1. Gestació de la llengua
Existeix un "poble català", el qual vertebra la seva manera d'ésser entorn d'uns
quants trets que tots els qui en som membres compartim i, d'una manera especial, la
llengua en què tots ens entenem, que és la "llengua catalana". En principi, les
llengües són anteriors als pobles que en elles s'expressen, puix que pertot arreu han
estat el gran tret forjador de la consciència de poble, també en el cas de la "nació
catalana". No cal dir que la llengua catalana forma part de les anomenades "llengües
romàniques", les quals deriven del llatí, com a heretatge de la romanització que fou
activa durant set segles llargs a l'Imperi Romà (i concretament a la zona nord-oriental
d'Hispània, bressol de la futura Catalunya).
"D'un país que ja
No és fàcil de dir quan la llengua catalana començà d'ésser emprada com a anem fent". Escultura
mitjà d'expressió i de comunicació entre les persones que d'aquesta manera es d'Andreu Alfaro
convertien en "catalonòfones". El llatí parlat s'anava transformant en un llenguatge
que en part encara es reconeixia com a llatí fet malbé i en part ja suggeria allò que serien noves llengües;
mentrestant, hom s'adonava de les transformacions operades, i, d'altra banda, aquesta llarga i lenta evolució
transcorria en una època en la qual coexistien tres mancances greus: un buit cultural enorme, l'absència de
materials d'escriptura i la ineptitud de posar per escrit sons desconeguts, inconstants i contradictoris. Sembla
que, al moment de les invasions sarraïnes al segle VIII, ja s'anaven afaiçonant llenguatges romànics bastant
diferenciats els uns dels altres, però que encara no complien els requisits de llengües mínimament
organitzades i recolzades en estructures idiomàtiques independents. No és agosarat de pensar que als segles IX
i X el preromanç català ja havia adquirit consistència de llengua parlada, diferenciada de les altres llengües
romàniques, i sense trigar (en tenim constància ja al segle XI) sorgeixen els tempteigs per donar-li forma
escrita. En principi aquest procés és compartit per totes les llengües romàniques, de les quals, doncs, es pot dir
que tenen uns mil anys de vida.
És clar que, així les coses, l'ideal seria de poder exhibir, per a qualsevol llengua romànica i, per tant,
també per a la nostra llengua catalana, un primer text que fos, ensems, un gran text (és a dir, consistent,
decisiu, modèlic). Tanmateix, la lògica ens diu que la cosa més natural i més esperable havia d'ésser el que
s'ha esdevingut en la realitat: els testimonis més antics de la llengua catalana que avui hem pogut anar
aplegant no obeeixen a un propòsit d'escriure en català ni són textos sencers o congruents o rellevants. Es
tracta de veritables esquitxos solts en romanç, que trobem en escrits concebuts i redactats en llatí. L'escrivà
que redactava un document en llatí hi posa un mot català perquè està distret i així se li escapa, o perquè en
aquell moment no se li acut el mot llatí que hi correspon, o perquè ha de transcriure exactament la frase que ha
pronunciat la persona afectada, etc. Tampoc les mostres recollides no pertanyen a cap text literari, com hauria
estat desitjable, sinó a juraments, greuges, queixes, fragments de textos legals, etc. Ja es comprèn que només
amb uns esquitxos i, sobretot, de mena jurídica, no fa de bon presentar una aigua meravellosa. Malgrat això, i
gràcies a l'esperit crític, la ciència ha pogut avançar en força més d'un segle la primera data de la presència
escrita de la llengua catalana.
Amb les Homilies d'Organyà la llengua catalana s'estrenava en la seva modalitat literària. (Aquí cal
entendre aquest darrer mot amb el significat que el diccionari li atribueix en la frase llengua literària, que fa
així: "llengua que s'usa en escriure, amb una tendència a la unitat i a l'elevació respecte al llenguatge
quotidià".) Si ho hem de jutjar comparant-lo amb les mostres escadusseres i balbucients de la llengua catalana
anteriors a les Homilies d'Organyà, resta palès que aquest text inaugura quelcom nou en l'ús de la llengua:
hom hi tendeix a emprar una estructura única i coherent i a excloure maneres personals i ocasionals, amb el fi
que, potser paradoxalment, en sorgeixi la que un dia pugui ésser dita la llengua de tothom.
ACTIVITAT: Fes un comentari d’aquest text.
Tingues en compte els documents: “Com fer un comentari de text”, “Els gèneres literaris”, “Les
propietats textuals” i els comentaris guiats que hem fet a classe