1. 1
i
BLOC I
La política

2. 2
1. QUÈ ÉS LA POLÍTICA?
Definició de política:
- l’activitat col·lectiva de gestió i regulació dels conflictes socials.
- pràctica individual / política que duen a terme una societat.
- regular un conflicte entre grups. El resultat que se’n deriva són decisions vinculants per a tots els
membres d’una comunitat o societat.
- l’existència de conflictes és consubstancial a la necessitat de viure en comunitat de les persones.
- les diferències entre els persones porta a desacords. La política intenta resoldre’ls.
- es recorre a la política perquè altres formes de resoldre conflictes no són vàlides.
- la clau de la política és que les normes que posa són d’obligat compliment per a tothom. Quan un
conflicte no està regulat acceptem que la persona que “guanya” està en avantatge.
- la política és la regulació dels conflictes, però mai serà una solució. No tothom hi està d’acord, però ho
acceptarà.
- l’activitat política té com a finalitat la preservació de la igualtat i cohesió social. És una garantia de
cohesió social.
Conflictes com a punt de partida
La política regula els conflictes a partir de l’adopció de decisions que obliguen als membres de la comunitat. La
sociabilitat crea desigualtats socials que impliquen risc de conflictes. Això crea incertesa i es busca la seguretat
mitjançant la política.
La política neix fruit de:
- la necessitat de convivència dels humans.
- la generació de desigualtats (inevitable).
- existeixen diferències (socials, de gènere...), el problema és que es transformin en desigualtats.
Política com a gestió de conflictes
Gestiona les desigualtats socials, que sorgeixen de:
- habilitats i talents “naturals”
- rols: gènere, edat, parentiu
- posició social
- capacitat d’intervenció
- accés als recursos
- identitats ètniques, religioses o nacionals
- ubicació en el territori: camp, ciutat
Fronteres variables de la política
Evolució de la societat=evolució política. Els conflictes varien: desapareixen i en surten de nous.
Definició de política segons alguns autors clàssics:
- Control sobre persones i recursos (exercici de poder o domini sobre els altres: imposició de conductes que no
són espontànies): MAQUIAVEL, LASSWELL i DAHL.
- L’activitat que desenvolupa un sistema d’institucions estable i està explícitament autoritzar per exercir la
coacció sempre que sigui necessari: WEBER.
- Una activitat col·lectiva orientada a valors d’equilibri social, protecció de l’interès comú, protecció de béns i
persones...: ARISTÒTIL, TOMÀS D’AQUINO, LOCKE, PARSONS i EASTON.
- Necessitat de defensar militarment una comunitat (exterior i interior) enfront d’un enemic: SPENCER i
SCHMIDT.

3. 3
Els conflictes no són només entre persones d’un mateix grup sinó també entre diversos grups. Necessitem
política per regular els conflictes entre les diferents comunitats.
Les desigualtats no són sempre objectives. Tenim percepcions de positivitat i negativitat davant les desigualtats
(Ex: néixer negre a Espanya o blanc a Sud-Àfrica).
Els valors sempre estan pel mig.
Les fronteres d’allò que és i no regulable per la política van canviant.
Polititzar: incloure un conflicte/problema en l’esfera de les decisions públiques/polítiques. Reconèixer la
necessitat de tractar una situació dins l’esfera política (Ex: accés als recursos naturals, els drets de les dones,
etc.).
Despolititzar: excloure un problema/conflicte de l’esfera política perquè ja no es creu que sigui necessari
regular-lo.
Fases de politització:
1. Identificació d’una desigualtat derivada d’una diferència com a portadora d’un perill per la cohesió
social.
2. Presa de consciència per part dels col·lectius.
3. Voluntat d’expressar demandes.
4. Mobilització de recursos.
5. Trasllat del conflicte a l’esfera pública.
Podem viure sense tenir política?
- En societats simples, sí.
- A les societats actuals, degut a la seva complexitat, és difícil poder viure sense política.
- Una societat en la que no existissin desigualtats, podria ser que no fes falta la política, ja que no hi haurien
conflictes.
- No ens podem imaginar una societat sense política ja que és difícil imaginar-nos una societat sense
desigualtats.
2. PODER
Relació política – poder
La política és la lluita pel poder.
Cratologia (kratos, poder)
A cada acció política hi ha una obligació o imposició de poder.
Dues concepcions de poder
La idea d’obligació ens porta a pensar en la idea de poder. Com s’aconsegueix l’obediència de les normes? El
poder és essencial per la política. Els conceptes primaris de poder són els següents:
- El poder des d’un punt de vista substantiu. Recurs que es pot tenir/posseir (El poder està en mans
de...). Recurs que es pot utilitzar per aconseguir l’obediència. Com aconseguir-lo? El poder és una
capacitat d’aconseguir un determinat comportament per part dels altres (recursos econòmics, recurs de
coacció –limitar o anular la lliure elecció dels altres -, recursos simbòlics –permeten interpretar i
explicar la realitat social d’una altra manera (informació, cultura, dret, religió...) per tal que els membres
d’una comunitat obeeixin certes normes -. Altres recursos són: amenaçar, la capacitat d’organització, el
recurs de la presència pròpia (organitzada i col·lectiva, millor).
El poder és la capacitat d’influir sobre els altres amb uns recursos determinats. Predomina la idea de
coacció i d’imposició.

4. 4
- El poder fruit d’una determinada situació/posició social. És el resultat fruit de la relació amb els altres
membres de la comunitat (no és l’status social). El poder sorgeix de les relacions socials, deriva de les
relacions entre la xarxa social. Quines posicions faciliten l’exercici de poder d’uns sobre els
altres?(relacions de domini i obediència). Exercir poder és aconseguir determinades conductes sobre
els altres. Depenen de les relacions, qui té el poder pot canviar molt d’un dia per l’altre. La idea de
poder està basada en la necessitat de negociació, sempre fluït.
El poder és la capacitat d’intervenir sobre els processos de la regulació coactiva/vinculant dels
conflictes socials (capacitat d’intervenir en política.
Aquestes dues definicions estan relacionades. La posició social depèn dels recursos que té cadascú. El fet de
posseir recursos dóna la possibilitat de tenir una posició social concreta.
Els recursos i la ubicació a la xarxa social estan molt relacionats.
Actors amb poder polític
Qui pot intervenir en política, té poder.
En el procés de presa de decisions poden intervenir actors molt diversos. Hi ha actors que tenen identitats
múltiples, i no sempre vinculades a la seva “feina”. Els mitjans de comunicació són actors molt influents en la
presa de decisions.
Poder: accés de poder sobre el poder dels altres.
- partits polítics
- lobbies
- grups d’interès
- Església
- ONG
- Mitjans de comunicació
Força, influència i autoritat: 3 components del poder polític
Força o coacció: és la capacitat per negar o limitar als altres l’accés a determinats recursos. Ex: pagament
d’impostos, embargament d’una propietat, empresonament, manera d’utilitzar la informació de manera que
limitis certs recursos, etc.
Influència: és la capacitat de convèncer la gent de que convé adoptar o abandonar certs comportaments. Es
fa operativa a través de la capacitat de persuasió (argument). Els instruments són: la propaganda (transmissió
d’informació) i l’organització.
Autoritat: obediència a allò que diu algú degut a que els individus li reconeixen de manera anticipada un cert
crèdit o solvència. Distingim l’autoritat FORMAL i l’autoritat NO FORMAL.
FORÇA  AMENAÇA  TEMOR
INFLUÈNCIA  PERSUASSIÓ  CONVICCIÓ
AUTORITAT  REPUTACIÓ  CONFIANÇA
Com es manifesta el poder polític?
Segons Lukes, el poder es manifesta de tres maneres, en tres dimensions:
- 1ª dimensió (defensada per autors pluralistes tals com Dahl i Truman): el poder està força
equitativament repartit entre els grups socials. Es manifesta a partir d’intentar aconseguir el que a
cadascú li interessa. Qui té poder és qui aconsegueix que l’alternativa que es tria sigui del seu interès.
- 2ª dimensió (defensada per Bardach i Bartz): el poder consisteix en evitar que es prengui una decisió.
És l’estadi previ de poder, evitar que es discuteixin certs temes. Exercir poder és controlar l’agenda
(llista de temes que s’han de debatre). Evitar la decisió, que directament no se’n parli. Els conflictes
també son observables i explícits (no hi ha cap mena de comportament estratègic).
- 3ª dimensió (defensada per Lukes): el conflicte no és explícit i observable. Les persones acceptem
l’existència de situacions socials de desigualtat sense percebre-les com a problemàtiques. És molt

5. 5
important. La crítica que li fan altres autors a Lukes és que si un fenomen no és demostrable no es pot
analitzar ni demostrar que existeix. Lukes, en resposta a aquesta crítica diu que es pot demostrar
aquesta dimensió en moments de normalitat social comparant-lo amb moments d’anormalitat social de
la mateixa comunitat. Si en aquests moments d’anormalitat la gent es comporta de manera diferent,
aquesta 3ª dimensió es trenca.
3 conceptes importants:
- Poder: aconseguir el que vols independentment de les preferències dels altres.
- Sort: aconseguir el que vols sense intentar-ho. La sort sistèmica la té qui aconsegueix el que vol sense
la necessitat d’intentar-ho sempre (es deriva de la posició social).
- Èxit: ser decisiu en un procés. Implicar-te en quelcom i aconseguir-ho.
1 2
3 4
Przeworski
benestar
social
temps
Poder i Legitimitat
La legitimitat és la capacitat per aconseguir que siguin acceptats els límits que es poden imposar mitjançant
propostes dignes de ser acceptades. Tots els actors polítics aspiren a la legitimitat. Aquesta s’adquireix si les
propostes són adaptades a les creences i valors de la societat a qui es dicta.
Hi ha dues cares del poder polític:
- coacció
- legitimitat
Les institucions que ostenten el poder formal intenten no utilitzar massa sovint la coacció. Estan interessades
en la persuasió.
Per mantenir la relació de domini i obediència cal que hi hagi una acceptació per part dels dominats. La
legitimitat és la capacitat d’obtenir aquesta acceptació, de que la relació de domini i obediència sigui correcte (a
través de la religió, la ideologia, la ciència, etc.). Tant governs democràtics com autoritaris busquen aquesta
acceptació per part de la població.
La legitimitat està vinculada als valors predominants en una societat i hi ha d’haver un apropament a aquests
valors.
Legalitat: determinats comportaments s’ajusten a la llei en vigor. La població pot tenir per no legítimes les lleis
en vigor.
WEBER: hi ha 3 fonts de legitimitat
Tradició: les coses s’han fet sempre igual (aquesta afirmació dóna legitimitat).
Raó: els sistemes en els que s’intenten adequar els mitjans a les finalitats que vols aconseguir estandarditzant-
lo en normes d’igual compliment per a tothom.
Poder durador i
estable

