Recull de documents que aborden les retallades de l'espai públic (sanitat, ensenyament, administracions públiques...) amb dades contrastades i des d'una perspectiva sindical, progressista i d'alliberament nacional.

1. RETALLADES: UNA IMATGE OBJECTIVA I REAL PERQUÈ
CADASCÚ TREGUI LES SEVES PRÒPIES CONCLUSIONS (I)
Aquest informatiu de la Intersindical-CSC pretén ser el primer d’una sèrie que ens ajudi
a quantificar la magnitud de la tragèdia, aprofundint en les seves causes bàsiques. No
podem obviar que la política del Govern de la Generalitat i els seus “consells
assessors” ens mena cap a un estil neoliberal econòmic i d’Administració pública.
Nogensmenys, no podem passar per alt les circumstàncies que viu el nostre país,
d’escanyament sistemàtic i d’absolut menyspreu de les obligacions de l’estat espanyol,
reconegudes per les seves pròpies lleis (recordem que l’Estatutet d’autonomia aprovat
el 2006 per les Cortes Generales, convenientment ribotat per la Comissió
Constitucional, presidida pel progressista Alfonso Guerra, reconeixia un anivellament
entre el que Catalunya aporta al PIB de l’estado i el que en rep). Totes i tots sabem
que aquestes obligacions s’han incomplert sistemàticament, amb xuleria i menyspreu,
al damunt.
Catalunya es troba en una situació en què se li espolia el 8,5% del PIB anual, se
l’obliga a eixugar un dèficit generat per aquest espoli, que any rere any ha anat fent
créixer la seva xifra acumulada, per a la qual cosa se li facilita l’accés al Fons de
Liquiditat Autonòmic (FLA), que funciona –sembla bèstia, però així és- deixant-nos part
dels diners espoliats (16.543.000€, segons estimacions del propi Govern, durant l’any
2010, que suposen 2.260 € per persona), que haurem de pagar amb interessos.
Per entrar en matèria, podríem començar per algunes dades que mostren el
deteriorament progressiu en les nostres condicions de treball, tant pel que fa a les
retribucions com a les disminucions de personal:
1. Retribucions personal funcionari de la Generalitat
Retribucions brutes
anuals 2010 (abans de la
1a retallada)
Retribucions 2013 (si no
empitjoren)
Increment de l’IPC a
Catalunya *
A20: 29.809,22 € A20: 25.946,98 € 2010: 3%
B16: 25.687,90 € B16: 22.695,67 € 2011: 2,5%
C13: 20.780,62 € C13: 18.520,51 € 2012: 3,6€
D12: 18.365,20 € D12: 16.566,42 € 2013 (abril): 1,8%
E10: 16.847,88 € E10: 15.218,84 € Total: 10,9%
*Interanual. Cal tenir en compte que les disminucions dels nostres sous (més d’un 7%) es veuen
agreujades per l’increment d’aquest 10,9% de l’IPC. Hem de tenir també present que el personal
funcionari interí ha patit una reducció de temps de treball i de sou del 15%. Les retallades que
s’expressen, que en tot cas són brutes i sense triennis.

2. 2. Personal de la Generalitat
Decrement del nombre d’efectius (total personal funcionari + interí + laboral indefinit +
laboral temporal):
2010 166.372
2011 164.880
2012 160.580
Total (diferència 2010-2012): 5.792 treballadors/es menys (-3,48%).
Quan el percentatge de treballadors públics per cada 100 habitants, Catalunya es situa
a la cua en comparació amb la resta de comunitats:
Comunitat Percentatge Comunitat Percentatge
Catalunya 4,2 Galícia 5,6
País Valencià 4,7 Canàries 5,8
Balears 5,2 Andalusia 5,9
La Rioja 5,2 Múrcia 6,2
Euskadi 5,3 Madrid 6,5
Navarra 5,3 Aragó 6,7
Astúries 5,5 Extremadura 7,9
Cantàbria 5,5 Ceuta / Melilla 12 / 12,3
S’ha de tenir en compte que Catalunya a més té transferides moltes més
competències que la majoria de comunitats no tenen com ara en matèria de policia, de
presons, o de trànsit.
3. Conclusions
Com hem dit abans, Catalunya pateix un espoli de més del 8% del seu PIB, en aquest
sentit és significatiu que els economistes calculen que per sobre d’un creixement del
3% del PIB anual es comença a crear ocupació. Com a conseqüència de tot això el
creixement anual del país és negatiu i per tant és incapaç de crear ocupació i això es
demostra tan en l’àmbit públic com en el privat.
