TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

Edat contemporània

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT
LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
INICI EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1
6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme).
6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta.
6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte.
6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812.
6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.
6.6.- La independència de les colònies americanes.
TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2
7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències.
7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes.
7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia.
7.4.- La Primera República Espanyola.

TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3
8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista.
8.2.- El naixement dels nacionalismes.
8.3.- La crisi de 1898.
TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4
9.1.- Les desamortitzacions.
9.2.- El moviment obrer.

ÍNDEX TEMES BLOC II

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT
LIBERAL (1833-1874) 1a part regències
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat
d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.
7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.
1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.
2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).
2.1.- Els liberals al poder.
2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en
majoria d’edat: context general.
2.3.- Constitució de 1837.
2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B

(2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny).
3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny).
7v preg. op B (2012, juny).
1.- Situació de la propietat de la terra.
2.- Què és la desamortització?
3.- Objectius de la desamortització.
4.- Mesures legislatives.
5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre).
2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg.
op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny).
1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament:
2.1.- Primera etapa (1833-1836).
2.2.- Segona etapa (1836-1839).

LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).
El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.
1v preg. op A (2010, setembre). 2v preg. op A (2011, juny). 3v TEXT, op B (2011, setembre). 4v preg. op B (2013, juny).
7.2.0.- Introducció.
7.2.1.- Partits polítics.
1.- Moderats.
2.- Progressistes.
3.- La Unió Liberal.
4.- El Partit Demòcrata.
5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.
7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).
1.- Constitució de 1845.
2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.
3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).
1.- Constitució de 1856 (non nata).
2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Madoz.
3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.
1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).
2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL
(1833-1874) 3a part Gloriosa, República
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El
regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874).

1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2005, setembre). 3v preg.
op B (2006, setembre). 4v preg. op B (2007, setembre). 5v preg. op B (2008, juny). 6v preg. op B (2009, juny). 7v preg. op A (2010, setembre). 8v preg. op B (2010, setembre).
9v TEXT, op A (2010, juny). 10v preg. op A (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny).

7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció.
1.- Causes.
A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència).
B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues.
C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí (Pacte d’Ostende).

2.- Característiques del Sexenni.
7.3.2.- Les fases del Sexenni.
1.- Revolució del 68 (“La Gloriosa”, 19/09/1868).
A.- Revolució de 19 de setembre de 1868.
B.- Els partits polítics del Sexenni.
C.- El Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques.
D.- Constitució de 1869.
E.- Política econòmica. Mesures.
F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars.
G.- Regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).
A.- Un monarca democràtic.
B.- Oposició a la nova monarquia.
C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres.

3.- La Primera República espanyola (1873-1874).
A.- La proclamació de la República.
B.- La feblesa de la República espanyola.
C.- Els partits polítics republicans.
D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República.
E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874].
F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia.

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I
INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL
REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).
T11 (M15 eleccions 31).
T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T6 (M12 Guerra Francès).
T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

Tema 1

Tema 1

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).
T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).

Tema 2

Tema 3

Tema 6

Tema 4

T-7
Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5
Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9
Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14

Tema 5
T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).
T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).
T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).
T-9: Desamortització i Moviment Obrer
T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).
T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

Tema 8
Tema 10
Tema 11
Tema 12
Tema 13
Tema 14

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
(1870-1873)

(1868-1874)

(1788-1808) (1808-13)

(1875-1885)

(1814-1833)

(1902-1931)

(1833-1868)
DICTABLANDA
(setembre 1923- gener 1930)

ÍNDEX TEMES BLOC II

LIBERAL (1833-1874) 1a part regències
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).
El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.
2.2.- L’Estatut Reial de 1834.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament
2.1.- Primera etapa (1833-1836).
2.2.- Segona etapa (1836-1839).

7.1.- LES GUERRES CARLINES.
ABSOLUTISME ENFRONT DE LIBERALISME

Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña

Infant Carles Maria Isidre

Isabel II, de nina, realitzat per Vicente López Portaña

7.1.1.- LA MINORIA D’EDAT D’ISABEL II (1833-1843). EL
TRIOMF DEL LIBERALISME. LES REGÈNCIES
2.2.- L’Estatut Reial de 1834.
7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843)
i la situació en Europa
L’any 1830 neix Isabel i és nomenada hereva del tro pel seu pare Ferran VII abans de morir, deixant
fora de l’herència al germà del rei, Carles Maria Isidre.

EL CONFLICTE DINÀSTIC

Ferran VII i Maria Cristina passeig per els jardins de
palau, probablement el d’Aranjuez, en la primavera de
1830, quan es confirma que la reina està prenyada.
Oli sobre llenç (498 x 710 cm)
de Luis Cruz y Ríos.
Exposat en el Museu de Belles Arts d’Astúries (Oviedo)

En 1833 mor Ferran VII i la seva filla Isabel només tenia 3 anys, pel que s’ha de constituir una
regència.

Retrat Isabel II durant la
minoria d’edat de Vicente
López Portaña

En la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) va haver
dues regències:

primer la de la seva mare Maria Cristina de Borbó
(1833-1840)...
i després la de Baldomero Espartero (1840-1843);

...; és un període que abasta quasi 10 anys del seu regnat, des de setembre de 1833 fins el 23 de juliol
de 1843, quan Isabel va ser declarada major d’edat. Durant aquestes dues regències es produí el triomf i
la consolidació de la revolució liberal a Espanya i la derrota del absolutisme.

Dos antecedents
liberals

a.- Les Corts de Cadis (1810-1814) amb la Constitució de 1812,
que ara estarà novament vigent.
b.- El Trienni liberal (1820-23), sols deu anys abans, i amb els
liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes.

El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb
una escassa base social i amb pactes amb la noblesa
per assolir els seus objectius, cosa que li suposà
l’enemistat de gran part de la població i el va deixar en
mans dels militars liberals.

RAFAEL DE RIEGO

En Europa, Gran Bretanya inicia profundes reformes durant el regnat de Guillem IV i el parlament és
el veritable motor de la vida del país. Després de la batalla de Trafalgar (1805), s’inicia l’extensió del
que serà després l’Imperi britànic, sobretot a partir de 1837, quan s’inicia el regnat de la reina Victòria.
La democràcia s’assenta al país com un model inqüestionable. En el continent, dissolta la Santa
Aliança des de 1830, França havia enderrocat l’absolutisme de Carles X i s’havia establert una
monarquia constitucional amb el rei Lluís Felip d’Orleans, sota el seu mandat s’impulsa la
Revolució industrial i la burgesia dirigeix l’economia nacional. L’absolutisme queda restringit a
Prússia, Rússia i Àustria, si bé Prússia instaura la unió duanera, Zollverein (1834), impulsada pels
liberals, que tindrà èxits en el camp comercial, obre les fronteres i avança cap a una societat industrial.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840)
Maria Cristina de Borbó, mare d’Isabel II, quarta i darrera dóna de Ferran VII, assumí la primera
regència a la mort de Ferran VII, el 29 de setembre de 1833, i va ser una regent molt impopular
perquè als 3-4 mesos de morir Ferran VII ella ja estava prenyada i durant 7 anys de regència ho va
estar 5 vegades. Tots els fills eren del mateix, un guàrdia de corps, “el trompetero Muñoz”. Maria
Cristina només morir Ferran VII va enviar un missatge al Papa per casar-se amb l’home que estimava i
el Papa li va denegar perquè era un matrimoni morganàtic (sang reial amb una persona que no és de
sang reial) al final, es varen casar en secret.
Retrat de Maria Cristina i
d’Agustín Fernando Muñoz
y Sánchez, Funes y Ortega,
primer duc de Riánsares,
Gran d’Espanya, primer
marquès de Sant Agustín,
primer duc de Montmorot
(Taracón, 4 de maig de 1808Le Havre, 13 de setembre de
1873), fou un militar
espanyol, cavaller del Toisó
d’Or i segon marit de la
reina regent Maria Cristina
de Borbó i dues Sicílies.

Francisco de Goya y Lucientes
La família de Carles IV (1800)
Oli sobre tela (280 x 336 cm)
Museu del Prado, Madrid, Espanya
(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

Goya
La promesa de
Ferran VII

D. Antonio Pascual i
Dª Carlota Joaquina

Reina Mª Lluïsa

Dª Isabel
El rei Carles IV
El príncep de Parma
D. Carles
Maria Isidre
La Princesa
Maria Lluïsa,
amb el seu fill

Ferran VII

Infant Francesc de Paula

F
A
M
Í
I
L
I
A
C
A
R
L
O
S
I
V

Maria Cristina defensarà els drets de la seva filla com a successora, per damunt de tot, i promet als
liberals una política distinta a la del seu marit Ferran VII. La societat espanyola estava expectant
davant el canvi de regnat que s’iniciava i davant la possible incorporació al país del models polítics de
tall liberal, que s’estaven desenvolupant en alguns països d’Europa.