6. 6
Carisma: característica excepcional de determinats individus que fa que la gent confiï cegament i massiva amb
ells. Se’ls hi confereix la capacitat de trencar amb el sistema establert i canviar-lo. Alguns dels líders
carismàtics més importants dels últims temps han estat:
- En formes democràtiques: Gandhi, Lutherking, Nelson Mandela, etc.
- En formes autoritàries: Hitler, Mao Zedung, Tito, Fidel Castro, etc.
Constitucionalisme (amb la idea de legitimitat)
Moviment polític que entén que les constitucions són una eina reguladora adequada d’una societat. Cada llei
inferior no pot contradir la superior. Hi ha coses que es poden considerar constitucionals però no legítimes.
Les normes les fan els membres d’una comunitat. Quan es planteja la possibilitat de canviar una norma ens
referim a que aquesta ha perdut legitimitat. Si les normes les fan les comunitats per poder conviure, s’han de
poder canviar.
3. LES 3 DIMENSIONS DE LA POLÍTICA
La política: estructura, procés, resultat
La política se’ns presenta com un treball col·lectiu, encaminat a gestionar els conflictes provocats per
situacions de desigualtat en una comunitat. Pot ser percebuda com:
Estructura (policy): manera estable en què una comunitat determinada organitza les seves actuacions
polítiques. Intentem identificar a quines estructures permanents s’ajusten aquelles actuacions. És l’arquitectura
fixa sobre els factors que expliquen l’aparició dels parlaments, les funcions que té assignades i com les
exerceix o sobre els mètodes existents per a designar els titulars de poder.
Procés (politics): seqüència de conductes individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament. Atenem
als comportaments de diferents subjectes, examinant les seves motivacions i les seves formes d’intervenció.
Ens presenta la cara dinàmica de la política (política en acció).
Resultat (policy): les respostes que la combinació de processos i estructura dóna a cada conflicte. Aquestes
decisions són el producte final de la política, destinat a regular les tensions existents en els diferents àmbits de
la vida col·lectiva. Ressalta en quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i els seus moments
conflictius. El que posa en relleu aquesta dimensió és la capacitat de la política d’aportar la cohesió necessària
a una comunitat.
La política com a estructura: màquina, organisme, mercat?
Les formes d’organització política utilitzades al llarg de la història s’han anat succeint les unes a les altres com
a resultat de canvis econòmics, socials, tècnics i culturals. Això explica l’aparició de formes d’organització
diverses: la polis, l’imperi, la monarquia estamental o l’estat. En totes elles hi ha regles i pautes de conducta.
Les metàfores que han utilitzat alguns autors i que aporten maneres diferents d’entendre la política s’han fet
servir per visualitzar alguna cosa que no se’ns presenta de manera sensible:
Màquina: amb l’activació física d’engranatges i palanques es desencadenen una sèrie d’efectes o resultats. El
que donaria moviment a l’estructura seria l’acció causal dels subjectes sobre els altres.
Organisme (vivent): dotar-se d’òrgans que exerceixin funcions diferents. S’ha d’adaptar al medi que habita,
d’on obté medis de subsistència i al qui aporta quelcom que justifiqui la seva supervivència. Aquí la inspiració
és la biològica i no la mecànica. El que activa l’estructura és la necessitat funcional d’adaptació al medi.
Mercat: àmbit de trobada, basat en un conjunt d’hàbits i normes. Els que hi van es guien per la recerca del seu
interès o benefici. Per a fer-ho, intercanvien béns i serveis. Aquest intercanvi mogut per l’interès serveix de
model per entendre les relacions entre els actors polítics i per a explicar l’activitat de l’estructura política que
naixeria de l’ajustament permanent entre els interessos dels seus actors.

7. 7
El sistema polític
D’una manera encara més esquemàtica s’ha aplicat a l’estructura política un model inspirat en la cibernètica.
L’estructura de la política és la concebuda com un sistema (qualsevol organització complexa que recull i
transmet informació, genera activitats i controla resultats). Té autonomia però està vinculada a un entorn del
que rep informacions i sobre el qual actua.
(quadre de la representació simplificada del sistema polític)
David Easton: El sistema polític és l’organització complexa que recull i transmet informació, genera activitats i
controla els resultats.
Els elements del sistema: entorn, inputs, outputs, retroalimentació
Una descripció més detallada del model sistèmic ha de tenir en compte el conjunt d’elements del que es
constitueix per comprendre el seu funcionament legal.
L’entorn: conjunt d’interaccions que es donen a la societat. Aquestes reflecteixen situacions de desigualtat i de
tensió entre els diferents actors. La distribució desigual de recursos i posicions entre els individus, grups i
comunitats motiva el desacord entre ells i reclama la intervenció política. Aquest entorn és el que pressiona
sobre la política.
La connexió entre l’entorn i el medi del sistema política es fa mitjançant l’expressió de demandes i suports
(inputs) per a evocar que accedeixin al sistema des de l’exterior. Procedeixen d’actors col·lectius i individuals, i
poden adoptar la forma de demandes o reivindicacions. Aquí es troben les actituds i opinions positives o
negatives respecte del govern, parlament, partits i líders.
Outputs: és la reacció a les demandes i suports plantejats. Aquesta pot consistir en decisions circumstancials
o en polítiques sectorials més estructurades i de major abastiment. Cal distingir, en alguns casos, la resposta
del sistema de l’efecte que aquesta resposta produeix realment sobre la realitat (outcome).
Caixa negra: espai que deixa el model sistèmic als analistes per completar les preguntes: com es processen
les demandes rebudes? Com s’elabora la reacció del sistema a l’exigència externa?. Són quatre les grans
línies d’interpretació i a cada una d’elles els correspon un protagonista principal:
- institucions públiques: decisions polítiques;
- grups socials: moguts pels seus interessos i aspiracions:
- elit dominant: grup reduït;
- individu racional.
La retroalimentació: és el resultat de l’impacte que la reacció del sistema té sobre l’entorn. Amb la imposició
d’una certa acció política, hi haurà una nova situació que generarà noves demandes i suports que reclamaran
noves reaccions polítiques. Així, el procés es posa en marxa de nou.
ENTORN
Conflictes
- econòmics
- culturals
- socials
- internacionals
Avantatges del sistema polític
- relació permanent entre l’entorn i la política;
INPUTS
recepció de
demandes i
suports
processament
per institucions
i regles
OUTPUTS
producció
de
decisions i
polítiques
RETROALIMENTACIÓ (feedback)

8. 8
- política = efecte de les tensions i conflictes socials;
- seqüència ideal que permet l’ordre;
- interdependència dels elements del sistema entre funcions i institucions;
- aspecte dinàmic de l’estructura política;
- aplicable a qualsevol tipus d’estructura.
Desavantatges del sistema polític
- és simplista, deixa fora els elements importants;
- política = element estàtic: fa el mateix recorregut i no pretén incloure noves influències.
Ciència de la política?
La política, amb freqüència, s’ha vist obligada a justificar el seu caràcter científic davant dubtes i reserves de
qui es plantegen la pregunta: fins a quin punt és científic el coneixement sobre la política?
- Un factor que explica aquesta desconfiança és de caràcter històric. La institucionalització de la ciència política
es va iniciar en ple auge del positivisme científic, que entenia que el coneixement científic havia de respectar 3
condicions:
- descripció objectiva d’un fet;
- explicació sobre les causes;
- confirmació de la mateixa mitjançant la repetició d’experiments.
A mitjan segle XX es va fer una revisió del concepte mateix de coneixement científic, on la ciència política es
va lliurar (en gran mesura) del complex d’inferioritat posat en relleu per alguns autors.
- La connexió entre el científic observador i el fenomen observat. És característic de les ciències socials el fet
que el subjecte i l’objecte formen part d’un mateix sistema. Per tant, observador i observat es poden influir
mútuament. Els actors polítics estan exposats a la influència de la investigació politològica, transmesa a través
dels mitjans de comunicació. El saber sobre la política forma part d’un coneixement reflexiu en el que es
reflecteix la pròpia posició de qui contempla l’anomenada conducta.
4. ADMINISTRACIÓ PÚBLICA
Relació AAPP – sistema polític a les democràcies liberals
Llei electoral: la ciutadania escull els representants. Així, es forma el Parlament (poder legislatiu), que a la
vegada escull el Govern  cúpula administrativa.
Les administracions públiques:
- Regula, presta servei i proveeix de serveis al poble.
- Posseeix legitimitat i el poder legal.
- Estan controlada pel Poder Judicial i el Parlament (a més de l’opinió pública i els mitjans de
comunicació).
S’ha de tenir en compte:
- sindicat de greuges;
- oposició.
Característiques constitutives de les AAPP
Especificitat: amb respecte a les organitzacions privades.
Extensió: fragmentació de les AAPP en diferents funcions:
- Reglamentació de la relació entorn – societat.
- Regla de la relació entre membres del sistema.
- Assegurar la capacitat d’acció políticoadministratiu, amb recursos humans i fiscals.

9. 9
- Abastiment i serveis.
- Desenvolupament social a objectius.
Interdependència: entre la política i AAPP, ja que ambdues participen del poder polític.
Model burocràtic: model de les AAPP. Segons Weber els elements de la burocràcia són:
- Dimensió temporal: la burocràcia persisteix encara que canviï el govern.
- Dimensió horitzontal: competències i funcions definides per la llei.
- Dimensió vertical: jerarquia per mantenir l’ordre.

10. 10
BLOC II
L’estat

11. 11
1.CONCEPTE D’ESTAT
 L’activitat política com a tal està molt vinculada a la sedentarització (vinculada a la Rev. Agrícola) de les
comunitats humanes. El fet de cultivar la terra fa que les comunitats estiguin més lligades a la terra. Això
genera excedent i provoca la necessitat de gestionar-lo, distribuir-lo. S’han de regular les relacions de les terres
tot intentant resoldre els conflictes que sorgeixen. l’activitat política neix a partir d’aquí (gestió de l’excedent).
Això genera interessos i és quan sorgeixen les primeres ciutats.
 Surten pregunten de per què es canvien les formes polítiques.
Antecedents i trets distintius de l’estat
Antecedents:
- Comerç a llarga distància: és necessari garantir la seguretat del tràfic i disposar d’una instància per regular els
conflictes.
- Renaixement: visió del món clàssic com una unitat política enfront del poder fragmentat del feudalisme.
- Visió monopolista: només a l’estat (al rei) li correspon la producció de lleis i la seva aplicació.
- Nova organització militar: noves armes i noves tecnologies.
Trets distintius:
- L’estat és el sobirà, per sobre de la societat i col·lectius.
- Institucionalització: el que atorga la capacitat de manar i el que fomenta la disposició d’obeir (lleis).
- Doble monopoli: dret i coacció. WEBER: “l’estat té el monopoli de la violència legítima”.
- Associació territorial: territori concret, no més enllà.
Autors que es qüestionen com evoluciona l’organització de les ciutats (o sistemes urbans)
1r factor: canvi explicatiu: necessitat de perfeccionar la divisió social del treball. La figura religiosa més
important de la comunitat no fa política. Especialització en la gestió de conflictes. Per necessitat sorgeixen
persones que es dediquen a aquesta gestió.
- Durkheim: la política és una tasca més a realitzar. A mesura que les societats es fan més complexes
hi ha una especialització del treball. Es generen certes activitats que fan que la gent s’especialitzi. La política
forma part d’aquesta especialització, doncs gestiona els conflictes al voltant de la distribució de recursos.
2n factor: modificació de la forma d’organitzaciño econòmica
- Marx: diferents formes d’organització econòmica necessiten diferents formes d’organització política.
Quan canvia l’organització econòmica ha de canviar també la política. S’han de dissenyar instruments coactius
per:
- distribuir els recursos
- legitimar la distribució dels recursos
No només es basa en l’especialització. Quan es donen desajustaments provoca una traumàtica, i la política s’hi
ha d’adaptar.
- Weber i Parsons: hi ha l’adaptació necessària entre l’organització econòmica i la política però és mes
paulatina. És el procés de racionalització del capitalisme. El sistema política ha d’assegurar el sistema
econòmic. Es fa a través d’una racionalització mútua. Sí que hi ha una adaptació, però no traumàtica.
3er factor: competència entre diverses comunitats per aconseguir el control de recursos naturals:
necessitat de protegir els fluxos de transacció o rutes comercials. La necessitat de mantenir les forces militars
genera la necessitat de mantenir aquestes transaccions (Spencer i Gumplocicz).

