1. UNITAT 15.
L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA I
TERRITORIAL D'ESPANYA I
CATALUNYA

2. Les societats s'organitzen segons diversos criteris tant a a
nivell territorial i administratiu com polític.
Els estats constitueixen les unitats bàsiques de
l’organització política del món.
L'Estat és una “unitat político-administrativa independent,
establerta en un territori delimitat, habitada per una
població, i amb un poder jurídic institucionalitzat”.
El model d’Estat actual està
constituït per tres pilars bàsics: el
territori, la població i el sistema legal
i jurídic.

3. El territori, delimitat per unes fronteres estatals, és on l'Estat
exerceix la seva sobirania.
La població és formada pels ciutadans de l’estat.
El sistema legal jurídic i polític regula la forma de govern, així
com els drets i les obligacions dels ciutadans.
Bàsicament parlem de sistemes polítics
democràtics o dictatorials.
En els sistemes democràtics, cal fer
referència a la separació de poders
(legislatiu, executiu i judicial), i a les
institucions que els encarnen :
Parlaments, Governs i Tribunals de
justícia.

5. Els estats s’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar
unes funcions relacionades amb la sobirania com: la
defensa del territori; l’ús de la força; la recaptació de
tributs i impostos; l’administració de justícia; la
representació internacional; l’ordenació interior de
l’economia; a més de proporcionar diversos serveis a la
població i a les activitats econòmiques com l’ensenyament
públic, la sanitat pública, l’ordenació territorial, la
construcció de grans infrastructures, etc.

6. La Nació és un “conjunt de persones (poble) amb fonaments
ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua, amb el mateix
context cultural, amb el mateix sistema de vida i història
comuna”.
Als elements de l’Estat la nació hi afegeix la consciència de
pertànyer a (l'orgull nacional, identitat nacional, sentiment
nacional). Així, el nacionalisme té com a projecte polític un
Estat per a una nació.
Relacionant Estat i nació obtenim:
- Estat nacional (identificació total entre estat i nació) Islàndia.
- Estat plurinacional (amb minories nacionals identificables)
RFRussa
- Nacions sense Estat. Kurds.

7. La Frontera és el “límit entre dues formacions político –
territorials o dos estats”.
Són essencials. El món és un món d’Estats, és un món de
fronteres, car la frontera, en limitar el territori permet
l'existència de la base física de l’Estat (identifica on exerceix
la sobirania, el seu àmbit administratiu i jurídic).
Sempre són productes històrics,
tot i relacionar-se amb accidents
geogràfics. Són el resultat d’un
acord o d’una imposició.

8. La tipologia morfològica varia depenent dels criteris de la
seva delimitació.
La frontera natural és aquella marcada
o recolzada en un accident físic, com
ara un riu (Miño) o una montanya
(Pirineus).
La frontera contractual és aquella en la
qual la voluntat de l’home és l’element
determinant, tot i que sempre ho és.
Això origina, de vegades, formes
arbitràries (geomètriques). Són les
fronteres artificials, en base a latitud i
longitud, que es troben sobretot a la
perifèria del sistema (Àfrica), i que
generen grans problemes.

9. La funcionalitat considera la frontera com a element
organitzador de l’espai. En aquest sentit, parlem d'un
element segregador o integrador.
Parlem de boundary, considerant la frontera com a element
segregador, que separa, és un obstacle. És la frontera límit,
que allunya (frontera EUA-Mèxic) i evidencia conflictes
fronterers (frontera Corea del N i del S).
Parlem de frontier si la considerem
com a element integrador, que
afavoreix les relacions a tots els
nivells (frontera entre EUA i
Canadà).

10. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I POLÍTICA DELS
ESTATS
Estat unitari (França, Portugal, Txèquia,
Finlàndia). La seva forma d’organització és el
centralisme. L'acció política / administrativa
rau en un govern únic (central). Existeix un
únic centre de poder, que actua sobre el
territori amb els funcionaris.
Estat descentralitzat (Espanya, Itàlia,
Irlanda). Model intermig entre el federal i
l’unitari. Hi ha un poder d’àmbit nacional i a la
vegada existeixen poders d’àmbit regional
(amb certes competències atorgades). Hi ha
unitats territorials autònomes, però una única
sobirania (de l’Estat).

