigui precisament positiva. I, si
és tema de conversa amb els companys de feina, o
has d’acabar defensant allò que no és defensable; o
explicant llargament allò tan complex que el titular
recull de manera simplista; o sent el que crida més
contra l’Església; o fent veure que plou. Sigui quina
sigui la sortida, al final cansa.
D’aquest cansament es podria dir va que néixer
CatalunyaReligió.cat. Un grup de persones que
compartíem aquesta i altres inquietuds vam crear
el projecte i vam anar a buscar el suport d’algunes
de les institucions religioses més rellevants del país.
Amb això, vam aconseguir obrir un portal d’internet
que recull l’actualitat religiosa i que no t’agafa un
cobriment cada vegada que apareix un nou article.
Per sort, a Catalunya les iniciatives que mouen
persones i institucions amb motivacions religioses
són molt més amples de les que flueixen a través
dels mitjans de comunicació generalistes. Això
és el que des de fa un any recollim a través de
CatalunyaReligió.cat.
Des de l’actualitat, primer de tot notícies i
informacions que són difícils de veure en altres
mitjans o que estan disperses per la xarxa i perden
visibilitat. Un àmbit especialment centrat en el
que passa a Catalunya. També, per estar al dia, un
dels serveis més valorats és el recull de notícies
de l’àmbit de la religió que es publiquen en les
versions digitals dels mitjans de comunicació i en
webs especialitzades.
Aquesta tasca informativa, es completa amb una
vessant indispensable que és l’anàlisi i l’opinió.
Una llarga llista de col·laboradors ofereixen,
desinteressadament, idees i context per ajudar
a llegir l’actualitat. Un espai que recull des de
l’anàlisi més directa de la “política” eclesial, fins
a les experiències quotidianes de les persones que
volen viure la fe en una societat plural.
Un tercer àmbit és el recull de les nombroses
iniciatives i recursos de caire més pastoral que
ja estan presents a la xarxa i que poden ser un
servei als lectors amb inquietuds religioses. En
tots aquests àmbits tenim molt present la voluntat
d’aglutinar i de sumar. És a dir, no només oferir
CatalunyaReligió.cat
Jordi Llisterri
coses noves, sinó ser una porta d’entrada a tota la
realitat i diversitat existent a la xarxa.
Des de l’adreça www.catalunyareligio.cat
podeu accedir a aquesta oferta. Us recomanem
especialment que us subscriviu al butlletí gratuït
per rebre les novetats diàries del portal. Però
també podeu fer un pas més i fer-hi les vostres
aportacions a través dels comentaris oberts als
usuaris. Aquesta possibilitat de participació, que es
complementa amb la presència a les xarxes socials
com Facebook o Twitter, és una de les vessants que
volem accentuar els propers mesos.
Actualment, som dues persones dedicades
parcialment a tirar endavant aquest projecte i una
àmplia xarxa de col·laboradors que fan possible
l’actualització permanent dels continguts del
portal. L’empenta inicial l’han donat les dotze
entitats que hi han donat suport i que consten al
peu de la portada. Ara el repte és consolidar-lo
com a espai de referència de la informació religiosa
a internet i trobar els recursos i l’ajuda dels lectors
que el permetin donar-hi continuïtat.
12

13. RECEPTES per anar canviant
Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant
Com veieu continuem amb el maridatge de cultures, en
aquesta ocasió ambdues mediterrànies, la de casa nostra
i un tast de cuina italiana. La paraula “saltimbocca” és
un terme originari del dialecte romà que ve a dir “salt
a la boca” i que en aquesta recepta hem catalanitzat
banyant-lo amb una salsa de fredolics que enriquirà
aquest plat.
Diuen que aquest serà un bon any de bolets i així ho
esperem! Hem triat el fredolic perquè és un bolet tardà,
que trobem a les pinedes amb els primers freds (d’aquí li
ve el nom) i que us permetrà fer aquest plat gairebé fins
que surti el proper número de L’Agulla i hagi tingut
temps de pensar què posarem a taula aquest Nadal. És
per rendibilitzar al màxim aquesta secció.
Ingredients (per a 4 persones): 8 talls de llom una
mica gruixut (un dit i mig); si és de dos colors, millor;
8 talls de pernil salat; 8 talls de formatge curat tallats
prims. Per a la salsa: 200 gr. de fredolics; un got de
vi blanc; nata líquida; un all; pebre.