12. 12
2.CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ DE FORMES D’ACCIÓ POLÍTICA
LA POLÍTICA COM ESTRUCTURA
grau màxim estat
imperis burocràtics
tendència a la polis
diferenciació monarquies estamentals
institucional de imperis “clientelars”
la política feudalismes
sistemes tribals
grau mínim grau màxim
tendència a la concentració
de la força legítima
1. Grau d’autonomia institucional política
Requereix pensar fins a quin punt l’exercici de la política està molt diferenciat d’altres activitats, si hi ha actors
especialitzats a l’activitat política. Si es pot distingir d’altres activitats o no.
- Si no hi ha distinció: relacions arbitràries. Comunitats nòmades.
- Màxima especialització: sistemes on hi ha agents especialitzats només en la gestió política.
Existeixen normes que regulen l’exercici de l’activitat política.Indicador de l’existència de
l’especialització: remuneració per persones que es dediquen a l’activitat política (dedicació).
Exemple: polis gregues (gent que anava a les assemblees cobraven les dietes equivalents als sous
d’artesans). La política era una activitat necessària per a la comunitat. No en un grau tan elevat
com ara perquè també es dedicaven a altres coses.
2. Distribució de la capacitat de l’exercici de coecció
Tothom du a terme la coacció, ja que no hi ha concentració sinó que hi ha distribució. O els membres de la
comunitat accepten que només un actor monopolitzi l’exercici de la coacció.
- WEBER: l’estat és una forma d’organització política en la que una comunitat reclama amb èxit el monopoli de
l’exercici de la coacció legítima d’un territori. Els components són: la població, el territori i el monopoli de la
coacció.
- ARENDT: cal entendre el poder com la capacitat humana d’actuar en comú, concertadament. No és una
capacitat/propietat d’un individu, sinó col·lectiva. El poder el genera un grup i és una finalitat en sí mateixa, no
és un mitjà per imposar la voluntat. És la comunitat la que permet que una persona exerceixi el poder. Si la
comunitat deixa de voler que s’exerceixi el poder, aquest es trenca.
Aquesta és la base dels sistemes representatius democràtics. El poder no és la instrumentalització de la
política per imposar la teva voluntat sobre els altres. Quan el poder trontolla, apareix la violència (i aquesta el
pot destruir).
- HABERMAS: en un sistema democràtic cal afegir-hi un requisit processual. La clau per prendre decisions
legítimes és que les decisions s’hagin pres a través d’un procediment acceptat per tothom. El cont ingut és
menys important.
La comunitat és un grup social que conviu conjuntament. Les decisions s’acceptaran en un procés perquè han
seguir el procediment establert. En el procediment de la presa de decisió la clau és la legitimitat procedimental
(les decisions que han seguit el procediment poden ser, també, terribles).
3.FORMES HISTÒRIQUES D’ORGANITZACIÓ POLÍTICA

13. 13
Societats prepolítiques
No hi ha distinció de l’activitat política com a tal, no hi ha especialització. Són societats on no hi ha
concentració de l’exercici de coacció, sinó que aquesta l’exerceix qui ho creu necessari. Tothom la pot dur a
terme. Són col·lectius petits, sense complexitat. Comunitats petites, amb relacions de parentiu
Ciutat / Poli
Neixen amb la Revolució agrícola i urbana. Àrees geogràfiques: Orient mHi ha necessitat d’existir
especialització d’activitat política, però no exclusiva. La coacció està en mans d’algunes persones, per tant no
hi ha monopoli.
Imperi
Té una organització política d’àmbit territorial superiror a la de la ciutat. Sempre existeix una figura individual
(Cèsar, Faraó...) que té el control útil de la coacció. Per tant ja hi ha un intent de monopolitzar l’exercici de la
coacció, a atrvés de l’exèrcit. L’extensió territorial fa que hi hagi una societat heterogenes, amb dificultats de
controlar a causa de la diversitat.
*forma directa: imposició d’un patró idèntic a tot el territori
* forma indirecta: pactes de la figura individual amb els poders locals. Lliberant el sistema polític, monetari,
econòmic...
Poliarquies feudals
Hi ha poca diferenciació de l’activitat econòmica i política. El senyor duia a terme les dues activitats. Hi ha
multiplicitat de centres que reclamen l’exercici de coacció. Qui s’imposa és el monarca absolut. Però cada
senyor feudal té el seu exèrcit i apartir d’aquí intenten apoderar-se de la coacció. Tot és un procés llarg.
Monarquies estamentals
Ja hi ha hagut unnoble que s’ha imposat als altres. I rep el títol de Príncep o Rei, cosa que els altres senyors
feudals ho accepten. Existeicx un poder polític rellevant, i un estaments reconeguts, on cad aun d’ells porta a
terme diferents activitats.
4.ESTAT
L’Estat és el màxim grau d’autonomia i té el monopoli de l’exercici de coacció. És l’única forma actual.
L’estat tendeix a la màxima institucionalització política: Les normes estableixen com s’accedeix a la dominació ,
i com pots portar a terme la professió. També es diu l’obadiència que s’ha de tenir.
L’exercici i l’obediència es despersonalitzen, ja que nosaltres obeïm a lleis, a normes, és a dir ho feim a
l’institució, no a una persona en concret.
L’estat reivindica el monopoli de l’exercici de la coacció legítim: De les normes que regularan, i del dret i
l’administració de les normes
La capacitat de regulació de conflictes té un territori clarament delimitat.
Factors que han impulsat l’emergència de l’estat
 Factor econòmic: consolidació del comerç a llarga distància, ja que amplia el marc de transaccions.
 Factor cultural: recuperació del pensament sobre les formes clàssiques d’organització política de
manera idealitzada. Consideraven que l’època feudal fou una època negra i que el quee es
necessitava era un poder absolut i fort. Per evitar conflictes l’estat es basà en una monarquia absoluta,
eliminant la fragmentació.
 Marc ideològic: passar a un sistema unificat amb monarca amb poder absolut.

14. 14
 Administració de la coacció: cal una visió monopolística que ha d’impulsar la figura del monarca.
Això facilitaria l’aparició d’una burocràcia professional (recaptació d’impostos) al servei de l’estat i que
serien el suport d’una força armada permanent.
 Canvi d’organització de les forces militars important: apareix una força militar permanent
acompanyada per l’extensió de l’ús de les armes de foc (lleugeres i pesades). El monarca que té més
exèrcit permanent aconseguirà imposar-se.
Conclusió: la formació de l’estat es basa en l’apropiació dels mitjans de dominació; poder militar, tributs, domini
de les relacions diplomàtiques, producció del dret, administració de la justícia.
Instruments de dominació
- poder militar
- recaptació de tributs
- domini de les relacions diplomàtiques
- producció del dret
- administració de la justícia
Fonts intel·lectuals que han aportat bases a l’estat
 Maquiavel (s.XV): cal observar l’entorn polític i extreure’n conclusions. Observa la ingerència de
l’Església en la política. Creu que la forma política del futur són les monarquies centralitzades. Cal
concentrar tots els poders de coacció en una figura: el PRÍNCEP. L’instrument de domini és la
capacitat de propaganda. El príncep ha de tenir la força d’un llop i la intel·ligència d’una guineu. La
política té la seva pròpia lògica de funcionament, diferent de l’Església, la ideologia, l’ètica, etc.
 Bodin (s.XVI): fou testimoni de les guerres de religions. Tenia preocupació per la supervivència de les
comunitats. Creia que calia canviar la fórmula política. Defensava que l’única manera de mantenir la
supervivència d’una comunitat es basava en la creació del concepte “sobirania estatal”, d’un poder
absolut, suprem i incontestable,(en mans d’una sola persona), que cohesionés la comunitat, i així
imposar la pau. El monarca ha d’obeir una llei divina diferència amb Maquiavel.
 Hobbes (s.XVII): viu la convulsió de la caiguda de la monarquia a Anglaterra. Es preguntava com es
podia evitar l’autodestrucció de les comunitats. Segons ell, cal un poder absolut per sobre de la
comunitat que imposi una situació de pau. Això només serà possible si els membres renuncien a no
exercir la coacció i a cedir-ho a un sobirà legitimat per fer-ho. L’home és un llop per l’home. Crea el
concepte de LEVIATAN (sobirà), que diu que tot el poder està concentrat. Quan aquest es debiliti o no
pugui assegurar l’estabilitat/seguretat, perdrà la seva raó de ser.
5. L’ESTAT ABSOLUT
 És l’expressió final d’una lluita entre poders feudals per tal de que un arribi a monarca
 Monarca: controla el poder suprem. Representa el poder sobirà (té la capacitat política última, exerceix
tots els tipus de poder) i concentra totes les funcions estatals.
- les exerceix a través de vicaris: persones de confiança del rei.
 Els ciutadans són anomenats súbdits, ja que estan en submissió, a canvi de la seguretat que li
proporciona el monarca.
- El súbdit té definits els seus àmbits d’actuacions per part del sobirà.
- Es fan concessions: privilegis reials, furs, ascensions... Aquestes concessions són regulacions, dret
que genera el propi sobirà.
 El dret que regula l’estat absolut són expressions de la voluntat del monarca, i només el Rei el pot
generar.
- el monarca reclama aquest monopoli envers la noblesa i l’església
L
E
G
I
T
I
M
A
C
I
Ó
D
O
C
T
R
I
N
A
L

15. 15
 La intervenció en l’esfera econòmica és una de les obligacions del Rei, ja que ha d’assegurar la
riquesa col·lectiva.
- el benestar del població ho porta a terme l’església a través de la caritat.
 Mercantilisme: concessions econòmiques.
- privilegis per tal de poder comerciar productes
- incidir en el tràfic mercantil
 Monarquia del dret diví: es tracta de legitimar el seu govern, recorrent a la religió.
- apart intentaven regular ordres religiosos
 el poder absolut es consolida cap al segle XVII. A mitjan s. XVII, amb la Pau de Westfalia (1648), es
va acabar la guerra dels 30 anys. Fins a finals del segle XVIII hi ha una estabilitat d’aquesta forma
d’estat.
 el poder absolut es comença a qüestionar a finals del segle XVIII, quan es desestabilitza, comença a
rebre crítiques i canvis, ja que no és acceptat per tot arreu.
- Hi ha resistències explícites de diferents factors.
- Es reivindica la llibertat de consciència individual. Sisme de l’Església amb la reforma Protestant,
que comença a extrapolar-se a altres àmbits com el polític (descontentament social envers la forma
política).
- A més es comença a desenvolupar una activitat comercial important a les ciutats. Hi ha relacions
d’interessos que no encaixen amb l’estructura organitzativa i conceptual de l’estat absolut.
 L’estat absolut s’acaba amb les revolucions liberals Francesa (1789) i Anglesa (1776)
Punts que qüestionen l’estat absolut (Rev. Liberals)
- Revolució francesa 1789
- Revolució Nord-americana 1776.
6. L’ESTAT LIBERAL
- Aparició d’una figura nova: el CIUTADÀ. Subjecte protegit pels poders públics i és titular d’uns drets. És un
subjecte disposat a intervenir en l’esfera política (dret). El ciutadà té drets naturals que el monarca no pot treure
(a la vida, la integritat física, la llibertat de consciència i la PROPIETAT).
- CIUTADÀ PROPIETARI: si no tens propietats, no ets ciutadà, perquè entorn de la propietat gira l’economia
liberal.
La defensa dels drets es fonamenta en les lleis. S’inclou l’Estat liberal de dret (tot el que fa el poder/l’Estat està
sotmès a la llei, a la que hi ha pogut participar els ciutadans).
Apareixen els PARLAMENTS: cambra reservada a persones amb cert nivell de riquesa, ja que són els que
tenen més temps disponible (no treballen) i poden interpretar l’interès general poden allunyar-se de les
preocupacions de la supervivència del dia a dia i, per tant, tenen més independència de consciència.
La manera d’evitar comportaments absolutistes és que hi hagi una divisió de poders:
- Parlament (poder legislatiu)
- Rei que tria el seu govern (poder executiu -posterior-).
El dret emana de la voluntat del Parlament.
 El ciutadà ja no és súbdit.
- és un subjecte protegit pels poder públic i titulars de drets
- pot intervenir en la vida política
- la posició no depen dels privilegis
Obligacions sobirà

