1.  Us imagineu com seria viure a l’Edat
Mitjana?
Alumnes 2n ESO
Escola Pia Nostra Senyora

2. Clara
Castillo
Camperola
Helena
Gómez
Filla de la
dida de la
reina
Llorenç
Cerdà
Camperol
Albert
Badesa
Monjo
Marina
Pelaez
Monja
Lluís
Arruga
Nen
Alba
Miró
Ballarina
Helena
Llobet
Serventa al
castell

4. Hola Ricard,
Sóc la teva avia, t’escric aquesta carta perquè m’estic morint a
causa de la pesta i quan siguis més gran, ja no em recordaràs i vull
que sàpigues com era la meva vida de jove. Li he dit a la teva mare
que et doni aquesta carta quan ella cregui que estàs preparat per
llegir-la. Quan vaig néixer, em van posar el nom d’Alba en honor
de la teva besàvia. Quan tenia 11 anys, els meus pares eren molt
pobres, i jo havia de treballar. Teníem una petita terra on
cultivàvem el nostre propi menjar. També, la meva mare em va
ensenyar a fer roba de llana, que jo li vaig ensenyar a fer a la teva
mare. Quan tenia 14 anys tot va començar a anar pitjor per a la
nostra família. El rei va pujar els impostos i com no teníem diners,
li vam haver de donar les nostres collites i el gra per sembrar. No
teníem res per menjar i ens estàvem morint de gana fins que un
dia el meu pare Ricard, que en honor seu et dius així, va anar a
caçar i va matar a un cérvol. Però com que la caça gran anava
destinada al rei, no sabia què fer, si donar-l’hi al rei el cérvol o
quedar-nos-la nosaltres per no morir de gana. Al final, Ricard, va
decidir que ens la quedaríem nosaltres, però el xèrif del poble el va
enxampar guardant-la en el nostre petit estable. El xèrif li va
comunicar la notícia al rei, que va decidir que estaria condemnat a
mort. Quan el meu pare va morir, la meva mare va entrar en una
gran depressió, i jo vaig haver de cuidar de la meva germana
petita. Ens anàvem mantenint com podíem.

5. Quan vaig complir 16 anys, vaig tenir l’honor de conèixer al
príncep, que des d’aquell instant, em vaig enamorar d’ell. Uns dies
desprès em va demanar per anar a sopar amb la seva família al
castell, i jo vaig acceptar. Aleshores la meva mare es va posar tant
contenta que va sortir de la depressió i va tornar a fer vida normal.
Tornava al camp a cultivar, cuidava de la meva germana...El dia que
vam anar al castell ens vam arreglar el màxim possible, i ens vam
dutxar a fons per l’ocasió. Quan vam entrar a casa seva em vaig
quedar al·lucinada, els sostres no eren de palla i a més a més eren
altíssims, les taules eren enormes...Quan ens vam trobar tots a la
taula, em vaig quedar impressionada amb el banquet que havien
preparat. A la taula hi havia tot tipus de menjar que et puguis
imaginar: carn, enciam, fruita...
Desprès d’acabar de sopar i ensenyar-nos la seva casa, el príncep
Felip, em va demanar per casar-me amb ell, aleshores vaig mirar a la
meva mare que em feia si amb el cap, i per no fer-la entristir, li vaig
dir que si. Quan jo tenia els 22 anys ens vam casar i la meva vida va
canviar completament. Vaig haver d’aprendre a llegir i escriure, la
meva higiene i salut van millorar moltíssim, però el que més
m’agradava de ser princesa era la meva roba. El meu vestuari era
molt diferent abans anava vestida amb roba de llana que havia fet jo
mateixa, i havia de portar varies capes per no passar fred, a més la
roba s’embrutava molt i quedava marró. Ara porto accessoris
d’or, capes que abriguen, no s’embruten perquè no he de treballar al
camp, i si s’embruten tinc una persona que ho neteja. Ara dormo en
un llit molt més còmode, és molt més tou i tinc mantes i s’est{ molt
calentet. També puc gaudir d’un esmorzar espectacular. Ara em puc
dutxar cada dia i l’aigua est{ molt més calenta

6. Desprès d’uns quants anys el país va entrar en guerra i en Felip se’n
va haver d’anar. Quan ja portava fora de casa un any, em sentia
molt sola, i sense pensar-ho un dia, vaig enganyar al meu marit
amb el seu germ{. Al cap d’un mes en Felip va tornar a casa, i va
descobrir que l’havia enganyat, però com que estava molt
enamorat de mi, em va decidir perdonar. Van anar passant els
mesos, i continuava fent la meva vida d’abans, però jo no podia
seguir amb ell perquè em sentia molt culpable. Aleshores vaig
decidir abandonar el rei i vaig anar-me del poble sense que ningú
em veies. Al cap d’uns dies vaig arribar a un poble on vaig tornar a
ser pobre i tenia una petita casa. Aleshores al cap d’un mes vaig
conèixer a un noi que també era pobre i quan tenia 26 anys, vam
tindre una filla que es deia igual que jo, Alba, la teva mare. A
mesura que anava creixent anàvem aconseguint més diners perquè
ella ens ajudava a sembrar el camp. Quan ella ja tenia 15 anys es va
enamorar del fill del nostre amic, que en 20 anys es van casar. Al
cap de dos anys van tindre un fil, tu. Ella ho va passar molt
malament en el part. Quan vas néixer ella es va posar molt
malalta,i no se si va ser Déu, però es va salvar. Quan tu tenies 4
anys, no teníem gaires diners i jo vaig agafar la pesta. Espero que
en aquesta vida et vagi millor que a mi. No crec que entenguis el
que vaig fer quan era més jove, però quan acabis de llegir aquesta
carta vull que vagis a l’estable i que en una de les cantonades cavis
una mica. Trobaràs una cosa que era molt especial per mi, espero
que t’agradi.
Amb amor,
la teva {via, que t’estima molt!!!!!

8. Hola! Aquests són els meus primers pensaments. Acabo de
néixer i crec, pel que he sentit que em dic Helena, o això és
el que ha dit aquesta dona al veure’m. Sí, aquesta dona,
segurament és la meva mare i el que plora al seu costat deu
ser el meu pare. Els dos em miren bocabadats i jo no entenc
res, què és això? On estic? Que passarà? Que faré en un
futur? Tinc fred i tinc por. Tot era millor al ventre de la
mare.
Fa una setmana des dels meus primers instants de vida.
Visc a Gómez un feu d’Hisp{nia; estic al segle XIII, a l’any
1219 i efectivament em dic Helena, Helena Gómez Avilés.
Durant aquesta setmana he observat molt i molt com és la
vida aquí, com és casa meva, com són els meus pares i com
és la gent.
Tot és tant diferent... els dies són eterns, a vegades passo
gana, però pel que diu la meva mare mentre m’alleta a mi i a
la filla dels reis abans estàvem molt pitjor. Ara, diu que hem
creat un gran excedent agrari i per això malalties i morts
com la pesta o la falta d’aliments i proteïnes ja no són tan
habituals com fa 2 segles.
Ara observo com és casa meva. Esta bé, és força gran, no em
puc queixar, però és bastant fosca. Es tota de fusta i pedra.
Però hi tinc una sensació aquí dins, protegida, és el meu
lloc. Sempre està plena de gent que ve a veure’m. Un savi,
que ha vingut a visitar-me diu que tinc alguna cosa especial
als ulls i que de gran faré alguna cosa memorable, que n’est{
segur. També diuen que he de créixer i tenir un fill per així
heretar el poder del meu pare.

