Este documento resume un libro sobre cómo hablar en público de manera efectiva. Explica que la comunicación oral es cada vez más importante para conferencias y presentaciones. Ofrece consejos sobre cómo controlar los nervios al hablar en público, como prepararse bien, ganar experiencia y usar técnicas prácticas. También cubre temas como el lenguaje corporal, la voz, el uso de medios audiovisuales y cómo preparar un guión efectivo. El objetivo es proporcionar una guía completa para hablar con seguridad y eficacia frente a una audiencia.

1. RESUM DEL LLIBRE
“COM PARLAR BÉ AMB
PÚBLIC”
Marta Hernádez Reyes
Comunicació, oral, escrita i digital

2. Capítol 1
La importància de la comunicació
Cada dia és més important saber parlar bé amb públic, ja que cada cop
s’utilitza més per fer conferències, presentacions...
Tothom pot aprendre a parlar en públic. Tot i que distingim entre la bona
retòrica (que està plena de sentit, és senzilla, clara, original, moderna i sincera)
i la mala retòrica (que està buida, és pomposa, artificiosa, tòpica, arcaica i
falsa).
La dificultat més important a l’hora de parlar en públic és saber controlar els
nervis. És important que el públic no senti la teva inseguretat. Hi ha sis coses
que ens permeten controlar els nervis:
- L’efecte melic. L’orador mentre parla està mirant-se el melic, ja que
d’aquesta manera pot controlar les seves sensacions.
- És normal estar nerviós: l’adrenalina. Parlar amb públic no s’acostuma a
fer cada dia i per tant és lògic tenir una certa angoixa davant de la
perspectiva de realitzar una presentació oral. El que és important és
saber controlar-te i treure-li importància.
- Una bona preparació: la millor garantia. Has de tenir una presentació
ben pensada, de tal manera que sàpigues que diràs en cada moment.
- Experiència i pràctica: més autoconfiança. a partir de la pràctica pots
anar millorant, gràcies a l’autocrítica.
- Alguns trucs pràctics.
- I si hem quedo en blanc? És de les coses que fan més pànic als oradors
novells. Davant d’aquesta situació pots fer varies coses: reconèixer-ho
obertament, repetir el darrer que s’ha dit, formular una pregunta al
públic...
Hi ha quatre preguntes bàsiques a l’hora de parlar en públic:
- Per què? L’objectiu.
- A qui? El públic, l’interlocutor.
- Què? El guió.
- Com? Els mitjans.

3. Capítol 2
Com parlar en públic
En aquest capítol tractarem la pregunta com. Veurem les tècniques per a
enfrontar-se davant d’un públic: la veu, el llenguatge oral, el llenguatge corporal
i els mitjans audiovisuals de suport.
És important anar al gra a l’hora d’explicar les coses. Fer-ho amb naturalitat, és
a dir, intentar no cohibir-te. No pronunciar frases llarguíssimes i intentar-ho fer
tot de la manera més simple possible, de tal manera que quedi entès
clarament.
Per fer una bona explicació és important tenir bons coneixements, és a dir,
dominar el tema. Un altra punt essencial és el de memoritzar el que dirà, ja que
així també ho podrà dir amb la màxima naturalitat.
La mirada és un element clau a l’hora d’establir una relació amb el públic. Així
l’orador pot anar modificant el seu discurs segons la reacció del públic. A més
mirant pots obtenir informació i també dominar al públic, de tal manera que set
vegi segura.
La veu és un factor revelador de l’orador. Per això ha tenir presents quatre
aspectes: la intensitat o el volum alt (per a captar l’atenció del públic), la
velocitat de creuer, la vocalització i articulació i l’actitud davant del públic.
També s’ha de tenir en conta l’entonació en que s’explicarà, ja què ha de ser
de tal manera que no s’avorreixi el públic. Cal a dir que per a fer una bona
entonació s’ha d’entendre el que és diu a la perfecció. Hi ha diferents tipus de
frases:
- Frases enunciatives. Comencen en to greu, pugen i tornen a baixar.
- Frases interrogatives.
- Frases exclamatives.
El control de la respiració, és essencial per a un orador. És important fer
pauses ens els moments que convingui, per fer la frase més entonada.

