1. La filosofia del Renaixement
La tornada al món clàssic i la revolució científica
Raül Guas
Departament de Filosofia
Ateneu Instructiu

2. Marc històric i cultural
Per molts historiadors, el Renaixement comença l'any
1453 amb la caiguda de Constantinoble sota el poder
dels turcs. Aquest fet va provocar la fugida de molts sa-
vis grecs a Itàlia, on van promoure l'antiga cultura gre-
coromana a través de la fundació d'escoles i acadèmi-
es.
Amb tot, les ciutats italianes ja havien experimentat uns
canvis socials i culturals durant el segles XIV i XV, que
XV
anticipaven el trànsit de l'època medieval a la moderna.
Aquesta transformació comportava canvis socials, polí-
tics, culturals i religiosos. Necessàriament, tot aquests
religiosos
canvis van lligats a la filosofia renaixentista.

3. Marc històric i cultural: la política
Apareixen els grans estats nacionals, governats per mo-
nacionals
narquies que s'alien mitjançant matrimonis, com França,
Anglaterra o Espanya. Aquest estats ja tenen unes adminis-
tracions públiques complexes i exèrcits poderosos.
Alemanya i Itàlia, no obstant, van quedar dividides en petits
Itàlia
regnes i repúbliques, en conflicte constant.
El món renaixentista presente múltiples tensions polítiques
dins dels estats i entre els estats. La política internacional,
la diplomàcia i les intrigues marquen la relacions entre les
diferents monarquies i amb el poder religiós
.
En aquest context, apareixen les noves teories polítiques
de Maquiavel i Thomas More.
Maquiave More

4. Marc històric i cultural: la religió
Una característica fonamental és la desunió religiosa
que va provocar Martí Luter l'any 1517 al publicar les
seves 95 tesis on critica els abusos i ensenyaments
de l'Església. Inicia així la Reforma protestant.
protestant
Aquesta reforma provoca la debilitat del Papat i la di-
visió d'Europa entre protestant i catòlics.
Si la posició luterana va ser majoritària a Alemanya,
els països nòrdics, Suïssa,..., Calví va radicalitzar els
seus posicionaments i va obtenir molt de suport a
França, Escòcia o els Països Baixos. Per altra ban-
da, Enric VIII va trencar l'obediència al Papa perquè
es va negar a divorciar-lo i va fundar l'anglicanisme.
Els catòlics van perseguir la reforma en els països
dominats per monarquies catòliques i el Concili de
Trento va proclamar la revitalització de la fe catòlica i
la disciplina eclesiàstica.

5. Marc històric i cultural: la societat
Un tret distintiu de la societat renaixentista és l'exaltació dels valors indi-
viduals. Si l'home medieval només tenia sentit insert en una comunitat ci-
viduals
vil, eclesial, gremial,..., el nou home modern és desenvolupa com indivi-
dualitat i persegueix la seva pròpia realització, el seu èxit personal, no
personal
col·lectiu.
El luteranisme considerava la salvació com un fet individual, resultat de la
relació directa entre Déu i l'individu, sense intermediaris. No deixa de ser
un reflex de la mentalitat de l'època.
Una nova classe social, vinculada als negocis i
l'èxit professional, la burgesia, irromp amb força
burgesia
a les ciutats italianes i participarà directament dels
canvis de la seva època.
L'educació esdevé un signe identificatiu de
l'home amb èxit personal i el diferència de
les classes populars.

6. Marc històric i cultural: la cultura
Va ser època de grans descobriments geogràfics, com l'arribada a Amè-
geogràfics
rica de Colon el 1492. Va influir la caiguda de Constantinoble i el trenca-
ment de la ruta comercial amb Orient. Això va ajudar a replantejar-se les
idees sobre el món que es tenien fins a les hores.
Això va anar lligat a les millores de la navegació i l'invent de nous instru-
ments com la brúixola i la millora de la cartografia.
Tot plegat va fer canviar la mentalitat de l'home i va millorar la pròpia
imatge d'aquest. Un optimisme vinculat a la creença que la raó és allò
que possibilita la superioritat de la cultura europea, inunda el pensament
renaixentista.
Les Universitats es van revitalitzar i una
nova ciència va anar configurant-se a partir
de disposar nous instruments de mesura
i observació i el desenvolupament de les
matemàtiques.

