1. ESCOLA PARE
POVEDA
BARCELONA

2. RODOLINS LA MARE
El gat La mare és més guapa que un sol
es puja al terrat. i l’estimo molt i molt.
El gat
està enfadat. El pare vola pel cel,
El mussol és guapo i és un àngel.
veu el sol.
El gos La mare és més guapa que un sol.
està amb un ós.
La Martina
es diu Tina. Marc
1r B
Rosa
1r A

3. EL MÓN DELS SOMNIS LA JÚLIA CREIA QUE EXISTIEN
LES FADES
Fa molts i molts anys, en un castell, hi havia
una princesa i un príncep. El príncep va Hi havia una vegada una nena que es deia
preguntar a la princesa: Júlia que sempre pensava que hi havia fades.
Tu què creus, quin temps fa avui? Va anar al bosc. Quan va arribar al final del
La princesa li va respondre: bosc hi havia un camp de flors molt bonic. El
Jo crec que fa sol. seu pare estava amb ella, llegint el diari.
I era veritat que feia sol. Van anar a passejar De sobte una bruixa va agafar la Júlia i la va
i... sorpresa!! Hi havia un altre castell!!. portar ràpidament al seu castell, tot negre. La
Van entrar i va resultar que era la festa bruixa va deixar la nena en una
d’aniversari del germà del príncep. Llavors la habitació, sobre un llit, i se’n va anar a un
princesa li va regalar el que sempre havia despatx.
volgut: un passeig en catifa màgica. La Júlia va sentir per la finestra un soroll.
Llavors el príncep, com que tenia dos Sonava ssssss. De sobte va veure sortir una
cavalls, li va regalar un al seu germà petit. I fada que li va dir que baixés. La va portar amb
pels regals dels seus germans els va deixar el seu pare i es va quedar amb ell.
sopar al seu castell. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte
FI s’ha acabat.
Marieta
1r A Paula
1r

4. EL CARGOL I ELS SEUS AMICS LA PAPALLONA
El cargol i la eruga Tirolaina, tirolí
Juguen a futbol la papallona surt d’aquí.
La eruga u fa molt be Tirolaina, tirolà
I el cargol esta aprenen. vola per aquí
La formiga i el cargol vola per allà.
Sen van a menjar El seu amic cargol
La formiga agafa pa té un gran cor.
I el cargol se’n va a jugar. Li demana jugar a un joc
Una nena va agafar a un cargol i tots dos juguen al ping-pong.
El cargol va plorar Cada dia al migdia
I la nena es va enfadar. jugaran una partida.
Al final tots dos
“LA LLUNA GROGA” 2n A seran campions.
Mariposa Revoltosa 2n B

5. LA GOTA EL NEN I EL GOS
Hi havia una vegada una gota d’aigua que Un dia de bon matí un nen i un gos eren
viatjava tranquil·lament dins d’un núvol. molt amics. Un dia el gos es va posar malalt
Però aquesta gota era diferent a les demés i el nen es va preocupar. Van anar al
, perquè li feia por caure al terra. Pensava veterinari i li van dir que no tenia res.
que al caure des de tan a dalt es desfaria i Només necessitava unes medicines i es
no tornaria mai més a ser una gota com posaria millor. Un dia s’avorrien i van
abans. Les seves companyes l’intentaven decidir posar la tele. Però el gos no
convèncer perquè es deixés caure, però ella necessitava medicines. Només volia estar
no volia. Fins que un dia van passar per una estona amb el nen. Però el nen no ho
sobre d’un poble on no plovia des de feia sabia. Un dia un veterinari que entenia de
molt de temps i va veure molt clar els gossos li va dir al nen i el nen va dir que sí
problemes que tenia aquella gent. Tenien que estaria més amb ell. I van jugar a la
set i poc menjar, ja que sense la pluja no plei. Però al gos no li agradava la plei. Un
podien cultivar res. dia, per casualitat, van trobar una pilota i es
Aleshores la gota es va adonar de la falta va posar a jugar i, per primera vegada, es
que feia a aquella gent i va decidir caure van divertir els dos junts.
contenta amb totes les seves companyes. El nen va descobrir que jugar junts i
divertir-se era la medicina i van jugar per
sempre més.
“ 12” 2n A
Bruixeta 2n B

