Vegeu la guia didàctica a www.didacticolite.com Una gosseta jove que s'escapa de la família amb la que viu per a cadellar els seus dos primers fills. Preocupació dels joves de la casa sobre el fet i com la vida ens ensenya.Conte sobre la vida a al camp i els aprenentatges que a fer a partir de les experiències amb la vida dels animals, en aquest cas la vida d’una gossa perdiguera.

1. Tula, la gossa perdiguera

2. En un poble molt petit, perdut als Pirineus, hi vivia una
família que estimava molt els gossos.

3. Ja feia dos anys que n’havien arreplegat un de petit. Era un cadell, una
gossa perdiguera d’orelles llargues i ulls melancòlics. Tenia la pell fina
com de vellut. Era tota plena d’unes taques marró com les castanyes
que lluïa damunt la seva pell blanca.

4. En aquella
casa hi
vivien un
nen i una
nena: el
Ton i la
Teresa

5. Els agradava molt de sortir, els dies que no tenien
escola, a passejar la Tula i córrer pel bosc, sense
allunyar-se massa de casa seva.

6. La Tula era una mica entremaliada i, a vegades, es ficava per
entremig dels camps de blat. En Ton sempre l’havia de renyar
molt ja que feia malbé el blat i després no hi havia collita.

7. Un dia, van veure com els seguia un gossot molt gran que semblava que
buscava borina, com si es volgués barallar amb la Tula. Tant el germà
com la germana, tenien molta por i no sabien què fer. De sobte, la Tula
va arrancar a córrer i el gossot va marxar darrere d’ella, semblava com si
juguessin... Cridaven a la Tula de tota la seva veu.
-Tula....Tula...

8. La Tula no els feia cas. Marxava
enllà, enllà i corria de pressa. Van
córrer al seu darrere però aviat la
van perdre de vista.

9. La van anar cridant per tot el bosc fins
que es va fer fosc:
- Tula....Tula...
Però com que la nit queia van
decidir de tornar cap a casa, amb
molta tristesa i sense la Tula.

10. En arribar a casa ho van explicar al pare i a la mare i els
van dir que no s’amoïnessin, que estessin ben tranquils que
la Tula ja sabia tornar i ho faria molt aviat.
I potser portaria una sorpresa, els va comentar la mare.

11. L’endemà, la
mare, el pare i
les criatures
van tornar al
lloc on s’havia
perdut la Tula,
però res, no la
van trobar!

12. Van passar molts i molts dies; els marcaven en un
calendari gran que hi havia a la cuina. Ja tenien coll avall
que la Tula no tornaria.

13. Al cap d’un temps, passejaven els infants pel bosc i els va
agafar de sorpresa una pluja desfermada. Plovia a bots i
barrals. Corre que correràs, van arribar a una barraca de
vinya. Van entrar tan de pressa que no es van adonar
que tenien companyia.

14. Tot d’un plegat, la Teresa va veure en la foscor del fons de
l’espai, uns ulls lluents que els fitaven i s’acostaven a ells. Es
van anar enretirant amb ganes de posar-se a córrer, però
sense espai per fer-ho.

15. Quina sorpresa quan aquell
personatge que els venia al damunt
va passar pel llindar de la porta i la
llum grisa de la pluja els va
permetre de veure que no era ningú
més que la Tula... la seva tan
enyorada Tula!!!
Van veure també que venia cap a
ells tot remenant la cua i posant el
llom per a rebre una carícia.
Tots dos li parlaven com si l’animal
els pogués entendre:
- Tula!!! Per què vas marxar?
- Que ja no ens estimaves?
- Tornaràs amb nosaltres de seguida
que acabi de ploure?

16. Amb tota la conversa, les carícies i les
abraçades, va passar una llarga estona i
va parar de ploure. La Teresa va dir:
- Anem, marxem cap a casa, Tula! Que
el pare i la mare també estaran molt
contents!
Tant el germà com la germana van
començar a caminar cap a fora de la
barraca.
La Tula, però, no els seguia. La cridaven,
però res, no venia. En Tom va fer el gest
d’entrar a buscar-la però la va veure que
sortia amb un cadell entre les dents. Els el
va posar a terra, davant els peus i el van
agafar, acaronar, petonejar... quina alegria,
saltaven de felicitat...

17. - Mira Teresa, va dir en Ton, la sorpresa que va dir la mare.
- I, què n’és de fi!!! Li posarem Dolç!
- Vinga, Tula, cap a casa! JA TINDREM CURA DEL TEU FILLET, li van
dir amb molta intenció per tal de ser convincents.

18. Però la Tula tornà a entrar a la barraca, encara
no era moment de seguir-los perquè va tornar a
sortir amb un altre cadellet a la boca... una
situació emocionant.
Es van quedar parats.
- Si tu en aquest que guardes a la mà li dius
“Dolç” doncs jo en aquest altre li diré “Salat”, va
dir el Ton. El van agafar i, com a l’altre,
l’omplien de carícies i li donaven escalfor.

19. I la Tula, amb la cua
molt dreta, va passar
davant el noi i la noia i
va caminar fins a casa.
Prou que sabia el camí!
Ara ja podem marxar o encara en tens
més de gossets?

20. La Tula va ser mare
temps enllà,
Dos fillets va cadellar
Un es va dir Dolç,
l’altre Salat
I vet aquí que el
conte s’ha acabat.