30 rutes a peu per la serra d'espadà

30 RUTES A PEU PER LA
SERRA D'ESPADÀ
Xavier Llop Goterris

Dedicat a tots aquells que m'han acompanyat i
han patit les argelagues i esbarzers; les sendes
tapades d'Espadà i els camps a través sempre
penosos; els pedregals i les penyes que hem
hagut de grimpar; els dies que se'ns ha fet tard,
de nit o ens ha plogut; la neu, el vent, el fred i
la sed i la calor. A tots ells gràcies.
I molt especialment: A Eliseu Arrufat que em va
portar a la muntanya. A Pepe el Bono que em va
ensenyar a estimar Espadà. A Àlvar que em va
fer perdre la por a caminar de nit. A Carles que
sempre ha estat ahí quan ha calgut netejar una
senda o buscar un camí. A Juanma, Lluís,
Ramiro, Joan, Manolo, Jose i Pascual que m'han
acompanyat tots els dissabtes. I a Sara que ho ha
patit i no se n'ha queixat.

ÍNDEX
1. D'Aín a la Penya del Pastor
2. D'Ayodar a Villamalur
3. D'Alcudia de Veo a Suera per Pedralba
4. D'Alcudia a Xinquer
5. D'Algimia a la Lastra
6. De Benitandús als Òrguens
7. D'Almedíjar a Aín
8. De Fuentes de Ayodar a Villamalur per Torralba
9. D'Eslida al castell de Castro
10.D'Eslida al Puntal de l'Aljub
11.D'Espadilla a la Penya Saganta
12.De Torrechiva a Fuentes de Ayodar
13.D'Alfondeguilla al castell de Castro
14.De la Fuente de la Calzada al Pic d'Espadà
15.De la Font de Castro a Quatre Camins
16.De la Fuente de la Calzada a Alcudia pel Pic d'Espadà
17.De Fuentes a Torralba
18.De la Vilavella al Puntal de la font de Cabres
19.Del coll de Marianet a la Balsa de la Dehesa
20.De Matet a Torralba del Pinar per Pavías i el Pinar
21.Volta a la Mosquera
22.De la Nevera a la Ràpita
23.De les Penyes Altes a la Murtera
24.De Suera a Pedralba pel Casalet i la font de Castro
25.De Tales als corrals de la Basseta
26.De Tales al Montí
27.De Torralba al Pinar
28.De Veo a la Cova dels Cocons
29.Volta al puntal d'Artana
30.De Chovar al pic de la Bellota

Xavier Llop Goterris 30 Rutes a peu per la Serra d'Espadà
D’AÍN A LA PENYA EL PASTOR
Baixant de la Penya Pastor cap a l’aljub del Tio Carreguí.
DESCRIPCIÓ DEL RECORREGUT:
Eixim d’Aín per la carretera d’Almedijar i Alcúdia, anem seguint les marques verdes i
blanques del SL-27 que ens conduirà al cim de la penya del pastor.
Abans d’un quilòmetre arribem a una revolta tancada a l’esquerra on seguirem recte per una
pista. Al final de la pista seguirem un sender que s’enfila a la carretera per l’esquerra a la vora
d’uns bancals.
Poc després en la carretera d’Alcúdia trobem una paleta de fusta que ens informa Gurugú
40’ assenyalant una senda que puja per l’esquerra.
Aquesta senda ens durà al cim de la penya del pastor pujant per tota l’ombria del Picaio (mal
anomenat Gurugú). Passem primer per un bosc mixt de pins i alcornocs a la part més baixa, i
que quan la senda comença a enfilar-se per un fort pendent per a resseguir un rellomet que
baixa del cim deixa pas a un bosc d’alcornocs alternant amb carrasques que ocupen els llocs
més pedregosos i amb pitjor sòl. A la part final de la pujada, si encara ens queda esma per mirar
podrem vore alguns orons i castanyers, que a la tardor pinten de roig aquest paratge.
Arribarem per fi a un collet, on a la nostra esquerra, i pocs metres més enllà es troba la Penya
del Pastor que ens ofereix unes vistes magnífiques de tota la part oriental de la Serra.
Si volem pujar al Picaio haurem de resseguir un senderol perdedor a la dreta, en direcció
contrària, durant almenys deu minuts. Hi ha una paleta abans d’arribar al coll que ens indica la
direcció. Si seguim la carena des del Picaio cap a ponent farem cap al Pic d’Espadà, excursió
poc recomanable per a no iniciats.
1

Ací dalt trobem també el Geocaching RODENO (30 726028 4419916) posat per membres de la
Societat d’Amics de la Serra d’Espadà, on podrem agafar un recordatori i deixar alguna cosa
per a qui vinga darrere, així com signar al llibre de visites
Des del collet seguirem la senda que baixa per la vessant sud, per l’altra banda d’on hem
pujat. En poc més de deu minuts arribarem a l’aljub del Tio Carreguí, on trobarem el camí de la
Serra, balisat amb les marques blanques i grogues del PRV-63.6, que ara seguirem a
l’esquerra. A la dreta la senda es dirigeix al Pic d’espadà.
Ens trobem ara a la vessant de la solana, com demostra la vegetació, molt més seca i menys
abundant que de l’altra banda per on hem pujat.
Seguirem davallant pel camí de la serra cap al coll de la Ibola, que trobarem a la mitja hora de
deixar la Penya del Pastor.
La Ibola és la partida que s’estén per tota la solana d’Espadà dins el terme d’Aín, i el nom del
coll fa referència a ser aquest el camí normal per anar a eixa partida des d’Aín.
El coll de la Ibola és per on passa la carretera d’Aín a Almedijar, abandonarem ara el SL, que
travessant el coll baixa cap a Aín per la vora del castell, i seguirem les marques del PR que
s’enfilen per l’altra banda de la carretera pujant cap al Tossal Gros a una zona prou
castigada pels incendis.
A la baixada del Tossal passarem per un coster pronunciat anomenat la Solana de Castellnou,
pot ser anomenada així per vore’s des d’ací el poble de Castellnou (Castellnovo). Poc després
arribem a un altre collet on hem de seguir recte, no fent cas de la senda que baixa a l’esquerra
cap a l’Horteta.
El sender ressegueix ara una vella trinxera, deixant a la nostra dreta la Penya Blanca per arribar
després de mitja hora de marxa al coll de Penyes Blanques (com diu un rètol indicador mig
trencat) o coll de Mosquera com s’anomena a Aín, doncs dóna accés a la vall de Mosquera.
Des del coll de mosquera hem d’abandonar el PR i agafar un sender que baixa per
l’esquerra en direcció nord, seguint un sender antic que fa voltes per a superar el pendent.
Després de passar per una caseta amb teulada d’uralita, i la font de l’Ereta (font sense pica ni
bequelló per a beure) arribem a l’Ereta pròpiament dita: un planet de terra entre dos tossals
on acaba una pista que ve d’Aín.
Tota aquesta zona de l’Ereta està ja coberta per un frondós alcornocal que ens acompanyarà per
tot el barranc del Juncaret fins a l’Horteta.
Des de l’Ereta agafem una senda que baixa mirant cap a Aín (nord) per la dreta prou
marcada. Hi ha una altra senda que per l’altra banda baixa a l’Horteta pel barranc de la
Mesquita.
Senda avall passem per la font del Joncaret que es troba enmig del barranc a un racó frescal
d’alcornocal cobert a l’estiu amb una catifa de falagueres, arribant mitja hora després de deixar
el coll de Mosquera a una pista que hem de seguir recte fins a trobar-nos-en una altra on
podrem vore les marques roges i blanques del GR-36.
Ens trobem ara a l’Horteta, i ja només ens quedarà seguir el GR que discorre paral·lel al
barranc, ara anomenat de la Caritat, fins a Aín a poc més de tres quarts de marxa.
Després de deixar enrere l’Horteta, xicoteta extensió de terra plana entre montanyes la pista que
seguim passa per sota del Benialí, també anomenat pic de la Batalla, arribant novament a un
lloc on la vall s’obre un poc i deixa lloc per a uns quants bancals, es tracta del Benialinet, on
naix vora camí la font de la Caritat, voltada d’una tanca per a evitar que entren els animals.
Poc després trobem el bonic segon molí o molí de Guinsa, reconstruït amb molt de gust, deixant
al cap de poc la pista per agafar una senda a l’esquerra.
Baixem un poc i travessem el barranc, per un bonic sender que discorre entre bancals, per
trobar-nos altra volta el nostre vell conegut SL-27 que per la nostra esquerra baixa del coll de la
Ibola, i que tornarem a seguir al seu camí de retorn a Aín.
Passem encara pel molí de l’Arc, i per sota de l’arc que li dona nom, per finalment tornar a eixir
a la pista a l’altura de les piscines del poble, antigues basses per al reg.
2

Abans d’entrar al poble encara es recomanable fer una visita al bell i cuidat calvari que es troba
a la vora del camí.
En total haurem fet una volta de quasi 10 quilòmetres en quatre hores, pam dalt o baix.
Perfil de l’excursió
Barranc del Juncaret
3
400
500
600
700
800
900
1000
1100
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 9.51

D’AYODAR A VILLAMALUR
Salt de la rambla de Villamalur.
Eixim de la Fuente Larga, que es troba enfront d’Ayodar a l’altra banda del riu i sota les runes
del castell.
Des de la Fuente Larga remontem el barranc que ve per darrere, que és la Rambla de
Villamalur. Anirem pràcticament tot el camí seguint-la fins que creuem la carretera de
Villamalur, per tant aquesta part del camí no té pèrdua.
Als 10 minuts hi ha una pista per la dreta, en cas que la rambla portara aigua caldria seguir-la
per a tornar a agafar-ne una altra a l’esquerra que ens retornaria a la rambla.
En aquest darrer tram la rambla sol dur aigua quan ix l’ullal de Reca en èpoques plovedores.
La primera part del recorregut transcorre enmig de pinars jòvens que no es van vore afectats pel
gran incendi del 94. De totes formes dins la rambla podrem observar la vegetació típica dels
barrancs i rambles mediterrànies, amb baladres i salzes, envoltada d’una vegetació més humida
amb lligabosc i esbarzers. Als costers més rocosos apareixen les carrasques i en alguns punts,
encara que no tant abundants, els alcornocs.
Als dos quilòmetres i mig arribem a l’únic punt complicat de tota la ruta. Es tracta d’un
salt d’aigua que podrem salvar sense massa complicacions si no ve aigua (o siga quasi sempre)
però que es complica en cas d’haver-ne. De totes formes la millor opció és retornar uns metres
sobre els nostres passos per trobar una senda a la dreta (amb una fita) que evita la part més
complicada.. Pot ser trobar la senda no siga fàcil, però paga la pena passar doncs l’estret que ve
a continuació és dels més bonics de la serra, sobretot amb aigua.
4