11. Estat Federal (R.F.Russa, RFA, EUA). El
poder es divideix en dos nivells de govern,
el de la federació (govern federal) i els dels
estats. Cada autoritat, dins el seu àmbit té
plena sobirania. El govern federal és
subjecte sobirà en l’àmbit internacional
(política exterior, defensa, comerç
internacional) i en temes d’interès comú
(política monetària).
Confederació (Confederació Helvètica).
Pacte internacional entre Estats, creant
una unió permanent. S'estableixen lligams
per regular i coordinar afers comuns. El
principi bàsic és la igualtat de cadascun
dels Estats. Cada Estat manté la seva
sobirania i independència.

12. LA JERARQUIA ENTRE ESTATS
Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica
intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions
entre els diferents estats.
Cal considerar una combinació d’elements, com ara:
- Recursos naturals
- Grau de desenvolupament tecnològic
- Població, quantitat i grau de qualificació
- Posició geogràfica
- Absoluta, coordenades geogràfiques
- Relativa, context socio-econòmic de la zona
on es troba

13. Al món, actualment, es donen diversos conflictes
geopolítics. Aquests conflictes tenen diverses causes:
- A causa de la diversitat cultural. Per
exemple a Europa podem analitzar
conflictes nacionals com el belga
entre Flandes i Valònia. A nivell
mundial esmentar els xocs entre
israelites i palestins o el problema del
poble kurd.
- A causa dels desequilibris de
recursos.

14. - A causa de qüestions religioses
(conflicte a Nigèria entre cristians i
musulmans).
- A causa del problemes fronterers
(mala delimitació fronterera, per
exemple entre Índia i Paquistan).
- A causa de repressions polítiques
(Síria).

15. L'ORGANITZACIÓ POLÍTICO - TERRITORIAL
D'ESPANYA I CATALUNYA
L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA D'ESPANYA
Amb la mort de Franco (1975) s’inicia el
procés de transició política de la
dictadura a la democracia que culmina
amb l’aprovació de la Constitució el 1978.
Aquesta defineix Espanya com un estat
social i democràtic de dret, i la forma de
govern és la monarquia parlamentària (el
rei regna, però no governa).

16. El sistema
polític espanyol
La Constitució és la llei
fonamental del país.
Com a democràctica,
estableix la sobirania
nacional i la separació
de poders.
Ara bé, la democràcia espanyola no és directa sinó
representativa. Els majors de 18 anys voten i deleguen en uns
representants

17. A Espanya hi ha quatre tipus de convocatòries electorals:
• Eleccions generals (Congrés -President del govern,
Govern- i Senat).
• Eleccions autonòmiques (Parlament -President, Govern-).
• Eleccions municipals (Ajuntament -Alcalde, Govern
municipal-).
• Eleccions europees (Parlament europeu).

18. A Espanya s'aplica per repartir els escons un sistema de
representació proporcional. S'usa el que s'anomena la regla
D'Hondt modificada, en què només s'atorguen escons als
partits que han superat un determinat percentatge de vots
(3%), denominat barrera electoral.
Es divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura
per 1, 2, 3, etcètera, fins a un nombre igual al d'escons
assignats a la circumscripció, en aquest cas vuit. Amb
aquesta taula s'atribueixen els escons a les candidatures que
obtinguin els més grans quocients per ordre decreixent.

19. En els Estats democràtics el Parlament és la seu del poder
legislatiu. A Espanya el Parlament són les Corts Generals,
formades pel Congrés dels Diputats i el Senat.
El Congrés (cambra baixa)
té el poder de legislar. Està
format per 350 diputats. La
província és la
circumscripció electoral. Un
cop triats, el rei (prèvia
consulta amb els diversos
partits parlamentaris)
proposa un candidat a la
Presidència del Govern.

20. El Congrés regula i controla el Govern (fins i tot pot
provocar una moció de censura), aprova les lleis i els
pressupostos de l'Estat.
El Congrés tria el President del
Govern. Aquest nomena els seus
ministres, configurant així el poder
executiu. Aquest governa, però és
controlat per les Corts Generals. Ara
bé, el President del Govern està
facultat per dissoldre les Corts i
convocar noves eleccions.