El ritme de destrucció d’ocupació en xifres estatals globals és major entre les
administracions i empreses públiques (-6,98%) que en el sector privat (-4,3%). Si tenim
en compte el tipus d’administració el mon local s’emporta la principal reducció amb una
reducció del 15%, seguit de l’administració autonòmica amb una pèrdua del 13%,
mentre que l’administració central només s’ha aprimat en un 7%.
Com a resultat de la pèrdua progressiva de treballadors públics, Catalunya es situa en
els índex més baixos de la ràtio de treballadors públics per habitant, quan la prestació
dels anomenats serveis bàsics de l’Estat del Benestar (salut, educació, tercer sector o
seguretat) està totalment transferida. Malgrat que alguns argumenten que aquesta
reducció és per salvaguardar l’actual Estat del Benestar, això evidentment té
conseqüències en quan a la prestació d’aquests serveis a la ciutadania.
Seguirem informant...

3. RETALLADES: UNA IMATGE OBJECTIVA I REAL PERQUÈ CADASCÚ
TREGUI LES SEVES PRÒPIES CONCLUSIONS (II)
La balança fiscal de Catalunya: l’espoli permanent
Mentre encara estem pendents de quin serà el percentatge de
dèficit autoritzat per Madrid, cosa que dificulta l’elaboració dels
pressupostos de la Generalitat, els diferents barons autonòmics, i
no només els del PP, es desfan en arguments contra la distribució
asimètrica del dèficit autonòmic.
1. Que és la balança fiscal?
Si restem la despesa pública efectuada en un territori dels impostos generats en aquest
territori obtindrem el saldo final de la Balança fiscal:
Si el saldo és +: Superàvit fiscal Si el saldo és –: Dèficit fiscal
2. Com es calcula la balança fiscal?
Hi ha dos sistemes principals per calcular la balança fiscal de Catalunya amb l’Estat: el
càlcul de flux monetari i el mètode del flux del benefici. El primer, al nostre entendre, el
més real, consisteix simplement a calcular la diferència del que aporta Catalunya a l’Estat
i el que aporta l’Estat al territori. Segons el càlcul de 2010, Catalunya pateix un dèficit de
16.543 milions, el que és igual al 8,5% del PIB.
El segon sistema comptabilitza el benefici sobre el benestar dels ciutadans,
independentment d’on es realitzi la despesa. És a dir, una inversió de l’Estat, per exemple
en la línia d’alta velocitat de Madrid a Galícia, també beneficia proporcionalment als
ciutadans catalans perquè aquests podran fer ús d’aquest servei. Malgrat que aquest
sistema és més distorsionador el greuge persisteix amb un saldo negatiu de més
d’11.000 milions, tal i com s’indica en el següent quadre expressat en percentatges:
Flux monetari Flux de benefici
Percentatge d’ingressos de
l’Estat aportats per
Catalunya
19,4 % 18,9 %
Percentatge de despesa de
l’Estat realitzada a
Catalunya
14,2 % 15,4 %

4. Evidentment, el que no volem és deixar de ser solidaris amb la resta de les comunitats,
però sí que és evident que cap economia del món pot aguantar un dèficit fiscal com el
que patim sense sortir-ne econòmicament i socialment perjudicada.
Si fem una mirada enrere, veurem que en els últims 25
anys aquest saldo negatiu és com una constant que és
repeteix i que de mitjana representa un impacte negatiu
del 8,1 % sobre el PIB durant aquest període.
Com dèiem abans , Catalunya és avui el país més
espoliat en matèria fiscal amb aquesta mitjana de dèficit
respecte el PIB que produeix. A tall d’exemple podem veure què passa en altres llocs
quant al dèficit fiscal suportat:
- Alemanya: 4% del PIB
- EUA: 2,5% del PIB
- Canadà: 2% del PIB
- Austràlia: 2% del PIB
- Catalunya: 8,5% del PIB.
3. Transparència fiscal
Catalunya és l’única comunitat que publica periòdicament les balances fiscals, cap altra
comunitat ho fa. L’Estat es va comprometre a fer-ho, però un cop més ha faltat a la seva
paraula i ha incomplert el que va dir. Nosaltres hem de preguntar-nos simplement per què
no ho fan? No cal ser gaire llest per deduir que segurament perquè ens donen la raó a
tots aquells que portem denunciant des de fa temps aquest greuge fiscal, que es palesa
en termes d’injustícia social.
