5. Direcció
Coordinació tècnica i administrativa
UPA
Textes
Ò
Directora General de Patrimoni Cultural Valencià
Cap d’Àrea de Patrimoni Cultural i Museus
Cap de Servei de Patrimoni Arquitectònic i Mediambiental
Cap de Servei de Patrimoni Arqueològic, Entológic i Històric
Cap de Servei de Museus
Comissaria
Fotografies
Disseny de l’exposició Gerent
Conservador de Pintura
Muntatge
Conservadora de Dibuixos i Gravats
Il·luminació
Departament de Registre
Instal·lació audiovisual
Departament de Restauració
Biblioteca
Protocol
Didàctica
Art Valencià
Laboratorios
Gerència
Disseny gràfic
Maquetació
Impressió
ò
6. Índex
7
President de la Generalitat
8
Consellera de Cultura i Esport
9
Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
11
Directora General de Patrimoni Cultural Valencià,
12
Felisa Martínez Andrés
26
28
Jorge Hermosilla Plá i Martín Peña Ortiz
70
Carmen M. Pérez-Olagüe
112
Arturo Zaragozá Catalán i Ramón París Peñaranda
196
Ò
Consuelo Matamoros de Villa
214
Francesc Llop i Bayo
Adrià Besó Ros
242
Adrià Besó Ros
256
Francesc Llop i Bayo
Vicente Ros Pérez
282
Luis Pablo Martínez Sanmartín i Fco. Javier Martín Noguera
Jesús Huguet Pascual
300
Rubén Muñoz Martí
312
7.
8. ò
ò ï
ò
ò
Restaura CV. 15 años recuperando nuestro
Patrimonio
15. ò
ï ò
ò
ò
ò
Valencia.
Una visión oscura Estampas Nacionales La vieja España de los 70, Iconografía del Franquismo, Retratos de grandes perso-
najes
ï
ò
ò
1. Conversació mantinguda amb Francesc Jarque, desembre 2010.
16. ò ò Las Provincias
ò Hoja
del Lunes Cien años de historia gráfica
de Valencia Historia del futbol valenciano Historia de las Fallas Las Fallas en su tinta Libro de
la riada. Ribera del Júcar
Rodalies:
fotografies de José María i José Vicente Penalba.
ò
ò
Semana Gráfica València – Atracción
ABC
ò
ò
Sístole o diástole, Eurofrisia
ò
ò
ò
ò
ò
17. ò ï ï
Planeta Bicicleta
Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit Lugares para el encuentro. Calles y plazas de
la Comunidad Valenciana i La huella morisca en tierras valencianas ò
ò
ò
ò
ï ò
ò
ò
ò
El País Canal 9 ADN AS o Superdeporte
18. ò
ò
ò ò
Camins que ens porten a distints ports i sempre ens deixen amb un bombament en les orelles, que és el so del nostre propi silenci.
La nostra soledat, reflectida en distints temps, com a observadors de l’interior.
Cada obra mostra un estat que ens és comú a tots. Sempre en tercera persona, per a veure’ns des de fora.
En este espai-temps, és un procés de diversos anys, es veu una evolució i una busca de l’expressió pura sense més.
ò Antología poética
ò
ï
2. Mtraker, http://mtraker.es/ Actualitzada: el 2 de gener 2009, data de consulta: 10 desembre 2010.
19. ò
ò
Sueños... ò
ò
ò
ò
ò ò
ï
ò
ò
ò ò
ò
ï
New Topographics Photographs
of a Man-Altered Landscape.
20. ï
ò
ò
Annali de architettura, FMR, Proyectos o Arquitectura viva,
ò ò
ò
ò
ò
ò La
arquitectura del Convento del Carmen de Valencia Catálogo de Monumentos de
la Comunidad Valenciana
21. ò
Arquitectura e Interio-
rismo Arquitectura Viva On, Geometría, Casa Viva Levante.
Saber mirar
Conocer Valencia a través de la su arquitectura ò La
arquitectura popular de Peñíscola.
ï
collage
ò ò
ò
ï
ò
Metrópolis, Once upon a time…,
Pure, Some Space (Uncertain), Paraíso, Suburbia, Chile, Ciudades efímeras, Atacama, Roma
ò
ò ò
ò
ò
22. ï
ò
ò
ò
ò
Las Parcas
ò
ò ò
ò
ò ò
3. Conversació mantinguda amb Cayetano Ferrández, desembre 2010.
23. ò
ï
Patrimonio distorsionado o Distorted Heritage
ò
ò
ï ò
ò ò
una completa
declaració d’intencions en suport als valors més destacats de tots els que aporten dinamisme i personalitat específica als
circuits de l’art contemporani de la nostra terra
ò
a posteriori
ï
4. Conversació mantinguda amb Jesús Rivera Quirante, desembre 2010.
5. Catàleg Puntas de flecha. Nuevas trayectoria en el arte contemporáneo valenciano, Generalitat Valenciana, València, 2009. Coordinació i edició José Luis Pérez
Point i Vicenta Belenguer Dolz, amb textos de María Llanos Alonso, entre altres.