La primera guerra carlina (1833-1840) i els enfrontaments entre
moderats, per una part, i la divisió dels liberals, per altra, culmina amb
l’ascens com a cap de govern del general Baldomero Espartero, mentre
encara duri la minoria d’edat de la petita Isabel II, un període convuls ple
de crisis governamentals i inestabilitat social.

En 1832 (rei Ferran VII), Francisco Cea Bermúdez, vinculat a l’ala més dretana del moderats, havia
estat nomenat president del Consell de ministres i va iniciar tímides reformes administratives, però
no va mostrar interès per incorporar els antic il·lustrats i liberals al nou model de desenvolupament
econòmic i polític.

CEA BERMÚDEZ

Així, el primer govern de la regència va ser de caire
absolutista, va continuar Cea Bermúdez, que tenia un
lema “monarquia pura i dura”, cosa que va provocar
una decepció liberal i va ser substituït, ràpidament, per
un govern liberal moderat amb Martínez de la Rosa.

Entre les primeres mesures, Maria Cristina va disposar un detret d’amnistia general, que permet a
molts dels detinguts per idees polítiques liberals i als anomenats “afrancesats” sortir de la presó o
retornar a Espanya des de l’exili. A més d’aquesta decisió, es reobriren les universitats i es va
impulsar una nova política més acord amb els temps, creant el Ministeri de Foment com impulsor
d’una reforma en profunditat de les infraestructures, que durant el regnat de Ferran VII, havien
quedat clarament obsoletes en comparació amb França i, sobretot, amb Gran Bretanya, en plena
revolució industrial.

CEA BERMÚDEZ

Entre les reformes del gabinet de Francisco Cea Bermúdez destaca la divisió política i
administrativa en províncies, en 1833, de Francisco Javier de Burgos y Olmos, essent secretari
d’Estat de Foment, destinada a millorar l’administració i que, amb algunes modificacions, es manté
en l’actualitat.

JAVIER DE BURGOS

JAVIER DE BURGOS, 1833

L’absència de sintonia entre el liberalisme i el govern va dur a la regent a substituir a Cea
Bermúdez per Martínez de la Rosa, en gener de 1834. Això perquè Maria Cristina va haver
d’enfrontar-se als sectors absolutistes que no acceptaven el testament de Ferran VII, iniciant-se tot un
seguit de guerres entre isabelins o cristins i carlins, en les que els isabelins contaran amb l’ajut de les
forces liberals.

CEA BERMÚDEZ

MARTÍNEZ DE LA ROSA

El nou president, Martínez de la Rosa, va haver de fer front a la primera guerra carlina (18331840), iniciada pels partidaris del pretenent al tron, Carles Maria Isidre, en País Basc, Navarra,
Catalunya i Aragó, fonamentalment.


INFANT CARLES MARIA ISIDRE

2.1.- Els liberals al poder
Els liberals es dividien en moderats i
progressistes. Els 3 primers anys va servir als
moderats per consolidar-se en la política.
Martínez de la Rosa, que havia retornat de
l’exili, tracta d’aplicar una reforma del clero i
promulga l’Estatut Reial de 1834, amb
llibertats polítiques (que pretenia crear una
possible unió de liberals moderats i absolutistes
moderats).
L’Estatut
Reial del 1834
No és, pròpiament, una constitució perquè el text
no va ser elaborat ni aprovat per unes corts
constituents, però s’assembla molt a un text
constitucional, de fet està més a prop d’una carta
atorgada que d’una constitució. És un conjunt de
normes, un text que regula l’organització de
l’Estat i els drets i deures del ciutadà, i que té
forma articulada com una constitució. Va ser
elaborat pel govern liberal molt moderat de
Martínez de la Rosa (president del govern que
havia posat na Maria Cristina).

Articles importants

2.2.- L’Estatut Reial de 1834
Característiques:

Sobirania compartida entre el rei i les Corts; les Corts i el rei
tenen el poder legislatiu, encara que el rei continua tenint el
poder executiu.

Art. 1. (...) Su Majestad la Reina Gobernadora, en nombre de su excelsa hija Doña Isabel II,
ha resuelto convocar las Cortes generales del Reino.

Estatut
Reial
del 1834

Articles importants

Característiques:

Estatut
Reial
del 1834

Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos:
el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino.

Poder legislatiu recau en el parlament amb poques competències. Estableix unes Corts
bicamerals, formades per:
 Una Cambra alta, un estament dels Pròcers (“Próceres”) format per càrrecs que
són triats per la corona (bisbes, nobles grans propietaris, i militars).
 Una Cambra baixa o estament dels “Procuradors” elegits per sufragi censatari
de tipus econòmic i molt restringit (0’15% de la població).
Art. 3. El Estamento de Próceres del Reino se compondrá:
1.° De muy reverendos arzobispos y reverendos obispos.
2.° De Grandes de España.
3.° De Títulos de Castilla.
4.° De un número indeterminado de españoles, elevados en dignidad e ilustres por sus
servicios en las varias carreras, y que sean o hayan sido secretarios del Despacho,
Procuradores del Reino, consejeros de Estado, embajadores o ministros plenipotenciarios,
generales de mar o de tierra o ministros de los tribunales supremos.
5.° De los propietarios territoriales o dueños de fábricas, manufacturas o establecimientos
mercantiles que reúnan a su mérito personal y a sus circunstancias relevantes, el poseer una
renta anual de sesenta mil reales, y el haber sido anteriormente Procuradores del Reino.
6.° De los que en la enseñanza pública o cultivando las ciencias o las letras, hayan adquirido
gran renombre y celebridad, con tal que disfruten una renta anual de sesenta mil reales, ya
provenga de bienes propios, ya de sueldo cobrado del Erario.

Articles importants

Característiques:

Estatut
Reial
del 1834

Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos:
el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino.

La corona té moltes competències: A part del poder executiu (tria el president del govern i
els ministres) té moltes prerrogatives legislatives com elecció dels “Próceres”, dret de
veto, té iniciativa legal (el rei pot proposar l’elaboració d’una llei, és a dir, el rei elabora les
lleis i les Corts es limiten a aprovar-les i a votar els impostos), facultat de sancionar les lleis,
té la potestat de convocatòria i dissolució de les Corts...
Limitació dels drets individuals.
Art. 13. El Estamento de Procuradores del Reino se compondrá de las personas que se
nombren con arreglo a la ley de elecciones.

Art. 14. Para ser Procurador del Reino se requiere:
1.° Ser natural de estos Reinos o hijos de padres españoles.
2.° Tener treinta años cumplidos.
3.° Estar en posesión de una renta propia anual de doce mil reales.
4.° Haber nacido en la provincia que le nombre, o haber residido en ella durante los dos
últimos años, o poseer en ella algún predio rústico o urbano, o capital de censo que reditúen la
mitad de la renta necesaria para ser Procurador del Reino.
En el caso de que un mismo individuo haya sido elegido Procurador a Cortes por más de una
provincia, tendrá el derecho de optar entre las que le hubieren.

Articles importants

Característiques:

Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics
(liberals moderats) estan representats, mentre la majoria
de la població queda fora.

Estatut
Reial
del 1834

Es tracta d’un text excessivament moderat, dissimulava l’esperit liberal i sembla
que cercava no alterar i agradar als liberals moderats i la complicitat dels
carlins, favorables a l’absolutisme. En alguns aspectes no sembla liberal. És el text
“constitucional” més conservador de la història d’Espanya (no deixa massa clar
si la sobirania resideix en el rei o en les corts).

La indeterminació cercava un
equilibri polític, però va
acabar per no agradar ni a uns
ni als altres. Al mateix temps,
el clima d’enfrontament es va
intensificar a causa de les
intrigues de la regent contra
els liberals i una epidèmia de
còlera, que va assolar
Espanya de sud a nord,
generant el “bulo” de què
l’Església havia enverinat els
pous i canals que abastien
Madrid d’aigua potable.

Tot això va provocar, al 1835, el descontentament, per una part, els assalts als convents i esglésies i, per
una altra, els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats),
protesten per la insuficiència de les reformes de l’Estatut, i se sentiren forts ajudats per la premsa
que, de marcat caràcter progressista, no parava de criticar el govern i es mostrava favorable a un
sistema més parlamentari. Així els liberals s’organitzaren en Juntes per a la insurrecció, al mateix
temps que es produïa l’alçament carlí, i forcen a la regent a pactar amb ells en mig del pitjor
moment de la guerra per als isabelins (1835).

Així, la necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina va obligar a la regent
a pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat
per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834.
Altres mesures:

Poc després, cau el govern de Martínez de la Rosa (dimiteix en juny de 1835) i la regent va oferir la
presidència del govern a José Maria Queipo de Llano, que va presentar la dimissió als tres mesos
pels enfrontaments amb els liberals que organitzats en Juntes revolucionàries, similars a les de la
guerra del Francès, a les que s’unirien la Milícia Nacional, prengueren el control de distintes
províncies.


Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes revolucionàries i controlen la Milícia Nacional,
necessàries per al govern en el pitjor moment de la guerra.

Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia,
Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques com la Bonaplata) i
Madrid → demanden a la regent: llibertat de premsa, una nova llei electoral que ampliés el vot a
més caps de família i la convocatòria de Corts generals, extinció del clergat regular, reorganització i
ampliació de la Milícia,...

Maria Cristina, en un intent de pal·liar la crisis, no té altra sortida en el pitjor moment de la guerra
(necessita doblers i recolzament social) i es veu obligada a lliurar el govern a Mendizábal, entren en
el nou govern els liberals progressistes i es posaren en marxa per elaborar una nova constitució (que
posteriorment serà la de 1837) i un programa de reformes.
Mendizábal arriba a una acord amb els liberals: les Juntes
revolucionàries es dissoldran i s’integraran en l’organigrama
administratiu de l’Estat, dins les diputacions provincials, a canvi de
les reformes que es comprometia a dur a terme, mentre les Corts li
atorguen poders extraordinaris per a realitzar les reformes:


a.- Impulsar la desamortització de l’Església per captar impostos
per a l’Estat i activar en el comerç béns fins aleshores
improductius, comportava també un canvi del sistema fiscal per
sanejar la Hisenda pública, atendre els emprèstits i obtenir nous
crèdits.



b.- Àmplia remodelació de l’exèrcit per acabar amb els carlins:
canvi del alts càrrecs (vinculats als sectors més reaccionaris),
augment dels efectius (75.000 nous soldats i 20 milions de
pessetes). Reordenació que no va agradar a la regent perquè perdia
la seva autoritat en les forces armades.

JUAN ALVÁREZ
MENDIZÁBAL

Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal
intenta una desamortització de béns eclesiàstics, i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la
regent el cessa.

Destituït Mendizábal després d’una campanya de desprestigi, fou nomenat president del Consell de
Ministres Francisco Javier de Istúriz y Montero, un progressista que havia retornat de l’exili i havia
evolucionat cap a posicions més moderades i contràries al procés de desamortització.

JUAN ALVÁREZ
MENDIZÁBAL

FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO

La regent dissol les Corts, cercant unes noves que la legitimaren i donessin una constitució distinta
de l’Estatut Reial, però més conservadora, desitjos abruptament interromputs, perquè durant tot
l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats més importants i, també, pel Motí de La
Granja de San Ildefonso, un pronunciament dels militars progressistes al palau de La Granja, que
obliga a la regent a tornar a formar un govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, i
que va aconseguir la restitució de la Constitució de 1812 i que es derogués l’Estatut, Istúriz cessà el
14 d’agost de 1836, als quasi tres mesos del seu nomenament.

FRANCISCO JAVIER DE ISTÚRIZ Y MONTORO

El nou president del govern fou José Maria Calatrava, que va anomenar ministre d’Hisenda a
Mendizábal, en una línia continuista. Mendizábal va aprofitar per a concloure el procés
desamortitzador i la supressió dels delmes. Calatrava va impulsar una política social que li permeté
aprovar la primera llei d’Espanya que va regular i reconèixer la llibertat d’impremta. Però el més
important fou l’adequació de la Constitució de 1812 a la nova realitat, cosa a la que s’havia
compromès, per Reial Decret, la regent durant el Motí de la Granja, que durà a l’aprovació de la
Constitució de 1837, que es va elaborar mentre els carlins havien conquerit Segòvia i es trobaven a
la porta de Madrid.

JOSÉ MARIA
CALATRAVA
En conclusió, en 1835 es dóna el primer govern progressista (Mendizàbal), al 1837 una nova
Constitució liberal i al 1839 s’aconsegueix la victòria contra els carlins.

2.3.- Constitució de 1837
En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient,
elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de
1812, aleshores vigent, però més moderada.
És una constitució de consens (un text curt) fruit
del compromís entre els liberals moderats i els
liberals progressistes per acabar amb les
diferències entre els dos sectors respecte a la
qüestió de la sobirania popular. Les dues
branques del liberalisme espanyol aparquen les
seves diferències i arriben a un acord entre elles.
Ho feren en un moment en què estaven en lluita
contra l’absolutisme carlí durant la primera
guerra Carlina, ja que l’enemic no són ells sinó
els carlins, que amenacen amb acabar amb el
constitucionalisme i liberalisme espanyol.
La Constitució de 1837 fou
vigent fins la constitució
liberal moderada de 1845,
sota el regnat ja d’Isabel II.

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la del 1812 (“LA
PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades enarborada com no complida).
1.- Major poder del rei (però no tantes prerrogatives com al 34): poder executiu, que
va delegar més tard en la presidència del Consell de Ministres, però es reserva gran
capacitat de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del
Parlament, tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ...

Característiques
Moderades

La Constitució de 1837
(vigent fins 1845)

2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control):
a.- Cambra alta o Senat, els seus membres són triats pel rei a partir d’una llista triple
votada pels electors.
b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors.
3.- Sistema electoral: Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població),
però ampliant el cos electoral respecte a l’Estatut Reial de 1834.
4.- Finançament de culte catòlic.

1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...),
drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà,
però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834.

Característiques
Progressistes

2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat.
3.- Divisió de poders.
4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació.

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de
la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe
dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al
clergat secular i intent de reimplantar el delme.

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la
del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades
enarborada com no complida).

Característiques
Moderades

(vigent fins 1845)

Característiques
Progressistes

3. Divisió de poders.

El procés de revolució liberal (1833-1843)
2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837

És una constitució més tècnica que la de 1812, però una reforma moderada de la
del 1812 (“LA PEPA” retallada, constitució gaditana que havia estat tantes vegades
enarborada com no complida).

Característiques
Moderades

(vigent fins 1845)

Característiques
Progressistes

Altres lleis

La Llei impremta:
fi de la censura
prèvia.

2.3.- El govern moderat i la Constitució de 1837
En 1837, el govern progressista convoca Corts extraordinàries per a què, si ho creuen convenient,
elaboren una nova constitució: amb una majoria moderada, redacten una Constitució basada en la de
1812, aleshores vigent, però més moderada.
1.- Major poder del rei (no tant com al 34): poder executiu, es reserva gran capacitat
de maniobra: iniciativa legislativa i veto, convocatòria i dissolució del Parlament,
tria membres del Senat, nomenament i cessament de ministres, ...

Característiques
Moderades

2.- Poder legislatiu: Corts bicamerals (el Senat com a control):
a.- Cambra alta o Senat, triats pel rei a partir d’una llista triple votada pels electors.
b.- Cambra baixa o Congrés dels Diputats, els membres són elegits pels electors.
3.- Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població).

(vigent fins 1845)

4.- Finançament de culte catòlic.

1.- Àmplia declaració de drets individuals (llibertat de premsa o impremta, ...),
drets individuals encara lluny de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà,
però amb signes d’obertura front a l’Estatut Reial de 1834.

Característiques
Progressistes

2.- Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat.
3.- Divisió de poders.
4.- Sobirania nacional compartida entre el rei i la nació.

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de
la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe
dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al
clergat secular i intent de reimplantar el delme.

En 1840 es produeix un pronunciament progressista i la regent, Maria Cristina, abdica (renúncia a la
regència i se’n va a l’exili francès amb tota la seva família, excepte Isabel), i les corts nomenen al
general Espartero com a regent (1840-1843), que va governar dictatorialment durant tres anys més, i
va caure degut al seu autoritarisme i la política de lliurecanvisme excessiu, que va provocar l’aparició
dels grups opositors de Barcelona, Catalunya, el País Basc.

Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837)
PREPARACIÓ APUNTS PAU: LES DESAMORTITZACIONS I LA REFORMA AGRÀRIA DEL XIX
PREGUNTES:
LES DESAMORTITZACIONS: CONSEQÜÈNCIES (setembre 98).
LES DESAMORTITZACIONS AL S. XIX (juny 99, setembre 99, juny 00, setembre 01).
LES DESAMORTITZACIONS (juny 01, juny 03, setembre 03).
LES DESAMORTITZACIONS DE BÉNS ECLESIÀSTICS I COMUNALS AL S. XIX (setembre 02).
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA.
EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA EN L’ECONOMIA I EN LA SOCIETAT.

La desamortització de la propietat de la terra fou una de les
qüestions clau del XIX, la mesura més revolucionària de tot
el XIX espanyol, un segle de contínua guerra civil i de
contínua inestabilitat política i social en la vida espanyola.
L’operació fou molt llarga i intermitent, ja que va durar quasi
més de 60 anys i provocà el canvi de propietari de moltes
terres d’Espanya. Malgrat la lentitud de la desamortització, en
lloc de crear una burgesia agrària, com en quasi tots els
països europeus, no va fer més que augmentar el poder d’una
bona part dels antics rendistes i terratinents, enriquint
d’aquesta manera, encara més, una burgesia no lliberal, a
costa dels béns de nobles i eclesiàstics, i dels ajuntaments.