Preparació:
Saltegem els fredolics i l’all amb una mica d’oli.
Els reservem en el pot de la batedora. Salpebrem el
llom i el passem per la paella (no cal fer-ho gaire);
quan estigui volta i volta li afegim el got de vi.
Traiem els talls de carn que reservarem en un plat
i aboquem el suc de la paella en el pot batedor. Ho
triturem. Afegim a la barreja un pot petit de nata
líquida.
Tornem a posar els talls de llom a la paella i els
cobrim amb un tall de formatge i a sobre un tall de
pernil. Tapem la paella durant un minut per ajudar
a fondre el formatge, i a continuació aboquem
la salsa que tenim preparada. Tornem a tapar
durant un parell de minuts més i ja estarà llest.
Comprovareu que realment és una combinació
inoblidable.
“Hi havia un passavolant
que va trobar abandonada
una polsera d’or. Quina
sort, va pensar l’home. Com
que no era entès i desconeixia
el preu de l’objecte va demanar
una valoració a un expert.
A continuació no va trigar
a vendre-la en un mercat de
segona mà perquè en va fixar
el preu per sota del que l’expert li
havia aconsellat. El comprador, un col·leccionista, es va
sentir afortunat i content d’haver fet tan bon negoci. El
passavolant, que a la fi la polsera no li havia costat res,
en va obtenir un suculent benefici i quedà igualment
satisfet”.
Els dos personatges de la història demostren
coneixements d’economia, igual que els analistes que
assessorenlescorporacionsfinanceresinternacionalsi
elsgoverns.Apliquenlesmateixeslleisdelmercatper
obtenir beneficis. La seva habilitat en els negocis rau
en no tenir en compte un detallet sense importància
per a ells: el perdedor anònim que no és altre que el
que va extraviar la polsera.
“Una dona va entrar a una botiga de saldos. Tot mirant,
va trobar unes sabatilles esportives que feien patxoca
i eren molt barates i les va comprar pensant que feia
un gran negoci. Quin preu més econòmic per a unes
bambes tan boniques, va pensar la dona. La dependenta
del local, en veure que ja havia venut el darrer parell
d’aquell calçat esportiu, es va sentir alleujada: ja hem
liquidat l’estoc, va pensar tota satisfeta creient que el cap
de secció estaria orgullós”.
Premi d’economia també per aquestes dues dones
coneixedores de l’art i la ciència dels negocis. El que
han obviat és una cosa que a elles no les preocupa
en absolut: la procedència de la mà d’obra, potser
il·legal o simplement barata, i la cadena de matèries
primeres i d’energia emprada en l’extracció
i elaboració del material, la manufactura i el
transport, a més del cost ambiental de les emissions
contaminants. Així és l’economia que ens governa.
Per fer negocis i obtenir beneficis mai s’han de
tenir en compte els conflictes ni les consciències.
Cal pensar que els recursos vénen del cel i no
s’acabaran mai, i que els béns sempre poden ser
més barats sense preguntar el perquè.
Saltimbocca
de porc amb salsa
de fredolics
Tere Jorge
Economia
Salvador Clarós
13

14. Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
P
ATITO FEO. El paradigma de la
profunda idiotització que molts mitjans
intenten fer (i amb èxit) als nens i
nenes crec que és la sèrie de TV, Patito
Feo. A l’estil dels culebrons sudamericans, amb
accent inclòs, contamina cada dia el Disney
Channel. Un grup de nenes, Las Divinas,
dediquen tots els seus esforços a ser les més
“guais”, i de passada, a ser felices fent tota
mena de malifetes recargolades a les lletges
i “no guais”, anomenades Las Populares. Tot
plegat provoca que les nenes imitin conductes
i actituds, per ser, lògicament, les “guais”.
Com veieu, un missatge d’allò més constructiu,
que ve acompanyat d’un merchandising brutal:
samarretes, motxilles escolars, carpetes, jocs,
collarets, col·leccions, revistes... Però, ai!
Si resulta que a la vostra filla se li acut dir
a les nenes de la seva classe que això és una
porqueria, concretament: “És una merda!
A mi no m’agrada”, la criatura quedarà
automàticament exclosa dels interessos de totes
les altres (i sort si s’entén bé amb els nens!).