24. ï
ò ò
ò
ò
ï
ò
ò
Kéyah
ï
ï ï ï
El paisatge
és l’arquitectura fràgil de la mirada. És inconstant i discontinu a pesar dels esforços per sostindre’l. La seua veracitat i la
memòria que el configura sempre a la vora del dubte. En el paisatge, les coses apareixen i desapareixen: el paisatge és
un murmuri, una remor, una turbulència. Atés que és inconstant, el control d’este paisatge (tant íntim com públic) és una
dedicació que implica un cost. El paisatge és en un espai d’interferència. El paisatge és definit i redefinit, destruït i recons-
truït, inventat i esborrat. El temor de la seua caiguda, la imminència del seu accident, la seua alteració, alimenten l’esforç
per la seua sustentació. El paisatge s’esgota, perquè té una duració, i el nostre temps és un temps de paisatge en caiguda.
Un paisatge és un tram de temps, una arquitectura de conflicte, entre la realitat i allò que s’ha simulat, entre l’íntim i el seu
control, a la vora de l’afonament.
Observació del paisatge com un decorat sobre el qual se superposen capes, com una arquitectura inconstant, com un cos
en procés. Temptativa de narració de la inconstància de la mirada, de la fragilitat del paisatge, de l’evanescència del decorat, de
25. la discontinuïtat de l’arquitectura, enteses com un espai simbòlic i polític en el seu laberint temporal, en la seua inestabilitat i
caiguda. Temptativa d’escriptura de la impossibilitat de la seua definició, temptativa d’escriptura de la lògica de la decepció.
ò collage
ï
62 días
collage
ò
ò
ò
ò
ï
ï
,
Amb estos nous escenaris establisc
una relació emocional que em condiciona i obsessiona reconstruir des de la ficció fotogràfica, transformant-los per a arre-
plegar la seua memòria i obtindre dades des del personal i el col·lectiu.
6. Conversació mantinguda amb Albert Corbí, desembre 2010.
26. Del procés de treball obtinc unes imatges fotogràfiques que combinen un univers de possibilitats de llenguatge post-
mediàtic, és a dir, sobre la fusió, hibridació i el que ja no és en si fotografia, sinó el sediment de molts llenguatges.
ò
ò
ò
ò ò
L’obra d’Antonio Alcaraz participa d’eixa sensibilització cap al patrimoni industrial. La seua càmera recorre llocs i
paisatges industrials, arreplega últims testimonis fabrils i d’enginyeria, emmarca i selecciona imatges que possiblement no
tornem a trobar-nos. Busca documentació, s’interessa per la seua història i s’introduïx en els seus espais de treball hui buits
i obsolets.
Després la seua obra ens transmet esta història, estes dades, esta sensibilitat cap a l’element industrial, i la memòria
del lloc roman. Esta és la seua contribució a la conservació de la conservació del patrimoni industrial. Però a més, Antonio
Alcaraz, dota la imatge industrial amb un nou valor estètic, ressaltant les seues característiques, les seues formes, els seus
conceptes, revalorant este patrimoni i elevant-lo a l’estat purament artístic.
ï ò ò ò
ò
ò
7. Conversació mantinguda amb María Zárraga, desembre 2010.
8. Catàleg d’Antonio Alcaraz. Art i Indústria. Sala d’exposicions Centre Cívic Antic Sanatori, Sagunt, 2006, pp. 7-16. Text d’Inmaculada Aguilar Civera.
29. V O C A B U L A R I
I TERMES
DELS REGADIUS HISTÒRICS
COM A REFERÈNCIA
D E L PAT R I M O N I
C U LT U R A L VA L E N C I À
30. Jorge Hermosilla Pla i Martín Peña Ortiz
ò
ï
ï
ò
ò
ò
ò
ò
a presa rafa resclosa
ò al-sudd ï
ò
1. BARCELÓ, M. El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales. I coloquio de historia y medio físico, XV-XLVII, Almeria.
2. SANCHIS, C.; HERMOSILLA, J.; IRANZO, E. “Entorn al patrimoni hidràulic del regadiu històric valencià”. En: Patrimoni rural valencià, SAITABI,
núm. 54, 2004.
31. ï
ò
ò
ò
ï ò
ï
ò
boquera
parats
ò
ï
3. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
4. GIL OLCINA, A.; MORALES, A. Hitos históricos de los regadíos españoles. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1992.
5. BERNABÉ, J. M. “Obras hidráulicas tradicionales en el regadío de Petrer (Vall del Vinalopó)”. En: Los paisajes del agua. Libro jubilar dedicado al profesor
Antonio López Gómez. Universitat de València, Universitat d’Alacant, 1989.
