«Al principio sentimos mucha nostalgia, pero luego ya nos fuimos adaptando», comenta el Juan. Han passat ja més de quaranta anys, però la memòria d’aquells que van haver d’emigrar per muntar o posar en marxa la petroquímica de Tarragona encara segueix ben viva... Sabeu qui va construir la refineria de Tarragona? Llegiu i descobriu-ho! ;)

1. Les arrels meridionals de la refineria
11 de Març de 2013, per Silvia Zambrana
Fa 40 anys, centenars de treballadors de les refineries de Cartagena i
Puertollano van venir al Camp de Tarragona per muntar i posar en marxa
el complex de la Pobla de Mafumet. La majoria tenia la intenció de tornar,
però un cop aquí van decidir quedar-se i posar arrels.
Muntatge i col·locació de la canonada d'aigua a la llera del riu Francolí (1980)
“Al principio sentimos mucha nostalgia, pero luego ya nos fuimos adaptando”,
comenta el Juan. Han passat ja més de quaranta anys, però la memòria d’aquells que
van haver d’emigrar per muntar o posar en marxa la petroquímica de Tarragona
encara segueix ben viva. Es tracta dels enginyers i operaris de Cartagena i Puertollano,
l’experiència dels quals en les seves respectives refineries els va convertir en una mà
d’obra preuada per al complex que havia d’instal·lar-se al nostre territori.

2. Hi van haver tres tandes migratòries; una primera de cartageners, que vingueren el
1972 per construir la part petrolera de la refineria, aleshores anomenada ENTASA
(Empresa Nacional de Petróleos de Tarragona S.A.); una segona, també de Cartagena,
vinguda el 1974 per iniciar el seu funcionament; i una tercera de Puertollano arribada
entre el 1977 i el 1980 per engegar la part química de la planta.
El Juan García, de 66 anys i ja jubilat, recorda molt bé com va ser el xoc d’haver de
deixar la seva terra per venir a viure a Tarragona. “Los primeros días fueron duros.
Nosotros estábamos acostumbrados a Cartagena, que era una ciudad muy bulliciosa,
con mucha vida, y cuando llegamos aquí nos encontramos que no había ambiente por
las calles. Allí la gente después del trabajo salía a pasear con su mujer, a tomarse unas
cañas con los compañeros... aquí en cambio no”, comenta. Com ell, un centenar
treballadors del grup de muntatge de REPESA (Refineria de Petróleos de Escombreras),
la refineria de Cartagena, van haver de sentir la nostàlgia de la llar que es deixa enrere
per força. Però aquest sentiment duraria poc. Ben aviat van començar a integrar-se
dins la nostra cultura i, anys després, quan l’empresa els proposà de tornar, la majoria
digué que no.
Fent arrels malgrat un inici dur
“Me quedé por mis hijos, porque veía más perspectiva de futuro aquí que allí, pero
también porque estoy muy a gusto aquí”, afirma l’Eduardo Martínez, que arribà a Reus
amb 23 anys per la posada en marxa de la planta petrolera. “Al principio cuando
vinimos se nos cayó el alma a los pies. En aquella época Reus parecía un pueblecito de
mala muerte. Era muy pequeño y las calles estaban desiertas... salías a pasear y te
entraba la depre”, afegeix.
També l’Eduardo veu amb bons
ulls la Cartagena d’aquella
època, però explica que després
es va capgirar la situació:
“desmantelaron casi toda la
base militar, que era el principal
motor económico de la ciudad,
y Cartagena se quedó a dos
velas, mientras que Reus
empezó a espabilarse y ahora
está fenomenal”.
Supervisors nouvinguts de l'empresa Empetrol

3. D’aquesta manera, el que va començar com una estada provisional i obligada en la
majoria dels casos s’acabà convertint en definitiva i voluntària. “De todos los que nos
propusieron volver, sólo regresó al final un 20 por ciento”, assenyala l’Eduardo. També
és el cas dels treballadors que van venir de Puertollano. L’Enrique García, vingut un
lustre més tard per posar en marxa la química Paular, afirma que, de les 60 famílies
que van arribar juntament amb la seva, només 5 tornaren a terres manxegues.
Tot i així, el tarragoní Guillem Martínez, un dels ex-caps de planta de REPSOL, afirma
que, tot i “obligats”, van venir en unes
“condicions extraordinàries”. “Ja a Cartagena
eren l’aristocràcia dels obrers”, declara. “Estaven
molt ben pagats i a més tenien el Poblado, una
ciutat feta per a ells, on hi havia tots els serveis,
supermercats, llar d’infants, etc. i les cases tenien
un preu simbòlic. Una imatge clara del
paternalisme franquista. Recordem que REPESA
depenia de l’INI, l’Instituto Nacional de Industria;
era una empresa pública”, afegeix. No obstant,
segons l’Eduardo, molta gent preferia viure a
Cartagena, perquè el Poblado estava molt
“estratificat”, i els treballadors vivien en una
zona o en una altra i en cases millors o pitjors en
funció del seu rang.
Així doncs, quan es van traslladar a Reus i Tarragona van continuar amb una bona
situació laboral, i fins i tot la van millorar. “Van venir ascendits, de peons o operaris a
supervisors”, afirma Guillem. “Alguns no tenien titulació acadèmica, però tenien tanta
experiència —havien ja construït la refineria de Cartagena— que eren els que millor
podien fer el muntatge de la nova
refineria. Per això es va trasplantar
gairebé tota l’estructura humana
de REPESA a Tarragona, des del cap
de planta fins a l’últim operari. Va
ser una operació brutal”, explica.
Per aquesta raó, els que vingueren
de forma “forçada” van ser
remunerats amb uns sous fins a 3
vegades superiors a la mitjana, i
d’altra banda, se’ls donaren
facilitats per instal·lar-se, com Procés de pintat sobre el tanc de cru (1975)

