Investigacio educacio

Investigació i educació

Bases antropològiques i psicosociològiques



Índex

Introducció ...............................................................................................

5

Objectius ...................................................................................................

6

1. La investigació social .........................................................................

7

1.1. La investigació en l’àmbit educatiu ...........................................

7

1.1.1. La investigació educativa al llarg de la història ............

8

1.2. La investigació científica ............................................................

9

1.2.1. Característiques del la investigació científica ...............

11

1.2.2. Alguns conceptes fonamentals : hipòtesis, lleis
i teories ..............................................................................

12

1.2.3. El mètode científic i les ciències socials ........................

12

1.3. Metodologia de la investigació social (paradigmes) ................

14

1.3.1. Metodologia quantitativa (empiricoanalítica) ...............

14

1.3.2. Metodologia qualitativa ...................................................

15

1.3.3. Perspectiva actual de la metodologia
de la investigació social ....................................................

16

1.3.4. La investigació-acció .........................................................

17

1.4. Tipus d’investigació social ..........................................................

19

1.4.1. Investigació experimental ...............................................

20

1.4.2. Mètode de correlació ........................................................

21

1.4.3. Observació natural (també anomenat
mètode etològic) ...............................................................

22

1.4.4. Mètode d’enquestes .........................................................

23

1.4.5. Estudi de casos ..................................................................

24

1.5. El procés de la investigació ........................................................

25

1.5.1. Plantejament del problema .............................................

26

1.5.2. Revisió de la literatura sobre el tema d’estudi ..............

26

1.5.3. Formulació de la hipòtesi de treball ...............................

27

1.5.4. Recollida de dades ............................................................

29

1.5.5. Anàlisi de dades ................................................................

30

1.5.6. Informe final: conclusions de la investigació ................

30

2. Recollida de dades ..............................................................................

31

2.1. L’enquesta ....................................................................................

31

2.1.1. Les preguntes del qüestionari .........................................

32

2.1.2. Aspectes formals del qüestionari ....................................

35

2.1.3. Codificació i tabulació de les respostes ..........................

36

2.2. L’entrevista ..................................................................................

37

2.2.1. Tipus d’entrevista .............................................................

38

2.2.2. Desenvolupament de l’entrevista ...................................

39



2.2.3. Actitud de l’entrevistador ................................................

40

2.2.4. Grups de discussió (o grups focals) ................................

42

2.3. L’observació .................................................................................

43

2.3.1. Modalitats d’observació ...................................................

44

2.3.2. El procés d’observació ......................................................

46

2.4. Històries de vida ..........................................................................

50

2.5. Recopilació documental .............................................................

52

3. L’anàlisi estadística aplicada a la investigació social ....................

53

3.1. Conceptes bàsics en l’estadística ..............................................

54

3.2. Recollida de dades: les variables ...............................................

56

3.2.1. Classificació de les variables ...........................................

56

3.3. Organització de les dades ...........................................................

59

3.3.1. Les escales de mesura ......................................................

59

3.3.2. Taules de freqüència ........................................................

61

3.3.3. Representacions gràfiques ..............................................

68

3.4. Resum de les dades .....................................................................

75

3.4.1. Mesures de tendència central
(paràmetres de centralització) ........................................

76

3.4.2. Mesures de desviació o dispersió
(paràmetres de dispersió) ................................................

80


5

Introducció

La investigació introdueix una certa racionalitat en la pràctica professional dels educadors i educadores que volen conèixer les característiques de
la realitat que els envolta.
Així, doncs, l’educació, com a pràctica professional, implica per part de
l’educador adoptar un rol d’ investigador que li permet trobar resposta als
problemes a què s’enfronta. Dit d’una altra manera: els educadors i educadores han de reflexionar sobre la pròpia activitat per millorar-la.
Al llarg d’aquest crèdit, heu anat treballant els conceptes fonamentals de
psicologia, antropologia i sociologia, i s’ha anat fet referència a la metodologia de treball d’aquestes disciplines. És per això que, per finalitzar
aquest crèdit, us proposem fer una breu pinzellada a la investigació dins
l’àmbit de les ciències socials, una pinzellada que us permeti tenir una visió més àmplia d’aquestes disciplines. Aquesta unitat didàctica, doncs, es
proposa introduir l’alumnat en la investigació socioeducativa com a estratègia per a la millora de la seva pràctica professional.
En el nucli d’activitat “La investigació social”, es fa un repàs de la història
de la investigació educativa i es descriuen les característiques i elements
que configuren el mètode científic. Més endavant, hi ha una explicació
dels diferents mètodes d’investigació social i les fases que segueix el procés de la investigació.
En el nucli d’activitat “Recollida de dades”, s’estudien exhaustivament les
diferents tècniques de recollida de dades amb l’objectiu que els futurs educadors i educadores les emprin en el seu entorn laboral. La idea és que les
puguin utilitzar com a mitjà per obtenir informació sobre la seva realitat i
que en permetin l’anàlisi per tal de guiar la seva futura acció educativa.
Finalment, el nucli d’activitat “L’anàlisi estadística aplicada a la investigació social” conté un resum dels conceptes fonamentals de l’estadística
descriptiva, contingut molt útil per analitzar la informació obtinguda per
mitjà de les diferents tècniques de recollida de dades que s’expliquen en
el segon nucli d’activitat.
Per treballar els continguts d’aquesta unitat didàctica, és convenient anar
fent les activitats i els exercicis d’autoavaluació, i llegir els annexos. En el
cas del nucli d’activitat “L’anàlisi estadística aplicada a la investigació social”, compteu amb un recurs de contingut que us ajudarà a practicar
l’apartat d’estadística.



6

Objectius

En acabar la unitat didàctica heu de ser capaços del següent:
1.

Prendre consciència de la necessitat de conèixer la metodologia
adequada per intentar donar resposta, des de la investigació, als
problemes educatius.

2.

Mantenir una actitud de curiositat, de recerca d’explicacions o solucions diferents, originals i creatives que, en funció d’una rigorosa anàlisi de la realitat i dels recursos disponibles, contribueixi al
canvi i la millora de la resposta educativa.

3.

Conèixer i utilitzar el vocabulari bàsic emprat en el camp de la investigació educativa, de manera que permeti expressar amb rigor
les idees pròpies i suprimir les expressions vulgars.

4.

Conèixer i diferenciar els paradigmes d’investigació i els principals tipus d’investigació.

5.

Descriure les diferents fases de tota investigació.

6.

Conèixer i aplicar algunes de les tècniques de recollida de dades.

7.

Valorar l’estadística com a una eina de treball que ens pot reflectir
la realitat educativa i ens en facilita l’estudi, no només com matemàtiques.

8.

Conèixer els diferents mètodes d’anàlisi i interpretació de la informació: taules i gràfics estadístics.

9.

Gestionar i manejar eficaçment les dades d’una investigació per
extreure’n la informació bàsica: calcular les mesures de posició
central i dispersió d’una distribució de freqüències.

10.

Valorar la contribució de la investigació-acció en la innovació educativa.



7


1. La investigació social

La investigació social és l’estudi de la realitat social. Primordialment, es
realitza dins de l’àmbit de la sociologia, però també s’utilitza en altres disciplines com la política social, la geografia humana, l’antropologia social o
en el nostre camp professional, l’educació.
La investigació social es basa en observacions lògiques i empíriques. Intenta crear o validar teories mitjançant el recull i l’anàlisi de dades. El seu
objectiu és explorar, descriure i explicar sempre amb l’evidència de les dades, mai amb prejudicis o creences particulars.
Els científics socials estudien diversos aspectes de l’entorn humà: des de
les dades recollides dels censos i les llistes d’empadronaments, o per mitjà de l’anàlisi en profunditat de la vida d’una persona (històries de vida),
o observant què passa als carrers avui.

La investigació social es basa en els principis del mètode científic,
característic de la investigació científica, per descriure i explicar diferents aspectes de la vida social.

1.1. La investigació en l’àmbit educatiu
L’educació és objecte d’estudi de les ciències humanes (com les ciències
de l’educació o pedagogia) i de les ciències socials, perquè el fet educatiu
és una activitat pròpia dels humans que es dóna en un entorn social.
Ja heu vist que les ciències socials són ciència. La pedagogia és, també,
una ciència (ciència humana) perquè no només vol descriure el fenomen educatiu, sinó que també intenta oferir una explicació sistemàtica
d’aquest fenomen utilitzant el mètode científic. L’escola és un camp
natural d’experimentació per ella mateixa i els educadors són els investigadors disposats a esbrinar com funciona el fet educatiu i com es poden solucionar els reptes i/o problemes que els planteja la seva tasca
educativa.
En la tasca educativa, sense aquest desig d’investigar, l’educador corre el
risc d’esdevenir un consumidor de models educatius aliens.
L’experimentació permet que l’educador entri dins del procés de creació
de nous coneixements i d’innovació en la seva tasca professional.

Pedagogia experimental,
investigació educativa,
investigació educacional són,
de vegades, utilitzats com
a sinònims.


8


“La investigación educativa consiste en una actividad dirigida al desarrollo de un cuerpo organizado
de conocimiento científico acerca de hechos que interesan a los educadores. Tiene por objeto descubrir los principios generales o las interpretaciones del comportamiento que sirven para explicar,
predecir y controlar los eventos en situaciones educacionales, o sea, se propone elaborar una teoria
científica.”
Travers (1979). Introducción a la investigación educacional (pàg. 5).

La investigació educativa enriqueix la pràctica escolar en aspectes
relacionats amb:
• L’estudi del nen: el seu creixement i desenvolupament, l’educació
sensorial, l’atenció, la memòria, la intel·ligència, la cognició.
• L’elaboració o millora de mètodes d’ensenyament i aprenentatge:
innovació en materials, procediments i mètodes educatius com a
resultat de les investigacions realitzades. El desenvolupament de
programari educatiu, de l’aprenentatge virtual i d’altres tecnologies
especialitzades per a l’ensenyament són només alguns exemples.

1.1.1. La investigació educativa al llarg de la història
La investigació en el camp de l’educació s’inicia quan es comença a aplicar
el mètode científic a l’estudi de problemes pedagògics.
En el temps de la Roma clàssica, Quintilià (35?-95 dC) escriu l’obra Institutio Oratoria. Aquesta obra consta de dotze volums. En els dos primers
volums, Quintilià tracta de l’educació elemental tal com s’organitzava a la
Roma del seu temps i estudia els mètodes per a la formació bàsica en el
camp de la retòrica. Quintilià es considera un dels pioners en la investigació educativa perquè té present la concepció empírica de la pedagogia. És
a dir, la seva experiència educativa li dóna la base per investigar i establir
principis sobre el fet educatiu.
Lluís Vives (1492-1540) escriu el Tractat de l’ensenyament. En aquesta
obra, defensa que l’observació, l’experiment i la inducció són els fonaments de l’educació.

!

Més endavant en el temps, trobem altres pedagogs que també han contribuït amb la seva tasca d’investigació al cos de coneixements pedagògics:
Rousseau (1712-1778), Pestalozzi (1746-1827), Froebel (1782-1852) i altres.
Però la investigació educativa no es considera com a tal fins al començament del segle XX.
En l’àmbit del que es coneix com “escola activa”, sorgeix un interès per la
investigació educativa. Maria Montessori (1870-1952), per exemple, defen-

Institutio Oratoria
L’obra de Quintilià, Institutio
Oratoria, va exercir una gran
influència en la teoria pedagògica
en els temps de l’humanisme
i el renaixement.