Després de passat el salt entrem a un estret pas entre altes penyes de rodeno molt espectaculars,
i amb un bosc ben conservat. Segurament és el punt més bonic de tota la ruta, recomanable si
duu aigua, encara que no cal avisar de no entrar en cas de possibilitat de pluges fortes.
A la mitja hora del salt eixim de la rambla per l’esquerra seguint una pista fins arribar als pocs
passos a un enforcall de pistes on hem de seguir altra volta recte per tornar al barranc. Seguint
sempre a l’esquerra tornaríem a la Fuente Larga.
Als 5 km de recorregut (d’hora i quart a hora i mitja) arribem a una pista que ix a l’esquerra i
que va seguint el curs de la rambla. Poc després arribem a la carretera de Villamalur, ací
trobem les marques blanques i grogues del PRV-136 que va de Sueras a Villamalur.
Travessarem la carretera recte i seguirem el PR direcció a Villamalur tornant a baixar a
la rambla. En aquest tros la rambla té molt més aspecte de rambla que abans, i deixa bancals
abandonats a esquerra i dreta, alguns coberts ja de pinar.
Cal estar molt atents per vore la senda que puja per l’esquerra, seguint el PR, seguint una
línia de xops que ens conduirà a la font de Cafuentes.
Des d’ací agafem una pista formigonada que arriba a la carretera. A meitat camí trobarem un
refugi cobert que ens pot servir d’aixopluc en cas de necessitat.
,Tornem a travessar la carretera i seguim per una pista recte per a desviar-nos tot seguit per
una senda i retornar a la carretera, estalviant-nos així les revoltes d’aquesta.
Seguim per la carretera a la dreta passant per la Fuente Vieja, amb els llavadors del poble,
per arribar tot seguit a Villamalur.
Des d’Aiodar duem ja dos hores bones, per tant si hem eixit ben de matí pot ser siga el moment
d’esmorzar a un dels dos bars del poble.
Després de prendre forces cal eixir de Villamalur buscant el camí vell d’Aiodar que mor des de
les eres al Nord del poble (més val preguntar). Aquest camí es troba tot senyalitzat com a PR
fins a Aiodar.
Eixim de Villamalur pel camí d’Aiodar baixant cap a la rambla travessant un bonic pinar de
pi blanc per un vell camí de ferradures empedrat en alguns trams fins que arribem a una pista
que seguim a l’esquerra travessant la rambla.
Als 200 metres de pista l’hem de deixar per agafar una senda que ix a la dreta de pujada.
Comparat amb el pinar per on hem baixat pareix que passem per un altre món, i és que aquesta
part del terme fou devastada pel gran incendi del 94 i tardarà molts anys en recuperar-se. Encara
podem vore d’ací d’allà rodals de pins o pins solts que es varen escapar del foc, així com també
els pinets jòvens que creixen a tot arreu formant un pinar expectant.
A la mitja hora de pujada transponem el coll d’Aiodar (de Villamalur si venim d’Aiodar) i la
senda comença a planejar per la falda d’un tossal fins que arribem un quart d’hora més tard a
una pista que hem d’agafar a la dreta.
Als cent metre trenquem a l’esquerra per a estalviar-nos una revolta de la pista, i als pocs metres
més agafem una senda que ix a la dreta vora una paret de pedra. Aquest darrer tram es va
salvar de l’incendi i observant-lo podem imaginar com eren la resta de muntanyes que ens
envolten.
15 minuts més tard tornem a eixir a la pista que hem de seguir una altra vegada a la dreta,
resseguint el barranc del Vizcaino.
Als 10 minuts més baixant per la pista toparem de morros contra el corral de Bautista amb un
encreuament de pistes. A dreta i esquerra hi ha marques de PR, seguirem per la dreta per
tornar a Ayodar, a l’esquerra aniríem a Villamalur per la fuente la Peña i el GR-36.
Ens trobem ara a Reca, estens pla als peus del castell d’Aiodar amb bancals d’oliveres, algunes
de considerables dimensions. Trobarem una pista que segueix recte, hem de continuar a
l’esquerra per la pista principal.
A la mitja hora de camí arribem davant d’Ayodar, i sense deixar la pista principal farem cap a la
fuente Larga des d’on havíem començat l’excursió.
5

Si ens queden ganes per dalt de la font i sempre a la dreta hi ha una senda que puja a la Torre
(única resta del castell), des d’on hi ha una bonica vista del poble i part del recorregut que hem
fet.
El recorregut total que haurem fet són 14 km, que ens pot costar de fer entre 4 i 5 hores de
temps real, depenent de les forces i si la rambla duu aigua o no.
Estrets a la Rambla
6
14.06 km 478.23 mts
300
350
400
450
500
550
600
650
700
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00 13.00 13.95

D'ALCUDIA DE VEO A SUERA PER PEDRALBA
Eixim d'Alcudia de Veo pel vell camí empedrat de Villamalur que remunta la Barrancada
travessant un espès bosc mixt de pins i alcornocs. En algun tros el camí té mal peany doncs
discorre pel fons del barranc i en temps de pluges podem trobar-nos aigua. Deixem a la nostra
dreta el Casalet i las Peñas de Gil i remontem per assolir el collet de Pedralba per a entrar a la
partida homònima de Suera. Els cims que ens envolten es troben foradats per velles trinxeres i
nius d'ametralladores de l'última guerra civil, sobretot el Altico de Pedro Molina que ens queda
a pocs minuts a la dreta des del coll, i que bé mereix una visita.
Transponem el coll i canviem ara de vessant i de terreny, deixant enrere el rocam roig del
rodeno (gres roig) per a travessar un dels pocs llocs on afloren les pissarres més antigues, es
tracta del rocam més vell de tota la serra i dels més vells que podem trobar a les nostres
comarques. Fem un tros de baixada i arribem a un bancal d'on mou una pista, continuem
resseguint una pista que enllaça els pocs bancals encara treballats del terme de Suera.
Passem per les Ombries de Pedralba, on trobem alguns exemplars solts de roures que
colonitzen els bancals abandonats per l'home fins a arribar al mas de la Campana, nom popular
que li ve donat per la campana que penja a la seua façana, feta amb la carcassa d'un obús de la
guerra civil. Deixem la pista que uns metres més avant passa per la font del mas, i agafem una
vella senda que baixa cap a les fonts de Pedralba. Les fonts són un conjunt de surgències
d'aigua que antigament regaven tots els bancals de la partida, i hui en dia forneixen d'un magre
cabal la part alta del barranc de Castro, lloc on naix el riu Sec de Betxí.
7
Castell de Suera des de la font del Porc.

L'ombria de les fonts és un paratge amerat d'humitat i on trobem una vegetació abundant amb
exemplars rars en climes secs, així després de passar la bonica font de l'Avellaner, trobem un
raconet on s'amaguen alguns joves grèvols amagats per una vertadera jungla de lligabosc i
arítjol.
Eixim per fi a la pista de Pedralba, que seguim avall per la vora del barranc fins passar el salt de
la Novia arribant a les fonts de Castro. Les fonts són en realitat una mina d'aigua horitzontal que
punxa la muntanya i per on brolla l'aigua que rega les hortes de Suera. El lloc, fresc i agradívol,
convida a seure en alguna de les taules i fer un mos i un glop d'aigua fresca per reprendre el
camí amb noves forces.
Des d'ací agafem el camí vell de Suera. Al cap de poc passem pels corrals de Castro, l'únic que
queda de l'antic despoblat de Castro, un dels tres pobles de la vall de Suera, emplaçat com els
altres dos a la vora de l'horteta que li servia de sustent.
Continuem pel camí vell, ara malmés per l'obertura d'una pista sense cap utilitat concreta,
resseguint el riu, sempre per la part de dalt de l'horta, deixant a la nostra esquerra el castell i les
sèquies que reguen les hortes de Suera a la dreta.
Quan ja duem vora mitja hora de recorregut passem per l'alcornocaret on el terreny calar,
dominant en tot el trajecte, deixa pas al rodeno. Just en aquest punt trobem enfitada en verd una
baixada a la font de la Bocamina, que queda als nostres peus.
Després de l'alcornocaret passem per dalt del molí i la bassa de Suera Alta, i un poc més avant
arribem al trencall que puja a l'antic despoblat de Suera Alta. De l'antic poble, habitat fins fa
poc més de 100 anys només resten algunes parets i el record dels més majors.
Un poc més avant passem per sota de les coves de Suera Alta i la cova de Quico Pato i, deixant
a l'esquerra la pujada al castell, arribar a les Passeres del riu, on una sèrie de pilons de formigó
ens ajuden a travessar el riu en cas que porte molta aigua.
Continuem el nostre camí ara formigonat, entre bancals encara treballats, i enllacem amb la
moderna pista de Castro, per on continuem ja a les envistes del poble, entrant al poble per les
velles Eres, ara en procés d'urbanització. Arribant a la plaça major on s'acaba la ruta.
8
Perfil de l'excursió.
300
350
400
450
500
550
600
650
700
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 9.46

9
Mas de la Campana.

D’ALCÚDIA A XINQUER
Castell de Xinquer.
Eixim d’Alcúdia per la font de Sant Pere, seguint el GR 36 direcció Villamalur, i
continuem per la senda principal durant 900 metres (15 minuts) descartant un parell de
senderols que es desvien cap a l’esquerra, fins arribar a una pista.
Travessem la pista que s’acaba, i continuem per senda seguint el GR que ara va pel fons
d’un barranc (la barrancada) enmig d’un bosc d’alcornocs. En temps plujós sol baixar un filet
d’aigua pel barranc.
Als 100 metres ens desviem per una senda que puja a l’esquerra de traçat sinuós que
remonta per l’ombria del bosc. Passem per un alcornocal molt ben conservat tot seguint una
senda oberta per a traure’n el suro. A mitja pujada deixem un entrador a la dreta que va a una
antiga font, ara perduda, i quan ja som quasi dalt passem per la vora d’una caseta vora uns
bancals perduts.
Poc després de passar la caseta arribem a un coll on la senda continua recte mentre que
nosaltres hem de girar a la dreta pel canvi d’aigües, muntant sense senda definida, anirem
sempre buscant els passos més fàcils, doncs llevat de l’última part el sotabosc ha estat netejat i
pujarem doncs per un bosc mixte de pins i alcornocs en solana més esclarissat.
Després de 300 metres de pujada arribem a una senda que hem de seguir a l’esquerra. Es
tracta de l’antic traçat del GR que ve des de la barrancada. A partir d’ací les sureres deixen pas
als pins, tot seguint la carena de la serra. Si ens anem fixant podrem vore les restes de les
trinxeres obertes durant la guerra civil que es troben tot al llarg del cim, algunes de molt ben
conservades.
10

Anem seguint el traçat vell del GR fins al capoll on encara podem vore d’ací d’allà algunes
marques blanques i roges de pintura mig esborrades. Quan per fi arribem al capdamunt de tot
hem de seguir recte entremig del pinar per una senda amb forta pendent.
Als 100 metres trobem de nou el GR que hem de seguir de baixada. El nou traçat del GR
segueix el camí lògic i va a buscar el collet proper per a saltar la muntanya, l’antiga traça pujava
per dalt la serra per un camí més costerut i més llarg, però que fou l’únic viable fins que no es
va netejar el camí vell.
200 metres més, i arribem al final d’una pista on girem a l’esquerra. Deixem recte un maset
nou a mig fer, i a la dreta uns bancals mig cuidats. Seguim ara la pista a la vora de la qual
trobem encara alguns bancals treballats. Estem a la partida de Pedralba, terme de Suera, des
d’on ve la pista. El bosc està ací recuperant-se dels incendis que l’han assolat. Si ens fixem bé
podrem distingir entre els arbres que conformaran el bosc del demà nombrosos roures, és
possiblement aquest racó frescal el lloc on més abunden aquestos arbres en tota la serra
d’espadà.
Als 800 metres (15 minuts) hem de deixar la pista agafant una senda que puja a l’esquerra
amb marques blanques, uns metres més enllà es troba el mas de la Campana, anomenat així
per la curiosa campana que penja al davant del mas, feta aprofitant un antic obús de la guerra.
Antigament aquesta campana es trobava penjant de l’olivera de la vora del mas però va
desaparèixer; quan finalment va ser recuperada els propietaris van optar per obrar-la al davant
del mas evitant males tentacions, i conservant així el que ja s’ha convertit en un símbol de la
Serra. Uns metres més enllà del mas hi ha una font d’aigua fresca on calmar la set.
Després de 10 minuts de pujada per la senda, arribem a un coll on trobem un encreuament de
senders. Hem de travessar el coll i seguir una senda que passa a la vessant sud. Es tracta del
camí vell de Pedralba a Xinquer. La vegetació canvia en tota aquesta zona doncs el rodeno
dominant en aquesta part de la Serra deixa pas a la calcària en tota al vall del Xinquer. Trobem
doncs restes d’antics pinars de pi blanc amb coscoll, argilaga i romer.
Seguim la senda de baixada al llarg de quasi un quilòmetre, tot passant per unes coves
utilitzades de refugi, fins que arribem a una bassa i una font, enmig dels antics bancals del
Xinquer, ara quasi tots abandonats.
Seguim una senda a l’esquerra per baix de la font que pels bancals ens durà a una pista nova
que ve del Xinquer.
Seguint la pista recte arribem al Xinquer, antic poblat depenent de l’Alcudia, despoblat de
resultes de la guerra, doncs quedava enmig del front, i que no va ser tornat a ocupar. Podem
pujar a l’antiga església de la qual només resten els murs, i provar d’imaginar-nos el traçat dels
carrers i les cases. Fins i tot podem aventurar-nos al proper castell que vigila el poble i els
cultius des de dalt.
Seguim pista recte i als 200 metres hem de seguir pista esquerra cap avall de retorn a
Alcúdia i que hem de seguir ben bé tres quarts d’hora (3,5 km) fins arribar a la carretera
d’Alcúdia a Algimia. Aquesta darrera part ens ofereix un pinar incipient que comença a prendre
forma després dels incendis dels anys 80, i ja cap al final tota una sèrie de bancals d’oliveres i
ametlers treballats que ens indicaran la proximitat d’una població.
Des d’ací només ens resta 1 km per carretera fins al poble.
Existeix una alternativa per senda però resulta més difícil de trobar. Hauríem de deixar la pista
als 2,6 km, just al punt on gira cap al sud, per seguir paral·lels al barranc buscant les traces del
camí vell (empedrat però sense netejar), als pocs metres trobem una pista que hem de seguir a
l’esquerra per travessar el barranc del Xinquer (o riu de Veo) on trobarem una senda a la dreta
que ens conduirà enmig d’una xarxa de bancals i caminets per anar-hi fins el GR a 50 metres de
la font de Sant Pere des d’on havíem començat l’excursió.
En total haurem fet 10 quilòmetres, que ben bé els podem fer en tres hores, sense contar
parades.
11