4. Caldrien retallades sense aquest espoli?
Segons els càlculs, només que Catalunya tingués un dèficit fiscal semblant al dels
landers alemanys subsidiadors, del 4%, és a dir, seguir sent solidaris amb la resta de les
comunitats però d’una manera proporcionada, no caldria aplicar les retallades que s’han
estat aplicant des de 2010. És més, encara ens quedarien diners per destinar-los a
polítiques socials, més que necessàries en temps de crisi.
Ara bé, no posaríem la mà al foc, ja que les polítiques desenvolupades fins al moment
des del Govern de la Generalitat han estat encaminades a fer desaparèixer determinats
impostos com els de successions i donacions, encara que últimament s’hagi revertit
aquesta mesura (es preveu tornar a incorporar l’impost de successions en el nou
pressupost) d’una manera forçada per l’ofec econòmic a què ens sotmet el “Gobierno”
espanyol.
Les últimes notícies sobre la flexibilització del dèficit espanyol autoritzada per la UE no
són gaire esperançadores. Dels 34.000 milions d’euros en què se’ns permet augmentar el
pressupost, només 2.000 milions podran ser utilitzats per les comunitats autònomes, que
són les que realment suporten la despesa de l’Estat del Benestar. La resta és per a ús i
gaudi de l’Administració central, no sabem si per a inversions faraòniques tipus AVE, per
a despesa militar o per omplir determinats sobres. Això sí, aquesta flexibilització serà a
canvi d’apujar impostos i retallar en prestacions, com ara les pensions de jubilació.
La política d’ofec i recentralització de competències està ara més que mai entre les
prioritats del Partit popular.
Una cosa sí que tenim clara, defensar el país és defensar l’Estat del Benestar!

5. RETALLADES: UNA IMATGE OBJECTIVA I REAL PERQUÈ
CADASCÚ TREGUI LES SEVES PRÒPIES CONCLUSIONS (III)
Altres elements distorsionadors dels comptes públics
En els dos primers fulls d’aquesta sèrie hem introduït diversos factors que no han
entrat –o no han entrat massa– en el debat entorn de les retallades. El tema del
greuge fiscal del nostre país ha estat obviat (moltes vegades interessadament, ens
consta) en les reivindicacions, més que justes, contra la política neoliberal dels
Governs de l’Estat i de la Generalitat. Ens sembla molt bé –i som els primers a dir-ho–
que traguem els colors als Governs més neoliberals i privatitzadors que Catalunya i
l’Estat espanyol han tingut en dècades. Però, si ho diem, diguem-ho tot, no presentem
la realitat esbiaixada, com fa algú, mostrant les retallades tan sols com a fruit de la
política neoliberal i privatitzadora, que hi és, sinó també els factors que li donen ales.
Incompliments de l’Estat
Per a mostra del que diem un altre botó: des que Catalunya gaudeix de l’Estatutet,
l’Estat es va comprometre a satisfer cada any quantitats per inversió en
infraestructures i en concepte d’anivellament de la solidaritat (Disposició addicional
tercera). D’aquest compromís no hem vist ni
un euro.
El gros dels impagaments prové de les
inversions en infraestructures. La quantitat
de la inversió compromesa i no realitzada
ascendeix als 5.227 milions.
Això no inclou, però, els deutes per
l'incompliment de la disposició addicional
tercera de l'Estatut, una clàusula que havia
de compensar el dèficit inversor de l'Estat a
Catalunya durant set anys. L'incompliment
d'aquest compromís estatutari del 2008 al
2012 ascendeix als 2.868 milions.
És ben clar que amb 8.000 milions d’euros més en el nostre país no hi hauria tantes
raons –o excuses– per retallar amb aquesta intensitat que han patit i pateixen les
nostres condicions de treball, l’educació, la sanitat, els serveis socials...
És més, aquests incompliments aboquen a una manca de liquiditat que obliga a
l’endeutament i al pagament d’uns interessos que d’altra manera podrien anar a parar
al desenvolupament de polítiques socials més que necessàries en temps de crisi.
Incompliments en infraestructures 2011-2013

6. I no podem pas oblidar el dèficit fiscal de 16.543 milions
d’euros de dèficit fiscal (any 2010) que esmentàvem en el
segon full d’aquesta sèrie. I el dèficit no va ser tan sols en
2010, sinó que suposa més d’un 8% a l’any. Cada any!