21. El Senat (cambra alta) és una cambra de representació
territorial, que duplica pràcticament les funcions del Congrés.
El Senat pot revisar les propostes legislatives que
prèviament han passat pel Congrés dels Diputats. Ara bé, és
el Congrés qui aprova els textos definitivament.
En política exterior, el Senat pot autoritzar o denegar la
ratificació de tractats internacionals.

22. El Consell General del Poder Judicial és l'òrgan de govern
dels jutges i magistrats encarregats d'administrar justícia
segons la legislació del país.
L'integren el president del Tribunal Suprem i vints membres
designats per les Corts Generals i nomenats pel rei per a
un període de cinc anys

23. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D'ESPANYA
Tots els estats tenen divisions més petites dins els seus
territoris. Les divisions administratives són eines de
l’Administració a l’hora d’impulsar un model concret
d’organització territorial, per això varien al llarg de la història.
A Espanya al segle XIX, amb la creació de l'Estat liberal,
continuà la tendència centralista. Així, el 1833 es creà la
divisió provincial de J. de Burgos, base de l'actual. Volia
afavorir el centalisme i l'administració, uniformitzant.

24. La divisió provincial
de Javier de Burgos
de 1833, basada en
criteris topogràfics i
d’extensió i població
homogènia. Aquesta
divisió s’ha mantés
pràcticament sense
canvis fins l’actualitat.
A finals del segle XIX apareixen demandes descentralitzadores,
primer federalistes (primera República) i després autonomistes
(catalanistes).

25. Ja al segle XX, els
moviments polítics i
culturals nacionalistes
qüestionen l’Esta t
centralista. Per això,
amb la II República
arribà un intent de
descentralització. Es
parlava d'un Esta t
integral, que oferí la
possibilitat d'aconseguir
l'autonomia. Aquesta va
ser atorgada a
Catalunya, País Basc i
Galícia (CCAA
històriques).

26. El Franquisme significà la
tornada del centralisme (“una,
grande y libre”). La Dictadura
franquista ignorà la realitat
regional i practicà un exaltat
nacionalisme espanyol,
unitarista i excloent. L’estat
dictatorial, unitari i centralista,
reprimí durament qualsevol
forma de nacionalisme i
Divisió provincial regionalisme i l’ús de llengües
del franquisme pròpies distintes del castellà.

27. La tornada de la Democràcia possibilità un nou intent de
descentralització. L'actual Constitució reconeix la
plurinacionalitat de l'Estat, que quedà dividit en 17
autonomies (17+2).

28. La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre
l'estat unitari i el descentralitzat. Espanya és un “Estat unitari,
amb autonomia de les nacionalitats i les regions”.
L'Estat és unitari, car la unitat nacional és un principi suprem
de la constitució, però a la vegada és descentralitzat, ja que
el principi d’autonomia s’aplica a tots els nivells (autonòmic,
provincial i municipal).
El títol VIII, “sobre l’organització territorial d’Espanya”,
estableix que Espanya s’organitza territorialment en
municipis, províncies i CCAA.
Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública, la
local, l'autonòmica i la central .

31. Els municipis són “l'ens menor territorial primari”. La
constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que tenen
personalitat jurídica plena.
Els ajuntaments governen i administren els municipis. Són
formats per alcaldes i regidors (varien en funció dels
habitants) triats per tots els empadronats en el municipi,
majors d’edat.
El terme municipal és l’àmbit on exerceix les seves funcions.
Les seves competències venen recollides en la “Llei de
Bases de Règim Local”. es centren bàsicament en
l’ordenació territorial, la seguretat en llocs públics, el
transport d’abast municipal, la salubritat, obres i serveis i la
protecció del medi ambient.

32. Així, són competència dels municipis
- Organitzar l'administració pública municipal
- Recaptar i administrar els ingressos municipals
- Atorgar llicències (en les seves competències)
- L'ordenació territorial i l'urbanisme
- L'enllumenat públic
- La recollida de residus i la neteja
- La gestió dels cementiris
- La gestió dels mercats
- El control del trànsit dins el terme municipal
- El transport públic
- Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries
i esportives
- ... / ...
Es poden crear mancomunitats de municipis.