4. Capítol 3
El llenguatge oral
El llenguatge oral ha de buscar per damunt de tot la simplicitat, la claredat i la
immediatesa. Les tres característiques bàsiques del llenguatge oral són:
claredat, precisió i brevetat.
Quan parles amb públic has de ser clar, ja que les paraules se les endú el vent,
és a dir, que no pots tornar a repassar una frase com en un text escrit. Per tant
es important saber construir frases curtes i utilitzar un ordre gramatical lògic.
Cal donar dades i explicar casos i històries molt concrets, de manera que
t’emboliquis amb altres temes que no siguin interessants per al públic. L’orador
ha de donar-li el que vol sentir, explicar-li sintèticament i plegar.
Un bon comunicador també ha de saber que l’humor és excepcionalment
important per a establir un bon contacte amb el públic, ja que és una manera de
trencar barreres entre ambdós, generar confiança i relaxar-lo... L’humor és una
de les claus de l’èxit de l’orador.
Hi ha altres figures retòriques que és poden utilitzar a l’hora de parlar amb
públic, com:
- Paradoxa: construir una frase que inclou una contradicció aparent.
- Eufemisme: no dir clarament allò a que ens referim.
- Antítesi: definir una cosa per oposició a una altra.
- Ironia: dir una cosa quan en realitat volem dir una altra, i sabem que el
públic interpretarà aquesta altra.
- Onomatopeia: reproduir sons de la realitat.
- Asíndeton: suprimir connexions gramaticals d’una frase per donar-li més
força.
- Pregunta retòrica: formular una pregunta al públic sense esperar
resposta.
- Clímax: fer ascendir una determinada idea.
- Circumloqui: no entrar directament en un tema, sinó donar un tomb per
temptejar el territori.
- Hipèrbole: exageració.
- Minimització: treure importància a una cosa.

5. - Personificació o antropomorfisme o prosopopeia: donar vida a un objecte
inanimat.
- Sinècdoque: identificació del tot per la part.
- Retardament o suspens: provocar l’interès evitant donar una informació
esperada.
- Anticipació: avançar el que es dirà.
- Recordatori: recapitular el que s’ha dit.
- Explicació: explicitació d’alguna cosa.
- Repetició: figura que consisteix a insistir sobre una paraula o frase
important.
Una altra cosa important per parlar bé amb públic és dominar la llengua
catalana, és a dir no cometre errors lingüístics.
Capítol 4
El llenguatge corporal
El llenguatge corporal és essencial en la comunicació oral. L’orador comunica
amb tot el cos i molta gent no és conscient: amb la mirada, amb el moviment de
les mans, amb la postura, amb la distància interpersonal, amb l’aparença i la
manera de vestir. Quan l’orador expressa oralment, fa servir el llenguatge no
verbal, ja sigui per a donar èmfasi, per a matisar, per a indicar, per a enumerar,
per a interrogar, per a ordenar o per a suggerir. Amb els gestos precisa allò que
vol dir amb paraules.
Un altre element important per tenir en conte quan fas una exposició oral és
l’actitud. Has de tenir una actitud positiva envers al públic. Una bona manera de
començar amb bon peu una exposició és amb somriure, ja que d’aquesta
manera transmets amabilitat des de bon principi al públic i aquest ho agrairà.
Hi ha tres trets ha esmentar:
- La posició del cos, que és l’expressió de l’autoritat i la seguretat de
l’orador.
- La gesticulació, que és l’expressió de l’energia de l’orador.
- La mirada, que és el que expressa si l’orador és conscient del públic i
s’hi comunica.

