Filosofia escolàstica

FILOSOFIA MEDIEVAL:ESCOLÀSTICA

1. C oncepte d’es colàs tica I etapes

2. Temes i mètodes

3. L’èxit de l’es colàs tica

4. Es coles i autors més importants .
5. Alg unes dis cus s ions es colàs tiques .

Raül Guas
Departament de Filosofia
Ateneu Instructiu

1. C oncepte d’escolàstica i etapes

„ C oncepte: la filos ofia que es practica durant l'Edat Mitjana en el món
cris tià occidental, denominada pròpiament filos ofia es colàs tica, o
s implement Es colàs tica. Tradicionalment, i per raons de s imple
s is tematització, s 'exclou impròpiament d'aques ta denominació a la
filos ofia des envolupada durant el mateix període de temps en el món
oriental o la filos ofia occidental des pleg ada per àrabs (filos ofia àrab) i
jueus (filos ofia jueva).
„ Nas cuda de les es coles palatines , conventuals i catedralícies , i definida
com el que va arribar a s er en la s eva època d'apog eu o florida, el s . XIII,
s eg le també de les univers itats medievals , es des envolupa
his tòricament en tres períodes o fas es , preparats per un període
d'iniciació de les s eves bas es :
ƒ El primer període, que abraça l'Alta Edat Mitjana i els s eg les XI i XII,
comprèn les arrels llunyanes de la filos ofia medieval i els iniciadors
de l'Es colàs tica.
ƒ L'apogeu de l'Es colàs tica, s eg le XIII.
ƒ L'Es colàs tica tardana,mal anomenada “crisi escolàstica” (s eg le XIV)

2. Temes i mètodes

„ El mètode que s eg ueixen els autors de la denominada filos ofia
es colàs tica en l’expos ició i des envolupament dels s eus ens enyaments ,
que s ón pròpiament una teolog ia, es fonamenta en l’autoritat. El principi
g eneral és la reverència i fidelitat a un text, primàriament la B íblia i
des prés la doctrina de la tradició, en boca de les opinions dels pares de
l’Es g lés ia. (principi d’autoritat)
„ En s eg on lloc, pròpiament com a mètode es colàs tic, entenem un
procediment on diferenciem dos moments : el primer, la lectio o
expos ició del mes tre, i el s eg on,la dis putatio, on s ’es tableix una
dis cus s ió on s eg uint una forma ríg ida, mes tre i deixebles adduïen raons
a favor o en contra d’una tes i determinada. En la dis cus s ió, no es bus ca
la jus tificació deductiva de la tes i, s inó s ’afirma una tes i que acumuli
més raons i més fortes per a que s ig ui més acceptable afirmar-la que
neg ar-la.
„ Alg uns dels temes més importants de la filos ofia es colàs tica s ón: a) R aó
i Fe b) El conflicte entre el Papat i l’Imperi c) La demos tració racional de
l’exis tència de Déu d) La polèmica dels univers als e) La llibertat humana
i l’omnipotència divina f) La recuperació de la filos ofia aris totèlica.

2. Temes i mètodes

„ R aó i Fe: Els cris tians tenen una relig ió revelada, reg al de Déu i veritat
irrenunciable. El problema cons is teix en conciliar aques ta veritat amb
l’ús de la raó i els s entits de la filos ofia, s i pot haver col·laboració entre
elles , s i s ón pròpies d’àmbits independents ,...

„ Papat i Imperi: La cris i de l’imperi caroling i i la feudalització arros s eg a al
papat en la s eva caig uda, com a últim poder g lobal de la cris tiandat. Així
es repeteixen els conflictes entre monarques i papes , leg itimacions del
poder ecles iàs tic i polític, etc, que acabaran al s eg le XIV amb el C is me
d’Occident que s upos a tres papes al mateix temps a Europa, reconeg uts
per divers os poders terrenals .

„ La demos tració racional de l’exis tència de Déu: els es colàs tics
des itjaven fer compatibles la raó i la fe. I quina veritat és més important
per la fe que la mateixa exis tència de Déu? Per tant, van provar divers os
arg uments per fer racional la s eva creença de què Déu exis tia.

