2. Introducció
Els coniferofitins o gimnospermes, del grec “gimno”, despullat, i
“esperma”, llavor, són plantes que tenen les llavors al descobert o
almenys sense la protecció d´un veritable pericarp o fruit propiament dit.
Es distingeixen de les angiospermes per tenir els primordis seminals no
protegits per un ovari tancat.
Compren plantes llenyoses, arbres i arbusts, de port cònic ben
característic i d'implantació en el sòl per una profonda rel pivotant, que
creixen, sobretot, a les regions temperades, fredes i de muntanya. Són les
considerades com a típiques coniferes (a excepció de les taxácies).
Degut a les típiques secrecions de reïna se'ls anomena també resinosos,
nom donat pels forestals enfront dels planifolis (de fulles més o menys
amples). La reïna està constituida per una esència lìquida, la trementina,
que porta en disolució una colofonia.
Les coníferes són l'element dominant a tots els grans boscos de
l'hemisferi nord, sobretot a la regió occidental del Estats Units i al Japó.
3. Aspecte de les coníferes
Real Jardí botànic de Madrid, d’esquerra a dreta: un xiprer, un cedre i una sequoia
4. El creixement es
degut a un eix que
sense deixar de crèixer
va produint branquetes
tot al volt, més llargues
les inferior, més curtes
a mesura que neixen
més enlaire, conserva
sempre el mateix con
vegetatiu, i així l'arbre
pren un port piramidal
o cònic freqüent en les
coniferes (ramificació
monopódica).
Siluetes de diferents espècies de gimnospermes:
a, araucària, Araucaria araucana,
b, cedre, Cedrus atlantica, c, xiprer, Cupressus sempervirens,
d, pícea, Picea abies,
e, teix, Taxus baccata, f, pi pinyer, Pinus pinea,
g, ginebre, Juniperus communis
5. Les tonalitats glauques del fullatge de moltes coniferes es deu a l´abundància
d´estomes recoberts d´exudacions cèries. Canigó, agost 2008
6. Les fulles de les coníferes
Les fulles són petites, ja sigui en forma d'esquama més o menys
aplicada sobre la tija com en el xiprer (a), subulada com en el ginebre (b),
flabel·liforme de ginkgo (c), ja sigui en forma linear com l'avet (d) o acicular
com les trobem en els pins (e).
7. La inserció de les fulles
Són característiques
unes branques de
creixement limitat
anomenades La inserció presenta també notables diferències,
braquiblasts (b) on trobant-se en feixos com en els cedres, verticils com en
s´insereixen les fulles a el ginebre (d), oposades-decusades com en el xiprer
diferència dels (c), o esparses; en aquest darrer cas amb inserció
macroblasts (m) o brots quasi sempre helicoidal com en la pícea (a), i a
normals de creixement vegades, per torsió de la base amb aparença d´inserció
llarg. dística com en l´avet (b).
8. Es típic també el seu òrgan reproductor femení en pinya, con o
estròbil, que es pot considerar com una inflorescència femenina
on una escata tectriu, estèril, lignificada posteriorment, porta a la
seva axila una escata seminifera amb dos primordis seminals i
totes elles al voltant d'un eix formant la pinya.
a, pícea, b, cedre, c, sequoia gegant, d, Platycladus orientalis, e, xiprer,
f, pi pinyer, g, alerç, h, avet
9. Familia Pinàcies
Pins, avets i cedres
Les pinàcies formen una família que comprèn unes 200 espècies, pròpies en
llur majoria de l´hemisferi boreal, on es fan preferentment a les zones fredes,
però no manquen representants a les contrades mediterrànies seques i, fins i
tot, estepàries.
Són arbres resinosos, amb micorrizes ectòtrofes, de fulles aciculars o lineals.