32. ò
brolladors
ò
ï
ï
ò
ò
ï
ï
ï ï
lumbrera, registre, pou d’aireació o tèntol
6. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
33. qanats qanats
qanats
ï
ò
ò saniya ï
ï
L’arbre matxo
safareig
mota/andàmit
ï
molineta sénia
ò
n¯c-ûra
a ï
7. HERMOSILLA, J. (dir.). Las galerías drenantes del Sureste de la Península Ibérica. Uso tradicional del agua y sostenibilidad en el Mediterráneo español.
Madrid, Ministerio de Medio Ambiente, 2006.
8. CAVANILLES, A. J. (1795-1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Reproducción
facsímil. Ediciones Albatros, València, 1985.
9. HERMOSILLA, J. (dir.). Los regadíos históricos españoles: paisajes culturales, paisajes sostenibles. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino,
Madrid, 2010.
34. ò
ï
ï ï
ò
ï
El pouet ï
10. MARCO, J. B.; SANCHIS, C. “Una aproximación a la evolución de los regadíos valencianos. Infraestructura, hidrología e hidráulica”. En: El patrimonio
histórico de la ingeniería civil en la Comunidad Valenciana. Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos de la Comunidad Valenciana, València, 2003.
11. LÓPEZ, A. “Riegos y cultivos en las huertas valencianas”. En XX Congreso Geográfico Internacional, Inst. Elcano-Inst. Estudios Pirenaicos. CSIC, 1964.
35. >
>
alsãqiya ï
ï
ï
12. BUTZER, K. W. et. al. “Orígenes de la distribución intercomunitaria del agua en la Sierra de Espadán”. En: Los paisajes del agua. Libro jubilar dedicado
al profesor Antonio López Gómez. Universitat de València-Universitat d’Alacant, 1989.
13. HERMOSILLA, J. (dir.). Los regadíos históricos españoles: paisajes culturales, paisajes sostenibles. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino,
Madrid, 2010.
14. MATEU, J. “Assuts i vores fluviales regades al País Valencià medieval”. En: Los paisajes del agua. Libro jubilar dedicado al profesor Antonio López Gómez.
Universitat de València, Universitat d’Alacant, 1989.
15. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
36. ï
al-man¯ hir
a
ò ï ò
ò
ò
ò
ï
ò ò
16. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
37. ï
ï
ï
ï
ï
qanat
ò ò
ò
ò
17. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
38. cano ò
ï
ò
ò
qanats
ò ï
ï
ï
ï
18. CAVANILLES, A. J. (1795-1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Reproducció
facsímil. Ediciones Albatros, València, 1985.
39. al-y¯ bb
u
ò
ò
ï
ï
ò
ï
llavadors dels bons
19. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
40. ï llavadors dels malalts
ò
ò ambeurador, pica o pileta
ò
ï
ò
20. ROSSELLÓ I VERGER, V. M. “Els molins d’aigua de l’Horta de València”. En: Los paisajes del agua. Libro jubilar dedicado al profesor Antonio López
Gómez. Universitat de València-Universidad de Alicante, 1989.
41. ï
ò
batà
ï
galliponts
escales o mesuradors
ï
ï ò
ï
ï
21. AL-MUDAYNA. Historia de los regadíos en España (… a.C. -1931). Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1991.
42. Regadíos históricos
El Patrimonio del agua en el Valle de Ayora-Cofrentes Los sistemas de regadío en La Costera.
Paisaje y Patrimonio La Arquitectura del agua en el Riu Magre. Alcalans-Marquesat El regadío histórico en la comarca de Requena-Utiel.
Geografía y Patrimonio Los Riegos de la Safor y la Valldigna. Agua, Territorio y Tradición Los Paisajes de Regadío en el Alto Palancia. Sistemas
y elementos hidráulicos Las Riberas del Xúquer: Paisajes y patrimonio Valenciano Los regadíos tradicionales del Vinalopó. Alto y Medio
El patrimonio hidráulico del Bajo Túria: L’Horta de València Las vegas tradicionales del Alto Turia: sistemas y paisajes de regadío Los regadíos
históricos del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Turia Los regadíos históricos del Baix Millars-La Plana Los regadíos tradicionales del
Alto Mijares El patrimonio hidráulico de La Marina Alta: las cuencas hidrográficas del Girona y Gorgos
71. C A S T R E S,
C A S T E L L S,
B A L U A R D S,
MURALLLES
I TORRES
72. Carmen M. Pérez-Olagüe
ò ò
utilitas, firmitas venustas
munatoria
ò
ò
munatoria
poliorcètica
talaiots nurags,
castres
Hispania habet multas turris et positas locis altis, quibus utuntur et speculis et propugnaculis adversus latrones. Inde
conspectis primo navibus hostium, dactum est signum Hasdrubali. Ad urbe condita, llibre XXII. (“Hi ha a Hispània moltes torres
situades en llocs elevats que servixen de talaies i de defensa contra els lladres. Des d’allí es van divisar per primera vegada
les naus enemigues i es va donar senyal a Àsdrubal. Any 217 a. de C.)
vies–
1. FORCADA MARTÍ, V. Torres y Castillos de la Provincia de Castellón. Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 1992.