6. Pel que fa a la posició del cos, és una manera de que el públic rebi missatges
respecte a la seva autoritat o a la seva seguretat.
La posició ideal és la postura d’equilibri. La més senzilla, còmoda i natural per a
l’orador. Cal estar dret, els peus han d’estar separats, el pes del cos ha de
descansar sobre tota la superfície dels peus. Quant als braços, cal deixar-los
penjar còmodament als costats del cos, d’una manera natural. Si l’orador
permet que el pes del cos es reparteixi amb equilibri, es pot relaxar i tenir en
compte el públic. Hi ha algunes recomanacions pel que fa a la posició:
- Ensenyar el cos sencer
- Moure’s de tant en tant
- Evitar els moviments cíclics
- Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes
- No creuar els braços
La gesticulació de l’orador dóna informació de la seva energia, de la seva
convicció i de la seva sinceritat al públic. La gesticulació inclou tots els
moviments dels braços i mans. Ha de complir quatre condicions:
- Ha de ser natural
- No ha de semblar assajada
- Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú
- No ha de ser exagerada
Hi ha dues classes de gestos: oberts i tancats. Els gestos oberts denoten
l’absència d’una imposició i la possibilitat d’escollir. Els gestos tancats
expressen poder, repressió i violència. Els consells generals sobre gesticulació:
- Cal mostrar les mans al públic
- Cal evitar els gestos que neixen de la inseguretat o el nerviosisme (cal
incloure els tics)
- Cal evitar fer moviments breus i ràpids amb l’avantbraç
- No s’han d’acabar els gestos massa de cop
Però, a vegades l’orador pot fer-se preguntes com: per què és necessari
controlar el cos? No es fals, això? Doncs, la teoria diu que si es modifica una
conducta, es pot modificar la causa d’aquella conducta. Qualsevol persona pot

7. modificar la seva conducta mitjançant un acte de voluntat. Per tant, aquest acte
de voluntat és el que fa un bon orador.
El conductisme és la primera raó per la qual l’orador ha de tenir molta cura de
la seva expressió no verbal.
Capítol 5
Tipus de mitjans audiovisuals: la informació visual
Quan es parla dels mitjans audiovisuals es pensa de seguida en pissarres,
transparències, gràfics i pantalles d’ordinador. S’utilitzen amb molta freqüència
els mitjans audiovisuals per a acompanyar presentacions orals o discursos.
Utilitzar aquesta mena de mitjans és útil i interessant, però cal remarcar una
cosa: els mitjans audiovisuals són un suport i només un suport. L’essència, la
base del discurs, és l’orador i el seu guió. La presentació ha de ser humana. De
vegades, l’ús abusiu i indiscriminat de mitjans audiovisuals no fa sinó posar de
manifest la inseguretat de l’orador. L’ús d’aquests mitjans té dos avantatges:
- Els mitjans audiovisuals permeten destacar paraules o conceptes
- Els mitjans audiovisuals són molt importants i útils per a un tipus concret
d’informació: l’estadística.
El gràfic renova l’atenció de l’audiència i afegeix interès a l’exposició. Hi ha
diferents tipus de gràfics:
- Gràfics de barres, és la forma més habitual de presentar i comparar la
informació.
- Gràfics lineals, que permeten mostrar dades i identificar possibles
tendències al llarg de període de temps.
- Gràfics circulars o formatgers, és un recurs molt atractiu quan es tracta
d’expressar percentatges sobre un total.
Una altra informació no estadística són els esquemes, que relacionen
conceptes o processos.
També, el mitjà audiovisual per excel·lència que s’utilitza són les dispositives de
Power Point.

8. Capítol 6
Com preparar un discurs: el guió
Una de les coses que distingeixen la bona retòrica de la mala retòrica és que
només en la primera l’orador té clar el que vol dir, i ho diu de la millor manera
possible. El bon orador, l’orador eficaç, va al gra i s’explica de forma
transparent. I, per això necessita saber perfectament què és el que vol dir.
És important saber preparar el guió d’un discurs. El guió és el conjunt d’idees
que es volen transmetre al públic, posades en l’ordre adient. La preparació del
guió del discurs és transcendental. És impossible parlar amb coherència sense
una bona preparació. La manera de preparar un guió és molt personal. Cada
orador té les seves tècniques i els seus trucs. Però es pot establir un sistema
que tothom pot utilitzar, que té dues etapes:
- Aproximació i esquema general. Abans de preparar un discurs, cal
reflexionar sobre el públic, els objectius del discurs, les idees principals i
els mitjans.
Aquesta primera aproximació al guió defineix quines seran les seves
pautes fonamentals.
- Recerca d’idees, estructuració i guió definitiu. A partir d’aquest esquema
bàsic, l’orador es posa en marxa per enllestir un guió més complet, que
serà el definitiu.
- Aprendre a pensar. Fer un guió t’ensenya a pensar. L’experiència
demostra que hi ha una relació molt íntima entre el llenguatge i el
pensament.
El primer que li cal a un orador per a preparar un discurs és dominar
perfectament el tema de què vol parlar. Hi ha tècniques lògiques per a la
recerca d’idees: la documentació i el coneixement del tema, l’estrella, el cub i
l’anàlisi FDOA.