Frau fiscal
El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA)
calcula que l’economia submergida a Catalunya s’eleva
cada any a 16.000 milions d’euros. L’incompliment en el
pagament d’impostos el farien, en un 71%, les grans
corporacions empresarials que trampegen la jurisprudència i eviten declarar tots els
seus beneficis. Per fer-hi front, el sistema tributari col·lectivitza el problema: això
suposa que a cada ciutadà dels Països Catalans se li cobra una mitjana de 876 euros
anuals de més en quotes socials.
Durant 2012 el frau fiscal a l’Estat espanyol va ser d’un 25% del PIB va eixugar tot el
recaptat amb l’increment de l’IVA. Una xifra elevadíssima que posiciona l’Estat
espanyol al capdamunt del rànquing de la Unió Europea dels 15, on la mitjana és deu
punts per sota.
Uns patim, altres rebenten...
Política fiscal
Segur que, qui més, qui menys, ha sentit allò
que el que s’està fent en els darrers anys és
privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.
Ara, però, volem afegir-hi una altra consideració,
constatada en xifres: a l’Estat espanyol els
esforços fiscals van recaure1
en un 74% en les
rendes del treball i en un 20% en les rendes
del capital. Amb l’excusa que calia potenciar el
teixit productiu, han enfonsat molt bona part de qui els donava guanys: els
consumidors, els ciutadans, fins a deixar-nos en els actuals nivells, d’atur, de
desnonaments, de desmantellament de prestacions públiques... Els beneficiaris més
clars: la banca i les grans empreses. Les rendes controlades, les que no tenen
escapador: les nostres i les dels petits i mitjans empresaris, dels autònoms... S’ofega
el treball i se salva amb els nostres diners qui ha malgastat els nostres estalvis en
inversions en benefici propi. Un munt de factors: Entre tots la mataren i ella sola es va
morir. Com veiem són molts factors els que ens empobreixen. Considerem-los i
tinguem-los en compte a l’hora de decidir!
1
Font: Vicenç Navarro

7. RETALLADES: UNA IMATGE OBJECTIVA I REAL PERQUÈ CADASCÚ
TREGUI LES SEVES PRÒPIES CONCLUSIONS (IV)
Iniciem aquesta quarta entrega sobre les retallades allunyant-nos una mica de l’àmbit públic i
ampliant l’objectiu focal a la resta de sector i de la societat en general per saber el per què de tot
plegat i per veure quina ha estat l’afectació i quina resposta hem donat. Una visió que
complementa i en part dóna excusa per a les agressions que el personal públic estem patint.
1. Perquè ens retallen?
Aquesta crisi, de marcat caire estructural, ha evidenciat
que la teoria neoliberal d’autoregulació dels mercats és
una fal·làcia. La manca de liquiditat, la imposició
d’eixugar el deute i reduir el dèficit pressupostari anual
han fet intervenir els governs que han presentat les
polítiques d’austeritat com a única via de solució per
sortir-ne. En el cas espanyol a més, el govern vista la
debilitat del sistema bancari ha prioritzat el rescat
d’aquest per sobre les polítiques socials.
De fet, des del 2009 estem en una sostinguda i premeditada devaluació de les condicions de
treball. Segons dades de l’EUROSTAT els salaris a l’Estat espanyol son ja a 2012 un 10% més
baixos que la mitjana del conjunt de la UE i un 25% inferiors a la mitjana de la zona euro. S’ha
apostat com a política econòmica, per un abaratiment sostingut dels costos amb la intenció de
guanyar competitivitat: a falta de devaluar la moneda, abaixem costos salarials i de seguretat
social, devaluació interna en diuen. És a dir, donada la incapacitat per devaluar la moneda es
rebaixen principalment els salaris alhora que s’incrementen els impostos i els preus en general per
crear el mateix efecte que una devaluació monetària.
Els efectes són clars, la demanda interna (el que consumim a casa nostra) ha caigut d’una manera
brutal, l’atur no para d’augmentar, s’ha entrat en recessió econòmica (PIB negatiu) i per contra,
mínimament s’ha eixugat el dèficit. El deute es demostra impossible de pagar.
En l’aspecte legislatiu s’ha legislat per a les grans empreses, facilitant l’acomiadament i s’ha
mantingut lleis del segle passat que protegeixen els bancs en matèria de desnonaments.
A tot això hem de sumar el greuge fiscal que patim com a país (vegeu el full segon), les
conseqüències del qual s’accentuen per la impossibilitat de mecanismes reguladors propis
provocada per una manca de competències en matèria laboral i pels continus atacs
recentralitzadors i els incompliments reiterats del govern espanyol.