33. Mapa termes municipals de Catalunya (2007)

34. La província és una “entitat local amb personalitat jurídica
pròpia, determinada per l’agrupació de municipis”.
Actualment les províncies:
- Són la divisió territorial de l'administració perifèrica de
l'Estat.
- Són l'entitat local de rang més alt.
- Són la circumscripció electoral de l'Estat.

35. Les províncies són la divisió territorial de
l'administració perifèrica de l'Estat. És a dir,
és la divisió territorial per a que l’Estat pugui
complir les seves activitats. Cal recordar que
l’Estat hi exerceix les competències
exclusives sobre 32 matèries, com ara
emigració, defensa, hisenda general..., de
les quals s’encarrega el subdelegat del
govern.
Les Delegacions i Subdelegacions del
Govern i dels diferents Ministeris són òrgans
de l’Administració de l’Estat que tenen un Emilio Ablanedo Reyes
Subdelegat govern a
marc d’actuació provincial. Barcelona (2012)

36. Les províncies també són l'entitat d'administració local de
rang més elevat. Ha de cooperar amb els municipis a
través de les diputacions provincials. Del govern de les
províncies s'encarreguen les diputacions provincials o
d’altres corporacions de caràcter representatiu.
La diputació provincial és un òrgan intermedi de caràcter
representatiu i d’elecció indirecta. És formada pels diputats
provincials, triats pels càrrecs municipals de la província.
Salvador Esteve i Figueras
President de la Diputació de
Barcelona (2012)

37. La diputació provincial ha de coordinar els serveis
municipals entre si, l’assistència als municipis de menor
capacitat econòmica i la prestació de serveis públics
supramunicipals. Per tal de complir aquestes funcions
municipis i diputacions es nodreixen fonamentalment de
tributs propis i de la participació en els de l’Estat i les CCAA
(sempre són proporcionals a la seva població).
Per últim, a Espanya les
províncies també tenen
una funció electoral, cat
són circumscripcions
electorals.

38. Distribució escons per província, 2012

39. A banda de municipis i províncies, també existeixen altres
entitats territorials locals.
- Poden donar-se mancomunitats de municipis i
corporacions metropolitanes.
- A les illes, existeixen els cabildos (Canàries) i
els consells insulars (Balears).
- A Catalunya existeixen les comarques.

40. Les comunitats autònomes són “ens públics territorials amb
facultats d’autogovern i autonomia legislativa”.
Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del 78,
que tracta de donar resposta a la qüestió de la pluralitat
nacional de l’Estat. El principi d'autonomia es va estendre a tot
el territori (“cafè per a tothom”).
Ara tenim les anomenades 17 + 2: Catalunya, Aragó,
València, Balears, Navarra, Galícia, Astúries, Extremadura,
Múrcia, País Basc, Castella-Lleó, Castella-La Manxa,
Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Madrid, Canàries, més Ceuta i
Melilla.

41. Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es poden
diferenciar en tres grans grups, considerant com
aconseguiren la seva autonomia.
• Comunitats que van accedir a l’Estatut per l’article 151, que
corresponen al que s’anomena comunitats històriques (via
ràpida, aplicada a Catalunya, País Basc i Galícia)
• Comunitats autònomes que van ser assimilades a aquest
article (Andalusia).
• Comunitats autònomes a través de l’article 143 (via lenta).
Cal citar també les dues ciutats autònomes de Ceuta i
Melilla.

42. La configuració definitva de les
Comunitats Autònomes recull en
gran mesura l’ organització
històrica existent en l’Edat
Moderna, fonamentant-se en els
regnes medievals (Catalunya,
País Basc, Galícia, Navarra,
Andalucia, Aragó, P. Valencià,
Balears, Astúries… )
En el cas d’altres comunitats s’utilitzaren criteris
geogràfics: Cantàbria, La Rioja…
Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la
gran unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris
històrics, geogràfics o polítics (Madrid)

43. Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades per
els seus estatuts. Les principals institucions de les CCAA són:
- Parlament o Assemblea, triat per sufragi universal, legisla en
allò que té competències (exclusives, compartides o
executives)
- Consell de govern, que executa i administra.
- Presidència. És el cap del govern autònom, amb poder
executiu. És la màxima representació de l’autonomia.
- Tribunals superiors de justícia.