6. EL MAR ELS MEUS SENTIMENTS
El mar és salat Els meus sentiments són diferents
i molt glaçat. ara explicaré els diferents sentiments
El mar per dins Si estic contenta
és molt bonic. em sento valenta
Al fons marí Si estic trista
vaig trobar és que no tinc el dia
un submarí. Si estic sorpresa
M 'agrada parlar amb els peixos estic molt espessa
durant moltes hores Si estic emocionada
m'agrada fer bombolles és perquè veig una onada
amb cantimplores. Vet aquí els meus sentiments
El fons marí és divertit ja no tinc més laments
perquè hi ha moltes coses
de dia i de nit
El meu desig LLUNA 3r B
és, ésser un ésser marí
BATERIA 3R A

8. LA VALL DE LA FELICITAT
Hi havia una vegada una princesa que vivia al palau del poble de la Vall de la
Felicitat.
Aquesta princesa era l’única que podia fer que els arbres poguessin créixer.
Un dia, la princesa va decidir anar a buscar flors, però va agafar una que feia que
comencés a estar malalta. A cap d’un temps d’haver-la agafat,es van adonar que ja era massa
tard, la princesa estava molt malalta.
Com que ella era l’única que podia fer créixer els arbres li va donar una mica de
màgia a un dels habitants del poble, però ell no sabia com fer-la servir i a la princesa se li va
oblidar explicar-li. L’habitant es va fer un embolic i va aplicar la màgia malament, fent que els
arbres creixeissin molt ràpidament. Això va ser un desastre perquè els arbres creixien i
creixien, cada vegada més i més, de tal manera que la cosa es va complicar perquè hi havia
menys espai per viure-hi.
Quan la princesa es va recuperar, sabia com podia parar aquest creixement. Havien
d’anar a l’arbre daurat i menjar una de les seves pomes. De seguida es van posar de camí, però
quan ja quasi havien arribat, va aparèixer un riu de lava i va ser una mica difícil creuar-ho. La
princesa va fer un núvol màgic i van aconseguir creuar-lo! Només creuar el riu de lava, va
aparèixer l’arbre daurat, van menjar una poma i, per fi, tot va tornar a la normalitat.
LA PRINCESA DANTE 3r B

9. LA MEVA CIUTAT
LA TERRA
Jo visc a Barcelona,
Si tu ets sol, una ciutat preciosa.
I la gent que viu en ella
jo sóc cel.
és meravellosa.
Si tu ets infinit, M’agrada passejar al mar en una barca
jo sóc univers. i m’agrada el meu barri,
Si tu ets mar, que es diu Vallcarca.
jo sóc sorra. Vaig al Tibidabo a respirar
Si tu ets sol, i a Montjuïc a passejar.
jo sóc lluna. A vegades fa sol, a vegades plou una mica,
I al centre de la terra, però faci el que faci sempre és bonica.
El meu pare em va dir
hi ha una pruna.
que hi va haver olimpíades
en un lloc on ara hi ha onades.
Pucca 4t A M’agrada la meva ciutat
i sempre estaré al seu costat.
Carla 4tB

10. L’AMPOLLA
Hi havia una vegada uns nois, el Miquel i el Joan que sempre havien volgut trobar
un mapa d’un tresor.
En Miquel i el Joan un dia van anar a la platja i quan es van ficar a l’aigua van
trobar una ampolla misteriosa. Se la van quedar per descobrir que era aquella
ampolla i quan la van obrir van veure que a dintre tenia un mapa, un mapa d’un
tresor. Sense pensar es van posar de seguida a buscar el tresor seguint les
indicacions del mapa. Van passar molt obstacles com coves, muntanyes plenes de
fang i un riu molt gran.
Pujant una muntanya en Joan es va fer mal a la cama, llavors en Miquel estava
pensant:
- Em quedo amb el Joan o vaig a buscar el tresor?.
Després s’ho va pensar millor i va dir:
- Em quedaré amb tu perquè ets el meu amic!.
Van encendre un foc i van fer senyals de fum amb la fortuna que un helicòpter els
va veure i els va portar a casa.
Després de molts temps en Joan i en Miquel es van trobar un dia pel carrer i en
Joan li va dir al Miquel:
- Encara conserves l’ampolla?

