El món dels contes esperava a la seva nova princesa. Van preparar
amb molta cura, però no comptaven amb que fos grassoneta. Res
del que havien preparat va servir: ni els vestits, ni el ball, ni les
pàgines del conte, ni tan sols la història d'amor amb el príncep…
res. Van pensar que es tractava d'un error, però la màquina de
crear princeses ho va confirmar cent vegades: Goldi era la princesa
perfecta.
Va tornar boig al sastre de palau que, acostumat a luxosos vestits
de cintureta de vespa, no sabia com fer roba esportiva, pantalons o
samarretes.

Va tornar bojos als generals del regne, quan el país va entrar en
guerra i, en lloc d'esperar tranquil·lament a palau, va decidir dirigir la
batalla ella mateixa.
Va tornar bojos fins i tot als escrivans, els qui van haver de buscar per
al seu conte un llibre molt més ample en el qual hi hagués lloc per a
ella.
Va tornar boges a les dames de la cort, quan va rebutjar al
maquíssim i admiradíssim príncep blau preparat per a
ella, i es va casar amb un noi baixet i esprimatxat, però
molt divertit.

Però va aprofitar aquell llibre tan gros per omplir-ho d'històries i
aventures, d'ocurrències divertides i frases sàvies, de persones
interessants a les quals conèixer i d'amics i amigues fantàstics que mai
haguessin pensat que podrien aparèixer en un conte de princeses,
perquè mai haurien entrat en llibres tan prims.
I gairebé ningú ho sabia, però la resta de princeses, maquíssimes i
primíssimes, estaven avorrides de viure sempre les mateixes històries
ximples d'amor a primera vista, en les quals elles mai feien res
d’interessant -entre altres coses, perquè aquestes històries simples
eren les úniques que cabien en els seus finíssims llibres-. Per això,
quan llegien el conte de Goldi, la princesa grassoneta, sentien la major
de les enveges, i pensaven dintre seu: aquesta sí que és una princesa
perfecta.
Pedro Pablo Sacristán