16. 16
- la defensa dels drets es fomentava en les lleis
- dret natural: el monarca no li pot prendre.
1. dret a la vida
2. dret a l’integritat física
3. dret a la llibertat de conciència
4. dret a la propietat dret fonamental
- el ciutadà és propietari, ja que l’economia gira entorn la voluntat de propietat. Si no tens propietat
no tens el altres drets.
 Estat liberal del Dret: tot està sotmès a la llei
- l’estat fa les lleis, però hi han pogut participar els ciutadans propietaris a través del parlament
- la noblesa i la burgesia tenien un cert nivell de riquesa i estaven més preparats per a l’interpretació
de la supervivència.
 Hi ha divisió de poders: per tal de limitar o eliminar el poder absolut
- parlament: comença a ser electe. Hi ha sufragis
- el rei tria el govern, càrregs de confiança.
- Les normes es publicaven racionalització
 L’àmbit econòmic: no hi havia intervenció en l’economia
- hi ha lliure circulació de l’economia
- “estat guardià”: garantir el bon funcionament de l’economia.
- No es miren les diferències socials
- “estat policial”: assegura l’ordre interior.
 La crisi de l’estat Liberal es donà a mitjans del segle XIX.
- La gent que no era propietària estava en descontent ja que no tenien drets
- Es donares revolucions obreres Marx , Lennin
- L’augment de les desigualtats socials feren qüestionar el règim i es desenvoluparen moviments
com l’anarquia o el socialisme propugnaven un politíca de masses, que tothom hi pogués
intervenir.
 defenses d’alguns autors
- Locke: drets naturals
- Montesquieu: divisió de poder
- Rosseau: llei d’expressió de la voluntat
- Kant: dret a la garantia de la lllibertat, Estat guardià del Dret.
6.1 ELS ESTATS LIBERALS; el cas d’anglaterra i França
Les revolucions burgeses anglesa i francesa estan molt vinculades a la crisi de l’antic règim, però varen ser
diferents:
El cas britànic
El monarca mai havia pogut prescindir de la cambra estamental, mentre que el monarca absolut si que havia
pogut governar sense controlar els estats generals.
- això passà perquè el monarca anglès no tenia exèrcit per mantenir l’ordre interior.
Després de la revolució i del reestabliment de la monarquia, els reis van tornar a governar amb la condició que
el poder caigués al parlament a última istància.

17. 17
El cas Francès
Després de la revolució el seguit de crisis varen permetre a Napoleó Bonaparte establir un imperi amb bases
absolutistes, però finalment s’arribà a un estat liberal.
Autors amb aportacions importants:
 individualisme
-segons Hobbes: és una formació fomentada en la voluntat dels individus.
-segons Locke: aprofundeix en els drets fonamentals o individuals basant-se en els drets naturals i que no
s’han de perdre per voler formar part d’una comunitat política. Drets:
- a la vida
- a la llibertat: llibertat de fer el que es vol en termes que ja s’han especificat a priori.
La llibertat en positiu arribà amb Rosseau. I Locke propugnà la divisió de poders.
- a la possessió de béns: Locke el defineix com la lluita per l’autopreservació. És un exercici
d¡apropiació de béns il·lícita sempre que no obstaculitzi a altres persones.
Aquests dret només a de sortir com a fruit del teu treball, però els diners permetia obtenir i
acaparar béns que no derivaren del teu treball. Tot això es la base de l’activitat econòmica.
La propietat és la que et fa independent i no has d’estar sotmès al poder polític i t’allibera de moltes
coses. Servia per afrontar el poder absolut del monarca.
Locke afegeix un concepte de que l’estat ha de ser neutral, ja que defensava que les opinions morals o
religioses havien de ser privades i s’havien de despolaritzar. Ell afegí per tant la llibertat de creença,
religiositat o moral sempre que no obstaculitzi el bon funcionament de l’estat.
Per Locke una manera de limitar el poder era l’estat compost: en el qual els poders públics i els ciutadans
estan sotmesos als mateixos codis o lleis.
Crisi de l’estat liberal
A mitjan s. XIX hi ha una conscienciació per part dels que no gaudien dels drets perquè no eren propietaris.
- Revolucions obreres (Marx, Lenin, etc): protesta social per part dels col·lectius que no gaudien dels drets i
havien viscut l’agreujament de la situació social (desigualtats). Qüestionen el sistema i demanen un canvi en el
model d’estat, intervenció en l’esfera social, etc.
- Política de masses: tothom pot participar-hi, no només els ciutadans propietaris.
El segle XIX fou molt turbulent per les revolucions obreres. Es qüestionà la viabilitat de l’estat liberal i a
principis i mitjans del segle XX es consolida la democràcia.
7. LA NACIÓ
Fa referència a la comunitat humana d’un territori. La gent s’hi identifica:
 havent nascut en un territori determinat
 criteri de pertanyença dels teus pares en una comunitat, independentment del lloc on hagis nascut tu.
Els membres d’una comunitat estatal tenen el mateix estatut de ciutadà ciutadania, que t’identifica amb una
comunitat
El terme NACIÓ apareix a finals del s.XVIII: quan es qüestionava l’estat absolut. En principi té dos significats
diferents:
1. (Sievies, França)  punt de vista subjectiu

18. 18
La nació està formada per totes aquelles persones que manifesten la voluntat de pertànyer i conviure en
una mateixa comunitat política independentment que entre elles hi hagi diferències ètniques, religioses...la
voluntat col·lectiva d’erxercis compartidament l’activitat política.
2. ( Herder, Alemanya) punt de vista objectiu
Independentment de la voluntat dels individus que formen una nació són tots aquells individus que
comparteixen una sèrie de trets objectius (ètnia, llengua...). són aquests trets els que fan que pertanyis a
una nació.
 Quan l’estat es creava abans que le terme de nació: el poder estatal l’ha usat per construir una
justificació política del propi estat (ús del concepte subjectiu)
- sorgí un col·lectiu de persones que es sentien nació, tenien la voluntat de formar un estat
- Alemanya, itàlia
Concepte de PLURINACIONALITAT, NACIÓ sense estat, o una NACIÓ entre dos estats.
7.1 La Sobirania
És la qualitat que dota a una entitat política d’un govern originari.
- aquesta entitat és el conjunt de persones que la formen i que cedeix l’exercici a un determinat autor
o institució perquè l’exerceixi en benefici de la comunitat.
- El poder originari no depèn de cap altre entitat, i per això pot utilitzar la coacció.
- L’estat és sobirà perquè és superior a qualsevol altre entitat; per tal d’ordenar les comunitats
socials, i que serveixen per mantenir unida a la comunitat.
7.2 El Territori
L’estat considera el territori com una concepte definitori.
- és l’espai on es pot exercir tal coecció.
- S’ha parlat d’esài marítim i aeri per tal de delimitar el territori de l’estat.
- La major complicació va ser durant la descolonització per definir territoris estatals.
8.EL SOCIALISME
 Aquesta paraula sorgeix el 1885 (?) a França i Anglaterra.
- al cap de 15 anys ja hi havia un moviment socialista a tot Europa.
 el socialisme genera una visió del món que reclama una organització social fomentada en:
1. limitació del dret de propietat
2. control per treballadors dels processos econòmics i productius
3. major igualtat entre persones i grups en totes les esferes
 Els primers pensadors foren socialistes utòpics: i posaren en marxa les seves idees en petites
comunitats.
- Owen
- Sant Simon
- Founich

19. 19
 En el segle XIX aparagué Karl Marx que desenvolupà més el socialisme.
- Aportà algunes teories més basades en la seva història
- Va creure que la història determinista evolucionava seguint uns paràmetres:
1. la societat progressa per i en funció del desenvolupament de les seves formes productives i
que per això marca l’evolució política
2. l’economia marcarà el pes del capitalisme i de la societat
9. LA SOCIALDEMOCRÀCIA
 Comença amb la creació del partit Socialdemòcrata alemany, l’any 1875  a partir d’aquí començà la
tensió entre aquesta teoria i el marxisme.
- Lassalla deia que no s’havia de rebutjar la creació de l’estat de manera pacífica.
- Marx rebutjava aquesta idea, perque deia que això pontencia a través de un instrument d’opoosició
una altra vegada(?).
- Bernstein deia que el punt de tensió que feia sorgir una revolució no arribava perquè la classe
treballadora havia millorat el seu nivell de vida.
- Kautsky defensava que el socialisme només podia ser resultat d’una transcició pacífica perquè el
resultat d’un procés revolucionari, no podia acabar bé.
 La socialdemocràcia acceptava l’estat de dret (invenció liberal) i la necessitat que tots els processos de
transformació fossin democràtics.
- Marx hi estava en desacord
 aquesta ideologia també defensava que el capital podia estar gestionat de manera social que no
calia canviar el sistema, ja que el capitalisme també podia generar igualtat.
 Finalment sorgeixen grups més radicals, més propers a la tesis de Marx durant la 2Internacional.
- Aquesta ruptura portà a la 3 Internacional, que va ser totalment comunista, a finals del segle XIX
10. EL LENINISME
 Agafa teories de Marx es va convertir en l’ideologia de la revolució bolxevic del 1917 a Rússia.
 S’aplicaren les teories a un país que Marx pensava que no tenia les característiques adequades per
porta a terme una revolució, ja que Rússia encara no tenia tensions envers el capitalisme.
 Es creà:
- un capitalisme d’estat, on aquest era el principal agent econòmic del país.
- Una classe política que envoltava l’únic partit que controlava la burocràcia que tenien en les
seves mans el procés productiu.
 Des de l’inici es rubtjà la democràcia i també es contraposava a l’anarquisme, ja que reclaava la
necessitat de l’estat.
 Tan el règim bolxevic rus com els altres règims d’aquestes característiques no s’adaptaven a l’idea de
Marx  ja que la propietat només era pública i això feia que hi haguessin més desigualtats entre l’estat
i la resta de propietat.

20. 20
11. L’ANARQUISME
 Sorgeix de manera paral·lela al Marxisme
 Noms rellevants: Godwin i Proudhon
 Rebutja les foemes d’autoritats basades en la coacció en qualsevol àmbit.
 L’estat és un instrument de servei per una minoria: té un caràvter parasità.
- No té raó de ser
- Es creu que és bo rebujar qualsevol forma política que preservi l’estat.
 Es creu en l’autorganització de la societat basada en la voluntarietat: i que garanteixi la màxima llibertat
en tots els àmbits.
 Creuen en les assamblees per tal de prendre desicions el treballadors ho fan en associacions
 La revolució s’ha de portar a terme quan una massa crítica, formada per molts grups diferents ho
decideixin no amb condicions objectives.
 Hi ha dos tipus d’anarquistes:
1. pacífic (Tolstoi): el canvi revolucionari ha der ser pacífic
2. Violent (Ravelchd): la revolució ha de passar per una violència. Tot és vàlid per tal d’aconseguir
l’objectiu.
 Les crítiques a l’anarquisme sorgiren sobre l’any 1920 quan es vincularen l’anarquisme i el socialisme.
12. EL FEIXISME
 Es basa en un estat intervencionista en tots els àmbits, però sobretot en l’economia.
- potencia l’indústria
- intenta ser autàrquic
- inverteix en obre públiques
- porta a terme proteccionisme
- l’estat és un actor principal dins l’economia
- no s’accepta la complexitat de les societats
 el cap d’estat és un líder militar, carismàtic, fanàtic .
- hi ha una mobilització permanent, ja que hi ha una exaltació general.
- Hi ha una organització jeràrquica
- I no hi ha divisió de poder el líder té tot el poder
 L’organització jeràrquica porta a una desigualtat social, que són considerades naturals, per tant no es
modifiquen, per tal de preservar l’ordre natural.
- la disciplina, violència, propagandasón els instruments per mantenir les desigualtats i l’adeció al
règim (+violència)
- Hi ha necessitat d’evitar l’intel·lectualisme, per això hi ha crema de llibresla cultura és perillosa, ja
que fa pensar massa
- Des del punt de vista biològic s’ha de fer tornar a néixer l’home pur, i així fer una nació forta.