Perfil de l’excursió.
Mas de la Campana.
12
Altura máxima:739.75 mts - Altura mínima:470.31 mts - Desnivel acumulado: 680.31 mts
Distancia: 9.94 km
450
500
550
600
650
700
750
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 9.94

D'ALGIMIA A LA LASTRA
La Lastra des d’Algimia.
Eixim d’Algimia, on podem deixar el cotxe a les piscines i agafar aigua a la fuente Donace. Des
d’ací agafem la carretera direcció a Matet i de seguida trobem una pista formigonada a la
dreta, que seguirem.
Tota la primera part del recorregut fins arribar al coll de Villamalur anem seguint les traces
blanques i grogues del PRV-63.5 que es dirigeix a la Ràpita i Espadà.
La pista que seguim va vorejant el barranco del cañar, enfilant-se cap a la part més alta de la
serra. Durant dos quilòmetres la pista, malgrat que no deixa de pujar, no presenta grans costeres
i discorre entre bancals d’oliveres i algun ametler ben treballats i endreçats.
Passarem pel costat d’una bassa de reg, aprofitada ara també per als incendis, on arriba una
sequieta que arreplega l’aigua del barranc.
A la mitja hora (uns 2 km) el barranc s’estreta i els bancals van deixant pas a bosquets de
carrasques als morrets rocosos, i a alcornocs i pinars que entapissen les faldes de la Ràpita, que
ens queda a la dreta, i la Lastra, a la nostra esquerra.
Arribant quasi al final de la pista ens apareix una caseta a la dreta, a l’altra banda del barranc, i
davant per davant a la nostra esquerra ix una senda molt ben marcada i amb la pintura del PR
per on hem de continuar.
Comencem ara la pujada més dura, seguint el camí de ferradura que enllaçava Algimia amb
Villamalur, i travessant un bonic bosc mixt de pins i sureres.
Després de mitja hora de dura pujada arribem al coll. Des d’ací el camí continua per l’altra
banda cap als quatre camins (els que queden dalt de Xinquer), mentre que el PR gira a la dreta
13

per a pujar a la Ràpita. Nosaltres no agafarem ni l’un ni l’altre, sinó que agafarem un senderol a
l’esquerra per la carena de la serra.
Pugem un centenar de metres i el rodeno del sòl deixa pas a un tossalet calar on pugem i des
d’on tenim unes bones vistes de la Lastra, davant, i de la Ràpita, darrere nostre. Baixem el
tossalet fins a un coll on trobem una trinxera que travessa la senda, a partir d’ací començarem a
trobar trinxeres per tot arreu, les més espectaculars de les quals es troben just al nord de la
Lastra en la vertent que baixa al barranco del perrudo.
La senda que seguim discorre per la ombria de la serra molt a prop del cim, passant per uns
bonics bosquets de carrasques fins que als 20 minuts del coll trobem una altra trinxera molt
fonda i on el sender baixa seguint la trinxera per la dreta.
Des d’ací ix una sendeta poc xafada amb algunes fites que segueix recte amunt i que hem de
seguir si volem coronar la Lastra. Després haurem de baixar altra vegada fins aquest punt i
continuar per la trinxera.
Un centenar de metres llargs i la senda de la Lastra arriba a un pinaret passant per dalt d’una
trinxera (aquesta zona n’està plena), i un poc després trobarem unes fites de pedres a l’esquerra
i que hem de seguir pràcticament sense sender per entre pins i carrasques per assolir el cim de
la Lastra.
Malgrat els 1042 metres de la Lastra no veiem res des del cim doncs es troba totalment cobert
de carrasquissos. El descens l’hem de fer pel mateix camí de pujada, totes les altres opcions
passen per acabar camp través.
Quan retornem al coll agafem la senda avall per la trinxera que anirem seguint uns dos-cents
metres planejant. Passem ara per un pinar en ombria, amb molts cirerers que han crescut de
manera espontània als bancals abandonats.
Després de passar uns carrasquissos arribem a un altre coll d’on ix un sender a l’esquerra que
hem d’agafar. (si seguirem recte passaríem per la nevera de matet i per pista arribaríem a Matet
pel cementeri).
Trasponem el collet i per un terreny calar sense arbres comencem a baixar en diagonal per una
zona de bancals d’ametlers abandonats seguint un sender un poc esvarós i de mal peany.
Anem travessant este terreny disfrutant d’unes magnífiques vistes de la cara oest de la Lastra,
fins que al final el sender després de baixar a un bancal i seguir el marge comença a pujar altra
vegada passant per darrere d’una carrasca fins a trobar un sender que baixa recte a la nostra
esquerra, 10/15 minuts des del coll, depenent de les precaucions amb que agafem la senda.
Baixem 100 metres al recte fins arribar a una pista que hem de seguir a la dreta.
Seguim aquesta pista més perduda uns 200 metres més fins trobar-ne una altra que hem de
seguir també a la dreta que entre bancals d’ametlers treballats i passant per una bassa amb un
corral arriba a la carretera d’Algimia a Matet que travessarem per seguir recte.
El paisatge canvia totalment, hem deixat arrere la Serra i discorrem ara per un terreny ondulat
on abunden els bancals de cultius de secà. Encara que no ho parega açò també és la serra
d’espadà.
300 metres després de travessar la carretera trobem una pista formigonada a l’esquerra que
seguirem recte, fins que arribem a un dipòsit d’aigua on la pista gira a la dreta, on deixem la
pista i agafem una senda que mou per darrere del dipòsit seguint un crestall calcari que
separa el barranco del marchante del barranco del granell per on passa la carretera.
Seguim aquesta senda uns 15 minuts fins arribar a una altra pista que seguirem.
Als 5 minuts curts arribem a una altra pista que hem de seguir a l’esquerra un tros fins a trobar
una senda a l’esquerra ben marcada amb fites, just abans d’un bancal d’ametlers.
Seguim el sender pel mig d’un coscollar baixant un barranquís fins a un collet, des d’on girem a
l’esquerra per unes roques de rodeno tenint ja a la vista el poble on arribem al cap de poc al
dipòsit d’aigua de dalt del poble.
Només hem de seguir a l’esquerra per a arribar al final del poble a les piscines des d’on hem
eixit.
14

El recorregut total que haurem fet són 13 km, que ens pot costar de fer unes 4 hores de temps
real. El track de l’excursió es troba a l’ordinador del centre.
Algimia d’Almonecir.
15
13.25 km 1040.77 mts 706.47 mts
400
500
600
700
800
900
1000
1100
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00 13.00

DE BENITANDÚS ALS ÒRGUENS
Òrguens de Benitandús
Eixim de Benitandús, despoblat ara depenent d’Alcudia de Veo.
Des de la plaça travessem el riu Veo agafant la carretera d’Onda a Alcudia a la dreta direcció a
Onda.
Després de mig quilòmetre deixem la carretera i seguim una senda a l’esquerra que comença a
pujar. Seguim les marques de pintura blanques i grogues del PRV-161 que en aquest tram
segueix el traçat de l’antic camí de Benitandús a Sueras.
Al quart d’hora de pujada suau ens ix una senda a l’esquerra que hem de seguir i on gaudirem
d’un alcornocal d’umbria.
Tenim ben bé mitja hora de dura pujada fins arribar a un aljub trencat des d’on podem observar
la millor perspectiva dels òrguens. Cal prendre’s un temps per a gaudir del paisatge.
Després de deixar en aquest punt una senda a l’esquerra que passa per dalt dels òrguens i que es
correspon a l’antic camí de ferradura de Sueras a Alcudia, seguim pujant vint minuts més fins
assolir el cim dels òrguens.
Arribats ací cal fer una aturada per observar el paisatge; si el dia és clar podrem fer la volta des
de Penyagolosa, al nord, passant per l’Alcora, les serres de Borriol, el desert de les Palmes, la
Plana, les sempre fugisseres Columbretes, i tots els cims principals d’espadà que ens queden al
sud i l’oest. Ací mateix si ens fixem trobarem un forat a la pedra redó que fou fet per a posar la
bandera durant la guerra civil.
Després del descans seguirem al SW per tot el llom dels òrguens, on podrem vore velles
trinxeres de la guerra civil. El paisatge alterna bosquets d’alcornocs i de pins (pi rodeno o pi
ver), mentre anem per terreny silici (rodeno); mentre que més endavant el rocam canvia passant
a ser calcari com ens ho demostra la vegetació que passa a ser un pinar (pi blanc) amb romer i
coscoll.
16

Després de poc més d’un quilòmetre pel cim arribem a un coll on hi ha un curiós pou redó. Es
tracta d’una calera com ho demostren les pedres blanquinoses de la part de dins del pou.
Deixem ací una senda a la dreta que es dirigeix cap a Pedralba per agafar-ne una al sud de
retorn a Benitandús.
Seguim pel llom de la muntanya cent metres més, i deixem una altra senda que baixa a la
barrancada, i per allí a Alcudia. Si mirem bé podrem observar alguns castanyers solts per tot
l’aiguavertent dret.
La sendera que seguim planeja passant per un antic bancal d’ametlers abandonat fa uns anys i
que està sent colonitzat pel bosc; ací i allà podem vore xicotetes sureres i algun pi jove que van
ocupant allò que l’home ha deixat.
Passat el bancal comencem a baixar per un alcornocal en solana, amb un sotabosc prou més
pobre que la sureda d’umbria per on hem pujat.
Al llarg de la baixada trobarem dos sendes, una a la dreta i l’altra a l’esquerra, que en realitat
n’és tot una; és l’antic camí de ferradura (ara molt perdut) que anava d’Alcudia a Sueras i que ja
hem travessat pujant als òrguens.
Després d’una llarga baixada de quasi mitja hora ens trobem al fons del barranc de l’alcornocal,
i a pocs metres d’ací tenim la font de l’alcornocal que deixem a l’esquerra.
Seguim una pista de terra que voreja el barranc que ens duu a la carretera de Tales a Alcudia.
Quatre-cents metres de carretera ens separem de Benitandús, on hem deixat el cotxe. Si no hem
agafat aigua a la font de l’alcornocal sempre podem fer un glop a la font del poble que es troba
davant les darreres cases del poble riu avall.
17
Altura máxima: 737.31 mts - Altura mínima: 302.97 mts - Desnivel acumulado: 600.76 mts
Distancia:5.85 km
300
350
400
450
500
550
600
650
700
750
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 5.85

18
Pantà de Benitandús.

D'ALMEDIJAR A AIN:
Eixim des d'Almedíjar pel camí vell d'Aín que segueix per la vora de la rambla d'Almansor. Al
poc de deixar el poble travessem una xicoteta zona de pícnic on hi ha taules i ombra per a
descansar, seguim sempre pel camí de la dreta més arrimat a la rambla, per un camí que va per
les vores de la vall i travessa de quan en quan la rambla quasi sempre seca.
La vegetació que ens envolta és la pròpia de la serra, boscos d'alcornocs o sureres més espessos
a l'ombria que a la solana, zones de matollar de bruc i argelaga, i xicotets bancals treballats
d'oliveres i ametlers. En tot el barranc podem distingir clarament la diferència entre la solana,
que tenim a la nostra esquerra amb una vegetació més seca, i l'ombria amb un sotabosc ric en
plantes enfiladisses i vegetació de zones més humides on trobem falagueres, falzies, heura,
arítjol, etc.
Seguim avançant pel barranc ben bé una hora de camí deixant a l'esquerra un parell de pistes
que s'enfilen cap a la pedra cullera, fins que quan ja quasi som a la font d'Almansor1
en un
revolt ombrívol del camí trobem una senda que mou a contrapèl assenyalada amb unes fites que
puja per sota del bosc entre brucs gegants fins assolir la carretera d'Aín.
Una vegada a la carretera hem de seguir a la dreta uns minuts fins agafar l'única pista a
l'esquerra que hi ha en tota la carretera i que ens endinsa en la amagada vall de la Mosquera.
La casa i vall de la Mosquera representen el racó de bosc millor conservat de tota la Serra
d'Espadà, que és com dir de tota la Comunitat Valenciana.
1La font d'Almansor es troba canalitzada per a dur l'aigua al poble d'Almedíjar per tant no
podrem beure.
19
El pic de la Batalla des del camí de Xóvar.