9. Ei, mare! (penso) on ets? M’acabo de despertar i no entenc res,
on estic?
Només veig un llit enorme en el que estic estirada, envoltada de
coixins i llençols de seda. Miro al meu voltant i totes les parets
són de marbre, impressionants (penso) no sé on sóc, però estic
segura que això no és casa meva.
Miro a la finestra, veig les visites de dos o tres feus i entre ells
carrerons i camins que porten a rius i a mercats.
Sento un soroll, em giro i observo com una enorme porta
decorada amb sanefes brillants i magnifiques s’obre i entra la
reina Isabel i una noieta jove amb una tovallola i un sabó natural
a les mans.
-És hora de dutxar-se petitona!- Em diu la reina.
S’apropa a mi sense fixar-se gaire i em besa al front. Arrufa el nas
i afegeix:
-Emilia, dóna-li una bona ensabonada a aquesta nena que olora a
brut, no sé què li han fet al feu de Gómez, però la meva filleta no
feia aquesta olor quan l’han portada. Em buscaré a una altra
dida-.
· · ·
He crescut, avui celebro el meu catorzè aniversari junt amb els
meus pares; el rei i la reina. Em besen i em compren un munt de
regals.
Ve a visitar-me moltíssima gent del poble i de les afores, entre
ells, un savi que afirma llegir el futur.
Li demano que llegeixi la meva mà i ell molt honrat em diu que
ho farà encantat, com un regal, ja que és el meu dia.
Entre frase i frase em mira als ulls i diu:

10. -Aquests ulls els he vist abans, mai els podria oblidar, però no els
he vist a palau, ara no sabria dir-te a on, però sóc una persona
molt detallista i... Aaaahhh ja, ja m’enrecordo. Fa uns anys al
néixer la nena dels propietaris del feu de Gómez vaig anar a
visitar- la i al agafar a la petitona em vaig fixar en els seus ulls
profunds i únics. Recordo que vaig dir-li que faria alguna cosa
memorable però que no sabia ven bé que era....
-Estàs insinuant, que aquesta nena no és filla meva? – Diu
emprenyat el rei, Mateu-lo!!!!
Malgrat tothom fes veure que no, aquelles paraules van
commocionar a més d’un i principalment a mi.
A partir d’aquell dia, vaig deixar de dormir bé, i si era veritat el
que afirmava el savi? Així que vaig endinsar-me en el misteri i
vaig dirigir-me cap al feu de Gómez.
· · ·
Pico a la porta i m’obren d’immediat.
Observo a d’interior. Veig una casa fosca, plena d’espelmes, de
fusta i pedra i amb molts llibres. Ho observo tot, tot menys la
dona que m’ha obert la petita porta i la que ara espera amb un
somriure a la cara alguna paraula per part meva.
No m’ho puc creure, al mirar-la fixament la reconec, hi tant! La
recordo alletant-me, cantant-me un bressol, besant-me i
recolzant-me molt dolçament.
Sense dubtes és la meva mare i tot el que l’envolta és casa meva, el
meu racó.
Senyors, senyores –començo- he estat dies i dies assajant aquest
missatge, desesperant-me i buscant una manera suau d’aclarir-ho
tot. Sincerament no l’he trobada, així doncs, he pensat que el
millor és dir-vos-ho a la meva manera

11. He estat buscant si era cert el que el savi va dir davant de tots,
i he trobat respostes. Efectivament no pertanyo a la família
reial, sóc filla d’Eduardo de Gómez. Ma mare Lady Merche
m’alletava a mi juntament amb la reial filla dels reis: Rachel II.
Amb això vull dir-vos que porto 14 anys sent la filla dels reis,
pertanyent a la reialesa i per tant a la branca dels de sang
divina i dels escollits per Déu.
Doncs, reflexiono i em pregunto, com és, que si teòricament la
família reial té poder diví, jo he pogut estar tants anys ficada a
la cort sense que ningú se’n adonés, ni tan sols jo mateixa.
Algú és capaç d’explicar-m’ho?
No, ningú perquè és inexplicable que el nostre Senyor pugui
equivocar-se en alguna cosa així.
O potser és que Deu no escull a ningú perquè governi per
sobre de tots i perquè tingui l’autoritat i la poca consciència de
menysprear a qualsevol sense cap mena de càstig.
Aquesta, és la realitat a la que estem sotmesos, una realitat
molt trista, injusta i miserable. Es tracta senzillament d’una
gran heretgia indestructible.
Els vostres desitjos són ser rics en terres i en poder. I jo penso:
què ha passat? Què ha passat, senyors, amb l’empatia, la
solidaritat i l’honra? Realment som tant poc conscients per no
adonar-nos-en que valors com aquests són molt més
importants que qualsevol altre riquesa? Aquests valors són
pels quals lluito i seguiré lluitant sempre.
Amb aquest discurs vaig firmar el meu pase VIP a la vida que
ve després de la mort. Una vida que després d’aquelles
paraules no me la donarien.
Ara, em dona igual aquesta vida, estic orgullosa d’haver-ho
donat tot per portar la veritat al poble i per guanyar-nos la
nostre llibertat. . Espero que no us oblideu mai d’aquestes
paraules, ni que us oblideu de mi. Espero que lluitin pel que es
mereixen. Jo lluitaré des d’aquí. Ho prometo.

13. El pare, la meva germana petita Catalina i jo anàvem cap a
Barcelona. Això no era gens habitual, perquè nosaltres, gent de
pagès, no ens movíem gaire del nostre poble i acudíem sempre
al mercat que es feia a la nostre parròquia. Normalment era la
mare qui anava al mercat on comprava carn, peix, llegums i
formatges i si podia venia hortalisses i ous que feien les nostres
gallines. En aquella ocasió el motiu del nostre viatge era
acompanyar la Catalina que entrava com aprenenta a la casa
d’un artes{ important de la ciutat. Tenia deu anys i havia de
quedar-se amb aquella gent estranya fins als setze per aprendre
l’ofici de teixidora, perquè així, amb els diners que guanyaria,
podria engrandir el seu dot que el pare amb la seva feina de
pagès no podria aconseguir de cap manera. A més, la partida de
la Catalina significava també una boca menys per alimentar
que a casa nostra es notaria molt. Les males collites dels últims
anys no deixaven altra opció al pare. Tots estàvem molt tristos
per deixar la Catalina, l’estim{vem molt i sabíem que una part
de la nostra vida s’aniria amb ella.
Aprofitant la nostra visita a la ciutat també havíem de passar
pel mercat per vendre el bestiar que portàvem. El pare
necessitava diners per comprar un aixadell i tres sedassos. En
aquell breu viatge em vaig adonar que un nou món s’obria als
meus ulls. Per mi tot el que veia era fascinant i no podia deixar
de pensar que tal vegada existia alguna cosa més allà del camp
La vida del pagès era molt dura. Seguíem una rutina que ens
marcava la natura. La jornada començava quan sortia el Sol.
Ens aixecàvem i la mare ens preparava unes farinetes fetes
d’ordi i aigua. Després, els homes de la casa ens an{vem al
camp. Les feines variaven segons l’època de l’any

14. . A la tardor recollíem les fulles dels arbres per a farratge i llit dels
animals, treball{vem la terra amb eines com la l’aixada, el c{vec i
l’arada, escamp{vem la llavor i després pass{vem el trill per
igualar la terra i enterrar la llavor. També portàvem els porcs a
pasturar al bosc i tall{vem llenya per passar l’hivern. A l’hivern
fèiem la matança i cap al mes de març podàvem els arbres i
cav{vem la vinya. A la primavera sortíem a caçar i pescar. A l’estiu,
pel juny, ja quan feia calor, seg{vem l’ordi i la civada i adob{vem
la terra. Al juliol seg{vem el blat. A l’agost fèiem la batuda i
adobàvem les tones. I pel setembre fèiem la verema. Després de
tot un dia de feina tornàvem a casa amb la posta del Sol per
descansar i sopar de pa i vi o una mica de sopa. Carn només
menjàvem els dies de festa i peix una vegada a la setmana.
Les nostres eines no eren gaire bones i això ens obligava treballar
moltes hores. Tothom que estava en condicions havia de
participar en les feines, fins i tot els nens i els vells. Tot el que jo
sabia m’ho va ensenyar el pare, igual que la mare va ensenyar a la
Catalina tot allò que necessitava saber una noia per ajudar a casa i
al camp. Sí, les dones treballaven tant o més que els homes. La
mare es feia càrrec de les feines domèstiques, criava els meus
germans petits, filava, treballava al nostre hort, es feia cura del
bestiar del corral i quan era necessari ens ajudava al camp. El pare
i la mare es van casar ben joves, crec que cap dels dos arribava als
15 anys
Ben aviat van començar a tenir fills. En total en van tenir vuit,
però només vam sobreviure cinc: el meu germà gran, jo, la
Catalina i dos més petits.