2. BOIRA MAIQUES, J. V. Las torres del litoral valenciano. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Infraestructures i Transport, València, 2007, p. 21.
3. LIVIO, T. Historia de Roma: La Segunda Guerra Púnica. Tom I: llibre 22.19. Edició d’Antonio Ramírez de Verger i Juan Fernández Valverde. Alianza Edito-
rial, Madrid, 1992. p. 197.
4. LÓPEZ ELUM, P Los castillos valencianos en la Edad Media. Materiales y técnicas constructivas. Biblioteca Valenciana, Conselleria de Cultura i Educació,
.
València, 2002, pp. 78-79.
73. alcàsser celloquia
albacars medines
ravals
ï ò
Crònica
El Régimen Histórico Legal de
las Aguas del río Turia ..deuen esta apel·lació al fet que les casetes que
sobre els assuts resguarden els torns tenien la forma de torrassa o castell en què s’albergava, quan el cas ho exigia, una
espècie de guàrdia que impedia els excessos que pogueren cometre’s en les conteses tan freqüents entre els moriscos i els
cristians en temps medievals i encara posteriors. almenares
ò
ò
5. LÓPEZ ELUM, P Ob. cit. nota 4.
.
6. DANVILA, A. El Régimen Histórico Legal de las Aguas del río Turia. València, 1917, p. 6.
7. ALONSO DURÁ, A. “La almenara fortificada del Javalí de la acequia Mayor de Benaguasil”. Castillos de España, núm. 150-151, 2008.
74. ï
ò
neurobalístics
pirobalístics,
ï
búnquers.
bombarda helèpolis. el primer ús de
l’artilleria pirobalística a la península Ibèrica va ser realitzat per Muhammad IV en els setges d’Oriola i Alacant en 1331, així
com en el posterior de Tarifa en 1340. Alfons XI va acudir en socors d’esta ciutat i va véncer els musulmans en la batalla de
Salado. En la fugida van abandonar les armes, que van anar a parar a mans cristianes, i el rei va manar construir a Sevilla vint
enginys que va utilitzar dos anys més tard per al setge d’Algesires.
ò
8. LÓPEZ ELUM, P Ob. cit. nota 4
.
9. FERNÁNDEZ MATEOS, F. Ingenios de guerra hasta el siglo XIX. La Máquina y la Historia, núm. 8. Quirón ediciones, Valladolid, 1996. pp 31, 49.
10. FAJARDO DE TRAVECEDO, S.; FAJARDO LÓPEZ-CUERVO, I. Tratado De Castellología. Trigo Ediciones, San Fernándo de Henares (Madrid),
1999, p. 51.
11. FERNÁNDEZ MATEOS, F. Ob. Cit., p. 51.
12. MARQUÉS DE LOZOYA. Historia de España. Salvat, 1968.
75. ò
ò
merlets.
motes
de pla,
ï
mur muralla
ò ò
tàpia
maçoneria carreu
orres
mòbils sambuques bastides catapultes balistes
ò
ariet
merlets
13. FAJARDO DE TRAVECEDO, S.; FAJARDO LÓPEZ-CUERVO, I. Tratado De Castellología. Trigo Ediciones, San Fernando de Henares (Madrid),
1999, p. 15.
14. RAMOS BENITO, A. “Introducción al castillo en la iconografía medieval”. Castillos de España, núm. 150-151, 2008.
76. albarranes albacar
antemural
espitlleres
matacans ò
cadafal, ï
Dictionnaire raisonné de l´architecture française du XI au XVI siècle
(hourd)
ò
bales
obrir els camins
que guien a les portes, no directes a estes, sinó inclinades a mà esquerra, perquè d’esta manera el costat dret del soldat
enemic que l’escut no cobrisca donarà a la part del mur en recolze
ò
15. ESTEBAN LORENTE, J. F. “El hombre, la balística y la medida. Consideraciones para la restauración de cadalsos y techumbres en los castillos del siglo
XI. Abizanda, Fantova y Loarre”. Artigrama, núm. 6-7, 1989-1990.
16. VITRUVIO POLIÓN, M. Los diez libros de Arquitectura. Capítol III.
17. TORRES BALBÁS, L. “Las puertas en recodo en la arquitectura hispano-musulmana”. Al-Andalus, núm. XXV, 1968.
18. ALONSO RUIZ, M. M.ª “Torres puerta cristianas en recodo simple: el caso de Guadalajara y su provincia”. Castillos de España, núm. 150-151,
2008, pp. 41-49.