2. Temes i mètodes

„ La polèmica dels univers als :en els textos d’Aris tòtil es parla de
conceptes com es pècies o g èneres , que des ig nen divers os individus . La
polèmica apareix a rel d’un comentari de B oeci que s embla interpretar
l’exis tència real d’aques ts conceptes univers als . El tema va s er d’una
g ran controvèrs ia durant s eg les .

„ La llibertat humana i l’omnipotència divina: com és pos s ible la llibertat
humana s i Déu és el nos tre creador i s ap el nos tre futur? No es tarem
“prog ramats ”? I s i Déu és omnipotent, els fets naturals “neces s aris ” no
limiten la s eva “potència”?

„ La recuperació de la filos ofia aris totèlica. C om interpretar-la? És
compatible amb la fe cris tiana?

3. L’èxit de l’escolàstica

„ L’èxit i apog eu de l’es colàs tica, s obretot en el s eg le XIII, s ’explica per
divers es circums tàncies his tòriques , relacionades entre s í:

ƒ La recepció de les obres d’Aris tòtil a Occident : tot i que des de principis del
s eg le V ja es copiaven textos clàs s ics als mones tirs , els monjos ho feien
més per penitència que per interès cultural. Però la majoria d’obres
d’Aris tòtil es des coneixien a E uropa occidental. Al voltant del s eg le XIII,
comencen a arribar textos nous d’Aris tòtil a través de traduccions de les
vers ions en àrab o directes del g rec. La filos ofia occidental revifa amb
l’aportació de nous conceptes i arg uments aris totèlics . La polèmica s obre
com interpretar-los ,les prohibicions que s ’impos en, etc, fan créixer encara
més l’interès per l’autor i la filos ofia. (de fet, Aris tòtil es devé el motor
immòbil de la es colàs tica!!)

3. L’èxit de l’escolàstica

„ La creació de les Univers itats : B olog na i París van s er les primeres i més
s ig nificatives . S ubs titueixen lentament les es coles monacals i catedralícies .
Molt aviat reclamen autonomia, es cons titueixen com una as s ociació de
profes s ors i alumnes i adquireixen caràcter internacional. La de París va
centrar el debat s obre la filos ofia aris totèlica, del qual van s ortir les g rans
tendències es colàs tiques . A la mort de S ant Tomàs d’Aquino, g uanyador
d’aques ta polèmica i defens or de la compatibilitat de la fe cris tiana amb
Aris tòtil, es van prohibir els textos aris totèlics (per perillos os !!) a París . E n
canvi, la Univers itat de Toulous e va mos trar-s e molt permis s iva amb els
textos per tal d’atreure es tudiants de París , ja que hi havia molt d'interès per
l’autor. Altres univers itats des tacables com a centre de pens ament al s eg le
XIII s ón Òxford, C ambridg e, C olònia i S alamanca.

ƒ La fundació de noves ordres relig ios es : les crítiques a la riques a i l’opulència
dels mones tirs i la relaxació de la vida i cos tums monacals , van fer entrar en
cris i alg unes ordres tradicionals , que es van anar reformant , i va propiciar
l’aparició i ràpida expans ió de dues noves ordres renovadores de g ran
importància al s eg le XIII: les ordres mendicants de francis cans i dominicans .
E ls primers van controlar la Univers itat d'Òxford i els s eg ons la de París . La
s eva rivalitat va anar creixent paral·lelament al s eu dis tanciament en el
àmbit filos òfic.

