Comentari PAU de "Apol.lo i Dafne" de Bernini.

1. Gian Lorenzo Bernini:
Apol·lo i Dafne

2. Fitxa tècnica
 Títol: Apol·lo i Dafne.
 Autor: Gian Lorenzo Bernini







(Nàpols, 1598 – Roma, 1680).
Cronologia: 1622-1625.
Tipologia: escultura exempta.
Materials: marbre.
Mides: 2,43 m (alt).
Estil: barroc.
Tema: mitològic.
Localització: Galleria Borghese
(Roma).

3. Obra del mateix autor
David (1619).

4. El rapte de Proserpina
(1621-22).

5. Sant Longinos (1622).

6. Sepulcre del Papa Urbà VIII
(1628-1649) .

7. Éxtasi de Santa Teresa
(1645-1652).

8. Lluis XIV (1665).

9. Biografia de l’autor
 Gian Lorenzo Bernini fou l’escultor més
destacat del Barroc italià. Bernini va
aprendre l’ofici amb el seu pare Pietro, un
escultor manierista de certa anomenada.
Aquest va posar el seu fill en contacte amb
el cardenal Scipione Borghese, per a qui va
fer, quan tenia poc més de vint anys, un
gran nombre d’escultures en les quals va
mostrar un domini tècnic tan sorprenent
com precoç.
 Després de l’elecció del papa Urbà VIII, l’any 1623, Bernini va
esdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia i
de Roma. En aquest període va realitzar molts encerres, entre
els quals destaca el famós baldaquí de la basílica de Sant Pere
del Vaticà. L’any 1644, l’arribada del papa Innocenci X va
significar una aturada de la Pietro Bernini: Sant Joan Bautista.
seva trajectòria i no va reprendre
l’activitat fins el nomenament d’Alexandre VII.

10. Descripció formal
 Damunt una base rocallosa hi ha els cossos juvenils d'Apol·lo i
Dafne. El primer, representat just al moment de tocar la seva
estimada, i ella, sorpresa en el moment mateix de la seva
metamorfosi en llorer. El conjunt té una composició dinàmica i
helicoïdal, visible sobretot en la curvatura que pren l’anatomia
de Dafne en el moment de la transformació.
 El valor principal d’aquesta peça rau en l’habilitat
extraordinària de l’artista, que ha estat capaç de transformar
un bloc de marbre fred i estàtic en una imatge de gran tensió i
moviment. L’encert és tan gran, que aconsegueix que
l’espectador intueixi la seqüència completa de la història. Això
queda reflectit perfectament en la figura de la nimfa, els peus,
les cames i les mans de la qual van prenent una morfologia
vegetal.

11.  El treball escultòric és d’una gran qualitat, i malgrat haver
estat dissenyat per ser vist des d’un únic punt de vista
privilegiat, Bernini en va treballar amb precisió fins i tot els
detalls més petits. Aquest aspecte es tradueix en una
excel·lent representació de l’expressivitat dels rostres –
sobretot el de Dafne- i en la magnifica diferenciació de
textures utilitzant un mateix material: aspres per representar
les roques i el llorer que creix, i summament suaus i polides
per reforçar la sensualitat de l’anatomia dels dos personatges.
 Bernini va treballar el potencial dramàtic de la llum creant un
gran nombre de zones de clarobscurs per mitjà d’incisions
situades de manera molt meditada, com ara el clot dels ulls. En
aquest sentit, també és remarcable el tractament de les
textures del marbre, que assoleixen un major grau de
poliment en l’anatomia dels personatges.

12. Temàtica
 Segons el que explica Ovidi a les Metamorfosis, Eros, enfadat
amb Apol·lo perquè aquest havia fet burla de la seva perícia
amb l’arc, va disparar al déu una sageta d’a or amb la punta
d’or mi a la nimfa Dafne una sageta de rebuig amb la punta de
plom. Apol·lo colpit d’amor per Dafne, va perseguir la nimfa
pels boscos fins que aquesta, acorralada, va demanar ajuda al
seu pare, el riu Peneu, que la va transformar en llorer (daphne
en grec). Apol·lo, obligat a renunciar a la jove, va teixir una
corona de llorer amb les fulles de l’arbre i va decidir portar-la
sempre amb ell per coronar els poetes i els militars victoriosos.
Antonio del Pollaiuolo: Apol.lo i Dafne.

13.  Durant l'Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretar com a
símbol de castedat, i aquesta simbologia es va mantenir fins al
segle XVII. Potser aquesta lectura va ser l’argument per
justificar la presència d’aquesta al palau del cardenal
Borghese. De tota manera, a causa de les crítiques de
religiosos més puritans, el cardenal va afegir a la base de
l’escultura un díptic que aconsella sobre les desgràcies
derivades de l’ímpetu amorós: “L’amant que cerca el plaer de la
bellesa fugissera / s’omple les mans de fullaraca o cull fruits
d’amarguesa”.

14. Models i influències
 Bernini va conservar, de l'herència del Renaixement, l’adopció
del punt de vista únic i la recuperació de temes mitològics, i ho
va combinar, com ho havia fet abans Giambologna, amb l’ús
manierista de la composició concebuda per tal de dotar les
figures d’un major dinamisme. Per això va trencar les
restriccions imposades per l’ús d’un bloc de marbre únic i va
arribar a combinar aquest material i el bronze en una mateixa
escultura.
 L’escultura de Bernini està considerada el paradigma de
l’escultura barroca i supera l’obra de qualsevol altre escultor
del seu temps. Bernini assenyala en gran manera l’itinerari que
seguirà l’escultura occidental durant el segle XVIII fins al
Neoclassicisme.
Giambologna: Rapte de les sabines.
Pietro Bracci: Neptú. Fontana di Trevi