2. Què hem patit fins ara?
Hem patit tot un seguit de reformes tant de l’ordre laboral com del sistema de pensions realment
importants. L’Estatut dels treballadors, d’ençà 1980 quan va ser aprovat, ha passat
per 53 reformes. Les darreres son la Llei 35/2010 de 17 de setembre, el Reial decret llei 7/2011 de
10 de juny referent a la reforma de la negociació col·lectiva, el Reial decret llei 11/2011 del 26
d’agost i el Reial decret llei 3/2012 de 10 de febrer, endurit després del tràmit parlamentari en la
seva versió definitiva: Llei 3/2012 de 6 de juliol. A això, cal afegir la reforma del sistema de
pensions de l’estiu del 2011 que ha entrat en vigor enguany i que està pendent d’una altra
modificació a curt termini, canvis en la jubilació parcial i en la jubilació anticipada. I el Reglament
de procediments d’acomiadament col·lectiu, reduccions de jornada i suspensions de contracte.

8. Estem vivint un procés accelerat d’empobriment, que afecta a sectors cada cop més importants
d’allò que es coneix com a classes mitjanes. La limitació de la ultraactivitat dels convenis a un any
implica la circumstància que els convenis denunciats abans del juliol del 2012 desapareguin i
s’hagi d’aplicar, en cas d’existir, un conveni d’àmbit superior o en cas contrari la normativa bàsica,
l’Estatut dels Treballadors.
En el sector públic les retallades s’inicien amb la reducció salarial del 5% de 2010 durant el govern
Zapatero i continuen amb la congelació salarial de l’any següent. La gran retallada de drets però,
arriba amb el Reial decret llei 20/2012 (dies de permís, vacances, rebaixa del complement en
situació d’incapacitat temporal, supressió de la paga de Nadal...). Com que aquí no podíem ser
menys, el govern de la Generalitat afegeix precarització com en el cas del personal interí amb una
reducció temporal i salarial del 15%.
3. Hi hem donat resposta?
En aquests darrers quatre anys hem participat de tres vagues
generals: 29 de setembre de 2010, 29 de març de 2012 i 14 de
novembre de 2012, aquesta darrera la primera vaga d’abast
europeu, ni que sigui parcialment, vagues a Itàlia, Portugal,
Grècia, Xipre i Malta. En el sector públic cal destacar la vaga
general del 8 de juny de 2010 contra les retallades del govern
Zapatero.
S’ha vist la necessitat de sumar esforços entre totes les
organitzacions sindicals i això s’ha palesat en la creació de la Plataforma Sindical Unitària de
l’àmbit públic de Catalunya que es plasma en la primera gran manifestació unitària el 18 de gener
de 2011. En aquest sentit s’han fet moltíssimes manifestacions, concentracions i jornades de lluita
contra les successives retallades de drets que han anant succeint durant tots aquests anys. En
algunes convocatòries no hem tingut el suport desitjat i potser hauríem de fer una mica
d’autocrítica les organitzacions sindicals en el sentit que potser no hem activat o motivat
suficientment el personal.
Al costat de les organitzacions sindicals tradicionals per a la defensa dels drets dels treballadors i
treballadors han aparegut diferents plataformes: Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH),
Plataforma en Defensa de la Salut (PDS), Plataforma en Defensa de la Universitat Pública
(PUDUP) i moltes altres que han afegit la societat civil en la lluita contra les retallades.
El fracàs de les polítiques d’austeritat
És del tot clar que si donem una ullada a les xifres, aquestes demostren el fracàs de les polítiques
d’austeritat. El deute públic no para de créixer:
Catalunya 2006 2008 2010 2012
Deute
(en milions d’euros)
14.873 20.825 34.697 50.948
Dèficit anual
(en milions d’euros)
-1.541 -5.272 -8.911 -3.848
Taxa d’atur 6,7 % 11,8 % 18 % 23,9 %
A canvi de l’empobriment general de la població i de la progressiva destrucció dels serveis públics
el deute no para d’augmentar. La destrucció d’ocupació també s’accentua com demostra la taxa
d’atur en constant creixement.
Ara és l’hora d’exigir un canvi que ens allunyi de les polítiques d’austeritat
abans que no sigui massa tard i s’ho carreguin tot. A tall d’exemple,
trobem les disculpes demanades pel FMI sobre el primer rescat a Grècia,
ja que ha quedat demostrat que van enfonsar l’economia grega fins a
entrar en la pitjor recessió que havien tingut mai i de la que difícilment se’n sortiran. Ara, afegim-hi
l’espoli fiscal i els incompliments del govern de l’Estat: tempesta perfecta. O no?