77. ï
torre
de l’homenatge
aljub
ò
pati d’armes
pirobalístiques
trons búzanos busacos
ò ò ï
búzanos
ï
bombardes trabuqueras morters pedrers cortaos compagos
cortagos bombardeta passavolant ribaudoquin sarbatanes falconets
canons mitjos canons, colobrines,
mitges colobrines, sacres, falconets i mitjos falconets ribaudoquins, mosquets,
19. ALONSO DURÁ, A. La almenara fortificada del Javalí de la acequia Mayor de Benaguacil. Castillos de España, núm. 150-151, 2008.
20. FERNÁNDEZ MATEOS, F. Ob. Cit., p. 71.
78. colobrines, canons pedrers.21
ò
ï
ï
ò
Teoría y práctica de la fortifi-
cación conforme a las medidas y defensas destos tiempos
Examen de Fortificación...
Estoque de la guerra y arte militar
El arquitecto perfecto
Escuela Militar de fortificación ofensiva y defensiva Tratado de fortificación o arquitectura
militar
21. FERNÁNDEZ MATEOS, F. Ob. Cit. p. 72.
22. DE LOS RÍOS, V. Discurso sobre los ilustres autores e inventores de artillería que han florecido en España desde los Reyes Católicos hasta el presente. Joaquín
Ibarra, Madrid, 1767. Discurso para la apertura de la escuela de táctica de artillería, dicho en el Real Colegio Militar de Segovia. Joaquín Ibarra, Madrid, 1773.
23. GALINDO DÍAZ, J. A. “El conocimiento constructivo de los ingenieros militares del siglo XVIII. Un estudio de la formalización del saber técnico a través
de los tratados de arquitectura militar”. Tesi doctoral. ETSAB, Barcelona, 1996.
79. Compendio Matemático
Apologia en excusación de las fábricas
del Reino de Nápoles
ò
ò
places fortes
24. GALINDO DÍAZ, J. A. Ibidem.
25. HERNÁNDEZ RUANO, J. “Defensa y Logística: el norte valenciano en la guerra de los treinta años”. Centro de Estudios del Maestrazgo, núm. 68, 2002.
26. GALINDO DÍAZ, J. A. Ob. Cit., nota 23.
27. NOGUERA GIMÉNEZ, J. F.; GUIMARAENS IGUAL, G. “Metodología para el análisis de un fuerte abaluartado del siglo XVIII”. Castillos de España,
núm. 140, 2005.
80. baluard revellí
espigons
glacis
glacis
baluards muralles
ò
baluards
ò
...tomar ciudad por ciudad, la menor de las cuales llevaría no menos de medio año de sitio, con enormes gastos,
pérdida de hombres y riesgo para la fortuna y reputación, porque (como dice la gente de guerra) una ciudad bien defendida
basta para arruinar un poderoso ejército.
28. www.ingenierosdelrey.com
29. PARKER, G. El ejército de Flandes y el Camino Español. 1567-1659. Alianza Editorial, Madrid, 1985, pp. 40-56.
81. ,
línia d’acostament
línia de circumval·lació
ï línia de contraval·lació
línia de redents
línia de tenalles ò
línia obsidional ï
30. FAJARDO DE TRAVECEDO, S.; FAJARDO LÓPEZ-CUERVO, I. Tratado De Castellología. Trigo Ediciones, San Fernando de Henares (Madrid), 1999,
pp. 59-60.
82. Alcàsser: ò Antemuralles o falses bragues: Bastida:
ò .
Balista
Albacar: Arcabús:
Bombarda:
ò
Albarrana:
BARRAN
Ariet:
Bombarda trabuquera:
ò ï Bombardeta:
Búnquer:
Assut:
ï
Cadafal:
.