9


sava la pràctica de la pedagogia científica en la tasca de l’educador perquè
permetia una millora del procés educatiu dels nens.
En la seva mateixa línia de pensament, trobem altres pedagogs preeminents, com Decroly (1871-1932), Freinet (1896-1966) i J. Dewey (18591952). Tots ells són innovadors en plantejar una metodologia pròpia fruit
de les seves observacions i experimentacions en el camp educatiu.
El 1912, Claparède i altres pedagogs funden l’Institut J.J. Rousseau a Ginebra. Avui en dia se’l coneix com Institut de Ciències de l’Educació.
Aquest grup de pedagogs formen part de l’escola de Ginebra, de la qual
Piaget també en va forma part.

Claparède
El pedagog Claparède defensava
l’esperit científic de la pedagogia
i va difondre les tècniques
estadístiques aplicades al camp
de l’educació.

A Catalunya, hem de destacar l’obra pedagògica d’Alexandre Galí Mesura

!!

objectiva del treball escolar (1928). !
En els anys seixanta, es produeix un gran impuls a la investigació educativa degut a l’aparició de les noves tecnologies, com els ordinadors
(importants per a l’anàlisi de dades), les innovacions en els dissenys ex-

Podeu trobar informació sobre
la investigació i recerca educativa
a les seccions “Bibliografia”
i “Adreces d’interès” del web
d’aquest crèdit.

perimentals i metodològics de la investigació social, els descobriments

!!

d’investigadors educatius com Skinner i, finalment, el suport i l’interès
social i polític per investigar el fenomen educatiu com a mitjà per resoldre els problemes que presenta.

En la secció “Annexos” del web
d’aquest crèdit trobareu un
exemple d’investigació educativa.

1.2. La investigació científica
Tothom sap que una dieta equilibrada és important per al desenvolupament dels infants i que l’heroïna és una droga adictiva. Com hem arribat
a conèixer aquests fets? Algú, en un moment i en un lloc determinat, va
investigar aquests camps i va establir aquests principis.
Tanmateix, tots els continguts que s’estudien en els crèdits del cicle formatiu “Educació Infantil” de formació professional són producte d’inves-

L’investigador hauria de ser com l’infant que
contínuament investiga el seu entorn.

tigacions realitzades al llarg del temps.
Coneixement científic

Es podria dir que la investigació està, literalment, per tot arreu i conèixer
com es desenvolupa ens ajuda a entendre com es va arribar a descobrir el
que nosaltres considerem fets.
“La investigació és una part de la vida, una part de la vida especialment excitant que comporta l’intent de descobrir els perquè i les raons del món on vivim.”
Francis C.Dane (1997). Mètodes de recerca (pàg. 28).

El mot ciència té dues accepcions. D’una banda, en el seu sentit estricte,
és el cos de fets coneguts i de les relacions que s’estableixen entre aquests
fets. És el conjunt de coneixements i continguts del tipus dels que apre-

El coneixement científic es
diferencia d’altres tipus de
coneixement tant pel que fa als
objectius (aspira a establir lleis de
la major generalitat possible) com
pel que fa al mode de construir-lo
(utilitzant un determinat mètode,
el mètode científic). Tanmateix,
la ciència no és un conjunt de
coneixements estables i
inamovibles; ans al contrari, el cos
teòric de cada disciplina particular
es revisa constantment i el camp
de les ciències socials no és una
excepció.


10


nem a les classes de ciències (psicologia, sociologia, matemàtiques...). És
a dir, ciència és el conjunt de coneixements sobre la realitat observable obtinguts mitjançant el mètode científic.
D’altra banda, la ciència és una de les activitats humanes que inclou una
manera sistemàtica de recollir dades, de determinar relacions entre
aquestes dades i d’oferir explicacions sobre la realitat (mètode científic).
Des de sempre, els humans hem tingut la necessitat de conèixer la natura per modificar l’ambient que ens envolta i poder sobreviure i desenvolupar-nos.
Tasques que avui poden semblar senzilles, com ara treballar la terra, domesticar animals o construir un habitacle, només es van poder realitzar
després d’observacions de tot tipus: el cicle dels dies i les nits, el de les estacions de l’any, la reproducció dels animals i vegetals, l’estudi del clima i
de les terres, etc.

El pensament científic existeix des que l’home va intentar entendre
el món que l’envolta. El conjunt de les seves observacions sobre la
natura, la recerca dels mitjans per satisfer les seves necessitats,
l’instint de supervivència i la curiositat van ser, entre d’altres, els
factors que el van portar cap a la ciència.

El pensament científic s’ha anat perfilant al llarg de la història.
A la prehistòria, l’home assimilava les seves experiències segons la
seva particular concepció de la natura; a allò que no podia explicar-se
segons la seva representació del món s’hi atribuïa una explicació màgica o bé una manifestació de les deïtats. Malgrat aquesta actitud còmoda
d’explicar alguns fets com a conseqüència de la intervenció dels déus,
l’home també utilitzava la raó i l’enteniment en les seves experiències
diàries: utilitzava l’observació, la curiositat i el desig de saber fins al
punt d’utilitzar l’experimentació i la sistematització dels coneixements
que gradualment adquiria.
Quan l’home comença a actuar conscientment o inconscientment amb la
idea de la causalitat, és precisament quan s’origina la ciència i el seu primer mètode. La idea de causalitat neix en el moment en què, donats certs
fenòmens o circumstàncies, es produeixen, en successió temporal, altres
que semblen condicionats pels que els precedeixen. Dit d’una altra manera, el concepte de la causalitat neix quan es descobreix la relació que uns
fenòmens són causa i altres efecte.

Cicle del dia i la nit
A la Grècia antiga, s’explicava
el cicle del dia i la nit com una
actuació dels déus que, cap al
capvespre, estenien un llençol
negre damunt la Terra de manera
que el sol no podia il·luminar-la.
Els estels eren la llum del sol que
es reflectia a través dels forats
del llençol. Tot i que no és una
explicació científica, sí que s’hi ha
de reconèixer la voluntat dels
humans per establir la causa dels
fenòmens que no entén.


11


Aquest és el punt de partida de la ciència.
Els antics grecs són els primers a utilitzar un mètode sistemàtic en la recerca de respostes sobre l’entorn.

Des dels primers científics de la matemàtica (Euclides, Eudoxo, Arquímedes), astronomia (Ptolomeo) o de la medecina (Hipòcrates,
Galeno), la ciència ha anat evolucionant mitjançant un procés que
s’accelera a partir del Renaixement.

L’escola naturalista
de Jònia
Els primers presocràtics utilitzen
l’observació curosa de la natura,
l’ús de la raó per explicar-la, la
recerca d’una substància
universal o primera, de la qual
estan compostos tots els cossos
de l’univers.

Fins al Renaixement, la ciència es basava en el mètode deductiu desenvolupat per Aristòtil, mètode, la validesa lògica i científica del qual va ser acceptat al llarg de tota l’edat mitjana.
Durant la revolució científica del Renaixement, Bacon introdueix les
bases del raonament inductiu i del mètode experimental. Estableix
l’observació i l’experimentació com a base del coneixement i la inducció com a únic mètode científic per a l’estudi de lleis o regularitats universals.

Aristòtil (384-322 aC)

1.2.1. Característiques del la investigació científica
Les característiques de la investigació científica són les següents:
• Objectivitat: s’intenta obtenir un coneixement que concordi amb la
realitat de l’objecte, que el descrigui o l’expliqui tal com és i no com
voldríem que fos (subjectivitat).
• Racionalitat: la ciència utilitza la raó per arribar als seus resultats.
Els científics treballen amb conceptes, judicis i raonaments, no amb
les sensacions, imatges o impressions. La ciència, doncs, s’allunya
de la religió i d’altres sistemes que utilitzen elements no racionals.
• Sistematització: la ciència es sistemàtica, organitzada en les seves
recerques i en els seus resultats. Es preocupa per construir sistemes
d’idees organitzades coherentment i d’incloure tots els coneixements parcials en conjunts més amplis.
• Generalitat: la preocupació de la ciència és aconseguir que cada coneixement parcial sigui un pont per aconseguir una comprensió de
més gran abast.
• Fiabilitat: la ciència és un dels pocs sistemes en què es reconeix la
pròpia possibilitat d’equivocació, de cometre errors. És aquesta
consciència de les seves limitacions la que possibilita l’autocorrecció i superació.


12


1.2.2. Alguns conceptes fonamentals : hipòtesis, lleis i teories
Com hem vist, l’objectiu de la ciència és descobrir regularitats entre els fenòmens per poder explicar-ne les causes.
Un fet o fenomen és la font de coneixement, en el sentit que ens proporciona l’experiència, a partir de la qual sorgirà un nou coneixement.
Les dades són la base de l’anàlisi del fenomen que volem estudiar. Amb
les dades aconseguim informació que, un cop analitzada, ens permet assolir nous coneixements.
Una hipòtesi científica és una afirmació sobre l’existència d’una d’aques-

!!

tes regularitats o sobre les seves causes.
Quan una hipòtesi és suficientment general o important, i s’ha comprovat
diverses vegades, es considera gradualment una llei científica.
Una llei estableix una relació constant entre dues o més variables. És un
esquema o estructura permanent, basat en una generalització elaborada a

En l’apartat “El procés de la
investigació” coneixereu amb més
detall la naturalesa i formulació
de les hipòtesis.

Exemple llei

partir de fets observats i relacions confirmades amb les dades. La funció

La Llei de Fechner diu:

de la llei és explicar i predir.

La magnitud de la sensació
percebuda és proporcional
al logaritme de la intensitat
de l’estímul.

Quan es van generant moltes lleis científiques, aquestes lleis es van organitzant i sistematitzant per a la seva generalització, la seva subordinació, etc. És aleshores quan es genera una teoria científica. Una
teoria científica està formada, doncs, per un sistema organitzat de lleis
científiques.
La teoria científica serveix per explicar un conjunt de fenòmens mitjançant l’especificació de les lleis que els relacionen (per exemple, la teoria
de desenvolupament cognitiu de Piaget).

1.2.3. El mètode científic i les ciències socials
Encara que la ciència pretengui en moltes ocasions solucionar els mateixos problemes que es plantegen altres formes de coneixement (com per
exemple, les del sentit comú o les del mite), el saber científic es diferencia
pel seu mètode.
La paraula mètode prové de les paraules metà i odós, que signifiquen respectivament ‘cap a’ i ‘camí’. Mètode, doncs, literalment, és el camí que
ens porta cap a un fi . En el cas de la ciència, el fi és l’explicació coherent
i sistemàtica d’alguna cosa determinada.


13


El mètode científic és el procediment pel qual podem arribar a un coneixement objectiu de la realitat. Es caracteritza per la forma sistemàtica i ordenada amb què s’arriba a un cos orgànic de coneixements.

