TIPUS DE POSICIONS D'UNA RECTA. VERITABLE MAGNITUD.
Dos Redaccions Sociolinguistica09
1.
Com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials i diverses situacions
polítiques, econòmiques i socials, dues llengües poden començar a conviure dins d'un
mateix lloc. En aquest moment té lloc diferents l'anomenat bilingüisme. És corrent
escoltar parlar d'un bilingüisme social, on la pràctica de les dues llengües al mateix
nivell afecta a col∙lectius sencers, tanmateix aquest tipus de bilingüisme és un mite ja
que dins d'un territori no poden dominar dues llegües al mateix nivell. Aquells que
veritablement sí poden existir són: el bilingüisme individual, que afecta a cadascú dels
habitants i el bilingüisme territorial, en el qual dins d'un país trobem geogràficament
ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques.
El bilingüisme és sempre un element de risc ja que pot conduir al conflicte
lingüístic a la substitució lingüística, una situació en la qual els dos sistemes lingüístics
competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos
àmbits d'ús. El procés mitjançant el qual la llengua forastera B comença a ocupar els
àmbits d'ús d'una altra en el territori propi, llengua A s'anomena disglòssia. Això
implica un predomini de la llengua B en usos formals i públics mentre que l'altra, la
llengua A, quedarà restringida als registres informals i privats. És en aquest cas quan
diem que la llengua A és una llengua minoritzada (concepte diferent a llengua
minoritària, que únicament fa referència al nombre d'habitants que la parlen).
Les causes de la diglòssia poden ser vàries: per una banda, la creació de
prejudicis socials i lingüístics sense cap base científica manifestats contra una llengua,
sempre subjectius, que condicionen la predisposició a utilizar o aprendr‐la. D'altra
banda, l'autoodi, propi d'aquells que preferixen usar una llengua B que aquella que
pertany al seu origen, llengua A, de la qual volen distanciar‐se, menyspreant‐la. Aquest
comportament és una falta de lleialtat lingüística, una manca de fidelitat a la història i
cultura que envolten una llengua.
Tot aquest procés acaba amb la substitució cada vegada més intensa de la
llengua A per part de la llengua B. En ocassions és el propi govern d'un territori
determinat qui opta per la substitució de la llengua pròpia per la forastera i impedix
qualsevol moviment en contra. Aleshores parlem de contraplanificació.
Una altra alternativa qual té lloc un conflicte lingüístic és la normalització
lingüística, procés de reposta que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de
parlants de la llengua propia lluitant per la seua desaparició. Aquest procés és possible
gràcies a polítiques i planificacions lingüístiques, activitats que desenvolupa un govern
sobre l'ús de la llengua afectada per tal d'augmentar els parlants, com ara intentar
augmentar la freqüència d'àmbits d'ús i ocupar tots els possibles.
2. Cal distingir el procés de normalització del de normativització, el qual
únicament s'encarrega de la fixació de la norma ortogràfica, mitjançant la creació de
gramàtiques, diccionaris, flexions verbals o estudis lèxics.
Vela, Laura ies clot de l’illot