9. 1) La documentació i el coneixement del tema.
És la base de tot. S’ha de conèixer el tema de que s’ha de parlar. Si
l’orador no el coneix s’ha de documentar. La credibilitat d’una
presentació oral o un discurs estarà lligada amb la qualitat i quantitat de
documentació que aporti.
2) L’estrella.
És una tècnica que es basa a donar les respostes a les preguntes
bàsiques sobre un tema determinat. Les preguntes són: què, qui, on,
quan, per què i com.
3) El cub.
És un procediment molt eficaç per a analitzar i fer valoracions sobre un
tema qualsevol. Cal buscar la resposta a sis qüestions, que corresponen
a les sis cares del cub: descriu-ho, compara-ho, relaciona-ho, analitza-
ho, aplica-ho, argumenta-ho.
4) Anàlisi FDOA.
És un seguit de conceptes per a analitzar una situació. Té les parts
següents: F(punts forts), D(punts dèbils), O(oportunitats) i A(amenaces).
Algunes d’aquestes tècniques tenen com a funció fomentar la creativitat de
l’orador. Perquè un discurs sigui bo, cal que cridi l’atenció de la gent, que sigui
interessant i sorprenent.
Com ja sabem, el cervell humà té dues àrees ben diferenciades pel que fa a les
funcions. L’hemisferi dret és el del pensament intuïtiu: la creativitat, les
associacions ràpides, les imatges i els conceptes globals. L’hemisferi esquerra
està especialitzat en el pensament lògic i seqüencial.
Hi ha tres tècniques basades en la creativitat:
- Pluja d’idees. És una tècnica creativa que es va utilitzar inicialment en
publicitat. Té una doble funció: explorar un tema determinat i trobar idees
creatives, inesperades, originals o sorprenents. Aquest funciona amb
dues fases: la primera, la creació, que es tracta de llençar moltes idees i
molt variades. La segona que és la de valorar, triar i estructurar.

10. - Recerca analògica. Es tracta d’analitzar un problema en funció d’un altre
problema que es planteja com a anàleg al primer.
- L’atzar. Cal saber escoltar la veu de l’atzar, que parla constantment.
L’atzar donarà informació.
Hi ha tècniques per a estructurar un cop que ja has buscat l’informació.
La que més s’utilitza és la del mapa conceptual. Consisteix a posar el tema
principal al centre i crear arbres que es ramifiquen en totes direccions.
Un altra sistema és l’esquema lineal. És la forma clàssica d’estructurar. És
basa a crear “calaixos” de diferents nivell i treballar verticalment.
Hi ha tècniques per a valorar un cop l’orador ja ha buscat les idees i les ha
ordenat segons una estructura determinada. Cal decidir què és el més
important i resumir al màxim.
La capacitat de síntesi és un dels elements clau de la comunicació. La síntesi
combina en un tot coherent els elements indispensables per a la comprensió
d’un assumpte. Es poden distingir tres nivells de síntesi:
- Donar una visió de conjunt (resum)
- Trobar una estructura (interpretació)
- Formular una problemàtica (creació)
La valoració és una operació de la ment molt relacionada amb la síntesi.
Un tema important a l’hora de preparar un guió és la virtut de saber escoltar. En
un sentit doble: literal (mentre dura el discurs, conèixer les reaccions del públic)
i figurat (construir el guió del discurs imaginant què és el que interessa al
públic.
Saber escoltar té do avantatges de cara a millorar la comunicació: afalaga els
altres i trenca barreres i permet obtenir informació dels altres.
Un altre aspecte essencial a l’hora de parlar en públic és donar un to positiu. El
guió ha d’estar pensat de manera que doni una imatge positiva del tema i de
l’orador. Es molt important saber desemmascarar l’enfocament negatiu i trobar
l’altre cara de la moneda, la positiva. Els trucs per positivitzar els missatges
són: centrar-se en l’altre, estil positiu, lèxic positiu i reconèixer errors.