En l’actualitat, i sota la noció de mètode elaborada per la ciència moderna,
podem dir que el mètode comú seguit en el raonament científic és l’anomenat mètode hipoteticodeductiu.
L’essència d’aquest mètode consisteix en la possibilitat d’anticipar els coneixements, encara que estiguin amagats a l’experiència directa (per
exemple, ningú no ha vist els “forats negres” de la teoria de Hawkings,
però sabem que existeixen!).
L’objecte de les ciències socials és la vida social. Aquesta vida és una part
del món o de la realitat observable en què viu l’home. Per això, com a part
d’aquesta realitat, pot ser estudiada científicament aplicant-hi el mètode
científic.
S’ha de tenir en compte, però, que la investigació social presenta unes peculiaritats que no tenen altres ciències:
• L’objecte de coneixement és també el subjecte. L’home, subjecte de la
investigació també és l’objecte del seu estudi.
• Així, doncs, la neutralitat valorativa és impossible, perquè l’investigador no és independent d’allò que investiga.
• La capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, perquè
la investigació social està subjecta a la indeterminació pròpia de la llibertat de l’home. És a dir, les respostes de l’home no són sempre automàtiques, poden variar a causa de la llibertat de decidir entre diverses
alternatives de resposta. La capacitat de generalització és menor que
en les ciències naturals, ja que el que és vàlid per a un individu o un
grup pot no ser-ho per a un altre.
• La societat, objecte d’estudi, està formada per entitats immaterials:
principis, creences, regles morals, normes jurídiques, elements que
pertanyen al món dels valors i de les idees. Aquests elements, doncs,
no són mesurables.

La principal dificultat de la investigació social és la de poder mesurar
els diferents fenòmens socials i d’establir regularitats i generalitzacions entre ells. Tanmateix, no disposa d’instruments d’observació tan
fiables com les ciències físiques.

Científics socials
Els científics socials es formulen
qüestions o problemes sobre la vida
social, proposen solucions
(hipòtesis) als problemes plantejats
i tracten de verificar-les mitjançant
l’observació sistemàtica dels
fenòmens socials.


14


Ateses les particularitats esmentades del seu objecte d’estudi, la societat;
el mètode científic de les ciències socials presenta algunes diferències respecte al de les ciències naturals.

1.3. Metodologia de la investigació social (paradigmes)
Tradicionalment, la metodologia (conjunt dels mètodes d’investigació)
de les ciències socials presenta dues tendències (també anomenades
paradigmes) ben diferents:
• L’empiricoanalítica, que considera que s’ha d’aplicar el mètode de
les ciències naturals a les ciències socials.
• L’hermenèutica, que, per la seva banda, considera que les ciències so-

Paradigmes
Els paradigmes són realitzacions
científiques universalment
reconegudes durant un temps.
Proporcionen models de
problemes i solucions a una
comunitat científica. Cada
comunitat comparteix un mateix
paradigma i quan es replantegen
entren en crisis i s’esdevé una
revolució científica.

cials tenen un estatus diferent i han d’adoptar una metodologia pròpia.
El seu enfocament metodològic també és diferent: un s’adreça a l’explicació dels fenòmens (positivisme) i l’altre, a la seva comprensió
(hermenèutica).
Aquestes tendències en la investigació es tradueixen en dos corrents
metodològics de la investigació social: la metodologia quantitativa i la
qualitativa.

Enfocament metodològic
Explicar un fenomen consisteix
a conèixer les causes que
el produeixen.
Comprendre un esdeveniment
consisteix a captar-ne el sentit,
per la qual cosa cal situar-se dins
dels fets. Per exemple, no puc
comprendre els rols socials de les
dones d’una determinada cultura
si no intento introduir-m’hi
d’alguna manera.

1.3.1. Metodologia quantitativa (empiricoanalítica)
La sociologia va ser la primera de les ciències socials que va adaptar la metodologia pròpia de les ciències fisionaturals com a pròpia en les seves investigacions.
Basada en una filosofia positivista, té la intenció de formular lleis generals
a partir de la recerca i l’obtenció d’informacions considerades fiables i vàlides, utilitzant el pensament hipotètic i deductiu i la generalització dels
resultats.
Aquesta metodologia intenta quantificar els fenòmens socials per tal de
veure les relacions i explicacions causals generalitzables. Es basa, doncs,
en la contrastació d’hipòtesis.
El seu àmbit d’aplicació queda reduït a fenòmens observables que es
poden mesurar, controlar experimentalment i analitzar estadísticament. La mesura genera dades quantitatives i exigeix l’anàlisi d’aquestes dades, utilitzant models estadístics per arribar a generalitzacions
de caràcter probabilístic.

!!
En el nucli d’activitat “Recollida de
dades”, estudiareu amb detall les
eines emprades en la metodologia
quantitativa i la qualitativa.

15



Els investigadors, doncs, tracten de recollir i analitzar dades numèriques
amb l’objectiu d’explicar les causes dels fenòmens que es pretenen investigar. Les eines més comuns dels investigadors són l’enquesta, el test, les
dades estadístiques...

L’objectiu de la metodologia quantitativa és parcialitzar la realitat
per facilitar-ne l’anàlisi i fer estudis extensius sobre mostres representatives de subjectes.

1.3.2. Metodologia qualitativa
La metodologia qualitativa té els seus orígens en l’antropologia. De fet,
aquesta metodologia ja la utilitzava Marco Polo, i altres viatgers abans
d’ell, quan recollia observacions dels llocs i cultures que visitava al llarg
dels seus viatges. Aquests reculls dels seus viatges es poden considerar els

Charles Darwin (1809-1892)

precursors dels treballs de camp, eina típicament qualitativa. Més endavant, durant el segle

XIX,

quan neix l’antropologia com a ciència, els tre-

balls de camp s’utilitzaran, de manera conscient, com a eina d’investigació
en els treball antropològics.
Aquesta metodologia té un caràcter fenomenològic (hermenèutic). S’orienta a descriure i interpretar els fenòmens socials utilitzant la via inductiva per elaborar el coneixement. S’interessa per l’estudi dels significats i
les funcions de les accions des de la perspectiva dels mateixos agents socials. Els mètodes qualitatius emfatitzen la interpretació i l’experiència
personal per damunt de les dades quantitatives.
La metodologia qualitativa té un visió holística (comprèn el fenomen en
el seu conjunt) del fet social, no traduïble a termes matemàtics, i posa
l’èmfasi en la profunditat dels estudis. És a dir, els estudis són intensius,
fets a petita escala. Es realitza una exploració intensiva de pocs casos. En
el cas de l’educació, seria l’estudi de les situacions normals que es poden
donar dins la nostra aula.
Els investigadors utilitzen diferents tècniques per recollir les dades de la
investigació: estudi de casos, entrevistes en profunditat, observació participant, grups focals, entre d’altres.

La metodologia qualitativa té com a objectiu descriure i reconstruir de manera sistemàtica els fenòmens socials. Tracta d’entendre la realitat social tenint en compte com la perceben les
persones.

Durant el segle XIX van aparèixer
moltes biografies de nadons, la
més famosa va ser escrita per
Darwin (1809-1941).

!!
En la unitat didàctica “Introducció
a l’antropologia”, podeu veure els
mètodes més utilitzats en aquesta
disciplina: el mètode etnogràfic
i l’historicocomparatiu.

16



Les característiques de la metodologia qualitativa ens fan veure les
principals diferències amb la metodologia quantitativa. En la metodologia qualitativa:
• L’investigador és el mateix instrument de mesura. Per exemple, en el recull de dades que s’obté d’una observació, l’investigador en pot fer una valoració subjectiva a partir de les seves pròpies creences, idees o sistema de
valors. És per això que els investigadors s’entrenen en la tècnica de l’observació per tal d’evitar la subjectivitat en la investigació.
• Es generen teories i hipòtesis, però no és una metodologia adient per a
provar-les. Generalment són estudis descriptius, en què es constaten fets
i, per tant, poden desenvolupar noves hipòtesis sobre les causes del fenomen, però no serveixen per provar si són correctes, com és el cas de la metodologia quantitativa.
• El disseny de la investigació és emergent, és a dir, no hi ha un procediment establert des del principi, més aviat es va modificant al llarg de la investigació.
• Tanmateix, les variables no es defineixen operativament ni es mesuren.
Tampoc no hi ha una anàlisi estadística de les dades de la investigació.

La diferència fonamental entre els mètodes qualitatius i quantitatius és l’orientació de les seves investigacions. Els mètodes quantitatius se centren a delimitar la relació entre les variables del
fenomen que s’investiga mitjançant l’estudi de molts subjectes o fenòmens. En el cas del mètodes qualitatius, el seu objectiu és estudiar moltes més variables que intervenen en el fenomen mitjançant
l’estudi de pocs casos o subjectes.

En el cas d’investigar els costum d’oci dels joves, una investigació de
caire quantitatiu utilitzaria una enquesta per correu a un nombre molt
gran de joves. En el cas de seguir una metodologia qualitativa, s’utilitzaria la tècnica de l’entrevista, de caire més personal i introspectiu,
però amb l’inconvenient que el nombre de joves entrevistats seria molt
menor que en el primer cas.

!

1.3.3. Perspectiva actual de la metodologia de la investigació social
Tradicionalment, els dos enfocaments metodològics (quantitatiu i qualitatiu) es consideraven mútuament excloents. Però, ben aviat, alguns autors
van començar a veure que, de vegades, no és possible separar explicació i
comprensió, ja que l’explicació (positivisme) facilita la comprensió (her-

En l’aspecte metodològic, ambdós
enfocaments, quantitatiu
i qualitatiu, poden ser
complementaris.


17


menèutica) i la comprensió demana explicacions dels fenòmens. De fet,
hi ha tècniques qualitatives que sí que poden oferir explicacions sobre els
fets socials, per exemple, quan, segons les dues tendències tradicionals de
la metodologia de la investigació social, els mètodes qualitatius es centren
en la descripció i comprensió dels fenòmens estudiats més que en l’explicació de les causes del fenomen estudiat.
Per aquesta raó, la classificació no és efectiva, ja que es basa només en la naturalesa de les dades (quantitatives o qualitatives) si bé, a la majoria de les investigacions socials, s’utilitzen dades i tècniques d’ambdues perspectives
metodològiques. Per exemple, es fan estudis correlacionals o experimentals
(metodologia quantitativa) per trobar una generalització i després en fan estudis etnogràfics, particulars i concrets (metodologia qualitativa).
És el cas de nous productes de venda. Els investigadors han establert que hi
ha un determinat producte que pot agradar a la majoria de la gent, després
d’haver fet una investigació a gran escala per determinar els gustos i les preferències de la gent (metodologia quantitativa). En una segona fase, es pot
fer una investigació més acurada i profunda amb poca gent, utilitzant una
tècnica qualitativa com l’observació o l’entrevista per aprofundir en les característiques que ha de tenir el producte. !

Actualment, hi ha una perspectiva unificadora d’ambdós enfocaments dins de la investigació social. Aquesta nova perspectiva anomenada paradigma emergent considera que els diferents tipus
d’investigació social comparteixen principis amb els dos corrents i,
per tant, s’haurien d’unificar. Aquesta perspectiva encara està en
procés de constituir-se, és a dir, no està reconeguda per tota la comunitat científica.