1.- Situació de la propietat de la terra
Durant l’Antic Règim i també en aquests moments (segle XIX) existia la societat estamental. Els
estaments privilegiats tenien les seves possessions i béns “vinculats”, es a dir, que no els podien
alienar (traspassar) mitjançant una venda o una donació. Això significa que els béns d’aquests estaments
no podien sortir del seu patrimoni. El motiu de la propietat vinculada o “amortiguada” era assegurar
la pervivència econòmica, en el temps, dels estaments, perquè així sempre conservaven la propietat de
la terra. Les propietats vinculades rebien distints noms, segons fossin d’un estament o d’un altre.
Terres vinculades a:

 La noblesa: Mayorazgos.
 L’Església: El patrimoni
vinculat al clergat rep el
nom de “mans mortes”.

 Els
ajuntaments
o
municipis: Tenien terres
vinculades
que
eren
d’aprofitament comunal de
tot el veïnat i que reben el
nom de “béns de propis”,
pràcticament eren boscos
per caçar o agafar llenya.

La desamortització consistia en un conjunt de mesures legislatives per aconseguir “desvincular” i/o
expropiar aquestes propietats amortitzades o vinculades (sobretot d’Església i d’ajuntaments), és a dir,
posant-les a la venda com si fos una mercaderia més (que es puguin alienar o traspassar i sortir del
patrimoni dels estaments), perquè més gent pogués accedir a elles (sobretot camperols, per així poder
activar econòmicament aquelles terres que no es treballaven).

3.- Objectius de la desamortització
Els liberals volen acabar amb l’Antic Règim i, lògicament, amb la societat estamental. Per
aconseguir-ho, havien aprovat la igualtat de tots davant la llei, que es va incloure a la Constitució del
12, en l’Estatut Reial del 34 i en la Constitució del 37. D’aquesta manera desapareixien els privilegis
jurídics, però la noblesa i el clero continuaven tenint en propietat la major part de les terres d’Espanya.
Amb la desamortització els liberals pretenen acabar econòmicament amb la societat estamental. La
desamortització no fou, tan sols, una mesura de política agrària, sinó més aviat una mesura de
política fiscal per les raons que la impulsaren, perquè els liberals, en concret, perseguien amb les
desamortitzacions aquests objectius:
A.- Des del punt de vista social:



1r donar un cop de gràcia al poder econòmic dels estaments (noblesa i clergat).
Els liberals pretenen la substitució de la societat estamental per la societat de
classes.
2n volien donar l’oportunitat als camperols no propietaris (arrendadors i
jornalers) d’accedir a la propietat de la terra (això no es va aconseguir).

B.- Des del punt de vista econòmic:



Posar en funcionament econòmic terres que moltes vegades no es cultivaven,
per exemple, les terres comunals (béns de propis) dels ajuntaments.
L’Estat volia aconseguir recursos per a dues necessitats bàsiques: per fer front
a les guerres Carlines (guanyar la primera guerra Carlina en aquest
moments) i la necessitat peremptòria d’obtenir fons per solucionar el problema
del deute públic, mitjançant les vendes de béns desamortitzats (els béns
desamortitzats a l’Església van començar, aleshores, a pagar contribucions, això
augmenta la recaptació d’impostos).

C.- Des del punt de vista polític.
El govern volia guanyar-se a la causa liberal en el nous compradors de terres.

JUAN ALVÁREZ
MENDIZÁBAL

4.- Mesures legislatives
DEFINICIÓ: Expropiació i venda de béns, en aquest cas
terres de l’Església, per part de l’Estat per a vendre’ls en
pública subhasta.
COM?: Es va fer decretant la dissolució dels ordes
religiosos, llevat dels dedicats a l’ensenyament o a
l’assistència hospitalària i la incautació per part de l’Estat
del patrimoni de les comunitats afectades.
Posteriorment, es constitueixen lots de béns amb les
propietats incautades, que es privatitzaran en ser venuts en
pública subhasta. Com a forma de pagament l’Estat
acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute
públic (molt important per les arques de l’Estat).

4.- Mesures legislatives (AMPLIACIÓ)
ANTECEDENTS: Diferents moment històrics emmarquen el procés desamortitzador dut a terme
durant el segle XIX o els intents. Són:
0.- Manuel de Godoy.
1.- La guerra del Francès: la
influència napoleònica sota regnat de
Josep I (1808-14) i la legislació de les
Corts de Cadis (1812).
2.- Durant el Trienni liberal (1820-23).
Implanta la legislació de les Corts de
Cadis.
3.- Durant la regència de Maria
Cristina
(1834-1841):
La
desamortització
del
ministre
d’Hisenda
Juan
Álvarez
de
Mendizábal (1837).
4.- Durant el Bienni progressista del
regnat d’Isabel II (1854-56): La
desamortització de Madoz (1855).
5.- La darrera desamortització,
posteriorment a la revolució de 1868.

Una reforma
agrària capitalista

RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries
dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic
Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i,
el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista.
Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat
de la propietat.

Una reforma
agrària
capitalista

Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837),
iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions
jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que
els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el
dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En
majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari.
Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de
supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts
de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es
poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat
enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor.

JUAN ALVÁREZ MENDIZÁBAL

RESULTATS: En dos anys, entre 1835 i 1837, durant la minoria d’edat d’Isabel, les reformes agràries
dels progressistes desmantellen, definitivament, les institucions i el sistema de propietat de l’Antic
Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i,
el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista.
Llei 30 d’agost de 1836 de desamortització dels béns de l’Església
(mans mortes) i dels Ajuntaments (béns de propis).

Una reforma
agrària
capitalista

Desamortització eclesiàstica: juliol de 1837. Coneguda com la
desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal (el ministre d’Hisenda
en 1837). Es va decretar la dissolució dels ordres religiosos, llevat dels
dedicats a l’ensenyament o a l’assistència hospitalària i la incautació per
part de l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades. Posteriorment, es
constitueixen lots de béns amb les propietats incautades, que es
privatitzaran en ser venuts en pública subhasta. Com a forma de
pagament l’Estat acceptava tant doblers en metàl·lic com títols de deute
públic (molt important per les arques de l’Estat).
Desamortització civil: es varen repartir entre els veïns de cada municipi
terres comunals ermes (no bones pel cultiu, no fèrtils). De totes formes la
gran desamortització civil es farà posteriorment durant el Bienni
progressista (1854-1856) i és la desamortització de Pascual Madoz.


EPISODIS PRELIMINARS (AMPLIACIÓ)
Cal esmentar abans de l’intent desamortitzador de Manuel de Godoy, els estudis realitzats sobre la
qüestió agrària pels reformistes il·lustrats (Campomanes, Jovellanos, Floridablanca...), que intentaren
aportar solucions al camp espanyol, en temps del reformisme borbònic de Carles III.

0.- Manuel de Godoy (primer ministre de la monarquia de Carles IV, 1788-1808) abordà, a partir de
1798, una sèrie de reformes interiors, entre elles cal destacar una relacionada amb la reforma agrària:
Intent de desamortització de terres eclesiàstiques.
Església, nobles i el príncep hereu de la corona (Ferran), en contra i motí d’Aranjuez (1808): destitució
Godoy, abdicació Carles IV en el seu fill Ferran VII, i guerra Francès (abdicacions de Baiona i
monarquia Josep I Bonapart).

1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de
les Corts de Cadis (1812).
A) Al 1808 Josep Bonapart suprimeix els ordres
religiosos i converteix els seus béns en béns nacionals.
Les seves desamortitzacions no consistiren en la
supressió de la propietat, sinó en la incautació de les
rendes per fer front a les despeses de les tropes franceses
en la guerra. Per això, la política napoleònica, que va
revolucionar el dret i la societat segons els principis de la
Revolució francesa, va comptar amb l’oposició dels
sectors eclesiàstics, que combateren els francesos amb
les armes en les mans.

1.- La guerra del Francès: la influència napoleònica sota regnat de Josep I (1808-14) i la legislació de
les Corts de Cadis (1812).
B) Els liberals espanyols, representats a les Corts de Cadis de
1812 (seguidors de la Il·lustració), a més dels text
constitucional de “LA PEPA”, aprovaren una sèrie de lleis i
decrets (entre 1810-14) destinats a eliminar els obstacles de
l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim liberal i
encaminaren la seva política agrària cap a la realització
material de la desamortització:
 Decret supressió senyorius jurisdiccionals (1811).
 Inici de la desamortització i de la reforma agrària.
Malgrat la seva importància, l’obra legislativa aprovada per les
Corts no va entrar en vigor perquè, al final de la guerra del
Francès, vindrà la Restauració de l’absolutisme i Ferran VII
decretà la seva abolició, retardant la seva aplicació fins a l’any
1820.