11. Capítol 7
La introducció i la conclusió de la presentació oral o discurs
El bon discurs és exhaustiu. L’estructura del discurs està perfectament definida
i és universalment acceptada. La construcció bàsica és molt simple. S’anomena
divisió tripartita, ja que té tres parts:
- introducció resum. A les primeres frases cal seduir el públic i resumir-li
breument el que explicarem.
- Desenvolupament. El discurs pròpiament dit, amb totes les dades i tots
els arguments.
- Conclusions. Recapitulació del que s’ha dit, conclusions i
recomanacions.
El públic no mostra la mateixa atenció durant tot el discurs. És evident que el
públic no tindrà el mateix nivell d’atenció i que l’atenció màxima es produeix
només en moments molt puntuals: el principi i el final. Per això l’orador quan
prepara el discurs ha de tenir molt present els diferents nivells d’atenció.
L’orador si vol que el seu missatge sigui adequadament captat i retingut pel
públic, l’ha de repetir al principi i al final de la presentació. Un bon orador ha de
tenir això molt present i ha de buscar principis dels discursos que atreguin
l’atenció del públic des de un primer moment.
Hi ha dues condicions bàsiques que ha de complir una bona introducció a un
discurs: seduir i guanyar-se al públic i resumir els missatges principals.
Tota la traça i els coneixements de l’orador s’han de mobilitzar per aconseguir
una bona introducció.
Els bons comunicadors saben seduir l’interlocutor. És a dir, es guanyen des del
principi el públic.
Dues persones es comuniquen bé quan tenen coses en comú, quan
comparteixen un sistema de valors, uns prejudicis, unes experiències, una
manera d’entendre les coses.

12. Hi ha quatre idees directrius bàsiques que permetran a l’orador que les segueixi
guanyar-se els interlocutors i seduir-los ja des de la introducció.
- Assumir que tots som egoistes
- Buscar la identificació
- Parlar sobre l’interlocutor
- Elogiar i no criticar: ser positius
Un orador no pot seduir ni aconseguir empatia si abans no fa l’esforç per sortir
d’ell mateix i trobar una “àrea comuna” amb els qui l’escolten.
A nivell pràctic, la introducció ha de ser la darrera part del guió que es prepara.
Hi han catorze menes d’introducció diferents:
- Una declaració dramàtica: la sorpresa. L’efecte sorpresa sol ser
fulminant. Però cal utilitzar-lo amb mesura i molta convicció.
- Demanar atenció al públic. És una tècnica arriscada, perquè es demanar
una reacció al públic que no sabem si es produirà o no.
- Titulars periodístics. Es tracta d’esmentar un titular que faci referència al
tema de la xerrada.
- Anècdota personal. Utilitzar una anècdota per a introduir un discurs.
- Un bocí de vida. Es tracta d’explicar una anècdota que no ha estat
viscuda per l’orador. La hi ha contat una altra persona.
- Citacions conegudes o refranys. Es tracta de citar una frase coneguda
que tingui relació amb el tema del discurs.
- Fa un instant, l’orador X ha dit... es tracta de fer referència al
presentador o a un orador anterior.
- Auxiliars o suports visuals. Es pot començar l’exposició amb una
diapositiva, un gràfic o una frase que impactin i tinguin relació amb el
tema.
- La idea principal. Es tracta de començar directament amb la idea
principal del discurs.
- Identificació: establir explícitament l’àrea comuna. Buscar una fórmula
per establir comunicació entre l’orador i els qui l’escolten.
- Posar les cartes sobre la taula. Si l’orador vol explicar una cosa diferent
del que s’espera el públic és millor posar les cartes sobre la taula.

