1. Coneixement històric
de la cèl·lula.
La teoría cel·lular.
Mida forma iestructura
de les cèl·lules.
CARLOS RIBES RUBIO 2 ESO E

2. Coneixement històric de la
cèl·lula
Una cèl·lula és la unitat morfològica i funcional de tot
ésser viu. De fet, la cèl·lula és l'element de menor mida
que es pot considerar vivent. D'aquesta manera, es
poden classificar els organismes vivents segons el
nombre de cèl·lules que posseeixin: si només en tenen
una, són unicel·lulars (com per exemple els protozous o
els bacteris, organismes microscòpics); si en tenen
més, són pluricel·lulars. En aquests últims, el nombre
de cèl·lules és variable: va d'alguns centenars, com en
alguns nematodes, a centenars de bilions, com en el
cas de l'ésser humà. Les cèl·lules solen tenir una mida
de 10 µm i una massa d'1 ng, tot i que n'hi ha de molt
més grans.

3. CEL·LULA VEGETAL I ANIMAL

4. CEL·LULA EUCARIOTA I PROCARIOTA

5. La teoría cel·lular.
La teoria cel·lular, proposada el 1839 per Matthias Jakob
Schleiden i Theodor Schwann, postula que tots els
organismes es componen de cèl·lules, i que totes les
cèl·lules deriven d'altres precedents. Així, doncs, totes les
funcions vitals provenen de la maquinària cel·lular i de la
interacció entre cèl·lules adjacents; a més, la conservació
de la informació genètica, base de l'herència a l'ADN que
vol dir àcid desoxiribonucleic permet transmetre-la de
generació en generació.
Existeixen dos grans tipus de cèl·lula: les procariotes (que
inclouen les cèl·lules dels arqueobacteris i els eubacteris), i
les eucariotes (dividides tradicionalment en animals i
vegetals, tot i que també inclouen els fongs i protists, que
també tenen cèl·lules amb propietats característiques).

6. TEORIAA CEL·LULAR

8. Mida forma i estructura de les
cèl·lules.
La mida i la forma de les cèl·lules depèn dels seus
elements més perifèrics (per exemple, la paret, si n'hi
ha) i de la seva carcassa interna (és a dir, el
citosquelet). A més, la competència per l'espai tissular
provoca una morfologia característica; per exemple,
les cèl·lules vegetals, polièdriques in vivo, tendeixen a
ser esfèriques in vitro. Fins i tot poden existir
paràmetres químics senzills, com els gradients de
concentració d'una sal, que determinin l'aparició d'una
forma complexa

9. Quant a la forma, les cèl·lules presenten una gran
variabilitat i, fins i tot, algunes no tenen una forma
ben definida o permanent. Poden ser: fusiformes
(en forma de fus), estelades, prismàtiques,
aplanades, el·líptiques, globoses o arrodonides,
etc. Algunes tenen una paret rígida i altres no,
cosa que els permet deformar la membrana i
emetre prolongacions citoplasmàtiques
(pseudopodis) per desplaçar-se o aconseguir
aliment. Hi ha cèl·lules lliures que no presenten
aquestes estructures de desplaçament però que
tenen cilis o flagels, que són estructures
derivades d'un orgànul cel·lular (el centrosoma)
que doten aquestes cèl·lules de moviment.

10. FÍFÍ