2.- Durant el Trienni liberal (1820-23), segon període del regnat de Ferran VII, es restauren gran part
de les reformes de Cadis, es vota la llei 11 de desembre de 1820, anomenada “llei de desvinculació”:
 Supressió de les senyories jurisdiccionals (davant dels tributs
convertits en rendes, varen haver moltes protestes camperoles per
veure la propietat de la terra de qui era, i els tribunals donaran, casi
sempre, la raó als terratinents) i supressió dels mayorazgos
(vinculacions) la terra dels nobles pot ser venuda o comprada, passa
a ser una propietat privada capitalista.
 Desamortització de les terres propietat de l’església i venda de
totes les terres dels monestirs (tots aquells convents de menys de
12 frares).
 Disminució del delme.
 Monetarització de les antigues rendes senyorials i delmes
eclesiàstics (abans pagats amb productes agraris).

Objectiu: liquidar l’Antic Règim en el camp, convertir la terra en una mercaderia més (poder ser
comprada i venuda), es a dir, introduir les relacions capitalistes en el camp.
Conseqüències: noblesa i clergat, i també pagesos s’oposaren al nou règim, els primers veuen minvats
els privilegis tradicionals i el darrers per què, encara que es posava fi al règim senyorial, els antics
senyors es convertiren en propietaris i els pagesos en arrendataris, perdien els antics drets sobre la terra i
si no pagaven podien ser expulsats d’ella, a més, amb un economia encara de subsistència, no
aconseguien reunir abastament de doblers per poder pagar les rendes en monetari. Donat el poc temps
del Trienni liberal, no es van poder posar en pràctica totes les mesures i donarà pas a la Dècada
ominosa de Ferran VII (1323-33), que derogarà la llei.

AMPLIACIÓ
3.- Durant la regència de Maria Cristina (1833-1840): La desamortització del ministre d’Hisenda
Juan Álvarez de Mendizábal (1837). I la regència de Baldomero Espartero (1840-43), govern
progressista però autoritari.
El primer període de la regència de Maria Cristina correspon al govern moderat de Martínez de la Rosa
(1834). Al 1835 la regent Maria Cristina, pressionada pels progressistes i les revoltes urbanes, confià
la formació del govern al liberal progressista Mendizábal, que va iniciar ràpidament un programa,
encara que sota les limitacions que li imposava l’Estatut Reial de 1834.
Va decretar la desamortització dels
béns del clergat per aconseguir
recursos financers per a organitzar i
armar l’exèrcit contra el carlisme.
Noblesa i clergat pressionaren i la
regent el va destituir. Noves
revoltes i pronunciaments, l’estiu
de 1836 (sobretot, després de
l’alçament progressista de La
Granja de San Ildefonso, residència
d’estiu de la regent), culminaren en
què la regent cridés al poder, de nou,
als progressistes i es restablí la
Constitució de Cadis.

AMPLIACIÓ
Juan Álvarez de Mendizábal (1837).


Les reformes progressistes (lleis desamortitzadores)
s’aprovaren durant la minoria d’edat d’Isabel, entre 1835 i
1837, amb Juan Álvarez de Mendizàbal (1790-1853) al
capdavant: la llei derogada per Ferran VII fou, altre cop,
confirmada i reestructurada per la Llei 30 d’agost de
1836 i va ser aplicada, ininterrompudament, fins a la
pujada al poder dels moderats, l’any 1843 (després de la
regència d’Espartero entre 1841-43), a partir d’aquest
període amb la signatura del concordat amb la Santa
Seu de 1851 es paralitzarà, de nou, el procés de
desamortització fins a l’any 1854, que comença el Bienni
progressista.

AMPLIACIÓ
Juan Álvarez de Mendizábal (1837).

Es consagra, jurídicament, el dret a la propietat i de lliure disponibilitat
de la propietat.

Una reforma
agrària
capitalista

Dissolució del règim senyorial de l’Antic Règim (llei 26 d’agost de 1837),
iniciada per les Corts de Cadis: els senyors sols perden les seves atribucions
jurisdiccionals (exercir justícia), però conserven la propietat de la terra que
els camperols no poden acreditar com pròpia. Camperols podien perdre el
dret que els lligava a la terra, esdevenint simples arrendataris o jornalers. En
majoria dels casos, l’antic senyor passà a ser el nou propietari.
Desamortització nobiliària: es recupera i torna a entrar en vigor la llei de
supressió de mayorazgos del Trienni, que també s’havia iniciat a les Corts
de Cadis. Desvinculació de 1837: les terres vinculades de la noblesa es
poden comprar, vendre o embargar sense entrebancs i surten al mercat
enormes extensions de terra, per ser comprades pel millor postor.


JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

La desamortització de Mendizábal (1836).

Reformes progressistes i desmantellament de l’Antic Règim (1835-37)
JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL
Abolició de la Mesta, els gremis i el delme.
Eliminació de les duanes interiors.
Altres mesures
per a liberalitzar
l’economia

Llibertat de cercament / tancament.
Lliure comerç interior.
Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzement.
Llibertat d’indústria i comerç.


JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

AMPLIACIÓ: Objectius de la reforma de Mendizábal
Recuperar els vals del deute públic per fer minvar el gran dèficit pressupostari
(recuperar el deute) que patia l’Estat i sanejar la Hisenda.
Obtenir recursos necessaris per a
lluitar contra carlisme.

Objectius

Traure més terra a la venda i a un
preu més baix.
Buscar propietaris emprenedors que
inverteixin més en les terres.

La reforma agrària pretén crear una
base social de nous compradors fidels
al liberalisme, que assegurés el seu
triomf (por a què es lleven les terres
comprades si torna l’absolutisme).
Afeblir el poder de l’Església.

No es pretén millorar la situació dels
camperols amb un repartiment de terres.

1.- L’església perd les propietats a canvi de compensacions
com el seu manteniment per l’Estat.

Conseqüències de
la desamortització
de Mendizábal

Conseqüències de
la desamortització
de Mendizábal

2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina.

2.- L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina.
3.- Es consolida la propietat privada de la terra.
Conseqüències de
la desamortització
de Mendizábal

4.- Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més
interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme.
5.- Baixa el preu de la terra.
6.- S’inverteixen en terres diners que
pogueren servir per industrialitzar el país.
7.- Els camperols continuen
igual de mal o pitjor (es
converteixen en arrendataris
o jornalers).

VALORACIÓ DELS RESULTATS: Relativament pobres, referent a l’adquisició de propietats per
part dels camperols, perquè les divisions de lots varen ser lliurades a les comissions, que van abusar
del seu poder i van manipular aquests lots fent-los inaccessibles per als petits propietaris, de manera
que tan sols podien adquirir-los les oligarquies més adinerades. Els llauradors no pogueren accedir a les
licitacions, la noblesa i la burgesia adinerada únics que podien aconseguir-ho. Els nous propietaris
augmentaren les rendes als camperols, que hauran de pagar més per conrear el mateix. Malgrat això,
per fer-nos una idea, tan sol aproximada, de la rapidesa del procés en aquest període, S. MILLET estima
que, només al 1845, el nombre de transaccions de propietat desvinculades fou de l’ordre de 63.000.
Això farà augmentar la producció perquè es conrearan terres fins al moment improductives.

VALORACIÓ DELS RESULTATS: La desamortització tindrà com a negatiu que es talaran boscos,
cosa que iniciarà el problema de la desertització i, a més, es paralitza el procés d’industrialització,
perquè es va invertir en el sector primari i no secundari.

INCÍS: Durant el regnat d’Isabel II (1844-1868), en un començament hi
ha un retorn al moderantisme, així mitjançant el Concordat amb la Santa
Seu (1851), se suspenen la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats,
el retorn dels no venuts i el finançament públic del culte i del clergat,
com a conseqüència es guanyà el suport de l’Església catòlica al tron.

4.- Durant el Bienni progressista del
regnat d’Isabel II (1854-56): La
desamortització de Pasqual Madoz. El
segon govern progressista d’Espartero
emprèn un pla de reformes ambiciós per
defensar interessos de la burgesia urbana i
de les classes mitjanes.
Dues línies d’actuació més importants:
represa de la desamortització (1855) i la
llei general de ferrocarrils (1855).

4.- Durant el Bienni progressista del regnat d’Isabel II (1854-56): Nova Llei de desamortització
general del ministre Pasqual Madoz (1855, 1 de maig publicat a la Gaceta de Madrid i el 31 les
instruccions per a realitzar-les), provoca la desamortització de la major part dels béns que encara
faltaven, reforma agrària que va afectar a:

 Els béns de l’Estat.
 De l’Església.
 Dels ordes militars.
 De les confraries.
 De les institucions benèfiques.
 I, sobretot, dels Ajuntaments (béns de propis i
comunals, bàsicament a aquests darrers).
 Béns de propis, que pertanyien als
ajuntaments i es poden llogar, malgrat
siguin municipals.
 Béns comunals, que abans eren aprofitats
per tota la comunitat camperola, en
general (boscos, pastures).

general del ministre Pasqual Madoz (1855).