44. Les CCAA desenvolupen les competències que el govern
central delega en elles, com ara ordenació territorial, sanitat,
educació, medi ambient, gestió patrimonial...
Les competències poden ser de diversos tipus:
- Competències exclusives, tant del govern central com dels
governs autonòms. Aquests poden exercir tot el poder.
- La competència serà concurrent quan l'Estat pot aprovar
una llei bàsica o de línies generals i les comunitats
autònomes poden dictar legislacions de desenvolupament i
tenen, a més, la facultat de dictar els reglaments i efectuar
l'execució de la funció pública respectiva.
- En el cas de les competències compartides, tota la
legislació, reglamentació i normativa en general sobre el
tema correspon a l'Estat, mentre que la tasca de les
comunitats autònomes es limita a tot allò relatiu a l'execució.

45. Després de 25 anys de funcionament, a nivell d’organització
territorial hi ha tota una sèrie de qüestions pendents, que
caldria resoldre per tal de buscar una organització més
racional.
Caldria millorar:
- La comarcalització
- El tema dels enclaus territorials
- La qüestió de les àrees metropolitanes
- L'excessiu nombre de municipis. En
aquest tema, cal una reducció per
aconseguir entitats viables en relació als
seus habitants i a la seva capacitat
econòmica.
Mapa província de Burgos

46. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA
En època medieval va ser dividida en vegueries i
sotsvegueries (sXIV-XVIII). El veguer era un funcionari
reial.
El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les
vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments.
Napoleó dividí el territori en 4 corregiments, per després
annexionar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments.
El 1833, arribà la divisió provincial. Catalunya es dividí en
4 províncies (governador civil). Cadascuna havia de
negociar sola davant el govern central.

47. El 1834 es crearen els partits judicials.
Amb la II República, Pau Vila creà la divisió comarcal, amb 38
comarques i 9 vegueries. Aquesta però, no va ser aplicada
per la guerra civil.
La nova divisió territorial i l’assignació de la capital comarcal
considerà:
- El nombre d’habitants (com a mínim, 50.000).
- La tradició administrativa del nucli principal (pe: cap partit
judicial).
- La vinculació tradicional de les poblacions a una
determinada zona.
- La necessitat dels habitants d’anar i tornar en un dia a la
capital comarcal.

49. L'actual règim autonòmic començà amb la instauració de la
Generalitat provisional, el 1977. Posteriorment s'aprovà
l'Estatut de Sau, el 1979. Ara està en vigor el nou Estatut
del 2006.
L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització
territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca i
la província.
Actualment a Catalunya el govern central manté la divisió
provincial (manté les diputacions). Per la seva banda, el
govern autonòmic utilitza la divisió comarcal.
La comarca és una entitat local creada pel Parlament de
Catalunya. La Llei de 1987, de comarcalització, crearà 41
comarques. Així, s’afegeixen 3 al projecte de Pau Vila (Pla
de l’Estany, Pla d’Urgell i Alta Ribagorça).

50. La comarca dóna suport als municipis (sobretot petits, amb
menys capacitat) en les seves competències.
Les comarques són dirigides pel Consell Comarcal, triat entre
els regidors de la comarca. El Consell Comarcal té
competències en els següents àmbits:
- Cultura
- Esports
- Urbanisme
- Ordenació territorial
- Afers socials
- Ensenyament
- Polítiques ambientals
- I allò que delegin els municipis

53. Des de la concessió de l'autonomia a Catalunya, a nivell
territorial s'ha produït alguns canvis. Destaquen
principalment la creació de comarques i la modificació de
certs límits municipals.
Es tracta d'agregar o fusionar municipis (en les zones
deprimides demogràficament) o de segregar-los (en les
zones més dinàmiques). La darrera segregació, aprovada
l'abril del 2010 segregà La Canonja, a Tarragona.
Ara a Catalunya hi ha 945 municipis. El 70% tenen menys de
2000 habitants, i el 40% menys de 500. Els problemes del
que tenen poca població és proveir de serveis als seus
habitants. El problema s'accentua en municipis molt
extensos, amb població envellida...