7. Marc històric i cultural: la cultura(2)
L'Humanisme va ser un moviment de recuperació de les arts i les lletres
clàssiques. No es tractava només d'imitar-les sinó d'utilitzar-les com a
base de la renovació de la societat i cultura europees.
Van recuperar el coneixement de les llengües grega i llatina, per poder
llegir directament els autors grecoromans, sense acudir a les traduccions
grecoromans
i interpretacions medievals. Sobretot, els humanistes es van preocupar
pels temes vinculats a l'ésser humà.
humà
Aquest nou pensament va tenir una
àmplia difusió gràcies a la invenció
de la impremta. Alguns humanistes
impremta
van ser molt coneguts a la seva època
com Erasme de Rotterdam.

8. Marc històric i cultural: l'art
A Itàlia va sorgir l'art renaixentista que va
prendre com a model l'art clàssic. Les ciutats
italianes, especialment Florència, van ser
italianes
els centres artístics del segle XV.
Durant el segle XVI aquest estil va arribar a la plenitud sobretot a Roma a
l'ombra del Vaticà i va tenir una gran difusió per a tot Europa. Alguns paï-
sos com Alemanya, Espanya, Flandes o França van esdevenir també cen-
tres artístics de primer ordre.
Noms com Petrarca, Botticelli, Massaccio, Donatello, Rafael Sancio, Mi-
quel Àngel, Leonardo da Vinci, Bruneleschi, etc. són models del nou artista
renaixentista, artistes complerts i multidisciplinars, basats en l'aprenentat-
multidisciplinars
ge i la tècnica, barrejada amb una genialitat artística. Deixen de ser anò-
nims i viuen i treballen a l'ombra dels grans mecenes de l'època.

9. Recuperació de la
Humanisme cultura clàssica
Racionalisme Antropocentrisme
Filosofia
Renaixentista
Nova Ciència Nous aparells i instruments:
Brúixola, telescopi,impremta...
Observació i experimentació

10. La recuperació dels autors clàssics
La recuperació del pensament clàssics ja s'havia produït a l'edat Mitjana, però
va ser durant el Renaixement que l'arribada de savis grecs que dominaven el
grec i llatí clàssics a Itàlia va permetre l'estudi filològic dels textos originals. Apa-
reixen escoles seguint els models clàssics.
PLATONISME
 Cosimo de Mèdici creà l'Acadèmia platònica de Florència per recuperar el
veritable pensament de Plató.
 Les preocupacions principals són la inquietud per la bellesa de la realitat i
la comprensió de l'univers com una cosa harmònica, interpretable a través de
les matemàtiques. La reflexió sobre la singularitat col·loca l'ésser humà per so-
bre de la resta d'éssers i li confereix una especial dignitat.
 Autors principals Giorgios Gemisthos Plethon, Marsili Ficino, Nicolau de
Cusa i Pico della Mirandola.

11. ARISTOTELISME
A la Universitat de Pàdua es recupera l'obra d'Aristòtil, tot i que va ser una
tasca complexa a causa de les múltiples versions i comentaris que sobre
els seus textos havien fet els escolàstics.
Els aristotèlics renaixentistes es centraren en la filosofia de la natura i
deixaren de banda els aspectes més metafísics, amb la intenció de co-
mençar una investigació descriptiva i empírica de la natura.
 El principal representant és Pietro Pomponazzi (1462-1525).
ALTRES ESCOLES CLÀSSIQUES
 Al mateix temps també es recuperen els textos de les escoles hel·lenís-
tiques, com el estoïcisme - sobretot L.B. Alberti (1404-1472) -, de l'epicure-
isme - amb la figura de Lorenzo Valla(1407-1457) i l'escepticisme -com el
cas de Francisco Sànchez (1551-1623) i, especialment, Michel de Mon-
taigne (1533-1592).

12. L'ESCOLÀSTICA RENAIXENTISTA
 L'Escolàstica medieval va perdurà,però va haver d'adaptar-se als nous temps. Va
ser present a les Universitats catòliques de París, Salamanca, Coïmbra, Roma o Al-
calà.
 Bàsicament es van preocupar per les qüestions metafísiques. Van seguir la filoso-
fia tomista.
 Els representants més significatius van ser Francisco de Vitoria i Francisco Suá-
rez.
L'HUMANISME
 Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'e-
ducació i com a camí de renovació de la societat. Van ser crítics amb el paper que
havia tingut l'església i el poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les
emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval.
 Els humanistes van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crí-
tics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van
ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter.
Els humanistes més significatius van ser Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives.