Objectiu: va ser el mateix que la desamortització de Mendizábal.
 Aconseguir recursos per a la Hisenda pública (fer minvar el deute públic) i poder fer les inversions
públiques, essencialment per a la construcció del ferrocarril i poder modernitzar l’economia del
país.
 Aquesta vegada s’haurà de pagar en metàl·lic. Ara no s’admeten títols de deute públic per a pagar
el lot comprat, perquè el valor dels títols havia caigut, s’havia devaluat tant que no els acceptava ni
l’Estat, i es necessitava numerari per poder disminuir el deute públic i invertir.

general del ministre Pasqual Madoz (1855).
Resultat: Un volum de béns propis posats en venda molt superior als de 1837. Al 1855, el nombre
de les transaccions fou, segons MILLET, de 273.000. Aquesta llei es va suspendre, a la fi, el 14 de
novembre de 1856.
Les mesures reformistes del Bienni
no van millorar les condicions de
vida de les classes populars, ni van
satisfer les seves demandes, la qual
cosa
generà
un
clima
de
conflictivitat social per la situació
de crisi econòmica (pujada preus,
males collites...) com les revoltes
obreres a Barcelona (1855).
És més, la desamortització de
Madoz va produir una disminució
de la cabana ramadera, perquè els
camperols no poden costejar la
alimentació del ramat, cosa que
els obliga a desfer-se dels animals.

5.- La darrera desamortització, posteriorment a la
revolució de 1868, restableix l’antiga “Llei
desamortitzadora general” de 1855 (Madoz), de
manera que, al 1876, la major part dels béns estaven
ja desamortitzats.

5.- Conseqüències
Amb totes les mesures esmentades es va anar consolidant, pas a pas, el liberalisme econòmic a
Espanya, si bé, les desamortitzacions no varen aconseguir, totalment, els seus objectius, va ser una
reforma agrària mal feta i per això la majoria dels arrendataris i jornalers no es convertiren en
propietaris, perquè les millors terres, degut al sistema de subhasta, foren adquirides principalment per la
burgesia.
Tot i que la reforma va ser mal
aplicada, serví per a reactivar
un gran nombre de terres. La
producció d’aliments va
augmentar, però no va anar
acompanyada
de
la
introducció dels avenços
tecnològics. Aquesta reforma
agrària es coneix com la
GRAN
OPORTUNIDAD
PERDUDA, ja que no va
produir una modernització
de l’agricultura i, per tant, no
es
va
propiciar
el
desenvolupament
de
la
indústria.

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

5.- Conseqüències
Les terres podien ser comprades lliurement, però per aquells que tenien diners, eixa incipient burgesia
financera que donà lloc a la burgesia terratinent, o bé la terra va caure en les mateixes mans. Així, la
terra es va anar concentrant en poques mans, sobretot en les d’aquells que no les treballaven
directament: antiga noblesa, agricultors benestants o burgesos urbans. Aquesta burgesia terratinent,
nou propietari rural, serà coneguda com a “els nous rics.”

PASQUAL MADOZ

JUAN ALVÁREZ
MENDIZÁBAL

5.- Conseqüències
Els grans latifundis succeïren als patrimonis, a les possessions de l’Església i als béns comunals, tot
arruïnant molts ajuntaments. No van acomplir-se, doncs, els objectius que es proposaven: donar terres
als camperols pobres i desintegrar els grans latifundis. Amb les desamortitzacions es va evidenciar la
precarietat dels grups menys afavorits de la societat. En moltes regions d’Espanya, especialment a
Andalusia, els pagesos es varen revoltar per la situació en què els havia deixat aquesta reforma
agrària inconclusa, que no millorà la seva situació sinó que, en alguns casos, l’empitjorà, donat que
alguns petits propietaris es convertiren en jornalers.
La propietat de la terra va quedar
dividida:
 al nord d’Espanya minifundis
insuficients
i
d’escassa
productivitat per la dolenta qualitat
de la terra;
 a Andalusia grans latifundis en
mans de grans senyors terratinents;
i a la costa llevantina la situació
va ser un poc més acceptable
perquè, en alguns casos, els antics
arrendataris enfitèutics pogueren
accedir a la propietat.

5.- Conseqüències
En general, desapareguda la servitud jurídica, pròpia de l’Antic Règim, el conjunt de pagesos
(petits propietaris, arrendataris, criats o jornalers sense terra) continuaren ara subjectes a unes relacions
de tipus clientelar i dominades pels gran cacics, que exercien una gran influència sobre ells.
Si bé les desamortitzacions no varen aconseguir totalment els seus objectius, per a l’Estat va ser un
negoci rodó perquè va aconseguir doblers per guanyar la primera guerra Carlina i per cobrir una
gran part del deute públic (el reduïren).

EVOLUCIÓ

7.1.2.- LES DESAMORTITZACIONS (1834 i 1837

7.1.3.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament:
2.1.- Primera etapa (1833-1836).
2.2.- Segona etapa (1836-1839).

L’any 1832 Ferran VII, malalt de mort, firmà la Pragmàtica
Sanció que abolia la Llei Sàlica que havia introduït Felip V
(excloïa a les dones de la línia successòria). La Llei Sàlica fou
revocada en 1789 per Carles IV, mitjançant un decret que no es
va arribar a promulgar. D’aquesta manera heretarà la corona la
seva filla Isabel i no el seu germà Carles Maria Isidre.

El germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, no es conforma i amb els seus partidaris absolutistes,
anomenats carlins, s’oposen a Isabel i es neguen a reconèixer-la com a reina (i a Maria Cristina com a
regent) i reclamen els drets de Carles al tron d’Espanya, i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre
(Carles V).

S’inicia un alçament que provocà una
guerra civil per aconseguir la corona,
coneguda com la primera guerra
Carlina, primer al nord d’Espanya i,
poc després, a Catalunya; insurrecció
carlina que no finalitzà fins la seva
derrota el 1839.

Apostòlics i ultraconservadors aposten pels drets de Don
Carles, es negaven a reconèixer la situació i jurar la nova
hereva, i preparen l’aixecament.

El primer aixecament carlí marcarà tot el període de les regències i dificultarà la tasca dels
governs liberals.

Dibuix del pas de l’infant Don Carles Maria Isidre per Navarra en 1833.

MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2)
ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més
suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat).

MAPA 13.- REGIONS RECOLZEN CARLISME (B2-T2)
ACTIVITAT PAU: Lectura o elaboració de mapa amb les regions on el carlisme tingué més
suport o recolzament al segle XIX. PAU: juny 2012, opció A (mateix mapa selectivitat).
El MAPA 13 és un mapa de les zones carlines i liberals durant les anomenades guerres carlines. El
model 1 presentat és el mapa que ha sortit a PAU: juny 2012, opció A, amb les dues qüestions següents
(3 punts):
a.- Quines foren les causes del carlisme i on tingué més força?
b.- Quines accions bèl·liques hi va haver i com acabà el carlisme?
Cal fer una breu introducció amb la qüestió successòria a la mort de Ferran VII (Llei Sàlica, Pragmàtica
Sanció, regent Maria Cristina, Manifiesto de “Abrante” (Carles V), mesures de la regent Maria
Cristina, esmentar la llei desamortizadora de béns eclesiàstics (Mendizábal) com a mesura per recaptar
doblers per fer front a la primera guerra carlina (1833-1840). Ideologia del dos bàndols: CARLINS I
ISABELINS O CRISTINS, sectors socials que donaren suport als dos bàndols d’aquest enfrontament
dinàstic i ideològic, localització geogràfica i desenvolupament de les dues etapes de la primera guerra
carlina (1833-1840) amb les batalles o successos més importants, per acabar esmentat les altres dues
guerres i, entremig un intent carlí o “Ortegada”.
L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle
XIX:
1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la regent Maria Cristina.
2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868).
Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime Ortega y Olleta, capità general de
Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina
Isabel II, va enviar una expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de l’Ebre).
3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-73), la Primera República
Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del regnat d’Alfons XII (1875-1885).

Finalitzar el comentari amb les conseqüències: El triomf del liberalisme, tot i que molt conservador va
guanyar la partida al carlisme més tradicionalista.

MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)

L’expressió guerres carlines és empleada para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle
XIX:
 1a guerra carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre).
 2a guerra carlina (1846-1849). CARLES VI.
 Intent carlí: “Ortegada” (1860).
 3a guerra carlina (1872-1876). CARLES VII.

Ferran VII havia previst la controvèrsia que s’endevinava i va nomenar regent a la seva esposa Maria
Cristina, desterrant el seu germà.
Per tant, és una lluita dinàstica (entre els drets
de neboda i oncle) però, per altra banda, aquesta
guerra és també una disputa ideològica que
enfronta els liberals (isabelins o cristins) i els
absolutistes (carlins).