11. I en Miquel va dir:
- Si, encara la conservo, vols fer una excursió amb la família.
En Joan li va contestar:
- Però trobarem el tresor, no?.
-Home i tant! – va contestar-li.
-Com els dos tenien família es van anar a l’excursió amb elles, després quan ja
estaven passant el riu tan gran van trobar el tresor, de cop i volta no es posaven
d’acord en qui l’obriria fins que en Miquel el va obrir.
Va obrir el tresor i tots es van posar a riure perquè posava en un nota:
“El millor tresor és l’amistat de tota una vida”.
En Miquel i en Joan es van mirar i es van donar una forta abraçada. En Joan va dir:
- Gràcies amic per ajudar-me quan en vaig fer mal a la cama.
I en Miquel va respondre:
- No es mereixen!.
I conte contat conte acabat.
Jirafa 4t A

12. La meva autobiografia
Em dic Lucía. Sóc de Barcelona. Tinc nou anys i sis germans.
No sóc adulta ni famosa, però sóc important per a la meva família.
La meva mare i el meu pare es van conèixer en un bar. La meva mare treballa
d’auxiliar d’infermeria i el meu pare d’advocat.
La mare em diu que de petita era bona i dormia tota la nit. Als tres mesos
m’agradaven les farinetes de fruita més que les de verdura.
Encara guardo el meu xumet preferit. És de color blanc. El tinc de record. Un altre
record que conservo és el meu vestit de bateig. La meva joguina preferida era una
nina de peluix que es deia “Lupita”. I, de fet, aquesta va ser la meva primera
paraula després de “papa i mama”. La portava cada dia a la guarderia.
La meva primera dent em va caure als sis anys.
Quan vaig anar a l’escola, que es deia Nasi Iglesias, per primera vegada, vaig
plorar bastant. Ara vaig al Pare Poveda i ja faig 4t de Primària.
Lucía 4t B

13. LES LLÀGRIMES DE LA PLUJA
La pluja és una mare, El sol i la pluja,
amb els ulls molt mullats. un dia es van trobar.
Les llàgrimes li repiquen Van lluitar i lluitar,
tota la cara avall. però el sol va guanyar.
De dia o de nit, ningú la pot aturar! Plora, plora i plora la pluja!
Llàgrimes a la cara, La batalla ha perdut,
i el vestit tot mullat. i la seva filla no tornarà.
La pluja té una filla, Murmura la gent
el sol, un dia, la va raptar que el sol alguna vegada s’apiada
i mai a la pluja la hi va tornar. i els dies clars,
Com a filla seva, el sol la va cuidar, la pluja i la seva filla,
però presa la tenia, juntes estan.
on la pluja no la pogués trobar. Ja no plora la pluja,
Pobre pluja, que plora i plora. contenta està!!
AMISTAT 5èA

14. SI POGUÉS
Si pogués arribar al cel, Si pogués tocar l’estrella,
el mar veuria, la més gran de l’univers,
si pogués caçar l’estel li donaria a la donzella,
t’hi portaria. i li cantaria aquest vers.
Si pogués domar un dofí,
el faria navegar,
amb tu arribar a la fi 007 – 5èB
del preciós oceà. Sant Jordi 2012

15. EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA
És una història molt estranya que em va passar amb el meu germà. Tot va començar fa molt de
temps, l’any 1953 a Austràlia, un dia de tardor...
La meva mare preparava galetes i el meu germà i jo jugàvem a l’habitació.
Ens començàvem a avorrir i vam dir-li a la mare si podíem anar a la biblioteca.
Ella va dir que sí, però que tornéssim a las set en punt. Eren les cinc, donava temps de sobres.
Però al meu germà i a mi ens encantava anar a la biblioteca i ens hi entreteníem molt, per això
havíem de sortir immediatament.
Vam creuar el carrer, vam passar el pont i ja hi era. Com que era del segle passat no hi havia
ordinadors ni escales mecàniques. La porta era de fusta amb una finestreta de cristall, on hi
havia un cartell que posava “OBERT” i a dalt de “BIBLIOTECA ASONA”, és clar, perquè els
propietaris eren la senyora Maria Asona i el senyor Albert Asona. Hi vam entrar, vam baixar els
tres graons i li vam preguntar a la Maria si tenia llibres de castells. Ella ens va demanar que per
quina edat i al contestar-li que per cinc i deu anys jo era la de deu, i el meu germà en Clas, el
de cinc), ens va portar a l’apartat dels castells.
Mentre la senyora Asona ens explicava una mica com eren els llibres, el meu germà petit
s’havia quedat mirant un apartat més cap a la dreta i al fons baixant un esglaó. Mai no l’havíem
vist aquell, i mira que hi havíem anat més de vint vegades. El meu germà va
demanar, intrigat, si podíem anar a aquella zona i la va assenyalar. Vaig observar que la lleixa
estava recoberta de brillantets daurats enganxats a la fusta. La senyora Asona, molt
espantada, va contestar-li quequejant que no era possible. Però el nostre cap ja començava a
fer-se preguntes: per què aquell misteriós lloc no l’havíem descobert fins aquell moment? Per
què estava recobert de brillantets? I finalment, per què la senyora Asona no volia que hi
anéssim?

16. Per això quan van entrar quatre turistes de Manhattan, vam aprofitar per mirar el misteriós
apartat, mentre que la senyora Maria Asona ens deia set vegades que no hi anéssim. Però ara
estava atenent els clients i només volíem veure’l una mica.
Vam anar directament cap allà. Jo vaig treure un llibre vermell mentre que el meu germà
m’ensenyava els brillantets daurats en forma de cigne.
Em va sorprendre, però només era una decoració, i vaig tornar a deixar el llibre al seu lloc.
El meu germà en va agafar un de color blau i em va xiuxiuejar que no tenia títol. El que vaig
agafar jo era verd i el vaig obrir. No hi havia res escrit, ni dibuixat, estava en blanc!!! Em va
estranyar molt, però el vaig tornar a col·locar.
En aquell instant, darrere de la prestatgeria misteriosa va obrir-se una porta i jo vaig dir:
- Clas, entrem per veure què hi ha.
En Clas era poruc, però el vaig convèncer i vam entrar-hi. Hi havia vuit graons, la prestatgeria
es va tancar i ens vam quedar a les fosques. De mica en mica es va anar dibuixant una porta
vermella, il·luminada, on posava “FLINFLOFLIA” i estava mbolcallada de cignes. El meu germà
no parava de preguntar-me què hi deia.
Vam picar a la porta i en obrir-se tota sola, ens va deixar bocabadats: era un poble amb cases
fetes amb llibres gegantins. De les branques dels arbres penjaven contes. Els vianants eren
ben estranys, alguns tenien fulls de poemes en comptes de cabells...
Tots estaven una mica tristos. Vam trucar a la porta d’un palau i ens van obrir dos personatges
extraordinaris. Eren molt simpàtics i van convidar-nos a passar. De seguida vam voler saber
qui hi vivia. Un d’ells va dir-nos que els reis Flinflon i Flinflona i van conduir-nos davant seu.