Aljub: ò
ò
Baluard: ï
Almenara: ò
Canó:
Barbacana: ï-
Carreu:
Antemural:
83. Castre: Helèpolis:
Catapulta: Maçoneria:
Neurobalística:
Celloquia:
Matacà:
Colobrina:
Compago, cortaos o cortago:
Mig canó:
ò
Mitja colobrina:
Espigó: Nurag: ò
Mig falconet:
Espitllera: Passavolant:
Medina:
Pati d’armes:
Morter:
Falconet:
ò Pedrer:
Mosquet:
Fossa:
Pla, castell de:
Mota:
Poliorcètica:
Munatoria: Pirobalística, artilleria:
Glacis:
ò Mur o muralla:
ï Raval:
84. Ribaudoquin:
Sacre: ò
Sambuca:
Sarbatana:
ï
Tàpia:
Torre mòbil:
Talaiot:
ò
Torre de l’homenatge:
ò
ï
ò
114. Arturo Zaragozá Catalán i Ramón París Peñaranda
ture novetat
cocó alambor pelleric
caduf rest barandat
ò
ò
ï
ò
construir edificar
ï pedra mortina pedra picada i al-
Construir constru- ï geps rastell, sarja-
ere ment, volta de barandat, gerro, tauleta
edificar d’entrebigat i pitja les eines: matràs,
aedes, ò argue, pern; les formes: mitja taronja,
volta de mocador farolet de melo de
moro cocó,
ò pallissa, caseta de volta, pelleric i
sala
ò
ò
ò
House Form and Cul- ò
115. Diccionari Alcover-Moll mestre tinga obligació de fer les voltes
o bovedes aixi de capelles com sagres-
ties y sacrari de volta grossa de pedra
mortina donant·li de gruixa palm y mig
mes que menys
ò
ï
ï
Ermita de Santa Anna. La Jana. Els cascos són de volta pedra mortina pedra
grossa de pedra mortina (dibuix de A. Zaragozá)
picada algeps
ittem es estat pàctat que dit ï
Vocabulario de arquitectura
valenciana. Siglos XV al XVII
1. GÓMEZ-FERRER LOZANO, M. Vocabulario
pedra de arquitectura valenciana (siglos XV al XVIII). Va-
lència 2002. FULLANA, M. Diccionari de l’art y 2. SEGARRA ROCA, M. “Documentos para la
Diccionari de l’art i dels oficis historia artística de Chert”. Boletín de la Sociedad
dels oficis de la construcció. Mallorca, Moll, 1980.
de la construcció ALCOVER, A. M.; MOLL, B. Diccionari català- Castellonense de Cultura (BSCC), pp. 275-281.
valencià-balear. 1963. Vegeu també la veu pedra mortina en Gómez-Fe-
rrer Lozano i A. M. Alcover i B. Moll, op. cit.
3. ZARAGOZÁ CATALÁN, A. “Algunas actua-
ciones de mantenimiento del patrimonio arqui-
tectónico en Morella y el Maestrazgo, desde 1986
a 1988”. Centre d’Estudis del Maestrat, Segundas
Jornadas sobre Artes y Tradiciones, Castelló, 1989,
Volta d’aresta de pedra picada (dibuix J. C. Palacios). pp. 194-217.
116. Alcover-Moll
la que ha estat treballada amb instru-
ments de tall per donar-li forma re-
gular per a la construcció
pedra-
piquer
ï
mestre pedrapiquer
ò
sillería algeps
cantería carreuat o algeps
picapedrería d’alabastre pardo negre paleta
obra de
pedra picada voltes
d’algeps
guix algeps
ò
gypsum.
5. ZARAGOZÁ CATALÁN, A. Arquitectura Gó-
Escala d’algeps en el capítol del monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
tica Valenciana. Generalitat Valenciana, Valèn-
ò
cia, 2000.
6. GÓMEZ-FERRER LOZANO, M. “Las bó-
vedas tabicadas en la arquitectura valenciana
durante los siglos XV y XVI”. En: MIRA, Eduard;
4. ZARAGOZÁ CATALÁN, A.; GÓMEZ-FE- ZARAGOZÁ CATALÁN, A. Una Arquitectura
RRER LOZANO, M. Pere Compte, Arquitecto, Gótica Mediterránea. Vol II, Generalitat Valen-
Generalitat Valenciana, València, 2006. ciana, València, 2003, pp. 133-156.
117. ò
sarge .
Murs de pedra en sec rematats amb pedres A la esquerra sarjaments de un arc (dibuix A. Zaragozá).
disposades en rastell.
ò algeps
arran-
jaments
arranques
ò
ò
ò
ò
ò
7. GARCÍA SALINERO, F. Léxico de Alarifes
de los siglos de Oro. Real Academia Española
(RAE), Madrid, 1968. ZARAGOZÁ CATALÁN,
sardinel
A. La Capella Reial de l’antic Monestir de Pre-
rastellat dicadores de Valencia. Generalitat Valenciana,
València, 1997.
118. puro estilo de las bóvedas romanas de
los tiempos de Adriano o Constantino.
Esta segunda bóveda de hormigón era
capaz de soportar su peso propio y el
de la cubierta de ladrillo además de la
sobrecarga de nieve o de tránsito y, por
tanto, era un elemento estructural ca-
paz de mantener a cubierto la catedral
aún en el caso de que se viniera abajo
frentum la bóveda pétrea
8. ZARAGOZÁ CATALÁN, A. “Arquitecturas
del Gótico Mediteráneo”. MIRA, E.; ZARA-
GOZÁ CATALÁN, A. Una Arquitectura Gótica
Mediterránea. Vol. I. Generalitat Valenciana, Va-
lència, 2003, pp. 105-192. Especialment cap. 2
“Bóvedas del gótico mediterráneo”. frentum
Este examen permitió compren-
der que la bóveda de piedra quedaba
grandemente reforzada y cohesionada
por la primera capa de mortero, que la
gran pendiente entre bóveda y terrado ï
se ganaba con las ánforas que sin peso
de consideración llenaban un hueco
Gerres procedentes de una bóveda en el palau senyorial de Geldo (Alto Palancia)
considerable y eran estables al que-
dar encajadas y que, por encima, exis-
tía una nueva bóveda de hormigón de 9. BASSEGODA NONELL, J. La cerámica popu-
lar en la arquitectura gótica. Barcelona, 1978.
