Recull de textos al voltant de la pregunta: "Per què filosofia?"

2. Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta
debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y
mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que
tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder
establecido. La filosofía sirve […] para detestar la estupidez,
hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso:
denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas.
¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga
la crítica de todas las mixtificaciones, sea cual sea su origen y su
fin? Denunciar todas las ficciones sin las que las fuerzas
reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación
esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la
asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin,
hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer
hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de
la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión.
Combatir el resentimiento, la mala conciencia y sus falsos
prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por
todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí
misma: empresa de desmixtificación.
Gilles Deleuze, Nietzsche y la filosofía, Anagrama, Barcelona,
2000, pp. 149-150.

3. Pero preguntar para qué sirve la filosofía es como
preguntar para qué sirve la belleza, para qué sirve la
verdad o para qué sirve la justicia. No sirven para nada,
en realidad son una lata enorme (otras especies se las
arreglan sin ellas y no tienen nuestros problemas), pero
sencillamente nosotros no podemos vivir sin tenerlas en
cuenta, porque un mundo sin verdad, sin justicia y sin
belleza nos parece un inferno invivible, incluso aunque
estemos muy lejos de haber alcanzado un mundo en el
que hayan triunfado la verdad, la belleza o la justicia.
Esperemos, al menos, que la filosofía no sirva a nadie,
que no se haga sierva de ningún déspota.
José Luis Pardo, Los internautas preguntan, Entrevista
Digital, El País, 12/05/2010
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?
encuentro=6683&k=Jose_Luis_Pardo

4. Tal és l'única definició de filosofia: art d'emprar bé la ignorància.
Ciència general de l'adequat ús dels nostres errors. Ningú s'equivoca
tant com qui té por de les equivocacions, perquè no sap què fer amb
elles ni quin partit treure'ls. No és que s'ignori perquè no se sap
(encara), sinó que quan alguna cosa (ja) se sap és a partir i com a fruit
del que s'ignora. El millor del millor saber és que descobreix noves i
fascinants parcel•les d'ignorància. La resta del que amb certesa
coneixem és rutina, esbalaïment enganyós, aquietament, devoció
dogmàtica La ignorància, en canvi, és angoixa, esperó, pregunta,
imploració i exploració. Com bé se sol dir, la ignorància és atrevida, en
canvi, la certesa és timorata.Vivim des del nostre ignorant atreviment.
Sobretot, ser conscient de la ignorància -és a dir, no ignorar almenys
això, que ignorem- és comprendre que aquesta situació frustrant i
esverant no és transitòria, sinó imprescindible; que per molt que
arribem a saber, la quantitat i qualitat de la ignorància -la seva massa-
no disminuirà mai de manera perceptible ni de forma rellevant. (...)
Fernando Savater, El contenido de la felicidad, Ediciones El País,
Madrid 1986

5. Contra el que diu el sentit comú, pensar no consisteix
en el funcionament d'una facultat que seria innata a
l'home. Pensar no té res a veure amb seure i esperar
fins que a un li vingui alguna idea. Pensar és una
activitat forçada. I el que ens força és la pròpia vida.
Voler viure ens obliga a pensar. Pensar és un gest
radical que primer de tot consisteix en interrompre la
normalitat i el sentit comú, foradar la realitat, destruir
el mantell de obvietat que la protegeix, en definitiva,
obrir espais de vida. Pensar és aquesta paradoxa: una
activitat forçada i, alhora, la més lliure.
Santiago López Petit, "El pensamiento no sirve para
luchar sino que él mismo es lucha", entrevista de
Amador Fernández Savater, Público, 25/10/2009
http://blogs.publico.es/fueradelugar/90/%e2%80%9
cel-pensamiento-no-sirve-para-luchar-sino-que-el-
mismo-es-lucha%e2%80%9d

6. Lo que resulta más descorazonador y más
infecundo es esta desconsideración del pensar,
reducido a mero instrumento o herramienta, un
medio para lograr establecerse en la posición,
un mecanismo cuyo funcionamiento se
desenvuelve como un ejercicio de poder sobre
los demás. Pero desvinculado del saber en
tanto que sabiduría, como forma de vida,
pensar viene a ser una tarea más o menos
erudita, consistente o interesada, con una
utilidad no pocas veces espuria. Parecería que
lo que importa es pensar para tener razón,
para ratificar lo que ya pensamos.
Ángel Gabilondo, Encontrados, El salto del
Angel, 02/11/2012
http://blogs.elpais.com/el-salto-del-angel/