15. Malgrat tot, nosaltres teníem sort, perquè el pare era lliure i
tenia una parcel·la que era seva. Això ens permetia sobreviure i
tenir algun luxe, com per exemple un llit i un forn a casa
nostra. A part d’això la casa era ben senzilla, feta de pedra.
Només teníem dues habitacions: una feia de sala, menjador i
cuina i l’altre de dormitori. De mobles només en teníem els
més necessaris: una taula, unes banquetes, algunes escudelles
de fang i de fusta i un perol gros de metall per cuinar. El
bestiar estava en un espai separat.
Érem pobres, però encara així havíem de pagar impostos al
senyor: el molí, la premsa, la ferreria, els prats i els boscos eren
la seva propietat i havíem de pagar per utilitzar-los.
El camí de tornada al poble el vam fer gairebé en silenci el pare
i jo. Els dos estàvem massa abraçats als propis pensaments.
Recordo que el viatge se’m va fer curt, perquè davant els meus
ulls es va repetir tot allò que havia viscut a Barcelona. Quan
vam arribar a casa encara estava ple d’emoció. Estava
conscient, que encara era massa jove, però sabia que allà fora
hi havia tot un món que tal vegada m’esperava.
La mare va plorar molt per la Catalina, però la dura monotonia
de la nostra vida no li va deixar massa temps per pensar. A
més, el meu germà gran estava a punt de casar-se i formar una
família. Ell tenia molt clar el seu destí: seria l’hereu de les
terres del pare i continuaria la vida que sempre havia conegut.
En canvi, jo somiava a conèixer altres horitzons. Barcelona em
va descobrir un món que m’excitava i em fascinava. Volia
lluitar per forjar jo mateix el meu destí. No volia acceptar les
coses tal com eren. Però encara havia d’esperar dos hiverns i
dues primaveres perquè arribés la meva oportunitat.

16. Un dia calorós de juny, quan vam tornar del camp, vam trobar una
visita molt agradable: ens va venir a veure el meu tiet, el germà de la
meva mare. L’oncle Grau era mestre escultor i viatjava molt. Era
molt bo, per això tenia molta feina. De tant en tant, quan tenia
temps, visitava la mare i ens contava coses molt interessants dels
llocs on havia estat i de les esglésies on havia treballat.
Aquesta vegada però no venia només per veure’ns. Volia oferir
alguna cosa als meus pares. Com que l’oncle Grau no tenia fills, ni
dona, volia que anés amb ell per ensenyar-me l’ofici i amb els temps
passar-me les seves eines. Els meus pares primer no volien saber res
de la oferta de l’oncle Grau, però ell els va explicar que tenia un
encàrrec molt important: el monjos benedictins de Ripoll volien
construir una portalada i li van demanar que dirigeixi els escultors
que havien de treballar-hi. L’oncle Grau va explicar als pares que
per fer aquesta feina necessitava molta ajuda i que era una molt
bona oportunitat perquè m’iniciés a l’ofici. El meu germ{ gran ja
havia format una família i els meus germans petits ja eren prou
grans per treballar, per tant, el pare podia prescindir de la meva
ajuda al camp i a més, els diners que algun dia podia guanyar
ajudarien a tota la família. Després de moltes discussions i
sobretot, al veure l’entusiasme que jo vaig demostrar davant la
iniciativa de l’oncle, els pares finalment van donar el seu
consentiment.
Jo no m’ho podia creure. El cel es va obrir per mi de bat a bat. Per fi,
podia abandonar aquella vida tan dura i monòtona i començar una
nova molt més interessant i plena. Estimava els meus pares i em
feia pena separar-me d’ells, però aquella aventura era massa
temptadora per renunciar-hi.

17. Durant els dies següents, la mare va preparar el meu viatge. Vaig
acomiadar-me dels pares i l’oncle i jo vam emprendre el viatge cap
a Ripoll. Durant tot el camí no deixava de fer-li preguntes.
Quan vam arribar al monestir em vaig quedar bocabadat: mai
havia vist un edifici tan gran i tan bonic! Nosaltres cada diumenge
anàvem a la església, però allò no tenia res a veure amb aquest
edifici impressionant. Però no tenia massa temps per badar, un
monjo ens venia a buscar per portar-nos davant l’abat qui volia
parlar amb el meu oncle sobre l’obra que ell i els altres escultors
dels país havien de realitzar. El projecte que l’abat tenia en ment
era molt ambiciós: volia afegir a la façana principal de l’església del
monestir una portalada de forma d’arc triomfal i decorar-la amb
escultures, representant escenes bíbliques i de la vida quotidiana.
La portalada havia de mesurar uns 11 metres d’amplada i uns 7
metres d’alçada. Era tot un repte pel meu oncle i pels altres
escultors. L’abat no va fixar-se en mi fins al final de l’audiència.
Llavors va demanar a l’oncle qui era i què feia all{. L’oncle li va
explicar que era el seu nebot i aprenent. Llavors l’abat em va mirar
amb ulls seriosos i va dir: “Si vols menjar, aquí has de treballar de
valent i mai pots faltar a la missa”.
Després un monjo ens va acompanyar a la cuina per menjar alguna
cosa i tot seguit a l’hostatgeria on dormien els peregrins. All{
estaríem allotjats durant les obres. Jo estava molt nerviós i
emocionat: aquell dia va començar una nova vida per a mi.
Com que ja era massa tard per fer res més, el meu oncle em va
explicar algunes coses sobre la vida d’aquells monjos. Em va dir
que eren benedictins i que la seva vida es regia per les Regles de
Sant Benet. Aquesta regla va determinar que la vida dels monjos
s’ha de fonamentar en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració
i el treball. “Ora et labora”, - va dir el meu oncle -, és això que t’ha
dit l’abat aquesta tarda”. Els monjos es dedicaven principalment a
pregar i meditar, però també realitzaven feines diverses, com
cultivar l’hort del monestir o atendre els pobres i els malalts.

18. El monestir era una edificació molt complexa. La vida monàstica
s’organitzava al voltant del claustre que era un pati quadrat i porticat al
qual s’obrien les altres dependències com l’església, la sala capitular on
es reunien, el refectori o menjador, la cuina, l’escriptori, etc. El
dormitori era comunitari, dormien com nosaltres a l’hostatgeria: tots
junts. A part de pregar i treballar, els monjos també dedicaven moltes
hores a l’estudi. Copiaven a m{ les obres de l’antiguitat grecoromana i
les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures.
Al voltant del monestir hi havia molta vida. Els monjos tenien grans
extensions de terra, i allà treballaven moltes famílies camperoles. El
monestir era autosuficient, i gràcies als monjos que feien noves
aportacions agrícoles, fins i tot tenien excedent del que disposaven
segons els convenia.
L’endem{ ens vam llevar ben d’ora per començar la feina. El meu oncle
es va reunir amb els monjos i els altres escultors per determinar més o
menys com seria la portalada. Els monjos els van ensenyar alguns
manuscrits amb precioses il·lustracions que contaven històries de
l’Antic i del Nou Testament. La seva idea era crear una portalada que
per una part expliqués a la gent les històries i les ensenyances de la
Bíblia i, per una altra part, els ensenyés també el que havien de fer al
camp durant tot l’any.
El meu oncle estava molt content. La portalada era una feina
meravellosa que podia compartir amb els millors escultors del país. I
per a mi significava la oportunitat de la meva vida. No hi havia millor
lloc per aprendre l’ofici que cada dia m’agradava més, encara que
tardaria molt tocar la pedra amb les eines. Era conscient que el camí per
convertir-me en un mestre escultor seria llarg i difícil, però em feia
molta il·lusió.
Amb els mesos un dels monjos em va agafar afecte i en els pocs
moments de descans que tenia em va ensenyar llegir i amb el temps
vaig arribar a ser uns dels millors escultors de Catalunya. Però això ja és
una altra història.