A casa, en veure què passava, vam seure tots davant
la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica
curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent
durant uns quants dies imitant els de la sèrie... I a la
nena, seguint les instruccions literals dels mestres
(perquè no s’anés barallant amb el món), li vam
haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que
això a ella “no li agrada gens, però que li semblava
T
ORRAS I BAGES A “LA CAMPANA
DE GRÀCIA”. Josep Maria Torras i
Bages era un bisbe de dretes. Aspirava
a recompondre el país tornant al
model de l’Edat Mitjana, amb un important
paper regenerador exercit per l’Església. I
l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí,
pensava que no era amb posicions autoritàries
i intransigents que tot això s’aconseguiria,
sinó per mitjà de convicció, de seriositat,
d’honestedat i d’arrelament al país. Tot plegat
és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa
que diu que ell mai no va formular però que
resumeix magníficament el seu pensament:
“Catalunya serà cristiana o no serà”.
Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al
seu llibre L’Església catalana, de la Il·lustració a la
Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va
morirl’any1916,undiarisímboldel’anticlericalisme
barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort
ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense
tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a
més sarcàstic, “La campana de Gràcia”, deia: “Ha
mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres,
però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n
pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva
filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament,
era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon
home, què hi farem?... Per a fer-nos la llesca, de tant
en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”.
Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que
era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país
i a la vida de la gent, i per això quan va morir li
van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge
del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol
dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un
moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una
brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de
més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre
solidesa personal i bona voluntat, és possible un
reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa
personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de
notar en els fets. Josep Lligadas
14

15. Per airejar el cervell
Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell
fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que
no busqui brega i no els digui que això “és una
merda”. Us recomano que mireu un dia per TV
la porqueria que bombardeja els caps dels nens i
nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la
majoria de pares, entendreu quin futur més negre
tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez
I
NDEPENDENTS… DE QUÈ, DE
QUI? Davant dels desitjos i proclames
independentistes no em puc estar de fer
sempre la pregunta: “independents de
què, de quí”? Enmig d’un món globalizat, les
grans decisions que afecten la majoria de la
humanitat (també, òbviament, els catalans)
no es prenen als parlaments, atès que el
“poder” polític està absolutament segrestat
del poder econòmic. Aleshores, ¿quin espai
“d’independència” podem assolir? En tot
cas, a un nivell molt petit, irrellevant per a la
transformació del sistema.
Les accions de protesta haurien d’anar enfront dels
poders econòmics. Per què no protestem contra
La Caixa, Gas Natural, Repsol, Media Pro…? I
poso aquests exemples perquè són propers (més
“de casa”). Aquests són veritablement el poders
fàctics, que condicionen els altres. Això ha quedat
evidenciat amb la crisi… Aleshores ¿no hauríem
de lluitar per una veritable democràcia econòmica?
I plantejar eleccions dels dirigents d’aquests
grups poderosos, puix funcionen (ni que sigui
indirectament) amb els diners de tots plegats…
Penso que ens equivoquem d’enemic. Ja sé que això
sona excessivament simplista o marxista-leninista
(!). Però, com diu aquell, “algú ho havia de dir”…
Jesús Lanao
Fidels a la utopia de l’Evangeli:
el llibre dels 10 anys del Fòrum
Joan Alsina
El Fòrum Joan Alsina, de
capellans del Bisbat de Girona,
han commemorat el desè
aniversari amb un llibre que
recull tots els documents que
han fet públics fins al moment,
junt amb un breu repàs de la
seva trajectòria, fites i objectius.
El Fòrum aporta en cada escrit
una visió de l’Església més
propera a l’essència del missatge
de Jesús i a les persones que més
ho necessiten, i més allunyada
dels poders, els dogmatismes
i la hipocresia. Expliquen que
des dels seus inicis, quan es
van aplegar com a resposta
al Vaticà que desautoritzava
les celebracions penitencials
col·lectives del perdó, han
tingut com a punts de referència
permanents el rebuig al domini
de les consciències i la denúncia
de la confusió entre la unitat i la
uniformitat.
A través dels seus documents,
el Fòrum aporta una mirada
renovada a la fe i posa damunt la
taula alguns temes “intocables”
per a la Jerarquia: l’ordenació de
dones, la democràcia a l’Església,
elcelibatcomunaopciópersonal,
la no exclusió dels homosexuals,
l’ús del preservatiu... i també
temes de fons, com ara l’autèntic
compromís pels Drets Humans
per part de l’Església i la recerca
de l’autèntic ecumenisme, entre
moltes altres qüestions. Cal una
lectura en profunditat del llibre
i reflexionar sobre les seves
argumentacions,molttreballades
i meditades, i sobre cadascun
dels documents editats.