10. Els avets
El gènere Abies comprèn una cinquantena d´espècies de les regions fredes de
l´hemisferi boreal. A les zones més septentrionals són espècies de la plana,
mentre que cap a les regions més meridionals es desenvolupen a la muntanya,
en zones de clima més aviat humit i frescal. A Europa hi ha unes sis espècies
autòctones, de distribució circummediterrània, cosa que fa pensar que deriven
totes d´una única branca ancestral.
11. Abies alba Pla de Boet, 1800 m, 29-10-00
L´avet té les branques molt esteses, que semblen ordenades en pisos superposats.
12. Abies
alba
Les fulles són linears, aplanades, d´un verd franc a la cara superior, i amb dues línies
cèries a la inferior, que li donen un to argentat; es disposen de manera esparsa, però
per torsió de llur curtíssim pecíol, queden col·locades en dos rengles, com si estiguessin
pentinades. Cada fulla, en caure, deix una petita cicatriu en forma de disc molt
característica i presenta, al final de l´acícula, una lleugera escotadura (àpex emarginat).
14. Abies alba
Avet del pla de la Selva, Vallferrera Pla de Boet, 1800 m, 29-10-00
4,5 m volt de canó el 23-10-00
L´avet, que pot arribar a fer 50 m d´alçada, té una escorça llisa i grisenca.
15. A. masjoanis, IES Horticultura, Juny del 2000
Els avets
A. alba, Pla de Boet, 1800 m, 29-10-00
Abies pinsapo, Montblanc, 14-10-00
16. Abies pinsapo
Mar i Murtra,
22-4-2010
En el pinsap les acícules, glauques per ambdues cares, surten a tot el volt dels
branquillons (sobretot en les branques joves); són curtes (7-17 mm), rígides i
puntiagudes, de secció subtetragonal i amb quatre franges d´estomes.
18. Abies
masjoanis
Abies masjoanis és un híbrid
entre A. alba i A. pinsapo molt
freqüent darrerament en tots els
vivers i especialment com a
arbre de Nadal per les seves
bones adaptacions al cultiu.
IES Horticultura i Jardineria, Reus
21. Picea abies
L´avet roig és un arbre gran de fins
a 30 m, de port cònic més durader
que en l´avet. Ramificació quasi
verticil·lada amb les branques
lleugerament inclinades amb els
extrems que tornen a erguir-se i els
branquillons secundaris penjant
degut a la seva poca consistència
que li dòna un aspecte característic.
Plaça Corsini, 2-1-00
22. Picea abies
Les Glières, 17-4-07
És de climes freds i fins uns 2000 m encara
que és exigent a la llum necessitant
aclarides per a que germinin les llavors.
23. Picea abies
Chambery, 18-4-2007 Montblanc, agost del 05
Les fulles, subquadrangulars, presenten un anvers i un revers indiferenciats,
s´insereixen helicoidalment tot al volt del branquilló.
25. Picea abies
Floreix a la primavera. A la
tardor, la pinya que s´ha
format sobre una
inflorescència erecta, s´ha
anat inclinant i madurant
fins a donar una pinya
penjant d´uns 10-15 cm.
30. Picea pungens
La pícea pungent, Picea
pungens, de capçada verd
blavós fosc viu entre els
1800 i 3000m a les
muntanyes Rocalloses del
sudest dels EEUU.
Eina, 5 juliol 2008
31. Pseudotsuga menziesii
l´avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), potser la conífera més típica de l´W
d´Amèrica del Nord, molt apreciat per la seva fusta, que rep el nom forestal de pi
d´Oregon i creix a les obagues per sobre dels 600 m d´altitud en sòls profunds i
silícics.
33. Larix decidua
L´alerç, Larix decidua, “alerce” tenen
fulles semblants a les dels cedres
però caduques. Són abundants als
Alps i aqui en trobem de plantats als
Pirineus.
Bosc de Sauvas, 1350 m,
Alps francesos, 19-9-01
41. Pinus halepensis
Jardí botànic Barcelona
L´arbre té poca altura, fins a uns 20
m, amb el tronc sovint tortuós, la
capçada força irregular i poc densa.