20. Hola, em dic Marina i ara que sé que em queden poques hores de vida,
m’agradaria dedicar-les a deixar per escrit com he viscut, les coses
bones i dolentes que he passat. Tampoc em puc queixar, moriré amb
82 anys, però l’època en què m’ha tocat viure no ha estat gens bona.
Vaig néixer el febrer de l’any 477 d.C., en una família que s’havia
quedat en la misèria després de la desaparició de l’Imperi Rom{
d’occident. Els meus pares vivien all{, segons el que em van explicar les
dones que van treballar amb la meva mare. Jo no la vaig conèixer. Ells
vivien a Hispania quan el meu pare es va veure obligat per les
circumst{ncies a fer fora d’aquell lloc a la meva mare embarassada de
mi, per assegurar-se de que no correríem cap perill, la va acompanyar
un tros caminant (durant dies), després es van acomiadar sabent en el
fons que no es tornarien a veure. La pobre dona va tenir que buscar-se
la vida pels camins, amagant-se dels bàrbars que acabaven de destruir-
ho tot i seguien fent-ho.
Ella, tot i estar de sis mesos, va trobar un petit feu en el què treballant
per al senyor, obtindria un lloc per dormir i podria alimentar-se millor
que al carrer. Cuidava d’una part dels camps, cada cop es cansava més
fins que als set mesos i mig va parir. Va estar de part tota la nit i tres
bones dones la van ajudar perquè no ho passés sola i per intentar que
tot anés bé. Tot i així, va morir dessagnada , jo vaig sobreviure.
Mentre era petita aquelles dones s’ocupaven de mi, em donaven la llet
que podien, dormia cada nit amb una d’elles...Quan ja vaig ser prou
gran, amb cinc anys o així vaig començar a cultivar els camps i sobretot
cuidar els animals. Fer el mateix tots els dies no m’agradava gens, les
senyores em van explicar el què li va passar a la meva mare i com el
meu pare la va deixar pels camins sola encara que fos pel seu bé. A
part, em sentia molt sola i infeliç tots els dies. Les darreres nits no vaig
descansar bé, pensava o se’m passava pel cap marxar d’aquell lloc i fer
el mateix que la meva mare, anar per els camins i provar sort, tot i que
no en tindria per tot el que m’havien explicat deduïa que eren temps
difícils. Sense dormir no tenia suficient energia, treballava malament i
desanimada, acabava sempre esgotada.

21. Al final vaig decidir marxar, no aguantava més en aquell lloc, volia
provar sort i veure si podia aspirar a alguna cosa millor. No seria
mai feliç allà.
Les senyores que m’havien criat, estaven tristes, no volien que
marxés però em van donar aliments i una mica d’aigua perquè
aguantés uns dies si no trobava feina o algun treball per fer. Vaig
passar per una quants pobles, tots molt pobres, amb molts
malalts, no tenien gairebé menjar per la meitat dels habitants. La
majoria de persones que habitaven els pobles vagaven per els
carrers, demanant als viatgers que passaven aliments o qualsevol
cosa. A sobre se’ls feia pagar els impostos i era obvi que si no
tenien ni per menjar, no podien pagar. Les persones eren
maltractades pels soldats que anaven als pobles que no havien
pagat els impostos.
No em va agradar gens veure allò, vivim en un món ple d’injustícies
on únicament els nobles tenen una bona vida, més fàcil. Fins i tot
ara alguns tenen dificultats per viure, no moltes però en tenen.
Ells no saben el que nosaltres, la gent del poble, sentim i no saben
el que arribem a patir.
Durant anys vaig estar vagant pels camins i pobles que trobava al
meu pas, vivia d’allò que trobava per algun lloc, dormia darrere de
les cases, als carrers i si un dia trobava un estable amb palla que
estigués cobert, aquella era una bona nit, ja que descansava
millor, mes còmoda i calenta. Vaig passar molta gana i em vaig
refredar molts cops, per sort res greu que amb unes herbes que
alguna dona em recomanava em curava, la tos se’m va quedar
permanent durant uns mesos i em costava una mica més
respirar, però anava al bosc i amb l’aire pur millorava bastant.
Així vaig seguir fins als vint-i-dos, vaig treballar en algun petit
hostal de cuinera i d’aquesta manera també m’alimentava millor i
dormia allà.

22. Quan vaig seguir el meu camí sense destí, vaig trobar un convent de
monges. Com no em sentia a gust amb la meva i no era feliç, vaig
decidir dedicar la meva vida a Déu, començar a creure veritablement
en ell, podria únicament pensar en ser una bona creient i deixar de
pensar en lo sola que estava. Volia viure millor del que ho havia fet fins
ara.
Totes les monges que vivien allà eren molt bones amb mi, sempre
tenien interès per el meu estat d’{nim i físic, si estava feble o cansada.
Em van ensenyar a servir bé a Déu, em van dir les coses que no podria
fer a partir d’aquell moment perquè eren considerades heretgia i em
van aconsellar moltes coses, sobre com sentir-me millor amb la meva
vida i amb mi mateixa.
Durant molts anys vaig estar servint a Déu, treballant de valent i de
tant en tant rebent recompenses, allà vaig aprendre a llegir i escriure
gràcies a totes les monges i a la mare superiora que tot i ser la més vella
era la més intel·ligent.
Per primer cop em sentia feliç, no me’n recordava tant de que no tenia
pares i de què estava sola.
Mesos més tard, la mare superiora del convent es va posar malalta, al
ser bastant gran, la malaltia va poder amb ella. Em vaig posar trista,
però si Déu la volia al cel jo no era ningú per portar-li la contra, era el
que tocava.
Les monges van decidir que jo podia ser la seva successora, em va
agradar que em triessin a mi per portar el convent , van dir que
pensaven que prendria sabies decisions. Déu començava a escoltar-me,
em tractava millor i em deixava gaudir més de la vida.
Amb el pas dels anys arribaven noves dones al convent, totes havien
patit, però havien après a servir bé al nostre senyor i poc a poc
s’oblidaven de les seves males èpoques. Vam aconseguir fer més grans
els camps del convent i totes unides, que ens donessin més gra per
conrear.

23. Amb el pas dels anys el convent estava millor, de tant en tant
podíem permetre’ns el luxe de reparar algunes coses, construir
noves sales que ens serien útils...Teníem que cuidar-lo molt per
tal de conservar tots els anys de feina.
La meva vida no és molt interessant, no m’ha passat res
meravellós i tampoc res exageradament dolent, el pitjor va ser
no conèixer als meus pares, sentir-me sola i no haver pogut
tenir fills. La meva vida ha estat dedicada a Déu, ara se que no
ha estat per ningú més. En aquests moments em vol al seu
costat, tampoc li portaré la contraria. Per fi podré estar amb el
meu senyor.

25. Bé, per començar m’agradaria dir més o menys on estic en aquest
període històric: jo sóc un pobre artesà que visc a Itàlia segons
m’han dit alguns serfs del meu senyor, últimament estic sentint
rumors d’ una possible tercera croada i tinc un greu problema.
Com ja sap tothom la guerra porta la violència i com a
conseqüència final la pobresa, m’han dit alguns de la vila que els
croats anglesos vindran i se’ns emportaran per lluitar a la croada
però no ho entenc, diuen que és per la voluntat de Déu, però Déu
el nostre Gran Pare no crec que digués que ens hem de fer mal i
barallar-nos, ell va dir que seguéssim bondadosos, que donéssim
als pobres menjar, no fer-nos mal... Tot i això els reis només parlen
d’honor i que és perquè ho ha dit Déu: Perquè el m{xim
representant de Déu ens fa pagar d’aquesta manera tan cruel?
Però tampoc tinc gaires possibilitats de poder sobreviure, el menjar
falta, les collites són dolentes i jo no estic venent suficient... Però
tinc una alternativa, podria anar a un burg petit per la Toscana,
diuen que per allà comença a haver-hi comerç. I de seguit si diuen
la veritat podria anar a Florència a veure, però en temps de crisi no
tinc suficients diners, a més tindria sort de sobreviure dels bandits
pel camí ja que ni tinc diners per comprar-me una espasa digna.
Passi el que passi, les tropes de Ricard arribaran i el meu senyor ja
ha donat un centenar d’ homes per lluitar contra la causa de Saladí.
Diuen que jo si me n’hi vaig seré l’escuder d’un noble cavaller
anomenat ser William de Roberhide, la mà dreta de Ricard.
Abans d’entrar a la vertadera història m’agradaria presentar-me
com realment em dic: soc Claudio Ponticelli, sóc un artesà de tretze
anys que viu a Villa Nareggi, fa quatre anys que estic en l’ofici des
que el meu pare va morir en la guerra i la meva mare també morta,
just després d’haver nascut jo. Tot i que respecto les religions i en
sóc practicant d’una, estic en contra d’algunes coses, encara que ho
amago hi ha coses que em posen una mica dubtós.