Hereus del Concili Vaticà II i “a la
llum de l’Evangeli, amb visió de
futur”, els capellans del Fòrum
Joan Alsina no en són conscients,
però són una veu profètica que
s’hauria de sentir i contagiar més
enllàdelbisbatdeGirona,perquè
amb una institució eclesial
estàtica amb les seves actituds i
contradiccions, són una alenada
d’oxigen per a molts creients
desencisats. El Fòrum demostra
valentia, sentit comú i treball
15

16. La alianza del altar y del trono absoluto podía ser
necesaria al trono, pero no lo era al altar.
Jaume Balmes (l’any 1847)
compromès per ser “fidels a la
utopia de l’Evangeli”.
Els mil exemplars que han
autoeditat estan gairebé
exhaurits, venuts a través de les
parròquies i a les llibreries de
Girona i Figueres. Ara s’estan
plantejant fer una segona edició
i també hi ha la possibilitat
que es vengui a la llibreria
Claret de Barcelona. Podeu
demanar informació: joanalsina.
forum@gmail.com Maria-Josep
Hernàndez
Per canviar de vida
s’ha de canviar de Déu.
S’ha de canviar de Déu
per canviar l’Església.
Per canviar el món
s’ha de canviar de Déu.
Pere Casaldàliga
Casaldàliga parla de canviar
de Déu? En quin sentit? Si em
demanessin resumir el contingut
de l’Agenda Llatinoamericana
en una frase, jo faria la següent
afirmació: L’Agenda és una eina
queensajudapensarpernosaltres
mateixos per descobrir què ha de
canviar de la nostra visió de Déu
i de la religió per contribuir a
un món millor. Més informació:
www.llatinoamericana.org
Maria-Josep Hernàndez
Recorreguts per la Bíblia més
curiosa: 3. El llibre de Josué,
capítols 1-12
No sé jo si el bon lector de
L’Agulla ha prestat gaire atenció
a aquesta minisèrie que va pel
tercer articlet i que convida a
entrar en determinades pàgines
delaBíbliaquepodemconsiderar
“curioses”, en el millor sentit de
laparaula.Sihihaprestatatenció,
devia veure en el darrer número,
el de juny passat, la presentació
de llibre dels Jutges: un recull
d’històries molt antigues dels
gairebé dos-cents anys que les
tribus hebrees fugides d’Egipte
van trigar a ocupar la terra de
Canaan i convertir-la en el regne
d’Israel.
Doncs ara, en aquest número,
us recomano de llegir la mateixa
història però en una altra versió,
aquest cop altament idealitzada.
Es troba en els capítols 1 al 12
del llibre de Josuè. Aquest és
un llibre d’una gran força èpica,
que presenta les dotze tribus
sortides d’Egipte unides entorn
d’un únic cap, i que avancen
implacablement ocupant el
territori que Déu els ha promès.
Hi ha moments de gran bellesa,
ben coneguts, com la caiguda de
Jericó després de les set voltes
en set dies tocant les trompetes
(recordeu la cançó? “Josuè va
conquerir Jericó... les muralles es
van enfonsar!”). I hi ha moments
esfereïdors com el saqueig sense
compassió, exterminant tots els
enemics com una ofrena a Déu.
Aquests capítols de Josuè són, en
efecte, terriblement ambivalents:
per una banda, és l’espectacular
victòria d’un poble de refugiats
que aconsegueix un territori
on viure lliurement; per l’altra,
és la justificació d’actuacions
escandalosament agressives en
nom d’un sentiment nacional
que se sent plenament sostingut
en Déu, i que ajuden a entendre
moltes actituds actuals en una
part dels descendents d’aquell
poble. Josep Lligadas
Agenda Llatinoamericana 2011
“Quin Déu? Quina Religió?”.
Aquestes són les dues preguntes
de portada a l’Agenda Llatino-
americana 2011, coincidint amb
els seus 20 anys d’història. Una
agenda convencional però amb
un seguit de textos de gran vàlua
que ens conviden a pensar sobre
un tema fonamental de la nostra
existència,ienunmomentclaude
recerca social de l’espiritualitat.
Així ho diu en el text introductori
Pere Casaldàliga. I també amb
un breu poema, ens planteja
altres interrogants en forma
d’afirmacions:
Elretall