13. FILÒSOFS DE LA NATURA
 Nicolau de Cusa (1401-1464) marca la transició entre el medievalisme filosòfic i la moderni-
tat. Influenciat pels trets neoplatònics, va començar la seva indagació reflexionant sobre Déu.
Nicolau de Cusa parteix d'una idea per la qual entén que tot el creat, inclòs l'home, són imatge
de Déu. Tot és manifestació d'un únic model, però no és una còpia, sinó un signe d'aquest És-
ser Suprem. En Déu no hi ha contradicció entre contraris. Déu és tot al mateix temps, una qua-
litat i la seva contrària. La lògica humana no es pot aplicar a Déu. Així, l'home no pot conèixer
Déu a partir de la creació? La resposta és no, cap de les qualitats de Déu són aplicables al és-
sers creats, als éssers finits Ni les distincions ni les oposicions que apliquem a les coses fini-
tes es poden aplicar a Déu que és tot al mateix temps i és una única cosa. Així no podem
conèixer l'invisible a través del visible, l'infinit a través del finit. Per una banda, aquí està la ig-
norància humana. Però també és cert que parcialment si podem saber què no és Déu: no és fi-
nitud, no és imperfecció, no és limitació. El reconeixement d'aquestes veritats parcials fan de
la nostra ignorància, una docta ignorància.
Nicolau pensa que l'Univers és com una imatge de l'infinit Absolut, de Déu, ja que l'univers per

a ell és infinit temporal i espacialment. És una infinitud reduïda, diferent a la de Déu. No són la
mateixa cosa. Però la concepció d'un univers indeterminat i infinit anticipa la idea moderna de
naturalesa.
També va considerar que las matemàtiques eren un model de saber filosòfic. Conceptes ma-
temàtics contradictoris en el pla finit, s'identifiquen en el infinit. Una circumferència sembla
oposada a un polígon regular, però si aquest té infinitud de costats s'identifica amb la circum-
ferència. O de la unitat es dedueixen tots els números naturals, és a dir la multiplicitat.

14. FILÒSOFS DE LA NATURA(2)
 Giordano Bruno (1545-1600) va morir executat per la Inquisició acusat d'heretgia
per mantenir-se fidel a les seves idees.
 És el principal representant del corrent naturalista que va influir poderosament
en la nova ciència moderna, tot i que s'aparta d'aquesta per la seva predilecció per
la deducció i especulació, més que no per la vessant pràctica.
 Va defensar una concepció de la natura com un sistema infinit i autosuficient,
dotat de vida pròpia, en constant moviment, inesgotable, com un organisme, en la
qual la Terra no ocupa una posició privilegiada, contrastant amb la posició oficial
de l'església a l'època. Va donar suport a les tesis de Copèrnic.
 Bruno concebia un univers infinit, un i immòbil, on existien múltiples sistemes
solars que sorgeixen i desapareixen en un incessable moviment, animat per l'ànima
del món.
 Bruno va mantenir posicions panteistes, ja que va defensar que l'Univers era
causat, però que la seva causa també infinita, era ell mateix, ja que no és possible
concebre dues realitats infinites.

15. FILÒSOFS DE LA POLÍTICA
 Els canvis polítics i socials no van escapar a la preocupació filosòfica durant el Re-
naixement. Si bé els autors de caire escolàstics es van centrar en la justificació del po-
der, els humanistes van innovar en l'àmbit de la teoria política. Filòsofs, però també po-
lítics en actiu, Maquiavel i Thomas More representen dues maneres de fer política. Ma-
quiavel representa el realisme polític; More inicia el gènere de les utopies.
 Maquiavel, autor de El Príncep, va defensar la separació entre moral i política. I va
investigar els mecanismes que expliquen el funcionament real de la política a partir del
que observava a la seva experiència com a polític.
 Davant l'ideal del rei sant medieval, exemple de virtuts cristianes, l'anàlisi de Maquia-
vel proposa un príncep fort que mantingui la seva autoritat amb fermesa i que no esti-
gui condicionat per la moral i el cristianisme en la seva ac-
ció política. Les consideracions morals posen en inferioritat
al polític en la lluita amb altres poders. Cal preservar da-
vant de tot l'Estat, pel davant dels individus i les seves
creences. Així qualsevol mitjà que persegueixi aquest fi es-
tarà justificat en l'ordre polític, sempre que persegueixi el
bé de l'estat. Això no suposa que rebutgi en general les
normes morals, si no el que diu és que una persona ho-
nesta i bona mai tindrà èxit polític. En tot cas, aquest arri-
barà a partir de l'autoritat i el por dels súbdits al governant i
l'hàbil utilització de l'estratègia i la diplomàcia o la violència
amb els altres estats.