26. Al final no vaig trobar solució els croats ja eren aquí, em va entrar
por fins que vaig veure una figura que ressaltava entre les altres, si
era el rei Ricard Cor de Lleó després d’unes hores a mi em van
portar amb ells, és més em van segrestar i jo estava destinat a ser
un escuder.
No vaig tindre temps ni d’acomiadar-me de la meva vila i estava
sol... Vaig començar a parlar amb un croat que li havia passat el
mateix que a mi, era un home que havia viscut a l’illa de Còrsega,
aquell era Pablo Reeps i ens vam començar a fer amics. Em va
explicar que quan van començar la marxa eren uns 650 cavallers i
1.300 escuders, una curiositat que em va explicar però que va ser
interessant.
Van passar molts mesos i jo estava cansat d’anar passant d’illa en
illa pel Mar Mediterrani, ara estava a la illa de Xipre, allà es suposa
el punt de trobada entre el rei Ricard i Frederic Barba-roja uns dies
després en el campament van anunciar l’avís de la seva retirada. Jo
estava intranquil si encara no havia començat la batalla de debò,
no sabia el que m’esperava. Per cert, no ho he comentat però l’illa
de Xipre la van conquistar uns croats de Ricard, i després va vendre
l’illa al servei de l’ordre del Temple, no m’ho acabava de creure no
només atacaven els ideals religiosos sinó que els reis també
conquerien terres sense sentit algun, ara estava començant a veure
el verdader significat de la guerra.
No he parlat gaire sobre la meva nova vida com a escuder, la veritat
no fa tanta gràcia William, em tracta com un gos li porto les armes,
li netejo els peus, l’ajudo en qualsevol cosa... però després veig que
només soc un altre servent del noble, però es que a sobre li he de
tractar com si ell fos un gran senyor quan en veritat no crec que es
sàpiga posar la camisa.

27. Tres mesos després jo segueixo aquí amb les forces angleses a la
conquesta d’Acre, el que us explicaré ara potser per vosaltres seran
paraules escrites però per mi va ser com si em clavessin una daga
en el cor, després de la conquesta vaig veure tot tipus de matances
sense sentit, alguns nens i dones plorant com bojos i sent morts
per cavallers croats sense cor i homes sent executats per altres. De
debò era aquest el meu senyor? Un senyor que matava per religió?
Però diuen que l’altre rei, el rei musulm{, Saladí, doncs diuen que
és tot un senyor, un honorable cavaller. Però de debò ho era o és
que és una altra farsa?
Després d’aquest horrible fet em vaig adonar que el rei francès va
abandonar la guerra tant bon punt, el rei germànic i el rei francès
o eren uns traïdors o és que són dèbils.
Ara ja vàrem desembarcar a terres desconegudes Pablo em va
avisar sobre que aniríem al port de Jaffa el millor lloc per accedir a
Terra Santa. Tot estava molt tranquil mentre jo portava carregat
armament del meu senyor, em vaig fixar que els vaixells anaven
paral·lelament en la mateixa direcció que nosaltres estàvem
protegits però en aquell moment vaig veure una fletxa travessar la
panxa d’un croat, era una emboscada musulmana hi havia molts
soldats venint a nosaltres jo no sabia que fer vaig agafar una de
les espases de les que portava, em vaig adonar de que pesava molt,
massa fins i tot, però jo fort amb totes les meves forces em vaig
llençar a l’atac, no sabia el que feia vaig començar a moure
l’espasa les fletxes em rosaven i em tallaven amb força però jo
seguia lluitant com podia, però vaig veure alguna cosa que val la
pena reflexionar-hi, m’hi vaig fixar amb Pablo un dels homes més
formals que havia conegut fins al moment, ara no el veia com un
guerrer sinó com un assassí, vaig veure l’odi en ell en travessar la
seva espasa contra els musulmans i vaig veure que algú tant bo
com és ara en acció de guerra, tot un assassí.
Després de la dura batalla jo també vaig lluitar i ja només
quedaven uns pocs centenars d’homes però Ricard encara seguí
amb la fe de recuperar la ciutat Santa.

28. Vàrem parar a una ciutat anomenada Bait Nuba, a vint Kilòmetres de
Jerusalem, es també la ciutat que va ser conquistada i també vaig
veure imatges de les que no vull parlar ara. Cada vegada que
avançàvem més el rei estava més cansat, sobretot els que anaven a
peu, finalment el rei es va rendir davant les forces islàmiques de
Saladí, més tard entre ells van firmar un acord: des de Tiro fins a Jaffa
serien terres cristianes i Jerusalem seguia en mans musulmanes, però
oberta a pelegrins, a més Ricard tenia assumptes pendents amb Joan
el sense Terra ja que se l’acusava de traïció al seu germ{
Bé, us preguntareu que serà de mi, doncs ara us ho explicaré, perquè
com diuen: Que fa el soldat sense la guerra? Doncs bé, el que vaig fer
no va ser fàcil i ni ho explicaré, per on he passat per tornar a la meva
pàtria.
Vaig creuar tota Europa de poblat en poblat, i aquest viatge em va
costar uns vint-i-sis anys que com ja he dit no penso explicar. Ara
estic aquí, en un feu al costat de la ciutat de Florència escrivint
aquesta novel·la sobre la meva vida en les croades/guerra, però us
explicaré com és que estic escrivint aquest relat, si més no abans era
un pobre artesà.
Vaig decidir fer-me monjo per no ser una altra vegada esclau de la
guerra, la meva feina no és senzilla almenys la iniciació: vaig tindre
que aprendre a llegir i escriure i, per suposat, una mica de cultura.
Em reuneixo cada dia amb els meus companys a predicar per la
victòria dels croats en la quarta croada, que per cert n sé si us ho he
dit estic en l’any 1.202 dc i ara les tropes cristianes es dediquen a la
conquesta de Terra Santa. Ara visc bé tinc menjar, vida, casa i sóc un
dels millors monjos.
Espero que us hagi agradat la meva història i recordeu-ho sóc
Claudio Ponticelli el monjo.

30. Els meus pares van viure a la ciutat de Londres tota la seva
joventut. El meu pare era artesà i es guanyava molt bé la
vida. Un dia, al mercat, va conèixer a la meva mare i es van
enamorar, però ella s’acabava de casar per conveniència amb
un cavaller anomenat Telmo de Champagne, d’origen
francès. La meva mare era conscient de que Telmo era malvat
i cruel, i que si se n’assabentava de l’amor que hi havia entre
els meus pares, ell era capaç de prendre vides. El meu pare i
ella van intentar fugir de la ciutat per poder viure junts en un
petit territori amagat, lluny de la ciutat i del malvat Telmo,
que havia descobert el meu pare i on s’hi podia construir una
petita casa i cultivar la terra per viure lluny de la ciutat i del
malvat Telmo. Ell, però, els va enxampar i va aconseguir,
gr{cies a “l’amistat” que conservava amb la filla del rei, que
proclamessin al meu pare pròfug de la llei. El meu pare va
haver de marxar de la ciutat sense la meva mare, mentre ella
es quedava amb en Telmo. Un temps després, Telmo se’n va
anar a combatre a la Tercera Croada, i la meva mare va
aprofitar la seva absència per marxar de la ciutat i anar a
viure amb el meu pare. La meva mare i el meu pare van
començar a viure al mas i jo vaig néixer. S’ha de dir que mai
s’ha sabut del cert si sóc fill biològic del meu pare o va ser el
malvat Telmo qui em va engendrar, però preferim pensar que
va ser el meu pare. Tres anys més tard, Telmo va tornar a
Londres, però no va poder localitzar a la meva mare.
Ara han passat catorze anys des del meu naixement i, per
sort, encara podem seguir vivint a la masia, ningú ha
descobert les nostres petites terres. Treballem força per
subsistir. Cada dia me’l passo treballant durament el poc tros
de terra que encara és fèrtil, perquè no ho deixi de ser. El
meu pare se’n cuida del petit ramat que tenim i m’ajuda amb
la terra, i la meva mare s’encarrega de la masia.

31. És molt dur viure en les condicions en les que vivim, però al menys
podem viure. Jo he anat pocs cops a la ciutat, però quan hi he anat
he vist que allà hi ha molta gent sense terres i que no té on estar, i
es passen els dies vagant pel carrer, i normalment acaben agafant
malalties com la lepra; no m’agradaria acabar així... Per cert, ara que
penso en anar a la ciutat, l’altre dia vaig sentir parlar als meus pares
de que la terra començava a no ser fèrtil i que haurien de prendre
mesures greus, jo no entenc massa de terra perquè només faig el
que em diu el meu pare per treballar-la, però aviat vaig pensar que
si no era fèrtil el que donaria resultat seria plantar-hi noves llavors,
així que vaig decidir que aniria a la vora de la ciutat per aconseguir-
ne en algun mercat.
Avui ha arribat el moment d’anar a buscar les llavors. Els meus
pares no ho saben, així que hi aniré d’amagat. M’he emportat una
petita bosseta per portar les llavors, m’he hidratat i he sortit cap a la
ciutat. El camí no és difícil, després de 5 minuts caminant en línia
recte respecte a la porta de la masia i un cop has travessat un petit
turó, ja es comença a veure la ciutat. Dec haver trigat una hora més
o menys. No acostumo a fer tants quilòmetres seguits, ja que
normalment no surto del nostre terreny. Un cop he arribat a la vora
de la ciutat he observat que per aconseguir les llavors no fa falta
entrar a la ciutat, ja que a fora la muralla ja hi ha algunes tendes.
Després m’he adonat de que no venen llavors en aquelles tendes.
De sobte, he vist passar per davant meu una carrossa que entrava a
la ciutat i he pensat que podria aprofitar-ho i colar-me a la carrossa.
Un cop a dintre la ciutat, he baixat de la carrossa al mateix temps
que el clergue que anava en ella, i malauradament m’ha enxampat.
Li he intentat explicar la història de les llavors però no semblava
que em fes gaire cas, estava massa enfadat. M’ha estat parlant una
estona enfurismat, però tot i així m’ha perdonat i m’ha proposat
acompanyar-lo a casa tot dient que allà em donaria llavors, i jo he
acceptat.