La pista, construïda els anys 30 servia per a baixar el suro fins a la carretera des de la casa de
Mosquera, nosaltres ara fem el camí contrari, pugem des de la carretera fins a entrar a la vall per
un portell entre muntanyes, accedim així a l'estret barranc de la Falaguera que s'obri un poc cap
a la capçalera, lloc on està situada la casa2
.
Després d'un merescut descans a l'ombra dels pins del mas, continuem recte pel camí que
s'endinsa al bosc seguint el barranc. Anem remuntant tot el barranc de la Falaguera per un camí
que va fent-se estret, a l'ombra de grans alcornocs, fins arribar al coll que tanca la vall per l'est.
Des d'ací encetem la pujada més dura del dia, una senda un poc pedregosa que, amb forta
pendent, ens durà al cim del Bovalar, ja a la ratlla d'Aín. La primera part de la pujada la fem
sota el brancam de les sureres, i quan ja ens queda poc per arribar dalt es suavitza la pendent i
desapareix el bosc, deixant pas a unes llargues llomes arrodonides i desforestades a causa dels
continus incendis.
Al cim del bovalar trobem les marques blanques i grogues del PRCV-63.5 que recorre la part
més alta de la serra des d'Algímia a Xóvar, i que seguirem cap a l'est fins el Pinar del Retor.
Si fa bon dia les vistes que s'estendran als nostres ulls són magnífiques, per una banda la major
part dels pics de la serra, la vall de Sogorb, la Serra Calderona, de l'altra Penyagolosa, la Plana,
etc.
Seguirem passejant per l'alta lloma que separa les dos vessants fins que, després d'una curta
pujada, arribem a un lloc més pla on trobarem unes fites que assenyalen el naixement d'una
senda a la dreta cap a un pic separat de la línia de cims que seguíem; és el pic de la Bellota.
Després de dirigir-nos al pic de la bellota per tal de disfrutar les esplèndides vistes sobre la vall
de Sogorb i de l'espectacularitat dels seus cingles, retornarem al camí principal.
Un poc més avant trobem una senda a l'esquerra que hem de seguir, ara bé es recomanable fer
uns metres més i trobar l'amagada nevera d'Eslida3
, només a uns metres de la senda en la part
nord.
Seguint la senda abans dita, començarem una baixada per tot un rellomet que ens conduirà cap
al coll de Barres, lloc de pas del GR-36, que seguirem per arribar a Aín.
Des del coll el sender baixa fent revoltes fins al barranc del Roig, i des d'ací agafarem una pista
que va seguint-lo cap a Aín. Un poc més avall passem per uns bancals que formen part de
l'horteta, que es regava amb una sèquia que baixa del barranc del mateix nom, i un poc més
avall encara trobarem la font de la Caritat, que naix directament d'una cova, ara tancada per a
evitar l'entrada de persones i animals, i que duu la seua aigua a la bassa del Molí de dalt que es
troba uns metres més avall.
Poc després del molí baixem per un sender altra vegada a trobar el fons del barranc, dit ací de la
Caritat on es junta el camí del Castell (que és també el vell camí d'Almedijar4
) i després per sota
de l'arc que dona nom al Molí de l'Arc.
Arribem finalment a Aín per les piscines, fetes aprofitant unes antigues basses per a regar, i el bonic i cuidat
Calvari.
2La casa de Mosquera es troba situada en un penyal rocós dalt de la font de l'esvarosa, principal
punt d'aigua de la finca.
3La nevera d'Eslida és una nevera menuda i amb grau de conservació no massa bo. És una de
les cinc neveres que es conserven a la serra, i juntament amb la del Carro de Matet, de les més
menudes.
4Per a completar una excursió circular podem retornar per ací a Almedijar en 2 hores (8km)
passant pel coll de la Ibola i baixant el barranc d'Almansor. Es troba en part balissada com a
variant del PR-CV-63.5 que passa pel coll de la Ibola.
20

21
Casa de la Mosquera.
15.16 km
400
500
600
700
800
900
1000
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00 13.00 14.00 14.89

DE FUENTES DE AYODAR A VILLAMALUR PER
TORRALBA DEL PINAR:
Eixim des de la plaça de Fuentes per la vora del riu cap a la fuente el cañar i seguim una pista
formigonada que travessa el río pequeño enfilant-se de l’altra banda per una vertent coberta
d’una atapeïda vegetació que ha crescut després del greu incendi que a l’estiu del 94 va cremar
totes les montanyes que ens envolten.
El camí pren altura sobre el riu i ens permet disfrutar d’unes boniques vistes sobre les hortetes,
els tolls i els salts d’aigua del riu.
Al llarg de tota l’excursió podrem vore els efectes de la crema del 94: troncs cremats, zones
sense arbres, i també bosquets i rodals que es van salvar de l’incendi, així com també la força de
regeneració de la natura en forma d’espessos bosquets de pinatells, joves roures que creixen
amb força i argelagues i romer que no deixen un pam de terra nua.
Cal reconèixer la funció de les argelagues retenint el sòl i cobrint-lo evitnat l’erosió de la terra;
protegint amb les seues punxes els plançons de pins i roures de la boca de cabres i ovelles,
creant una catifa d’adob en forma de branques seques i creant un àmbient humit i ombrívol a
sota.
A la mitja hora de marxa hem d’agafar una pista que baixa a una caseta. Es tracta de la fuente
del Suro, on hi ha unes taules i aigua fresca. Des d’ací seguim una senda que remonta el riu per
dins i que ens conduirà en uns minuts al Pozo Negro, lloc ideal per a prendre el bany a l’estiu, i
molt freqüentat. Des de l’esquerra del pozo la senda remonta un cingle de roca i passa a la part
22
La Poza Negra al barranco del Catalan.

alta, per travessar després el riu i retornar a la pista que duiem. Si tenim pressa millor continuar
per la pista sense desviar-nos al pozo negro, però ens perdrem el lloc més bonic de l’excursió i
un dels pocs tolls on es pot prendre el bany a la Serra.
Seguint pista amunt, remuntant el barranc, el travessem i uns centenars de metres després
passem la fuente del Río: els ullals on naix el riu que brollen de la montanya a la nostra dreta i
travessen el camí per a alimentar el riu que ací corre a la nostra esquerra.
Seguim pujant i tornem a travessar el riu, ara sec, unes quantes vegades.
Quan ja portem una hora de camí arribem a un punt on el riu, ara rambla gira a l’esquerra i la
pista continua a la dreta. Hem d’agafar a l’esquerra una senda que puja per la vora del riu amb
algunes fites. La senda discorre paral·lela al riu, de vegades per dins, de vegades per fora, i
passa per baix de los Morrones de Gil, unes altes penyes de rodeno on encara s’aferren alguns
pins que van escapar a la crema.
Quan eixim finalment dels estrets ens trobem de morros amb una paret calissa que ens impedeix
el pas. La senda continua per l’esquerra (amb algunes fites) però cal arrimar-se a la paret on es
troba el Pozo Rac, excavat dins de la dura penya.
Per dalt del pozo una senda netejada continua cap al poble de Torralba que veiem enfront.
Travessem els bancals, alguns encara treballats, que es troben a la clotada on s’alça Torralba i
fem cap a un camí formigonat que a la dreta ens durà al poble.
Arribem a Torralba, ja duem hora i mitja de camí per tant no està de més fer un descans, un
traguinyol i pot ser un mos a qualsevol dels dos bars del poble.
Des de la plaça del poble ens dirigim ara a la carretera, i al travessar-la seguim per un carrer que
puja a les eres de la part alta del poble. Quan anem eixint del poble comencem a trobar les
marques blanques i roges del GR36, que seguirem cap a Villamalur.
A les darreres pallises el camí gira a l'esquerra deixant a la dreta el camí que puja a l'Alto del
Pinar, i corre planer cap al fons d'un barranquís. Quan camí i barranc es junten es troba una
font, però abans d'ella la senda gira i travessa el barranc començant a pujar fent llaçades fins un
camí asfaltat. Este darrer tros ens pot servir per recordar com podia estar tot el camí abans de
l'incendi, doncs es va salvar de la crema.
Seguim l'asfaltat a la dreta fins arribar a un coll, on mou una senda per l'esquerra que baixa,
l'hem de seguir. Comença baixant fent llaçades cap a un barranquet als nostres peus. Enfront
podem vore la serra del Pinar, amb el Tajar a un extrem i el Pinar a l'altre. Dalt la serreta encara
es troba una clapa de pinar que es va salvar de l'incendi, però els teixos del Tajar no van tindre
tanta sort.
Quan ja som quasi al barranc desestimem una senda que mou a la dreta per anar a la fuente i al
Tajar, i seguim recte fent una pujada suau fins un altre collet. Tot el recorregut es una constant
de pujades i baixades poc important. Tornem ara a baixar un poc fins a trobar una antiga pista
que seguim un tros, per després tornar a pujar un poc fins a trobar un collet on ix un sender a
l'esquerra que descartem i que ens duria a la carretera que uneix Torralba i Villamalur. Tornem
a baixar, passant per un racó frescal on un grups de roures i alcornocs s'han salvat de l'incendi
per emprendre la darrera pujada fins al coll del Xerri.
Arribem ara a un encreuament de camins, on trobem la carretera de Villamalur a Torralba, que
travessarem per agafar una bonica senda que baixa per l'altra banda. Al coll deixem a la dreta
una pista amb senyals del PR que per la Fuente de la Peña ens duria a Aiodar (la pista també va
a Aiodar, juntant-se al pla de Reca). A partir d'ara les marques del GR es veuen
complementades per les del PR que seguirem fins arribar a Villamalur.
Comencem una entretinguda baixada per un sender ben conservat que ens torna a portar a la
carretera, que seguim una trossada, retallant a ma dreta per un sender que passa entre pins i
retornant a la carretera que ja no deixem fins arribar al Prao.
El Prao, és com el nom indica un ample pradell que s'obri on la rambla de Villamalur es troba
amb el barranco Berniches, és un vell encreuament de camins on es trobaven els vells camins
que des de Villamalur anaven a Matet i a Torralba, i on hui en dia es troben els nous camins
23

asfaltats que des de Villamalur ens duen a Torralba i Pavías. A més d'una bassa d'incendis, una
font i uns paelleros trobem també jocs per a xiquets i banquets i tauletes per a passar el dia, i un
refugi lliure per a retirar-nos en cas de pluja.
Des d'ací el GR segueix la Rambla del Catalan cap al Barranco del Quinquillero, però nosaltres
l'abandonarem per a pujar, seguint el PR, cap a Villamalur, seguint el camí asfaltat traçat per
damunt del camí vell.El darrer tros de pujada, no molt dura, ens duu per entre bancals mig
abandonats de cirerers, deixant a mà esquerra el cementeri del poble fins arribar a l'entrada de
Villamalur, acabant així la nostra ruta.
24
GR-36 a l'eixida de Torralba.
Distancia: 12.40 km
500
550
600
650
700
750
800
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00

