1. Lliçó 24
1. Consideracions generals. Les diverses concepcions de la causa del negoci. Àmbit de
la causa del negoci jurídic.
2. En particular, la causa del contracte i els seus diversos aspectes: la causa de
l’obligació, la causa de la tradició i la causa del contracte.
3. Classificació dels negocis jurídics en relació amb la seva causa.
1. Consideracions generals. Les diverses concepcions de la causa del negoci. Àmbit de
la causa del negoci jurídic.
L’art. 1261.3 CCE exigeix, com a element essencial del contracte, la causa de l’obligació
que s’estableixi.
Les discussions sobre el que sigui la causa del negoci estan lluny de resoldre’s, fins el
punt que, com es veurà en l’epígraf que segueix, ni tan sols està clar si la causa es
refereix al negoci, a l’obligació o a l’atribució patrimonial. Fins i tot hi ha autors que
entenen que la causa és un requisit inútil, del qual els codis podrien prescindir (si es
pensa en la causa de l’obligació, des d’aquesta perspectiva, es diu que, en els
contractes onerosos, es confon amb l’objecte – prestació de l’altra part – i en els
gratuïts, amb el consentiment del que du a terme la liberalitat; vegeu art. 1274 CCE).
Entre els autors que admeten la necessitat de causa, s’han elaborat diferents teories
per a definir‐la:
1) Teoria objectiva: es defineix la causa com la finalitat pràctica del negoci; la
funció jurídica o pràctica‐social (depenent de les diferents postures) que
caracteritza cada tipus de negoci i que el Dret reconeix.
2) Teoria subjectiva: la causa seria l’element o moment psicològic que determina
la voluntat; la raó o motiu decisiu que indueix a negociar; la finalitat particular
que condueix a la celebració del negoci.
3) Teoria unitària: teoria que creu necessari combinar elements de les dues
anteriors, de manera que la causa seria la finalitat que el negoci persegueix en
abstracte, juntament amb el propòsit que va induir el subjecte a celebrar‐lo,
almenys quan aquest s’hagi incorporat al negoci, com a motiu determinant de
la declaració de voluntat.
Entre aquestes teories, sembla que la que identifica la causa amb la finalitat
econòmica i social perseguida amb el negoci és la més encertada. Així, en la

2. compravenda, la causa seria l’intercanvi de cosa per preu; en la permuta, l’intercanvi
de cosa per cosa. Des d’aquesta perspectiva, doncs, la causa seria invariable per a cada
tipus de negoci.
El que sembla clar és que cal distingir la causa dels motius subjectius, tret que aquests
s’hagin causalitzat o, dit d’una altra manera, constitueixin el motiu determinant de la
celebració del negoci i això sigui conegut per totes les parts. Així, pot ser que qui
compri una casa ho faci per caprici, com a inversió, per a viure‐hi. En principi, els
motius no són rellevants per al dret i, per tant, que la inversió no sigui profitosa,
posem per cas, no afecta la validesa del negoci. No obstant, si el comprador ha
informat el venedor que adquireix la casa perquè es troba prop d’un centre mèdic, el
tancament d’aquest centre podria deixar sense causa la compravenda (tot i que cal
admetre que la ineficàcia seria més clara si expressament s’hagués condicionat el
negoci, cas en el qual l’esmentada ineficàcia derivaria del funcionament de la condició i
no de la manca de causa).
D’altra banda, el requisit de la causa és emprat sovint per la jurisprudència per a
fiscalitzar les finalitats pràctiques perseguides per les parts; és a dir, opera com un límit
a l’autonomia privada. Així, per exemple, si es lloga un local per a dur‐hi a terme
activitats de preparació d’atemptats terroristes, l’arrendament pot ser declarat nul per
il∙licitud de la causa (art. 1275 CCE). En alguns casos, però, el que és il∙lícit no és la
causa, sinó l’objecte (així, si es contracta algú per a matar a una altra persona o bé si es
venen drogues).
Si adoptem la tesi objectiva, els negocis típics haurien de ser (amb el matís que s’acaba
de veure) causalment lícits, però la causa servirà per a decidir quins negocis atípics són
admesos per l’ordenament jurídic; és a dir, quins persegueixen una finalitat que el Dret
considera digna de protecció.