1.3.4. La investigació-acció
Alguns autors consideren la investigació-acció un mètode dins del paradigma qualitatiu, altres el consideren un mètode dins del paradigma emergent. Tanmateix, altres experts estableixen que hi ha tres paradigmes, no
dos com s’ha considerat tradicionalment. Aquests paradigmes serien el
paradigma positivista, l’interpretatiu i el crític. Per a aquests autors, la investigació-acció estaria dins d’aquest últim paradigma.
Sigui quina sigui la seva classificació dins de la metodologia de la investigació social, però, és important presentar-vos-en una descripció acurada
pel que us pot aportar a la vostra pràctica professional.
La investigació-acció pretén resoldre un problema real i concret, sense
pretendre generalitzar o establir teories sempre amb la participació de

El paradigma crític
Parteix d’una crític a l’status quo
i s’orienta a la construcció d’una
societat més justa. Per exemple,
l’obra de P. Freire estaria dins
d’aquest paradigma.


18


tos els agents implicats en el fet (en el vostre cas, pares, educadores,
barri...). Té una base científica perquè busca explicacions o causes dels
fets estudiats per poder actuar-hi. Els problemes guien l’acció, però el
que és fonamental en la investigació-acció és l’exploració reflexiva que
el professional fa de la seva pràctica, no tant per la seva contribució a
la resolució de problemes sinó per la seva capacitat perquè els professionals reflexionin sobre la seva pràctica, la planifiquin i siguin capaços
d’introduir-hi millores.
La investigació-acció esdevé un instrument molt valuós per millorar la comunitat educativa on treballeu, tant sigui en l’àmbit de l’aula (millorant
els aspectes pedagògics), d’equip d’educadors (optimitzant el treball
d’equip), o d’escola/llar/centre infantil (implicant els pares i altres agents
educatius i socials de la zona en la vida del centre). !

La investigació-acció entén l’educació com un procés d’investigació,
un procés de recerca contínua en què tots els agents implicats tenen
la seva participació en la resolució dels problemes plantejats per la
investigació.

Aquest tipus d’investigació segueix un procés planificat d’acció, reflexió i avaluació, de caràcter cíclic, conduït i negociat pels agents implicats amb el propòsit d’intervenir en la societat per modificar-la i
millorar-la.
El procés de la investigació-acció segueix aquestes fases:
1) Diagnòstic i reconeixement de la situació inicial.
2) Desenvolupament d’un pla d’acció per modificar el que s’ha de millorar.
3) Actuació per portar a terme el pla i l’observació dels seus efectes en el
context en què es produeix.
4) La reflexió entorn dels efectes com a base per a una nova planificació.
Sintèticament, la investigació-acció:
• pretén contribuir al canvi social i procura superar el nivell descriptiu,
característic del paradigma qualitatiu, per transformar la realitat;
• suposa una intervenció a petita escala en el funcionament del món real
(per exemple, en la vostra llar infantil) i l’anàlisi dels efectes d’aquesta intervenció;

Els educadors han de reflexionar sobre la seva
tasca a l’escola per tal de millorar la seva
capacitat professional.


19

• s’orienta a la presa de decisions: solucionar problemes concrets més que
no pas contribuir a la teoria científica;
• té caràcter participatiu;
• tot i que no té una metodologia pròpia, utilitza principalment tècniques
qualitatives (entrevistes, estudis de casos, registres anecdòtics, anotacions de camp...).

L’objectiu de la investigació-acció és millorar la realitat social en un
lloc i un temps determinat.

1.4. Tipus d’investigació social
Actualment, s’estan replantejant els tradicionals paradigmes de la investigació social. Això implica que no hi ha un consens general per establir
una classificació única dels mètodes d’investigació social. Per això, us trobareu que hi ha molts criteris per classificar-los i, depenent del criteri establert, hi ha moltes classificacions diferents.
Un classificació dels mètodes és la que segueix el criteri “manipulació (o
control) de variables”. Aquest és el criteri que utilitzarem per presentarvos els diferents tipus d’investigació més utilitzats en les ciències socials,
especialment en el camp educatiu.
Segons aquest criteri, les investigacions poden ser descriptives, experimentals o investigacions ex post facto.
• La investigació descriptiva es limita a observar i descriure els fenòmens. En aquest cas, no es manipula cap variable. Segueix la metodologia qualitativa, encara que pot utilitzar mètodes quantitatius o
qualitatius (habitualment, no hi ha investigacions que utilitzin una metodologia qualitativa o quantitativa al 100%). Dintre d’aquesta categoria trobem els estudis de casos, enquestes, estudis etnogràfics, etc.
• La investigació experimental suposa la manipulació d’una variable
independent. L’investigador té el màxim control de les variables.
Utilitza la metodologia quantitativa. S’inclouen en aquest apartat
tots els estudis que, en general, apliquen dissenys experimentals.
• La investigació ex post facto (vol dir després del fet) analitza el fenomen un cop ha esdevingut d’una manera natural. No es poden
controlar les variables independents. Els mètodes d’anàlisi poden
ser descriptius o experimentals, segons es consideri el més adient.



20

1.4.1. Investigació experimental
En aquest cas, l’investigador manipula una variable (qualsevol aspecte
que pot variar en el decurs d’un fenomen o situació donat) amb condicions
controlades per veure si produeix cap canvi en la segona variable.
Les variables que manipula l’investigador s’anomenen variables independents (o antecedents), mentre que la segona variable, la que es mesura de
quina manera varia, s’anomena variable dependent.
Totes les disciplines científiques utilitzen aquest mètode perquè s’interessen per entendre les lleis (relacions causa i efecte) de la natura. La importància d’aquest mètode està donada pel fet que permet als investigadors
detectar les relacions de causa i efecte.
Per tal de conèixer aquestes relacions, l’investigador ha d’assegurar-se
que les variables independents que manipula són les úniques que tenen
efecte en la variable dependent. Ho fa mantenint constants les altres variables que poden afectar la variable dependent.
Només d’aquesta manera, l’investigador pot assegurar-se que els canvis
observats en la variable dependent han estat causats per les seves manipulacions.

Els estudis experimentals s’utilitzen quan l’investigador s’interessa
per determinar o conèixer les relacions causa i efecte. També poden
usar-se per manipular variables sempre que es faci apropiadament
(èticament).

Limitacions
La principal limitació és que aquest mètode només pot usar-se quan és
pràctic i ètic per a l’investigador manipular condicions prèvies.
Per exemple, suposeu que un psicòleg vol saber si el mètode de disciplina
utilitzat pels pares envers als seus fills té efecte en la manera en què es
comporten els fills. No seria ni ètic ni pràctic que els pares exercissin la
disciplina d’una manera determinada només per veure com afecta la conducta dels infants.
Una segona limitació és que els estudis experimentals es fan en situacions
de laboratori molt controlades. Aquestes condicions són artificials i poden
no reflectir el que realment passa en el món, molt menys controlat i molt
més complex que la situació de laboratori.



21


Exemple d’investigació experimental: els efectes de jugar amb videojocs
en l’agressivitat dels infants
Jugar amb videojocs violents produeix una conducta agressiva en els infants?
Aquesta qüestió tan actual i interessant la va estudiar Nicole Shutte (1988). Un grup d’infants de 5
a 7 anys d’un centre educatiu infantil van ser els subjectes seleccionats per a aquest estudi.
La investigadora va manipular la variable d’exposició a la violència (variable independent) fent que
la meitat dels infants juguessin amb videojocs violents mentre que l’altra meitat jugava amb jocs no
violents.
Després va mesurar la variable dependent, el nombre de vegades que els infants de cada grup actuaven d’una manera agressiva (pegant altres infants, trencat joguines...), durant un període de 5
minuts de joc (en diferents períodes). Els seus resultats van demostrar que els infants que usaven
el videojoc violent eren quasi el doble d’agressius que els altres.

1.4.2. Mètode de correlació
La correlació es classifica com un mètode descriptiu, perquè les variables
no estan tan directament manipulades com en l’experimental.
Encara que la correlació es descriu moltes vegades com un mètode d’investigació, és més una tècnica matemàtica per resumir dades, un instrument estadístic.
La importància d’aquest mètode rau en el fet que es pot utilitzar per determinar si hi ha una relació entre dues variables sense que es manipulin.
En altres paraules, la correlació s’usa quan el mètode experimental no es
pot usar, sigui perquè no és pràctic o ètic manipular les variables.

Un estudi correlacional és el que es dissenya per determinar el grau
i la direcció de la relació entre dues variables o més o mesures de
conducta.

La correlació també es pot usar com a via per a la predicció. Per exemple,
si sabem que dues variables tenen un índex de correlació donat, podem
predir el valor d’una variable coneixent el valor de l’altra. Suposeu que la
nota de selectivitat (PASS) i la nota final de carrera tenen una correlació
de +0,85. Sabent aquesta dada, es pot predir amb molta fiabilitat quina
nota final tindrà l’alumne al final dels seus estudis universitaris, si sabem
quina nota ha tingut en els PASS.

Limitacions
La limitació més gran és que no ens diu si la relació és causal o no. La
correlació no pot provar la causalitat. Solament ens diu que dues variables estan relacionades de manera sistemàtica, però no afirma o nega
que la relació sigui de causa i efecte. Això només ho pot fer el mètode
experimental.

Diagrama de barres


22

Exemple d’investigació correlacional: estudis sobre l’antecedent familiar
en la intel·ligència
D’on ve el teu nivell general d’intel·ligència? És un tret heretat, és a dir, és degut als gens dels teus
pares? O és degut a l’ambient en què has crescut?
La resposta a aquesta qüestió herència/ambient és obvia: ambdós. Però en quina proporció contribueixen l’herència i ambient?
Per ajudar a contestar aquesta qüestió, Thomas Bouchard i Mathew Mc Gue (1981) van resumir els
resultats de molts estudis sobre el factor herència en el quocient intel·lectual. Aquests estudis van
correlacionar els nivells de quocient intel·lectual de la gent amb els diferents graus de relació genètica. És important recordar que els bessons univitel·lins comparteixen el 100% dels gens, mentre
que els germans de bessons no univitel·lins comparteixen el 50% dels gens (la figura 1 mostra el
coeficient de correlació de les dades obtingudes).
Els resultats de l’estudi indiquen, per exemple, que fins i tot quan els bessons univitel·lins creixen
lluny l’un de l’altre el seu quocient correlaciona molt alt. Això suggereix que els nostres gens condicionen el nostre nivell intel·lectual. És a dir, l’herència té un paper molt important.
Figura 1. Coeficient de correlació

1.4.3. Observació natural (també anomenat mètode etològic)
És un tipus d’investigació classificat dins de la categoria d’estudis de camp:
enfocaments no experimentals usats en el camp o en indrets naturals.
L’investigador observa i enregistra curosament alguna conducta o fenomen, algunes vegades durant molt de temps, en el seu indret natural.
En les ciències socials, aquest mètode implica observar humans o animals
en el seu hàbitat sense interferir en les seves accions. En les ciències na-



23


turals suposa observar un animal o un grup, o algun fenomen natural, com
l’erupció d’un volcà.

L’observació natural té l’avantatge de permetre als investigadors
observar el comportament en el lloc on normalment succeeix en
lloc de l’indret artificial i limitat del laboratori.