54. Mapa dels termes
municipals de
Catalunya.
Cal recordar que el
pressupost es troba
molt condicionat per
la seva població.

55. L'any 2000 es creà la Comissió d'experts per a la revisió
del model territorial de Catalunya, que elaborà l'Informe
Roca.
Aquest informe va ser polèmic, car proposava:
- La desaparició dels municipis amb menys de 250 h.
(agregacions de municipis).
- La creació de vegueries.
- Ampliar el nombre de comarques.
- Crear l'àrea metropolitana de Barcelona.
Aquesta ja funcionà del 1974 al 1987. Ara existeix
la corporació metropolitana de Barcelona, i des del
2006 la Carta Municipal de Barcelona, que atorga a
l'ajuntament de Barcelona un règim especial, amb
més competències (vivenda, serveis socials....)

56. El Parlament ha aprova t
recentment la creació de 7
vegueries.

57. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA UE
La UE presenta importants desequilibris regionals. Per tal de
corregir-los i afavorir el desenvolupament de les regions més
desafavorides s'ha creat la política regional i la política
estructural i de cohesió.
La classificació territorial de la UE, amb poques excepcions,
segueix la divisió administrativa de cada Estat.
La UE ha creat els NUTS (Unitats Territorials Estadístiques),
establint-se 3 nivells territorials.

58. Els NUTS 1 són el primer nivell de desagregació territorial
dins els Estats. Són, per tant, grans unitats territorials. Ara
bé, dins aquest grup trobem casos molt diferents, com els
Länder alemanys (amb gran poder) o les agrupacions de
CCAA a Espanya ( 7 NUTS , amb una funció estadística,
poc operativa).
Els NUTS 2 corresponen al segon nivell de desagregació
territorial dins els Estats. Es tracta d'un nivell més
operatiu, base de la política regional de la UE, car
coincideix amb la veritable divisió regional. A Espanya són
les CCAA (18 NUTS 2, 17 CCAA més Ceuta i Melilla).

59. Els NUTS 3 són els
tercer i últim nivell de
desagregació
territorial dins Estats.
És l’àmbit més local.
A Espanya les 50
províncies, més
Ceuta i Melilla
conformen 52 NUTS
3.

60. Les regions dins la UE es
poden classificar seguint
diversos criteris .
Destaquen l'Índex de
Perifericitat, que mesura
l’aproximació o llunyania
al centre d’activita t
econòmica, considerant el
PIB regional. Així hi ha
regions centrals (interiors i
exteriors) regions
intermèdies i regions
perifèriques (interiors i
exteriors).

62. El principal problema d'aquestes classificacions és que no
defineixen blocs geogràfics precisos, amb certa solució de
continuïtat.
Les classificacions serveixen per dissenyar la política
regional europea, car s'agrupen les regions en nivells
semblants de desenvolupament. Teòricament tenen una
realitat semblant, amb problemes semblants.
Cal planificar polítiques d’àmbit supranacional, car ja des
del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans
desequilibris econòmics regionals. Aquests suposen un
greu perill, ja que poden dificultar el procés d’integració.
Aquesta situació ara és més clara, amb l'ampliació a 27
estats.

63. D'aquesta manera, el 1975 es creà el Fons Europeu de
Desenvolupament Regional (FEDER). Amb ell es posa en
marxa la política regional europea, que té com a principal
objentiu corregir les excessives divergències en el nivell de
desenvolupament de les diverses regions.
El 1993, amb la signatura del tractat de Maastricht, es donà
un nou impuls a la política regional. Es creà el Comité de
les Regions i els Fons de Cohesió per als membres amb
els nivells de renda més baixos (amb un nivell de renda
inferior al 90% de la mitjana europea). Des d'aquell
moment, els països més beneficiats van ser Espanya,
Portugal, Irlanda i Grècia.