17. La reina va explicar, entre plors, la raó de la tristor dels seus súbdits: ara, molt poques
persones llegien. La gent veu la televisió i juga amb maquinetes... i és per això que s’estaven
extingint. Només podrien viure si tornessin a llegir. Vam proposar-los que diríem a la gent que
ho fessin. El rei va somriure i ens va donar la clau per obrir la prestatgeria i sortir. Cadascú
amb els cistells de les bicis, que havíem agafat de casa, carregats de llibres divertits i
emocionants, regals dels reis, vam sortir a repartir-los per tota la ciutat i casa per casa. Al final
ho vam
aconseguir: en acabar la setmana tothom llegia.
Els flinfloflians estaven salvats!!!
5è A
Laberint

18. LA CASA DELS AVIS
La Barbara i en Jocirt son nens que viuen en una casa molt gran i bonica a la ciutat.
Les obligacions del dia a dia a vegades els fan estar una mica cansats.
Igual que els seus pares, estan esperant tenir alguns dies de festa per poder anar-se'n a un lloc
on les preses no existeixen: la casa dels avis.
Viuen en un lloc molt tranquil, en una caseta petita, però amb un “no sé què” que ho fa
especial.
A aquests nens els agrada molt llevar-se dia a dia amb el cant dels ocells i que el sol entri per
la finestra, esmorzar tranquil·lament, els menjars tan bons que els fa l'àvia...
... tot surt de l'hort que tenen al jardí i no del supermercat.
Després d'esmorzar van a l'hort que amb tant carinyo cuida dia a dia el seu avi, perquè d'allà
surt tot el que mengen ells, però ara en companyia dels seus néts. Junts recullen els
tomàquets i l'enciam per poder preparar una exquisida amanida. Però el que més els agrada a
aquests dos nens és intentar agafar les pomes dels arbres.
Passen els dies i arriba el moment de marxar: canviar el cant dels ocells pel despertador i la
llum del sol per la llum de la bombeta.
Tot tornarà a ser igual com cada dia, igual que esperar aquells dies del calendari, que els
deixin temps per poder tornar a aquell lloc que te un no “no sé què” que ho fa especial.
Tom – 5è.B
Sant Jordi 2012

19. LA SOLUCIÓ ALS PROBLEMES, LES RETALLADES
El govern té una solució,
Pels mals de la nació.
Aquesta recepta és l’augment de la recaptació,
I per baixar la despesa dels serveis, supressió.
El Govern està preocupat per l’ocupació,
Encara que sense inversió no hi ha creació.
A la gent li pugen la retenció,
I els hi eliminen prestacions.
Tot plegat és una commoció,
Però hi ha moltes veus que diuen que no és la solució.
La gent del carrer diu: menys retallades i més inversió,
Però els polítics volen ajudar als bancs amb més financiació.
La situació és greu, ja que hi ha molta desesperació,
I és que la gent sense treball no pot pensar més que en la seva sustentació.
Tants diners públics gastats amb mala gestió,
Ara els pagarem sense contemplació.

20. Això té una solució,
Menys retallades i més inversió.
Per altra banda, que la justícia faci la seva funció,
I faci retornar els diners gastats amb mala gestió.
Si això continua sense solució,
El poble que ha passat per moltes situacions,
Sabrà tornar-s’hi sense contemplacions,
I potser acaba en revolució.
FIFA 6è A

21. EL PATIMENT DEL POETA
A un poeta no li ve de seguida la inspiració,
Perquè aquesta tasca requereix dedicació.
No és fàcil trobar-la enlloc
No la puc trobar al sot.
Oh Cal·líope musa del poeta,
Refugiat a la meva caseta.
Et dedicaré tota l’atenció,
Perquè tu ets la meva inspiració.
Has vingut aquesta nit
Quan estava adormit,
Per això et dedicaré aquest poema,
Oh, Cal·líope musa amena!
Magnus 6è B

22. L’AVENTURA ESPACIAL
Aquest relat ens explica una història succeïda a l’espai, així que agafeu-vos a la
cadira que ens enlairem!
Saturn, així es deia la missió en la qual estava vinculat en Kerikov, un rus atrevit i
amb ganes de conèixer l’espai, encara que no sabia que li deparava el seu futur...
Bé, no m’entretindré perquè sinó us acabaré d’explicar la seva història.
En Kerikov estava a casa seva a punt de sortir a córrer quan, de sobte, va sentir el
telèfon.
“Ring!”...”Ring!...”Ring!”
-Si, digui’m?-va contestar.
-Kerikov? –va dir una veu greu a l’altre banda del telèfon.
-Sí, sóc jo –va dir en Kerikov tot estranyat.
- A la N.A.S.A
Us he explicat que en Kerikov estava de vacances als Estats Units? Si no us ho
havia dit, ja ho sabeu.
En Kerikov estava a l’atur i tenia un company a la N.A.S.A i de ben segur ell hauria
estat el responsable d’aquesta trucada.