D'ESLIDA AL CASTELL DE CASTRO
El castell de Castro des de la Malladeta.
Eixim d’enfront de les piscines Navarro d’Eslida seguint un camí asfaltat que puja fent
revoltes entre els pins d’una urbanització.
Als 10 minuts de pujada deixem la pista principal per agafar-ne una altra a l’esquerra que als
100 metres mor a un repetidor. Darrere del repetidor naix una senda que haurem de seguir.
La senda comença a pujar per les restes d’un pinar cremat, i després de mitja hora de forta
pujada trobem una senda a la dreta que hem de seguir.
Continuem pujant i comencem a vore restes de trinxeres i edificacions de la guerra, enmig dels
pins i alcornocs supervivents dels incendis, fins que arribem al cim de la Costera. Ací ens
podrem prendre un merescut descans després de més d’una hora de pujada i si el dia és clar,
observar el paisatge que ens ofereix abans de continuar la ruta.
Després de prendre forces seguim per una senda que recorre la carena que enllaça la Costera
amb la Lloma Llosti, i que va fent voltes entre els alcornocs i alguns pins jòvens.
Als deu minuts arribem al GR-36 que seguirem a la dreta en direcció a Eslida. En 10 minuts
haurem baixat una forta costera per un vessant calcari cobert d pins esparsos i matolls per
arribar al coll roig on conflueixen cinc senders diferents.
Hem de seguir recte pujant per l’altra banda del coll, deixant a la dreta el GR que va a Eslida
i a l’esquerra dos senders que baixen cap a la font de Marc.
Als 8 minuts de pujada per mig d’un pinar de rodeno sense sotabosc arribem a un forcall de
senders, hem de seguir per l’esquerra (per la dreta aniríem recte a la nevera). A l’esquerra dels
senders hi ha una superfície nivellada que correspon a una antiga carbonera.
25

Quan per fi coronem la Malladeta hem d’agafar un sender un poc desdibuixat per l’esquerra
que continua pel canvi d’aigües i que s’amorra avall a buscar el collet de Castro per mig d’un
alcornocal en solana prou maltractat pels incendis.
Arribem al collet on seguirem recte per a anar al castell, i a la dreta per a continuar la ruta.
El castell de Castro és un dels millors punts d’observació de tota la serra, en dies clars podem
vore tot el golf de València des del cap de la Nau fins al cap d’Orpesa. Es troba molt deteriorat
per haver-se trobat en primera línia del front durant l’última guerra civil, encara que conserva
un aljub i restes de dos recintes emmurallats.
Després de la visita al castell i de retornar al coll baixarem travessant un pedregal per arribar a
una pista vella que hem de remontar a la dreta.
Quan la pista comença a planejar trobem a l’esquerra un cartell i per la seua esquerra puja una
senda cap a la nevera que hem de seguir.
Una dura pujada ens deixa a la nevera de Castro. Cal prendre’s un temps per a admirar aquesta
construcció magníficament conservada que ens parla d’un temps on no existien els congeladors
i on el comerç de la neu era prou important com per invertir en una construcció d’aquest tipus.
Seguim pujant i arribem a una pista que hem de seguir a la dreta i que recorre tot el cim de la
nevera.
Als 100 metres cal anar molt espavilat doncs hem de deixar la pista i seguir per la dreta un
antic tallafocs que baixarem recte direcció nord. (si seguirem la pista agafant sempre a la dreta
arribaríem al mateix lloc però fent molta més volta)
Travessem una pista i seguim baixant pel tallafocs ara en direcció NW. Anem seguint el
canvi d’aigües pel mig d’un pinar amb alguns alcornocs.
Arribem a un coll on hi ha un encreuament de pistes, no n’hem de seguir cap sinó continuar
recte per una senda. Als 20 metres hem d’anar amb els ulls ben oberts per vore una senda
que ix per la nostra dreta (hi ha alguna fita) i que passa a la vessant nord de la muntanya per
començar a baixar tot seguit.
Tot baixant podrem observar la diferència entre les zones cremades en l’últim incendi a la
nostra esquerra i les zones que es van salvar del foc, doncs la senda fou utilitzada pels bombers
per a poder fer front al foc. Així també podrem vore com els alcornocs s’han recuperat molt bé
mentre que no podem dir el mateix del pinar.
Al cap de 10 minuts travessarem la carretera d’Eslida a Xovar i seguim baixant recte per
senda. Aquest tros de senda és més difícil de seguir, per tant cal anar amb els ulls ben oberts.
Arribem una altra vegada a la carretera que hem de seguir una vintena de metres a l’esquerra
per a tornar a trobar la senda avall pel pinar.
Arribem poc després a un rellomet on hi ha un encreuament de senders on cal tirar a l’esquerra
per la senda més fressada, passant per sota d’uns grans alcornocs fins arribar a la font de
Matilde, font d’aigua molt bona i on sempre hi ha algú omplint.
D’ací cal seguir un camí asfaltat a la nostra dreta fins arribar a un encreuament on trobem el
GR que ve del coll roig, cal girar a l’esquerra per un camí a voltes formigonat i a vegades
asfaltat, travessant hortetes i bancalets treballats fins la carretera.
Arribem a la carretera que seguirem a la dreta 400 metres més fins les piscines.
En total haurem fet una volta de quasi 11 quilòmetres en quatre hores, pam dalt o baix.
26

Nevera de Castro
27
300
400
500
600
700
800
900
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 10.91

D’ESLIDA AL PUNTAL DE L’ALJUB
Puntal de l’Aljub des del barranc de l’Oret.
Eixim d’Eslida per la carretera de Xovar, i a 400 metres de la paleta d’eixida del poble a una
revolta tancada a l’esquerra de la carretera, just on hi ha un pontet sobre un barranc, agafem una
senda a la dreta.
Es tracta del camí vell d’Eslida a Xovar que remonta el barranc de Xovar.
El sender remonta el barranc que sol dur un fil d’aigua que naix a una fonteta del mateix llit, i
que en part es troba canalitzada cap a les hortetes del poble.
El paisatge que ens trobem és el típic d’Espadà, amb alcornocs i alguns pins negres (pinus
pinaster) a les zones amb menys sòl, i una vegetació de ribera al barranc.
Després de 6/7 minuts pel barranc el sender bo gira a la dreta enfilant coster amunt, el senderol
que continua recte també fa cap al mateix lloc però es troba més tapat per la vegetació.
Després d’uns metres de sender costeruts arribem a una pista poc o gens usada que hem de
seguir a l’esquerra. Tota aquesta part es troba molt degradada com a conseqüència dels
incendis, el més recent dels quals es va produir l’hivern del 2003 i va afectar tota la cara nord
del puntal de l’aljub.
Als 5 minuts arribem a un encreuament de pistes on hem d’agafar a la dreta.
En 5 minuts més tornem a trobar una altra pista, seguirem a l’esquerra per la capçalera del
barranc de Xovar.
Després d’un tros pla arribem al camí asfaltat que puja des del port d’Eslida als repetidors del
puntal de l’Aljub i que hem de seguir a la dreta sense deixar-lo fins arribar dalt de tot.
28

De pujada passarem per les Tres Creus d’Eslida, on no hi ha cap creu, i pel collao dels Morts,
on deixem una ampla pista a l’esquerra, i un sender balisat com a PR que baixa a Xovar. Just en
aquest lloc podrem observar tota una línia de trinxeres que s’enfilen muntanya amunt,
recordatori d’una guerra especialment cruel en aquestes muntanyes.
Tres quilòmetres i tres-cents metres de desnivell més tard arribem al cim del Puntal de l’aljub,
coronat d’Antenes de telecomunicacions, i on hi ha també una casa de vigilància forestal
guardat tot l’any on ens poden atendre en cas de necessitat.
Un poc abans d’arribar si ens hem fixat eixia una senda a la dreta que passa per l’aljub que li
dona nom al puntal i s’amorra cap a Eslida en una baixada espectacular (i difícil de trobar).
Com ens demostren les antenes ens trobem a un dels punts amb millors vistes de la mar, i en
dies clars podrem vore tot el litoral des del cap d’Orpesa fins el cap de la Nau, les Columbretes,
i en dies d’excepcional visibilitat l’illa de Mallorca. Després de descansar la vista i el cor
contemplant el paisatge (si no hi ha boira, habitual amb vents de llevant), continuarem camí.
Eixim per darrere de les últimes antenes cap a l’oest i seguint la cresta de la serra. Tot aquest
tros es troba assenyalat amb fites i és un dels trams més de senda més bonics de la serra.
Anem baixant enmig d’alts pins rodenos, per un crestall sense dificultat però prou amb vistes
molt aèries.
Als 20 minuts arribem a un collet on trobem el PRV-63.6 i una paleta que ens indica que estem
al Pinar del Retor. Seguirem recte per dalt la serra descartant les sendes que baixen a dreta i
esquerra.
Als 200 metres poc més o menys i una cinquantena de metres abans d’arribar al capoll de la
muntanya a la dreta hi ha un entrador poc xafat que ens duu a la Nevera d’Eslida. Des de la
mateixa senda es veu i es troba a uns pocs metres, encara que es molt possible que passem pel
seu costat sense donar-nos conter.
Als pocs metres de la nevera seguint la senda arribem al capdamunt de la muntanya i des
d’ací ix una senda a la dreta que hem de seguir abandonant el PR.
Passem per un pinar que més tard deixa pas a una zona de matolls castigada per un incendi
l’any 92, sense fer cas de les sendes que ens arriben a esquerra i dreta.
Als 15 minuts arribem al coll de Barres on trobem el GR-36 que hem de seguir direcció
Eslida.
La senda baixa per un pinar de pi blanc (pinus halepensis) sobre terreny calcari, és l’únic lloc
del recorregut on trobarem aquest substrat i això és nota a la vegetació on trobarem aladern, la
xara blanca, el romer i sobretot la saboritja. En tot el descens tindrem també unes vistes
precioses sobre la ombria de l’Oret, dominada pel Puntal.
Després de travessar una pista que entra a la font de la figuera continuem pel barranc de l’Oret,
cobert per una exhuberant vegetació encara que normalment sec.
Als 20 minuts arribem a una pista que hem de seguir a la dreta direcció a la font d’Escaletes,
deixant el GR que baixa pel barranc de l’Oret a Eslida.
La pista que seguim comença a fer revoltes remuntant l’ombria de l’oret, coberta per un ben
conservat alcornocal, fins que als 10 minuts arribem a un encreuament de pistes, on seguim
recte.
La pista planeja per l’alcornocal seguint les corbes de nivell fins arribar a un barranquet on a la
dreta trobarem la font de l’Oret, i un poc després s’acaba a uns bancals d’ametlers.
Entre els bancals continua clarament una senda que deixant un morret de roca blanca a
l’esquerra baixa per un pinar malmés per l’incendi del 2003.
Seguint 600 metres més per aquesta ben traçada senda arribem a la carretera de Xovar, a un
parell de desenes de metres de l’entrada del poble d’Eslida.
En aquest mateix punt on arribem a la carretera a l’esquerra un caminet ens puja a les restes del
castell d’Eslida.
29

El recorregut total que haurem fet són 11 km, que ens pot costar de fer unes 3 hores de temps
real, encara que cal tindre en conte els quasi 800 metres de desnivell (més si venim de la part
baixa del poble).
Nevera d’Eslida.
30
11.40 km 925.86 mts
400
500
600
700
800
900
1000
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00

D’ESPADILLA A LA PENYA SAGANTA
La Penya Saganta.
Eixim d’Espadilla per una senda que mou de la part de dalt del camp de futbol.
Pràcticament tot el recorregut es troba balisat d’alguna o altra manera, bé amb les senyals
blanques i grogues del PRV-314, amb fletxes roges o amb grans fites.
Als 10 minuts de pujada trobem una senda a la dreta que puja al castell d’Espadilla, hem de
seguir per l’esquerra, però es recomanable una visita al castell (uns 20 minuts de pujada) més
que per les restes conservades, en procés de consolidació, per la seua ubicació i la vista que ens
ofereix sobre el riu de Millars.
Seguint la senda que portàvem, sense pujar al castell, anem seguint el camí de ferradura que
unia els pobles d’Espadilla i Aiodar, i que segueix el curs del riu d’Aiodar, que a Espadilla
anomenen el río Pequeño.
Totes aquestes penyes i moles estan cobertes per un matollar de coscoll i argelaga, a causa de la
deforestació tradicional i dels incendis recents que han fet desaparèixer els pocs rodals de pinar
que hi havia.
La senda que seguim no té cap complicació, per tant podem distreure’ns observant els penyals i
cingles de la penya Saganta, així com el Turio (a l’altra banda del río Pequeño) i las Picorzas.
Passarem per una xicoteta font, normalment seca, i podrem vore les canalitzacions que baixen
l’aigua del Millars per dins les montanyes per al salt de Vallat.
Després d’una hora de camí arribem a un planet on el camí principal comença a baixar. Hem
d’agafar una senda a la dreta que puja pintada amb fletxes roges. Al mateix encreuament hi
ha un rètol que ens indica la direcció de la Penya Saganta.
31