cal aligerada con orzas según el más
119. ï
enlloc de ple
merino volta
Volta de barandat d’una escala.
d’algeps volta doble volta de ba-
randat
rajola de pla
volta
tapiada volta de maó de pla
ò ò
volta de barandat
ï
ò bóveda tabicada
Al-
cover-Moll barandat
12. GONZÁLEZ BALDOVÍ, M. “Ex-convento de
Santo Domingo, Xàtiva”. Catálogo de Monumentos
y Conjunto de la Comunidad Valenciana, vol. II. Ge-
ò
neralitat Valenciana, València, 1983, pp. 943-949.
tabique baran-
10. ALMAGRO GORBEA, A. “Un aspecto cons- 13. GÓMEZ-FERRER LOZANO, M. Op. cit,
tructivo de las bóvedas en Al-Andalus”. Al-Qan- nota 6. RUBIO I LLUCH, A. Documents per a
tara, vol. XXII. CSIC, Madrid, 2001. la història de la cultura catalana medieval, vol. II,
11. AZUAR RUIZ, R. “Castillo y fortaleza de la Barcelona, 2000, p. 257. 15. Sobre aspectes de denominació de la tècni-
Atalaya. Villena”. Catálogo de Monumentos y Con- 14. Entre l’extensa biografia sobre Guastavino, ca, vegeu el treball recent de GÓMEZ-FERRER
junto de la Comunidad Valenciana, vol. II. Genera- vegeu HUERTA, S. (ed. Lit.), Las bóvedas de LOZANO, M. “The Origins of Tile Vaulting in
litat Valenciana, València, 1983, pp. 877-883. Guastavino en América, Madrid, 1999. Valencia”, Construction History, vol. 24, 2009.
120. da jabalcón
ò argue
tabica cabrestante baga eslabón piu
pasador espiga pern
perno corró rodillo polija
polea talla motón ternal
cuadernal quinal quinal
tauleta d’entrebigat
ò
puntal
matràs ar-
gue pern
cimbres
Tauletes d’entrebigat. Esglésies de Sant Francesc de Xàtiva. Diferents tipus de pitja (dibuix de M. Garcia-Lisón). matràs
121. colocaban las cimbras para los ner-
vios cuyas dovelas se parejan enci-
ma tomándolas con mortero de cal.
Luego se montaban las cerchas para
sujetar los témpanos
ò
ò Jaume
I (1208-2008): arquitectura any zero
Para vol- ï
tear una bóveda gótica es preciso si-
tuar la primera piedra que es, preci-
Matràs (Maqueta de C. Martínez).
samente, la clave. Para realizarlo se
levanta un castillete de tablones de
madera con montantes, travesaños
y riostras y forma cuadrada en plan-
ta. En el centro y sobre el suelo se
colocaba la clave de la bóveda que
venía esculpida desde la cantera.
Se embragaba con cuerdas de ca-
ñamo o maromas y en lo alto del
castillete, sobre una plataforma o
tablero, se colocaba la calandria o
doble rueda unida por travesaños.
Las ruedas se unían con radios al
eje donde estaba el rodillo del tor-
no que giraba por el esfuerzo de los
operarios que usaban, con manos y
Argue. Taulell valencià del segle XV
pies, los travesaños como escalo-
nes de una escalera sin fin, con gran
lentitud y en medio de chirridos que 16. ZARAGOZÁ CATALÁN, A; GÓMEZ-FE-
recordaban las voces de la calandria RRER LOZANO, M. Pere Compte. Arquitecto.
Generalitat Valenciana, València, 2006.
o la alondra. Una vez alcanzada la
17. ZARAGOZÁ CATALÁN, A. Jaume I (1208-
posición deseada, se sujetaba la cla- 2008): arquitectura any zero, catàleg de l’exposició.
ve mediante traviesas. Entonces se Generalitat Valenciana, València, 2007.
122. tornillo perno .
pern
perna pierna
ï
Si yo prenia ara hun compàs e fah-
ya hun cèrquol entorn, ¿què serie lo
punt del pern en comparacio del cer-
cle? No-res, quas. (Sermons, de sant
Vicent Ferrer)
Los quatre perns i latins doctors i cúpula
gretchs inventors i mestres de Athe-
cùpola
Grua d’eix vertical mòbil amb diferents perns segons nes. (Spill, Jaume Roig)
“Los veintiún libros de los ingenios y de las máquinas”.