23. -Sí, si que puc, vaig cap allà. –va dir en Kerikov tot content.
En arribar i veure allò, es va quedar bocabadat mentre pensava que començava
una nova aventura.
El van rebre amb gran amabilitat, i el van portar a veure el director.
El director era un home baixet i amb bigoti, però molt amable. Van estar parlant
una bona estona, però va venir un home que acompanyà a Kerikov a una sala on li
explicaren la seva missió secreta. (Encara que jo us l’explicaré, vosaltres no
l’expliqueu a ningú). La missió era Saturn, però no ben bé el planeta, sinó “Titan”,
l’única lluna de Saturn que té l’atmosfera densa. Calia estudiar el terreny i les
possibilitats de vida que oferia, ja que s’estaven buscant nous mons on expandir
la vida humana.
Kerikov acceptà i li digueren que sortiria d’aquí a tres mesos.
Li varen ensenyar tot el laboratori, les sales de proves, les naus, el que menjaria
quan seria a fora, el que portaria posat i tot l’equipament que faria servir en
aquesta missió. També li mostraren la que seria la seva nau amb la que faria el
viatge, anomenada “Space Bird I”, un transbordador molt gran i potent, equipat
amb la tecnologia més puntera.
Van començar les proves i simulacions mentre en Kerikov s’acomiadava de la seva
família i els seus amics.
Passats els tres mesos va arribar el moment, el llançament:
-Tres..., dos, ...., un... enlairem!

24. En Keriokov, estava molt nerviós, era un moment únic, inigualable, estrany,
emocionant, ... l’única cosa que li passava pel cap era: “i si surt malament?”, “i si
no torno?”, “i si m’estampo?” , “i si....”; tot eren peròs per no marxar però ja no hi
havia marxa enrere, ja s’havia enlairat.
Ja fora, a l’espai, tot li semblava molt, però que molt gran. La immensitat de l’espai
l’envoltava i feia que l’envaís un sentiment de llibertat que mai havia experimentat.
Una llum el va enlluernat, es tractava d’una nau alienígena que anava a tota
velocitat cap a la terra!, però això és tema per una altra història... Bé, ell va
continuar cap al seu destí.
Eren moltes les estrelles que podia contemplar de ben a prop, entre elles es
trobava Mart i Júpiter i tots els astres i roques que tenen el seu voltant.
En arribar al seu objectiu es va posar en contacte amb la central espacial, i els va
explicar tot el que havia vist, el que sentia.... no hauria pensat mai viure una
situació com aquella, dirigint una exploració en terres tan llunyanes buscant un
lloc on poder expandir la vida humana.
La missió va durar dos mesos. Durant aquest període va poder explorar Titan, una
de les cinquanta-sis llunes de Saturn. Tenia un entorn molt dens, on era difícil
respirar sense el vestit d’astronauta.

25. El paisatge es veia trencat per unes grans xemeneies que treien fum des del nucli
de la Lluna. Tot apuntava que el seu centre era calent, com si tingués un dipòsit de
lava. Tot i així el terreny es presentava com una gran extensió plena de vegetació
que feia pensar que si els humans es poguessin adaptar a aquesta atmosfera,
aconseguiria sobreviure en aquest espai.
Acabada l’exploració va reprendre el viatge cap a la Terra. Però mentre tornava, va
tenir un problema, en la seva trajectòria es va creuar un cometa que va fer
trontollar tota la nau i desvià la ruta que tenia programada, deixant en Kerikov
perdut per l’espai, i no es va saber mai més res d’ ell ....
Aquesta ha estat la història d’en Kerikov, un astronauta rus perdut a l’espai. 
Imaginació 6è A