Poc després passem per un aljub de pedra seca, i comencem a remontar a la dreta per un coster
poc pronunciat.
Als 20 minuts de pujada arribem per fi dalt d’un llarg llom on trobem un altre forcall de
senders. Hem de seguir recte per a retornar a Espadilla, i hem d’entrar a la dreta per a
arribar al cingle de la Penya Saganta.
Quasi 500 metres en línia recta ens separen del cim de la penya, que des d’ací és un ample i
llarg llom cobert de malea. La senda està enfitada amb grans mollons de pedra que es veuen des
de lluny, llevat de la part final on el camí a seguir ja és evident.
Des de dalt de la Penya Saganta podrem vore el camí que hem seguit de pujada, el río Pequeño,
el Grande, el Turio, i bona part de la geografia de les comarques de Castelló. És un bon lloc per
a dur-se uns prismàtics i disfrutar de la vista.
Després de refer el camí a la penya, seguirem el sender que havíem deixat de retorn a Espadilla,
sender també enfitat amb grans mollons de pedres, alguns pintats de calç seguint el costum
tradicional, i que ens durà a travessar el barranc de las Carboneras i començant a baixar pel
naixement del barranc de la Piqueta que haurem de baixar fins al poble.
Si la pujada l’hem feta per una zona de solana, la baixada la fem per un barranc qaeu discorre
per l’ombria on, encara que molt malmesa pels incendis, podem observar una vegetació més
humida amb joncs, algun roser, carrasques i pins supervivents dels incendis i la deforestació.
La senda no presenta cap dubte fins arribar al final d’una pista, a una zona de bancals sembrats
per a les perdius, on hem de seguir la senda recte, sense abandonar el barranc. Poc després
passem pel costat de la font de la Piqueta, de pouet i poca aigua, i seguim baixant per la vora
del barranc.
A l’hora de baixada arribem al final d’una pista que hem de seguir per la dreta que ens durà
a la part alta del poble d’Espadilla, completant així la volta.
El recorregut total que haurem fet són 12 km, que podem fer en tres hores i mitja a quatre de
caminar, descontant les aturades.
32
12.15 km 696.16 mts
250
300
350
400
450
500
550
600
650
700
750
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 11.94

Río Pequeño des de la Penya Saganta.
33

DE TORRECHIVA A FUENTES DE AYODAR
Eixim de Torrechiva per la Ronda Mijares, agafant tot seguit el camí de Fuentes tot ell formigonat.
Passem el riu de Millars per una passera nova i, just passat el riu, deixem el camí formigonat per agafar
un sender a l'esquerra que puja amb forta pendent per la ombria.
En un parell de llaçades per sota els pins que es van salvar del gran incendi del 94 arribem a una ampla
pista, que travessem per continuar pujant seguint cap a la fuente de Pere i los cuatro caminos, com bé
ens informen uns pals indicadors.
Seguim pujant per una senda que s'obri entre la selva de pinets que lluiten per créixer, fruit de la
repoblació natural de després d'un incendi. Deixem un senderol que puja a la font i tornem a eixir a la
pista formigonada de Torrechiva a Fuentes que seguirem cap a l'esquerra un parell de quilòmetres.
Passem un collet i comencem a vore les ombries del barranco de la Higuera on els roures clapegen el
pinaret jove. Seguim planejant, deixant a l'esquerra una pista que puja a los cuatro caminos, baixant a
travessar el barranc just al lloc on es troba un gran bassot, per començar després una llarga pujada fent
ziga-zagues per l'ombria.
Després de passar per uns bancals d'oliveres ben treballats i cuidats arribem a un coll on partixen termes
Torrechiva i Fuentes i on hem de deixar el camí formigonat per agafar una ampla pista de terra que mou
a la dreta planejant fins arribar, un centenar de metres més avant a un altre encreuament, des d'on hem de
seguir a la dreta baixant per l'ombria a la Erica Blanca. Fent la volta a un tossal coronat per les antenes
deixem una pista a la dreta fins que arribem a un encreuament de camins vora uns corrals abandonats.
Ens trobem a los Corralicos, i hem de seguir per l'esquerra dels corrals, baixant al barranc per una vella
senda. Quan assolim el llit del barranc hem de seguir-lo per la dreta seguint una sèquia que ve de la
Bassa de la fuente de los Chorricos. A l'esquerra hem deixat el Molino de Arriba, en procés de
restauració.
34
La Poza Negra.

Des de la bassa agafem un sender que puja fins arribar a un encreuament de pistes on hem de seguir
recte per la pista que enfila davant la senda i que va vorejant la capçalera d'un barranquet, mentre
disfrutem d'unes magnífiques vistes de Fuentes i el río Chico. Passem sota un cingle calcari però al
travessar el barranc passem a xafar rodeno, el terreny més típic de la Serra d'Espadà. Podem vore ací i
allí algunes sureres i pins que s'han salvat dels incendis, enmig d'un matollar espès que tot ho cobreix.
Anem remuntant la marge esquerra del riu, fins que abandonem la pista per agafar un senderol que baixa
cap al riu, just al punt on es troba la fuente del Suro amb tauletes i lloc per menjar. Des d'ací agafem un
sender que passa vora riu i el travessa, remuntant-lo fins a la Poza Negra o sin Fondo. Si fora estiu
aprofitaríem per refrescar-nos, però si no és el cas la passarem per dalt i eixirem a la pista de Torralba
molt prop de la fuente del Río, lloc on naix el río Chico. En comptes d'això girarem a mà esquerra per
retornar cap a Fuentes per la vora dreta del riu, tot passant per dalt la Poza Negra, la fuente del Suro, la
Poza Azul arribant al poble per la Canal i la fuente del Cañar.
35
Altura máxima: 681.99 mts - Altura mínima: 305.99mts - Desnivel acumulado:1224.90 mts
Velocidad máxima:143.98 km/h- Velocidad media: 94.50km/h
Distancia: 11.91km
300
350
400
450
500
550
600
650
700
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 11.91
Torrechiva des de la Cueva Zanzano.

D'ALFONDEGUILLA AL CASTELL DE CASTRO
Barranc de l’Horteta.
Eixim de Fontdeguilla per una pista que travessa tot el poble paral·lela al barranc. Haurem de
seguir aquesta pista al llarg de més de 2 km fins que trobem un trencall a l’esquerra que hem
de seguir.
Aquesta pista va vorejant el barranc de Castro, on podrem vore un compendi dels diferents
paisatges que presenten els barrancs d’Espadà: a prop del poble tot un intrincat sistema de
sèquies per a regar les hortetes; més amunt un barranc fondo que s’obre camí entre penyes de
rodeno, i un poc més amunt encara, un paisatge de bancals abandonats. Juntament amb açò uns
alcornocals molt ben conservats i sèquies i aqüeductes per a baixar l’aigua de les fonts cap a les
hortetes del poble.
Pujant per la pista passarem per la senda que passant per la fonteta de la penyeta puja a Castro,
travessarem el barranc de la font de la penyeta, podrem admirar les penyes de Carlos i l’estret
de l’Arquet.
Quan agafem la pista de l’esquerra anirem seguint el traçat del vell camí d’Artana, durant uns
20 minuts, per seguir altra vegada a l’esquerra deixant a la dreta una pista que travessa el
barranc i segueix el camí d’Artana; seguint ací el barranc d’Eslida i el camí del mateix nom.
Als 10 minuts des del darrer desviament i a l’hora aproximadament des del poble arribem a la
font de Marc, fonteta pobreta però sempre amb aigua que aboca a una bassa d’aigua clara.
Un centenar de metres més i la pista s’acaba en un forcall de senders, hem de seguir la senda
de l’esquerra pujant, abandonant el barranc, i muntant un coster cobert d’alcornocs menuts.
Uns 5 minuts més tard arribem hem d’agafar una senda que puja a l’esquerra, per arribar a
un coll des d’on vorem ja el castell de Castro a l’altra banda del barranc de la Penyeta. Hem
36

d’agafar una senda que munta pel canvi d’aigües a la nostra dreta per després girar a
l’esquerra mantenint l’altura per la falda de la Mallaeta.
Després de 7 o 8 minuts de caminada entre les sureres i amb unes magnífiques vistes del castell
de Castro i de tot el barranc als seus peus arribem a una senda més xafada que hem de seguir a
la dreta i amunt.
Un parell de minuts de dura costera i arribem al coll de Castro on haurem de seguir recte
encara que és més que aconsellable desviar-nos 300 metres a l’esquerra per arribar al castell de
Castro.
El castell de Castro és un dels millors punts d’observació de tota la serra, en dies clars podem
vore tot el golf de València des del cap de la Nau fins al cap d’Orpesa. Es troba molt deteriorat
per haver-se trobat en primera línia del front durant l’última guerra civil, encara que conserva
un aljub i restes de dos recintes emmurallats.
Després de la visita al castell i de retornar al coll baixarem travessant un pedregal per arribar a
una pista vell que hem de seguir a l’esquerra i avall.
Als 3 o 4 minuts pista avall i després de passar uns regalls més que grans, arribem a una senda
que baixa per l’esquerra assenyalada amb fites.
La senda baixa seguint el barranc de l’Horteta, bonic barranc cobert d’un espés alcornocal i que
en alguns trams sol dur aigua, especialment després de les pluges.
La senda per on baixem acaba a una pista que entra a uns bancals treballats, haurem ara de
seguir la pista sense fer cas d’una senda que puja als pous de Cantallops.
La pista que baixa pel barranc de l’Horteta està voltada de bancals treballats més freqüents
quant més avall i amb alguns trossos d’alcornocal intercalats, alguns amb exemplars de sureres
ben grosses.
Després de fer 2 quilòmetres per pista arribem a una senda antiga que puja a l’esquerra per
dalt d’un bancal d’oliveres amb una caseta i que hem de seguir. Si no la trobem només hem de
seguir la pista fins la carretera d’Assuebar i agafar-la a l’esquerra cara la Fontdeguilla.
La senda fa cap a una pista que hem de seguir cap a la dreta passant per la vora d’uns bancals
treballats cap a una caseta voltada de filat on hi ha gossos, cabres i un cavall que deixarem a la
dreta.
Arribarem a una pista que hem de seguir a l’esquerra un centenar de metres fins a trobar una
senda que baixa a la dreta quan ja veiem les cases del poble.
Des d’ací hem d’anar baixant seguint la senda que baixa més directa cap al poble on arribarem
per les escoles i la piscina.
El recorregut total que haurem fet són 14 km, que ens pot costar de fer entre 4 i 5 hores de
temps real, depenent de les forces i del pas que portem.
37

Castell de Castro.
38
13.22 km 1048.54 mts
200
300
400
500
600
700
800
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00 12.94

DE LA FUENTE DE LA CALZADA AL PIC
D’ESPADÀ.
Barranco del Agua Negra.
Eixirem des de la font de la Calçada, que es troba a vora mateix de la nova carretera que
uneix Alcúdia i Algimia. També trobarem ací paelleros i tauletes on es pot fer foc (els dies
permesos) i acampar.
Eixirem des de la font de la Calçada, travessant un pontet sobre el barranquet que sol dur
aigua i pujant a uns corrals, a l’arribar als corrals i després de transpondre un xicotet collet,
deixarem la senda principal per desviar-nos a la dreta per una senda que baixa.
Des d’ací podrem vore als nostres peus el barranc d’agua negra i el barranc malo, que
conflueixen enfront nostre. Ens trobem a un dels racons més interessants de la serra, i no de
bades la fundació Bancaixa ha comprat bona part de les terres que ens envolten per a preservar-
les.
Baixem al barranc, on trobarem una senda que hem de seguir a l’esquerra. En aquest punt el
barranc sol dur sempre aigua. Podem entretindre’ns observant la vegetació de ribera que
acompanya el barranc: baladres, salzes, canyes i joncs, etc.
Tot remuntant el barranc, arribarem a un forcall de senders, just després de passar el lloc on
s’uneixen els dos barrancs. Hem de seguir per la senda de l’esquerra.
Si l’any ha sigut plovedor o anem després de fortes pluges haurem d’anar travessant el barranc
en repetides ocasions, mirant on posem els peus. Sinó senzillament disfrutarem del passeig
sentint la remor de l’aigua que corre al nostre costat, encara que a l’estiu també el podem trobar
quasi sec.
39