32. Quan hem arribat a casa seva ens hem trobat amb un home que
l’esperava. Anava molt ben vestit, crec que era un noble. El clergue
m’ha demanat que m'esperés un moment i tots dos han anat a parlar
a una altra habitació. Jo he anat sentin tot el que deien; discutien
sobre alguna qüestió del rei. Crec que el noble era el conseller del
rei. No vaig entendre gaire cosa més, però crec que l’assumpte no era
legal. Quan van acabar i el noble va marxar, vaig comprendre que
allà el clergue no tenia llavors i que les seves intencions respecte a
mi no eren gaire bones, així que em vaig escapar com vaig poder.
Llavors em vaig trobar sol, en una ciutat que no coneixia, i sense
saber com tornar a casa. Vaig recórrer gran part de la ciutat i cada
cop estava més perdut. Vaig arribar a un barri més fosc, més trist,
més quiet i més marginal que els altres. Vaig sentir una veu d’home
gran que em va preguntar: -Qui ets?-. No vaig tindre temps de
respondre, quan ja va fer-me una altre pregunta: -Que t’has perdut?-
Aquella veu m’agradava, em resultava familiar. Vaig buscar entre la
foscor l'emissor d’aquella veu i vaig veure a un home aparentment
vell, que portava la cara tapada i el cos envoltat de roba. Em vaig
asseure al seu costat i li vaig respondre que sí, que m’havia perdut.
Ell em va respondre que m’havia allò era el barri dels leprosos. Em
vaig espantar, però la seva veu em va tranquil·litzar:
-No tinguis por. Què busques? –em va preguntar-. Unes llavors, he
vingut a la ciutat a buscar unes llavors perquè la meva terra ja no és
fèrtil -vaig contestar-. Doncs estàs de sort -va dir l’home- Aquí tinc
unes quantes que jo no les utilitzaré, te les regalo. L’home em va
donar una bosseta bruta amb llavors. Vam estar parlant tota la nit.
Em va explicar tota la seva vida: que ell havia sigut un noble cavaller
que li havia tocat casar-se per conveniència amb una dona més jove
que ell i, quan se’n va anar a la Tercera Croada, ella el va abandonar.

33. També em va dir que entenia completament el per què d’aquell fet:
en aquella època ell era molt egoista, egocèntric, avar, violent, i
sense escrúpols. Quan la seva estimada el va abandonar ell se’n va
adonar que havia de canviar algun aspecte de la seva vida, i ho va
fer; mica en mica va començar a ser més positiu, més generós, més
objectiu, més pacífic, més coherent i amb valors, però sobretot,
més feliç. Aquests últims nou anys de la seva vida han sigut els
millors, tot i que no estava al costat de la dona que estimava i al
vuitè va començar a tindre lepra. Ell ja sabia que la seva estimada
era feliç amb el seu enamorat, i això ja era suficient, i pel que fa a la
lepra, ell ja tenia assumida la mort. Ell, fa temps, era noble, i ara és
un marginal, em va explicar que això es deu a la seva malaltia i a les
traïcions, corrupció, interessos polítics i injustícies que va viure
aquest últims nou anys. Jo li vaig preguntar com es deia, i ell em va
respondre: Jo... Em dic Champagne, Telmo de Champagne.... En
aquell moment el meu cor va començar a bategar tan fort que
l'única reacció que vaig saber mostrar va ser un petit somriure...
No li vaig explicar que jo era el fill de la seva “estimada”, però no
crec que en cap moment fes falta. Per últim em va explicar que ell
ja sabia on s’amagava el seu amor, però preferia deixar-li fer la vida
que ella desitgava. Li vaig demanar que m’indiqués com anar al
lloc on vivia la seva enamorada; ell, amb molt de gust m’ho va dir, i
jo, amb les llavors a la mà, vaig tornar a casa.

35. Em dic Alba i tinc 14 anys. Visc en un feu al nord de la Península
Ibèrica.
Tinc una família no massa nombrosa. Som 5 germans, tots nois
menys jo, l’única noia.
Vivim en una casa petita, a les vores del feu i tenim un petit hort, i
un petit remat, gràcies a Déu!
La meva mare està malalta i molt dèbil, no sé quants dies més
aguantarà, té uns 35 anys ja és doncs una dona gran. El meu pare és
el cap de la família, però també és gran, per això no va haver d’anar a
les croades, tot i que el meu germ{ gran va haver d’anar-hi en el seu
lloc. No sabem res d’ell des de fa 5 anys. El meu pare no pot fer gaire
cosa, però és qui s’encarrega de pasturar el ramat i de vegades
s’encarrega de l’hort.
Els meus dos altres germans grans es passen el dia treballant al
camp i no arriben fins la nit a casa, en canvi jo n’estic allí quasi tot el
dia, em dedico a cuidar a la meva mare, cuinar (normalment el que
hi ha, però sol ser pa i cervesa que ens dona proteïnes i energia) i fer
totes les feines laborals, ja que la meva mare no pot. Vigilo i cuido al
meu germ{ petit, l’haig d’educar i començar a ensenyar tot el que jo
sé, tenim sort es un noi molt fort i sà, ens serà molt útil i ajudarà
molt. També faig feines més artesanals: amb cuir o amb llana em
dedico a fer-nos la roba. També faig recipients per guardar l’aliment
amb ceràmica.
La meva vida és del tot normal, tot i que passem per una etapa de
crisi, tots hem de treballar el doble perquè les collites no han estat
les adequades i no tenim el suficient menjar.
A més, la meva mare va cada dia empitjorant i per més que vagi a la
església a pregar, Déu sembla que no m’ajudi. Una noia del meu feu
em va parlar d’unes herbes que pot ser ajudarien a la meva mare i la
curarien. Era un remei utilitzat per els seus avantpassats i que s’ha
anat passant de generació a generació. Pot ser funcionaria per això
vaig decidir-ho provar.

36. No vaig dir res als pares, potser no estarien d’acord, les herbes
les vaig posar amb el pa perquè no se n’adonés.
Així va ser, s’ho va prendre i unes setmanes més tard ja feia
millor cara, era màgia!
Tot i que els nobles es van assabentar i van castigar a mort a la
noia per heretge, i desconfiar de Déu, Nostre Senyor.
Per sort a la meva mare no la van matar, però com ja no teníem
més herbes, al cap d’uns mesos va morir.
Vaig estar una temporada molt malament, la meva mare
m’havia ensenyat molt, tot el que sabia, era la millor dona que
havia conegut mai, m’he l’ estimava molt, moltíssim..., però
Déu se l’havia emportat a l’altre món, on per sort, me l’ha
trobaré.
Quan ja semblava que ho superàvem, van pujar els impostos
que havíem de pagar. Seguíem sense excedent, que això
provocava que no ho poguéssim pagar. A més, en un feu
proper una noia havia agafat la pesta i havia provocat una greu
epidèmia que la patia gairebé tot el feu.
Per això no teníem més remei que treballar com bojos per
poder-ho pagar, sense poder fer intercanvis amb altres feus ja
que podria ser perillós.
Veritablement era molt mala època, però no tot era dolent, un
dia en una festa del feu, quant estava ballant, cosa que
m’encantava, des de ja ben petita, em va cridar l’atenció un noi
que ballava molt bé i de físic era atractiu. Era un noi alt i fort
amb els cabells castanys i els ulls blaus, guapíssim.
Ens vam intercanviar un parell de mirades però aquella nit no
vaig atrevir-me a dir-li res. Es veia que tenia un paper
important per la manera en que parlava, i la roba que
portava, semblava un noble o algú important, per això vaig
pensar que com una noia vulgar com jo podia parlar amb algú
com ell? (Tot i que no era vulgar del tot)