4. Escoles i autors més importants

Les referències al llibre són en relació a l'edició de Vicens-Vives Història de la Filosofia de Bueno, J. M. i Martí, X. (2009)

„ Primera etapa: iniciadors de l’Escolàs tica (s. VI-XII)
 B oeci (s . VI): Es diu d’ell que va s er l’últim pens ador antic i primer
es colàs tic. Va conèixer la filos ofia antig a i traduí textos de Plató i
Aris tòtil. Jus tament, un comentari s eu a un text aris totèlic va s er
l’orig en de la controvèrs ia dels univers als . És molt coneg uda la
s eva definició de pers ona: “s ubs tància individual de naturales a
racional”. La va crear com a intent de res pondre al mis teri de la
Trinitat. La influència de B oeci a l’Es colàs tica va s er molt
important, directament i a través d’autors pròxims a ell com
C as s iodor o S ant Is idor de S evilla.

 Alcuí (s . IX): aques t monjo ang lès va rebre l’encàrrec de
C arlemany de reformar l’ens enyament. E l s eu model va orig inar
les es coles medievals catedralícies i monacals . S omiava en
as s olir una cultura es plendoros a amb la s uma de la filos ofia g reg a
i l’es perit cris tià.


„ Primera etapa: iniciadors de l’Escolàs tica (s. VI-XII)

 Joan Es cot Eriúg ena (s .IX): principal pens ador de l’època
carolíng ia, defens a i valora el paper de la raó. C reu en les veritats
revelades , però tracta d’explicar-les racionalment. Ins pirat en el
neoplatonis me, té una vis ió de la natura propera al panteis me
(Déu=natura): la natura és com un cercle on tot s org eix de Déu i
on tot torna a Déu.


„ El s egle XI es pres idit per una g ran temàtica: la relació fe i raó. La raó
i la fe dividiran als filòs ofs entre dialèctics , que defens aran la lòg ica i
l’arg umentació racional, i antidialèctics , els quals cons ideren que la
filos ofia prové del diable i només s ervirà per confondre l’home. El
principal dialèctic s erà B ereng ari de Tours (1000-1088) qui dirà que la
raó i la evidència s ón s uperiors a quals evol autoritat. Entre els
antidialèctics podem des tacar Pere Damià (1007-1072).

„ Però la g ran fig ura d’aques t s eg le s erà Ans elm de C anterbury
(1033-1109). S eg ueix el pens ament ag us tinià de rel platònica. Pens a que
partint de la fe, la raó i la filos ofia ajuden a entendre la fe. És famós el
s eu arg ument ontològ ic per demos trar racionalment l’exis tència de
Déu.


„ El s egle XII intens ifica la polèmica entre raó i fe, però a més , revifa el
debat s obre la naturales a dels univers als . Els pens adors més
des tacables s ón:
ƒ B ernat de C laravall, reformador i mís tic que defens a que a la
laravall
teolog ia no li cal l’ús de la raó, ja que es s uperior la via mís tica (unió
amb Déu) que la via lòg ica (coneixement de Déu)
ƒ Joan de S alis bury(1115-1180), qui valora la importància de la
bury
filos ofia antig a i manté una pos ició de realis me moderat en la
qües tió dels univers als
ƒ Hug de S ant Víctor (1096-1141) també manté un realis me moderat.
ƒ G uillem de C hampeaux (1070-1121) defens a el realis me exag erat en
la polèmica dels univers als .
ƒ R os celin de C ompièg ne (1050-1120) defens a, en canvi, el
nominalis me.
ƒ Pere Abelard (1079-1142) defens a una pos ició conceptualis ta en el
tema dels univers als . També és un defens or a ultrança de l’ús de la
raó.


„ Filosofies no cristianes

ƒ A finals del s eg le XII i, s obretot durant el s eg le XIII, van arribar a
Europa occidental, a través de l’Al-Andalus , les obres d’alg uns
pens adors mus ulmans i jueus , que van tenir molta influència en la
es colàs tica dels s eg le XIII. Aques ts textos van permetre conèixer
molt més àmpliament l’obra aris totèlica i van g enerar noves
polèmiques s obre la compatibilitat de l’aris totelis me i el
cris tianis me. Aques t autors van intentar fer compatibles la filos ofia
amb les s eves tradicions relig ios es -també monoteis tes -.

