2. 2
Dedico aquest llibre al meu avi i la meva àvia,
que tenen el mateix problema que la història
que he escrit, els volen prendre els horts que
són part de la nostra història.
3. 3
Hi havia una vegada una família que es deia Llorens Carbonell
a la qual li pertanyien uns horts que els anomenaven “Sínies”.
4. 4
La sínia pertanyia a la senyora Bonaventura i al senyor Isidre.
La senyora Bonaventura, que per tothom era coneguda com l’àvia Ventura,
i el senyor Isidre tenien tres filles la Montse, la Rosa i la Teresa.
També tenien sis néts i nétes: la Marta, el Marc, l’Eduard, l’Albert,
l’Anna i la Teresa i per acabar tenien 8 besnéts i besnétes: el Roc, el Jan,
l’Abril, l’Alba, la Berta, la Clara, l’Aleix i el Guillem.
5. 5
Cada dissabte la família es reunia a la sínia i parlaven, i també
construïen casetes de fusta pels nens i les nenes, gronxadors en els arbres.
Jugaven al parxís, a fet i amagar, cultivaven l’hort, les plantes del jardí...
Tots junts es divertien a la seva sínia.
Fins que un dia als amos de la sínia els van anunciar que en pocs anys
els prendrien els horts. Es van posar molt neguitosos i no sabien com explicar-ho
a la resta de la família.
6. 6
Van reunir tota la família un dissabte i els van explicar la situació. La conversa
va afectar molt a petits i grans.
Estaven parlant del que els havia dit l’ajuntament quan a una de les més petites,
l’Abril, li van començar a caure algunes llàgrimes i va cridar:
- No tenen dret de treure la meva caseta de fusta, jo la vull, és molt bonica.
- I a més si ens treuen la sínia no tindrem per menjar. A més, a mi m’agraden
els gerds i en vull continuar menjant molts i molts i molts, són els més bons del món!
(Això traduït de l’ idioma dels infants que ploren en català.)
7. 7
El més gran de tots els besnéts, el Guillem, li va dir:
- Sí però no pateixis pels gerds que mentre no ens prenen
els horts els pots collir tots i guardar-los a casa teva per sempre.
Llavors l’Abril li va respondre:
- Calla, però que no veus que els gerds que després podran créixer
no els podré agafar i menjar?
8. 8
- Sí però...
- Calleu! - va interrompre l’avi dels nens i les nenes, l’Emili
estem fent una reunió molt seriosa, no vull sentit ni una mosca.
El Jan i el Roc, els més petits de la colla, fins i tot van parar
en sec de ploriquejar.
- D’acord ...van dir l’Abril i el Guillem a la vegada.
9. 9
Llavors l’àvia Ventura va treure un altre tema que encara,
a part del seu marit, ningú recordava:
- Aquests dies ens han entrat a robar moltes vegades.
Encara no havia acabat la frase, l’àvia Ventura, que la Teresa la va interrompre:
- Doncs jo des de que ens han entrat a robar que veig uns ocupes aquí al costat,
a la fàbrica abandonada i fan molt mala pinta.
I el Marc va dir:
- És veritat jo també, quan he passat, els he vist, però hi hagut una cosa que
m’ha atret molt més l’atenció, he vist dues xeringues al terra.
I llavors la Rosa va dir:
- Això vol dir que...
- És ben clar que han sigut ells els que ens han entrat a robar – va exclamar el seu
marit l’Eduard.
- Però no podem acusar així, hem de tenir proves perquè si no...- va contestar l’àvia
Ventura.
10. 10
La Marta i l’Anna van tenir una molt bona idea, van proposar de fer
una manifestació per protestar contra els robatoris i per dir que estaven farts
dels ocupes a la fàbrica abandonada.
Van fer una votació i la van perdre, així que van intentar buscar una altra solució.
- Ja ho tinc!- va dir l’Albert- farem una recollida de firmes i un escrit a l’ajuntament
explicant que estem farts de què ens entrin a robar i també que vigilin amb els ocupes,
que per això van posar mossos d’esquadra, perquè vigilessin la ciutat i no perquè vagin
pegant a la gent com ha passat a Barcelona amb els estudiants !
11. 11
Aquesta sí que va ser una bona idea.
La majoria de gent estava d’acord encara que els nens i les nenes
no estaven gaire convençuts/des.
L’Aleix, un dels néts, no estava gaire d’acord perquè creia que l’ajuntament
no els faria cas, però no volia dir res perquè era molt tímid i no s’atrevia a
explicar-ho als altres.
- Avui anirem a totes les sínies d’aquí prop i els preguntarem si volen signar
la carta - va dir la Montse.
- D’acord! - van exclamar tots els altres a la vegada.
Llavors la Teresa va dir:
- Jo aniré a l’ajuntament i exposaré la carta.
- Perfecte!!! – van respondre els altres de la família.
12. 12
La carta que van enviar a l’alcalde més o menys va funcionar,
perquè van fer fora els ocupes i van tirar a terra la fàbrica abandonada,
però faltava el més important, que no ens prenguessin les sínies.
Anaven passant els dies i ningú no sabia què fer.
Llavors un dia els besnéts i les besnétes de la sínia van tenir una gran idea,
van pensar d’ensenyar els horts a l’alcalde i van escriure un conte de les sínies.
Ho van preparar-ho tot per aquell dissabte, el dia que firmarien el tracte.
13. 13
Quan va arribar el dissabte les besnétes de la família
van anar a rebre l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (l’Elena) i els empresaris
que l’acompanyaven. Tots els besnéts i les besnétes de la família, des del Roc
fins al Guillem, els van ensenyar les sínies i tot el que es produïa: les fruites,
les verdures, les hortalisses, les flors ... i també els van ensenyar la seva
cabana de fusta, els seus gronxadors
on passaven moltes hores jugant.
Fins que l’alcalde va interrompre:
- Això ho heu preparat vosaltres sols?
- Sí, encara no ho hem dit a cap adult.
- I també hem fet un llibre que parla sobre la història de la sínia.
- Ah sí? Que me’l ensenyeu?
- Sí, ara mateix.
-Tinc una idea: si voleu els vostres horts els farem uns horts públics perquè tothom
- els pugui venir a visitar i a jugar.
- Sí!- Van cridar tots a la vegada.
- Vosaltres podreu venir a ensenyar els horts a tots els nens i les nenes del poble.
I ara correu i aneu-ho a explicar-ho als adults.
14. 14
I així és com es van salvar algunes sínies de Vilanova i la Geltrú.
15. 15
Clara Serrano Llorens
(Vilanova i la Geltrú, 1998) ha compaginat l’escriptura de contes
amb els estudis a l’escola Llebetx .
Els seus llibres expressen els sentiments i les preocupacions de les persones.
Ha fet els llibres:
La galeta i la nena.
Una rosa a l’espai.
Les nenes entremaliades
Ens quedarem sense Sínies
És un relat que expressa la preocupació d’una nena de 10 anys veient que la seva
ciutat creix, i les sínies que formen part de la història de la família van desapareixent.
Ella veu que tothom es queixa i ningú actua, però ella pensa en una solució
que permeti mantenir els horts de Vilanova i la Geltrú.