1. T-1 LUCIUS, PUER ROMANUS.ITALIA ANTIQUA

2. VOCABULAI: LLATÍCATALÀ Salve Hola Foedus Lleig FoedaFea Vale Adéu Narratio Narració Sed Però Quoque També Nam Ja que Pulchra Guapa Laeti Contents Iratus Enfadat Puella Noia Pueri Nois Ubi On Magnus Gran Parvus Petit

3. VERB SER Ego sum Tu es Ille/ illa est Nos sumus Vos estis Illi / illaesunt

4. GRAMÀTICA

5. Els conceptes de flexió Les terminacions d’algunes paraules varien segons el gènere, el nombre i la funció. Les modificacions en les terminacions o morfemes finals de les paraules que indiquen la funció sintàctica s’anomenen flexió. Les diferents formes que presenten les paraules segons la funció s’anomenen cas.

6. El cas nominatiu Les oracions del predicat nominal, estan formades per un subjecte, un verb copulatiu i un atribut. El cas nominatiu serveix per expressar les funcions de subjecte i atribut.

7. L’alfabet llatí i la seva pronúncia C i ch pronunciar-les k La g, sona com la g sempre Qu/gu + vocal , la u sempre sona, per tan quissemore es llegeix qüis. La ll s’ha de pronunciar com la nostra ela geminada, ille. Ph es pronuncia f La z té el so de ds. El llatí no té accents gràfics. És important saber que no hi havia paraules agudes. Eu, ae, i oe són els únics diftongs, no podem separar les vocals en pronunciar-los.

8. HISTÒRIA – ITALIA ANTIQUA

10. Júpiter quan va ser més gran va buscar a un cosí seu que tenia pocions màgiques. Aquest li en va donar una per vomitar. Júpiter li va donar al seu pare la poció màgica i Cronos va vomitar a tots els seus fills.

12. Noms antics per a una terra antiga, els vells noms d’Itàlia El territori d’Itàlia ja era conegut pels antics navegants i colonitzadors grecs. Els viatges de la Mediterrània van batejar, el lloc, com a Hespèria (terra de ponent) Un altre nom va ser Ausonia derivat d’un nom d’un viatger que es deia Ausó, fill hipotètic d’Ulisses. Altres autors grecs van aplicar a la part meriodional de la península itàlica el nom d’Enòtria (o terra de vi) Itàlia té també un origen llegendari, Ítal, fill de Telègon va ser considerat per la tradició vom a míic rei dels enotris i de la tribu dels sículs. Segons una altra tradició, Itàlia significa “país dels vedells”.

13. Antics territoris i pobles de la Itàlia peninsular Itàlia està dividida en dues grans àrees ben diferenciades: La Itàlia continental, vorejada per la serralada imponent dels Alps i amb la planura del Po com a xona més destacada. La Itàlia peninsular (la famosa bota italiana), serralada dels Apenins com a línia divisòria, des del golf de Gènova fins a l’extrem sud-oriental de la península. En l’antiguitat, el territori italià es trobava dividit en onze districtes.

14. I. Laci i Campània En l’àrea que comprenia el Laci (Latium) i la Campània va ser fundada Roma, just a la frontera amb el territori dels etruscos. Hi havia unes terres de cultiu i unes pastures excel·lents i també hi abundaven les aigües termals, que eren molt apreciades pels romans. Els colonitzadors grecs es van instal·lar a Cumes, a prop de Nàpols. Aquesta zona es coneix amb el nom de Camp Flegreus (camps ardents) perquè hi havia el volca Vesuvi que origina solfrates, llacs i grutes. En una d’aquestes grutes situaven una dels anomenades sibil·les o profetesses, que va visitar Enees abans d’arribar al Laci, així com el mistetios llac Avern, que donava accés al món subterrani.

15. II. Apúlia i Calàbria Zona, situada a l’extrem sud-oriental. Disposava dels ports de Bari, Bríndisi i la colònia grega Tàrent, els dos últims a la península de Calàbria. L’interior estava poblat per la tribu dels oscs.