21. 21
- Importància de la fe.
 la paraula FEIXISME ve d’Itàlia, procedent de Mussoluni. El règim de Hitler era nacionalisocialista.
 Stalinisme: tipus de règim on es consolida en forma de dictadura. Renuncia a la Revolució.
- És totalitari, feixista
- Hi ha molt grau d’intervencionisme
- Genera la burocràcia, diferent a la classe obrera: controla els mitjans de producciógenerant una
diferència social
- La diferència amb el feixisme és que l’Stalisnisme vol lluitar contra les desigualtats, al contrari que
el feixisme que les vol conservar i generar.
El feixisme és FÀCIL, ja que quan hi ha aquest intervensionisme, l’expansió és inevitable i acaba atraient a
molta gent es donen soluciones fàcils.
- culpable: jueus
- atur: s’arregla amb l’armament
- desordre social: líder i jerarquia
13. L’ESTAT DEL BENESTAR
 Els programes de seguretat social sorgeixen a Prússia a finals del segle XIX  “estat social”.
- Bismark en veure que els obrers no rendien prou va arribar a la conclusió que els treballadors
havien de tenir unes condicions mínimes de vida per tal depoder continuar produint.
- D’aquí el progrés de la seguretat social: que genera rendes per tal que en moment de la vida
laboral no es pot.
 Podem parlar d’estat del benestar a partir de la II Guerra Mundial, ja que l’estat havia d’intervenir
perquè tothom tengués els mateixos drets socials, tot mantenint el liberalisme.
 Polítiques que es duen a terme:
1. garanties de rendes: cobertura de contingències temporals (atur, malaltia...) o pensions  tu vas
cotitzant i quan ho necessites rebs una renda
2. prestació de serveis: educació, sanitat, serveis socials, ...
3. polítiques de promoció: d’habitatge, família...(subvencions)
Així s’arriba a un moment que la despesa pública arriba a un 50% del PIB, i per això es van haver de racaptar
molts més impostos, i així redistribuir la riquesa.
- 1945-1960: l’estat del benestar s’ha instaurat
- Fins el 1975 es van anant configurant nous models d’estat de benestar
NÒRDIC
(socialista)
CONTINENTAL
(cristià)
ANGLOSAXÓ
(liberal)
Referent normatiu
predominant
Igualtat Seguretat assitència

22. 22
Nivell de gestió
social
Alt Alt Baix
Taxa de
desmercantilització
Elevada Mitjana Baixa
(hi ha una fotocòpia...!!!!)
13.1 LA CRISI DE L’ESTAT DEL BENESTAR
 hi va haver un canvi econòmic:
- l’estat va ser incapaç de mantenir el seu compromís: sobretot en procesos socials
- els anys 70 es posà en qüestionament l’intervenció de l’estat en les seves polítiques.
- Es parlà d’una crisi fiscal: ja que l’estat gastava més del que recaptava.
 pujà l’atur i hi hagué inflació: simultàniament
- tots els instruments d’intervenció econòmica al’estat es mostren inútils
- els mecanismes reguladors no funcionaven
- es parlava que l’estat deixés passar l’intervenció d’economies privades.
 liberalitzar: dixar passar commpetència
 desregular: eliminar la regulació que fins un det.moment regulaven el funcionament
d’un determinat sector. Eliminar normes.
 privatitzar: vendre actius físics
- s’arriba a la conclusió que l’estat s’ha de retirar.
 Gran Bretanya: l’estat es retira notablament
 Països Nòrdics: l’estat es retira més tímidament
 canvi en l’esfera social:
- des de la segona Guerra Mundial fins els anys 60 l’etsructura social era simple:
 c. treball
 c. Mitjans de producció
 c. Mitja (?)—molt pocs
- als anys 70 l’estructura social fou més complexa i fragmentada.
 hi havia un nivell econòmic bo
 Es generà una conciència de classe mitja que fa que la gent es pensi i es vegi més
proper a la clase mitjana que no pas a la treballadora
- als anys 70 el sector terciari va créixer i s’expandí.
 els treballadors dels sector terciari es veuen com a classe mitjana pel tipus de feina
que fan

23. 23
- es donà un canvi real de l’estructura social= canvi de percepció de l’estructura social.
 es generaren nous grups socials que no pertanyien a cap classe social.
- per una altra banda hi havia persones que ni tan sols sabien que tenien drets, com la sanitat
pública.
 Però l’estat no tengué instruments per fer canviar això, ja que tot estava pensat per
una societat homogènia, no fragmentada.
- la classe mitjana es tornà més exigent i es preguntà si la qualitat dels serveis que rebien eren
equivalents als impostos que pagaven.
 demanaven poder triar l’escola, o anar a l’hospitals que li tocava per districte.
 Tenien la sensació de poc compromís per part de l’estat
 Canvis en el procés productiu
- existia un procés productiu molt estàndard: grans plantes de producció estandaritzades + gran
inversió en plantes fixes de producció
*hi començà a haver necessitat de models de producció més flexibles:capacitat de
deslocalitzar-se ràpidament
* gran desafiament: oferien mà d’obra barata
- aquesta flexibilització fa que el procés de producció anterior ja no sigui viable.
 i les empreses ja no tenen stoks: per tant passen a fabricar allò que es demana (just in
time)
L’incapacitat de l’estat per controlar els fluxos de capital van fer que les c´ritiques al model del benestar fossin
més fortes, ja que es posaven impostos per pagar coses que no eren mai físiques a cap lloc la lògica de
l’estat del benestar perd sentit
14 LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DEL PODER EN ELS ESTAT
Es donen tres ideals d’estat:
1- Estat unitari: portugal, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda
2- Estat que estan entre unitari i compost: França (estats regionalitzats), espanya i Gran Bretanya (
estats autonòmics) Confederacions d’estats: UE
3- Estat compost: Alemanya, EUA, Rússia, Canadà, antiga URSS
14.1 L’ESTAT UNITARI
 El poder polític està concentrat en mans d’un únic cercle.
- ho controla tot
- i exerceix el poder de la mateixa manera a tot el territori
 Poden existir algunes demarcacions subestatals (municipis, comarques, províncies...)

24. 24
- aquestes exerceixen una sèrie de competències que els delega el poder central: però de l
amateixa manera pot retirar competènciesç
- els recursos que controlen (materials, personals, financers...) depenen també de la volunat del
centre polític.
 la relació d’aquests és purament jeràrquica vertical
 l’estat liberal s’agafa a l’estat unitari, centralitzat i uniforme, per tal d’assegurar l’igualtat dels ciutadans.
- l’estat jacobí és un exemple de centralització extrema
 els estats unitaris alberguen entitats polítiques locals: denominades govern local o administració local.
- en aquestes existeix un òrgan elegit encarregat de desenvolupar les funcions polítiques que la
llei estatal atribueix
- el poder central pot modificar o suprimir unitats locals territorials, variar les seves funcions i
recursos, i sotmetre la seva actuació a determinats controls
 per una altra banda l’emergència de necessitats socials més complexes (sanitat, educació...) i la
dificultat de satisfer-les seguint un patró uniforme per tot el territori:
- a provocat que molts estats disminueixin el centralisme i que cerquin fórmules de cooperació
interterritorial i de descentralització.
14.2 ESTATS COMPOSTS
 el poder polític es reparteix entre institucions que controlen àmbits territorials diferents.
- idò hi ha un acord polític de partida per compartir poder entre nivells del govern, sense que hi
hagi un centre que s’imposi.
 predomina el model de principi de cooperació horitzontal entre institucions.
- al contrari que els estats unitaries que hi ha un jerarquia vertical.
14.2.1 LES FEDERACIONS
Són el cas més freqüent en estats compost: però no existeix un model únic de federacions.
- Estats fedarals: EEUU, Índia, Canadà, Brasil, Alemanya, Àustria, Mèxic, Rússia...
 tenen una distribució constitucional de competències que especifica de mode escrit les que
corresponen a la federació
 en aquesta distribució de competències el repartiment de la capacitat tributària té un paper
importantíssim.
- es senyala com es distribueix entre la federació i els estats, el dret a imposar tributs i el
rendiment dels mateixos.
 les institucions federals ( càmara legislativa, govern federal, tribunal superior...) en cuya composición y
actividad intervienen de alguna manera los estados o entidades federadas.
 existeix una constitució pròpia en cada un dels estats o entitas federades.

25. 25
 hi ha un tribunal central o deferal amb atribucions per tal de decidir sobre conflictes que enfrontin a la
federació amb altres estats o els estats entre si.
 L’origen de l’estat federal es troba en tres factors:
1. la voluntat d’integrar dins una unitat política única a entitats prèviament existents: posant
en comú recursos i competències
* això passà a Estats Units o Suissa
2. la voluntat d’una construcció de l’estat federal que es basa en organitzar en una sola unitat
estatal a un conjunt de territoris diversos units per la dependència colonial d’una mateixa
metròpolis.
* Amèrica Llatina, Canadà, Austràlia, Índia...
3. la voluntat política de dispersar un poder excessivament concentrat i donar resposta a la
diversitat territorial , cultural, o religiosa d’un estat unitari
* Alemanya (després del nazisme)
Cal destacar que és freqüent que l’origen d’un estat federat respongui a la influència
dels tres factors combinats.
 L’evolució de dels estats deferats han concluit amb una itensificació de la cooperació entre la federació
i les entitats fedarades.
- amb l’objectiu de poder fer front problemes col·lectius ( infrastructures, assistència sanitària
pública...)
- s’ha hagut de redistrubuir el poder mitjançant fórmules federals o parafederals, amb l’objectiu
de donar una resposta satisfactòria de les dues necessitats polítiques:
1. l’adecuació a demandes socials singularitzades: que un poder centralitzat no pot
identificar
2. i una major facilitat per tal d’exigir responsabilitats a qui decideixen
 (mirar) variants de l’estat compost: entre l’estat unitari descentralitzat i la federació.
- Espanya des de 1978, i Gran Bretanya des de 1999
- Espanya té el poder distribuit entre diferents territoris
14.2.2 LES CONFEDERACIONS
 No es poden considerar estats
 Són agrupacions d’estats prèviament existents que decideixen actuar d’una manera mancomunada en
matèries polítiques determinades
 Qualsevol desiciño condeferal ha de tenir l’aprovació unànime de tots els estats membres.
 L’òrgan màxim de govern de les confederacions (consell, convenció o assamblea) reuneix a
representants de cada estat
- que actuen com embaixadors dels respectius governs.
 la confederació no té òrgans (judicials o armats) que obliguin a un estat membre a acceptar un a
decisió adoptada

