2. L’art del Renaixement La ciutat italiana de Florència i les famílies de banquers Médicis tenen un paper important en l'aparició del Renaixement (segles XV-XVI) que rep el seu nom per la tendència a fer renàixer alguns ideals del món greco-romà. Els humanistes , que són els filòsofs i investigadors de l'època, proposen una nova mentalitat per a l'home basada en la llibertat i la raó. L'home és el centre de tot, la mesura de totes les coses. Cada home, individualment, és important. Cal que gaudeixi de la llibertat de decisió. Cal que destaqui gràcies a la seva pròpia personalitat. Ha de ser un home liberal, en el sentit d'estar disposat a acceptar la llibertat en el pensament dels altres homes. S'afirma el paper de l'home com a protagonista de la Història. Els artistes treballen per a l'alta burgesia i per a la noblesa, però ja no com a artesans laboriosos de l'Edat Mitjana; es consideraven inventors i creadors, artistes personals, intercanviaven idees, se sentien atrets per les obres literàries i plàstiques dels autors clàssics... L'exaltació de l'individu reforça el conreu del retrat com a gènere pictòric.
3. Durant el Renaixement l’art es converteix en un element de prestigi. Es considera que els escultors i els pintors desenvolupen un treball intel·lectual -no merament manual com a l'edat mitjana- i són apreciats com artistes. L’art del Renaixement es caracteritza pels següents trets: -L’ésser humà es converteix en el tema central dels artistes. -Es considera la natura i l’individu com un tot harmònic i perfecte i se’l representa ressaltant-ne les qualitats estètiques. -Els artistes del Renaixement pensen que el món està sotmès a regles i combinacions que li donen bellesa, harmonia i proporció. Es recuperen els models de l’antiguitat clàssica i pagana. Els artistes representen la figura humana, els cossos es representen nus i hi ha un gran interès en captar els sentiments de l’ésser humà. -Es tracten els fets històrics i mitològics i es continuen treballant temes bíblics.
4.
5. Els màxims exponents del quattrocento són Filippo Brunelleschi (Cúpula de Santa Maria del Fiore) Leon Battista Alberti ( Palau dels Medici )
6. L’obra més important iniciada del cinquecento és l’església de Sant Pere del Vaticà. La cúpula és obra de Miquel Àngel.
7. Escultura L’escultura s’inspira en el realisme clàssic de Grècia i intenta que les proporcions responguin als models reals. Es dóna molta importància a l’equilibri, a la perfecció, al moviment i a l’expressió dels rostres. Els escultors del Renaixement utilitzen el marbre i el bronze. El nu és el tema principal en les escultures, ja que els artistes creuen que mostra la perfecció de l’ésser humà. Hi ha una recerca constant de l’ideal de bellesa, es considera que l’ésser humà és el centre de la natura i n’és l’obra més perfecta. En el quattrocento destaquen Ghiberti i Donatello mentre que l’escultor més important del cinquecento és Miquel Àngel . Les seves escultures es caracteritzen per l’expressivitat i la majestuositat .
12. Pintura La pintura representa la realitat en tres dimensions gràcies a l’estudi de la perspectiva . D’aquesta manera l’artista produeix la il·lusió de la llunyania i de la profunditat espacial. Els pintors estan molt preocupats per la composició, l’expressió de les figures i l’estudi de la llum. Els temes més freqüents són el retrat, els temes religiosos i els mitològics. Els pintors més destacats en el quattrocento són Fra Angelico (1387-1455) i Botticelli (1444-1510) . En el cinquecento destaquen: Rafael (1483-1520), Leonardo da Vinci (1452-1519) i Miquel Àngel (1475-1564).
15. Leonardo da Vinci P intor, dibuixant, escultor, enginyer, arquitecte, músic, filòsof i inventor italià. Leonardo era el compendi vivent de tota la ciència coneguda al seu temps. Avui sembla demostrat que tenia un gran talent. Morí a Le Clos-Lucé, on fou requerit per Francesc I de França per participar en activitats científiques. - A Florència, pintà La Gioconda (1503). -A Milà, es consagrà especialment al monument a Trivulcio, condottiere de Lluís XII de França. -A Roma inicià el seu Trattato della pittura (publicat el 1561). Com a matemàtic, s’interessà especialment pels problemes que podia resoldre amb mètodes geomètrics, descoberts quasi sempre per camins empírics. Coneixedor indirecte de l’obra d’Arquimedes, descobrí la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide i les transformacions recíproques de cossos sòlids. Com a astrònom afeccionat, la seva concepció cosmològica anunciava la de Copèrnic. Acceptà les nocions fonamentals de l’estàtica aristotèlica i basà la seva dinàmica sobre el concepte medieval de l’impetus.
16. Escriví molt sobre mecànica. Estudià el moviment dels projectils, la caiguda dels sòlids i el xoc o percussió entre ells, i enuncià el principi de l’acció i la reacció. Fou un dels creadors de la hidrodinàmica. Féu una explicació dinàmica del relleu terrestre, considerant l’erosió pluvial i eòlica i la sedimentació. S’interessà pels fòssils com també per tota classe de restes d’animals, que utilitzà en estudis d’anatomia comparada. El seu interès bàsic per l’anatomia humana l’induí a practicar moltes disseccions, i amb els croquis obtinguts volia il·lustrar un monumental tractat d’anatomia humana, que restà incomplet i inèdit. Reeixí, però, en altres projectes científics d’utilitat més immediata: construcció de màquines de guerra i d’aparells destinats a la investigació, com higròmetres, anemòmetres, etc. Intentà de volar, però no ho aconseguí.