16. FILÒSOFS DE LA POLÍTICA(2)
 Per Maquiavel, l'única forma de crear un estat fort és que estigui unit. Una monarquia
Maquiavel
autoritària és necessària per la creació o per a l'enfortiment de l'Estat. Amb tot, ell defen-
sa que el millor sistema polític és la república d'inspiració romana. Si la llei es respecta i
el poble participa a la vida política, l'estat és més estable i més fort que si governa un
príncep de caràcter hereditari i autoritari. Es promou el bé general i la llibertat. La qüestió
és que moltes vegades no hi ha les condicions necessàries perquè la república sigui pos-
sible.
 Thomas More, en canvi representa un corrent utòpic dins de la filosofia política del Re-
naixement. Però altres autors també van fer obres que, recuperant el gènere platònic
obert per la República, descriuen una societat ideal: Utopia de Thomas More, Ciutat del
Sol de Tommaso Campanella i la Nova Atlàntida de Francis Bacon.
Fent una crítica a la societat anglesa del seu temps, More exposa una societat ideal
perfectament organitzada. Enfront d'una societat moguda pel benefici individual, proposa
l'abolició de la propietat privada i una distribució de la propietat col·lectiva segons les ne-
cessitats, la reducció de la jornada laboral a sis hores diàries per poder dedicar temps
d'oci a activitats formatives i el cultiu de la intel·ligència. Volia estendre l'educació a tota
la població. More considerava que en una societat amb propietat privada tot es mesurava
en relació als diners i així era impossible la justícia i la prosperitat social.
En el terreny ètic, defensava un hedonisme a la manera d'Epicur, gaudint d'una vida as-
senyada plena de satisfaccions naturals. Va denunciar les persecucions religioses i va
defensar la tolerància. També defensa una forma democràtica de govern de caràcter
electiva. Socialment, no distingia classes socials i pensava que el nucli de la societat està
format per la família.

17. LA NOVA CIÈNCIA
Fins al Renaixement havia predominat la concepció aristotèlica de l'univers. Es fonamen-
tava en la distinció qualitativa entre el món sublunar i el món supralunar i en la posició cen-
tral i immòbil de la Terra. Però des d'antic s'havien trobat discordances entre la teoria i les
observacions, accentuades al Renaixement per la necessitat de fer mapes del cel precisos
per guiar la navegació i el nou esperit crític humanista. A més les noves idees sobre l'uni-
vers desordenat i infinit va xocar amb els postulats oficials de l'església, que davant les críti-
ques reformadores que rebien des de molts sectors, va optar per perseguir tota opinió con-
trària als seus postulats.
La antiga física d'Aristòtil era Especulativa, Finalista i Teòrica.
Teòrica
La nova ciència és Experimental, No finalista i Teoricopràctica.
PRECEDENTS DE LA NOVA CIÈNCIA
 Escola d'Oxford. Autors com Roger Bacon i Guillem d'Occam havien insistit en la im-
portància de les matemàtiques, l'observació i l'experimentació.
 Escola de París. Autors com Jean Buridan, Albert de Saxònia i Nicolau d'Oresme van
anticipar conceptes com el d'inèrcia i gravetat, contraris a la física aristotèlica.
 Les filosofies de la natura renaixentistes. Nicolau de Cusa i Giordano Bruno havien
plantejat conceptes d'univers infinits i indeterminats.

18. LA NOVA CIÈNCIA (2)
Aquesta nova mentalitat no parteix de zero, sinó és la superació de dos models ja exis-
tents: l'organicista i el màgic.
Davant d'aquests models, apareix l'explicació mecanicista, que permet aplicar les matei-
xes lleis a a tots els dominis de la realitat física, bo i constituint un model d'interpretació úni-
ca per a tot l'univers.
La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a
un rellotge, en què tot el que passa aten a unes regularitats que cal copsar i expressar ma-
temàticament: les lleis.
No podem obviar que aquesta transformació va lligada al canvi de la concepció geocèntri-
ca de l'univers, que havien defensat Aristòtil i Ptolomeu, a la nova concepció heliocèntrica
proposada per Copèrnic.
 Nicolau Copèrnic (1473-1543) va proposar l'heliocentrisme: per explicar els moviments
dels astres era més fàcil establir una nova hipòtesi, que el sol era el centre del sistema i la
Terra es movia al seu voltant. S'obtenia una explicació més completa, senzilla i millor dels
moviments celestes. (pàg. 147 del llibre)