37. Els meus avantpassats ja que un va ser monjo van tenir la sort
de aprendre a escriure i a llegir i els pocs coneixements que
tenien els hem anat heretant, generació a generació).Vaig notar
que el noi es va sentir atret, suposo que pels meus moviments
que no eren igual que els altres, ja que me’ls havia inventat jo.
Unes setmanes més tard quan havia anat a collir blat per fer
farina, me’l vaig trobar, i va començar la conversa dient-me:
Hola, ets la de l’altre dia , a la festa qui ballava d’aquella manera
tan espectacular?
Jo molt avergonyida, vaig respondre: Si, suposo. Tu també
estaves ballant oi?
Ens vam mirar i vam somriure, tots dos sabíem que significava,
aquell noi m’agradava, i m’agradava molt.
Vam continuar parlant una bona estona fins que em vaig
adonar de que el sol estava a punt de pondre’s, ja era gairebé de
nit! I no havia preparat el sopar, un dels àpats més importants
del dia! Em vaig donar pressa per tornar a casa el més aviat
possible, estaven tots a casa, a taula, esperant-me. Cansada em
vaig disculpar, però sol vaig sentir la veu ronca del meu pare
dient-me que tenia un assumpte molt seriós que parlar amb mi.
Espantada, vaig obeir.
Em va dir que havia de plantejar-me el fet de formar una
família. M’havia de casar i començar a tenir fills.
Jo ja esperava que algun dia d’aquests em vingués amb aquesta
idea al cap...
Havia conegut a una família que no estava malament
econòmicament no passaven per cap crisi, i els pares són d’una
família respectada.
El meu pare n’estava segur, ell volia el millor per mi, i sabia que
formant part d’aquella família no passaria gana.

38. Amb aquell noi, el meu futur marit, em portava 10 anys, era
un noi gran i no gaire atractiu, de moment no tenia moltes
ganes de casar-m’hi. Davant dels pares em tractava amb
respecte, però quan est{vem a soles m’utilitzava i em
maltractava si no feia el que ell volia. M’havia de casar amb un
noi que ni tan sols conec, i sé que la vida al seu costat no serà
gaire agradable, però jo davant la paraula del meu pare no
podia dir res.
Jo volia estar amb en Joan, que així es com es deia el noi que
m’agradava.
D’amagades anava quedant amb en Joan, cada cop em
fascinava més.
Em va explicar a que es dedicava, era Joglar, que era una mena
de ballarí per gent noble, per això la seva imatge de la
noblesa, però ell com a persona no hi tenia res a veure.
Tenia somnis i una visió del món diferent a la que jo i la resta
del poble tenia.
Em va demanar que anés amb ell i balléssim els dos de feu en
feu, ens guanyaríem la vida amb el que guanyéssim, i no
pagaríem impostos a aquell noi que es fa dir rei, l’únic que fa
és robar-nos els pocs diners que tenim. Estava al·lucinada
amb el pla, però a la vegada tenia por de la reacció del meu
pare.
Va notar a la meva mirada el temor a la superioritat i només
va dir-me:
-Tranquil·la-.I em va donar un petó que va fer calmar-me.
Al arribar a casa, vaig fer el menjar i vaig preparar-ho tot
perquè quan vinguessin estigués tot a punt.

39. Vam seure tots a taula, i per trencar aquell silenci tan incòmode
vaig comentar-los que havia conegut a un noi, i que creia que
m’agradava.
La cara del meu pare va canviar de sobte, i es va dirigir a mi amb un
to estrident:
-Alba, calla’t! Far{s el que jo et digui, et casar{s amb en Robert,
tens sort de tenir una mica de diners per poder menjar amb
condicions, així que no se’n parli més!
Jo vaig saltar molt furiosa i vaig començar a cridar-li, cosa que mai
m’havia atrevit a fer. A mi m’agradava en Joan, i volia tenir una vida
amb ell, volia ballar i complir els meus somnis al seu costat.
El pare es va aixecar i va dir:
-Tu el que vols és morir de fam? O per una infecció?! Per l’amor de
Déu, quines bestieses dius! Com tornis a mencionar-lo... A partir
d’ara tens prohibit veure’l. La por em corria per les venes i per
orgull vaig dir cridant que no, no era just, el veuria. El meu pare es
va aixecar i em va començar a pegar, cosa que no era la primera
vegada. Jo sense pensar-m’ho dos cops, vaig aixecar-me i vaig sortir
corrents, volia escapar d’aquell lloc tan espantós.
Ara sí que ho tenia decidit, però per si de cas, abans de prendre la
decisió definitiva, preferia anar a preguntar-li a Déu que li
semblava, i per veure si estava amb mi.
En entrar a l’església, aquell lloc fosc, fred i brut, vaig dirigir-me
cap una absidiola, concretament la de Santa Rita, patrona dels
impossibles. Era la preferida de la meva mare, i d’allí ve el seu nom.
Al arribar vaig començar a pregar. En aquell moment vaig notar
que estava fent el correcte, i de sobte em vaig notar molt més
segura, cosa que mai ho havia sentit.
Al acabar, ràpidament vaig anar a casa a acomiadar-me dels meus
germans, per sort el pare no hi era a casa, segurament estaria
bevent alcohol o alguna cosa per l’ estil. Segurament no els tornaria
a veure mai més, això si, vaig demanar-li que no diguessin res,
m’ho van jurar.

40. Després vaig anar on es trobava el Joan i així, tots dos vam començar
una aventura. No sabíem com ens anirien les coses, si tindríem sort o
no, tot era un misteri i n’estava espantada, però em donava igual si era
al seu costat.
Ens dirigíem cap a un feu del sud de França on hi vam trobar feina,
vivíem gaire bé, no passàvem molta gana, i el millor de tot, vivia amb el
noi dels meus somnis.
Tot no podia anar millor fins que un dia, va venir el xèrif del feu i ens va
comunicar que estava condemnada a mort per no pagar impostos i fer
altres pecats (la qual cosa, no se a quins es referia...)Segurament havia
sigut el meu pare qui m’havia denunciat.
No podia fer res contra les lleis, la qüestió es que dintre d’unes hores
estaria morta, a més em decapitarien i no aniria a la vida eterna amb la
meva mare, no em trobaria als meus amics ni germans, i el pitjor de tot,
no tornaria a veure mai més a en Joan.
Tenia por, no podia fer res més.
Era la meva fi, i les meves últimes paraules abans de fer l’espectacle van
ser:
-Jo només volia ballar, ser diferent, però Déu no m’ha deixat.

42. Em trobo al segle XII a Anglaterra, són temps difícils i encara
estem castigats per aquesta terrible crisi.
Quant jo tenia només vuit anys era filla d’una família pagesa
que es deixava la vida a les terres per poder sobreviure. Però
això no va ser suficient, no em van poder mantenir i encara
recordo aquell dia com si fos ahir. La meva mare amb llàgrimes
als ulls em va anar a vendre al mercat a algun noble que em
pogués mantenir i així jo pogués viure una mica millor del que
ells mai podran viure.
Em van portar al mercat i els meus rissos de color platí llargs
fins la cintura i els meus ulls mel no van trigar gaire a cridar
l’atenció d’algun noble. Se’ns va acostar una vella vestida amb
un vestit enorme i una faldilla també enorme que duia
preciosos brodats d’or. La part de dalt del vestit era molt
ajustada amb un escot prominent que atreia les mirades de
qualsevol home que passés per allà. També duia una corona de
roba al cap i el cabell recollit amb unes trenes recollides sota la
corona. A més de tota aquesta mudada vestimenta anava tota
guarnida amb joies brillants.
La vella em va observar atentament de dalt a baix i tot seguit
ens va mirar a les dues amb indiferència. Va obrir una bosseta
que duia enganxada a la faldilla i que era de la mateixa roba que
el vestit i en va treure deu monedes d’or. A la mare se li van
il·luminar els ulls en veure aquelles monedes. La vella va deixar
caure aquelles monedes sobre la mà de la meva mare i quan
ella la va mirar amb aprovació la vella em va agafar i se’m va
emportar fora del mercat mentre jo mirava enrere i mica en
mica s’anava esvaint l’ultima imatge que em quedaria de la
mare.