Abans de morir Ferran VII, la futura regent havia aconseguit separar els militars partidaris de
Carles dels alts càrrecs de l’exèrcit i s’havia assegurat el suport dels liberals en l’exili, així com el
de França i Anglaterra.

Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per Vicente López Portaña

Carles es proclama rei d’Espanya l’1 d’octubre de 1833 amb el nom de Carles V, i contava amb el
suport de la corona portuguesa, en mans de Miquel I, i amb el complicitat silenciosa de Prússia,
Rússia i Àustria. Les tropes espanyoles envaeixen Portugal en un intent de castigar el suport al
carlisme, però amb la mediació d’Anglaterra, Carles s’exiliarà a Gran Bretanya, d’on s’escaparà en
1834 per a presentar-se entre Navarra i el País Basc i encapçalar la primera guerra Carlina.

Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina
com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil.
MANIFIESTO DE ABRANTES
“Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España
en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios
para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano que
acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He arrostrado toda
clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando testimonio de mis
principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he llevado hasta el exceso
pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de la Monarquía. Ahora soy
vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo este título no puedo dudar un
sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia que se debe a los príncipes que
ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros bajo mis banderas haciéndoos
así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero sabéis que igualmente recaerá el
peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y desleales no quieren escuchar la voz
de un soberano y un padre que sólo desea haceros felices”.

Abrantes (Portugal), octubre de 1833.
CARLOS

Carles Maria Isidre i els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Maria Cristina
com a regent) i proclamen rei a Don Carles Maria Isidre (Carles V), declarant la guerra civil.
MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA

"Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y
soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que exige la
intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud y extravío
que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y adivinaciones con
la franca manifestación de los principios que he de seguir constantemente en el gobierno, de
que estoy encargada por la última voluntad del Rey durante la minoría de la Reina, mi muy
cara y amada hija doña Isabel. La religión y la Monarquía...serán respetadas, protegidas y
mantenidas por mí en toda su vigor y pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea
un deber para mí conservar intacto el depósito de la autoridad real que se me ha
confiado...Me esforzaré en corregir los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en
la administración pública...y
serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de la
Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación: mi
amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles”.
En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833.
Yo la REINA GOBERNADORA.

COMPOSICIÓ SOCIALS DEL ISABELINS: Hi havia liberals (moderats sobretot, la regent pacta amb
ells per aconseguir diners i homes per a la guerra a canvi de reformes liberals), funcionaris, burgesos,
però també nobles (noblesa latifundista fidel), i membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns alts
eclesiàstics fidels a Isabel II.

IDEOLOGIA DELS ISABELINS o BURGESOS: els liberals proposaven l’abolició de l’Antic Règim i
la implantació d’un Estat liberal.

COMPOSICIÓ SOCIAL DELS CARLINS: la major part de la noblesa rural absolutista, els petits
nobles rurals (hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el baix clergat, els petits propietaris rurals de la
meitat nord d’Espanya, els camperols empobrits que havien perdut la propietat útil de les terres i els
artesans arruïnats.

IDEOLOGIA DELS CARLINS: és un moviment contrarevolucionari d’ideologia absolutista,
ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era “DEU, PÀTRIA, REI I FURS”), format per un
exèrcit de voluntaris, rebutja el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana.

DEU. Els carlins són ultra catòlics. Estan en contra de la llibertat de culte o de la tolerància religiosa
i en contra de la desamortització eclesiàstica.
PÀTRIA. Els carlins són molt patriotes espanyols.

REI. Volien un rei amb poders absoluts. Estan
en contra del constitucionalisme.

FURS. Únicament Navarra i les tres províncies basques tenien institucions de govern i ordenament
jurídic propi. El conservaven perquè aquests territoris no havien tingut DNP. Aragó i Catalunya tan
sols havien conservat el seu dret privat propi (dret foral). El respecte als furs significa que aquests
territoris els volien conservar davant l’amenaça del centralisme dels liberals. Per tant, s’oposaven a
les reformes liberals i defensaren la monarquia absoluta, el tradicionalisme i el foralisme (furs).

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS
CARLINS: Zones rurals del País Basc i
Navarra, i de l’interior de Catalunya, i
al nord de Castelló i Terol.
LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS
ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el
sud del país i les illes.
Es podria dir que cap al sud eren més
liberals i cap al nord més carlins.

LOCALITZACIÓ
GEOGRÀFICA
DELS
CARLINS: Zones rurals
del País Basc i Navarra,
i de l’interior de
Catalunya, i al nord de
Castelló i Terol.
LOCALITZACIÓ
GEOGRÀFICA
DELS
ISABELINS: Les ciutats,
Castella, tot el sud del
país i les illes.

Es podria dir que cap al
sud eren més liberals i
cap al nord més carlins.

2.1.1.- La Primera guerra carlina (1833-1840)
2.1.1.A.- Els dos bàndols: carlins i isabelins.
LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS CARLINS: Zones rurals del País Basc i Navarra, i de
l’interior de Catalunya, i al nord de Castelló i Terol.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA DELS ISABELINS: Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les
illes.
Es podria dir que cap al sud eren més liberals i cap al nord més carlins.

CAPITAL: La capital carlina i palau de
Carles Maria Isidre es va situar a la
ciutat navarresa d’Estella, pel que el
gruix de l’exèrcit carlí es trobava al
nord i és on es produïren les pitjors
batalles.

CAPS MILITARS:
BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a
la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”.

LÍDERS MILITARS CARLINS
MAROTO

ZUMALACÁRREGUI

CABRERA

CAPS MILITARS:
BÀNDOL CARLÍ: El líder militar de l’exèrcit carlí més important era Tomás de Zumalacárregui i, a
la seva mort, el general Maroto. També Ramon Cabrera, “El tigre del maestrazgo”.

MAROTO

LÍDERS MILITARS ISABELINS
BALDOMERO ESPARTERO

ESPOZ Y MINA

CAPS MILITARS:
BÀNDOL ISABELÍ: El general més important va ser Baldomero Espartero i, també, Espoz i Mina.

CARLINS
Seguidors de:

ISABELINS

Carles Maria Isidre

Isabel II i la regent Maria Cristina

Composició
social

La major part de la noblesa rural
Hi havia liberals (moderats sobretot, la
absolutista, els petits nobles rurals regent pacta amb ells per aconseguir diners i
(hidalgos), el baix grau de l’exèrcit, el
homes per a la guerra a canvi de reformes
baix clergat, els petits propietaris liberals), funcionaris, burgesos, però també
rurals de la meitat nord d’Espanya, els
nobles (noblesa latifundista fidel), i
camperols empobrits que havien membres de l’alt grau de l’exèrcit i alguns
eclesiàstics importants fidels a Isabel II.
perdut la propietat útil de les terres i
els artesans arruïnats.

Ideologia

És un moviment contrarevolucionari
d’ideologia absolutista, ultrareligiosa
(“Altar i Tron”) i foral (el seu lema era
“DEU, PÀTRIA, REI I FURS”).,
format per un exèrcit de voluntaris,
rebutja el liberalisme (antiliberal) i la
nova societat urbana.

Els liberals proposaven l’abolició de l’Antic
Règim i la implantació d’un Estat liberal.

Geografia

Zones rurals del País Basc i Navarra, i
de l’interior de Catalunya, i al nord de
Castelló i Terol.

Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les
illes.

Aliats

Rússia, Prússia i Àustria (potències
absolutistes llunyanes).

Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya,
França, Portugal i Espanya).

Líders militars

Zumalacárregui, Cabrera i Maroto.

Espartero i Espoz y Mina.

Des de 1833, els carlins estaven en guerra amb els cristins. Desorganitzats en partides locals,
controlaven l’àmbit rural al País Basc, Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les
guerrilles com a tàctica militar. Contaven amb el suport de 70.000 homes, però aixecats en armes eren
molts menys. El 14 de novembre de 1833, les Juntes d’Àlaba i Biscaia, nomenen a Tomás de
Zumalacárregui cap del seu exèrcit. L’exèrcit cristí contava, en aquells moments, amb uns 115.000
homes, però sols 50.000 es trobaven en condicions de combat; en un futur va fer falta mobilitzar a prop
de 500.000 per enfrontar-se als carlins.

L’infant Carles fuig del seu exili portuguès a Anglaterra i, després, s’instal·la entre Navarra i País
Basc, i des de la capital carlina, Estella, va dirigir la contesa.

Es produeix l’alçament de les partides carlines (guerrilles): Zumalacarregui al País Basc i a
Navarra, i Cabrera al Maestrat (entre Terol i Castelló) i a Catalunya; tots plegats formen un exèrcit
carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix entrar a les ciutats. Els carlins reben ajuda de
les potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria. I per altra banda els isabelins reben l’ajuda
de França, Anglaterra i Portugal: Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i
Espanya).

