Morfologia i sintaxi del pronom (i adjectiu) relatiu en llatí.

2. SINTAXI.

3. 1.Morfologia. 1.1.Quadre. SINGULAR PLURAL MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE NOMINATIU QUI QUAE QUOD QUI QUAE QUAE ACUSATIU QUEM QUAM QUOD QUOS QUAS QUAE GENITIU CUIUS QUORUM QUARUM QUORUM DATIU CUI QUIBUS ABLATIU QUO QUA QUO QUIBUS

6. Dat.sg. m-f-n amb -I : quo -i ► cui .

8. Nom.sg.f.: qua -i ► quae .

10. Els antics dat.pl.m-f-n i abl.pl.m-f-n eren quis ( ◄ qu -is ), substituïts després per quibus ( ◄ qu -ibus ).

11. 2.Sintaxi. 2.1.Generalitats. E l relatiu introdueix proposicions subordinades adjectives . Aquestes proposicions s'originen en la fusió de dues oracions relacionades per un element comú a les dues, al qual substitueix el relatiu; així en: Milites laudamus; virtus militum magna est (“ Lloem els soldats ; el valor dels soldats és gran ”). veiem que l'element en comú és la paraula ' miles ', en ac.pl. a la primera oració ( milites ), de la que n'és complement directe, i en gen.pl. a la segona ( militum ), en què és un complement nominal del substantiu ' virtus '. Per tal d'evitar la repetició podem fer dues coses: 1) Substituir en la segona oració la paraula comuna per un pronom fòric en el mateix cas, nom- bre i gènere que ella: ► Milites laudamus; virtus eorum magna est ( “Lloem els soldats ; el valor d'ells és gran” ). 2) Substituir en la segona oració la paraula comuna per un pronom relatiu en el mateix cas, nombre i gènere que ella, fusionant així les dues oracions independents en una sola, això sí, composta per subordinació: ► Milites , quorum virtus magna est , laudamus ( “Lloem els soldats , el valor dels quals és gran” ). Altres exemples els podem veure ací: 1 . Gallia est omnis divisa in partes tres; unam partium incolunt Belgae ► Gallia est omnis divi-

12. 2.1.Generalitats (cont.) sa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae ( quarum , gen.pl.f. = partium , gen.pl.f.). “ La Gàl·lia està tota dividida en tres parts ; una de les parts l'habiten els belgues” ► “La Gàl·lia està tota dividida en tres parts , una de les quals l'habiten els belgues.” 2. Belgae proximi sunt Germanis ; Germani trans Rhenum incolunt ► Belgae proximi sunt Ger- manis , qui trans Rhenum incolunt ( qui , nom.pl.m. = Germani , nom.pl.m.). “ Els belgues són veïns dels germànics ; els germànics viuen a l'altre costat del Rin” ► “Els belgues són veïns dels germànics , els quals viuen a l'altra part del Rin.” 3. In eo itinere persuadet Castico ; Castici pater regnum in Sequanis multos annos obtinuerat ► In eo itinere persuadet Castico , cuius pater regnum in Sequanis multos annos obtinuerat ( cu- ius , gen.sg.m = Castici , gen.sg.m). “ En eixe viatge persuadeix Càstic ; el pare de Càstic havia tingut el poder molts anys en- tre els sequans” ► “En eixe viatge persuadeix Càstic , el pare del qual havia tingut el po- der molts anys entre els sequans”. Usualment, i com que nosaltres veiem la proposició de relatiu formada i no la seua gènesi, solem parlar de relatiu i d' antecedent del relatiu , anomenant així el substantiu –o pronom– al que el relatiu està substituïnt en la segona oració original; així, en els exemples anteriors diríem que 1. partes és l'antecedent de quarum ; 2. Germanis , de qui ; i 3. Castico , de cuius .

13. 2.1.Generalitats (cont.) Evidentment, i com podem veure als exemples, antecedent i relatiu no tenen cap raó per a anar en el mateix cas ja que pertanyen a oracions diferents on cadascú d'ells desempenya una funció sintàctica diferent: Belgae proximi sunt Germanis ; Germani trans Rhenum incolunt CI Subj Belgae proximi sunt Germanis , qui trans Rhenum incolunt CI Subj Això sí, com que en el fons relatiu i 'antecedent' són la mateixa paraula, sí que coincidiran forçosament en gènere i nombre: Germanis : masc.pl. qui : masc.pl. D'altra banda, alguna vegada podem trobar al relatiu exercint-hi no de pronom, sinó d'adjectiu, p.e.: Adventum tuum cognovi, qui nuntius mihi gratissimus fuit , “Vaig conéixer la teua arribada, no- Subj tícia que (lit.: “ la qual notícia ”) em va ser molt grata” .

17. Monteil, P.: Éléments de phonétique et de morphologie du latin . Nathan. Paris, 1979.

18. Segura Munguía, S.: Gramática latina . Universidad de Deusto. Bilbao, 2004.