IES Horticultura i Jardineria, Reus, 20-2-06
42. Pinus halepensis
20-2-06
Camp de Mart, 17-12-00
Les fulles són d´un verd clar, primes i d´una llargada de 6 a 10 cm; les pinyes són
molt abundants, quedan a sobre l´arbre, seques, varis anys; fan de 8 a 12 cm de
llargada, amb el peduncle corbat que les inclina vers la branca on van inserides; els
escudets de les pinyes són gairebé plans.
43. Pinus halepensis
Actualment el
trobem per tota la
terra baixa de
Catalunya, del
País Valencià i a
totes les Balears,
sovint dominant als
boscos xeròfils
aclarits, a les
garrigues i a les
brolles.
L’escorça és d´un
gris cendrós.
Aleixar
45. Pinus nigra
Als Països Catalans viu a la part inferior de l´estatge muntà, normalment
entre els 500 i els 1000 m, amb un clima més o menys continental.
Penyagolosa, 4-07 Gener 05
46. Pinus nigra
Té el tronc recte, la capçada ampla i
Teixeda de Cardó, 4-12-2011
47. Pinus nigra
Penyagolosa, 4-07
Les fulles, d´un verd intens i punxoses, de 8 a 17 cm de llargada; les pinyes de
4 a 7 cm, són subsèssils i es troben inserides perpendicularment a la branca.
48. Pinus nigra
La pinassa (Pinus nigra subspècie
salzmannii, "pino negral o pino salgareño") és
un arbre que pot arribar a fer-se el més alt
entre tots els nostres pins; algunes vegades
té uns 40 o 45 m.
Lo Pi ramut, Arnes. Febrer 95
50. Pinus nigra
Mussara, gener 05 Picot, Penyagolosa, 4-07
Té una escorça amb llenques grisenques o cendra-platejades.
51. 1: Pinus nigra subsp. nigra - eastern subspecies with thick leaf hypodermis
1a: Pinus nigra subsp. nigra var. nigra
1b: Pinus nigra subsp. nigra var. pallasiana
1c: Pinus nigra subsp. nigra var. caramanica
2: Pinus nigra subsp. salzmannii - western subspecies with thin leaf hypodermis
2a: Pinus nigra subsp. salzmannii var. salzmannii
2b: Pinus nigra subsp. salzmannii var. corsicana
2c: Pinus nigra subsp. salzmannii var. mauretanica
52. Pinus pinaster
És un arbre que pot arribar a fer 40
m d´alçada, de capçada cònica i
bastant densa.
Mussara, gener 05
53. Pinus pinaster
Albarracín, 4-4-96
Les fulles són molt llargues, de 15 a 20 cm
o més de llargada, gruixudes, rígides i d´un
verd intens. Escorça gruixuda, fosca i molt
fissurada.
54. Pinus pinaster
Mussara, gener 05
Les pinyes són també molt llargues, d´uns 10 a 20 cm, sovint aglomerades,
subsèssils i estretament còniques amb escudets prominents i agudament
carinats.
57. Pinus pinaster
És el més utilitzat per
extreure´n la reïna amb un
rendiment de 2-3 kg i fins a
5 kg/any.
Leiria, octubre 05
58. Pinus pinea
Es distingeix molt bé
al primer cop d´ull per
la seva peculiar
capçada, en forma de
para-sol, perquè, pel
fet de ser un arbre
molt heliòfil, té les
fulles disposades
densament per tota la
superficie superior,
com si busquèssin la
llum.
Pi de Bofarull, aeroport de Reus, 20-1-00, 430 cm de perímetre
59. Pinus pinea
IES Horticultura i Jardineria, Reus
Les pinyes triguen tres anys a madurar, són grosses i arrodonides, de 8-15 x 7-10
cm, i els pinyons també són grossos, d´uns 2 cm, comestibles i protegits d´una
closca dura.
61. Pinus pinea
El tronc és molt robust,
amb l´escorça d´un bru
rogenc, que es clivella
en grans esquames
poligonals, molt
característiques.