Limitacions
En té moltes. Primer, és un mètode descriptiu, no explicatiu. Vol dir que
no es poden provar relacions de causa i efecte (com en l’experimental). La
conducta només es pot descriure, no explicar. Segon, necessita molt de
temps. Els investigadors poden esperar molt de temps per observar la conducta o fenomen que els interessa.
Exemple d’investigació observacional o etològica: hi ha diferències pel sexe
en la conducta de risc dels infants?
La creença popular diu que els nens tenen conductes més arriscades que les nenes.
Com que no hi havia cap prova empírica sobre aquest fet, Ginsburg i Millar (1982) van investigar si
els nens o nenes eren més predisposats a conductes de risc. Van triar el mètode d’observació natural perquè volien estudiar aquesta conducta en el món real més que fer-ho en el laboratori. Així
doncs, ho van investigar en el Zoo de San Antonio (Califòrnia). Van definir i mesurar la predisposició
a conductes de risc de quatre maneres:
•
•
•
•

Muntar un elefant.
Acariciar un burro.
Donar de menjar a animals.
Pujar i travessar un pont de fusta empinat.

Els investigadors van anotar el nombre de nens i nenes que feien aquestes accions. Van descobrir que els nens mostraven aquestes conductes de risc amb més freqüència que les nenes.

1.4.4. Mètode d’enquestes
És un altre tipus d’investigació no experimental, descriptiva, no necessita una observació directa de l’investigador. Enlloc d’això, l’investigador infereix la conducta de les dades recollides mitjançant entrevistes
i qüestionaris.

Els informes són molt útils quan els investigadors estan interessats a recollir dades d’aspectes de la conducta que són difícils
d’observar directament (com els pensaments de suïcidi) i quan es
vol fer un mostreig molt ampli (extreure dades d’una mostra gran
d’individus).

Els informes s’usen extensament en les ciències naturals i socials per valorar actituds i opinions sobre una gran varietat de temes.

La creença popular diu que els nens tenen
conductes més arriscades que les nenes.


24


Limitacions
La limitació més gran d’aquest mètode és que es basa en l’apreciació personal dels entrevistats. Memòria deficient, actitud negativa o no entendre
les qüestions de les enquestes, per exemple, pot contribuir a la inexactitud
de les dades recollides.
Tanmateix, aquest mètode és descriptiu i, per tant, no ofereix cap explicació de la relació causa i efecte.
Exemple d’investigació amb enquestes: percentatge de consum de drogues
a l’escola secundària
Amb quina freqüència prenen drogues els estudiants de secundària?
Jonston i altres (1991) van recollir dades de més de 15.000 estudiants de secundària al llarg de tots
els USA. Als estudiants se’ls entrevistava sobre els tipus de drogues que prenien i amb quina freqüència ho feien. A la figura 2 teniu els resultats de la investigació.
Figura 2. Resultats de les dades recollides per Jonston i altres (1991)

1.4.5. Estudi de casos
Definició
Es tracta d’un mètode no experimental, d’estudi descriptiu. Implica un recull descriptiu exhaustiu en profunditat, fet per un observador, d’un individu o grup d’individus.
En les ciències socials, aquests tipus d’estudis impliquen recollir i examinar diverses observacions i anotacions de les experiències i/o conductes
d’un individu. Les dades típiques recollides poden incloure dades biogràfiques, informes mèdics, història familiar, observacions, entrevistes i els resultats de tests psicològics, per exemple.
En les ciències naturals, els estudis de casos poden incloure estudis en
profunditat d’un animal particular o grups d’animals o alguna mena d’investigació detallada d’un fenomen físic en particular.

Els investigadors de la natura
usen l’estudi de casos per estudiar
un animal o la manifestació d’un
fenomen físic.


25

Els estudis de casos són útils quan els investigadors volen tenir una
visió detallada del context de la vida d’un individu o d’un fenomen
particular.

En les ciències socials s’usen per ajudar a entendre els factors socials i familiars que podrien formar part del desenvolupament d’alguna mena de
desordre conductual en un individu.
Els estudis de casos són útils quan els investigadors no poden, per raons
ètiques o pràctiques, fer estudis experimentals.
La limitació fonamental és que aquest és un mètode descriptiu, sense les
condicions controlades de laboratori, i no es poden extreure conclusions
sobre les relacions causa i efecte.
Els estudis de casos, d’altra banda, només es basen en un individu o només uns quants, i això fa que no siguin representatius del grup en general.
En les ciències socials, els estudis de casos es basen en la informació
descriptiva procedent de diferent gent. Això fa que els detalls importants es deixin de banda. També passa que molta informació és retrospectiva, recull dades de fets passats i hi és present, doncs, el problema
de la memòria.
Exemple d’estudi de casos: aïllament social extrem d’un infant
Aquest és el clàssic estudi de cas de l’Anna, una nena que va créixer en un estat d’aïllament extrem,
i dels efectes d’aquest aïllament en el seu desenvolupament psicosocial.
L’Anna era la filla il·legítima d’una mare amb retard mental. L’avi, amb qui la mare de l’Anna vivia,
es va enrabiar amb el seu naixement i va intentar, sense sort, donar l’Anna a una altra família perquè se’n fes càrrec. Quan tenia 5 mesos i mig, l’Anna va tornar a la casa de l’avi i la van tancar en
una habitació apartada de la resta de la casa. L’Anna quasi sempre estava sola, es movia molt poc,
i tampoc li parlaven o la tocaven, quasi mai la netejaven. Molt poques vegades l’alimentaven amb
una altra cosa que no fos llet de vaca.
Als 6 anys la van trobar i la van treure de la casa. L’Anna quasi no caminava ni parlava, no feia res
que demostrés que tingués intel·ligència. Al cap de 4 anys, en una llar on la van acollir, l’Anna s’havia desenvolupat però no gaire ràpid. Als 10 anys, tenia un nivell de desenvolupament comparable
al d’un infant de 2 anys i mig.
Davis va concloure que aquest tipus d’ambient empobrit retardava greument el desenvolupament
de l’infant. Va reconèixer que és impossible, amb aquest tipus d’estudi, dir que la manca de desenvolupament de l’Anna era causat per l’ambient empobrit dels seus primers anys. L’Anna podia ésser
deficient mental a causa dels factors hereditaris.

1.5. El procés de la investigació
Tota investigació científica, sigui quin sigui l’objecte d’estudi, consta d’una
seqüència d’accions ordenades que s’han de seguir per arribar a la fita proposada en la investigació.



26


Aquestes fases són les següents:
1) Plantejament del problema
2) Revisió de la bibliografia
3) Formulació de la hipòtesi
4) Recollida de dades
5) Anàlisi de dades
6) Informe final: conclusions de la investigació

1.5.1. Plantejament del problema
Tota investigació s’inicia amb la intenció de resoldre un problema. El problema sorgeix per una manca de coneixement o una manca d’explicació a
interrogants plantejats o per l’observació d’un fenomen nou, o bé es produeix per una evident contradicció en investigacions anteriors.
El primer pas en la investigació és identificar el problema que es vol
estudiar.
El problema d’una investigació ha de complir tres condicions:
• Ha d’expressar una relació entre dues o més variables.
• El plantejament ha de ser clar, sense ambigüitats i, si pot ser, en forma de
pregunta.
• Ha de permetre la verificació empírica.
Per exemple, volem investigar l’abandonament dels estudis de l’ESO. Un
dels possibles plantejaments escollits podria ser el següent: hi ha una major predisposició a deixar els estudis en els alumnes de cultures minoritàries en el país? Com podeu veure, hi ha una relació entre dues variables
(cultura i abandonament escolar). A més, aquesta relació es pot estudiar
(veient el nombre d’alumnes que han abandonat els estudis i la seva procedència). Tanmateix, és un tema clarament definit i concret que permet
fer-ne un estudi empíric.

1.5.2. Revisió de la literatura sobre el tema d’estudi
És necessari, un cop definit el problema de la investigació, conèixer els estudis d’altres investigacions anteriors. Aquesta revisió bibliogràfica proporciona informació sobre la metodologia emprada, les conclusions a què
s’ha arribat i les seves limitacions. D’aquesta manera, l’investigador pot
preveure com ha de dissenyar la seva investigació. Aquesta fase de la in-

La recerca bibliogràfica sobre el tema d’estudi
és un element clau en el procés d’investigació.


27


vestigació, per exemple, l’ajuda a decidir quines variables són importants,
com es poden mesurar i què espera trobar en el decurs de la investigació.
Suposeu que voleu estudiar els factors que influencien en el treball dels
mediadors socials a les escoles. Encara que, més o menys, sabem quina és
la feina dels mediadors socials i quina és la seva feina en centres socials,
com l’escola, és lògic pensar que hem de fer una recerca bibliogràfica per

!!

tal d’aclarir aquests conceptes i trobar els resultats d’altres investigacions
que ens ajudin a establir la nostra proposta de recerca. És a dir, si no hi ha
una revisió bibliogràfica, es perd molta informació que ajuda a establir noves recerques i troballes.

1.5.3. Formulació de la hipòtesi de treball
Un cop plantejat el problema d’investigació, el pas següent és buscar les
seves possibles respostes/solucions. És a dir, s’ha de formular la hipòtesi
de treball.
En el cas d’investigacions explicatives, és necessari establir les hipòtesis
de treball. En las investigacions descriptives és possible no formular-les,
perquè, en aquests casos, no s’intenten explicar les causes del fenomen,
sinó només descriure’l.
La hipòtesi és un enunciat que estableix una possible solució al problema
plantejat en la investigació. Aquest enunciat estableix la relació entre
dues o més variables que l’investigador vol estudiar.
Una hipòtesi, generalment, presenta aquesta estructura:
Si - Aleshores (quan intervenen dues variables).
Quan intervenen més de dues variables:
Si P, aleshores Q, sota les condicions de R i S, o bé,
Si P1, P2 i P3, aleshores Q.

La hipòtesi s’ha de formular de tal manera que serveixi per explicar
els fenòmens observats. Les hipòtesis han d’establir relacions quantitatives entre variables, de manera que es pugui comprovar.

Imagineu que volem saber per què tenim molt pocs nens de la nostra llar
d’infants apuntats a les propera visita a la granja-escola. Una possible hipòtesi podria ser: hi ha molt pocs nens perquè els pares no poden pagar el
preu de la sortida. Aquesta hipòtesi proposa que el nombre d’infants apun-

En l’apartat “Recopilació
documental” trobareu més
informació sobre la revisió
bibliogràfica.