ZUMALACÁRREGUI

CABRERA

La PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases:
2.1.- PRIMERA ETAPA (1833-1836). Favorable al domini carlí,
després dels èxits inicials de Zumalacárregui i de dominar el nord,
Zumalacárregui perd en la batalla de Mendaza (Navarra) el 12 de
desembre de 1834, front al general cristí, Luís Fernández de
Córdoba; els carlins es van retirar fins a la nova incursió en la
primavera de 1835, que va obligar als cristins a situar-se més enllà
de la línia del riu Ebre.
Durant el setge de Bilbao, el 15
de
juny
de
1835,
Zumalacárregui
va rebre
ferides en el combat que li va
produir la mort dies després.
L’estiu de 1835, els isabelins
comanats per Luís Fernández
de Córdoba tractaren d’aïllar
als carlins en el nord, però tan
sols aconseguiren mantenir el
control de les ciutats més
importants.
Cabrera
va
dominar el baix Aragó i bona
part de Catalunya.

ZUMALACÁRREGUI


ZUMALACÁRREGUI

Durant el setge de Bilbao, el 15 de juny de
1835, Zumalacárregui va rebre ferides en el
combat que li va produir la mort dies després.

2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. Després del retrocés isabelí del període 183536, des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al seu cap, etapa que comença amb la seva gran
victòria a la batalla de Luchana (1836, Portugalete, Bilbao).

ESPARTERO

2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. La guerra era contrària als carlins, que són
conscients que no poden controlar-la i es dividiran en dos bàndols:
 Carlins transaccionistes: partidaris d’arribar a acords amb els liberals i acabar la guerra
(Maroto).
 Carlins intransigents: partidaris de continuar la guerra sense cap pacte fons al final i fidels
a Carles Maria Isidre (Cabrera).

MAROTO

CABRERA

CABRERA

2.2.- SEGONA ETAPA (1836-1839). De domini isabelí. La
mort de Zumalacárregui va provocar una estabilització dels
dos fronts, excepte la incursió de 1837, quan els carlins, Don
Carles i el general Cabrera, organitza una expedició militar
que arriba a les portes de Madrid el 1837, però no pot
ocupar-la i es retiren, són derrotats pel general Espartero i
Carles V (Carles Maria Isidre) fuig a França.

PRIMERA GUERRA CARLINA té dues fases:

2.2.- SEGONA ETAPA (1836-39). De domini isabelí.

El 29 d’agost de 1839, els generals Baldomero Espartero (liberal) i Rafael Maroto (carlí) signen el
conveni de Vergara (o abraçada de Vergara) i l’any 1840 acaba la guerra. En aquest conveni es
firmaren les condicions de la pau amb una rendició dels carlins a la guerra, que accepten a Isabel II
però Espartero acceptà dues demandes dels carlins:
 Els oficials carlins conservarien el seu sou i la graduació i s’integraran en l’exèrcit isabelí.
 Espartero es va comprometre a respectar i mantenir els furs que quedaven (Navarra i País Basc).

MAROTO

ESPARTERO



No tots els carlins accepten la rendició: Don Carles
V se n’anà a l’exili, i Cabrera i els seus continuen
lluitant al Maestrat uns mesos i resistiran fins al
1840, quan finalment es varen exiliar a França.

El carlisme no és un problema resolt i
reapareixerà
en
guerres
civils
espanyoles successives (1846-49,
1872-76 i 1936-39).

CABRER
A

El carlisme no és un problema resolt i
reapareixerà en guerres civils espanyoles
successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39).

Les altres dues guerres carlines van ser posteriors. L’expressió guerres carlines és empleada para
referir-se a las 3 guerres civils espanyoles dels segle XIX:
 1a guerra carlina (1833-40), el 1r conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria Isidre) i la
regent Maria Cristina.
 2a guerra carlina (1846-49). CARLES VI, durant la majoria edat d’Isabel II (1844-1868).
 Aixecament o intent carlí de la Rápita “Ortegada” (1860). Complot del general Jaime
Ortega y Olleta, capità general de Balears (1 abril 1860) per proclamar al pretenent carlí
CARLES LLUÍS DE BORBÓ (CARLES VII) i destronar a la reina Isabel II, va enviar una
expedició militar a la península, a prop de la població de San Carlos de la Rápita (Delta de
L’Ebre).
 3a guerra carlina (1872-76). CARLES VII. Abasta el final del regnat d’Amadeu I de Savoia
(1871-73), la Primera República Espanyola (1873-74) i acaba durant el començament del
regnat d’Alfons XII (1875-1885).

SEGONA GUERRA CARLINA (1846-1849). Principalment a Catalunya, l’inicien els carlistes
partidaris del fill de Carles V, Carles VI, també liderats per Cabrera i també derrotats pels liberals de
Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen.
TERCERA
GUERRA
CARLINA
(1872-1876).
Catalunya, País Basc i
Navarra. També són vençuts
pels liberals.
Conseqüències:
 Triomfa el liberalisme, tot
i que molt conservador, que
va guanyar la partida al
carlisme més tradicionalista.
 Els militars intervenen en
política
(regència
Espartero).
 Despesa
econòmica
important per la manutenció
de tropes innecessàries.

MAPA 13.- LLOCS
RECOLZEN
CARLISME (model 11)

Crisi governamental. Tal vegada per l’ofensiva carlina o per la debilitat dels partits politics o per les
dues coses, la successió de Calatrava va dur a la presidència del Consell de Ministres a diversos
homes de l’ala més moderada del liberalisme en un mateix any:
 Eusebio Bardají Azara, que va accedir després de la
renúncia al càrrec d’Espartero, que va preferir seguir amb la
campanya militar i va obtenir encara més prestigi, quan va
baixar de Navarra amb el seus homes per a defensar al capital
de les tropes carlines del general Juan Antonio de Zaratiegui,
al que va vèncer. Bardají Azara va dimitir, descontent amb
la regent, que tractava per tots els mitjans de guanyar les
simpaties dels homes d’Espartero.
 Li seguiren en el càrrec Narciso de Heredia i Bernardino
Fernández de Velasco,... I ...
 El 9 de desembre fou nomenat Evaristo Pérez de Castro.
Aquest nou president va fer reformes en l’administració local
que permeteren cert intervencionisme estatal i va intentar
conciliar els aspectes més negatius de la desamortització de
Mendizábal amb el Vaticà (molt recelós amb la corona
espanyola des de la mort de Ferran VII). La reforma li va
donar grans enemics a la regent en les grans ciutats, que van
manifestar els seu descontent en les eleccions de 1839,
donant una àmplia majoria als progressistes en Madrid i en
tota la meitat sud peninsular, donant lloc a la regència
d’Espartero.
Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, retratada per
Vicente López Portaña

Crisi governamental. La regent era conscient de què el sistema es trobava en una greu crisi. Els
liberals moderats no tenien intenció d’anar més enllà de les reformes fetes amb la Constitució de
1837 i els progressistes controlaven bona part d’Espanya, mentre la guerra amb els carlistes
continuava en el nord.
En aquest context, Maria Cristina es va traslladar a
Barcelona en 1840, en unes preteses vacances amb
Isabel per alleugerir les dolències dermatològiques de la
nina, i es va entrevistar amb Espartero, a qui la
població veia com el governant més adequat. Per
acceptar la presidència del Consell, Espartero
demanava a la regent la dissolució de les Corts i el
veto a la legislació que pretenia intervenir en els
ajuntaments. Maria Cristina va oferir la llibertat a
Espartero per a nomenar un nou govern, però va
acabar sancionant la Llei d’Ajuntaments, en la
convicció de què el general acceptaria els fets consumats
si presidia el gabinet. Però tot el contrari, el 15 de juny
1840 Espartero presentà la seva dimissió a la regent.

Crisi governamental.
En Barcelona i Madrid se succeïren aldarulls entre moderats i progressistes, entre partidaris de la
regent i d’Espartero. En aquesta situació Maria Cristina no considera convenient romandre en una
Barcelona regida pels progressistes i on no havia trobat el suport que esperava de la burgesia catalana, i
es va traslladar a València. Espartero tracta d’aparentar que defensava a la regent, i el 22 de juliol
dictà un bàndol en què declarava l’estat de lloc en Barcelona. Però l’ excepcional mesura fou
aixecada el 26 d’agost 1840, quan el general considerava que ja disposava dels suports suficients
entre els militars per aconseguir la regència.

Joaquín Baldomero Fernández ESPARTERO Álvarez de Toro

TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.

TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

Similaire à TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.

Similaire à TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA. (20)

Plus de Assumpció Granero

Plus de Assumpció Granero (20)

Dernier

Dernier (8)

TEMA 7.A. MINORIA ISABEL II. REGÈNCIES. DESAMORTITZACIÓ. 1a GUERRA CARLINA.