Arriba a fer 10-30 m.
El pi gros, l´Aleixar, 11-2-06
62. Pinus
sylvestris
L´arbre és força alt, i
en ocasions arriba als
40 m, amb el tronc
recte i la capçada
estretament cònica.
L´escorça, sobretot a
la part superior del
tronc, és rogenca i
correspon a la part
interior que s´observa
després de que es
desprenguin unes
esquames papiràcies;
és el pi d´escorça
més prima entre els Motllats, 30-10-2010
autòctons.
63. Pinus
sylvestris
20-4-2011, Mussara
Les fulles curtes, de 3 a 6 cm de llargada, d´un verd que tira a blau, rígides
i punxants, permaneixen de tres a cinc anys dalt de l´arbre.
67. Pinus mugo
Aransa, Cerdanya, 1800 m, 10-02-02 Lles, Cerdanya, 2100 m, 12-2-02
És un arbre poc alt (fins a 20 m), de tronc gruixut, amb el brancam inferior molt
acostat al terra i la capçada cònica. Viu 500-600 anys i és de creixement lent.
68. Lles, Cerdanya, 2100 m,
10-2-02
Pinus mugo
Pla de Beret, 1800 m, 29-10-00
És una espècie pròpia de l´estatge forestal superior de l´alta muntanya, i representa
el límit de la vegetació arbòria. A la península Ibèrica només forma grans masses
forestals als Pirineus, entre 1600 i 2300.
69. Pinus mugo
Lles, Cerdanya, 2100m, 10-02-02
Les fulles tenen un color verd molt fosc fan de 4 a 8 cm de llargada, són fortes
i punxants i una mica corbades.
71. Pinus
canariensis
El pi canari, P. canariensis, té les
fulles en grups de tres, de 20-30 cm,
pèndules, i es cultivat com a
ornamental en contrades
mediterrànies marítimes.
Tarragona, 3-4-99
72. Pinus
canariensis
IES Horticultura i Jardineria, Reus
5-6-07
73. Pinus
canariensis
IES Horticultura i Jardineria, Reus,
5-6-07
78. Pinus radiata
Parc de Sant Jordi, Reus, febrer 08
Les fulles fan de 10 a 15 cm, són de color
verd brillant i surten reunides en grups de
tres.
79. Pinus radiata
Parc de Sant Jordi, Reus, febrer 08
Les pinyes apareixen també de dues en dues o de tres en tres; són subsèssils,
reflexes, molt asimètriques a la base, i tenen uns 15 cm de llargada, amb els
escudets molt prominents i arrodonits.
80. Pinus cembra
Fulles verd-blavoses agrupades de
Alps, 19-4-07 cinc en cinc i de secció triangular.
81. Pinus cembra
Alps, 19-4-07
Creixement lent i maduració sexual als
40 anys oferint llavors pinyes, sovint
assimètriques, amb pinyons
comestibles.
86. Els cedres
Les pinyes, erectes, tarden dos anys en
madurar i poden esperar encara un any
més abans de dispersar els pinyons per
tal d´esperar a les condicions òptimes de
germinació. El pinyó, gran i amb una ala
membranosa, conté gran quantitat d´olis
esencials pel que s´enrancia facilment.
90. Cedrus atlantica
IES Horticultura i Jardineria, Reus, 8-2-06
Té fulles, verd-gris, d´uns 2-3 cm; pinyes cilíndriques i aixatades de 4 a 7 cm.
91. Cedrus atlantica
La Mussara. 94
De creixement quelcom més ràpid que els demés cedres i que alguns pins pel
que se´l ha utilitzat en alguna repoblació.
94. Cedrus
deodara
Té fulles, verd-clar, de 4 a 7 cm;
pinyes d´un tamany entremig
arribant fins a 11 cm però molt
emarginades o umbilicades.
Branques caigudes perquè rellisqui
la neu (aspecte ploraner) i guia
caiguda.
IES Horticultura i Jardineria,
Reus, juny 04