A més del ja citat art. 1275 CCE, que declara que els contractes sense causa o amb
causa il∙lícita no produeixen cap efecte i que s’entén que la causa és il∙lícita quan és
contrària a les lleis o a la moral, l’art. 1276 CCE estableix que l’expressió en els
contractes d’una causa falsa en determina la nul∙litat, tret que es provi que es
fonamenten en una altra causa veritable i lícita. Per exemple, si en una donació
remuneratòria es descobreix que els serveis que es volien remunerar mai no es van
prestar o es van prestar per una persona que no és el donatari, la donació es podria
considerar nul∙la de ple dret per manca de causa i no merament anul∙lable per error.
En altres casos, com ara la venda d’una cosa inexistent, estarem davant de supòsits
d’error o de nul∙litat per manca d’objecte. La referència a l’existència d’una possible
causa veritable i lícita sota un contracte amb causa falsa se sol connectar amb la

3. doctrina de la simulació relativa. El negoci simulat és nul per falsedat de la causa,
mentre que el negoci dissimulat pot ésser vàlid.
Finalment, l’art. 1277 preveu que, encara que la causa no s’expressi en el contracte, es
presumeix que és existent i lícita.
Pel que fa a l’àmbit de la causa, aquest requisit opera en matèria de contractes (com
es desprèn del fet que tots els preceptes fins ara referits es troben en seu de
contractes), però també en altres negocis patrimonials; així, en la donació (si no és
considerada contracte, en no generar obligacions). En canvi, en els negocis familiars, se
sol entendre que, en mancar un objecte pròpiament dit, no hi pot haver tampoc causa
en el sentit que s’està explicant (així, per exemple, el matrimoni es basa en el
consentiment, expressat seguint determinades formalitats; no hi ha objecte i, per tant,
tampoc no hi ha causa).
2. En particular, la causa del contracte i els seus diversos aspectes: la causa de
l’obligació, la causa de la tradició i la causa del contracte.
Com s’ha anat apuntant, la teoria de la causa és tan discutida que ni tan sols no queda
clar respecte de què es predica la causa. En aquest sentit, la doctrina es planteja si es
tracta de la causa de l’obligació, de la tradició o del contracte.
Un argument favorable a entendre que la causa ho és de l’obligació el trobem en el ja
citat art. 1261.3 CCE, que enumera com a requisit del contracte “la causa de la
obligación que se establezca”. Per la seva banda, l’art. 1274 CCE estableix que en els
contractes onerosos, s’entén per causa, per a cada part contractant, la prestació o
promesa d’una cosa o servei per l’altra part; en els remuneratoris, el servei o benefici
que es remunera, i en els de pura beneficència, la mera liberalitat de qui fa el sacrifici
patrimonial. Per tant, almenys per als contractes onerosos, el sentit d’aquest precepte
és que cada obligació és causa de l’obligació que contrau l’altra part; la raó per la qual
una de les parts s’obliga rau en què l’altra també ho fa.
Tot i això, cal notar que quan parlem de causa, en sentit ontològic, cal distingir entre la
causa eficient i la causa final. La causa eficient mira enrere, fa referència al fet que
determina una certa conseqüència. La causa final, en canvi, mira al futur, al que
succeirà. L’obligació no té una causa final, perquè no tendeix, per ella mateixa, a res.
En canvi, sí que té una causa eficient, que la justifica, que és el mateix contracte (acte
jurídic del que neix l’obligació). Però això ens condueix a un resultat tautològic: la
causa de l’obligació és el contracte, de manera que, si considerem que la causa es

4. predica de l’obligació, l’art. 1261 CCE estaria exigint com a requisit del contracte… el
propi contracte.
Un raonament similar es pot fer respecte a la causa de la tradició o, en termes més
amplis, de l’atribució patrimonial. D’acord amb el sistema de transmissió dels drets
reals que preveuen els arts. 609 CCE i 531‐1 i ‐3 CCCat, els contractes no són per ells
mateixos capaços de produir aquest resultat translatiu, sinó que necessiten que a més
tingui lloc la tradició (que, en termes molt genèrics, es pot equiparar a la transmissió
de la possessió). Però, a més, la tradició tampoc no s’admet de manera aïllada, com
passa en els acords translatius del dret alemany, sinó que ha de venir justificada,
fonamentada, per una causa (eficient). Aquesta causa eficient és el contracte. Per tant,
si prediquéssim el requisit de la causa de la tradició, ens trobaríem amb què l’art. 1261
CCE condueix al mateix resultat absurd que ja s’ha comentat respecte a l’aplicació del
concepte de causa a l’obligació.