28

tats a la sortida està relacionat amb el preu. O dit d’una altra manera, si el
preu és elevat, pocs infants faran la sortida. (Si-aleshores)
Cal tenir present que la hipòtesi és una suposició, no verificada però
probable.
La hipòtesi ha de complir aquestes condicions:
• Ha de respondre al problema de la investigació. Ha de ser producte de l’observació objectiva i la seva comprovació ha de poder ser factible per a l’investigador.
• La formulació ha de ser correcta i significativa. Els conceptes utilitzats
han de ser precisos i el seu significat ha de ser comprensible per a la
gent. Cal evitar els termes rebuscats, artificiosos i massa tècnics, de
manera que siguin accessibles al major nombre de persones. Els conceptes s’han d’utilitzar en un sentit rigorós i precís, per tal d’evitar ambigüitats.
• Fonamentada en coneixements previs (teories i altres hipòtesis prèvies).
• Ha de ser empíricament contrastable. Els conceptes han de ser clars i concrets per poder-los definir de manera operacional. Ha d’expressar-se
quantitativament o ha de ser susceptible de poder-se expressar d’aquesta
manera. Si una hipòtesi no pot ser contrastada empíricament és un judici
de valor i no té validesa.
Mitjançant la contrastació empírica, la hipòtesi queda confirmada, però
no verificada. És a dir, només podem dir que es compleix sempre que es
donin les mateixes condicions que en la investigació.
Una bona hipòtesi és comprovable i fa prediccions sobre el que l’investigador espera trobar en la seva recerca. Els desenvolupament i comprovació
de les hipòtesis és un dels aspectes més importants en una investigació
científica.

!

Els fills de famílies desestructurades tenen més predisposició a formar
parts de bandes de carrer. Aquesta és una bona hipòtesi. Té els plantejaments essencials. Ens diu què espera trobar l’investigador: espera trobar
que un tipus determinat de nens (provinents de famílies desestructurades) formin part de bandes a edats primerenques. Podria examinar aquesta relació, investigant una mostra representativa d’aquest tipus de nens, i
veure quins nens o quants nens s’enganxen a les bandes.



29


1.5.4. Recollida de dades
La finalitat és obtenir dades que permetin a l’investigador contrastar la hipòtesi amb la realitat. Per això, cal dissenyar amb molta precisió aquest
procés de recollida de dades. Bàsicament, l’investigador pot fer el següent:

!!
En el nucli d’activitat “Recollida
de dades”, estudiareu les diferents
tècniques i instruments
de recollida de dades

1) Seleccionar el tipus d’investigació que farem segons la naturalesa del
fet que es vol estudiar.
2) Planificar la recollida de dades: el mètode de mostreig, els instruments de recollida de dades (enquesta, observació, etc.) i el procediment
que s’ha de seguir.

!!
En l’apartat “Tipus d’investigació
social” podeu veure els cinc
principals tipus d’investigació
social.

3) Definir les variables i els conceptes importants de la investigació.
Per exemple, suposeu que volem investigar com la satisfacció personal amb
un mateix pot afectar el progrés acadèmic dels estudiants universitaris. Hauríem d’aclarir què entenem per “satisfacció amb un mateix” i delimitar quines són les conductes que es deriven d’aquest concepte. Sovint, és difícil
definir els conceptes que es volen estudiar. De vegades, fa falta fer aquesta
reflexió per poder delimitar allò que volem investigar.
Hi ha qüestionaris que serveixen per valorar el grau de satisfacció amb un
mateix. Estan dissenyats a partir de certes conductes i opinions preestablertes com a indicatives d’aquest aspecte. !
En l’exemple anterior, la població que volem estudiar és la dels estudiants
universitaris. En aquest cas, hauríem de seleccionar una mostra representativa d’aquesta població.
4) Disseny experimental. Es tracta de dissenyar l’estratègia per controlar
les variables.
En el disseny es recull la seqüència de decisions sobre com es poden recollir,
ordenar i analitzar les dades en funció dels objectius de l’estudi.
5) Selecció dels instruments de recollida de dades. Decisions sobre els
instruments d’observació i mesurament, com els qüestionaris, tests, entrevistes i altres instruments necessaris per a l’obtenció de les dades de la
investigació.
6) Procediment de la recollida. Descripció del context espai-temporal,
nombre d’entrevistadors, d’instruments de recollida, formes d’enregistrar les dades.
7) Supòsits i limitacions. S’ha de considerar qualsevol aspecte de la investigació que impliqui una limitació en la generalització dels resultats.

F.N. Kerlinger
En el seu llibre Enfoque
conceptual de la investigación
del comportamiento (pàg. 214),
defineix el disseny experimental
com el pla, estructura i estratègia
de la investigació concebuda de
tal manera que permet obtenir
respostes a les qüestions objecte
d’estudi i controlar la variància.

PERT
Planned Evaluation and Review
Technique (PERT) és una tècnica
de planificació utilitzada per
organitzar, coordinar
i temporalitzar les tasques
d’un projecte.


30


1.5.5. Anàlisi de dades
La informació recollida al llarg de la investigació té un valor inestimable,
ja que en depèn que puguin resoldre’s les preguntes/problemes formulades a l’inici de la investigació.
L’investigador, però, ha de fer un treball d’anàlisi i interpretació de les dades per tal de fer-ne un resum i extreure’n la informació rellevant.
L’estadística és l’eina emprada en l’anàlisi de dades. Amb els procediments estadístics adients, l’investigador pot fer una descripció de les dades extretes de la investigació i decidir quins són els valors predominats
en una mostra o quin és el valor al voltant del qual s’ajusten els altres. Tanmateix, segons els resultats estadístics, l’investigador pot decidir si la hipòtesi plantejada a l’inici de la seva investigació és correcta o no ho és.
En síntesi, el propòsit de l’anàlisi de dades és organitzar-les de tal manera
que permetin donar resposta al problema plantejat i decidir si les hipòtesis s’han confirmat o refutat.

1.5.6. Informe final: conclusions de la investigació
Un tret important de l’activitat científica és fer públics els resultats dels treballs d’investigació, tant a la comunitat científica, com al públic en general.
L’investigador social, doncs, al final del seu treball de recerca, ha de redactar
un informe/treball en què es reculli el tema, els objectius i les conclusions a
què ha arribat al final de la investigació. De fet, el redactat de l’informe final
no és una formalitat, sinó una etapa més del procés d’investigació.
No hi ha un model únic d’informe. Cada estudi/treball d’investigació mostra diferents tipus d’informes, però bàsicament hauria d’incloure aquests
tres apartats:
1) Un apartat preliminar en què s’expliquin els objectius de la investigació i es faci una descripció dels coneixements actuals sobre el tema d’estudi. Normalment, en aquest apartat, també s’inclou la justificació del
tema escollit.
2) En el segon apartat es desenvolupa pròpiament el tema, s’exposen
amb detall les consideracions teòriques que guien la investigació, es descriuen les troballes que s’han fet i s’analitzen i interpreten.
3) En l’últim apartat s’inclou la síntesi o conclusions generals del treball
juntament amb quadres estadístics, gràfics, esquemes, etc. que ajuden el
lector a entendre els resultats de la investigació.

!!
L’anàlisi de dades està
àmpliament desenvolupat
en el nucli d’activitat “L’anàlisi
estadística aplicada a la
investigació social” d’aquesta
unitat didàctica.


31


2. Recollida de dades

La recollida de dades és una de les fases més importants en la investigació. Cal, però, establir i delimitar exhaustivament les variables que intervenen en el fet que es vol estudiar i decidir quina tècnica és més adient
per recollir la informació sobre el que s’estudia.
En el procés de recollida de dades, els investigadors empren diferents tècniques d’investigació social. Les tècniques d’investigació social són les estratègies i instruments que permeten a l’investigador obtenir la informació
necessària per estudiar el fenomen o fet que investiga.
Seguint amb la classificació dels mètodes d’investigació social, dins de les
tècniques quantitatives, la més emprada en la investigació educativa és
l’enquesta. Tanmateix, els investigadors de l’educació utilitzen altres tècniques de caire qualitatiu com són l’entrevista, l’observació, les històries de
vida i la recopilació documental.

!!
Els mètodes d’investigació social
s’expliquen a l’apartat
“Metodologia de la investigació
social (paradigmes)”.

2.1. L’enquesta
Aquesta tècnica consisteix a aplicar un qüestionari a una mostra representativa de la població que es vol estudiar per tal d’obtenir dades sobre els
subjectes. Permet mesurar les variables que intervenen en un fenomen i
examinar les relacions que es produeixen entre les variables.
Sovint, s’utilitzen els mots enquesta i qüestionari com a sinònims, però
no és correcte, hi ha una diferència:
• El qüestionari és el full amb les preguntes i/o ítems que es plantegen a les
persones enquestades.
• L’enquesta és el procés que va de l’elaboració del qüestionari a l’obtenció
dels resultats.
Les enquestes són molt efectives en les investigacions exploratòries perquè podem inferir en els resultats que proporciona. En canvi, no serveixen
per determinar una relació de causa-efecte entre les variables com es fa
en les investigacions experimentals o quasi experimentals.
Amb l’enquesta es poden recollir molts tipus d’informació: aspectes
actitudinals, perceptius i comportamentals. Majoritàriament, les
enquestes intenten captar les actituds o models de conducta.

Inferir i deduir són paraules
sinònimes
Dels resultats d’una recerca,
podem deduir quins seran els
resultats en un altre context
similar.


32


D’altra banda, també té els inconvenients següents:
• Respostes esbiaixades: els enquestats saben que són estudiats i poden donar respostes no vàlides per tal d’impressionar o agradar l’investigador
(per exemple, contestant segons el que l’investigador estudia, dient que
cobra més, etc.).
• Reactivitat: el desig de respondre pot ser també un problema. Potser la
informació que es demana es considera que és molt personal (per
exemple, la tendència sexual) i això provoca el rebuig a respondre, o bé
les preguntes són tan específiques que l’enquestat és incapaç de respondre (per exemple, “quants cops ha desitjat començar vacances en
aquesta última setmana?).
• Error de mostreig: és difícil obtenir el nombre i tipus de gent que re-

Una enquesta ben dissenyada és una forma
ràpida, barata i eficient d’obtenir informació
sobre una població.

presentin amb fidelitat la població que es vol estudiar.
• Taxa de resposta: la longitud del qüestionari, el tipus de motivació dels
enquestats, el lloc i el moment en què es fa l’enquesta, el tipus de preguntes, el tema d’estudi, etc. són factors que condicionen el nombre de
persones que omplen el qüestionari. Per tant, són qüestions que s’han
de valorar en dissenyar una enquesta.
• Error de mesura: les enquestes, normalment, tenen preguntes esbiaixades.
El qüestionari és una eina per mesurar les característiques, les actituds,
les motivacions, les opinions i les conductes passades, actuals o possibles
en el futur. La informació que s’extreu s’usa per descriure, comparar o
predir fets.

2.1.1. Les preguntes del qüestionari
La preparació del qüestionari suposa, primer, formular la hipòtesi de treball, és a dir, una possible explicació del fenomen que es vol estudiar, i en
segon lloc, determinar les variables que intervenen en el fet i que són les
que s’observaran en el procés de recollida d’informació.
La selecció i redacció de les preguntes és un aspecte clau en el disseny del
qüestionari. Quan elaborem el qüestionari, hem de tenir present l’objectiu
que té. L’investigador ha de plantejar preguntes o ítems que recullin els
aspectes fonamentals del tema d’estudi.

Els qüestionaris
Consisteixen en una sèrie d’ítems
o preguntes sobre un determinat
tema, problema o aspecte que es
vol investigar. Les respostes s’han
de contestar per escrit.