13. - Analogia. Començar amb una comparació és una tècnica molt bona.
Aquestes catorze fórmules introductòries no són les úniques. Quant a la tria del
tipus d’introducció, cal destacar tres coses:
- El factor “qui” és essencial
- És bo portar preparades almenys dues introduccions.
- És interessant saber de memòria les dues o tres primeres frases de la
introducció.
La conclusió o epíleg del discurs és fonamental perquè tingui èxit. I, s’ha de
pensar molt bé. Ha de tenir dues idees principals:
- Posita in rebus. És a dir, un resum del discurs.
- Posita in affectibus. Es tracta d’una apel·lació als sentiments, de dir
alguna cosa que commogui que sedueixi o que convenci definitivament
del públic.
Hi ha sis fórmules per fer conclusions:
- Repetir la introducció
- Resumir els punts principals
- Crida a l’acció
- Profecia
- Promesa
- Apel·lar als sentiments.
Després de la presentació oral, hi ha vegades que comença un torn de precs i
preguntes. És important atendre bé al públic i tenir una visió positiva de les
preguntes. Una actitud positiva farà que el públic se senti valorat i comprès. Per
tant, serà més sensible als arguments de l’orador.
Capítol 8
El desenvolupament de la presentació oral o discurs
Després de la introducció l’orador passa al desenvolupament de la presentació.
El desenvolupament és la part principal i la que dura més temps. Per tant,
requereix una feina d’estructuració més complexa.

14. L’estructura es crearà tenint en compte l’objectiu. Hi ha dues classes de
desenvolupament i dues classes de presentació:
- Presentació oral per a informar
- Presentació oral per a convèncer
Informar sempre és més fàcil que convèncer. Saber informar és una de les
coses que es demanen més avui en dia. La informació és poder i diners.
La informació es distribueix en el que s’anomena estructura de la piràmide
invertida. Té tres parts essencials:
- Titular. La síntesi de la informació en una frase.
- El lid. És el primer paràgraf de la notícia.
- El cos informatiu. És la resta de la informació.
El lector haurà observat que la piràmide invertida té un clar paral·lelisme amb
l’estructura del discurs.
- Introducció resum
- Desenvolupament
- Conclusions
Hi ha molts tipus de discursos informatius, però sobresurten dos grans grups:
presentacions descriptives i cronològiques.
El discurs informatiu és relativament senzill. El que de debò és complex i difícil
de dominar és el discurs per a convèncer. La dificultat de persuadir està,
causada pel desconeixement de les tècniques argumentatives.
La capacitat de convèncer els altres és una de les virtuts més importants i més
productives que pot posseir una persona.
Per a parlar amb els altres i ser persuasius cal tenir al cap les estructures
lògiques argumentatives subjacents en qualsevol discurs.
Designarem aquesta estructura com a SAP que significa:
- Situació. És el punt de partida de l’estructura argumentativa, la base a
partir de la qual s’edificarà la persuasió posterior.
- Argumentació. És el conjunt d’arguments que es donen clarament en
favor de la proposta. Cal destacar que l’argumentació serà convincent en
la mesura que abans s’hagi acceptat la situació.

15. - Proposta. Després de l’argumentació ve la proposta que es volia fer. La
proposta s’ha de formular sempre després de l’argumentació i la
situació, i no abans.
Tot i així, aquest esquema Sap no s’utilitza gaire. És més freqüent l’ús d’un
esquema exactament al contrari. L’esquema PAS:
- Proposta. Es comença per la proposta, sense haver donat prèviament
cap argument ni haver preparat el terreny de forma adient.
- Argumentació. L’argumentació explica els motius pels quals s’ha fet la
proposta.
- Situació. La discussió arriba fins a la situació.
La discussió desemboca en un problema insoluble, ja que cap dels interlocutors
no voldrà renunciar a les seves interpretacions o prejudicis.
En l’esquema PAS si la proposta no s’accepta de bon principi, molt rarament
convencerà després. Per tant, és molt més eficaç l’estructura SAP, que es basa
en l’oposició entre la dinàmica del sí i la del no.
L’estructura SAP és la matriu de l’argumentació inductiva. A partir de l’esquema
SAP s’han creat i funcionen moltes altres estructures inductives:
- Estructura de les 4 P. Té quatre parts: posició, problema-objectiu,
possibilitats-estratègia i proposta.
- Estructura SOAP. És molt útil i es descompon així: situació, objectiu,
argumentació i proposta.
- Estructura mèdica: diagnòstic i teràpia.
- Problema-causa-solució. És un esquema fàcil i lògic.
- Estructura SPRI. Es descompon així: situació, problema, resolució o
proposta i informació.
- Estructures power-point.
Tot el que hem vist fins ara sobre esquemes argumentatius pot semblar una
mica abstracta, però la realitat és que té aplicacions immediates. És important
recordar que la situació i les dades que es plantegen són fictícies. Només
serveixen per a il·lustrar el discurs argumentatiu.
L’orador per preparar-se el discurs primer de tot ha de formular-se les
preguntes bàsiques: per què, a qui, què i com.