26. 26
- només es pot dur a terme l’expulsió
 històricament les confederacions han estat inestables.
 L’exemple més important és la Unió Europea.
15. L’ESGOTAMENT DE L’ESTAT COM A FORMA POLÍTICA
 L’estat és una forma d’organització política inventada a Europa en el segle S.XV.
- I s’ha anat expandint arreu del món en un procés relativament lent.
 fases d’expansió de l’estat com a forma d’organització política
1. emergència de l’estat a Europa al segle XV
2. S.XVIII: travessa l’atlàntic i arriba a Amèrica del nord
3. S.XIX: apareixen nous estats a Europa i a Amèrica Llatina
4. Durant el 1r terç del segle XX i sobretot durant el desenllaç de la II Guerra Mundial: hi ha dissolució
d’imperis com Alemanya, Àustria, Turquia, i per conseqüent nous estats.
5. Després del 1945: apareixen estats a causa del procés de descolanització dels continents Africà i
Americà
6. Anys 60: l’estat es dóna com a forma d’organització política dominant arreu del món.
 Opinions d’autors:
- Waberstain: l’expansió de l’estat va molt lligat a la forma d’organització econòmica capitalista.
- Anderson / Weber: opinen que l’evolució interna dels sistemes polítics ja porta a emergència
de l’estat com a forma d’exercir el poder polític.
- Tillin: l’expansió de l’estat té causes internes i externes,com l’influència d’estats ja constituits,
ja que aquests han aconseguit monopolitzar recursos que els permeten coaccions a altres
zones.
 Però hi ha molts països que els trets de l’estat no els tenen assolits (exemple: una tribu de senegal no
té l’idea d’estat)
 Hi ha estats que no han aconseguit “experaer” el concepte entre sobirà i ciutadà. Li posen el nom
d’estat quan no ho és perquè no s’han aplicat els trets distintius principals d’un estat rigorosament no
és correcte
 Hi ha països que no han acudit a uns dels trets més essencials de l’estat, com és l’exercici
monopolitzat de la coacció i violència
- Als Eua la violència privada s’accepta
- El terrorisme és un desafiament a l’estat
- Des del punt de vista extern també hi ha organitzacions que desafien la capacitat de l’estat per
tal d’exercir les seves funcions, com; organitzacions internacions, multinacionals, l’estat veu
limitades les seves funcions per empreses superiors a ell.
 Limitacions de l’estat a nivell extern:
1. l’estat ha perdut el protagonisme: ja que s’ha produït un procés d’estatalització de la política.
S’ha començat a parlar de la supercarga de l’estat, ja que es considera que fa masses coses per les
quals l’estat no estava pensat . ha multiplicat els seus instruments d’intervenció.
En molts estats s’ha optat per la descentralització; governs més propers al ciutadans sabràn més
quines són les seves necessitats.
2. l’estat apareix com una forma d’organització política massa petita, ja que hi ha molts actors que la
superen.

27. 27
Aquesta visió prové de la globalització; procés on es dóna un increment en les intereccions de tot tipus
(culturals, polítiques, econòmiques...). I tot això fa que es crein organitzacions com la Unió Europea.
L’estat s’està buidant de contingut real.
3. l’estat perd competències.
L’estat deixa competències en mans privades, ja que o no les pot fer tot sol o les deixa de fer. És per
exemple quan l’estat decideix que no pot gestionar la prestació d’un servei i ho deixa en mans dels
sector privat argumentant que en la gestió ell és menys eficient que el sector privat.
 Alguns autors opinen que esteim anant cap a una organització central a nivell munidal, per tant
afirmam que els conflictes socials com que són de manera global s’han de resoldre de manera global.
Altres diuen que estam anant cap a la digragació dels estats i altres (Castells) defensen que ens
dirigim cap a una societat xarxa, en la qual no hi ha cap actor ni polític ni econòmic que pugui
aconseguir una situació de domini global incontestable.
- una xarxa que té uns punts on hi ha actors que es vinculen de manera més intensa i
s’especialitzen en la gestió d’un cinflicte específic.

28. 28
BLOC III
La Democràcia

29. 29
1. EVOLUCIÓ DE L’ESTAT I LA DEMOCRÀCIA
 L’accés progressiu de l’alfabetització fa que la gent tingui més informació.
 L’inici dels mitjans de comunicació en massa fa que hi hagi més informació i que la gent tingui més
interès per la política.
 Es reclamen:
1. igualtat en drets polítics: no s’aconsegueix fins després de la II Guerra Mundial.
2. Igualtats en drets socials: “ “ “
 L’estat i la democràcia presenten conceptualment incompatibilitats.
- La constitució del poder polític suprem que s’estableix per damunt territori i població.
- La capacitat d’intervenir de forma igualitària en la política per a tots els membres de l’estat.
- Si parlem de poder polític suprem ja no hi ha igualtat.
 només una 1/3 part dels països mundials compleixen els trets de règims democràtics
 L’origen de la paraula democràcia està en Aristòtil: poder del poble. Exercir el poder a favor del poble,
no pel propi interès.
tipus Exercici de poder
Monarquia Governa un sol, en
funció d’interès
general
Tirania Governa un sol, en
funció d’interès propi
Aristocràcia Governa un grup en
funció d’interès
general
Oligarquia Governa un grup en
funció d’interès propis
dels qui governen
Poligarquia (?) Governen molts en
busca d’interès
general
Democràcia Governen molts en
busca d’interès
general i propi
Això perdura en edat mitjana fins el segle XVIII fins aleshores democràcia té una connotació negativa
 Els romans van distingir entre dictadura i república
- dictadura: govern d’una persona amb un caràcter temporal diferència amb monarquia. La
dictadura tenia un interès general
- República: governen molts en benefici de tots
 La nostra tradició d’aquests termes romans són els sistemes democràtics i sistemes dictatorials.
2. DICTADURA/DEMOCRÀCIA

30. 30
2.1 DICTADURA
 concentració de la capacitat de la presa de descions en poques mans negant el dret a la resta de
ciutadania a la crítica i a l’oposició.
 Excés difícil, arbitrari i sel·lectiu als mitjans de d’intervenció política i als recursos que permeten
participar en política.
 Les desicions polítiques afavoreixen a un grup determinat i s’aparten les preferències generals dels
ciutadans.
 En totes les dictadures hi ha sistemes de control amb l’objectiu de reprimir i manipular la població per
tal que senti adhesió al règim.
- Censura
- Repressió policial
- Propaganda
 Hi ha certa inestabilitat en el marc jurídic de manera arbitrària.
 (dossier 173. taula 3: les dictadures contemporànies). Durant el segle XX s’ha intentat passar a països
dictatorials a democràtics.
- Donant així un procés de democratització amb més o menys èxit
- Encara que en aquests països hi ha característiques de la democràcia que no s’han complert
QUI EXERCEIX EL PODER? Conservar l’estatuts
socioeconòmic
Transformar l’estatus
socioeconòmic
Grans propietaris tradicionals Monarquies parlamentàries
Aràbia Saudita, Jordània
Organització militar (directa o
tutel·la)
Nigèria, Tailàndia, Indonèsia Turquia, Corea del Sud,
Algèria, Líbia
Coalició burocràtica-militar Espanya (39-76), Portugal,
Taiwan i Perú
Xina, Cuba, Vietnam i Iraq
Organització uni Burocràtica Kènia, Sèrbia URSS, Corea del Nord i
Singapur
Organització dictatorial
 la diferència entre sistemes totalitaris i autoritàries l’ha fet Juan Linz
2.1.1 Sistemes totalitaris
 concentració del poder en una mà o en un grup molt reduït.
 S’atribueix l’interpretació exclusiva de la voluntat de la raça, la nació, o de la classe social.
 Per tal de justificar la seva acció política s’elabora una doctrina global amb intenció d’influir a totes les
expressions humanes (art, ciència mitjans de comunicació, escoles...)
 Usen sistemàticament el terror per controlar totes les esferes de les relacions humanes.
2.1.2 Sistemes autoritari

31. 31
 tenen trets similars als anteriors però amb una grau d’intensitat menor (segons l’autor el franqiusme va
ser autoritari)
 la concentració de poder dins un grup petit existeix, però hi ha oposició dins al grup, per veure qui es
queda amb el poder.
 En aquests règims s’incorporen principis genèrics com la pàtria, família, església
 No hi ha proclamada una ideologia estructurada o de caràcter global.
 La repressió exiteix, però de manera arbitrària i discontínua.
2.2 LA DEMOCRÀCIA
 la titulartitat última del poder s’atribueix a tots els individus de la comunitat, de manera que l’exercici es
confirma a una minoria.
 La protecció dels drets de qualsevols minoria és molt rellevant  estan protegits enfront de les
majories per tal d’evitar que la voluntat majoritària acabi amb les minories, i que la minoria es pugui
convertir en majoria.
 Els governants es seleccionen mitjançant decisió popular en procés de competència oberta entre la
pluralitat d’adversaris eleccions periòdiques i competitives
2.2.1 Democràcia material o sustantiva
 Es té en compte no només els procediments, si no també els continguts de les desicions.
 Cerca que les desicions intentin reduir les desigualtats socials i econòmiques
 Hi ha d’ahevr l’intervenció popular en les descions socioeconòmiques pertal de promoure l’igualtat
d’oportunitats.
 A la Grècia clàssica la presa de desicions era per part d’una assamble on hi havia representants de
tots els sectors de la societat (exceote dones i esclaus, ja que no eren ciutadans)
 l’assamblea prenia desicions de manera directa, exacutades per magistrats triatss a l’atzar.
- Aquest sistema de desició es va mantenir en ciutats medievals
- Però en l’estat consolidat al segle XIX es torna a parlar de democràcia en positiu, es veu que
aquests sistema és inviable.
 Així es comença a parlar d’una democràcia representativa
2.2.2 Democràcia Representativa
 hi ha distinció entre persones que formen la comunitat que obeeixen descions
 un grup més reduït són les que prenen les desicions que són representants de la resta dels
ciutadans.
 Hi ha doncs, representants i representats i això crea una línia divisòria entre els que donen ordres i els
que les reben.
 Aquesta democràcia va rebre crítiques ja que els representants tenien molt de poder i s’allunyaven de
les preferències de la societat.
Per això algunes democràcies petites van introduir mecanismes de democràcia directa o participativa:

32. 32
1.Referéndum
Es basa en que la població pugui dir la seva sobre algun aspecte, o proposta concreta. Però el
referéndum va simplificar molt el tema en una pregunta. Això fa que la població no estigui còmode
davant la pregunta.
- Suïssa és el país que més ho ha fet
2. Presssuposts participatius
s’intenta implicar a la població de les ciutats en el disseny dels pressuposts
3. democràcia deliberativa
Es seleccionen temes rellevants i es generen debats estructurals on es fan enquestes en els persones
que hi participen.
 tothom pot acudir a l’activitat política.
 Hi ha una designació de les autoritats via eleccions.
 Les eleccions són competitives, lliures i periòdiques.
 Hi ha control permanent sobre les actuacions de les autoritats.
 Hi ha llibertat d’associació d’organitzacions autònoms i independents de les autoritats.
 Llibertat d’expressió que permet la crítica i imposició a l’autoritat
 Pluralitat de fonts d’informació accequibles per a la ciutadania.
2.2.3 Poligarquia
* existència de pluralitat de poders