16. III. Lucània i Bruci Limitada pel nord-est amb els territoris colonitzats pels grecs des del segle VIII aC a la Campània, la regió de la Lucània i del Bruci era una zona abrupta, per la serralada dels Apenins meridionals. S’hi van fundar nombrosos llocs costaners, com Síbaris, Crotona, Posidònia i Reggio.

17. IV. Samni; V. Picè; VI. Úmbria Les antigues tribus itàliques formava regions a la part oriental i central de la península italiana: el Sammi, el Picè i l’Úmbria. Els volscos, hèrnics, eques, umbres, sabins i samnites van caure poc a poc sota l’expansió romana. L’inici del segle III aC, a la Itàlia central va ser conquerida definitivament per Roma.

18. VII. Etrúria A la costa del mar Tirrè, en el que ara és la Toscana, hi havia Etrúria, la regió habitada pels etruscos. Aquest poble s’organitzava mitjançant una federació de ciutats: Volterra, Tarquínia, Vulci, Veïs, etc., les quals van viure un període d'esplendor cap al segle VI aC. Van mantenir un clar domini sobre una àrea que s’estenia des del Po fins a la Campània, on gairebé tots els experts coincideixen a afirmar que van fundar la notable ciutats de Càpua. Dos dels últims reis de oma van ser d’origen etrusc: TraquiniPrisc i Luci Traquini el Superb, fins que l’últim en va ser expulsat i va ser provlamada la República.

19. VIII i XI. La Gàl·lia Cisalpina Dos districtes, d’origen gal a la planura del Po, pobles força bel·licosos.

20. IX. Ligúria; X. Venècia A l’extrem nord-occidental Venècia. És probable que el príncep troià Antènor guiés fins allà la tribu dels vènets.

21. L’illa de Sicília Trinàcria, l’illa de les tres puntes. Els primers pobladors, van ser els sicans. Una antiga divinitat de caràcter volcànic, el déu Adanors, va ser identificada amb el déu grec que van portar els colonitzadors. Va ser una zona conflictiva perquè tenia assentaments no tan sols grecs, sinó també cartaginesos. Després de la primera Guerra Púnica entre els romans i cartaginesos, l’illa va passar a ser territori romà (241 aC).

22. El jardí de les Hespèrides L’occident d’Europa, relacionat en la imaginació clàssica amb nombrosos personatges i llocs mítics, com el jardí de les Hespèrides, una arbreda esplèndida on creixen uns arbres que donaven com a fruit unes pomes daurades que feien immortal qui en menjava. Aquest jardí procedia de les pomes que Gea, la deessa de la terra, havia regalat a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus i estava vigilat constantment per les nimfes Egle, Erítia i Hespera. Era una terra meravellosa amb unes fonts d’on brollava ambrosia, l’aliment dels déus, i on la felicitat regnava eternament.

23. El darrer treball d’Hèrcules Jardí de les Hespèrides, relacionades amb el setè treball que el rei de Micenes, Eristeu, va imposar a Hèrcules, durant els dotze anys que el va tenir al seu servei. Consistia a robar les pomes d’or d’aquest jardí. Hèrcules va demanar al gegant Atles, que robes les pomes per a ell. Atles sostenia la volta del cel, i Hèrcules es va oferir a substituir-lo per pagar-li l’encàrrec. L’Atles va aconseguir les pomes sense dificultat, després va pensar que li convenia dur ell mateix les pomes a Eristeu, mentre l’heroi es quedava carregant el cel. Hèrcules va ser prou hàbil i el va enganyar dient-li que aguantés un moment tot aquell pes. Quan Atles ho va fer, Hèrcules va agafar les pomes i se’n va anar a l’instant. Segons una altra llegenda, Hèrcules va matar Ladó una serp gegant o drac de cent caps que vigilava el jardí i va collir ell mateix aquells fruits daurats.

24. La torre d’Hèrcules Explica una llegenda, què Hèrcules va matar un gegant anomenat Gerió després de tres dies de lluita llargs i durs. Finalment Hèrcules va tallar el cap al seu enemic hi va fer aixecar una torre a sobre. El model de far més conegut per les seves representacions en mosaics, monedes, claraboies i altres objectes és el famós far d'Alexandria. La Hispània romana segurament disposava de nombrosos fars, però l’únic que es conserva i que encara està en funcionament és la torre d’Hèrcules, a la Corunya.