16. A partir d’aquí, l’orador pot començar a preparar la intervenció.
Hi ha cinc grans classes d’arguments:
- Arguments mitjançant exemples. Es tracta d’argumentar en favor d’una
afirmació utilitzant exemples en els quals es compleix.
- Arguments per analogia. Es tracta de traslladar una conclusió que és
vàlida per a un cas a un altre cas que es presenta com a anàleg al
primer.
- Arguments per autoritat. Estan basats en afirmacions d’altres persones o
institucions a les quals se suposa autoritat.
- Arguments sobre les causes. Estan basats en relacions causa-efecte.
- Arguments deductius. Són els arguments purs, els que donen les
normes de la lògica.
L’atenció del públic és màxima al principi i al final d’una presentació. A la part
intermèdia l’atenció pot tenir alts i baixos. És molt important que l’orador sàpiga
“llegir” aquest gràfic. Ha de controlar el públic per adonar-se quan l’atenció del
públic puja o decau.
El bon orador es distingeix perquè utilitza bones notes, és a dir, notes per a ús
personal.
En el temps que dura un discurs, el públic no té capacitat d’assimilar gaires
idees. L’orador ha de ser realista i conformar-se en transmetre poc. L’orador
prudent, el que no és avariciós, ha de seguir les normes que dicta el sentit
comú:
- Cal repetir el missatge principal, no només al principi i al final.
- També cal anar repetint les idees principals mentre dura el
desenvolupament.
Hi ha algunes tècniques molt senzilles que permeten parafrasejar i repetir
sense que es noti gaire:
1) Repetir paraules o conceptes
2) Jugar amb les oposicions i les antítesis
3) Avançar i recular en l’argument del discurs
4) Enumerar i marcar les enumeracions
5) Utilitzar connectors per a articular el discurs

17. 6) Posar exemples i comparacions, explicar paràboles, utilitzar metàfores...
Capítol 9
Vuit exemples d’altres situacions comunicatives
1) La conversa de contacte
És la mena de contacte que es té amb una persona a la qual s’acaba de
conèixer. El primer contacte personal és molt important, perquè sovint
marca tota la relació posterior. Les recomanacions principals són:
- Ser positius
- Escoltar
- Buscar temes de conversa
- Obrir portes i no tancar-ne cap
- Memoritzar noms i cares
2) L’encàrrec o “Briefing”
En qualsevol empresa els encàrrecs que es donen o es reben sovint no
són entesos correctament. Això provoca un munt de pèrdues de temps,
discussions i situacions incòmodes. La forma d’evitar-ho és que
l’encàrrec estigui ben preparat i formulat.
3) La conversa telefònica
És un cas especial de comunicació oral.
4) L’entrevista per a buscar feina
L’entrevista personal per a buscar feina és una situació de comunicació
oral important. El que cal tenir en compte en aquestes situacions és:
- Tenir molta cura de l’expressió no verbal
- Respirar profundament abans de començar
- Començar amb un somriure
- No seure a la punta de la cadira, sinó més endins de forma relaxada
- Evitar les posicions tancades com encreuar els braços o les cames

18. - Fugir els tics nerviosos...
5) La compravenda
És una situació clàssica
6) La negociació
És tot un art sobre el qual darrerament s’han escrit moltíssims volums.
La negociació persegueix un acord entre dues parts amb interessos
contraposats, de manera que cada part surti beneficiada de l’acord final.
7) La discussió
Per a la discussió, quan hi ha un contrast d’opinions el més important és:
- Tenir en compte l’esquema inductiu d’argumentació
- Anar ràpidament a analitzar la situació i els prejudicis
- Evitar el dogmatisme
- Utilitzar l’humor per a desarmar l’interlocutor
- Posar-se en el lloc dels altres
8) El debat. Com fer de moderador
Un moderador d’una reunió o debat ha de:
- Saludar
- Definir el tema
- Fer preguntes
- Calmar
- Animar
- Resumir
- Acomiadar
És molt important el tarannà conciliador i positiu.