33. 33
BLOC IV

34. 34

35. 35
Les relacions entre institucions i les formes de govern
Poders separats o institucions diferenciades?
L’estat s’ha anat estructurant al voltant d’un conjunt d’institucions que tenen funcions diverses. A mesura que
les societats es fan més complexes la regulació dels conflictes requereixen una major varietat de capacitats i
recursos. Així, van sorgir noves institucions. La cerca de separació i equilibris entre institucions o pdoers de
l’Estat ha apssat per diverses etapes:
1ªFASE: l’afirmació liberal de la divisió de poders tenia com a objectiu contrarestar el poder absolut dels
monarques hereditaris. Es buscava una separació equilibrada de poders i funcions enrte el rei i un parlament
amb capacitat legislativa on només estaven representats els grups socials dominants.,
2ªFASE: aquest model es veié alterat amb l’expansió gradual del dret a vot. Un parlament escollit amb sufragi
universal expressava la voluntat de tot el poble, al qual se li reconeixia el poder polític originari. Una tradició
redical reclamava la supremacía dels parlamentaria, difícil de conciliar amb el principi de separació de poders i
del seu equilibri. S’imposà a alguns països europeus a finals del s.XIX quan el centre de gravetat del sistema
polític es situà en l’àmbit parlamentari.
3ªFASE: les transformacions polítiques i econòmiques de la segona maitat del segle XX han portat a una nova
revisió del principi de la separació dels poders. Cal assenyalar la consolidació de partits com a organitzacions
que adquirien el protagonisme en la vida política i principals actors de les arenes polítiques. També cal
remarcar el paper actiu de l’estat en les relacions econòmiques i socials, culturals, …etc. Més enllà del que
havia previst el liberalisme. Senyalar, per últim, el protagonisme adquirit per la comunicació de masses. Tot
això, ha conduit a situar en una posició central al poder executiu, la capacitat d’iniciativa política i visibilitat
mediàtica del qual ha deixat a un segon pla l’activitat parlamentaria.
Formes de govern: els models clàssics
Existeixen quatre models ideals de relació entre institucions i formes de govern. El criteri per distingir-los és la
diferent relació que sestableix entre l’executiu i el parlament.
Model de directori o assamblea l’assamblea intervé de manera decisiva i exclusiva en el naixement d’un
executiu col·legiat (directori) perquè escull individualment a cascun dels seus membres per a un determinat
període. Alhora, el parlament senyala a aquest executiu col”legiat les línies programàtiques que han d’orientar
la seva actuació.
Ex. Suïssa.
Model parlamentari: el parlament intervé de manera exclusiva i decisiva en el naixement d’un govern, en
aquest cas atorgant-li la seva confiança mitjançant un vot d’investidura. Supervisa la seva activitat i pot posar
termini a la seva existència amb un vot de censura. L’executiu pot dissoldre el parlament i convocar noves
eleccions. El cap d’Estat té un paper bàsicament cerimonial. Model molt freqüent als països de tradició liberal-
democràtica (ex: deu membres de la UE).

36. 36
Model semipresidencial: el parlament influeix parcialment (però no és exclusiu) en el naixement d’un govern
ja que el cap d’Estat intervé també en la seva designació i cessament. El cap d’Estat no és una figura
merament representativa: és elegit per sufragi universal, participa d’algunes atribucions de l’executiu i
comparteix amb el govern la facultat de dissoldre el parlament. El parlament controla l’activitat del govern i pot
igualment posar termini a la seva existència mitjançant el vot de censura (ex: França, Finlàndia o Portugal).
Model presidencial: parlament i executiu tenen existències independents. El parlament no exerceix cap
intervenció en la designació de l’executiu, elegit directament pel poble mitjançant sufragi universal. El
parlament no pot ser dissolt pel president, ni el president pot ser rellevat de les seves funcions pel parlament,
només en cas d’activitats del·lictives i mitjançant un procés d’acusació: impeachment o imputació. El parlament
supervisa les activitats de l’executiu i ha de donar el seu assentiment a algunes de les seves iniciatives o
nombraments. El president pot vetar lleis aprovades pel parlament (ex: EUA i països d’Amèrica Llatina per
imposició).
Cada tipus senyala graus diferents de predomini d’una de les dues institucions:
- 1r model: executiu sotmès a l’assemblea.
- 2n model: s’inclina cap al costat de l’assemblea.
- 3r model: s’inclina cap al costat de l’executiu.
- 4rt model: separació entre parlament i executiu.
Democràcia majoritària:
1. governs majoritaris i monocolors.
2. predomini del govern sobre el parlament.
3. bicameralisme asimètric.

37. 37
4. bipartidisme.
5. divisòria política principal: socioeconòmica.
6. sistema electoral majoritari.
7. estat unitari i centralitzat.
8. sobirania parlamentària en matèria constitucional.
9. absència de referèndum.
Democràcia de consens:
1. governs de coalició variable.
2. control del parlament sobre el govern.
3. bicameralisme simètric.
4. pluripartidisme.
5. divisòries polítiques diverses: social, cultural, ètnia…
6. sistema electoral proporcional.
7. estat descentralitzat o federal.
8. control judicial de la constitucionalitat.
9. referèndum com a mitjà/mètode de decisisó popular
FUNCIONS DE L’EXECUTIU I DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES
FUNCIONS DEL GOVERN (executiu)
- els governs tenen la iniciativa política principal (elaboració de polítiques públiques i la presa de
decisions).
- És el principal actor en la direcció, coordinació i supervisió de l’administració pública.
- Assumeix la representació simbòlica de la continuïtat d’una comunitat política.
- Gestionen les crisis de qualsevol tipus i són els encarregats de prendre les decisions necessàries
en aquell moment.
FUNCIONS DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES
- S’encarreguen d’aplicar les normes genèriques als casos particulars (individus, empreses,
actors...).
- Realitza les funcions com la inspecció, denúncia, assessorament, sanció.. etc. Per aconseguir que
s’apliqui la norma general.
- Presta serveis de tipus diversos, produeix béns... (sanitat, educació...).
- Recapta recursos econòmics, els gestiona, recapta i liquida impostos, taxes...
- Acumulació d’informació i la prestació d’assessorament a nivell polític a l’hora de dissenyar
propostes polítiques públiques.
EL PODER JUDICIAL
El poder judicial té com a especial funció la interpretació de normes i la seva aplicació (fa d’àrbitre), per aclarir
les discrepàncies que apareguin a l’hora d’interpretar i aplicar les normes.
Aquesta funció es duu a terme als tribunals. Els òrgans que formen els tribunals són:

38. 38
1. Els jutges i magistrats: personal professionalitzat en la funció de jutjar. Els requeriments per ser
jutge i magistrat varien segons els països, i pot anar de sistemes d’elecció per mèrits, com ara les
oposicions, des de vies de designació política, o des dels vots...
2. Jurat: fa referència al col·lectiu de ciutadans que sense ser un personal professionalitzat participa
en el procés d’arbitratge. A través de processos de sorteig. El jurat dictamina si es considera
culpable o innocent. El jurat només participa
Com s’organitzen els tribunals?
Els tribunals s’organitzen a partir de dos principis:
1. ESPECIALITZACIÓ: s’especialitzen temàticament per àrees.
2. JERARQUIA: fa referència al fet que les decisions preses per un tribunal poden ser recorregudes
per un tribunal superior, la decisió del quan preval per damunt de l’anterior. Així successivament
fins arribar al tribunal suprem.
Aquest principi de jerarquia és un intent d’assegurar la imparcialitat del poder judicial, perquè com
més llunyà és el jutge, menys implicació emocional tindrà amb el cas i, per tant, podrà prendre una
decisió amb el màxim d’imparcialitat.
La imparcialitat i la independència són dos conceptes diferents però relacionats.
Quan parlem de independència ens referim a les pressions que pot exercir el govern al judicial.
Com més pressions té, més independent és.
En països democràtics per evitar excessiva influència del govern al judicial s’han creat formes
d’organització que estan coordinades per col·legiats que s’encarreguen de dissenyar els processos
de reclutació, de gestió de recursos...etc. que els dóna un alt grau d’autonomia.
A més, es procura que no coincideixin les eleccions del govern amb les eleccions del judicial.
El problema de tanta independència és que, com demanes responsabilitats als jutges?
Això és important perquè des de fa uns anys s’està donant un fenomen que s’anomena
judicialització de la política: implicació dels jutges en temes polítics. Hem arribat a aquest
fenomen per dos motius:
o Per l’augment dels litigis que es porten davant dels tribunals, ja que ha augmentat l’àmbit
d’actuació del judicial en la societat.
o Els canals habituals on els conflictes de naturalesa política es resolen han perdut la
confiança dels individus.
Aleshores, enlloc de deixar que el conflicte es resolgui al parlament es va directament al tribunal
perquè tindrà una resolució més ràpida i hi haurà més pressió perquè es resolgui.
Aleshores, els tribunals accepten el cas, prenen una decisió i dicten sentència. Quan es crea la
sentència, es converteix en la intervenció vàlida d’una norma7llei.
D’aquí es plantegen certes preguntes:
o Com podem demanar responsabilitats als jutges si no els hem elegit i estan fent política?
Hi ha hagut una evolució social que ha fet que persones que no disposen d’un nivell econòmic alt, i que per
tant, pertany a un estrat social baix, tinguin accés al poder judicial.
Un altre fet que explica això és que els valors socials de la comunitat han canviat molt més ràpid que no pas
les lleis.
EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (el 4t. Poder)

39. 39
EL PODER DE CONTROL DE CONSTITUCIONALITAT
És un poder proper al poder judicial perquè controla i interpreta normes, però unes normes especials. Aquest
poder interpreta l’adequació respecte de la constitució a les normes de rang inferior (lleis, decrets...).
Aquest poder apareix quan un determinat poder reclama per si mateix l’apotastat de revisar si les lleis
aprovades s’adeqüen a una suposada constitució del país. (el primer lloc on aparegué aquest poder fou als
EEUU).
A Europa l’emergència d’aquest poder va ser més tardana (passat el 1614). A Europa es va crear un
organisme especialitzat, per això l’anomenen el 4t. Poder.
Això és rellevant perquè hem de distingir si es tracta d’un control constitucional difús o d’un control
constitucional concentrat:
- control constitucional concentrat: tribunal constitucional
- control constitucional difús: poder judicial i els jutges en general.
ELABORACIÓ DE LES CONSTITUCIONS
La constitució és la norma de les normes, per tant, tothom ha d’estar sotmès a la constitució.
Normalment les constitucions s’elaboren en determinats moments (revolucions, canvis de règim,
independència, crisis constitucionals...), d’aquí el simbolisme que pot prendre. A part, també marquen les
relacions de poder entre els actors, a més de marcar les regles del joc.
Canviar la constitució és, també, canviar les relacions de poder.
Normalment la constitució es redacta a partir d’una assemblea representativa (electe), que té com a única
funció: redactar la constitució i dur-la a referèndum.
Què garanteix l’estabilitat de la constitució?
La percepció de la seva legitimitat, que vol dir que durarà anys. És a dir, quan una constitució és il·legítima és
torna inestable.
No necessàriament una constitució que pateix canvis ha de ser menys il·legítima, menys funcional, més
dèbil..etc. tot depèn del simbolisme que li dóna cada país.
L’objectiu últim d’una constitució és que sigui funcional.
SISTEMES ELECTORALS
Els sistemes electorals posen en relació el procés de transformar les preferències dels votants en la designació
col·lectiva dels titulars del poder.
Hi ha diversos components en un sistema electoral:
Districte o circumscripció:
És el conjunt d’electors que normalment estan agrupats en base territorial (però no sempre),a partir dels vots
dels quals es procedeix a la distribució d’ascons entre els candidats que competeixen. Així, per exemple, els
aborígens australians són una circumscripció en base no territorial.
No s’ha de confondre districte amb:
- Territori
- Col·legi o mesa electoral: que ajunta els electors per emetre el vot, no per distribuir els ascons.
- Demarcacions que són les presentacions de candidats que s’han d’escollir.
De districtes n’hi poden haver un o més d’un
- districte únic, quan només hi ha un districte.
- Pluralitat de districtes, quan n’hi ha més d’un.