ƒ Avicenna (980-1037) Aques t pens ador mus ulmà va reactivar la
filos ofia aris totèlica i va dis ting ir, s obre el concepte és s er,
l’es s ència de l’exis tència. Va introduir també els conceptes d’és s er
neces s ari i és s er conting ent o probable que van influir molt en
autors com S ant Tomàs d’Aquino.


ƒ Averrois (1126-1198). Aques t pens ador cordovès , va fer
nombros os comentaris s obre els textos aris totèlics i va valorar la
raó per s obre de la fe, tot jus tificant que quan la raó contradiu la
fe, l’explicació racional ha de s er la cons iderada i entendre la
relig ios a de forma al·leg òrica. Això va s er interpretat per alg uns
filòs ofs com que es s os tenia una doble veritat. Per una altra
banda, va defens ar alg unes idees contràries als dog mes
relig ios os : la creació és eterna, l’ànima humana és mortal,..

ƒ També a C òrdova trobem el principal pens ador jueu Maimònides
(1135-1204) Va intentar conciliar la tradició jueva amb la filos ofia
aris totèlica, tot i reconèixer que alg uns dog mes de fe no es
podien demos trar filos òficament. Va es tar molt influenciat per
Averrois .


„ L'apogeu de l'Es colàs tica, s egle XIII. L’impacte de la filos ofia
aris totèlica redes coberta pels pens adors es colàs tics a través
d’aques ta filos ofia no cris tiana va s er notable, es pecialment al voltant
de la Univers itat de París . La tens ió entre la tradició platònica, que
as pira a mantenir la línia de pens ament que neix amb S ant Ag us tí, i les
noves es coles de caire aris totèlic, marcaran el s eg le. Però aques ta
tens ió també és paral·lela a la tens ió entre dues noves ordres
relig ios es : els francis cans – de influències platòniques - i els
dominicans -receptors de l’aris totelis me-.

„ Així podem parlar de tres g rans es coles o g rups de pens adors : a)
L’averrois me llatí o aris totelis me heterodox b) L’aris totelis me ortodox
c) L’aug us tinis me francis cà.


ƒ L’averroisme llatí o aristotelisme heterodox: és una corrent que
heterodox
apareix a la Univers itat de París que accepta les tes is aris totèliques tal
i com les expos a Averrois . Així, accepta l’eternitat del món, neg a la
immortalitat de l’ànima i defens a la teoria de la doble veritat per evitar
conflictes entre fe i raó. Aques ta teoria afirmaria que mantinc les
conclus ions a que em porta la filos ofia. S i s ón contràries a la fe, m’hi
adhereixo a aques tes com a creient. Així puc afirmar una tes i com a
filòs of i la s eva contrària coma creient. El repres entant més important
és S ig er de B rabant (1235-1284).

ƒ L’aristotelisme ortodox: També com a focus principal la Univers itat de
París , repres enta la interpretació cris tiana de l’aris totelis me,
impuls ada per dominicans com Albert Mag ne i, s obretot, S ant Tomàs
d’Aquino (1224-1274).


ƒ Tomàs d'Aquino, veritable fig ura del s eg le i de tota l’es colàs tica, va
tractar bona part del temes centrals de l’època. Va pens ar que la raó
era un bon ins trument per enfortir la fe, però va matis ar que no totes
les veritats s ón acces s ibles a la raó: hi ha veritats de fe i veritats de
raó, i alg unes s ón acces s ibles des de les dues capacitats . Tomàs
defens a que hi ha un camp exclus iu per la raó, un camp exclus iu per
la fe i un àmbit compartit per raó i fe. A més , defens a que les veritats
de fe no s ón demos trables , però la raó s i que pot demos trar que no
s ón irracionals . Així creure no és irracional. Ataca la teoria de la
doble veritat, ja que per ell la veritat és Déu, tant s i accedim per la
raó com per la fe, i és impos s ible que Déu s ig ui contradictori. També
va es tablir cinc vies a pos teriori per demos trar racionalment
l’exis tència de Déu. Una aportació s ig nificativa és la s eva teoria del
procés de coneixement (pàg . 123 del llibre): tot coneixement parteix
dels s entits , de l’obs ervació dels individus , però a través de
l’abs tracció intel·lectual es forma el concepte univers al. També
defens a el caràcter moral de l’home i la s eva s ociabilitat natural,
però per s obre de la moral i la s ocietat es tà la llei divina.