19. LA NOVA CIÈNCIA (3)
 Nicolau Copèrnic va rebre moltes crítiques. Per una banda, xocava amb passatges bíblics
i contradiu les teories aristotèliques. En segon lloc, el lloc de privilegi de l'home com a centre
de la creació, quedava relegat a un lloc secundari respecte a l'univers i semblava poc digne
per l'home. En tercer lloc, semblava contrària a l'experiència quotidiana, ja que la percepció
humana observava el moviment del sort i no les conseqüències que semblaven derivar-se
de la nova teoria ( trajectòries obliqües dels cossos que cauen, resistència del vent,...)
 Amb tot, la màxima dificultat del model heliocèntric era que no disposava de confirmació
experimental, tot i que tenia prou atractiu per suscitar noves investigacions.
 Francis Bacon (1561-1626) tot i no ser un científic va influir en la nova ciència al afirmar
que són els prejudicis que ens impedeixen acceptar allò que ens mostra la natura. Per una
altra banda, va establir una relació entre ciència i utilitat. (pàg. 147 del llibre).
 Johannes Kepler (1571-1630) va acceptar les teories de Copèrnic. Va aconseguir de for-
mular les tres cèlebres lleis que enuncien el moviment dels planetes. Però, sobretot, posa
de manifest el canvi de mentalitat metodològica. Fent servir el mètode assaig-error, va con-
trastar els diferents càlculs amb l'observació empírica. En aquest sentit, va influir en la nova
ciència impulsant el control de les teories per mitjà de l'observació empírica i el contrast amb
les dades, a més de ressaltar la importància dels models matemàtics a l'hora d'explicar els
fets científics. (pàg. 148 del llibre)

20. LA NOVA CIÈNCIA (4)
 Galileu Galilei (1564-1642) va col·locar les bases de la nova física a la qual Newton va
donar un segle després la seva forma més coneguda. La disponibilitat del telescopi li va
permetre fer observacions astronòmiques molt importants que reforçaven la validesa del
nou model copernicà com a forma descriptiva de la realitat i no només com un simple artifici
matemàtic per facilitar els càlculs, com pretenia l'Església i els defensors de l'aristotelisme
(pàgs. 148-149 del llibre).
 Però sobretot cal remarcar la preocupació epistemològica i metodològica que fa sobre
l'observació i els nous instruments que la milloren. Seguint a Kepler, defensa que l'univers
està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no podem comprendre l'univers. I també
afirma que l'experiència ha d'exercir el seu arbitratge sobre les teories. Ara bé, també re-
marca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer.
Arriba a afirmar que només la llum del raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria
i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i cientí-
fic en particular.
 Però aquesta darrera tesi portarà una nova qüestió: la certesa del coneixement és apor-
tada a la ciència per les construccions de la raó o per les dades empíriques de l'experièn-
cia? Aquí neix la polèmica entre els racionalistes i empiristes que ocuparen el debat filosòfic
durant el segles XVII i XVIII.

21. MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592)
La filosofia de MONTAIGNE representa el contrapunt escèptic a l'optimisme de l'hu-
manisme en les capacitats de la raó per assolir la veritat.
 La lectura dels autors escèptics antics li van influir de forma molt notòria.
 Comença el seu anàlisi fent una descripció de la naturalesa humana, amb les seves
grandeses i misèries. I afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament.
La ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un
lloc que no és centre del món, sense referències clares i abandonat a la seva sort amb
un pobres instruments: una raó feble i uns sentits enganyosos.
 El seu escepticisme no cau en el conformisme de la suspensió del judici com en els
autors antics, sinó en una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Sense certeses
absolutes, el savi ha de dubtar de tot, expressió d'una saviesa a la manera de la docta
ignorància.
Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i
subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant. I la raó no aconsegueix arribar a
principis fixos i immutables. La raó és que la realitat és fluctuant, inestable, fugissera. El
coneixement invariable i permanent no és possible.

22. MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592)
El relativisme de Montaigne no afecta només el coneixement sinó tota la realitat, les
lleis, els gustos, les creences, la moral, ... no tenim criteris universals. Només el prejudici
fa que rebutgem aquelles pràctiques diferents o llunyanes a la nostra tradició social o cul-
tural. Davant d'això cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions i creen-
ces alienes.
 El programa filosòfic de Descartes partirà d'aquí justament. Descartes no pot acceptar
aquesta paràlisi del progrés i del coneixement. Cercarà la certesa de les proposicions in-
dubtables. Però per a què la certesa sigui possible, cal superar les dificultats que exposa
Montaigne en la seva profunda reflexió. Aquí neix el seu “ dubte metòdic”.