40. 40
 Ex: Espanya té pluralitat de districtes. Distribueix els districtes a partir de les
províncies.
Això és important perquè els ascons es distribueixen en províncies en relació al seu cens Aleshores el resultat
final (ascons- partits), en un districte únic és més proporcional i a més hi ha partits que tenen el seu suport
electoral en un a zona territorial concreta, i amb un sistema de pluralitat de districtes pot treure més ascons que
no pas en un sistema de districte únic, i altres partits els afavorirà més un sistema de districte únic (que es
carrega les minories territorials polítiques).
La delimitació dels districtes
La delimitació de districtes es pot fer a partir de:
- Demarcacions ja existents (que tenen altres usos).
- Demarcacions electorals específiques per les eleccions, a partir de motius històrics, geogràfics,
culturals... i altres motius.
El prorrateig electoral, és el procés pel qual s’estableix una relació entre el nombre d’habitants o electors d’una
circumscripció i cada ascó del districte. Aquesta relació és la prorrata.
Hi ha estats en que es parteix d’un nombre d’ascons i a partir de l’últim cens es calcula la prorrata del districte.
I altres països en que el nombre d’ascons el trobem després de votar.
La magnitud del districte, fa referència al nombre d’ascons que li corresponen, és a dir, quants representants
han d’elegir. Podem trobar sistemes:
- Sistemes uninominals, només han de triar un ascó.
- Sistemes plurinominals, han d’escollir més d’un ascó.
En aquest sentit, parlem de districtes de magnitud petita (2-6- ascons), magnitud mitjana (7-14 ascons) i els de
magnitud elevada (més de 15 ascons).
La magnitud mitjana, és la suma i divisió dels ascons.
Els sistemes de combinació de districtes, són aquells que en una fase del procés de distribució d’ascons es
treballa en base de la pluralitat de districtes, i una altra fase del procés es treballa sobre una distribució de
districtes diferents.
La dimensió de les cambres. A mida que disminueixen el nombre d’ascons, menys representativitat i
proporcionalitat tindrà la cambra i viceversa. A més una cambra de 80 o menys ascons comporta una
desproporcionalitat superior en 1/3 a una cambra que tingui 400 escons. A partir de 400 ascons la
proporcionalitat augmenta poquíssim.
Ex: Espanya té 350 ascons.
La fórmula electoral:
És un procediment de càlcul aplicat als vots emesos pels electors d’un districte, amb l’objectiu d’obtenir una
distribució d’ascons entre els candidats.
Hi ha dues famílies de fórmules electorals:
- fórmules majoritàries.
- fórmules proporcionals o distributives.
Entre aquestes dues grans famílies hi ha certes diferències:
- Històricament, les majoritàries, són més antigues. Aquestes fórmules intentaren resoldre el
problema de distribució d’ascons de forma senzilla. Aquesta fórmula té com a objectiu reforçar la
capacitat política dels guanyadors buscant govern efectius.
Ex. EEUU

41. 41
Empíricament acostuma haver-hi una relació entre el tipus de sistema de districte i les fórmules
electorals, però teòricament no té perquè ser així.
- Les fórmules proporcionals pretenen donar el màxim de representació política de les diferents
sensibilitats polítiques que hi ha presents en una comunitat.
Tot això es basa en dues lògiques:
- compartir el poder.
- Excloure del poder.
LES FÓRMULES MAJORITÀRIES:
N’hi ha diversos tipus:
- F. Majoritàries simples o relatives, (Gran Bretanya), on el candidat que reuneixi més vots és qui
s’emporta l’escó. Pot aplicar-se tant a districtes únics o plurals.
- F. Majoritàries de majoria absoluta, on s’intenta reforçar la posició dels que acabaran sent electes.
Qui s’emporta l’escó és aquell que té més del 50% dels vots. Aquesta majoria absoluta es pot
aconseguir abans de votar, a partir d’aliances i coalicions; o a partir de dues voltes: primer hi ha
una votació i si ningú aconsegueix més del 50 % dels vots, es fa una segons votació després de
que els partits hagin fet les seves aliances per aconseguir més d’aquests 50% que necessiten.
LES FÓRMULES PROPORCIONALS O DISTRIBUTIVES:
La idea és que els ascons es distribueixin de forma proporcional als vots. El que es fa és establir el nombre de
vots necessaris per aconseguir un ascó (quota).
La quota es calcula:
q = vots emesos/ magnitud del districte
Per calcular els ascons que cada partit pot obtenir fem:
Ascons = vots per partit/ magnitud del districte
Hi ha diferents fórmules de tipus proporcionals:
- Fórmules de la resta major (quota de Harf):
 q = vots/ magnitud del districte
 Es distribueixen els ascons segons la divisió de vots de cada partit per la quota i
segons la resta major.
Es treuen els decimals i els ascons sobrants es reparteixen a la resta més gran
(partits amb menys ascons?).
- Fórmula de la mitjana més gran, variant de Hondt (Espanya i Catalunya)
 El nombre de vots de cada partit / divisors (1,2,3,4,5...)
 Si hi ha X ascons, s’atribueixen als X quocients més elevats, de manera que
quedaran repartits entre els partits.
Altres propostes varien en algun punt, tot i que són similars provoquen unes reparticions molt diferents,
Tot i que totes elles pertanyen a fórmules proporcionals n’hi ha que introdueixen petits càlculs que reforcen els
partits majoritaris.
Ex. Durant les eleccions del 1982 a Espanya, el PSOE va aconseguir una majoria absoluta tot i que
només tenia un 47% dels vots.
La fórmula més representativa és la de la resta major i la menys representativa la de Imperial.

42. 42
La barrera mínima
És un requisit legal per poder participar en la distribució d’ascons. Varia segons el país. De vegades la barrera
legal no és l’efectiva o real, sinó que actua amb altres factors com per exemple la magnitud del districte, el
nombre de partits, la fórmula electoral...
A = 27 m = 3
B = 25
C = 24
D = 23  passa la barrera mínima però no té ascó perquè la magnitud té 3 ascons. Funciona per
circumscripcions. Un partit pot optar als ascons de Barcelona però no els de Huelva, per exemple.
Els percentatges acostumen a ser baixos. A Espanya és un 3%, Alemanya un 5%...
Modalitat de vot
El vot és l’expressió de la voluntat política dels electors en donar recolzament a un candidat a un col·lectiu.
Hem de distingir entre diverses modalitats de vots:
- Vot personalitzat: implica un sufragi que és un acte d’adhesió a un candidat amb exclusió de tots
els altres. Si no guanya el teu candidat el vot es perd. Podem distingir entre:
 Vot en bloc, quan votes totes les persones que poden omplir els ascons de la
circumscripció.
 Vot limitat, consisteix en que només pots votar a un nombre inferior de candidats
als nombre d’ascons total de la circumscripció.
 Vot únic i intransferible, consisteix en votar a un candidat en concret en exclusió
als altres candidats.
- Vot de llista: consisteix a expressar el recolzament a una llista. Quan votem a la llista hem de
distingir:
 Vot de llista tancada i bloquejada, on tu només elegeixes a una llista concreta i no
modificable.
 Vot de llista tancada però no bloquejada , on el votant pot establir un ordre entre
els membres de la llista que ell7a escull.
 Vot de llista oberta, on el votant pot eliminar o afegir candidats d’una llista, a més
d’establir ordres entre els candidats d’aquesta.
 Vot de Panachage, on pot barrejar llistes.

43. 43
BLOC V
PROCÉS POLÍTIC, BASES CULTURALS.

44. 44
1. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA
La socialització política és el procés d’adquisició i transformació de les creences, actituds, valors, ideologies...
que cada individu experimenta al llarg de la seva vida. No només d’adquisició, sinó que també de
transformació.
Mitjançant aquests procés, l’individu interioritza els elements dels seu entorn i construeix la seva personalitat
política.
Les actituds polítiques no són innates, són adquirides, assumides i transformades al llarg de l’existència.
L’entorn ofereix oportunitats i limitacions per adoptar actituds i valors concrets
La socialització política és un procés informal, fragmentari, difús, poc conscient, sense una lògica d’ordre... i
és un procés que només el podem reconstruir a posteriori, perquè les pressions i les influències són constants.
Preguntes fonamentals entorn aquestes procés de socialització política:
- De quina comunitat nacional formes part?
- Sóc de dretes o d’esquerres?
- Fins a quin punt em compensa participar en les eleccions?
- Estic disposat a donar diners per una causa política?
Elements de la socialització:
1. una idea general de què és la política com a activitat .
2. una percepció del paper de l’individu en l’escenari polític (rol actiu, passiu...).
3. a partir de la socialització política cada individu comença a fer una identificació de grups als quals
l’individu pertany o no pertany (si se sent membre o no). Hi ha consciència de diferències
col·lectives. Distingim entre “nosaltres” i “ells”.
4. ubicació personal respecte algunes dimensions imaginaries
- Eix dreta- esquerra.
- Eix religiós- laic.
(eixos imaginaris als quals ens ubiquem).
Fases de la socialització política.
Hi ha dues parts:
1. La socialització política primària
Va des de la presa de consciència de la política, fins al moments de la vida activa (estudis post -
obligatoris).
S’adquireixen una sèrie de creences i actituds polítiques:
 consciència de l’existència de l’autoritat.
 Identificació d’un col·lectiu més ampli.
 L’assumpció de diferències ideològiques entre col·lectius
 amics/adversaris
 Comença a manifestar-se posicionament enfront a líders polítics.
 Posició davant de partits.
 Adopció d’actituds d’interès o desinterès en la política en el seu conjunt.
 Adoptem implicació o desinplicació en el procés polític.
2. La socialització política secundària

45. 45
Hi ha experiències personals o col·lectives que confirmen o qüestionen i transformen les actituds i
creences polítiques.
Els factors que poden influir en la transformació d’actituds polítiques, són:
 Canvis en la situació familiar.
 Canvis en la residència geogràfica.
 Canvis de dedicació laboral.
 Canvis del nivell econòmic.
 Experiències històriques que afecten a tota una generació (viure una guerra, una gran crisi
econòmica, un procés d’independència...).
exemple: el cas espanyol, la generació viscuda al:
- 1910  monarquia liberal (1900- 1923)/ dictadura militar (1923- 1930)/ la segona república (1931-
1936).
- 1935  Guerra civil (1936- 1939)/ dictadura franquista (1939- 1960)/ dictadura franquista i
expansió econòmica (1960- 1975).
- 1960  transició democràtica (1975- 1982)/ Governs del PSOE (1982- 1986).
- 1985  PSOE fins que  governs del PP (1996-2004)/ PSOE (2004- 2006)
Així, podem veure que un mateix procés polític a acabat afectant a quatre generacions.
Els agents socialitzadors:
Hem de distingir entre els grups:
- Primaris, que es constitueixen a partir de relacions de contacte directe i freqüent (família, amics,
veïns, associacions locals...).
o La família, ens dóna en el procés de socialització primària les ubicacions bàsiques sobre la
tendència ideològica, sobre el sentiment de col·lectivitat... és un nucli original de
socialització. Ens transmet la curiositat o el desinterès per la política, algunes tendències,
o A mesura que les societats es tornen més complexes, la família perd el seu pes i aquest es
redueix.
o Grups d’iguals (companys, amics, col·legues de feina...) tenen un impacte que pot reforçar
i rebutjar les teves conviccions.
- Secundaris, que són els que es constitueixen per raó d’objectius comuns, encara que no tots els
membres mantinguin relacions cara a cara (institucions escolars, ONG, partits, sindicats,
esglésies...).
Aporten pautes de conducta compartides, valors comuns...
o Escola, és l’agent més potent després de la família. Com a institució dóna coneixement,
però també actituds i pensaments polítics.
Controlar l’escola és tenir control polític.
o Mitjans de comunicació, (depèn de la generació), tenen un rol important segons la
generació que ha tingut. També ha anat augmentant el poder com a agent polític. A part
del contingut també transmeten valors. A més, el canal té un impacte sobre l’efecte del
contingut. També ha tingut una paper important sobre la imatge que donen sobre la
política.
La distinció d’un espai privat i públic ha quedat més difuminat a causa dels mitjans de
comunicació.