7. Doncs els homes comencen i van començar sempre a filosofar
moguts per la perplexitat. Al principi la seva perplexitat és
relativa a coses molt senzilles, però poc a poc s'estén a
assumptes més importants, com a fenòmens relacionats amb
la lluna i altres que concerneixen al sol i les estrelles i també a
l'origen de l'univers. I l'home que experimenta perplexitat es
considera a si mateix ignorant (per aquest motiu fins i tot
l'amor dels mites sigui en cert sentit amor de la saviesa, ja que
el mite està travat amb coses que deixen a qui escolta
estupefacte). I com que filosofen amb vista a escapar de la
ignorància, evidentment busquen el saber pel saber i no per
un fi utilitari. I el que realment va esdevenir confirma aquesta
tesi. Doncs només quan les necessitats de la vida i les
exigències de confort i esbarjo estaven cobertes va començar
a buscar-se un coneixement d´aquest tipus, que ningú ha de
buscar amb vista a algun profit. Doncs així com anomenem
lliure la persona la vida de la qual no està subordinada a la d
´altre, així la filosofia constitueix la ciència lliure, ja que no té
cap altre objectiu que si mateixa.
(Aristòtil)

8. En realitat, no crec en absolut que la filosofia garanteixi
la felicitat. Més encara: en moltes ocasions ens fa més
desgraciats (per exemple, quan descobrim la profunda
absurditat d'alguna cosa respecte de la qual vivíem en
l'engany consolador d'alguna hipòtesi insostenible).
Però el que sí que ens garanteix és una existència més
intensa. Saber, encara que es pateixi, sempre és millor
que viure en la inòpia. Putnam ja parlava d'això: si
oferíssim a la gent prendre's una pastilla blava i ser
feliç, només que sense ser conscient de la realitat de les
coses, o prendre's una pastilla vermella i captar la
complexitat i els clarobscurs del món, amb tots els seus
matisos (molts d'ells desagradables), la immensa
majoria es prendria la pastilla vermella. Potser és un
indicador que Aristòtil tenia raó quan afirmava que tots
els homes anhelen per naturalesa saber.
Manuel Cruz, Ni profans ni exquisisits, el periodico.cat,
27/07/2013

9. Potser sigui una mica pretensiós amb el que diré, però les últimes
generacions de pares i mares hem abusat d’ un tipus de sanció que
hem aplicat al nostres fills quan desafiaven la nostra autoritat: per no
ser titllats de pares opressors i agressius, substituïren el pam-pam al
cul pel racó de pensar. Quan el nen o la nena fenien alguna
rebequeria, castigats al racó de pensar. El pensar com a substitut
d’una bona nata, era la recomanació que psicòlegs i pedagogs
oferien a les famílies per disciplinar la prole. Com volem que el
ciutadà pensi, si ha estat educat perquè associï el pensar a una sanció
que per civilitzada era el que era, una sanció. El pensament acaba
sent una reacció condicionada a un acte dolent. Quina forma de
malbaratar una capacitat humana, reduïda a una forma de repressió
benigna. Gràcies psicologia. Gràcies pedagogia. Heu aconseguit
així, d’una forma subtil, matar la mare filosofia. Si no els haguéssim
fet cas, poder tindríem persones que haurien canalitzat els seu
traumes a través del pensament i la literatura. Ara com a venjança,
toca enviar al racó la filosofia.
Manel Villar, La filosofia i el racó de pensar, la pitxa un lio,
17/03/2013

10. Potser sigui una mica pretensiós amb el que diré, però les últimes
generacions de pares i mares hem abusat d’ un tipus de sanció que
hem aplicat al nostres fills quan desafiaven la nostra autoritat: per no
ser titllats de pares opressors i agressius, substituïren el pam-pam al
cul pel racó de pensar. Quan el nen o la nena fenien alguna
rebequeria, castigats al racó de pensar. El pensar com a substitut
d’una bona nata, era la recomanació que psicòlegs i pedagogs
oferien a les famílies per disciplinar la prole. Com volem que el
ciutadà pensi, si ha estat educat perquè associï el pensar a una sanció
que per civilitzada era el que era, una sanció. El pensament acaba
sent una reacció condicionada a un acte dolent. Quina forma de
malbaratar una capacitat humana, reduïda a una forma de repressió
benigna. Gràcies psicologia. Gràcies pedagogia. Heu aconseguit
així, d’una forma subtil, matar la mare filosofia. Si no els haguéssim
fet cas, poder tindríem persones que haurien canalitzat els seu
traumes a través del pensament i la literatura. Ara com a venjança,
toca enviar al racó la filosofia.
Manel Villar, La filosofia i el racó de pensar, la pitxa un lio,
17/03/2013