A la vora del barranc cal prestar atenció als líquens blancs, a les falagueres i als polipodis i les
falzies. Per tota l’ombria podem observar cerveres, nogueroles i altres arbustos que perden la
fulla i que acoloreixen de roig la tardor. Tot i això la millor època de l’any per a visitar-lo tal
volta siga la primavera, si és plovedora.
Arribats cap al final del barranc, la senda ix per la dreta, per baix d’uns noguers, i després d’un
curt tram d’escales arriba a una pista que hem de seguir a l’esquerra.
Als pocs metres es junta amb una altra pista que seguirem recte.
Després de passar per un bonic i ombrívol alcornocal, arribarem a la font de la parra, on
podrem fer un glop d’aigua fresca i descansar un poc, doncs ja durem ben be una hora de
marxa.
Seguim pista enllà planejant, i quasi mig quilòmetre després hem d’agafar una altra pista que
ens pilla a contrapèl a la dreta, si vullguerem acurtar l’excursió només caldria seguir recte fina
la cova de l’estuco a 1 km.
La nova pista que seguim s’enfila cap amunt per entre un alcornocal i en poc més d’un
quilòmetre arriba a un collet amb una gran replaça des d’on una pista a l’esquerra, en més mal
estat s’enfila cap al cim d’espadà.
Quan s’acaba la pista continua senda fins al capdamunt de la carena on trobem una senda amb
traces de PR que seguirem a la dreta cap al pic. (a l’esquerra per a retornar a la font de la
calçada).
En poc més de deu minuts de dura pujada i ajudant-nos en la part final amb les mans arribem
al pic d’espadà, fita senyera de la serra a qui dona nom.
Des del ser cim podem deixar correr la vista per tota la vall de Sogorb, i la serra calderona al
fons, fins a penya escàbia i el nevat Javalambre; a la llunyania distinguirem l’Alto de Santa
Bárbara, i més a prop els principals cims de la serra; si ens fixem a l’esquerra de Penyagolosa es
veuen les muntanyes de Gúdar, millor en hivern quan hi ha neu, i a l’esquerra les serres i planes
del maestrat; i darrere la plana les illes columbretes, i en dies de visibilitat realment excepcional
l’illa de Mallorca.
Després de dos hores de marxa, començarem el descens cap a la font de la calçada, refent el
camí anterior, fins l’encreuament de senders, i resseguint la senda que pel canvi d’aigües
ressegueix el llom de la serra.
Si ens fixem bé ens n’adonarem que en aquesta part més alta, més exposada als vents i als freds
i amb més roca que terra, els alcornocs deixen pas a bosquets menuts de carrasques, i a les
zones amb més molla trobem pins gegantescos, autèntics supervivents dels incendis de la serra.
Després de passar per un piló de pedra que enlaira el vèrtex geodèsic de primer ordre d’espadà,
comencem a baixar per arribar enmig d’un pinaret a un collet poc destacat, on la senda principal
busca la vessant nord, nosaltres hem d’agafar ací una senda, a vegades poc visible i sempre mal
enfitada, que gira a l’esquerra entre els pins.
Seguirem baixant prop d’un reguer que fa cap a la pista just uns metres per sota la cova de
l’estuco.
És aquesta cova de l’estuco una de les més grans de la serra, i malgrat no disposar de cap porta
per a evitar l’entrada cal fer cas del cartell d’advertència de la boca i no visitar-la en la
temporada de cria de les rates penades, no cal recordar que és una espècie protegida.
La pista la seguirem a la dreta per la solana durant 200 metres, on per la vora d’un bancal
d’ametlers trobarem un entrador a l’esquerra amb un cartell que ens indica el camí cap a la
font de la calçada.
En poc menys d’1 km de baixada haurem arribat als corrals per on havíem començat la ruta,
completant així el cercle.
Es tracta d’uns 9 quilòmetres que podem fer ben bé en 3 hores de marxa, sense contar les
aturades per descansar i observar el paisatge que ens envolta.
40

Perfil de l’excursió.
Neu a Espadà.
41
Altura máxima:1107.03 mts - Altura mínima: 549.86 mts - Desnivel acumulado:478.84 mts
Distancia: 8.71 km
500
600
700
800
900
1000
1100
1200
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 8.71

DE LA VILAVELLA AL PUNTAL DE FONT DE
CABRES.
Puntal de Nules.
Eixim de la Vilavella pel castell on en arribar al final de l’asfalt agafarem un entrador a la dreta
que planeja, deixant a la nostra esquerra el GR-36. Passem per on s’acaben els tarongerars de la
plana que s’arrapen a les muntanyes, continuant camí per antics bancals abandonats de
garroferes i alguna olivera.
Al cap de poc i després d’un tram de baixada recte pels vells bancals solsits arribem a un carril
que hem de seguir a l’esquerra uns metres abandonant-lo per tornar a pujar cap a la dreta.
Passem per dalt d’un antic terrer abandonat, colonitzat per les argelagues i alguns pins.
Després d’una curta pujada el camí torna a baixar per un pinaret jove que ocupa el lloc de les
garroferes en un racó ombrívol i frescal, i que seguirem fins arribar a una ampla pista.
Ja duem mitja hora de camí, el paisatge canvia poc, hem de seguir la pista ampla cap amunt, ço
és a l’esquerra; remuntant la vessant on el pinar recupera el terreny perdut a costa de l’home o
dels incendis.
Després de mitja hora més de pujada fent revoltes arribem a una àmplia explanada on cal fer un
descans i fer una vista a la magnífica vista de la plana que se’ns ofereix als nostres peus.
En acabat seguirem un carril que puja per un empinat coster, cal agafar-lo en calma, i
distreure’ns observant com el pi blanc que trobàvem fins ara ha deixat pas al pi ver o pi rodeno
que diferenciarem fàcilment tant per la mida de les pinyes, com de les pinotxes (molt més
grans).
42

Després de la primera tirada el carril es converteix en senda que comença a planejar per tota
l’ombria de la serra. Passem per incipients bosquets de carrasques que creixen en els llocs més
pedregosos i els alcornocs que ocupen els sòls amb més molla.
De mitja hora en mitja hora, a la mitja hora de pujada arribarem al coll del Bledar on passa el
PRV-164 que mou i torna a la Vall. El seguirem de pujada passant a la banda de solana, i
resseguint el peu dels cingles que s’obren a migjorn.
El jove bosc de l’ombria deixa pas ací a matolls i fenassos que voregen el corriol obert
recentment i que es troba equipat amb cordes per a agafar-nos als llocs amb més pendent.
Al quart d’hora trobem un pal indicador que ens avisa que si volem anar al pic de font de
cabres, puntal de Nules o del calderer (per tots aquests noms i potser algun més se’l coneix) cal
desviar-se a la dreta cap a un pas entre les roques, per resseguir després cap a l’esquerra el
crestall.
En deu minuts més arribem dalt, això sí se’ns faran molt llargs per la dura pujada. Des d’ací
podrem vore un esplèndid panorama, sinó dels més extensos si dels més bonics de la serra: tota
la marina des del Montgó fins el desert de les Palmes, i bona part de l’interior des de
Penyagolosa fins les muntanyes de Portaceli.
Retornem sobre les nostres passes observant les falsies, els polipodis i demés plantes nemorals
que s’arreceren a l’ombra de les roques, fins arribar al tall entre les penyes per on hem pujat,
agafant ací una senda a l’esquerra que ens duu a forcall de sendes amb una fita ben grossa.
Des d’ací només hem de seguir la senda que davalla per la dreta fins al coll del Bledar. Podrem
comparar ara la diferència de vegetació entre el solell per on hem pujat i l’obaga per on baixem.
A l’arribar al coll i sense transpondre’l hem de seguir a l’esquerra una senda que baixa i que en
deu minuts ens duu al GR-36, que hem de seguir a llevant de retorn a la Vilavella.
Als pocs minuts la senda s’acaba en una ampla explanada, continuant per una pista que ens
permetrà regalar-nos la vista en les vistes de la plana que ens queden al nord.
Encara ens quedarà quasi una hora fins el cotxe, passant abans pel replanell que havíem
travessat abans, i ja prop del poble per la fonteta d’oliver, quasi sempre eixuta, però que ens
ofereix un racó agradable i fresc a l’estiu.
En total haurem fer una volta de 9 km en tres horetes bones.
43
Altura máxima:623.62 mts - Altura mínima: 101.50 mts - Desnivel acumulado: 804.37 mts
Distancia: 9.10 km
100
200
300
400
500
600
700
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00

44
La Plana a la llum de la lluna des del Puntal.

DE LA FONT CASTRO A QUATRE CAMINS
Font de l’Avellanar.
Eixim des de la Font de Castro de Sueras. Per a arribar a la font cal agafar el camí asfaltat
que des del poble de Sueras remonta tot el barranc de Castro fins la font.
Quan s’acaba l’asfalt deixem el vehícle i seguim a peu. Si volem allargar l’excursió podem
eixir des de Sueras pel camí asfaltat i retornar pel camí vell (6 km més).
Remuntem la pista de castro amunt seguint el barranc per un pinar ombrívol sobre terreny
calcari. De fet tota l’excursió anirem alternant zones de gresos rojos (rodeno) amb calcàries i
margues de manera que trobarem una vegetació variada i diferent depenent del substrat: pi
blanc sobre calcàries, alcornocs i pi ver (pinus pinaster) sobre el rodeno.
Després de poc més d’1 km arribem a un reguer que baixa per la nostra esquerra i on ix una
senda per baix d’un bancal que hem d’agafar abandonant la pista.
El senderol que seguim era l’antic camí per a pujar al mas de la Campana encara que ara es
troba prou desdibuixat, si bé no és massa difícil de seguir.
El sender entra dins del barranquet que en aquest punt sol dur aigua que baixa de tota la coma
que tenim enfront on hi ha multitud de fonts. De totes formes nosaltres només passarem per la
font de l’avellanar, pot ser una de les fonts més boniques de la Serra. Es troba a un racó frescal
on creixen pins (blancs i vers), carrasques, sureres, roures i fins i tot grèvols.
Després de passar la font el camí segueix un poc per dins del reguer per eixir-ne per l’esquerra
un poc camp través. Cal anar atent en aquest tros fins que uns metres més enllà trobem per fi les
traces del camí vell que puja enclotat entre pins i alcornocs cada vegada més grans.
45

El sender enfila un rellomet amb molt poc de sotabosc on es més difícil l’orientació (hi ha
alguna fita) per a passar un poc més amunt per una zona afectada per un vell incendi on els
matolls d’argilagó ens poden deixar algun mal record, de tota forma de seguida el sender gira a
la dreta per arribar al cap de baix d’uns bancals treballats que haurem de travessar de pujada
fins arribar a una pista.
Quan eixim a la pista cal seguir-la a la dreta. Per aquest tram passa també el GR-36 de
l’Alcudia a Villamalur.
Quatre-cents metres més avant després de passar un reguer que baixa enclotat i un centenar
de metres abans d’arribar al mas de la Campana agafem una senda que puja a l’esquerra amb
ratlles blanques, deixant el GR.
Pugem fent voltes per un pinaret obert fins a un coll on hem d’agafar a la dreta pel canvi
d’aigües, seguint les marques blanques.
Després d’una curta pujada travessem un ample llom durant quasi un quilòmetre on abunden els
ginebres. A la nostra dreta es queda la partida de Pedralba amb el Mas de la Campana al mig. A
tota esta vertent abunden els roures que poc a poc van ocupant el lloc que els pertoca per a
formar una gran roureda.
Després de mitja hora des de la pista arribem a un punt on la senda gira a l’esquerra i comença a
davallar. Recte s’enfila un pas de mal peany a la Talaia, muntanya més alta del terme de Sueras.
El nostre camí baixa per un vell assagador en direcció oest, abandonant-lo després per a passar
per uns bancals abandonats que ens conduiran a la font del Corral, amb uns xops que li fan de
fita. Encara que no li falta l’aigua es troba un poc difícil d’agafar, per tant millor esperar per
agafar-ne a la següent font.
Poc després de la font travessem un barranquís i seguim a cota per una terreny frescal on
abunda la noguerola i el matapoll fins a eixir a uns bancals que passarem per dalt per tal de no
molestar els amos que s’han fet una caseta a la banda de baix dels bancals.
Per dalt dels bancals fem cap a una pista que hem de seguir a la dreta. Enfront tenim el pic de
la ràpita i entremig el barranc de Xinquer.
Anem vorejant el barranc de Xinquer per la solana de la Talaia, prou eixuta i amb vegetació
baixa. A l’altra banda del barranc a la tardor podrem alegrar-nos la vista amb els rojos i grocs
dels castanyers, nogueroles i roures que clapegen la falda de la Ràpita.
Als 10 minuts de marxa passem per damunt la font de la solana, cal obrir bé els ulls doncs es
possible passar per ella i no vore-la. Una bassa d’aigua clara a l’esquerra del camí és l’únic
indici de la font, la font naix a l’altra banda de la pista i passa per baix per a fer cap a la bassa
on podrem agafar aigua.
Un poc més avant trobem un forcall de pistes, hem d’agafar la dreta, amunt.
La pista puja recte amb forta pendent, i més endavant fa un parell de revoltes abans d’arribar a
l’ample coll de Quatre camins.
A Quatre camins es creuen els camins d’Alcudia a Matet i d’Algimia a Villamalur, des d’ací a
l’esquerra anem a Algimia i a la Ràpita i la Lastra, recte baixem al camí asfaltat des de
Villamalur a Matet, i a la dreta, per on seguim una pista ens condueix a la Nevera de
Villamalur.
Al costat mateix del coll hi ha una caseta que ens pot servir d’aixopluc en cas de mal oratge, i
des del coll mirant al NW vorem a l’hivern els cims emblanquinats de Javalambre. A la
primavera els bancals de cirerers es cobreixen d’un altre blanc, i a l’estiu sempre trobarem un
airet fresquet a la sombra dels pins. Per tant qualsevol època de l’any és bona per a pujar ací.
Seguint per la pista de la dreta fem uns quants metres de pujada per a passar a l’ombria de la
muntanya on hi ha un bonic bosc mixt de pins i roures.
Arribem a la nevera de Villamalur, que encara conserva un arc dels que suportaven la teulada.
Després d’observar les restes materials del comerç de la neu, tant important entre els segles
XVII i XIX agafarem una senda que mou a l’esquerra d’uns bancals, per la vora d’una
tanca de fil d’aram.
46