26. L’OMBRA
Feia molt temps, en un poblet al sud de la Xina, hi vivia un comerciant que es deia
Xi-Yon, conegut pel seu mal geni. Xi tenia dos gossos molt ferotges, que no
dubtava en fer-los servir per amenaçar qualsevol que s’acostés a casa seva.
Xi vivia en una petita casa al costat de la carretera, on creia un gran arbre que
havia estat plantat pel seu avi. Xi estava orgullós de l’arbre perquè els protegia del
sol de la tarda i els dies d’estiu feia ombra a la sala d’estar.
Un dia, després de dinar, el comerciant va sortir a prendre la fresca al pati i es va
empipar moltíssim en veure un pobre venedor ambulant dormisquejant sota de
l’arbre.
I acostant-se al venedor va cridar:
- Em voleu dir perquè heu de gaudir de l’ombra del meu arbre?
- Perdoneu, senyor – va dir el venedor humilment. Em pensava que els arbres eren
de tothom...
- Xi va respondre molt enfadat:
- Potser sí, però aquest arbre és meu i ningú més en pot gaudir.
El venedor va marxar ràpidament al veure els gossos de Xi acostar-se.

27. Molts dies després, Xi tornant de la seva botiga, va veure altre cop el mateix
venedor dormint sota de l’arbre. Aleshores el va escridassar: Con t’atreveixes a
tornar?
I va afegir:
- Toqueu els dos immediatament o faré que els meus gossos se us tirin al damunt!
Però aquesta vegada el venedor ambulant li volia fer una proposta al malcarat Xi:
-M’agradaria comprar-vos l’ombra del vostre arbre- va dir tot decidit.
El comerciant no havia sentit mai una proposta semblant, però la curiositat i
l’avaria, li van portar a preguntar: Quan me’n doneu?
-Vint-i-vinc monedes d’or –va respondre el venedor.
Xi es va emocionar i dissimuladament el seu interès pels diners, va tancar el
tracte, pel qual el venedor podia gaudir de l’ombra de l’arbre sempre que volgués.
El mateix venedor abans de pagar es va fer acompanyar de Xi al notari per fer el
contracte de la venda.
Cada dia el venedor anava a gaudir de l’ombra de l’arbre. De vegades hi feia una
migdiada i d’altres aprofitava per guardar els seus articles.

28. Un dia, va arribar acompanyat d’uns quants amics, que es van seure sota de
l’arbre i es van posar a jugar un partida de cartes.
Com que era l’estiu, a la tarda, l’ombra va entrar dins de la sala d’estar de Xi.
Aleshores el venedor i els seus amics van recollir les cartes i es van traslladar a
l’interior de la casa.
Els veïns de Xi el van avisar del fet. Quan Xi va arribar, va esclatar de ràbia i va dir
a crits: -Marxeu de casa meva ara mateix!
El venedor va respondre: -Espereu un minut!. És la meva ombra, us en recordeu? I
ara resulta que és a dins de casa vostra.
Els amics van fer una rialla tapant-se la boca.
Xi va anar al notari demanant ajuda, però el contracte era correcte i no s’hi podia
fer res.
Xi va veure clar la única solució possible: tornar a comprar l’ombra al venedor
ambulant.
El venedor li va dir a Xi quin era el preu, s’havia apujat i va rebutjar la primera
oferta per cinquanta monedes d’or. Després va fer suar a Xi al dir-li el nou preu
amb decisió: dues-centes monedes d’or.

29. En Xi va cridar: això és un robatori!, al temps que treia una bossa amb els diners
per perdre de visat al venedor. Aquest va quedar molt satisfet amb el que havia
guanyat i va obrir un local al poble on podia convidar als seus amics. Més tard va
trobar esposa i va viure feliç.
Pel que fa a Xi , es va quedar sense res, la seva dona el va abandonar i va passar
la resta de la vida acompanyat dels seus gossos i maleint el moment que va veure
aquell venedor ambulant.
Pepito 700 6è B