Ballestes que… ab un petit pern cupa
Biblioteca Nacional. Madrid
s’encaualquen molt bé. (Tirant)
Juno deessa e requeses, Pallas deessa
de honors. Venus deessa de la carn,
sots aquestes tres concupiscències lo
pern de aquest món gira. (Corella)
mitja taronja
19. Vegeu la veu pern, en ALCOVER, A. M. i Moll, Arte y Uso de la
18. Op. cit., nota 4. B. Diccionari Català-Valencià- Balear. 1963. Arquitectura
Tratado de la Montea y Cortes
de Cantería
123. volta redona
Mitja taronja.
ò
Possiblement una de les tradicions
que amb més afecte recorden els be-
nicarlandos siga la de construir faro-
lets amb la corfa buida d’un melo de
bóveda vaída moro. El procés és senzill: hom obre
el meló llevant-li la tapa de la tija i
Volta de mocador
en buida la polpa; després, amb un
ganivet o un punxó, dibuixa sobre la
pell perfils i baix relleus de figures tra-
sostre voltat
dicionals (una escala, el sol i la llu-
na, un vaixellet, etc.); a continuació,
cal instal·lar una espelma a l’interior
ò dipositant-la sobre una base ferma
perquè no perda l’equilibri (a Beni-
carló es fa servir un caragol punxet)
i, finalment, unir amb uns cordills al
cos redó la tapa que havien tret, que
queda alçada a una certa distància
sobre el forat. L’efecte té alguna cosa
de màgic i la vivor amb què brillen les
figures quan l’avi encén la flama té la
virtud d’encisar des de fa molts anys
els més menuts. Des de fa temps, al
voltant de l’entreteniment, es canta
aquesta cançoneta que fa referència
al vell ofici de sereno:
ò
El sereno s’ha perdut,
a la Font de la Salut.
Una agüela l’ha trobat,
amagat dins d’un forat.22
20. GÓMEZ-FERRER LOZANO, M. Op. cit.,
nota 1. ZARAGOZÁ CATALÁN, A. Op. cit.,
nota 7. 22. ANYÓ, Àlvar et al. Jocs tradicionals a Benicar-
Farolet de meló de moro. (dibuix de M. García-Lisón) 21. Ibidem. ló. Benicarló, 2000.
124. arreplegadors ò
ò
cocó cucó
xoll
cocó
grau
zero de l’arquitectura Arreplegador i cocó. (dibuix de M. García-Lisón).
pedra en sec
pallissa caseta de volta
ò
pallissa
ò
pelleric
picota
pallissa
sala
23. GARCÍA LISÓN, M.; ZARAGOZÁ CATA-
LÁN, A. “Arquitectura rural primitiva en secà”.
Temes d’Etnografia Valenciana. València, 1983. 16. Pallissa (dibuix de M. García Lisón).
125. ò
ò
tisells
pedra en sec
Caseta de volta (dibuix de M. García Lisón).
atabacat
ï
barandat
ï
ampostada ò
guaitera ullerot
126. ò
tronat entronat
portó por-
ticó
atrabancar-la
ò
safareig
ò
ï ò
24. Ibidem.
pallissa
ò
ò
palloza
127. pelleric
pelleric ï
pelleric
ï
costell
costell pelleric
Diccionari català-
valencià-balear
picota
COSTELL. m. || 1. Columna o bas-
timent de fusta on eren subjectats
antigament els reus de certs delictes pelle-
El pelleric a Charing Cross a Londres, c. 1808. i hi estaven exposats a la vergonya ric
pelleric pública per un temps determinat, de
vegades sense tortura, d’altres amb
qualque turment com clavament de
mans, mordasses, etc.; cast. picota.
ò
rollo Dic-
ò cionari de la RAE rollo
Columna de piedra, ordinariamente
ò Diccio-
rematada por una cruz, que anti- pelleric
nari català-valencià-balear guamente era insignia de jurisdic-
ción y que en muchos casos servía
ò
Diccionari etimològic i complementa- de picota.
pilori pirolina
ri de la llengua catalana
berlina pillory
pelleric
pilloried pillory·ing
Il·lustració del segle XVIII de perjur John Walter posat al pelleric i
el van llançar a la mort a Londres el 1732. 25. Ibidem. pelleric
128. Enciclopèdia britànica
pillory
pilori Viquipèdia
ï
Pillory
c casa de la vila ajuntament
pellori
pilori pillo-
ria
pila
pilleur
ò
pila
ic ica pilarica
26. GRANDE GRANDE, F. Lonjas de la Comuni-
dad Valenciana. Castellón. Generalitat Valenciana,
Sala (dibuix de F. Grande Grande). València, 2003.