Només són 200 metres de senda que ens separen d’una pista que hem de seguir a la dreta
fins al final.
La pista planeja seguint a cota la capçalera del barranco del Tajo fins arribar a una replaça on
s’acaba, just davant de la porta d’uns bancals de cirerers voltats per una tanca de ferro per a
impedir l’entrada dels porcs senglars.
Des d’ací hem de seguir una senda que mou cap al Nord seguint el canvi d’aigües per tota
la carena de tossals. Es tracta d’un d’eixos trossos de senda tan bonics que encara queden per
la serra. La senda passa per sota d’un bosc mixt d’alcornocs i pins vers, en alguns llocs amb
molt poc sotabosc de forma que presenta alguna dificultat per a seguir la senda; cal però no
deixar en cap moment la carena fins arribar a un coll per on passa el GR. Seguim tota l’estona la
ratlla de terme entre Sueras i Villamalur.
Des del coll per on passa el GR-36 hem d’agafar-lo a la dreta de baixada en direcció a
Alcudia. Baixem per un bosc similar al que duiem fins que ens fiquem dins d’un barranquet que
baixem per a fer cap al barranc de Castro, que en este lloc porta una poca aigua i que travessem
per a pujar a una cruïlla de pistes.
Hem de seguir la pista de l’esquerra, avall, abandonant el GR. Anem baixant per la dreta
del barranc, i als pocs metres passem per l’entrador a la font de l’avellanar que havíem agafat a
l’anada. Refem el camí avall fins a la font de Castro completant així el recorregut.
El recorregut total que haurem fet són 13 km, que a una mitjana de 3 km/hora, el podem fer en 4
hores. Si anem molt de pressa podem fer-lo en poc menys de 3 hores.
47
12.62 km 916.56 mts
400
450
500
550
600
650
700
750
800
850
900
0.00 1.00 2.00 3.00 4.00 5.00 6.00 7.00 8.00 9.00 10.00 11.00 12.00

Caseta de quatre camins.
48

DE LA FUENTE DE LA CALZADA A ALCUDIA
PEL PIC D’ESPADÀ
Eixirem des de la Fuente de la Calzada, travessant un pontet sobre el barranquet que sol dur
aigua i pujant als Corrales del Agua Negra , a l’arribar als corrals i després de transpondre un
xicotet collet, deixarem la senda principal per desviar-nos a la dreta per una senda que baixa.
Des d’ací podrem vore als nostres peus el Barranco del Agua Negra i el Barranco Malo, que
conflueixen enfront nostre. Ens trobem a un dels racons més interessants de la serra, i
no de bades la fundació Bancaixa ha comprat bona part de les terres que ens envolten per a
preservar-les.
Baixem al barranc, on trobarem una senda que hem de seguir a l’esquerra. En aquest punt el
barranc sol dur sempre aigua. Podem entretindre’ns observant la vegetació de ribera que
acompanya el barranc: baladres, salzes, canyes i joncs, etc.
Tot remuntant el barranc, arribarem a un forcall de senders, just després de passar el lloc on
s’uneixen els dos barrancs. Hem de seguir per la senda de l’esquerra.
Si l’any ha sigut plovedor o anem després de fortes pluges haurem d’anar travessant el barranc
en repetides ocasions, mirant on posem els peus. Sinó senzillament disfrutarem del passeig
sentint la remor de l’aigua que corre al nostre costat, encara que a l’estiu també el podem trobar
quasi sec.
A la vora del barranc cal prestar atenció als líquens blancs, a les falagueres i als polipodis i les
falzies. Per tota l’ombria podem observar cerveres, nogueroles i altres arbustos que perden la
fulla i que acoloreixen de roig la tardor. Tot i això la millor època de l’any per a visitar-lo
49
El Pic d'Espadà des del baranco del Agua Negra.

tal volta siga la primavera, si és plovedora.
Arribats cap al final del barranc, la senda ix per la dreta, per baix d’uns noguers, i després d’un
curt tram d’escales arriba a una pista que hem de seguir a l’esquerra. Als pocs metres es junta
amb una altra pista que seguirem recte. Després de passar per un bonic i ombrívol alcornocal,
arribarem a la Fuente de la Parra,
on podrem fer un glop d’aigua fresca i descansar un poc, doncs ja durem ben bé una
hora de marxa.
Seguim pista enllà planejant, i quasi mig quilòmetre després hem d’agafar una altra pista que
ens pilla a contrapèl a la dreta, si vullguerem acurtar l’excursió només caldria seguir recte fina
la cova de l’estuco a 1 km.
La nova pista que seguim s’enfila cap amunt per entre un alcornocal i en poc més d’un
quilòmetre arriba al coll de la Mina amb una gran replaça des d’on una pista a l’esquerra, en
més mal estat s’enfila cap al cim d’espadà.
Quan s’acaba la pista continua senda fins al capdamunt de la carena on trobem una senda amb
traces de PR que seguirem a la dreta cap al pic (a l’esquerra de retorn).
En poc més de deu minuts de dura pujada i ajudant-nos en la part final amb les mans
arribem al Pic d’Espadà, fita senyera de la serra a qui dona nom.
Des del seu cim podem deixar correr la vista per tota la vall de Sogorb, i la Serra Calderona al
fons, fins a Penya Escàbia i el nevat Javalambre; a la llunyania distinguirem l’Alto de Santa
Bárbara, i més a prop els principals cims de la serra; si ens fixem a l’esquerra de Penyagolosa es
veuen les muntanyes de Gúdar, millor en hivern quan hi ha neu, i a l’esquerra les serres i planes
del Maestrat; i darrere la plana les illes Columbretes, i en dies de visibilitat realment
excepcional l’illa de Mallorca.
Després de dos hores de marxa, començarem el descens desfent el camí anterior, fins
l’encreuament de senders, i resseguint la senda que pel canvi d’aigües ressegueix el llom de la
serra.
Un quart d’hora més tard arribarem a una bifurcació. La senda principal per on continuen les
traces de PR segueix recte per l’esquena de l’Espadà fins a la Nevera d’Algimia, però nosaltres
continuarem a la dreta, baixant per l’ombria coberta de pins i brugueres.
La senda busca un rellomet entre el Barranco del Zurrón i el de la Juliana i passa a sota de la
Cantera de Barberan en un dels trossos més bonics de tota la Serra. Ací la senda passa entre un
bosquet de castanyers i cirerers que s’arrapa a les roques i passa en balcó per damunt d’un
pedregal que s’enfonsa al Barranco del Zurrón.
L’alcornocal de la solana deixa pas a un pinar madur, amb un sotabosc abundant de brucs. Als
racons més humits podem trobar castanyers i cirerers de pastor i, conforme baixem, anirant
apareixent les sureres.
La baixada és molt llarga i, quan ja portem més de mitja hora de baixada hem de deixar la senda
que segueix pel rellmet (i fa cap a la carretera d’Algimia) per girar a la dreta per una senda que
baixa cap al Barranco de la Juliana i el travessa.
A l’arribar a la falda del pic les sureres es fan més grans i velles i en trobem algunes caigudes i
mortes.
La senda aboca a una revolta de la carretera d’Aín a Alcudia, hem de seguir a la dreta uns
metres per desviar-nos a l’esquerra per una pista que baixa per dalt del Barranco de la Chelva i
passa per dalt de lla fuente de la Balseta.
50

El paisatge canvia completament i el rodeno deixa pas a la calcària i les sureres desapareixen
per deixar pas a les carrasques i roures, però sobretot, pins, acompanyats de romer, coscoll i
argilaga.
La pista deixa pas a una senda que per entre vells bancals abandonats baixa al Barranco de
Báguena i seguint-lo arriba al llit del Barranco de la Chelva, on creixen arreu el baladre, els
salzes i les canyes.
Arribem així a la Cueva del Toro, d’on ix un bon doll d’aigua que es canalitza fins a una bassa
per regar les hortetes que s’estenen des d’ací cap a la part baixa de la vall.
Descartem una senda que travessa el barranc i puja a la carretera i seguim per una senda que
ressegueix el barranc, passant per alguns rodals de roures i carrasques que alternen amb bancals
abandonats i d’altres encara treballats.
La senda travessa un parell de vegades el barranquet, amb aigua, i n’ix per a pujar entre les
hortes d’Alcudia fins al poble.
51
La fuente del Toro.
Distancia: 11.95 km12.14 km4.71 km/h
6.87 km4.21 km
4:392:35
m
400
500
600
700
800
900
1000
1100
1200
0 km 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

DE FUENTES A TORRALBA
La Poza Negra.
Eixim des de la plaça de Fuentes per la vora del riu cap a la fuente el cañar i seguim una
pista formigonada que travessa el río pequeño enfilant-se de l’altra banda per una vertent
coberta d’una atapeïda vegetació que ha crescut després del greu incendi que a l’estiu del 94 va
cremar totes les montanyes que ens envolten.
El camí pren altura sobre el riu i ens permet disfrutar d’unes boniques vistes sobre les hortetes,
els tolls i els salts d’aigua del riu.
Al llarg de tota l’excursió podrem vore els efectes de la crema del 94: troncs cremats, zones
sense arbres, i també bosquets i rodals que es van salvar de l’incendi, així com també la força de
regeneració de la natura en forma d’espessos bosquets de pinatells, joves roures que creixen
amb força i argelagues i romer que no deixen un pam de terra nua.
Cal reconèixer la funció de les argelagues retenint el sòl i cobrint-lo evitnat l’erosió de la terra;
protegint amb les seues punxes els plançons de pins i roures de la boca de cabres i ovelles,
creant una catifa d’adob en forma de branques seques i creant un àmbient humit i ombrívol a
sota.
A la mitja hora de marxa hem d’agafar una pista que baixa a una caseta. Es tracta de la
fuente del Suro, on hi ha unes taules i aigua fresca. Des d’ací seguim una senda que remonta
el riu per dins i que ens conduirà en uns minuts al pozo negro, lloc ideal per a prendre el bany
a l’estiu, i molt freqüentat.
Des de l’esquerra del pozo la senda remonta un cingle de roca i passa a la part alta, per travessar
després el riu i retornar a la pista que duiem. Si tenim pressa millor continuar per la pista sense
52

30 rutes a peu per la serra d'espadà

30 rutes a peu per la serra d'espadà

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

Similaire à 30 rutes a peu per la serra d'espadà

Similaire à 30 rutes a peu per la serra d'espadà (20)

Plus de xgoterris

Plus de xgoterris (20)

30 rutes a peu per la serra d'espadà