Article del diari ara.cat 31 de desembre de 2013

1. JORDI LLAVINA | Actualitzada el 31/12/2013 00:00
Joan Vinyoli, veu que
celebra
Hi ha un poema de
Vinyoli,
del
llibre
Realitats (1963), que, a
parer meu, constitueix la
definició més crua i bella
de la radical vocació
d'un poeta autèntic. En
el seu cas, un poeta que
va haver de viure, o de
sobreviure, en un medi
tan hostil com el de l'Espanya de la postguerra, que no afavoria gens aquesta vocació, sobretot
tenint en compte que, per acabar-ho d'adobar, el poeta barceloní es va entestar a escriure en
una llengua tenaçment perseguida com ho va ser la nostra durant tantes dècades. Du per títol
Autoretrat, amb fang i robins. Els dos elements de la coordinació ja donen compte de la
dualitat de visió que enclouen els versos. D'una banda, en la part fosca, "murs informes de
runa", "clavegueres vessant aigües residuals". De l'altra, en la lluminosa, "dia blau", "corba
d'onada", "roca encesa pel crit del sol". L'autoretrat líric acaba fent triomfar la vocació
inajornable, el numen, per sobre de la grisa realitat: "I cremo tot en cant" (un hemistiqui, per
cert, que va servir per titular les actes del Primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, celebrat a
Santa Coloma de Farners l'octubre del 2004).
Iniciem un any que ha de ser molt rellevant per al coneixement i la difusió de l'obra d'un dels
més grans poetes que ha donat la llengua catalana en el segle XX: Joan Vinyoli i Pladevall.
Aquest 2014 hauria fet cent anys. També aquest any en farà trenta de la seva mort. Espriu, de
qui acomiadem un any fruitós de celebracions i d'impactes, no va dubtar gens a dir: "Donaria
tota la meva obra per un vers de Vinyoli". Abans, Riba, el mestre, ja l'havia ungit amb el favor
de la seva amistat, i, des de ben d'hora, va tenir la intuïció que l'autor de Tot és ara i res
arribaria lluny ("Aquesta gran poesia -va escriure-li en un volum de les seves traduccions
d'Èsquil, a tall de dedicatòria-, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe"). És un fet que, entre
la gent de la cultura, Vinyoli recull aplaudiments i, fins i tot, mereix reverències. No conec un
altre nom de qui tants poetes d'ara se'n sentin deutors, si no hereus i tot. Tot això és cert. Tant
com ho és que, entre la població en general, Vinyoli continua sent un desconegut. La meva
comesa principal com a comissari de l'Any Vinyoli -que organitza el departament de Cultura de
la Generalitat per mitjà de la ILC- serà, doncs, que el nom de l'autor comenci a sonar molt més
que no ho ha fet fins ara. Arreu: a l'escola i als mitjans, als carrers i a les biblioteques, als
mercats i als bars.
Jo en vaig sentir per primer cop la fiblada (o l'esgarrifança, en l'expressió de Comadira) l'any
1984, el de l'aparició del seu penúltim llibre, Domini màgic. En el poema Joc, Vinyoli fa servir el
pretext del billar: la nostra vida -apunta- és com una bola de billar, que "rodola empesa
sempre pel tac sinistre". Aquella veu patètica i terrible del poema associada a la bola de vori

2. reclama al "jugador empedreït" que la retiri del feltre verd. "No puc ja més", s'exclama. I és
que, exhausta de rodar, la bola -la consciència del poeta vell- vol "sentir com, inactiu, el vori es
fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc".
En llegir per primer cop aquests versos magnífics, jo comptava setze anys, i vaig sentir la
fiblada, o, més aviat, un trasbals. Mai fins llavors no havia sigut tan conscient de la veritat
lírica, ni de la seva funció insubstituïble. Llavors vaig tirar enrere, i vaig començar a llegir tota la
poesia de l'autor. I de seguida vaig entendre com de gran, i com de fondo en l'exercici i la
realització del seu talent i del seu do, és el poeta Vinyoli.
La de l'autor de Vent d'aram és una poesia susceptible de ser estimada i compartida per molts
lectors, una obra rica i rigorosa, que va beure, primer de tot, de la nutrícia font de Rilke. Com
recorda Pep Solà en la seva biografia, Vinyoli creia que "ésser poeta és una de les poques coses
que val la pena en aquest món". Hi va dedicar -hi va consagrar- tota la seva vida. Els seus
versos proclamen "l'antiga força de la mà de l'home". En el poema Primer d'any, el jo que parla
convida una altra persona a fer "alguna cosa junts". I tot allò que, d'entrada, li suggereix de fer
plegats comparteix amb la meravella del fenomen poètic una mateixa llei de miracle:
"Inventarem un núvol / de foc? Desviarem un riu? / Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?"
Espero que, durant l'Any Vinyoli, i gràcies als versos de l'autor -a la seva fonda, joiosa i
torturada veritat-, ens vegem amb cor d'emprendre grans projectes com aquests. I, sobretot,
el de llegir-lo i gaudir-ne.