4. dietes pagades pel desplaçament i préstecs amb un interès més baix o a fons perdut.
Per això, Juan reconeix que, tot i que no van tenir opció d’escollir, no es poden queixar.
“Ni nosotros de la empresa ni la empresa de nosotros. Nos han tratado muy bien todos
estos años, y nosotros también hemos hecho bien nuestro trabajo", assegura.
La majoria de nouvinguts es van instal·lar a Reus
Alguns nouvinguts van anar a Tarragona, però la majoria van triar Reus, “porque los
pisos estaban mucho más baratos, a mitad de precio”, explica Eusebio Albaladejo, un
altre dels veterans del grup de muntatge. “Aun así, cuando vinimos los precios se
duplicaron, y hasta triplicaron, porque la persona que se encargó al principio de
buscarnos piso no fue muy discreta y se corrió la voz de que todavía tenía que llegar
más gente. Mi mujer y yo vimos uno que costaba 500 pesetas, ¡y al cabo de unas horas
lo habían subido a 1.500!”, exclama. Malgrat aquesta bombollà, però, finalment van
trobar casa, i curiosament la majoria de cartageners es van establir al barri del Greco,
mentre que els de Puertollano es van repartir pel carrer de la Sardana, el carrer Mare
Molas, el carrer Lepanto i el Camí de l’Aleixar. “El motivo de acabar ahí es que eran
zonas en construcción”, aclareix Enrique, “siempre recordaré mi primer día en Reus
porque como toda esa zona estaba movida y sin asfaltar, no encontraba la calle y
siempre acababa en el paseo Prim”, riu.
Grup de posada en marxa de les Unitats d’Energies (1974)

5. En definitiva, malgrat el “trauma” inicial —paraula que molts fan servir—, aviat es van
acostumar a la nova vida. Van emportar-se la dona o la núvia, o van trobar una parella
catalana; van criar els fills aquí i van posar arrels. L’època en que van convertir-se en
pares coincidí amb l’inici de la política d’immersió lingüística, pel que, malgrat que
pocs d’ells van arribar a poder parlar el català, els fills sí que el parlen i es consideren
tan catalans com el que més.
Activitats i entitats lúdiques per no oblidar-se dels seus orígens
Tanmateix aquests veterans de l’enginyeria industrial han provat de conservar els seus
orígens i mantenir vius els seus costums, les seves arrels. Per això mateix, cada
comunitat va crear, poc després d’arribar, la seva associació cultural, en les que
organitzen tot tipus d’activitats, tant lúdiques com didàctiques, per no perdre la seva
identitat, i també conèixer millor la terra que és ara casa seva.
Per una banda, està el Centro Manchego, creat al 81, que participa en moltes festes
com el Sant Jordi, la setmana santa o el carnaval, però també recorda les seves
tradicions amb grups de ball folklòric manxec. I per l’altra, l’Asociación Círculo Cultural
Cartagenero de Tarragona (ICUE), més nou, creat al 2000, que celebra el dia de la
patrona de Cartagena, la Virgen de la Caridad, però també un sens fi d’excursions pel
Camp de Tarragona, i nombroses conferències, d’entre les quals hi ha una molt
curiosa, una que es diu: “Cuando en Cartagena se hablaba catalán”.
Associació Círculo Cultural Cartagenero de Tarragona

6. El Juan, també president de l’associació, explica que després de la reconquesta, les
terres murcianes preses als àrabs van ser repoblades en la seva majoria per catalans, i
aquest fenomen històric es pot apreciar avui dia en paraules catalanes que encara es
conserven a Cartagena, com “oliva”, “boria” (boira) o “pésoles” (pèsols); i en cognoms
catalans, com Pujol, Busquets, Folch... “Muchos de los que vinieron aquí tenían esos
apellidos también”, afirma. Sembla, doncs, que les llavors que el vent s’enduu de
vegades tornen al seu solc. Potser una mica canviades, però poden adaptar-se i arrelar
igualment. El Juan, com tots els que van venir, es sent completament cartagener i
arronsa el gest amb la idea d’una Catalunya separada d’Espanya, però curiosament
està casat amb una barcelonina sobiranista. “En casa ese tema es tabú”, confiesa,
“pero por lo demás nos llevamos perfectamente. Estoy muy bien aquí, en Cataluña.
Me gusta la gente, el territorio, el clima y sobretodo la gastronomía”, afirma.
L’Eduardo coincideix amb la seva opinió i afegeix: “nos gusta mucho la xatonada, el
aceite de arbequina... cuando vamos a Cartagena siempre nos bajamos garrafas de 5
litros, que allí no hay de esa variedad y a mi familia le encanta... ¡y por supuesto nos
encantan los calçots! ¡menudas calçotadas que nos pegamos de vez en cuando!”, riu.