ƒ L'augustinisme franciscà: els francis cans ,s eg uint el s eu fundador
S ant Frances c d’As s ís , van valorar més les raons del cor que no les
lòg iques . Van accentuar el paper de la voluntat, l’amor i el
mis ticis me. Tot i s er pres ents a la Univers itat de París , van controlar
un altre g ran centre filos òfic: Òxford. Els autors més repres entatius
s ón:

‚ S ant B onaventura (1221-1274), creu que l’home pos s eeix una
llum intel·lectual que fa pos s ible el coneixement. R ebutja per
tant la teoria tomis ta de l’abs tracció que afirma que tot
coneixement neix en els s entits .

‚ R og er B acon (1210-1294) es centra en l’es tudi de les ciències
naturals afirmant la importància de l’obs ervació i
l’experimentació. També res s alta el paper del s aber matemàtic.


‚ R amon Llull (1232-1315) bus ca una lòg ica matemàtica o
s imbòlica per demos trar als infidels la veritat dels dog mes
teològ ics . B arreja unes tendències mís tiques amb el
racionalis me, s eg uint la línia de S ant Ag us tí. C reu que hi ha
harmonia entre dog mes i raó. Defens a també que tota ciència es
fonamenta en uns principis bàs ics i g enerals , evidents per ells
mateixos , comuns a tota la Humanitat, s emblant a les arrels d’un
arbre que inclou el s aber humà, el conjunt de les ciències .


„ La cris i es colàstica (s egle XIV) Alg uns pens adors francis cans
trenquen les bas es conceptuals i metodològ iques de l’es colàs tica,
anticipant ja així alg uns dels canvis que es plas maran més clarament al
s eg le XV amb l’arribada del R enaixement. És el que s ’anomena el pas
cap a la via nova. Dos fig ures repres entatives :

ƒ Duns Es cot (1266-1308) es mos tra molt crític res pecte a les teories
tomis tes . Enfront al tomis me, Duns Es cot s ubratlla la primacia de la
voluntat res pecte de l’enteniment, la qual cos a, aplicada a Déu i la
creació s ig nifica la conting ència radical del món. El món exis teix
per un acte lliure de voluntat de Déu, però podria no haver exis tit o
s er completament diferent. C om que la raó humana no pot conèixer
aques ta voluntat divina, la raó és impotent per conèixer Déu ni cap
llei eterna o divina, com defens ava S ant Tomàs .


„ G uillem d’Occam (1298-1349) és el pens ador més important del s eg le XIV.
Defens a la s eparació radical entre l’àmbit de la fe i de la raó. D’aques ta
s eparació radical es deriven alg unes cons eqüències molt importants :

ƒ a) La creació és un acte de llibertat absoluta de Déu que no es tà
s otmès a cap tipus de condicionament,oblig ació o neces s itat. Per tant,
podia haver fet el món diferent o no fer-ho. Així, com que no hi ha cap
llei en la creació, l’única manera de conèixer allò que va fer Déu és
l’experiència.

ƒ b) No hi ha definicions univers als que ag rupin divers os individus
s imilars . Només podem conèixer objectes individuals per intuïció o
percepció s ens ible. Nominalisme, és a dir, no exis teixen els univers als ,
Nominalisme
s ón únicament formes ling üís tiques s ens e cap realitat. Els noms s ón
s ig nes i no definicions d’es s ències o idees .


ƒ c) S ’incrementa l’es piritualitat de l’es g lés ia i Occam defens a la
separació del poder material de l’espiritual, és a dir, l’autonomia del
l’espiritual
poder polític res pecte al relig iós .