43. Vam pujar en un carro tirat per cavalls. El carro per dintre estava
folrat amb teles vermelles lluents, hi havia un banc a banda i banda.
Era bastant luxós però l’interior era molt fosc, quasi bé no hi havia
llum. La vella es va asseure a un dels bancs i em va indicar amb la mà
que m’assegués a l’altre i el criat ens va tancar la porta i va pujar
sobre el cavall i va engegar el carruatge. El camí no era pla i el carro
anava tremolant. La vella em va preguntar el meu nom i li vaig
contestar amb la màxima educació possible: em dic Meyer,
Gwendolyn Meyer. Ella tot seguit se’m va presentar: Jo sóc Lady Van
de Kamp, el meu nom és Madeleine. Estem anant cap a Lincoln, cap
al meu castell. Un cop all{ t’instal·lar{s i et donaré les teves primeres
instruccions.
Vam estar una hora en aquell trontollós carro fins a arribar a la porta
del castell. Era una fortalesa enorme envoltada de grans muralles.
Allà hi vivien Lady Van de Kamp, la seva família i totes les persones
que estaven al seu servei. S’accedia a través d’un pont llevadís que
accedia a la barbacana que donava pas a la fortalesa. Vam creuar la
porta principal i vam passar per el pati d’armes des d’on es podia
contemplar la residència senyorial, la torre d’homenatge, les cutines
i el saló principal. En el saló principal hi havia bastanta llum i una
taula llarga per celebrar-hi banquets, una altra taula sobre una
tarima on hi seia el senyor i la família i dirigien el banquet asseguts
en cadires i les parets estaven molt decorades amb trofeus de caça,
armadures i obres d’art. El terra era de fusta i al sostre les bigues
transversals també eren de fusta.
Vam pujar a les habitacions i em va portar a una petita cambra
bastant fosca. Era molt senzilla, només hi havia un llit, un armari i
una cadira. All{ és on dormiria. Després d’això Madeleine em va
portar a la sala d’estar i em va donar les meves primeres instruccions.
Jo seria la seva m{ dreta. Havia d’anar sempre amb ella. Seria com la
seva servent personal i faria qualsevol tasca que m’assignés Lady Van
de Kamp.

44. Un cop em van informar de quina seria la meva tasca en aquella
enorme fortalesa em va portar a fer una visita per les seves terres. En
veure les grans extensions de terra que tenia Lady Van de Kamp vaig
deduir que devia ser una dona poderosa. Hi havia moltíssimes persones
treballant en aquelles terres. Les terres eren la font de riquesa dels
nobles.
Vaig tenir una petita estona de descans abans de l’hora de sopar i vaig
estar parlant amb una de les criades de la casa, Amber. Em va explicar
més sobre la família de Lady Van de Kamp. El seu marit se’n va anar a
donar suport al rei a la segona croada i no va tornar més. Després d’això
Madeleine es va quedar en aquesta fortalesa amb el seu fill Lionel i el
seu nebot Geremy, fill de la seva germana que va morir ja fa anys de
diftèria. Diftèria és una malaltia que es presentava amb vòmits,
pal·lidesa, febre, ulceració a la boca, nafres pestilents i aparició de
falses membranes a la gola que produeixen sufocació, i acaba provocant
la mort per asfíxia.
Va ser molt tràgic això per aquella família però Madeleine era una dona
forta i va aconseguir tirar aquella família endavant.
Amber era simpàtica, era morena i portava el cabell curt i llis per les
espatlles. Tenia quinze anys i era filla d’uns que treballaven a les terres
de Lady Van de Kamp.
Vaig anar a sopar amb la meva senyora i vaig poder veure la seva família
asseguda a taula mentre el cuiner servia mongetes amb ou i pa.
Madeleine seia al cap de taula, a la banda dreta de la taula seien Lionel i
Geremy, i jo estava dreta al costat de Lady Van de Kamp. Tot i estar
dreta al costat de la taula no estava inclosa en cap de les converses ja
que al cap i a la fi jo era una servent. Lionel tenia el cabell pèl roig i el
duia llarg. Recollit amb una cua baixa fins l’espatlla. Tenia els ulls d’un
negre intens i les seves faccions de la cara eren bastes. Tot i que Lionel
era bastant atractiu jo perdia els ulls per Geremy. Era de pell pàl·lida i
de cabells foscos. Tenia els ulls verds i unes galtes pigades.

45. Les seves faccions eren més delicades i no era tan corpulent de cos
com Lionel. Geremy era un any més petit que Lionel, ell en tenia dotze
i Lionel tretze. Tot i la fredor de Madeleine es veia el clar favoritisme
cap a Lionel, el seu perfecte fill. Els dos duien la mateixa vestimenta:
mitges i camises llargues de colors vius decorades amb brodats
preciosos. De sabates duien unes manoletines o botins senzills.
Després de set anys servint a Lady Van de Kamp coneixia tota aquella
fortalesa com el palmell de la meva mà. Tot i que Madeleine era una
dona molt freda i distant tenia bon cor, gràcies aquells anys al seu
costat vaig aprendre a llegir i a escriure. També vaig conèixer bé a
Lionel, un autèntic presumptuós. M’irritaven els seus aires de senyor
perfecte i orgullós però tot i això intentava fer-li bona cara, malgrat
que m’espiava quan me n’anava a dormir. Jo ja tenia quinze anys i
podia deduir que Lionel anava ben boig per mi. Mentre Lionel rebia
les seves di{ries classes particulars jo m’escapava pels magatzems de la
fortalesa amb en Geremy. Era molt dolç i no podia evitar que se
'm'encenguessin les galtes cada vegada que el veia.
Tot i ser una servent podia viure i observar la vida dels nobles. Lady
Van de Kamp acostumava a passar-se el dia filant i després
l’acompanyava al mercat. Cada setmana també acompanyava a la
família Van de Kamp a nombroses misses. També seguia mantenint la
meva amistat amb Amber, que s’havia casat amb un camperol.
Admirava a Amber per la de coses que havia de fer. A part de servir els
matins a casa Lady Van de Kamp havia de mantenir casa seva, cuidar
l’hort, cuidar algunes gallines que tenien per alimentar-se, recollir
herbes i fer les tasques de la casa. Amber vivia en la misèria i havia de
mantenir a quatre fills que havien començat a treballar al poble des de
ben petits per no morir de fam.
Jo era bastant feliç fins que Lionel em va demanar per casar-m’hi amb
ell. Normalment els nobles es casaven amb altres nobles però també
podia existir aquesta possibilitat. I en el cas de que jo em casès amb ell
jo hauria de deixar la meva feina i convertir-me la dona d’un noble.

46. Tot i que potser Madeleine hagués preferit que Lionel es casés
amb una noble no s’oposava a aquesta idea de que jo em casés
amb ell. No tenia elecció. M’anava a casar amb Lionel i no
podia dir que no en una cerimònia davant de Déu.
Em vaig prometre amb Lionel i vaig deixar de servir a Lady Van
de Kamp per seure a taula com una més de la família. Però això
no es va quedar aquí. Em vaig quedar embarassada de Geremy i
d’aquí un temps ja no seria possible amagar-ho. Havíem comés
una heretgia i el més provable era que acabés morta o amb una
mica de sort perseguida per la llei fins també acabar
condemnada.
Geremy i jo vam fugir cap a França amb un carro de cavalls i
una simple maleta per poder sobreviure durant el viatge.
Vam anar a parar a la fortalesa del cosí de Lady Van de Kamp.
Un home molt vell que vivia sol amb els seus servents. No era
tan poderós com Lady Van de Kamp però tenia terres suficients
per mantenir la vida d’un noble. Aquell home vivia sol a les
muntanyes i no tenia vida social.
Ni la seva família li enviava cartes. Geremy tot just sabia de
l’existència d’aquell home.
Sr. Alexandre tenia el Foc de Sant Anton. Una malaltia en que
l'afectat sentia com si un foc li abrasés per dintre fins a fer-lo
embogir de dolor.
Sr. Alexandre vivia en un llit, estava ben boig i la seva malaltia
anava cada vegada a més. Degut a la invalidesa de Sr.
Alexandre, Geremy va haver de tornar la vida a tota aquella
fortalesa que havia quedat pràcticament abandonada.
Al cap d’un any Sr Alexandre va morir. El Foc de Sant Antón
produïa la gangrena de les extremitats, amb el despreniment
dels membres i finalment la mort.
Tant Geremy com jo vam haver de treballar molt dur per poder
sobreviure en aquella fortalesa abandonada. Vam tenir sis fills i
mai vam poder tornar a Anglaterra.