33

Tipus de preguntes:
1) Segons la resposta que demanen
a) Preguntes obertes: també se les coneix com preguntes de resposta lliure. Permeten que els enquestats responguin amb les seves pròpies paraules la pregunta plantejada (per exemple, “Quin és l’avantatge de les llars
d’infants?”).
b) Preguntes tancades, en què es proporciona un nombre de respostes
predeterminades i els enquestats trien la que més s’ajusta al seu criteri.
Hi ha tres tipus de preguntes tancades:
• Dicotòmiques: s’ha de triar una de dues alternatives (veritat/fals, sí/no...)
(per exemple, “Creu que les llars afavoreixen el desenvolupament emocional dels infants? Sí/No”).
• Categoritzades o d’elecció múltiple: s’ofereix una llista tres o quatre opcions i l’enquestat en tria una. Poden ser:
– Nominals: categories excloents (només és possible una opció) i no
impliquen ordre entre elles.
Exemple de pregunta nominal
Quin és el seu estat civil?
• Solter/a
• Casat/da
• Divorciat/ada
• Vidu/Vídua

– Escalars: categories excloents en què les alternatives es presenten
segons un ordre.
Exemple de pregunta escalar
Està satisfet/a amb la programació infantil de TV?
• Gens
• Poc
• Sí
• Molt

– Categories no excloents: es pot escollir més d’una alternativa.
Exemple de pregunta amb categories no excloents
Per què no té cotxe?
• No m’agrada conduir.
• Avui en dia, la conducció és perillosa.
• No tinc diners per comprar-me un cotxe.
• No és rentable.
• La meva família no vol.
• Els cotxes, a les ciutats, plantegen problemes.
• Altres. Quins?



34


Les respostes a preguntes tancades són molt més fàcils d’analitzar.
• De valoració: es demana que l’enquestat valori una estructura o més
d’una, de manera que la resposta impliqui un ordre en les categories que
es presenten en el qüestionari.
Exemple de pregunta de valoració
Numeri de l’1 al 4 els aspectes següents per ordre de prioritat (1 més prioritat, 4 menys prioritat).
Quins són els aspectes que prioritza en l’elecció de la llar d’infants?
• El preu
• Que sigui del barri
• El nombre d’infants per aula
• Que en tingui referències

2) Segons la seva finalitat
Preguntes directes/indirectes: les indirectes pretenen esbrinar alguna
cosa diferent del que es dedueix de les paraules utilitzades.
3) Segons la seva funció
• Preguntes d’accés: són les primeres que es fan per entrar en matèria, són
d’“esclafament” (per exemple, les preguntes sobre les dades personals).
• Preguntes de consistència: corresponen a un conjunt de preguntes que
fan referència a un mateix aspecte, encara que formulades de manera diferent. Les respostes han de ser coherents per tal de veure si l’enquestat
ens enganya.
Exemple de pregunta de consistència

Les preguntes d’accés
Aporten informació sobre les
característiques de la mostra. Per
exemple, l’edat, el sexe, l’estat
civil, el lloc de naixement, la
professió, els estudis, etc.

Suposeu que es vol saber si l’entrevistat vol canviar de feina en un futur i es vol assegurar que la
resposta sigui fiable. En un qüestionari de 50 preguntes, es podrien posar en els llocs 14 i 38 aquestes dues preguntes:
Pregunta 14. Pensa canviar de feina en un futur?
• Sí
• No
• No ho sé
Pregunta 38. A quina feina es pensa dedicar en un futur?

• Preguntes amortidores: aborden temes difícils o escabrosos, i es formulen
de tal manera que se’n redueixen la brusquedat (per exemple, “És molt
freqüent que durant l’adolescència s’incompleixin les normes socials amb
la finalitat d’afirmar la personalitat. Recordeu haver transgredit alguna
norma social?”).
• Preguntes en bateria: conjunt de preguntes sobre la mateixa qüestió que
es complementen les unes amb les altres i enfoquen diversos aspectes sobre el tema (per exemple, “Què opina dels programes infantils de TV?
Creu que s’hauria d’establir un control sobre la programació?”).
• Preguntes filtre: van davant d’una altra pregunta per tal de seleccionar els
subjectes que han de contestar-la (per exemple, “Té fills? Si no en té, si us
plau passi a la pregunta X”). La pregunta següent, que seria “Quina edat
tenen?”, només la contesten els que hagin respost afirmativament la pregunta filtre.

Una pregunta ben formulada
és la que no exerceix influència
en la resposta de l’enquestat.


35

2.1.2. Aspectes formals del qüestionari
Un cop s’han elaborat les preguntes, s’ha de dissenyar l’estructura del
qüestionari. Els aspectes formals del qüestionari (presentació escrita,
l’odre de les preguntes, el tipus d’informació que es demana i el vocabulari
emprat) són fonamentals per aconseguir la col·laboració dels enquestats.
• El disseny ha de ser clar i simple. Una forma de resposta fàcil i motivadora
consisteix a marcar un requadre situat a la dreta de la pregunta (per exemple, “Quins dies de la setmana creu que pot dedicar a estudiar aquest cicle?
dl dt dc dj dv ds dg”).
• S’ha d’intentar que el format sigui amè i no gaire extens.
• El qüestionari hauria de començar amb preguntes que motivin i d’interès
per als enquestats, que siguin fàcils de contestar. Les preguntes més complexes i importants s’han de situar a la part central del qüestionari i per al
final es deixen les preguntes interessants i senzilles de respondre.
• No s’hi ha d’incloure preguntes massa generals o massa concretes, o de
doble significació (que es puguin interpretar de moltes maneres).
• S’han d’organitzar els temes en bateria de preguntes, no barrejar-los.

Model de qüestionari escrit

El document del qüestionari té aquests apartats:
• Entitat o centre d’on procedeix
• Data


36



• Tema del qüestionari
• Si el qüestionari no és anònim, les dades personals han d’anar abans
de les instruccions
• Instruccions, en majúscula
• Preguntes ben enumerades, amb una separació clara entre elles.
• Opcional: al final es poden posar una o dues frases per agrair la col·laboració, opinió... Si s’ha de fer un altre seguiment, dir quan es donaran
els resultats...
Un cop tenim el qüestionari dissenyat, el pas següent és codificar les respostes del qüestionari.

2.1.3. Codificació i tabulació de les respostes
La codificació és el procés que permet traduir les respostes del qüestionari en números per tal de fer-ne l’anàlisi estadística. Les diferents alternatives de resposta de cada pregunta reben un valor numèric:
• Preguntes tancades dicotòmiques: “Té ordinador?” Sí (1) No (2)
• Preguntes tancades categoritzades: “Qui cuida els seus fills mentre
treballa?”
– La llar d’infants (1)
– Els avis (2)
– Una cuidadora contractada(3)
– Altres (4)
• Les respostes de les preguntes tancades de valoració s’han de codificar segons la graduació, “La TV és un bon mitjà educatiu?”.
Totalment en desacord

Lleugerament en desacord

No ho sé

Lleugerament d’acord

Totalment d’acord

-2

-1

0

1

2

• La codificació de les preguntes obertes planteja més dificultats. Les respostes s’han d’identificar i classificar en diferents categories a les quals,
amb freqüència, s’assigna un número.
Per exemple, en la pregunta “Per què porta els seus fills a l’escola bressol?”, les respostes possibles són moltes. Es tracta de llegir totes les
respostes del qüestionari, classificar-les segons la idea que transmeten
i codificar-les amb un número:
En el cas de la pregunta anterior, unes poden fer referència a la necessitat de treballar dels pares (1), unes altres a l’avantatge per a
l’educació dels infants (2), unes altres poden fer referència al consell de professionals (3)...

37



Un cop hem donat números a les respostes, s’han de construir les taules que ens facilitin llegir els resultats de l’enquesta (la figura 3 mostra

Exemple de taules
de respostes

un exemple). D’acord amb el nombre de respostes de cada opció es treDe les dades extretes de
l’enquesta realitzada a la primera
promoció d’FPO (curs 2006 ),
aquestes són les taules referides
al sexe, procedència, edat, etc.

uen els percentatges de respostes donades a cada opció.
Figura 3. Exemple de taula de resultats d’enquestes
FPO, resum de dades obtingudes de la matriculació de gener de 2006
Distribució per gènere
Dones

136

53%

Homes

119

47%

Totals

255

100%

16-25

49

19%

26-35

127

50%

36-45

66

26%

46-55

11

4%

56-65

2

1%

Totals

255

100%

Alacant

1

0, 39%

Barcelona

169

66, 27%

Castelló

3

1, 18%

Girona

16

6, 27%

Lleida

28

10, 98%

Tarragona

37

14, 51%

València

1

0, 39%

Totals

255

100, 00%

Barcelona

49

61%

Girona

4

5%

Lleida

17

21%

Tarragona

10

13%

Totals

80

100%

Distribució per edats
Institut de l’FPO de Catalunya

Distribució per províncies

Distribució per capitals

2.2. L’entrevista
L’entrevista és una altra estratègia molt utilitzada en la investigació social. Permet recollir informació, com en l’enquesta, sobre aspectes subjectius de les persones: creences, actituds, valors o coneixements.
A diferència de les enquestes, les entrevistes es produeixen en situacions
en què un entrevistador proposa un seguit de qüestions a l’entrevistat. La
gran dificultat (que no es produeix en les enquestes) és que l’entrevistador
pot influir en les respostes de l’entrevistat, ja que aquest mètode implica

Interacció social
L’entrevista dóna lloc a establir
una relació social entre
l’entrevistat i l’entrevistador que
suposa una interacció o influx
social recíproc entre ells.


38


una interacció verbal, immediata i personal entre l’entrevistador o l’entrevistat.
Avantatges i desavantatges de l’entrevista respecte a l’enquesta:
• L’entrevista proporciona més informació que el qüestionari, ja que es
pot aprofundir més en les respostes o aclarir el significat de les preguntes. A part, el contacte personal facilita la comunicació. D’altra banda,
els qüestionaris són més ràpids i més econòmics (no calen tants enquestadors ni tant de temps per administrar-los).
• L’enquestador no cal que tingui molta habilitat. L’entrevistador, en
canvi, ha de ser ensinistrat per minimitzar la seva influència en les respostes de l’entrevistat. Els enquestats poden romandre en l’anonimat
i contestar el qüestionari quan vulguin, a diferència de l’entrevista, en
què l’entrevistat és present i necessita donar resposta immediata a les
qüestions plantejades.

2.2.1. Tipus d’entrevista
Hi ha diverses modalitats d’entrevista. Depenent de la naturalesa de la investigació, utilitzarem una modalitat o una altra.
Segons el seu grau d’estructuració, tenim els tipus d’entrevista següents:
• Estructurada. Hi ha una relació de preguntes ja preparades i preseqüenciades, amb un ordre establert. Hi ha un protocol de preguntes i respostes
prefixat que se segueix al peu de la lletra. L’entrevistador està entrenat
per conduir cada entrevista de la mateixa manera. No hi ha lloc per canviar l’ordre de les preguntes o l’enunciat. De fet, és un qüestionari administrat oralment. Té els avantatges que facilita l’anàlisi de la informació,
estalvia temps i permet el mesurament i comparació entre els subjectes.
Però té el desavantatge que hi manca flexibilitat, i també el problema de
la comprensió de les preguntes. Exemple de pregunta: “L’escola infantil
del seu fill li sembla bona, molt bona, acceptable, regular”. L’entrevistat
pot tenir dificultats per entendre quins aspectes de l’escola es vol que prioritzi en la valoració que en fa o pot voler remarcar uns aspectes concrets
enlloc de fer-ne una valoració global.
• No estructurada (també lliure o informal). És més informal, lliure, no totes les preguntes estan prefixades, poden variar segons com es desenvolupa l’entrevista. Tampoc hi ha un ordre de les preguntes establert a priori.
Normalment, les preguntes són del tipus obert, de manera que l’entrevistat ha de respondre amb les seves pròpies paraules, sense haver de triar
entre les diferents opcions de resposta. Es deixa parlar l’entrevistat per re-

L’entrevista és un dels
procediments de recollida
de dades més importants
en les ciències socials.