ƒ d) C al des envolupar una ciència basada en l’observació i
l’experimentació, menys es peculativa.
l’experimentació

ƒ e) En la moral, no exis teix una llei natural (divina); així defens a el
convencionalisme moral.
moral

ƒ f) A nivell metodològ ic, cal evitar multiplicar els ens més enllà del
neces s ari; això trenca amb les g rans cons truccions metafís iques i
es peculatives de l’Es colàs tica. Davant de dues explicacions pos s ibles
d’un mateix fet cal triar la més s imple. I cal eliminar tot concepte no
neces s ari i no obs ervable (navalla d’Occam).
d’Occam

5. A lgunes discus sions escolàstiques

„ Demostració racional de l’existència de Déu: recordem que hi haurà
Déu
dues g rans maneres de plantejar aques ta qües tió:

ƒ a) Arg uments a priori. Del concepte de Déu es dedueix la neces s itat
priori
de la s eva exis tència. Des de la caus a s ’intenta demos trar l’efecte.
Tenen caràcter racionalis ta, no és neces s ària la intervenció de
l’experiència. El més famós és el de S ant Ans elm de C anterbury
(pàg . 114 del llibre) que tornarà a utilitzar pos teriorment Des cartes .

ƒ b) Arg uments a pos teriori. Amb l’obs ervació de la natura es
des cobrirà un fet que només es pot explicar des de l’exis tència del
creador de la natura; per tant, de l’efecte s ’arriba a la caus a. Per
aques t tipus de raonament cal la intervenció de l’experiència. Els
arg uments més coneg uts s ón les cinc vies tomis tes (pàg . 121 del
llibre).


„ C ontrovèrsia fe i raó: aques t punt tant debatut, té tants plantejaments
raó
com autors hi reflexionen. Però s í podem veure uns pos icionaments
bàs ics on encaixen la major part de les res pos tes . Un res um d’aques ts
g rans plantejaments el teniu al requadre de la pàg . 112 del llibre.

„ La qüestió dels universals: El problema dels univers als g ira al voltant
de l’exis tència real d’aquells termes que s erveixen per definir un
conjunt d’individus . El problema és que s i només tenim coneixement
s ens ible del particular, quina realitat té l’univers al? La polèmica
arrenca d’un text d’Aris tòtil, traduït i comentat per B oeci. Va orig inar
quatre g rans pos tures .

ƒ R ealis me exag erat: l’univers al té la mateixa realitat fís ica que els
erat
particulars . Exis teixen per s i mateixos i fora de la ment. Aques ta
pos tura la defens a G uillem de C hampeaux.


ƒ R ealis me moderat: el fonament dels univers als s ón els individus , però
moderat
aques ts tenen caracterís tiques comunes que cons titueixen l’univers al.
Però l’univers al només exis teix dins el compos t hilemòrfic individual i,
en tot cas , en la ment divina com a patró de la creació del individus .
Aques ta pos tura és defens ada per Joan de S alis bury i S ant Tomàs
d’Aquino.
ƒ C onceptualis me: l’univers al és una abs tracció que fa l’intel·lecte a partir
me
de les qualitats comunes que tenen els individus . Però no s ón qualitats
dels individus , s inó conceptes creats per la ment i només exis teixen a la
ment. S ’expres s en mitjançant paraules que des ig nen una pluralitat
d’individus . Ho defens a Pere Abelard.
ƒ Nominalis me: L’univers al només és una manera de parlar, una paraula
me
s ens e cap realitat, un s ig ne. La limitació del nos tre lleng uatg e fa que no
ting uem noms propis per a cada individu. Per economia ling üís tica,
des ig nem els individus que més s emblances tenen de la mateixa
manera, però no corres pon a cap qualitat comuna, ni cap model de
creació. C ada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que
ens permeti afirmar l’exis tència de l’univers al. Aques ta pos tura la
defens en R os celin de C ompièg ne i G uillem d’Occam.(pàg . 136 del llibre)

Filosofia escolàstica

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

En vedette

En vedette (8)

Similaire à Filosofia escolàstica

Similaire à Filosofia escolàstica (20)

Filosofia escolàstica