En conseqüència, només el contracte pot tenir una causa final i cal entendre que a
aquesta es refereix l’ordenament jurídic als arts. 1261 i 1274 a 1277 CCE, sens perjudici
que el naixement d’obligacions i les atribucions patrimonials s’hagin de fonamentar en
sengles causes eficients, com es veurà a continuació.
3. Classificació dels negocis jurídics en relació amb la seva causa.
a) Negocis causals i abstractes
A diferència del que succeeix en altres ordenaments jurídics, com ara l’alemany, en el
CCE i en el CCCat no és possible que les parts arribin a un acord translatiu d’un dret
real desvinculat del contracte que li serveix de fonament (que n’és la causa) o que
constitueixin de la mateixa manera una obligació. Contràriament, com ja s’ha vist,
s’exigeix, almenys per als contractes, que l’obligació es fonamentin en una
determinada causa eficient i també l’atribució patrimonial ha de tenir un fonament,
perquè d’altra manera ens trobaríem en situacions d’enriquiment injust. En aquests
sentit, no és possible parlar d’abstracció en seu de contractes. Per això, la tradició
decaurà si s’anul∙la el contracte que li serveix de fonament, i el mateix es pot dir de
l’obligació.
b) Negoci fiduciari
S’anomenen negocis fiduciaris aquells en què les parts trien, per a la finalitat pràctica
que volen aconseguir, un negoci els efectes del qual la superen. Per exemple, es
transmet al creditor la propietat d’un bé en garantia d’una obligació, de manera que
quan l’obligació es pagui, el creditor ha de retransmetre el dret de propietat al deutor

5. i, si no es paga, el creditor es queda amb la cosa. Aquest mecanisme supera la finalitat
perseguida; n’hi ha prou amb constituir un dret de garantia per a assegurar el
compliment de l’obligació, de manera que, en cas d’incompliment, el creditor tingui la
possibilitat de fer alienar el bé i cobrar‐se amb el preu rebut, però sense adquirir‐ne en
cap cas la plena propietat.
Davant d’aquest tipus de negocis, la jurisprudència ha seguit diferents vies. En
ocasions, ha adoptat l’anomenada teoria del doble efecte. Això suposaria, en
l’exemple citat, que el fiduciari (creditor) adquireix veritablement la propietat del bé i
que el fiduciant (deutor) només té contra el creditor una acció personal per a
recuperar la cosa (o obtenir la pertinent indemnització per danys i perjudicis) un cop
pagat el deute. Atès que aquesta tesi pot conduir a resultats injustos (què succeeix si el
fiduciari ha transmès el bé a un tercer? I si el fiduciari esdevé insolvent?), la
jurisprudència més recent tendeix a considerar els negocis fiduciaris com a negocis
simulats, amb simulació relativa. En l’exemple que estem emprant, es considera la
venda nul∙la per simulada i, en tot cas, podrà valer el negoci dissimulat de garantia si
es compleixen els requisits d’aquest darrer.
c) Negoci indirecte
La categoria del negoci indirecte també és discutida. S’entén com a tal el negoci que, a
més de perseguir una determinada finalitat típica, s’empra per aconseguir‐ne una altra
de diferent. L’exemple clàssic és el de l’anomenada donació mixta o negotium mixtum
cum donatione. Així, si A vol donar a B la quantitat de 500, pot fer‐ho directament, o
bé venent‐li per 500 un bé que valgui 1000. El problema amb aquests tipus de negocis
és que en ells es barregen dues causes diferents (l’onerosa i la gratuïta, en el nostre
exemple) i cal determinar quines normes s’apliquen al negoci en la seva totalitat, atès
que aquest mecanisme pot portar a la vulneració de drets de tercers (creditors i
legitimaris del venedor‐donant) i comporta l’incompliment d’altres disposicions (per
exemple, la que prohibeix donar sense complir determinades formalitats). Els que
admeten la figura entenen que cal aplicar a cada part del negoci les normes que
corresponguin a la seva causa (així, les normes de la donació quant a protecció de
tercers), però sense desnaturalitzar la figura negocial escollida per les parts (en
l’exemple, no s’aplicarien els requisits de forma de la donació). Aquesta conclusió, no
obstant, és insegura i no sempre és admesa per la jurisprudència, de manera que es
pot dubtar de la utilitat de la figura.