39


collir la màxima informació. Exemple de pregunta: “Expliqui’m què li
sembla l’escola infantil de seu fill”.
En aquest cas, els entrevistadors necessiten tenir més formació i preparació, la informació és més difícil d’analitzar i es necessita més temps que
en les entrevistes estructurades.
• Semiestructurada. Se situaria entre les dues propostes anteriors, és a dir,
té una estructura simple, ja preparada amb antelació. Se segueix un guió
preestablert, però de manera flexible, donant marge de llibertat a l’entrevistador i a l’entrevistat.

2.2.2. Desenvolupament de l’entrevista
Abans de fer l’entrevista, l’investigador ha d’establir el següent:
1) Els objectius de l’entrevista. Hem de tenir clar quins objectius té.
Aquests objectius han de ser coherents amb els objectius globals de la investigació. D’aquesta manera, evitarem les preguntes innecessàries que
poden desmarcar-nos dels objectius que ens hem fixat.
2) El mostreig de les persones. L’investigador pot optar entre un mostreig
(s’escullen els subjectes aleatòriament) o bé un mostreig opinàtic (de seleccionen els subjectes d’acord amb el coneixement que tenen del tema de
l’entrevista).
3) Els aspectes bàsics de la entrevista. La durada, el temps o el nombre de
sessions que seran necessàries per a la seva realització, el moment del dia
i el lloc on es desenvoluparà, etc. Una bona previsió és fonamental per
aconseguir l’èxit de l’entrevista.
4) Tanmateix, l’investigador s’ha de plantejar quines qüestions formularà, com les ordenarà i amb quin detall vol que es contestin.
L’estructura de les entrevistes segueix aquest ordre:
1) Començament: creació d’un ambient agradable i acollidor. L’espai on

Inici de l’entrevista

es fa ha de ser senzill i la disposició més adequada és cara a cara. S’ha d’explicar el motiu de l’entrevista, és a dir, explicar quina investigació duem a
terme, qui és el responsable de l’estudi i què farem de la informació que
recollim. També cal assegurar la confidencialitat, si escau.
2) Desenvolupament: s’ha d’iniciar amb una sèrie de preguntes que promoguin una atmosfera confortable entre l’entrevistador i l’entrevistat.

A l’inici de l’entrevista és important
que es promogui una atmosfera
amistosa i desenvolupar l’empatia
entre l’entrevistador i l’entrevistat.


40


Les primeres preguntes no han de promoure la controvèrsia, han de ser
preguntes genèriques. L’entrevista ha de continuar amb les preguntes del
tema central (les preguntes més complexes i amb més càrrega emocional), i s’ha de dedicar l’última part a les qüestions més fàcils i relaxants,
que permetin acabar l’entrevista d’una manera distesa.
3) Finalització: és molt important acabar l’entrevista de manera que l’entrevistat se senti satisfet. S’ha d’acabar en un moment positiu en què l’entrevistat demostra una bona disposició d’ànim.
4) Forma d’enregistrament de l’entrevista: l’enregistrament ens permet obtenir una reproducció del que s’ha parlat o el que ha succeït a l’entrevista.
Per enregistrar l’entrevista, normalment, es pren notes durant l’entrevista, amb la conformitat prèvia de l’entrevistat. Aquestes notes poden ser
curtes, ràpides, de manera que reflecteixin el més important, i es completen després de l’entrevista.

Enregistrament
de l’entrevista
L’experiència demostra que
l’anotació posterior a l’entrevista
té dos inconvenients: els límits de
la memòria humana, que no pot
retenir amb fidelitat tota la
informació, i la distorsió que
produeixen els elements
subjectius que es projecten en
recordar l’entrevista.

També es pot fer un enregistrament total, gravant o filmant l’entrevista.
S’ha de tenir en compte, però, que la gent acostuma a sentir-se més incòmoda en aquests casos.

2.2.3. Actitud de l’entrevistador
Els entrevistadors són gent preparada per establir una bona relació personal mitjançant unes habilitats que faciliten el procés comunicatiu (per
exemple, l’escolta activa). Han de fer que aquesta experiència sigui agradable per a l’enquestat.
Durant l’entrevista, aquestes habilitats queden recollides en els aspectes
següents:
• Mantenir un to i una flexió de la veu adequats.
• L’escolta activa o silenci de l’entrevistador és la base del desenvolupament de l’entrevista. Els seus silencis i l’actitud d’escolta permet a l’entrevistat parlar amb llibertat i facilita que l’entrevistador segueixi amb detall
les respostes.
• Mantenir una actitud comprensiva. L’entrevistat ha de sentir que se
l’escolta i compren, ha de tenir la impressió que està ajudant en la investigació.
• Aclarir o aprofundir en les preguntes. De vegades, cal explicar el sentit
d’alguna pregunta si l’entrevistat no l’acaba d’entendre, només cal tornar-

Els entrevistadors
Els entrevistadors han de
respectar allò que diuen els
entrevistats, independentment de
les pròpies creences o opinions.
Tanmateix, han de garantir el
secret professional, per tal
d’afavorir la llibertat d’expressió
de l’entrevistat.


41


la a fer amb altres paraules. També es pot donar el cas de voler aprofundir
en les respostes per tal de conèixer amb més profunditat allò que ens expliquen: “Quan li va passar? On? Per què va passar això?”, etc.
• Facilitar la retroalimentació (feedback) verbal i no verbal. Les expressions
facials i moviments significatius d’afirmació (per exemple, les expressions “mmm”, “ah”, “sí, sí” “ja”...) serveixen per mantenir el canal de comunicació obert i animar l’entrevistat a avançar i aprofundir en la conversa.
Alguns cops, però, s’ha d’aprofitar una pausa de l’entrevistat per modificar
o formular altres preguntes (sempre amb habilitat i delicadesa, sense donar la impressió de tallar la resposta de l’entrevistat). També es poden utilitzar altres formes verbals amb la mateixa funció: “Què més em pot dir
sobre això?, Ah, sí, i doncs, com va anar...?”.
• Resumir el contingut. Es fa al llarg de l’entrevista per tal que es puguin detectar errors d’interpretació o perquè l’entrevistat respongui amb més detall alguna part de les respostes (per exemple, “Així doncs, el que va passar
va ser..., és això el que m’ha volgut dir o m’he deixat quelcom...?”).
• Llistat de temes. A les entrevistes semiestructurades o lliures (no estructurades), l’entrevistador ha de promoure la iniciativa de l’entrevistat. Així, doncs, quan la conversa sembli que s’apagui i no tenim encara
tota la informació, l’entrevistador ha de tenir en ment els temes de
l’entrevista per introduir-los en forma de pregunta o d’”encadenament”. En la tècnica de l’encadenament, s’introdueix el tema aprofitant alguna paraula o frase de l’entrevistat, per exemple “Quan ha
comentat... m’ha vingut al cap... què n’opina, d’això?”, “Per acabar, un
últim aspecte que potser està relacionat...”.
L’entrevistador ha de defugir les actituds següents:
• Valoració avaluativa. L’entrevistador tendeix a jutjar segons el seu criteri
personal. “Jo crec que el que diu no està bé...”.
• Actitud interpretativa. L’actitud de l’entrevistador es pot convertir en instructiva en tractar d’explicar les actituds dels altres segons la seva forma
de pensar. “Vol dir que això que diu no és degut a...?”.
• Actitud sondejadora. Si l’entrevistador mostra massa interès per conèixer
a fons el problema o opinió de l’entrevistat, corre el perill de fer ús de la
persuasió per tal d’obtenir la informació. “Va, home, digui-m’ho, ens aniria molt bé...”. No és una conducta apropiada, ja que la informació s’ha de
donar lliurement.
• Actitud consoladora. Molt sovint, si el tema és molt personal i dolorós per
a l’entrevistat, es pot donar el cas de que l’entrevistador tracti de consolar

Canvi de tema
Davant situacions que pertorbin
l’entrevistat o el desenvolupament
de l’entrevista, l’entrevistador pot
prendre la iniciativa de canviar de
tema o desviar-lo cap a altres
aspectes menys conflictius
o delicats. L’entrevistador ha
de fer-ho amb molt de tacte
i prudència.


42


i confortar l’entrevistat. S’ha de mantenir la distància entre l’entrevistador i l’entrevistats per tal d’afavorir l’objectivitat de la investigació.

2.2.4. Grups de discussió (o grups focals)
Són entrevistes grupals, d’entre sis i deu persones a la vegada que tenen algunes característiques similars (per exemple, totes són educadores o tenen la
mateixa edat) que poden tenir informació d’interès per a l’investigador.
La informació que s’extreu durant una sessió de grup de discussió ajuda a avaluar els fets socials i cercar noves idees als problemes que es plantegen.
La preparació d’una sessió inclou:
1) Identificar l’objectiu prioritari de la trobada.
2) Preparar un seguit de preguntes (normalment unes sis) que siguin significatives de la informació que es vol extreure.
3) Planificar la trobada: lloc, temps, recursos personals o materials que es
necessiten.
4) Convidar els assistents a la trobada: enviar-los l’avís o invitació amb les
dades essencials de la trobada juntament amb la llista de qüestions que es
plantejaran i discutiran a la sessió. Uns dies abans de la sessió, s’haurà de
recordar als assistents la trobada.
Els assistents han de conèixer l’objectiu de la trobada, és a dir, la naturalesa de la nostra investigació o bé què farem de la informació resultant de
la sessió.
La sessió dura entre una hora i una hora i mitja, per això, és important que
hi hagi poques qüestions a debatre. Tot i que el temps és limitat, s’ha
d’aconseguir que tothom expressi el seus punt de vista sense absorbir
massa temps.
La sessió s’ha d’iniciar amb una breu explicació del moderador sobre els
objectius de la trobada i una presentació dels assistents. Si la trobada es
vol enregistrar (vídeo, gravadora), el moderador ha de demanar permís als
assistents per fer-ho.
En el següent pas, el moderador llegeix la primera pregunta, deixa un
temps als assistents perquè pensin i anotin la resposta abans d’iniciar l’intercanvi d’opinions o discussió sobre el tema de la pregunta. Es fa de la
mateixa manera amb la resta de qüestions de la trobada.

L’objectiu dels grups de discussió és conèixer
la percepció social sobre un tema concret..

Investigacio educacio

Recommandé

Recommandé

Contenu connexe

Tendances

Tendances (20)

En vedette

En vedette (9)

Similaire à Investigacio educacio

Similaire à Investigacio educacio (20)

Plus de Itan Xite

Plus de Itan Xite (20)

Investigacio educacio